Descarrega el PDF

Etiquetes de comentaris: 14, PDF

Llegir més

I ja teniu aquí un altre número de L’ESPURNA, l’últim del 2010 i que és doble. L’activitat dels i les qui editem aquesta revista, ens ha dificultat poder-la tenir apunt abans. En tot cas, creiem que la col.lecció d’articles i materials que us presentem us resultaran d’interés i utilitat per als debats polítics i culturals que estem vivint en aquest  moment de canvis.
Les esquerres, en una crisi permanent des de fa anys, estan desorientades i es troben en una correlació de forces desfavorable davant  l’escomesa de l’oligarquia financera. El feixisme avença a nivell social, cultural, econòmic, però també polític. El descontent generat per l’empitjorament de les condicions de vida per als pobles d’Europa està essent capitalitzat políticament per l’extrema dreta. 

Al final de comptes, després de molts rius de tinta sobre la nova esquerra i els nous moviments socials, la centralitat del conflicte capital-treball ha quedat palesa, amb l’agudització de la lluita de classes que estem vivint. Més encara veiem que el  vell moviment obrer ha demostrat ser el que algú han denominat la última barricada de l’esquerra, l’últim escoll  pels qui volen destruir l’estat social i democràtic de dret. I és que els poderosos, han decidit  acabar d’una vegada per totes amb tota la seva  xerrameca  cínica sobre el model social europeu i liquidar totes les conquestes democràtiques obtingudes després de moltes generacions de lluites. La crisi que han provocat amb el seu capitalisme financer la volen fer recaure sobre els i les qui viuen per les seves mans i el seu cervell.  Mentre, el model econòmic voraç del capitalisme realment existent deteriora les pròpies condicions físiques que són la base de la supervivència, abocant-nos a un posible col.lapse d’insostenibilitat medioambiental.

D’altra banda cal destacar que en aquest món en transformació accelerada cada cop pesen més les societats no occidentals, en especial quan Europa està travessant una crisi tan pregona, i una de les conseqüències de la crisi ha estat un reequilibri de poder a nivel mundial a favor dels anomenats BRICS (Brasil, Rúsia, Índia Xina i Sudàfrica). És en aquest sentit que cal estar cada cop més atents a les claus històriques i culturals, així com l’actualitat del que els passa i el que fan.

Etiquetes de comentaris: 14, Editorial

Llegir més

per Daniel Lacalle
Sociòleg i Director de la Fundación de Investigaciones Marxistas

Daniel Lacalle ens planteja la tesi que l’element clau en el capitalisme per a la configuració de la classe obrera com a subjecte polític i econòmic és el mercat laboral. Aquesta ponència la va presentar en les Jornades: 29 de setembre, Europa davant una cruïlla històrica, organitzades en la Fundació CIDOB per l’Associació Cultural Roig, amb la col·laboració de la Fundació Pere Ardiaca i celebrades a Barcelona el 16 i 17 de setembre del 2010.

La tesi que pretenc plantejar a discussió és la següent: el mercat laboral, en el qual convergeixen els drets dels treballadors, és l'element clau en el capitalisme per a la configuració de la classe obrera com a subjecte polític i econòmic. En el marc de la Unió Europea (UE a partir d'ara) aquest mercat pràcticament no existeix, està subordinat al de cada estat membre; el mateix pot dir-se de la negociació, pràcticament inexistent, i dels drets laborals i socials dels treballadors. Ens trobem en un sistema formal en què els drets o tenen un caràcter embrionari o no són fàcilment utilitzables pels treballadors, la UE es converteix en un exemple d'espai laboral amb uns determinats drets formals que en la pràctica no es converteixen en drets reals . Això comporta una classe obrera molt poc cohesionada a partir de la qual és molt difícil un plantejament d'organització i acció propis. Només a partir d'una actuació forta i continuada de les organitzacions nacionals (partits i sindicats) i dels embrions d'aquestes organitzacions a nivell comunitari és possible un canvi de totes les tendències fins ara existents.


Inicialment voldria assenyalar dos apunts bàsics de l'historiador britànic Edward Thompson a propòsit de les classes socials: 1) la classe obrera no és un element d'una estructura sinó que és un element d'una relació, bàsicament un element de la relació entre les dues classes principals del capitalisme, la burgesia i el proletariat per utilitzar la terminologia clàssica de Karl Marx, 2) les classes socials, i per descomptat la classe obrera, no existeixen de forma ja definida i acabada, han estat i segueixen sent el producte d'un procés de formació, per aquest motiu l'aportació fonamental de Thompson es tituli "La formació de la classe obrera a Anglaterra", el procés de formació és un procés continu, és, de fet, un procés de permanent transformació en funció de les relacions de producció.


La característica fonamental de les relacions burgesia-proletariat deriva d'aquestes relacions (comprador-venedor de força de treball) i marca unes relacions d'explotació d'una classe per una altra a través de l'apropiació de la plusvàlua, producte del treball dels treballadors en la fabricació d'una mercaderia, bé o servei i de què se n'apropia l'empresari sense cap contraprestació. És aquí l’on i el perquè el mercat laboral, o mercat de treball (de força de treball) es converteix en la clau per a la comprensió de la societat, en aquest cas supranacional (Europa) en la qual vivim.


La Unió Europea es va construir, i se segueix construint, a partir d'una prioritat absoluta a la integració del capital i en funció dels seus interessos. També, una de les seves característiques bàsiques és l'existència d'un dèficit democràtic, a partir de la bicefàlia entre la Comissió, d'una banda, formada pels governs dels països membres, que són elegits pels ciutadans de cada un d'ells, no precisament per dirigir la Unió Europea sinó els seus països, i el Parlament Europeu, de l'altra, elegit per tots els ciutadans de la Unió i on la demarcació electoral és el país membre. El Parlament no tria el Govern (que de fet és la Comissió), en realitat és un òrgan consultiu i en tot cas de control, encara que les seves atribucions i funcions s'hagin ampliat una mica últimament. El dèficit democràtic va acompanyat per un dèficit de drets socials i, dins d'aquests, de drets laborals.

A més, dins de les relacions burgesia-proletariat, o capital-treball si es prefereix, tot el procés d'unificació a la UE ho ha estat amb una primacia absoluta del capital i en detriment del treball, el procés d'unificació del mercat laboral, l’element clau per a la cohesió de la classe treballadora, està sent més que deficient i sempre subordinant-lo als requeriments del capital. Com he plantejat en un treball anterior, la qüestió dels drets dels treballadors és probablement la llacuna més gran de tot el procés de formació de l'actual UE on, si els drets socials "apareixen sempre com el parent pobre en l'entramat de tractats d’aquesta, els drets laborals apareixen com el parent pobre dels drets socials" (1).


Des d'una perspectiva general es pot dir que els drets laborals de la UE estan sotmesos als dels països membres, que poden o no aplicar les directrius, recomanacions i desenvolupaments que afecten la implantació d'aquests drets, de la mateixa manera que els socials, la qual cosa porta a unes profundes desigualtats entre països, que se sumen a les que existeixen en l'interior d’aquests, desigualtats anteriors al procés d'unificació i que en cap moment s'ha intentat retallar. En prendre en consideració el mercat laboral, o dels drets dels treballadors per ser més exactes, aquesta fragmentació de situacions i drets és potser el principal escull per a la conformació d'una classe obrera europea com a tal i també una de les bases de l'escepticisme amb què les classes obreres de cada país membre veuen la UE, escepticisme engrandit pel fet que en no ser aquesta la mateixa situació pel que fa al capital, les directives que sí s'apliquen, que són mandatòries, acostumen a anar dirigides gairebé exclusivament en contra dels interessos dels treballadors.


De fet, la UE és, per als treballadors -s'ha d'insistir en aquest punt davant de tota la xerrameca barata sobre la UE social-, un espai típic en el qual hi ha, o poden arribar a existir, una sèrie de drets, com veurem generalment de mínims, formalment establerts, o que puguin ser-ho, dictats per mitjà de tractats i directives, que no necessàriament es converteixen en drets que efectivament poden ser gaudits o reclamats a nivell europeu, que no es converteixen en drets reals. Voldria centrar-me en una sèrie d'exemples que poden explicar aquesta afirmació.


En primer lloc, les possibilitats de negociació, i per això caldria veure la situació i evolució dels Consells Europeus de Treballadors. Creats el 1994 i aplicables, no de forma obligatòria, per a un nombre limitat de grans empreses (amb localització en més d'un país de la UE, amb una plantilla total superior a 1.000 treballadors i amb més de 150 a cada país) inicialment amb dret d'informació i consulta i que es van veure com a possibles embrions de negociació col·lectiva per un doble desenvolupament, l'ampliació de l'empresa al sector, branca i subbranca econòmiques i l'ampliació de les seves funcions a la negociació col·lectiva dins de l'empresa (2). Fa 16 anys i malgrat que les seves característiques restrictives eren un avanç sobre el no-res, llavors podien plantejar-se com l'inici d'un projecte, però la situació s'ha estancat. Per donar un exemple recent, en el cas d'Opel la seva inoperativitat va portar a plantejar des dels comitès d'empresa nacionals involucrats, recolzats per les autoritats regionals i nacionals de torn, actituds totalment insolidàries i allunyades de qualsevol intent de crear un front comú dels treballadors europeus enfront del capital de la multinacional americana.
La visió dels treballadors espanyols, fins i tot d'aquells empleats en multinacionals europees, sobre aquests consells es mou entre la ignorància (majoritària) i el descrèdit (3). Des del moment en que la seva funció es limita a ser informats i, si a l'empresa li sembla bé, consultats sobre l'esdevenir de l'empresa, sense cap garantia que la seva opinió s'ha de tenir o no en compte i, per descomptat, sense el més mínim control de la posada en marxa d'accions, fins i tot quan les opinions sindicals a la consulta hagin estat tingudes en compte, és perfectament lògica aquesta actitud dels treballadors. El pas al reconeixement de la intervenció dels Consells en la negociació col·lectiva, que portaria a l'existència de convenis europeus, i el que els consells puguin superar el sostre de l'empresa i existir al nivell de sector, branca i subbranca d'activitat, superant també el sostre de la indústria per abastar als serveis i agricultura, mineria, etc., també amb poder negociador seria un element clau per aconseguir una major cohesió de la classe obrera europea que implicaria un avanç en la seva organització i acció com a subjecte polític i econòmic. Això hauria de ser un dels punts decisius de les organitzacions sindicals, nacionals i supranacionals, a Europa.


Un altre dels elements fonamentals que incrementen la fragmentació i bloquegen la cohesió i l'acció de classe unitària són les externalitzacions i deslocalitzacions com a pràctica de gestió generalitzada de les grans, i no tan grans, empreses, tant dins de cada país membre i de l'espai de la UE, com en el conjunt de la globalització. Aquestes pràctiques es basen d'una banda en aspectes estrictament laborals, com diferents salaris, jornades, drets dels treballadors en general per a diferents localitzacions i per diferents tipus de sectors, branques i empreses, i per un altre en aspectes fiscals i d'altre tipus (subvencions, etc.). Aquest és un problema decisiu que, per desgràcia, és fortament impulsat, per activa o per passiva, tant des de les institucions europees i els estats membres com per totes les instàncies del neoconservadurisme econòmic, i davant del qual els treballadors i les seves organitzacions reaccionen tard, malament i generalment amb una mentalitat selectiva, en la forma de "si senzillament no m'afecta o fins i tot em beneficia a costa d'altres, comunitaris o extracomunitaris, miren a una altra banda, si em perjudica, llavors és una altra cosa" (aquí l'últim exemple aclaridor ha estat el d'Opel).


Aquest problema, des dels interessos solidaris dels treballadors, tindria opcions de resoldre's a partir d'una Carta Laboral de mínims (juntament amb un programa, fins i tot personalitzat de país a país, d'homogeneïtzació a l'alça en funció de les diferents Cartes o similars als països membres), i amb la lluita per la implantació del "dumping" social i laboral com a delicte, en la mateixa forma que ho és el "dúmping" econòmic reconegut en les diferents instàncies internacionals (FMI, OMC, etc.), a més de l'obligació de complir almenys amb la Carta de mínims per a les multinacionals europees que inverteixin en països extracomunitaris (4). I per descomptat, amb l'obligació a les empreses extracomunitàries que inverteixin a Europa de complir amb aquesta Carta de mínims.


