Montserrat Vilà Planas
Coordinadora de la Plataforma unitària contra les violències de gènere
Montserrat Vilà aconsegueix en el títol de l’article donar-nos una pista clara del què hi tractarà. Explica l’origen de la violència masclista que és diferent a la resta de violències i analitza que el canvi social i estructural es troba amb unes grans resistències i orienta cap a intervencions concretes.
La violència que s’ensenya i s’aprèn.
Malgrat la violència contra les dones és un fenomen antic, que ens remunta als orígens de la història escrita, és en les últimes dècades quan ha passat de ser considerat un fenomen privat a ser reconegut com un problema social.
Aquest procés ha estat marcat per la lluita de molts grups de dones, del moviment feminista i de dones que s’hi han deixat la pell.
Des del segle XVIII i XIX, ja hi ha les primeres passes a nivell general, amb el moviment sufragista i dones com Olympe de Gouges o Clara Campoamor que lluiten per aconseguir els mateixos drets que els homes i deixar de ser ciutadanes de segon ordre. Però també a nivell concret de la violència contra les dones el 1825, en un estudi d’Anna Wheeler “La demanda de la mitad de la raza humana”, hi ha les primeres denúncies i recerques sobre els perills que troben les dones dins la institució del matrimoni, l’espai familiar i el laboral. Hi ha altres dones, com Flora Tristán o Frances Power, que parlen i denuncien els maltractaments a les dones comparant-los amb l’esclavitud.
Malauradament, però, ha estat un procés molt lent i no és fins avançat el segle XX , cap a la dècada dels anys 60, que les dones comencen a poder organitzar millor les seves forces i reivindicacions, com el dret a viure sense violència, i tenen ja un argumentari. Trobem ja nombrosos estudis que demostren que la violència contra les dones, lluny de ser un fenomen inevitable i normalitzat de l’àmbit privat, és una violència estructural, que parteix del patriarcat, i que s’ha de passar a donar una resposta amb les polítiques públiques.
No és fins el 1993 que Nacions Unides fa la primera declaració, a Viena, on s’afirma que la violència contra les dones suposa una violació dels drets humans i es reconeix que: “La violència vers les dones és qualsevol acte de violència basada en el gènere que té o pot tenir com a resultat danys i/o patiments físics, sexuals i/o psicològics per a les dones, i que també té en compte les amenaces d’aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant en la vida pública com en la privada”.
L’any 1995 es fa un nou pas amb la declaració de dotze punts pels drets de les dones, en la Plataforma d’Acció, aprovats a la IV Conferència mundial de dones a Beijing, i signats per 189 països, on s’acorda eliminar totes les formes de discriminació contra les dones i les nenes, amb un punt específic contra la violència.
Malgrat aquests avenços a les democràcies de les societats occidentals respecte als Drets de les dones, encara el 25 de novembre del 2006, la comissionada de l’ONU, Louise Arbour, afirmà “no hi ha cap regió del món, ni país o cultura on els drets de les dones siguin assegurats”.
Totes aquestes fites són fruit d’un llarg camí de lluites parcials que a la dècada dels 80 es duen a terme principalment a Europa, per part dels grups de dones i moviments feministes, pressionant i exigint lleis i mesures en les polítiques públiques dels respectius governs. Per exemple a l’Estat espanyol fins al 1983, al codi penal es considerava un atenuant la relació conjugal en els casos de maltractament.
Perpetuació de la violència contra les dones a través del temps.
Sovint ens preguntem per què després de tantes lluites i d’aconseguir uns Drets que en teoria ens equiparen als homes, continua aquesta discriminació i violència contra les dones, per què aquests drets no són reals? Per què es perpetua el patriarcat? Per què aquesta resistència a canviar l’estructura d’aquest model social?
Hem d’anar a l’arrel de les causes d’aquesta violència per poder-la explicar. És una violència estructural, que parteix del patriarcat com un ordre social basat en l’autoritat, lideratge i poder dels homes sobre les dones, i que han fet seus tots els sistemes econòmics i socials des dels temps de la història escrita, arribant a l’actual sistema capitalista. Ordre, que a partir d’una cultura entesa i apresa de generació en generació, serveix per mantenir les desigualtats, discriminacions i agressions contra les dones com un fenomen natural i biològic, legitimat i per tant permès a tot l’àmbit social.