Com hem dit en relació a la cohesió de classe, la lluita per l'equitat, la disminució de les desigualtats i el acabar per les discriminacions, tot això a fi de consolidar un conjunt de drets laborals que inclouen les eines necessàries per defensar-los, utilitzar-los i desenvolupar-los, resideix l'eix d'actuació de les organitzacions de classe per a la conformació de la classe obrera. Sobre la discriminació i les desigualtats centrarem aquesta segona part de l'exposició (5), per a això repassarem una mica per damunt els avatars de la legislació europea en matèria de drets socials i laborals.

Philippe Pochet i Ramón Peña Cases assenyalen molt encertadament que "la història de la política social europea és més una història de fracassos que de grans èxits", "en relació a la discriminació en el mercat laboral, trobem que només alguns elements de la legislació existeixen a nivell europeu, ja que la majoria es troben en el nacional"(6).
Seguint aquests autors, a principis dels seixanta del segle passat la UE es va limitar a garantir la lliure mobilitat dels treballadors, objectiu mai assolit plenament, en els setanta es van treure directives antidiscriminació i en pro de la igualtat en el treball (en funció del gènere, en salut laboral, en drets col·lectius) però amb un resultat gairebé nul encara que aquesta època està considerada com l'edat d'or de la legislació social europea. Per exemple, en el cas del gènere, "en realitat la discriminació continua en l'actualitat i les dones encara guanyen entre un deu i un trenta-cinc per cent menys que els homes. Això ha portat a una reflexió sobre l'efectivitat del plantejament exclusivament legal per canviar el comportament dels implicats "(7).


A finals dels 80, durant l'era Thatcher-Reagan, es va produir una aturada en la legislació i es van frenar propostes sobre informació i participació dels treballadors, reducció de la jornada i regulació de contractes atípics, entre altres. A finals dels 80 i començaments dels 90 la UE es planteja unes normes mínimes en què, per exemple, sobre la regulació autònoma de les relacions laborals a nivell nacional es proposen drets sobre baixes per paternitat, treball a temps parcial i contractes temporals, però novament "sense obligació legal de complir aquests objectius", de manera que tot queda subjecte a "la pressió dels companys / membres i la força de l'opinió pública" (8) i de la capacitat de mobilització dels treballadors perquè els governs nacionals les adoptin o no.


De tota manera i malgrat intentar introduir algun procediment que garantís la posada en pràctica de les mesures proposades (per exemple, el Mètode Obert de Coordinació), ja que no existia, ni existeix, cap obligació ni mandat per complir amb els objectius, excepte els ja comentats de la pressió d'altres estats membres i / o de la ciutadania i els treballadors de cada un d'ells, els quals serien la forma que els governs portessin a terme els seus compromisos europeus, fins ara limitats a l’"intent de convertir les declaracions oficials adoptades pels ministres a nivell europeu en moralment (literalment, DL) vinculants a nivell nacional", com continuen Pochet i Peña-Casas," en absència d'obligació legal, el procés a través del qual s'hauria d’assolir aquest objectiu és el de l'aprenentatge: un procés de canvi, basat en les idees"(9). Els autors citats descriuen perfectament l'estat de la qüestió, una Europa amb una sèrie de gairebé drets purament formals dels que els governs no tenen la més mínima intenció d'actuar perquè es converteixin en drets realment utilitzables per ciutadans i treballadors, darrere de les paraules i declaracions no hi ha res concret al que aquests últims puguin agafar-se.


L'any 99 es plantegen dos importants directives antidiscriminació (10) centrades en el principi d'"una ciutadania basada en la residència en lloc de la nacionalitat". Amb aquestes es pretén "establir un marc general per al respecte del principi d'igualtat de tracte entre persones independentment de la seva raça o origen ètnic, la seva religió o creences, la seva discapacitat, edat o orientació sexual" i cobrint, per descomptat, les desigualtats per gènere. L'aplicació de les directives cobria: l'ocupació, treball autònom i ocupació i l'accés a l'orientació i formació professional, les condicions de treball incloent acomiadaments i salaris, i l'afiliació i beneficis de les organitzacions de treballadors, també es cobrien en una d’elles, protecció, seguretat i beneficis socials i accés a l'habitatge.

En aquest cas hi havia dos mandats als estats membres per tal d'evitar la inoperància ocorreguda fins llavors: "els estats membres han d'assegurar que els tràmits de reclamació judicials i / o administratius apropiats es troben disponibles per a tots aquells que es considerin a si mateixos víctimes de discriminació. En cas d'infracció d'aquestes disposicions dels estats membres d'aplicar sancions, que siguin efectives, proporcionades i dissuasives", també s’"obliga els estats membres a establir un organisme independent per promocionar la igualtat de tracte entre persones de diferents orígens racials o ètnics, el qual ha d'incloure entre les seves responsabilitats l'assistència a les víctimes de discriminació"(11).


Però de fet cap dels mecanismes ha funcionat (12): ni existeixen, o tan sols formalment i de manera inassequible als treballadors, els organismes de tramitació de reclamacions, ni estan adequadament publicitats, d'una banda, ni els organismes creats són realment independents ni es responsabilitzen de l'assistència a les víctimes de discriminació.


Per centrar alguns exemples: ni en el cas de la discriminació per gènere, del qual ja hem parlat, ni el de la discriminació a causa de la immigració, relacionada a l'ètnia o la raça (13), ni el de la discriminació per edat, siguin els joves treballadors o els treballadors de més edat, a partir dels 45-50 anys (14), ni en la discriminació en funció de les condicions de treball (15), l'existència de la UE i la seva normativa ha suposat una veritable plataforma per a la lluita contra la desigualtat i la discriminació. Probablement l'expulsió massiva de gitanos romanesos per l'actual govern francès i la reacció de la resta de governs de la UE, el nostre inclòs, sigui un exemple, per descomptat sagnant, d'aquesta afirmació.


Davant d'aquest panorama la qüestió és la de sempre, què fer? Aquí, la pilota està clarament en mans de les organitzacions sindicals a cada país i de les xarxes de coordinació, acció comú i solidaritat que tenen amb la resta. Alguna cosa ja se n’ha dit, 1) l'ampliació de competències dels actuals Consells Europeus de Treballadors per cobrir la negociació col·lectiva i la UE, la superació dels actuals límits quant a nombre de centres i nombre de treballadors perquè existeixi negociació a nivell de tota una empresa dins de la UE, l'ampliació dels drets d'organització, acció i negociació col·lectiva a tot l'espectre d'activitat (sectors, branques, etc.), 2) la lluita, en totes les institucions nacionals i de la UE per qualificar el "dumping" social i laboral com a delicte, tal com està considerat el "dumping" econòmic. A això caldria afegir-hi, 3) la creació dins de les estructures sindicals a cada país membre de gabinets que analitzin i observin les formes d'organització i acció per aconseguir la implantació real de les directives que afecten el món laboral, de forma molt especial les directives antidiscriminació, gabinets que siguin els encarregats de difondre i explicar als treballadors l'existència d’aquestes i els mecanismes per a les reclamacions per incompliment dins de les institucions nacionals i comunitàries que corresponguin, 4) l'existència dins d'aquests gabinets de departaments que s’encarreguin de recopilar i tramitar les reclamacions dels treballadors afectats, ja siguin individuals com col·lectives. Per descomptat això és una primera i ràpida proposta, a partir de la qual es podrien anar ampliant els mecanismes d'acció des de les organitzacions nacionals de treballadors i des dels embrions de coordinació i acció d'aquestes organitzacions en l'esfera comunitària.

Madrid, setembre 2010

NOTES

1 .- D.Lacalle, "La clase obrera en España. Continuidades, transformaciones, cambios" (El Viejo Topo-FIM, Barcelona, 2006), cap.15 "Los derechos laborales en la UE" pàg. 229. Del que segueix n’he pres força, d'aquest treball.

2 .- R.Scott, "Desarrollo y estrategia de los Consejos Europeos de Trabajadores", a A.Fernández Steinke i D.Lacalle (eds.), "Sobre la democracia económica. II" "La democracia en la empresa" (El Viejo Topo-FIM, Barcelona, 2001).

3 .- A les trobades-entrevista realitzades des del Seminari sobre Democràcia Econòmica de la FIM aquesta és la conclusió que es va treure dels metal·lúrgics madrilenys que hi van participar, tots ells en empreses que tenien Consells Europeus de Treballadors.

4 .- Per a un desenvolupament més ampli D.Lacalle, "La clase obrera..." cap.15, op. cit. a nota 1. Per al "dumping" social i laboral veure M. Barratt-Brown, "El movimiento obrero organizado y la democracia económica" a A.Fernández Steinke i D.Lacalle (eds.) op. cit a nota 2.

5 .- Per a això ens hem basat en les aportacions incloses a J.M.Zufiaur (coord.), "Los retos de la igualdad en el trabajo" (Ministerio de Trabajo-Fundación Largo Caballero, Madrid, 2009).

6 .- P.Pochet i R.Penya-Casas, "Las formas de integración laboral y su incidencia sobre la desigualdad en el trabajo en Europa", en JM.Zufiaur (coord.), "Los retos..." op. cit. pàg. 60-61.

7 .- P. Pochet i R. Penya-Casas, "Les formes .." op. cit. pg. 61.

8 .- P. Pochet i R. Penya-Casas, "Les formes .." op. cit. pg. 63.

9 .- P. Pochet i R. Penya-Casas, "Les formes .." op. cit. pg.63.

10 .- P. Pochet i R. Penya-Casas, "Les formes .." op. cit. pàg. 65-66

12 .- En el mateix llibre coordinat per J.M.Zufiaur es donen dades i exemples d'aquest no funcionament, o d'aquest establiment formal, quan s'aconsegueix, sense efectivitat real, sobretot per a joves, treballadors d'edat, pensionistes, immigrants i dones, és a dir, els grups que avui en dia conformen, juntament amb els treballadors intel·lectuals, el creixement més gran i la caracterització fonamental del conjunt salarial dels nostres dies, a Europa i a Espanya. Per a Espanya veure D.Lacalle, "Trabajadores precarios, trabajadores sin derechos" (El Viejo Topo, Barcelona, 2009).
13 .- Lorenzo Cachón, "La discriminación y las políticas antidiscriminación vistas desde el mundo de la inmigración", en J.M.Zufiaur (coord..), "Els reptes .." op. cit.
14 .- Lourdes López Cimera, "Discriminación por razón de edad", en J.M.Zufiaur (coord.) "Els reptes..." op. cit.
15 .- Laurent Vogel, "Las condiciones de trabajo como factor de desigualdad de Europa a España", en J.M.Zufiaur (coord..), "Los retos..." op. cit.

Etiquetes de comentaris: 14, Classe Obrera, Europa, Internacional, Política, Treball

Llegir més

Armando Fernández Steinko
Professor de la Universidad Complutense de Madrid

En aquesta ponència Armando Fernández Steinko - presentada a les Jornades: 29 de setembre, Europa davant una cruïlla històrica, organitzades en la Fundació CIDOB per l’Associació Cultural Roig, amb la col·laboració de la Fundació Pere Ardiaca i celebrades a Barcelona el 16 i 17 de setembre del 2010 - analitza la composició de les classes treballadores a Europa dins de les tres grans zones creades per la dinàmica neoliberal.

Quan es parla de classes socials des de l'esquerra transformadora apareix sempre el mateix problema. És el problema de la relació entre allò lògic i allò històric, entre allò analític i allò empíric, entre allò estructural i el que es va gestant diàriament a la superfície de les coses i de les consciències. Quan parlem de la "classe treballadora europea" ens referim a un grup que ocupa un lloc determinat en la seva estructura social, és la classe que genera l'excedent econòmic principal al que no obstant això no accedeix de manera proporcional al seu esforç. Està exclosa de les grans i petites decisions que afecten la seva condició de productors i en el pla de la participació política també tendeix a ser cada vegada més un objecte de les decisions d'altres: les elits polítiques i culturals. Per descomptat existeix, però el que hi hagi diversos milions d'assalariats europeus units per atributs comuns fonamentals, no vol dir que la seva identificació ja ens permeti fer política amb ells, transformar la realitat.


Els que aspirem a transformar la realitat necessitem d'aquesta referència analítica. Però aquesta s'ha d'entendre més com a una eina de treball que com al material històric-empíric sobre el qual es pretén influir. En aquesta realitat empírica, que és on es cou la política i la lluita de classes, el que hi ha són moltes classes treballadores que, per molt que tinguin coses essencials en comú, no per això tenen comportaments polítics necessàriament coincidents. L'agregació de totes elles és la "classe treballadora", però això és una mena de mitjana, la suma d'una infinitat de classes treballadores -o subclasses- diverses. Com que és una mitjana és "real", però real no en el sentit empíric sinó real en la seva condició d'agregació, de generalitat. La generalitat no actua com actuen les fraccions concretes de la classe treballadora, de manera que no pot ser mai un subjecte polític. Almenys per ara: ja veurem què passa en el futur. Això no vol dir que els comportaments polítics agregats d'aquest ampli col·lectiu anomenat "classe obrera europea" siguin arbitraris. Així, per exemple, el comportament electoral a Alemanya està encara fortament marcat per la classe social i, almenys fins fa molt poc temps, els votants del partit socialdemòcrata alemany procedien en la seva immensa majoria de les classes treballadores alemanyes. Una cosa semblant es pot dir per al partit socialista francès i també per l'espanyol.


Però hi ha diversos factors que SEMPRE, i no només en els temps del neoliberalisme, han dividit o fins i tot enfrontat les classes treballadores dels diferents països o fins i tot de dins del mateix país entre si. En primer lloc hi ha la dinàmica competitiva del capitalisme que tendeix a enfrontar uns treballadors contra altres de la mateixa manera que s'enfronta a unes fraccions del capital o de la burgesia contra altres, bé sigui dins d'un mateix sector, bé sigui entre sectors diferents -per exemple la tensió entre els empresaris orientats als mercats interiors i aquells altres orientats a l'exportació, per cert: un conflicte molt rellevant per a l’esquerra ja que els primers són més proclius a acceptar augments salarials que els segons- però sobretot, i aquí estem parlant d'Europa, entre països i fins i tot regions entre si. Aquesta realitat competitiva converteix novament el concepte de "classe treballadora" en un magma divers i aparentment indiferenciat de situacions de vida i de treball, d'actituds subjectives i de condicionaments objectius que resulta molt poc operatiu per fer política. La raó és que dóna per solucionada la tasca principal que té encomanada la política: la formació de blocs socials hegemònics a partir d'una infinitat de peces inicialment diferents o fins i tot enfrontades entre si, la construcció d'alguna cosa coincident a partir d'una diversitat incessant. L'ètnia, la llengua, la nacionalitat, la branca, l'especialització professional, fins i tot la pàtria en determinats països amb mercats interiors molt poc desenvolupats com Espanya abans de l'enlairament desenvolupista el 1960, són factors que fragmenten o fins i tot atomitzen considerablement el que, vist només en el pla teòric-analític, HAURIA DE ser un únic subjecte polític enfrontat al capital, però que en el pla empíric, històric de les coses òbviament no ho és.

  
L'acció política, és a dir, ideològica, cultural, expressiva, organitzativa etc. és l'únic ingredient amb capacitat d'influir sobre aquesta dispersió, és a dir, de generar comunitats i solidaritats, d'aglutinar aquí on, de manera espontània, proliferen les diversitats, la dispersió i fins i tot la competència. El fordisme europeu -no així l'espanyol- és el resultat d'un pacte entre capital i treball que va acostar treballadors de diferents grups entre si. Primer en l'espai urbà (barriades obreres), després en les empreses (grans plantes industrials i terciàries), en tercer lloc per raons tecnològiques (el treball d'ofici associat a la individualitat i al gremi és desplaçat pel treball abstracte de l'era de la gran indústria). Però sobretot en la nació, el principal demiürg polític del segle XX que, per primera vegada en el capitalisme, es veu a si mateixa com la suma de "ciutadans", d'éssers lliures i iguals amb els mateixos drets formals. El neoliberalisme ha destruït part de tot això forçant de nou la individualització dels treballadors: la dispersió de les cadenes de valor afegit i la fragmentació dels grans conglomerats empresarials, l'atracció d'obrers a zones residencials menys compactes sociològicament, l'exacerbació del consum comercial i de l'individualisme cultural, etc. amb factors poderosos que actuen en aquest sentit.


Com es reflecteix això en el pla europeu? Les polítiques neomercantilistes del comissari europeu Jaques Delors van ser l'últim intent allà cap a finals dels noranta, de mantenir polítiques europees per al desenvolupament intern dels països de la Unió Europea dins del marc general de la globalització neoliberal: tots els països haurien i tenien dret de desenvolupar capacitats productives pròpies i competir econòmicament de forma raonable i mínimament regulada en el pla internacional. Des de la unificació alemanya a principis dels vuitanta i la caiguda del Sistema Monetari Europeu, però, aquesta política, amb el suport en el seu dia a Brussel·les de les fraccions del capital europeu vinculat a les manufactures, preferentment metall-mecàniques fortament dependents dels suports financers i tecnològics dels governs, i pels sectors vinculats a la producció de béns de consum, ha arribat al final. Aquest final ha arrossegat una bona part del poder de negociació i del poder organitzatiu de les classes treballadores associades a aquests sectors: el sector de l'automòbil amb el seu enorme rosari d'empreses auxiliars organitzades en cascada que, encara que ha estat sempre fortament exportador, ha estat molt dependent sempre de les polítiques industrials nacionals, els treballadors del tèxtil, de l'alimentació, del calçat i d'altres béns de consum els empresaris dels quals poden recuperar les seves inversions molt abans si augmenta el poder adquisitiu dels salaris etc. Moltes grans empreses, que abans eren encara "nacionals", tenien importants infraestructures creatives pròpies (I & D, màrqueting estratègic, disseny, etc.) vinculades al territori dels Estats, als seus ministeris i tradicions industrials, la qual cosa va produir una classe de tècnics i professionals tendencialment unida als treballadors manuals. Aquestes infraestructures altament creatives han estat liquidades, comprades o absorbides per empreses estrangeres que no han dubtat ni un minut a clausurar quan els resultaven redundants, o a concentrar-les en el seu propi pati: a les zones nodals d'Europa. 

Les zones nodals són aquelles en les que tenen les seves grans seus socials els guanyadors de la competència intraeuropea. Es troben a prop del poder polític i mediàtic dels països compradors de teixit empresarial europeu (Alemanya, França i Gran Bretanya per aquest ordre), en el territori dels països fundadors de l'actual Unió Europea, i en elles també s’hi troben, no per casualitat, els ressorts del poder comunitari. És una franja de territori bastant petita que neix al sud de Gran Bretanya, creua el Canal de la Mànega per escombrar zones importants del Benelux, del nord de França -amb l'Illa de França com a epicentre- i després estendre's en direcció sud a les dues vores del Rin -on hi ha la seu de les finances i del parlament europeus, així com les seus i els centres de recerca del capitalisme renà- per després tocar els barris de negocis suïssos i morir a les zones riques del nord d'Itàlia. És un territori continu i compacte que li dóna aquest rostre civilitzat, culte i ecologista a la idea excessivament idealitzada que molts tenen d'Europa. Naturalment hi ha ramificacions importants que arriben fins a les capitals dels estats i les seves ciutats importants com Barcelona. També hi ha bosses que es conserven fora d'aquesta franja en aquells països on els Estats encara tenen una funció reguladora important com França, Escandinàvia o Àustria. Amb tot: probablement el seu territori no suma molt més del 15% de tot el territori de la Unió Europea encara que és responsable de més del 50% del seu valor afegit anual i pràcticament de totes les decisions estratègiques importants que afecten el conjunt del Continent. És també el mapa dels treballadors realment qualificats, dels quadres tècnics, dels creadors, dissenyadors especialistes en dret, en finances i economia, encara que també dels grans poders polítics de la Unió Europea. Molts són autònoms, però molts són assalariats encara que les diferències entre una condició laboral i una altra sigui cada vegada més borrosa i moltes vegades intranscendent per a una part significativa -no per a tot- d'aquest col·lectiu. L'esquerra va aconseguir acumular recursos de poder important en els anys del fordisme perquè una bona part es va aliar amb el món del treball manual i amb els treballadors públics. Això va resultar en aquelles majories de l'esquerra que encara recordem amb nostàlgia.


Per tant: la dinàmica neoliberal ha generat tres grans zones a Europa. Aquestes es poden "mesurar" estadísticament a partir de la densitat de les ocupacions del gruix de les seves classes treballadores i a partir de molts indicadors qualitatius i quantitatius. L'Europa Linda és la que acabo de descriure: alta densitat de quadres, creadors, opinadors oficials, professionals cada vegada més allunyats físicament i culturalment de les fàbriques i empreses per les que treballen en última instància a través d'una infinitat de baules de subcontractació. La majoria d'aquestes regions han anat evolucionant políticament cap a un ecologisme fortament urbà i de marcada adscripció terciària, així com cap a partits especialitzats en defensar drets individuals (partits com el Radical italià). El seu ecologisme està més aviat poc interessat per la qüestió social que, d'altra banda, queda lluny dels barris històrics que estan colonitzant aquests grups en un procés que ha estat molt estudiat i és conegut per "gentrificació dels barris històrics" on han augmentat de forma exponencial les famílies unipersonals que viuen amb el seu gos i el seu gat i que senten que no tenen res en comú amb les classes populars -immigrants inclosos- que encara habiten les velles porteries i els pisos insalubres. L'Europa Linda és l'aparador mediàtic i polític de l'Europa "civilitzada", una Europa que sembla demostrar l'indemostrable: que és possible conciliar obertura econòmica desregulada i desenvolupament social per a tots. La major part d'aquests col·lectius laborals són guanyadors del neoliberalisme o com a mínim no en són les seves principals víctimes. Són cultes i sibarites i s'identifiquen amb el seu treball: tenen ocupacions per a les que s'han anat preparant durant una llarga vida d’esforç i compromís amb el que fan. A Catalunya són molt sensibles al discurs identitari, a Euskadi no, a Madrid molts estan movent-se cap al Partit de Rosa Díaz, un partit que neix en els ambients guapos de Bilbao. Els països amb més concentració de zones de l'Europa Linda són, ara per ara, Alemanya -tot i que Alemanya de l'Est no ha aconseguit entrar en aquest club-, Àustria, Holanda i Finlàndia. Les balances per compte corrent en tots aquests països són molt positives. França i Gran Bretanya tenen estructures més diversificades, tot i que Londres i l’Illa de França són dos dels nuclis estrella d'aquesta bonica Europa Linda.


La segona zona és l'Europa subcontractada. És el primer anell econòmic-laboral ple d'empreses amb minvants ocupacions-cap que envolten l'Europa Linda, ja que és en aquesta última on resideixen i decideixen els propietaris i gestors d'aquelles. Aquí es concentren les ocupacions vinculades a la indústria amb els seus innombrables serveis directes annexos (manteniment, neteja, serveis comercials de menys valor afegit), és a dir, les grans plantes industrials amb les seves empreses subcontractades de primer, segon i tercer nivell. Les classes treballadores més "tradicionals" segueixen poblant aquests espais que, però, s'han esqueixat dels centres de decisió política i econòmica nacionals als quals pertanyien en els temps del fordisme. L'ampliació cap a l'Est ha estès substancialment la seva dilatació espacial però no els llocs de treball vinculats a ell, amb la qual cosa s'ha generat una competència considerable entre els treballadors, les regions, els governs i les administracions locals per intentar atrapar inversions cada vegada més escasses al SEU territori subcontractat, per als SEUS treballadors subcontractats, per a les SEVES localitats subcontractades, per a les SEVES nacions subcontractades. Són espais plens de carreteres i depenen per això essencialment dels carburants fòssils, ja que només així es poden posar en solfa les interminables cadenes de valor afegit que travessen ja tot el continent després de trenta anys d'aposta institucional pel transport privat. El seu recel de l'ecologisme no té només una explicació ideològica, ja que la vida laboral de la immensa majoria dels seus integrants és terriblement canviant perquè els contractes tendeixen a ser cada vegada més temporals a mesura que es baixa en la cadena de subcontractació.