Aquí és on hem de buscar les causes de la violència masclista. No són causes derivades d'una qüestió biològica, sinó per una situació de domini, de la desigual distribució de poder entre homes i dones. Una cultura en la que hi ha una socialització i educació de les dones com a gènere inferior i subordinat als homes. Aquesta cultura provoca una violència simbòlica, la que ens prepara a dones i homes, des que naixem, per adquirir els nostres rols respectius de submissió i dominació.
L’origen de la violència de gènere és diferent a la resta de violències, de les dones contra els homes, dels pares o mares contra els fills, dels fills contra els pares, de la de classe social... Aquest debat sorgeix a moltes xerrades, no és que les altres no hi siguin o siguin menys importants, són diferents i es tracten en altres espais. Si reconeixem que la violència masclista és l’expressió més greu d’aquesta cultura patriarcal ja tindrem molt de guanyat, ja podrem començar a canviar les coses.
Sovint però, la manera de tractar-ho en els mitjans com un succés, com si no es pogués evitar, com un accident, o fins i tot els professionals que han d’atendre les dones en els diferents circuits, es queden a la superfície, no van a aquestes arrels o, encara pitjor, en els últims temps a la judicatura hi ha tot un retrocés i es culpabilitza i criminalitza les dones una vegada més amb preteses teories com la discriminació dels homes per part de les lleis, amb els atacs per les preteses “denúncies falses” o la “síndrome d’alienació parental”.
El masclisme instal·lat a la societat, justifica aquestes conductes de domini i abús. No s’accepta que matin una dona però sí moltes situacions dins la societat que es banalitzen i van marcant una naturalització d’aquests abusos i rols: els nois i homes són més forts i protegeixen les noies i dones, en saben més, són més bons en ciències, són més decidits com a líders socials, un munt de conceptes que s’imposen i que no només acaben amb horrorosos crims sinó que conformen la coerció del desenvolupament dels drets de les dones en la societat i per tant la manca de llibertat.
"Les dones constitueixen la meitat de la població mundial. Realitzen les dues terceres parts del treball que es fa al món. Guanyen el 10% dels salaris totals. Només són propietàries d´un 1% de la propietat mundial".
“72 milions de nens en edat escolar no assisteixen a l’escola, del quals, 39 milions (54%) són nenes.
Aquestes dades i més que podeu consultar a l’Informe global de l'ONU, poden demostrar aquesta realitat que representa el masclisme a tot el món. No és l’invent de grups de dones que busquen protagonismes. És una realitat flagrant i que té com a conseqüència més brutal la violència contra les dones.
Mesures i lleis durant les últimes dècades.
I quines reaccions hi ha hagut una vegada s’ha reconegut que la violència contra les dones és una realitat? Les podem resumir en dues: d’una banda les associacions de dones, el teixit social en general i una part important de professionals i de polítiques que han començat a treballar cadascú en el seu terreny, per acabar amb aquest greu problema social. D’altra banda una resistència a que canviïn les coses, a aplicar les lleis i mesures decidides, de gran part dels poders públics representats per professionals que actuen en el circuit d’atenció a les dones, com la judicatura o l’educació. També de la societat en forma de col·lectius per la custodia compartida o els “pro vida” o intel·lectuals i escriptors. Aquesta resistència evidencia que si bé una part de les mancances i dificultats de desenvolupar les mesures i lleis aprovades són els recursos materials, hem d’afegir com a resistència principal la manca de coneixement de les arrels d’aquesta violència. La principal manera de combatre-la és treballar per un canvi en els nostres rols, un canvi de la masculinitat que preval a la societat, un canvi de fer tan atractiva la violència del gènere masculí o de fer atractiu el noi de l’escola més poc respectuós amb les noies.
Som aquí, en aquest camí tortuós de canvi social i estructural que té unes grans resistències. Els debats al Fòrum contra les violències de gènere, celebrat el passat novembre, es van centrar precisament en aquestes resistències. Podeu consultar les principals ponències a: HYPERLINK "http://www.proviolencia.org" www.proviolencia.org.