A l'Europa subcontractada hi viu i treballa el gruix del treball organitzat, treball que naturalment té cada vegada menys capacitat de pressió davant del capital per les facilitats que té avui el capital per moure's d'un lloc a un altre. En el pla sindical això porta a una mena de "corporativisme per a la competitivitat": empresaris i sindicats es posen d'acord per ser més competitius. Es congelen els salaris i es precaritza l'ocupació sempre que sigui possible i amb la finalitat exclusiva de pegar més dur cap enfora i per tal de conservar un parell de llocs de treball alguns anys més. La taxa de beneficis es recupera o frena la caiguda, però l'enemic deixa d'estar a casa per passar a instal·lar-se a l'altre costat de la frontera estatal, regional o empresarial. Això multiplica els pactes interclassistes lliurats gairebé sempre a costa dels segments més vulnerables de les classes populars que acaben optant per no expressar-se políticament. A les regions amb una alta densitat de "territori subcontractat" com Navarra o Castella Lleó, potser també Catalunya, la seva economia, la seva política social, el seu sistema polític, són totalment dependents de les decisions que es prenen a l'Europa Linda. És aquí on es decideix el futur de parts substancials del seu teixit productiu, amb la qual cosa les seves autoritats donen suport sempre a la banda del capital en les negociacions, per tal que aquest no compleixi les seves amenaces de deslocalització que provocaria un augment de l'atur inassumible políticament. Polònia, Alemanya de l'Est i les repúbliques de Txèquia i Eslovènia, han estat expressament configurades pel capital europeu-alemany per convertir-les en parts de l'Europa subcontractada. Estan ben preparades per competir amb les regions més antigues com les espanyoles, entre les quals es troba en tot cas el cinturó industrial de Barcelona: els salaris són més baixos, les qualificacions més elevades i l'ambient ideològic envejable. Són regions que "exporten" però realment no es tracta tant d'exportacions com de comerç intraempresarial, ja que al que es dediquen és a produir components, peces, bases logístiques i comercials que formen part de les mateixes cadenes continentals de valor afegit que no coneixen ni muntanyes, ni llengües, ni governs i que estan cada vegada més en mans dels segments socials superiors de l'Europa Linda. Aquest tipus de comerç permet maquillar la balança per compte corrent pel que fa al gran monstre alemany que és el gran orquestrador del nou ordre europeu, el país amb el sector exterior més gran en relació amb les possibilitats de desenvolupament del seu -immens- mercat interior de 82 milions d'habitants. Els països amb moneda pròpia (Eslovènia: -1,8%, Polònia: -3%, República Txeca - 4,2) han estat més reeixits com a zones subcontractades que altres vinculats a l'euro com Espanya, Portugal i Irlanda de les potes de les quals en penja el llast de l'euro, la moneda feta per i per als rics d'Europa. En els països de l'Est, els treballadors de l'Europa subcontractada no tenen cap vocació de solidaritat europea ni res que se li assembli. Després de la traumàtica cura de cavall dels primers anys noranta empreses, treballadors i autoritats locals fan una pinya per defensar el seu lloc en l'Europa subcontractada. Això, naturalment, exacerba el nacionalisme, o millor: el nacional-liberalisme, una fórmula corrosiva que es va acabar estavellant a la Primera Guerra Mundial deixant un rastre de milions de morts. Una situació així fa impossible avançar cap a un sindicalisme europeu de classe i solidari que vagi molt més enllà dels encara massa precaris comitès d'empresa europeus o els encara més escanyolits espais per desenvolupar la participació dels treballadors a les societats anònimes europees. Però l'Europa subcontractada té un petit avantatge per als treballadors que la poblen pel que fa a la tercera regió: les inversions transfrontereres que acudeixen al seu territori són intensives en capital fix i el capital fix no vola de la nit al dia com les inversions financeres i immobiliàries que són les que, en bona mesura, configuren la tercera zona, la de l'Europa en Venda.


A l'Europa en Venda o bé no hi ha hagut mai capacitats productives significatives (espais tradicionals incorporats de forma ràpida a la modernitat capitalista), o bé n’hi va haver i van ser desmuntades amb més o menys alegria pels governs neoliberals. Aquests espais no tenen massa a oferir a les seves poblacions, ja que aquestes mateixes polítiques neoliberals erosionen allò públic, la seva única font potencial de desenvolupament. Per tant, només els queda la venda del seu patrimoni natural i cultural: paisatges, platges, ciutats històriques, recursos naturals són "posats en valor" amb la finalitat d'atraure capital, gairebé sempre especulatiu, d'altres llocs. Les elits locals tenen encara menys capacitat de maniobra enfront dels inversors estrangers que les de l'Europa subcontractada. Les seves classes treballadores estan a cavall entre un món tradicional abandonat violentament -i per tant amb poques qualificacions adaptades a la nova situació social i disposat a deixar-se sobreexplotar en el sentit literal del terme-, i una modernització pilotada pels grans interessos immobiliaris i turístics forans. La tipologia laboral dominant aquí és el treball temporal que es complementa relativament bé amb l'agricultura tradicional que també és estacional, però sobretot també el treball autònom. És difícil que aquesta amalgama laboral atomitzada es tradueixi en alguna cosa semblant a la consciència de classe. Tot el contrari -i es recomana aquí la lectura del "18 Brumari de Louis Bonaparte" de Marx: l'individualisme tradicional-família nuclear, desigualtats de gènere, ètica de l'home fet a si mateix en una dura lluita personal contra la natura, contra les altres persones i empreses- forma part essencial d'aquests espais, la qual cosa els converteix en presa fàcil de la dreta i de l’ultradreta. A mesura que es van omplint d'hotels i empreses de la construcció més grans, es van creant una classe obrera més compacta i amb certa capacitat de resposta sindical. Però el seu entorn segueix dominat per aquesta forta atomització en microempresaris que veuen el seu país i la seva regió com una S.L. fent-se més que sensibles a la berlusconització, la gran amenaça que plana sobre els territoris de l'Europa en Venda. Els seus llocs de treball depenen en gran mesura dels grans fluxos de capital turístic i immobiliari, és a dir, estan directament connectats amb el neoliberalisme i depenen d'ell per respirar. Tampoc això facilita la seva mobilització social. Els països amb zones de venda més extenses en relació amb el seu territori són Xipre, Letònia, Bulgària i Romania, seguits pels altres estats bàltics i naturalment el litoral espanyol, que té la tradició més antiga i salvatge d'autoliquidació del seu patrimoni, de la seva bellesa i de la seva naturalesa, ja des dels temps del franquisme les elits han aconseguit subrogar-se fins avui en el nou espai monàrquic. Tots aquests països tenen balances per compte corrent negatives molt superiors al -5%, amb Xipre, Grècia, Letònia i Bulgària molt al capdavant: tots ells espais que no han sabut o pogut prestar-se a convertir-se en part de l'Europa subcontractada. 

Què fer amb aquest mosaic? Personalment no veig cap possibilitat d'articular una força social europea nucleada al voltant del treball i no de la renda, si no es donen les següents condicions:


a.) reducció de l'orientació externa de l'economia i la seva substitució per un augment de la demanda interna basada en el desenvolupament de les mancomunitats, en l'augment dels salaris sobre la base, per exemple, d'una reconversió social i ambiental. Això es podria entendre com una "provincialització" de les classes treballadores. Res més lluny de la realitat. Vol dir simplement que la dialèctica entre el local i el global és més complexa del que pensen els (neo) liberals i alguns esquerrans poc espavilats. Només un desenvolupament sostenible en el social i el territorial cap a dins genera un desenvolupament solidari cap enfora, només així pot arribar a néixer un internacionalisme europeu: els treballadors dels països han de relacionar-se entre si, però només aconseguiran fer que els seus interessos siguin coincidents si el seu treball i els seus recursos no depenen de treure’ls-ho als treballadors d'altres països i d'altres regions: perquè hi hagi solidaritat ha de suprimir-se la competència, hi ha d'haver cafè per a tots i no només per als més agressius i poderosos. Els treballadors vinculats a l'exportació han de disminuir davant dels treballadors vinculats al desenvolupament intern de països i regions.


b) el món europeu del treball només aconseguirà imposar-se al món de la renda (interessos financers i renda immobiliària) si aconsegueix segellar una aliança tàcita entre almenys els següents grups:

-el que queda dels treballadors fordistes tant industrials com sobretot terciaris. Aquests han canviat la seva distribució en l'espai (per exemple ha augmentat enormement la seva dispersió geogràfica), però no ens enganyem: el seu nombre ha augmentat en termes absoluts, si més no a Espanya;

-els empleats públics i sectors substancials dels treballadors del sector privat. Això només és possible si queda restablert el pacte de solidaritat fiscal entre classes mitjanes i classes populars que va destruir el neoliberalisme: els treballadors privats han de reconèixer que un sector públic fort no els perjudica sinó que millora les seves condicions de vida i de treball (inspectors laborals, metges, mestres per als seus fills, transportadors públics, etc.);

-s’ha de produir novament una aproximació entre professionals urbans i treballadors menys qualificats / classes populars. L'escenari que plana ara sobre l'esquerra de l'Estat espanyol tendent a crear un partit de professionals urbans, és preocupant. Abans que una iniciativa segmentadora com aquesta, que s'alimenta de la divisió entre el Grup Verd Europe i el Grup de l'Esquerra Europea, cal fer tot el possible per fondre el vermell amb el verd, per forjar una aliança entre el que es deia "les forces del treball i les de la cultura" anar, en tots els països d'Europa, a una refundació de l'esquerra basada en aquesta aliança, no en el seu allunyament com ha passat ja en altres països;

una aproximació entre el món assalariat i el món dels autònoms. Aquesta aproximació als treballadors autònoms al voltant d'un programa de nacionalització de la banca, de creació de xarxes cooperatives de microempreses, de polítiques industrials actives de dimensió local -les mancomunitats em semblen essencials- i d'una política que incentivi la reducció dels nivells de subcontractació, és fonamental en països com Espanya, Itàlia, Portugal, Polònia o Bulgària on representen més del 20% de tota la població activa. Si no s'aconsegueix forjar aquesta aliança es decantaran ràpidament cap a opcions d'ultradreta.

c) la creació d'una caixa comú a Europa que almenys redistribueixi l'1% de tot el PIB europeu. Això obligaria a revisar dràsticament la fiscalitat europea, a combatre la competència sense fi entre regions i classes treballadores locals i a donar al govern de la Unió Europea una legitimitat democràtica molt més gran. Les noves polítiques europees s'haurien d'orientar al desenvolupament intern dels països abans d'insistir en tractar de convertir Europa en l'"espai més competitiu del món" com diu el Tractat de Lisboa. Una política redistributiva així generaria molts llocs de treball dependents de la solidaritat comunitària, llocs de treball de qualitat i ben pagats, regulats per l'interès general, posats al servei de la reconversió social i ambiental de tots i cadascun dels països i regions. Això despertaria en el termini de mitja o una generació alguna cosa així com una identitat europea basada en el treball, en la participació, en la producció socialment raonable i en la solidaritat entre pobles i països. Seria no només el pas previ per a la creació d'una "classe treballadora europea" que pugui veure's a si mateixa com a un actor col·lectiu, sinó a tancar definitivament la sòrdida bretxa que separa el vermell i el verd que amenaça obrir-se novament a l'Estat Espanyol i que acaba beneficiant sempre el gran capital. Un cop constituït, aquest actor col·lectiu podria plantejar metes més ambicioses com la configuració d'una societat de tipus socialista per al segle XXI.