Des de la xarxa social hem d’exigir el desplegament dels recursos econòmics adients per a totes les dones que ja pateixen aquests abusos, però al mateix temps hem de contribuir a crear espais dins la societat que fomentin la llibertat de les dones i que augmentin la seva capacitat de decisió pública. Les dones que van assistir al Fòrum i que havien patit violència, es deien a si mateixes Supervivents, perquè des del moment que comencen la lluita pel seu alliberament de l'agressor, deixen de ser víctimes, no necessiten ser tutelades, necessiten que la societat els repari el mal causat aportant els recursos adients.
Sis anys després de l’aprovació de la Llei estatal i dos anys després de la Llei dels drets de les dones per a l’eradicació de la violència masclista a Catalunya, on som? Malgrat la Llei estatal, fins ara podem dir que en alguns casos ha salvat vides per la rapidesa judicial, en molts d’altres la necessitat de la denúncia, l'excessiva tutela de la víctima i els diagnòstics equivocats pel que fa a les causes que porten una dona a aquesta situació, estan ocasionant reaccions i realitats adverses per a les dones. Paradoxalment, mentre es diu que les dones volen fer servir aquesta llei en el seu profit acusant falsament les seves parelles, el que ens diuen les juristes feministes és que procuren, si no són casos extrems, no acudir a la denúncia pels estralls que se'n deriven i les dificultats dels processos.
La llei catalana és més propera a l’atenció directa a les dones i no necessita la denúncia per accedir als seus avantatges de recuperació integral en situacions de violència i reconeix explícitament drets com l’atenció i la reparació. Dret a l'accés a l’habitatge de promoció pública. Contractació prioritària i subvencionada a les empreses.
També contempla “la coeducació” com a element fonamental per lluitar contra la violència envers les dones. En el camp de la publicitat estableix "l'obligació de respectar la dignitat de les dones i la prohibició de generar, difondre continguts que justifiquin o banalitzin la violència masclista".
Malgrat tenir aquestes eines a la mà, encara quan acompanyem una dona en el circuit de cura i recuperació de la salut, de la judicatura, de l’habitatge, la impotència és molt gran i sovint encara no pot aconseguir aquesta reparació de la seva llibertat com a dona i com a persona. I és que les lleis les apliquen les persones i per tant han de tenir aquesta formació específica que estudia les causes i a partir d’aquí pot actuar amb precisió i pot ajudar a què les dones siguin ciutadanes i persones de ple dret.
Com deia Marisa Fernández durant la seva conferència magistral del 8 de març del 2006, “Podrem millorar el tractament de la violència masclista però no l’eradicarem fins que construïm un sistema que rebutgi les visions androcèntriques, un sistema dúctil, mestís, marcat per la lògica de les diferències sense jerarquia, i pel reconeixement de l’esfera privada i de la pública, amb polítiques de visibilitat, de presència i de reconeixement de drets, en definitiva, un dret sexuat però no sexista.”
Per això és molt important la nostra tasca com a societat civil, la tasca d’aproximació i sensibilització de la xarxa social. La mentalitat, les idees i les creences no avancen al mateix ritme que els canvis polítics i malgrat viure en societats democràtiques en les que es declaren la igualtat de drets, perdura la socialització ancestral d’entendre de manera desigual les relacions entre homes i dones.
Qualsevol intent agosarat de fer un gran canvi en les condicions existents, qualsevol noble visió de noves possibilitats per a la raça humana, han estat etiquetats d'utòpics. Emma Goldman. ( http://es.wikipedia.org/wiki/Kaunas, http://es.wikipedia.org/wiki/27_de_junio, http://es.wikipedia.org/wiki/1869, http://es.wikipedia.org/wiki/Toronto, http://es.wikipedia.org/wiki/14_de_mayo, http://es.wikipedia.org/wiki/1940)
Fonts:
Agència de notícies L’Independent http://www.laindependent.cat
Col·lecció Quaderns de l’Institut: http://www20.gencat.cat
Coordinadora de la Plataforma unitària contra les violències de gènere
Montserrat Vilà aconsegueix en el títol de l’article donar-nos una pista clara del què hi tractarà. Explica l’origen de la violència masclista que és diferent a la resta de violències i analitza que el canvi social i estructural es troba amb unes grans resistències i orienta cap a intervencions concretes.