Etiquetes de comentaris: 14, Classe Obrera, Europa, Globalització, Pensament, Política, Treball

Llegir més

per Erhard Crome
Politòleg, Institut per a l’Anàlisi Social de la Fundació Rosa Luxemburg
Traducció d’Àngel Ferrero

Durant les Jornades celebrades al CIDOB i organitzades per l’Associació Cultural Roig amb la col.laboració de la Fundació Pere Ardiaca al setembre de 2010 sota el títol “Europa davant una cruïlla històrica”, el politòleg alemany Erhard Crome va explicar la relació intrínseca entre el sistema capitalista, la crisi econòmica i la guerra, apuntant tanmateix les característiques pròpies que ofereix la conjuntura actual.

Globalització, acumulació de capital, expansió i militarització de la política internacional estan, a inicis del segle XXI, lligades les unes amb les altres. Són les diferents cares d'un mateix procés integrat. La crisis financera i econòmica internacional que va esclatar el 2008 mostra com n'és de fràgil i perillós aquest procés.

Globalització

Molt analistes són de l'opinió que l'actual globalització és quelcom històricament nou. Certament, en molts aspectes així ho sembla: arguments per mantenir-ho són l'aparició de noves forces productives, nascudes de les noves tecnologies com la informàtica, Internet o la transmissió de dades a llarga distància. Igualment apareixen també noves relacions de producció, vinculades sobre tot amb la nova esfera financera. Des dels anys 90 “les carteres d'accions” es van prendre com a mesura de l'economia, imposant-se mitjançant els preus de mercat i la especulació. Així, per exemple, les firmes de private-equity aconsegueixen reunir un potent capital inversor i posar-lo a funcionar a través de crèdits bancaris a les empreses o vendre'l. Els inversors prometen beneficis del 20% i més. Les empreses adquirides controlar i extingir el deute contret. El resultat és mostra habitualment en acomiadaments massius, el tancament de les seccions de l'empresa que no són rentables i tot sovint la fallida de tota la companyia, després de la qual aquestes inversions són absorbides de bell nou i posades novament en circulació.

La pràctica dels accionistes segueix, es desenvolupen empreses cada cop més grans, que operen a una escala mundial. El sector dels vols comercials a Occident és dominat per dues companyies: Boeing i Airbus. Totes dues reben tot moment el recolzament del govern dels EUA i de la Unió Europea respectivament. A sovint pledegen l'una contra l'altra a la Organització Mundial del Comerç (OMC). Les grans companyies demanen més seguretat, més seguretat també en la planificació a llarg termini i en els beneficis, que també s'espera que es garanteixin mitjançant la política internacional. Tot això mentre a la esfera financera es reforcen els processos en curs, pròpiament dit: l'anarquia de l'economia capitalista, de la qual ja en va parlar cèlebrement Marx. L'antagonisme de totes dues tendències provoca turbulències que acaben aterrant a l'economia i tenint efectes devastadors en altres branques de la societat.

Si aquestos desenvolupaments són contemplats des del punt de vista de l'economia política, es veu clarament en l'economia capitalista mundial des de 1945 un cicle visible de boom, que arriba fins a mitjans dels anys 60. Després segueix una crisi, i aquesta per una llarga fase d'estancament, que va de 1973 fins a 1993. El motiu principal, segons coincideixen tots els economistes, és una superproducció mundial del comerç industrial. Aquest estancament fou seguit de la bombolla especulativa dels anys 90 que va portar l'anomenada “nova economia” i finalitzar amb un gran crack. El domini dels mercats financers no va resoldre aquesta crisi, sinó que la va aguditzar. A això contribuí també en bona mesura la política mundial, que va seguir les exigències del neoliberalisme. La recent crisi financera i econòmica en fou la conseqüència. Un resultat d'aquest desenvolupament tindrà conseqüències durant molt de temps: trobem a tot el món una única redistribució de la riquesa social i, amb ella, un reforçament del poder del capital financer. Aquí juga el deute públic un paper essencial: el president dels EUA als anys 80, Ronald Reagan, va fer tot el possible deliberadament per augmentar la influència del capital financer sobre la política i imposar el monetarisme com a política econòmica. La inflació devia mantenir-se baixa, l'atur devia augmentar i els salaris devien caure en picat per tal de combatre amb èxit als sindicats. Si s'observa el neoliberalisme en els països del Nord i a Occident, totes aquestes mesures van gaudir d'un èxit incontestable (malgrat que els sindicats i els moviments socials, sobre tot a Europa continental, segueixen oferint resistència). Amb aquest teló de fons tenia la seva lògica que el demòcrata Clinton s'entestés a reduir de manera clara el deute nord-americà per tornar a ampliar l'espai de joc de la política, mentre que amb el republicà George W. Bush, mitjançant un augment dràstic de la despesa militar i la baixada espectacular d'impostos per als milionaris restaurà la situació de deute als EUA.

Quant a la majoria de països llatinoamericans, a l'Àfrica i Àsia, tenien i tenen amb el seu deute un important eina per transportar els recursos naturals i importants branques de producció (encara més) a la propietat de les grans companyies occidentals, obrir els seus mercats i reduir la despesa social en els països. L' OMC, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI) són els agents a través dels quals tot això s'imposa.

Aquest procés es degué sobre tot gràcies a un fet de ressonàncies històriques, el del fracàs del socialisme d'estat d'Europa oriental. Les direccions dels partits comunistes creien que podrien compensar els dèficits econòmics interiors dels seus respectius països mitjançant préstecs occidentals. Els crèdits van ser als anys 70 oferts de manera relativament, però a partir de llavors es van encarir i els governs d'aquestos països no podien dominar per més temps aquestos processos. La crisi del socialisme d'estat, que té orígens endògens, es va reforçar no obstant d'aquesta manera i va desembocar en el fracàs de tots aquestos sistemes. La fi del socialisme d'estat a l'Europa oriental fou l'episodi més carregat de conseqüències històriques de finals del segle XX. Amb la fi del socialisme realment existent, el capitalisme es convertí pràcticament en l'únic sistema econòmic a tot el món i fou així, de fet, globalitzat.

Nou impuls del capital

El capitalisme, tal i com fou descrit ja per Marx i Engels, no necessitava, no necessita únicament de mercats i mercaderies que puguin ser venudes als mercats, sinó també de força de treball, és a dir, de persones que siguin atretes o empeses a produir mercaderies que siguin venudes a un preu que és més alt que el cost de producció del venedor. Això constitueix el principi de benefici que requereix des de bon començament una gestió de la qüestió social per part del capitalisme per obrir-se pas, i més concretament de les condicions de vida d'aquells que produeixen les mercaderies.

El moviment comunista de l'època de Marx buscava la consecució de una altra societat, que produís d'una manera no capitalista i solucionés els problemes socials. Enfortits per la misèria i el crims de la classe dominant a la primera i segona guerra mundials, els partits comunistes van tenir èxit en tota una sèrie de països europeus des del 1917 fins a 1944 en la obtenció del poder i la proclamació d'una societat com aquesta. No obstant, no es resignaren a la lògica del sistema capitalista mundial (Immanuel Wallerstein). Com que el seu poder interior podia en alguns casos no estar legitimitat, el seu domini podia romandre i en lloc d'una societat lliure d'explotació es creà una nova classe dominant. De cara a l'exterior, els països del socialisme d'estat van perdre la competència econòmica amb Occident, les condicions de la qual es van complicar encara més a través de la competició d'armaments conscientment conduïda per l'Est. A finals dels 80 i començaments dels 90, la nomenklatura comunista dels països del socialisme d'estat a Europa oriental renuncià a nous intents de socialisme d'estat, es rendí als governs escollits i buscà a tot arreu i en tot moment convertir-se ella mateixa, amb un èxit notable a Rússia i altres antigues repúbliques soviètiques, en propietaris capitalistes, és a dir, en burgesos.

Aquest procés històric mundial tingué dues conseqüències. Una fou en la ideologia i la política neoliberal i fou que totes les concessions que per temor a més intents comunistes com a més compromisos entre els empresaris i les organitzacions del treball a Europa occidental i també als ja realitzats havien de fer-se retrocedir: això significà la retallada dels drets socials dels treballadors i d'altres treballadors dependents així com dels sistemes socials, sobre tot de fer caure en picat els salaris en comparació amb els ingressos dels accionistes i de la propietat capitalista, el desmantellament dels serveis públics i privatització de totes les seves institucions: tot això està a l'ordre del dia i es practica dia rere dia en el que es pot anomenar una “lluita de classes des de dalt”.

És propi del capitalisme que molts processos que prèviament eren controlats per altres agents siguin incorporats al mercat, resultat al que portava tanmateix el caràcter de les mercaderies: no només el els processos d'intercanvi, sinó també els processos de producció, de distribució i d'inversió. D'ençà aquest procés començà tracten els capitalistes d'acumular més i més capital i de convertir cada cop més processos de la vida econòmica en mercaderies. El capitalisme és una relació social i no entén de cap altra, però no és, sota cap concepte, un procés social del que sigui impossible apropiar-se. El desenvolupament històric del capitalisme conté l'impuls de convertir totes les coses en mercaderies (Immanuel Wallerstein). Aquest impuls s'ha fet després de la fi del socialisme d'estat un impuls essencial: no només els països aleshores comunistes l'han abraçat, sinó que ho han fet globalment totes les regions el món i s'ha imposat fins i tot a l'últim racó de la societat.

La qüestió social es planteja de bell nou, però aquest cop a escala mundial, doncs s'ha creat un patriciat internacional que posseïx aquesta economia mundial capitalista i que no sent cap responsabilitat social. Es diu que les 358 persones més riques del planeta “posseïxen” més que tota la meitat de la humanitat.

L'altra conseqüència aclaparadora és que la guerra ha retornat a la política i ha ocupat el lloc deixat per la Guerra Freda. Els EUA són l'única superpotència que queda. Gasten més en armament que tots els seus rivals econòmics i polítics en conjunt. L'OTAN s'ha enfortit i ampliat. Una conseqüència de tot això és que la guerra torna a ser un mitjà “normal” per fer política. Si en els temps de la Guerra Freda també els plans dels EUA eren els d'evitar una confrontació oberta a escala planetària i per això mateix no deixar escalar les “petites” guerres que ocorrien a la perifèria, des dels 90 es parla obertament de guerres “imperials”: la màxima violència ha de ser aplicada en el menor temps possible per tal de crear l'ordre que vulgui el centre imperial. En aquest sentit conscient fou la guerra de Iugoslàvia al 1999 la primera en obrir “l'entrada” del capital internacional en un país tot ignorant el dret internacional. La guerra per a l'establiment del nou ordre geopolític internacional que no és sinó la ocupació de l'Iraq devia portar tot això a una escala sense precedents. El fracàs dels EUA i dels seus aliats occidentals a l'Iraq i a l'Afganistan ha portat a que noves guerres contra l'Iran, Corea del Nord o Amèrica llatina no hagin esclatat fins a dia d'avui.

Capitalisme i guerra

Després de la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències catastròfiques, es mostrà als ulls de l'esquerra una connexió inextricable entre capitalisme, crisi i guerra. El socialdemòcrata alemany Karl Ballod identificà en la edició de postguerra de la seva obra Der Zukunftsstaat. Produktion und Konsum im Sozialstaat [L'Estat futur. Producció i consum a l'Estat social] (1919) la guerra mundial amb la crisi: «els economistes burgesos suggereixen, i es vanten de manera especial al fer-ho, que les crisis econòmiques no són, com Marx esperava, cada cop pitjors, sinó que ben al contrari, han estat cada cop més febles. Per descomptat: fins i tot l'acumulació de forces més gran de tota la història s'ha esvaït degut a la crisi de les forces internes i la crisi més terrible de la història mundial i la guerra mundial. Fins i tot els economistes burgesos la reconeixen com una guerra econòmica en el sentit literal del terme i que la persecució de la creació de valor ha acabat per autodestruir-se, com va ocórrer a totes les crisis econòmiques precedents.» La seva conclusió fou que la guerra mundial es mostrà com una crisi mundial i que el capitalisme havia arribat a la seva fi i que el socialisme tornava a l'agenda: elaborar aquesta tesi, i especialment els avantatges d'una economia socialista a les grans empreses, fou el objectiu declarat d'aquest llibre. Aquí no importa que la socialdemocràcia d'aleshores volgués realitzar aleshores encara el socialisme, sinó que la comprensió de les crisis sobrepassava el tractament econòmic habitual de l'època.