La violència que s’ensenya i s’aprèn.
Malgrat la violència contra les dones és un fenomen antic, que ens remunta als orígens de la història escrita, és en les últimes dècades quan ha passat de ser considerat un fenomen privat a ser reconegut com un problema social.
Aquest procés ha estat marcat per la lluita de molts grups de dones, del moviment feminista i de dones que s’hi han deixat la pell.
Des del segle XVIII i XIX, ja hi ha les primeres passes a nivell general, amb el moviment sufragista i dones com Olympe de Gouges o Clara Campoamor que lluiten per aconseguir els mateixos drets que els homes i deixar de ser ciutadanes de segon ordre. Però també a nivell concret de la violència contra les dones el 1825, en un estudi d’Anna Wheeler “La demanda de la mitad de la raza humana”, hi ha les primeres denúncies i recerques sobre els perills que troben les dones dins la institució del matrimoni, l’espai familiar i el laboral. Hi ha altres dones, com Flora Tristán o Frances Power, que parlen i denuncien els maltractaments a les dones comparant-los amb l’esclavitud.
Malauradament, però, ha estat un procés molt lent i no és fins avançat el segle XX , cap a la dècada dels anys 60, que les dones comencen a poder organitzar millor les seves forces i reivindicacions, com el dret a viure sense violència, i tenen ja un argumentari. Trobem ja nombrosos estudis que demostren que la violència contra les dones, lluny de ser un fenomen inevitable i normalitzat de l’àmbit privat, és una violència estructural, que parteix del patriarcat, i que s’ha de passar a donar una resposta amb les polítiques públiques.
No és fins el 1993 que Nacions Unides fa la primera declaració, a Viena, on s’afirma que la violència contra les dones suposa una violació dels drets humans i es reconeix que: “La violència vers les dones és qualsevol acte de violència basada en el gènere que té o pot tenir com a resultat danys i/o patiments físics, sexuals i/o psicològics per a les dones, i que també té en compte les amenaces d’aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant en la vida pública com en la privada”.
L’any 1995 es fa un nou pas amb la declaració de dotze punts pels drets de les dones, en la Plataforma d’Acció, aprovats a la IV Conferència mundial de dones a Beijing, i signats per 189 països, on s’acorda eliminar totes les formes de discriminació contra les dones i les nenes, amb un punt específic contra la violència.
Malgrat aquests avenços a les democràcies de les societats occidentals respecte als Drets de les dones, encara el 25 de novembre del 2006, la comissionada de l’ONU, Louise Arbour, afirmà “no hi ha cap regió del món, ni país o cultura on els drets de les dones siguin assegurats”.
Totes aquestes fites són fruit d’un llarg camí de lluites parcials que a la dècada dels 80 es duen a terme principalment a Europa, per part dels grups de dones i moviments feministes, pressionant i exigint lleis i mesures en les polítiques públiques dels respectius governs. Per exemple a l’Estat espanyol fins al 1983, al codi penal es considerava un atenuant la relació conjugal en els casos de maltractament.
Perpetuació de la violència contra les dones a través del temps.
Sovint ens preguntem per què després de tantes lluites i d’aconseguir uns Drets que en teoria ens equiparen als homes, continua aquesta discriminació i violència contra les dones, per què aquests drets no són reals? Per què es perpetua el patriarcat? Per què aquesta resistència a canviar l’estructura d’aquest model social?
Hem d’anar a l’arrel de les causes d’aquesta violència per poder-la explicar. És una violència estructural, que parteix del patriarcat com un ordre social basat en l’autoritat, lideratge i poder dels homes sobre les dones, i que han fet seus tots els sistemes econòmics i socials des dels temps de la història escrita, arribant a l’actual sistema capitalista. Ordre, que a partir d’una cultura entesa i apresa de generació en generació, serveix per mantenir les desigualtats, discriminacions i agressions contra les dones com un fenomen natural i biològic, legitimat i per tant permès a tot l’àmbit social.
Aquí és on hem de buscar les causes de la violència masclista. No són causes derivades d'una qüestió biològica, sinó per una situació de domini, de la desigual distribució de poder entre homes i dones. Una cultura en la que hi ha una socialització i educació de les dones com a gènere inferior i subordinat als homes. Aquesta cultura provoca una violència simbòlica, la que ens prepara a dones i homes, des que naixem, per adquirir els nostres rols respectius de submissió i dominació.
L’origen de la violència de gènere és diferent a la resta de violències, de les dones contra els homes, dels pares o mares contra els fills, dels fills contra els pares, de la de classe social... Aquest debat sorgeix a moltes xerrades, no és que les altres no hi siguin o siguin menys importants, són diferents i es tracten en altres espais. Si reconeixem que la violència masclista és l’expressió més greu d’aquesta cultura patriarcal ja tindrem molt de guanyat, ja podrem començar a canviar les coses.
Sovint però, la manera de tractar-ho en els mitjans com un succés, com si no es pogués evitar, com un accident, o fins i tot els professionals que han d’atendre les dones en els diferents circuits, es queden a la superfície, no van a aquestes arrels o, encara pitjor, en els últims temps a la judicatura hi ha tot un retrocés i es culpabilitza i criminalitza les dones una vegada més amb preteses teories com la discriminació dels homes per part de les lleis, amb els atacs per les preteses “denúncies falses” o la “síndrome d’alienació parental”.
El masclisme instal·lat a la societat, justifica aquestes conductes de domini i abús. No s’accepta que matin una dona però sí moltes situacions dins la societat que es banalitzen i van marcant una naturalització d’aquests abusos i rols: els nois i homes són més forts i protegeixen les noies i dones, en saben més, són més bons en ciències, són més decidits com a líders socials, un munt de conceptes que s’imposen i que no només acaben amb horrorosos crims sinó que conformen la coerció del desenvolupament dels drets de les dones en la societat i per tant la manca de llibertat.
"Les dones constitueixen la meitat de la població mundial. Realitzen les dues terceres parts del treball que es fa al món. Guanyen el 10% dels salaris totals. Només són propietàries d´un 1% de la propietat mundial".
“72 milions de nens en edat escolar no assisteixen a l’escola, del quals, 39 milions (54%) són nenes.
Aquestes dades i més que podeu consultar a l’Informe global de l'ONU, poden demostrar aquesta realitat que representa el masclisme a tot el món. No és l’invent de grups de dones que busquen protagonismes. És una realitat flagrant i que té com a conseqüència més brutal la violència contra les dones.
Mesures i lleis durant les últimes dècades.
I quines reaccions hi ha hagut una vegada s’ha reconegut que la violència contra les dones és una realitat? Les podem resumir en dues: d’una banda les associacions de dones, el teixit social en general i una part important de professionals i de polítiques que han començat a treballar cadascú en el seu terreny, per acabar amb aquest greu problema social. D’altra banda una resistència a que canviïn les coses, a aplicar les lleis i mesures decidides, de gran part dels poders públics representats per professionals que actuen en el circuit d’atenció a les dones, com la judicatura o l’educació. També de la societat en forma de col·lectius per la custodia compartida o els “pro vida” o intel·lectuals i escriptors. Aquesta resistència evidencia que si bé una part de les mancances i dificultats de desenvolupar les mesures i lleis aprovades són els recursos materials, hem d’afegir com a resistència principal la manca de coneixement de les arrels d’aquesta violència. La principal manera de combatre-la és treballar per un canvi en els nostres rols, un canvi de la masculinitat que preval a la societat, un canvi de fer tan atractiva la violència del gènere masculí o de fer atractiu el noi de l’escola més poc respectuós amb les noies.
Som aquí, en aquest camí tortuós de canvi social i estructural que té unes grans resistències. Els debats al Fòrum contra les violències de gènere, celebrat el passat novembre, es van centrar precisament en aquestes resistències. Podeu consultar les principals ponències a: HYPERLINK "http://www.proviolencia.org" www.proviolencia.org.