Els anàlisis dels comunistes també obtenien el mateix resultat: que la competició de la propietat privada capitalista creixia i que aquesta portava a un desenvolupament cada cop més crític, que desembocava en l'imperialisme i la guerra. «La política imperialista que porten a terme les “superpotències” ha, abans o després, d'acabar en un gran terrabastall. És ben clar que aquesta política de pillatge de totes les “superpotències” fou l'origen de la guerra.» Aquesta guerra «no podia sinó ser una guerra mundial», perquè totes les potències «estaven vinculades les unes amb les altres a través d'una economia mundial conjunta.» Així, l'alternativa era conseqüent: «“O dissolució conjunta o comunisme” La revolució que comença a emergir pels mateixos motius no podia ser sinó una revolució mundial, la guerra imperialista no podia acabar sinó en una guerra imperialista mundial.» (N. Bujarin, E. Preobraschensky: L'ABC del comunisme, 1921)

La història del segle XX, emperò, ha marxat per altres vies: (1) La revolució mundial restà per realitzar, el socialisme realment existent es limità a la Unió Soviètica i, a partir de 1945, a una amplia part d'Europa i d'Àsia. (2) El capitalisme es desenvolupa cada cop més críticament però romandre funcional i en la part del món dominada per ell hegemònic. La crisi més profunda fou llavors la crisi econòmica mundial de 1929 fins a 1933, que no obstant amb el New Deal de Roosevelt als EUA i l'arribada de la dictadura hitleriana a Alemanya va tenir conseqüències polítiques i econòmiques completament diferents. (3) La Segona Guerra Mundial, que va sortir en 1939 des de les trinxeres alemanyes, no es deixa explicar exclusivament com una continuació del capitalisme ni com una guerra anàloga a la primera, però tampoc superficialment per la “competició entre sistemes” entre la Unió Soviètica i el món capitalista. (4) El socialisme real necessitava portar a terme les seves pròpies guerres. Així és quan s'observa la participació de la Unió Soviètica en la partició de Polònia al 1939 i la guerra d'hivern fino-soviètica al 1940, però les guerres entre la Unió Soviètica i la Xina al 1970, Xina i Vietnam al 1980 i la guerra soviètica a l'Afganistan entre 1979 i 1989 s'expliquen clarament per disposicions polítiques internes del camp “socialista” dividit.

Sobre l'actual crisi econòmica

Amb l'actual crisi econòmica mundial la relació entre capitalisme, crisi i guerra torna a estar a l'ordre del dia. Resulta de la crisi un nou perill de guerra? La crisi econòmica mundial, que esclatà el 15 de setembre de 2008 quan es desplomà el banc Lehman Brothers, és la crisi econòmica capitalista més profunda des de la crisi econòmica mundial de 1929 a 1933. Les promeses i afirmacions del neoliberalisme, que des dels anys 80 eren sempre presents al pensament econòmic i les negociacions de política econòmica en els països occidentals, s'han demostrat falses i fraudulentes.

El desenvolupament fins a un punt crític del capitalisme no es deu atribuir a forces alienes. A diferència de les crisis anteriors –la crisis de Mèxic al 1982 i 1994, la crisi asiàtica al 1997, la crisi argentina del 2002– aquesta ha esclatat en el centre mateix del capitalisme mundial, els EUA i la UE, i s'ha estès des d'aquí a altres parts del món. El capitalisme neoliberal és propulsat pels mercats financers; domina la il·lusió de que es poden generar beneficis a partir de la pura economia financera, desconnectada de “l'economia real”. Al final a tot el món es troben repartits 200 bilions de dòlars en accions, en comparació amb un producte social brut mundial de 55 bilions de dòlars anuals.

Les conseqüències duradores de la crisi no es poden preveure. Fins avui s'ha destruït per “valor” de més de 50 mil milions de dòlars. Amb l'ajuda d'enormes paquets de salvament dels bancs estatals va poder capejar-se la crisi. Aquest any fou finalment acceptada de manera clara pels apologistes del capital, esclatà però novament en la forma d'una amenaçadora fallida estatal de Grècia i altres països. Alguns analistes alarmen mentrestant de que actualment hi ha una nova bombolla especulativa creada amb el diner estatal i els emprèstits dels dos últims anys, però que abans com ara, no hi ha encara un major control estatal com el que hi havia abans. Els analistes indiquen que a causa d'això el mercat existent de “derivats”, que no ha estat assegurat absolutament amb res, reuneix una massa de 680 mil milions de dòlars que podria desplomar-se en una pròxima fase de la crisi.

El problema de la crisi

Als anys 30, relativament superada la crisi econòmica mundial, la producció bèl·lica fou emprada per generar una ocupació addicional. Això tenia no obstant la condició de que existissin els mitjans financers per sostenir-la i arribés a tenir efectes d'ocupació reals. El pressupost estimat dels EUA destinat a la despesa militar se situava als últims anys de l'era Clinton (als 2000) en 300 mil milions de dòlars. A l'any 2008 els pressupostos d'armament dels EUA augmentaren fins als 607 mil milions de dòlars. Sota la presidència de George W. Bush s'han duplicat en vuit anys. A finals de l'era Clinton el deute estatal dels EUA estava xifrat en 5'8 mil milions de dòlars i el PIB en més de 10'2 mil milions de dòlars, és a dir, que el deute equivalia al 56'9% del PIB anual. A finals del 2008 el deute superava en molt els 10 mil milions de dòlars i el PIB se situava als 14'3 mil milions de dòlars, el percentatge augmentava per tant fins al 70'7%. De fet no hi ha ja espai per a la despesa addicional en armament dels EUA, que en qualsevol cas equival ja al 40% de la despesa mundial en armament. A tot això cal afegir que la producció moderna d'armament està molt especialitzada i que per cada milió de dòlars invertits cada cop hi ha menys persones ocupades que a altres branques del sector industrial o serveis. El govern d'Obama està ocupat actualment en cancel·lar els projectes d'armament aprovats pel govern anterior, però no menys cert és que n'aplica d'altres. A això cal afegir que el “programa de rescat” de la crisi financera solament en els primers nous mesos de la crisi acumulà mil milions més de dòlars al deute estatal dels EUA.

La política bel·licista del govern Bush va tenir com a conseqüències la guerra a l'Afganistan i a l'Iraq. Totes dues guerres van tenir èxit per als EUA i per als seus aliats, i encara avui són populars als països dels qui han participat. La guerra a l'Afganistan es lliura encara avui, encara que ha fracassat tant com ho ha fet la de l'Iraq. Els costos i els resultats no han estat útils més que als ulls d'aquells qui han conduït la guerra. Majories socials en Alemanya i molts altres països europeus estan en contra de la guerra a l'Afganistan. A curt termini no s'ha de calcular amb “petites guerres” del món occidental imperialista. Això ho mostra, entre altres coses, la operació dels EUA contra Corea del Nord. Anàlisis més exactes suggereixen a més a més que la lògica de la “superació” de la crisi econòmica i la direcció de la guerra a l'Afganistan corren en paral·lel, no que es derivin l'una de l'altra.

Roman la qüestió de si esclatarà o no una “gran guerra” entre els EUA i la Xina, de la que es parla cada dia més. Totes dues són potències que òbviament no volen permetre cap xoc d'interessos directe. L'ascens de Xina no necessita de cap guerra. I si els EUA en deu anys encara conserven mitjans financers per continuar un curs com l'actual és més aviat improbable. Políticament, amb Obama o amb un president nord-americà similar seria molt improbable.

En conclusió: existeix des de sempre una vinculació entre capitalisme, crisi i guerra. No va ser mai tan clara com fa noranta anys. La guerra fou en ocasions una “sortida” de la crisi per distreure dels problemes interns, per amagar el robatori econòmic i els problemes socials al país. Però el capitalisme i els beneficis no condueixen automàticament a la guerra. Continuaran esclatant guerres. Per això el moviment per la pau té encara la oportunitat d'abatre falcons de la guerra.

Etiquetes de comentaris: 14, economía, Globalització, Imperialisme, Internacional, Pensament, Política

Llegir més

Rafael Poch-de-Feliu
Periodista, corresponsal de La Vanguardia a Beijing entre 2002 y 2008

La conferència pronunciada pel periodista Rafael Poch, autor del llibre La actualidad de China. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación. (Editorial Crítica. Barcelona, 2009) en el marc de les Jornades “Europa davant una cruïlla històrica”, organitzades per l’Associació Cultural Roig amb la col.laboració de la Fundació Pere Ardiaca el passat mes de septembre, traça una panoràmica de l’evolució recent de la Xina en els àmbits econòmic, laboral i de política internacional. Replicant algunes de les assumpcions habituals al món occidental, l’autor posa en la primer línia del debat tant les fortaleses com les debilitats del gegant asiàtic per tal d’entendre la seva actuació en el context de crisi global.

Quatre aspectes de la seva actualitat

En aquesta conferència oferiré quatre pinzellades sobre aspectes importants de l'actualitat xinesa. Parlaré sobre: 1 - Els mèrits del bon govern de la Xina, que expliquen com aquest país està capejant l'actual crisi financera. 2 - Els canvis en la llegenda sobre la superpotència Xina que aquesta dada aporta, confrontats amb la realitat de la debilitat de la Xina en la globalització. 3 - El moviment obrer a la Xina, que a diferència de la situació general al món, té determinades oportunitats en aquesta crisi. I 4 - Sobre el comportament mundial de la Xina, en el passat i el present, deixant el futur per als professionals d'aquest ram, em refereixo als endevins.


I) Sobre els mèrits i eficàcia del bon govern de la Xina, que continuen en la crisi.


A Occident la crisi està creant alguns problemes socials, però en un país com la Xina, inserit en un esquema exportador extraordinàriament dependent dels humors de l'economia global, una forta contracció de la demanda occidental crearia dilemes existencials. D'aquí es deriva la imperiosa necessitat d'afirmar un model econòmic més endogen, més basat en el potencial del mercat intern i menys en l'exportació de productes de baix valor afegit. És una tasca enorme que necessita canvis colossals a tots els nivells, fins i tot canvis en la ideologia i en el discurs.


L'enfonsament del casino financer, que a Occident ha rehabilitat el keynesianisme, a la Xina ha potenciat tendències antimercat i un nou suport a les empreses estatals, que han estat les principals receptores del paquet anticrisi de mig bilió d'euros i dels crèdits de gairebé un bilió concedits pels bancs, estretament controlats per l'Estat. En alguns casos el gir a l'esquerra en el discurs del Partit Comunista ha estat rampant.


Bo Xilai, l'exministre de comerç fill d'un pare de la pàtria, era el nen bonic dels diplomàtics occidentals i dels executius de les multinacionals a Pequín. Tenia un impecable nivell d'anglès, el seu fill estudiava en un col·legi britànic d'elit i era capaç de distingir un bon vi de Bordeus o de discutir una jugada de golf ... Gent com ell, membre del Politburó des del 2007, li posaven rostre a una Xina neoliberal i capitalista. I en això va ser nomenat cap del partit a Chongqing, la metròpoli, bruta i pencaire, del curs mitjà del Yangtze. Al costat de Chongqing, ciutats com Pequín, Xangai o Nanjing són com delicades ballarines del Bolshoi al costat d'un rude miner de rostre ensutjat. Un altre món. A Chongqing els dirigents han encunyat un nou concepte, l'anomenat "PIB vermell" que descriu, "un desenvolupament econòmic que s'orienta en les necessitats de les masses i no ve dictat per la cobdícia de les classes privilegiades representades pels 30 milions de milionaris", explica preocupat Willy Lam, un conegut analista de dretes de Hong Kong. A Chongqing, Bo Xilai ha promocionat la construcció d'una gegantina estàtua de Mao, símbol de l'igualitarisme, i la seva administració ha estipulat que almenys una tercera part dels habitatges que es construeixin a la ciutat han de ser assequibles per als obrers i camperols. El cap del partit va adquirir fama per enviar missatges amb passatges extrets del Llibre Vermell de Mao, a través de la xarxa local de telefonia mòbil amb tretze milions d'abonats. Lam diu que, "en menys de dos anys, Bo Xilai ha citat frases i pensaments de Mao en almenys trenta discursos". Fins al presumpte successor de Hu Jintao, Xi Jinping, ha pronunciat discursos rescatant el "servir al poble" i l’"enfortir el vincle amb les masses".