Des de la xarxa social hem d’exigir el desplegament dels recursos econòmics adients per a totes les dones que ja pateixen aquests abusos, però al mateix temps hem de contribuir a crear espais dins la societat que fomentin la llibertat de les dones i que augmentin la seva capacitat de decisió pública. Les dones que van assistir al Fòrum i que havien patit violència, es deien a si mateixes Supervivents, perquè des del moment que comencen la lluita pel seu alliberament de l'agressor, deixen de ser víctimes, no necessiten ser tutelades, necessiten que la societat els repari el mal causat aportant els recursos adients.
Sis anys després de l’aprovació de la Llei estatal i dos anys després de la Llei dels drets de les dones per a l’eradicació de la violència masclista a Catalunya, on som? Malgrat la Llei estatal, fins ara podem dir que en alguns casos ha salvat vides per la rapidesa judicial, en molts d’altres la necessitat de la denúncia, l'excessiva tutela de la víctima i els diagnòstics equivocats pel que fa a les causes que porten una dona a aquesta situació, estan ocasionant reaccions i realitats adverses per a les dones. Paradoxalment, mentre es diu que les dones volen fer servir aquesta llei en el seu profit acusant falsament les seves parelles, el que ens diuen les juristes feministes és que procuren, si no són casos extrems, no acudir a la denúncia pels estralls que se'n deriven i les dificultats dels processos.
La llei catalana és més propera a l’atenció directa a les dones i no necessita la denúncia per accedir als seus avantatges de recuperació integral en situacions de violència i reconeix explícitament drets com l’atenció i la reparació. Dret a l'accés a l’habitatge de promoció pública. Contractació prioritària i subvencionada a les empreses.
També contempla “la coeducació” com a element fonamental per lluitar contra la violència envers les dones. En el camp de la publicitat estableix "l'obligació de respectar la dignitat de les dones i la prohibició de generar, difondre continguts que justifiquin o banalitzin la violència masclista".
Malgrat tenir aquestes eines a la mà, encara quan acompanyem una dona en el circuit de cura i recuperació de la salut, de la judicatura, de l’habitatge, la impotència és molt gran i sovint encara no pot aconseguir aquesta reparació de la seva llibertat com a dona i com a persona. I és que les lleis les apliquen les persones i per tant han de tenir aquesta formació específica que estudia les causes i a partir d’aquí pot actuar amb precisió i pot ajudar a què les dones siguin ciutadanes i persones de ple dret.
Com deia Marisa Fernández durant la seva conferència magistral del 8 de març del 2006, “Podrem millorar el tractament de la violència masclista però no l’eradicarem fins que construïm un sistema que rebutgi les visions androcèntriques, un sistema dúctil, mestís, marcat per la lògica de les diferències sense jerarquia, i pel reconeixement de l’esfera privada i de la pública, amb polítiques de visibilitat, de presència i de reconeixement de drets, en definitiva, un dret sexuat però no sexista.”
Per això és molt important la nostra tasca com a societat civil, la tasca d’aproximació i sensibilització de la xarxa social. La mentalitat, les idees i les creences no avancen al mateix ritme que els canvis polítics i malgrat viure en societats democràtiques en les que es declaren la igualtat de drets, perdura la socialització ancestral d’entendre de manera desigual les relacions entre homes i dones.
Qualsevol intent agosarat de fer un gran canvi en les condicions existents, qualsevol noble visió de noves possibilitats per a la raça humana, han estat etiquetats d'utòpics. Emma Goldman. ( http://es.wikipedia.org/wiki/Kaunas, http://es.wikipedia.org/wiki/27_de_junio, http://es.wikipedia.org/wiki/1869, http://es.wikipedia.org/wiki/Toronto, http://es.wikipedia.org/wiki/14_de_mayo, http://es.wikipedia.org/wiki/1940)
Fonts:
Agència de notícies L’Independent http://www.laindependent.cat
Col·lecció Quaderns de l’Institut: http://www20.gencat.cat
Publica un comentari