Sense tenir res a veure amb un "retorn al maoisme" o al "socialisme", tot això no és un adorn, ni un caprici, ni exclusiu del cap de partit a Chongqing, sinó alguna cosa seriosa, que d'alguna manera ja van avançar Hu Jintao i Wen Jiabao en els últims anys amb el seu gir socialdemocratitzant, per dir-ho d'alguna manera. És un símptoma de per on va el cap d'uns dirigents pragmàtics que saben que el futur és incert i que estan caminant, com s’acostuma a dir, sobre closques d'ou.


-El més extraordinari de la Xina és que la política anti crisi va començar abans de la crisi. El 2002 ja estava en marxa un canvi de rumb de direcció keynesiana. Per què? Perquè el sistema xinès va veure venir molts dels problemes de l'economia global, entre ells el perill de l'extrema dependència del país de l'exportació, la qual cosa la deixava completament exposada a les bandades d'una brusca caiguda de la demanda, com ha passat. 

La crisi ha suposat també una prova per al control polític de l'economia. La majoria dels observadors coincideix que aquest control, que es creia minvat per l'auge que l'empresa privada va registrar en els últims anys, és més robust del que es pensava. Això ha estat resultat de lliçons apreses en la crisi del 1998.

Entre aleshores i avui:

- Els ingressos del govern es van doblar (fins a arribar al 21% del PNB).
-Els beneficis del sector públic es van multiplicar per quatre (fins al 23% del PNB).
- Els "crèdits dolents" dels bancs es van reduir un 75%.
- I les reserves en divises es van multiplicar per tretze.

L'any 2007, tot això ja havia incrementat la capacitat d'intervenció del govern, que va respondre a la crisi de 2008 llançant la consigna de gastar, gastar i gastar, i de reconduir cap al mercat intern la minvant demanda exterior, una operació complexa que precisa crèdits. Precisament per això, la clau ha estat, i és, el control polític del crèdit:


-Dos terços de la banca està en mans de l'Estat i els seus directius són nomenats pel departament de quadres del Partit.

-Quatre dels cinc caps dels grans bancs són membres del Comitè Central, o sigui que les ordres s’acompleixen.


El resultat és que els governadors de províncies competeixen entre ells per veure qui aconsegueix donar més crèdits a través dels bancs de les seves províncies, en estricta aplicació de la directiva del Politburó de facilitar el crèdit. Com a conseqüència, en el primer trimestre del 2009 els bancs xinesos van concedir més crèdits que en tot el 2008.


La conclusió de tot això és que mentre a Alemanya sentim la Canceller Merkel queixar-se que els bancs que estan sent rescatats amb diners públics no donen crèdits (i molta gent es pregunta si no són ells els que governen Merkel), la Xina mostra una governabilitat molt més efectiva de la situació. Com a resultat, la Xina manté el seu nivell de creixement anterior a la crisi i s'ha convertit en el principal exportador mundial. 


A partir d'aquesta dada s'actualitza la llegenda de la superpotència xinesa.

II) Sobre la debilitat de la Xina en la globalització i l'evolució de la llegenda xinesa arran de la crisi

Ens referirem molt breument a la història recent d'aquesta llegenda.


Això de la superpotència ens està acompanyant des que les realitats sostingudes del creixement i vigor xinesos es van fer ineludibles, de manera que va haver de canviar de discurs. Abans de la "superpotència amenaçadora", durant els anys noranta, el discurs sobre la Xina en mitjans com The Economist o el Financial Times -la Bíblia en mitjans de comunicació- era diferent. Llavors el que es deia era que el creixement xinès era una cosa conjuntural i que aviat s'enfonsaria com un castell de cartes. No va ser així, i des de finals dels noranta, la interessada i manipulada exageració sobre la superpotència xinesa va prendre el relleu a la compromesa constatació que un gran país en desenvolupament sortia endavant amb receptes estatistes ben diferents a les pregonades pel consens de Washington, un embaràs que en els noranta se solucionava dient, "... però no durarà massa". La llegenda actual, la del segle XXI, podríem dir, té a veure amb l'obsessió per buscar enemics i amenaces que té un sistema fonamentalment agressiu i bel·licista.


La Xina tenia tots els números per ser declarada "enemic següent". Recordem que la seva ambaixada a Belgrad va rebre un míssil que va entrar "per error" pel balcó del despatx de l'ambaixador, en l'inici de la "guerra humanitària" de Kosovo, el 1999. Que després un avió espia americà es va ficar en l'espai aeri xinès i va acabar retingut a Hainan. I recordem també els articles que els ideòlegs de la "seguretat nacional" dels Estats Units dedicaven a la Xina en el canvi de segle. Afortunadament per a la Xina va aparèixer en Bin Laden i el 2001 la "guerra contra el terrorisme" va canalitzar tot això cap a un altre enemic.
Evidentment, els avenços i posicions imperials a l'Àsia Central i l’Afganistan, també tenen alguna cosa a veure amb la Xina, més exactament amb prendre posicions entre Rússia i la Xina al costat de la primera zona energètica del món, però la situació podria haver estat molt pitjor...


En qualsevol cas, en el moment actual la llegenda afirma que mentre la crisi fa estralls en la potència occidental la superpotència xinesa està avançant encara més posicions en la globalització. Aquest discurs afirma el següent:

- Que la Xina ha superat Alemanya com a primer exportador mundial.
- Que el seu PIB ja és el segon del món, per davant del Japó.
- Que tres bancs xinesos ocupen els primers llocs mundials en capitalització.

- I que les empreses xineses estan aprofitant la crisi i les seves fabuloses reserves de divises de 2,3 bilions de dòlars, les més grans del món, per comprar-ho tot. És el que il·lustra el titular de la revista "Fortune" de novembre de l'any passat: "Els xinesos se'n van de compres, està la seva empresa, o el seu país, a la llista?".


Tot és veritat menys allò darrer, però fins i tot el que és veritat cal saber llegir-ho. 


La Xina és una gran potència exportadora, però la seva posició en la globalització, per més que pugui millorar amb la crisi (qualsevol propaganda es basa en algun moment real) segueix sent molt feble, i no sembla que la crisi pugui alterar aquest problema fonamental.Veiem algunes dades significatives que ens ofereix Peter Nolan (1): 
- El capitalisme actual es caracteritza per un viu procés de concentració empresarial i tecnològic: empreses grans que es mengen les més petites i controlen els mercats. La crisi ha estat aprofitada per incrementar aquest procés, mitjançant fusions i adquisicions. En 2007-2008 es van produir 169 operacions de concentració empresarial, però les empreses xineses -ni les dels països en desenvolupament en general- no figuren en cap d'elles. 

En el grup de les 1.400 empreses més punteres, les dels Estats Units, Japó i Europa formen el 80%. És veritat que la Xina té les majors reserves de divises, però: 
  


1 - si aquests 2,3 bilions es reparteixen per càpita, són 1800 $ (Corea, 5600 $ per càpita, Japó $ 8.400).

2-només les deu principals empreses dels Estats Units ja superen en capital de mercat aquesta suma.

I ,3-els 500 principals administradors d'actius, dels quals el 96% pertanyen a empreses de la tríada (EUA, UE, Japó), manegen 64 bilions de dòlars, és a dir 27 vegades més del capital de la reserva xinesa.


En la construcció d'empreses globals, a la Xina el més calent és a l’aigüera. Hi ha algunes empreses que han aconseguit determinats nínxols en el mercat global (Huawei telecom / Haier Línia Blanca / Lenovo ordinadors personals), però són excepcions i en nínxols no estratègics. Huawei, segurament la més notable d'elles podria acabar fusionant-se amb alguna empresa occidental més gran...


Els bancs xinesos són grans, però tampoc estan en el món: no figura ni un sol banc xinès entre els 50 principals per la seva presència mundial.


- Aquesta realitat contrasta molt amb el soroll que es fa quan una empresa xinesa, sigui als Estats Units, a Rússia o Kazakhstan, pretén fer-se amb una empresa local. Llegint la premsa, molta gent pot tenir la sensació que els xinesos se'ns menjaran. Fins a l'entrada de la Xina a l'Àfrica, -on ha invertit 7.800.000.000 en un any (2009) una quantitat moderada i en països relativament abandonats per la tríada per la seva ruïna o perillositat- és objecte de llegendes sobre "el nou colonialista". Això ens porta a l'aparell de propaganda.


L'aparell de propaganda xinès ha millorat molt. La televisió xinesa té emissions globals en xinès, anglès i espanyol. Si en els noranta la tele global es reduïa pràcticament a la CNN i la BBC, gairebé sense diferència en moments de gran pressa propagandística, com la guerra de Iugoslàvia o l'Iraq, ara hi ha Al-Jazira, i televisions russes i xineses globals. S'ha millorat alguna cosa (molts xinesos, fora de la Xina veuen aquestes emissions de Pequín), però el desequilibri és patent i els "menús" informatius segueixen determinats pel món anglosaxó. És inimaginable que la CCTV, la televisió xinesa, determini els menús informatius, el que és notícia i el que no ho és, a Austràlia, al golf Pèrsic, a l'Àfrica o a Europa.


- Les inversions directes a l'estranger del conjunt dels BRIC, sumats, (Brasil, Rússia, Índia i Xina), representen menys que les d'Holanda. La suma total de les inversions que la Xina realitza a l'estranger és inferior a les realitzades per Rússia, el Brasil o Singapur. El 2009 la seva suma d'inversions FDI en els països desenvolupats va pujar fins a 17.500 milions, és a dir, menys d'un 5% del que la Xina rep en inversions, procedents majoritàriament de la tríada i d'Àsia Oriental. És a dir: les transnacionals estan molt ficades a la Xina, però les empreses xineses NO existeixen al món desenvolupat.


La realitat és que la Xina continua sent un país en desenvolupament i la prova és que amb una població que supera en 300 milions els 1.000 milions dels països més rics, el seu PIB és una cinquena part, i les seves exportacions una desena part del PIB d'aquells. O sigui que la conclusió segueix sent la que l'èxit de la Xina és el d'una hàbil administració de la seva debilitat en la globalització. Si s'ha de quedar amb una simple imatge, l'afirmació que la Xina és taller mundial de productes d'escàs valor afegit i que canvia milions de parells de sabates per un sol Boeing 747, és més realista que el de "pròxima i imminent superpotència".


 Per la seva condició de país en desenvolupament, per la seva debilitat en la globalització i pels costos humans i en medi ambient que comporten, tots aquests èxits de creixement han de ser considerats èxits en la crisi, més que victòries en un procés que conduiria inevitablement cap a l’estatut de superpotència. Em sembla que aquesta és la visió sòbria que el mateix grup dirigent xinès té de la situació.


L'any passat, a Munic, el ministre d'exteriors xinès, Yang Jiechi, va recordar que és obvi: que, "les ciutats com Pequín i Xangai no representen el conjunt de la Xina", on hi ha "moltes zones rurals i remotes molt pobres, amb 135 milions de xinesos vivint amb menys d'un dòlar al dia (el 18% dels 750 milions que hi ha al món en aquesta categoria), 400 milions (més del 30% de la població) que viuen amb menys de dos dòlars diaris, i 10 milions sense accés a electricitat ".


Molt pocs països han assolit en l'últim mig segle sortir del forat del subdesenvolupament i ingressar en el club dels més desenvolupats. La llista es limita a Corea del Sud, l'illa de Taiwan i poc més. Si la Xina pot realitzar aquesta gesta, és una cosa que queda per al futur i que desconeixem. Yang va dir que per a què la Xina arribi a una "modernització veritable", "hauran de passar una dotzena de generacions".


 III) Sobre el moviment obrer a la Xina


-L’imperatiu de desenvolupar el mercat intern té enormes implicacions socials, perquè la millora de les condicions generals de vida dels de baix i l'augment dels seus ingressos salarials, són condicions ineludibles per afirmar un creixement més endogen, més basat en el consum nacional, i menys dependent de la turbulenta economia global. Aquest és el sentit general d'invertir en la societat, de disminuir les despeses en educació per als més pobres, d'alliberar d'impostos els camperols i d'organitzar un sistema de seguretat social i atenció mèdica que cobrirà el 100% de la societat l’any 2020, començant pels més febles i desprotegits, ancians, dones embarassades, nens... Quan va esclatar la crisi, tot això -una tasca colossal- ja estava en marxa. No conec cap altre país que en els sis o set anys anteriors a la crisi, estés en aquesta clau preventiva i, diguem, avisada, sobre el que podia venir.


D'on va partir aquest reflex? En primer lloc, com he dit, del precedent posat el 1998 per la crisi asiàtica i el creixent desordre financer als Estats Units -de la mateixa naturalesa que el del nostre maó i del que ningú amb responsabilitats executives semblava conscient. En segon lloc, l'impacte de la crisi del Sars, el brot de pneumònia atípica del 2003, que va evidenciar que una simple crisi sanitària -que no va arribar a més- podia fer trontollar el creixement i trastocar tota l'economia a causa de l'absència de socialisme, de xarxes sanitàries i de seguretat social. Van ser alarmes que van fer prendre consciència de la insostenibilitat d'un creixement desigual i desequilibrat. Tota aquesta reflexió social té grans conseqüències per a la classe obrera xinesa i obre oportunitats institucionals al moviment obrer allà.


-Recordem breument del que estem parlant quan diem "classe obrera xinesa":


En primer lloc estem parlant del col·lectiu laboral més gran del món, els salaris, humor i condicions materials de vida del qual són molt determinants. El que ha passat en el món del treball en els últims vint o trenta anys, no s'entén sense l'ingrés en l'economia capitalista dels treballadors del bloc de l'Est, l'Índia i la Xina. Aquesta aportació va duplicar el nombre de la mà d'obra global (passem de 1460 milions d'obrers a més de 2900 milions). Molts més treballadors competint pel mateix capital van alterar la correlació global entre capital i treball. L'explotació, via salaris-escombraries, deslocalització, etc, va rebre noves oportunitats que, com veiem per tot arreu, s'estan aprofitant molt bé.


La Xina respon de la meitat d'aquest increment global de mà d'obra. Les condicions de treball de la seva classe obrera repercuteixen en l'escenari global, tant en altres països en desenvolupament (el cas del tèxtil mexicà és conegut: els mexicans van perdre segments sencers del mercat americà que tenen allà al costat i del qual en formen part, via el NAFTA) com en els països centrals. Per això, que les autoritats xineses estiguin interessades, per raons de la sostenibilitat general de la seva economia i del seu règim, en la millora de les condicions socials, té gran rellevància fora de la Xina, al món sencer. 

També l'evolució demogràfica del país, amb una tendència cap a l'envelliment poblacional força dinàmica, i les millores fiscals en el camp, donen suport indirectament a aquest vector de millora, perquè tendeixen a assecar per a les empreses més explotadores la fins ara inesgotable font de mà d'obra rural i és un factor de pujades salarials. Molts obrers poden pensar-s'ho més a l'hora d'acceptar determinades condicions de treball i, de fet, els sectors més explotadors de la manufactura pateixen des del 2007/2008 problemes d'escassetat de mà d'obra.


Cal dir que la voluntat tecnocràtica dels dirigents de Pequín és important, però es veu minvada i relativitzada per la seva limitada capacitat per fer complir les seves decisions i directives, per exemple la relativa cobertura que el govern central ha prestat a l'última onada de vagues, o una nova legislació sobre convenis col·lectius i representació sindical a les empreses (2). Governs provincials i locals -moltes vegades estretament dependents d'interessos empresarials- poden convertir en paper mullat aquestes directives. 

L'escenari ideal seria que la Xina arribés a una situació com la del Vietnam, on hi ha el dret de vaga i on els tribunals (que a la Xina depenen del poder local, la qual cosa minva la seva independència, un problema gravíssim) acostumen a donar la raó als obrers en les disputes laborals. S’haurà de veure...


-Finalment, hi ha un altre factor molt important que és la pressió dels propis obrers, legalista o, quan aquesta via falla, explosiva, que pot determinar molt el procés futur. A la Xina hi ha dues classes obreres, l'antiga i atípica, producte de la industrialització maoista, que va tenir llocs de treball vitalicis, pensions, i xarxes d'habitatge i sanitat, en gran part desmantellada en els anys noranta, i la d'origen camperol-emigrant, que alimenta la manufactura per a l'exportació, una classe obrera "clàssica" en el sentit de Marx, la situació, salvant totes les distàncies, podria comparar-se amb la dels nostres emigrants estrangers. Aquests dos exèrcits laborals estan units per una reclamació de legalitat que deixa fora de joc les autoritats, perquè elles mateixes parlen de governar d'acord a la llei. Per a les autoritats el nord no és la justícia social sinó l'estabilitat, i reprimeixen de la forma més ferotge qualsevol intent d'organització obrera autònoma. Els obrers ho saben i hi renuncien, però la seva protesta és molt viva.


Contra la idea tòpica que es té d'ells, els xinesos són molt rebels, i les seves exigències de drets i salaris més alts estan creixent. A la Xina hi va haver vagues, en el Xangai del 1957 i el 1976. L'any 2000 es va produir la mobilització més potent des de Tiananmen (1989): va ser una revolta de jubilats, aturats i treballadors del sector estatal del Nord-est (Dongbei), un bastió de la primera de les dues classes obreres esmentades... El potencial per a la protesta va a més, però sempre de forma aïllada, sense organització que superi una empresa (una estratègia conscient per no provocar la repressió) i recolzant-se en el discurs oficial sobre la legalitat. El resultat és un subtil estira i arronsa, però l'activitat va a més:


El 2008 es van registrar 127.000 protestes i tumults socials que van implicar 12 milions de ciutadans (el 2005 van ser 87.000). En 467 casos aquesta protesta va incloure l'assalt a seus del govern, en 615 casos atacs a la policia i en altres 110 casos destrosses i incendis de vehicles. Molts d'aquests desordres són obrers. Aquestes dades mostren una societat viva i reactiva, amb l’ira de la qual el govern ha de comptar a l'hora de prendre decisions que afecten la governabilitat. Arribem així a un aspecte crucial, l'últim, per comprendre el comportament internacional de la Xina que és el del seu potencial de caos intern com a factor dissuasori d'aventures exteriors de tipus imperial.


IV) Sobre el comportament mundial de la Xina en el passat i en el present.


Malgrat tot el que s'ha dit sobre la llegenda de la seva potència i la debilitat de la seva posició en la globalització, és obvi que la Xina creix, en economia i en poder Com s'administra aquesta nova força? La perspectiva històrica la va explicar molt bé Giovanni Arrighi, seguint en Fernand Braudel i tot un seguit d'historiadors japonesos, en el seu "Adam Smith in Beijing", que em va donar la idea essencial que defenso en el meu llibre (3).


- En primer lloc la relativa escassetat de conflictivitat exterior de la Xina i el seu entorn avui i ahir. En l'ahir hi veiem: dues guerres amb el Japó provocades per aquest darrer, alguna incursió a Birmània, guerres de consolidació de les fronteres -com les sagnants a Xinjiang i contra els pobles de l'estepa en el XVIII i XIX- i poca cosa més. En l'època moderna, estant amenaçada per la superpotència, la guerra de Corea, la guerra fronterera amb l'Índia l'octubre del 1962, provocada per aquesta, els incidents fronterers amb la URSS durant la Revolució Cultural- que ni tan sols els generals soviètics implicats sabien explicar a Moscou- i, com a excepció, la invasió del Vietnam, aquesta sí, una vergonyosa operació de càstig de la qual els xinesos en van sortir escaldats...


Avui constatem un paper moderat, prudent i pacificador en els dos escenaris més calents que la Xina té en el seu entorn immediat: el de la península coreana i el de Taiwan, ambdós vinculats a la guerra freda i els impulsos agressius dels Estats Units. També veiem moderació en despeses militars (150.000 milions de dòlars) i en la doctrina nuclear que regeix un arsenal discret (la seva mida és comparable a la britànic) i que gairebé no s'ha renovat des dels anys vuitanta.


Tornant a la història, constatem un desinterès històric pel comerç de llarga distància i pel domini i conquesta exterior, factors d'imperialisme. En lloc d'això domina una tradició d'imperi tributari clarament dominant del seu entorn asiàtic, basat en valors de Confuci compartits amb l’Àsia Oriental, i interessat en l'harmonia del seu entorn i que dóna un resultat de 500 anys de relativa pau, en franc contrast amb l'estat de coses en la història europea, amb potències en permanent competència i guerra, que practiquen canviants aliances entre elles per impedir el domini continental d'una sola.


- Com s'explica això? Molt té a veure amb la pròpia complicació de mantenir la Xina estable. Si un governant té grans problemes i ha de dedicar enormes energies i atenció a la governabilitat interna del seu país, la seva predisposició cap a l'aventura i agressivitat exterior és necessàriament reduïda. Aquest és el cas de la història de la Xina, país de revoltes, molt vulnerable a catàstrofes naturals (és crònica la simultaneïtat de sequera i inundació en un mateix any), amb una capacitat de caos sense comparació, com ens suggereix la seva història moderna. La sèrie de poc més d'un segle és impressionant: 

Des de la revolta Tai Ping (la guerra civil més gran de la història amb 50 milions de morts al s.XIX), fins a les grans fams del canvi de segle. D'aquí a la fallida imperial, la dissolució i fragmentació nacional dels senyors de la guerra, la invasió estrangera, la guerra, la guerra civil i la revolució. Des de llavors el gran salt endavant (la fam més gran del segle XX que el voluntarisme polític va agreujar), la revolució cultural, l'actual degradació mediambiental...


No crec que hi hagi al món un país amb aquest potencial i concentració de caos, el que explica amb escreix la prudència de la Xina i la seva obsessió per l'estabilitat interna, i, per extensió, externa. Perquè allò extern és vist com a una cosa subordinada a allò intern, al problema de la governabilitat. És cert que la viva i creixent dependència xinesa de recursos energètics exteriors és un factor nou que altera l'històric desinterès xinès pel comerç de llarga distància (aquí hi ha terreny de debat sobre les conseqüències que això pot tenir en el comportament mundial de la Xina, però el fet és que aquest país no construeix l'instrument tradicional per a la salvaguarda de rutes comercials: poderosos recursos militars aeronavals), però, en general, crec que tenim arguments raonables per pensar en un paper pal·liatiu de la Xina de portes enfora, en el caos que anuncia l'inquietant segle XXI. Moltes gràcies.

Notes


(1) En l'última New Left Review. Nolan és un observador competent que en un llibre del 1995 -China's Rise, Russia's Fall: Politics, Economics and Planning in the Transition from Stalinism- va defensar correctament la superioritat de la via xinesa respecte a la russa, una cosa òbvia però que ningú volia veure llavors per no contradir les bíblies mediàtiques i acadèmiques, que aleshores afirmaven el molt bé que anaven les coses a Moscou i el poc que havia de durar el creixement xinès.

(2) La crisi va fer que l'aplicació d'aquestes lleis, "es paralitzés en determinades zones", diu Qiao Jian, de l'Institut xinès de relacions laborals. Els casos de salaris impagats van augmentar sensiblement, però també van augmentar notablement els plets interposats pels obrers davant del Tribunal Suprem: 295.000 el 2008, amb un increment del 90% respecte l'any anterior. Van ser 318.000 el 2009 i 207.000 en els primers vuit mesos del 2010. El relatiu suport del govern a la pressió obrera va quedar patent en unes declaracions del primer ministre Wen Jiabao sobre els "baixos salaris" a les empreses en vaga, i en el fet que diaris com la Xina Daily denunciessin "la freqüent violació dels legítims drets dels treballadors "i fins i tot publicaran articles d'Anita Chan, una bona especialista laborista del moviment obrer xinès.


(3) L'actualitat de la Xina. Un món en crisi, una societat en gestació. Barcelona, Editorial Crítica, 2009.

Etiquetes de comentaris: 14, Globalització, Imperialisme, Internacional, Pensament, Política

Llegir més