per Mercè Otero
Mercè Otero, mestra i feminista, ens endinsa en el món de la coeducació després d’un apunt històric. Article que no va dirigit només a la gent professional de l’educació, sinó a qualsevol ciutadà i ciutadana que vol avançar cap a una societat realment igualitària.
M’animen a escriure aquest article sobre coeducació les paraules de Marina Subirats que acabo de llegir a l’encapçalament del pròleg al llibre de María Elena Simón Rodríguez, La igualdad también se aprende. Cuestión de Coeducación (Narcea, Madrid, 2010). Per començar, no puc vèncer la temptació de reproduir-les:
"Hace tiempo que, entre nosotros, el debate educativo se ha vuelto áspero, irritado, intransigente. Y terriblemente aburrido. Nos habla de fracasos, de esfuerzo, de clasificaciones, de exámenes, de evaluaciones; o, todavía peor, de religiones obligatorias, de segregaciones más o menos encubiertas, de enfrentamientos. Qué lejos estamos de aquellos tiempos en que la educación fue concebida como el camino hacia una forma de civilización superior, como un programa humanista que debía conducirnos hacia una sociedad igualitaria y sabia".
Una vegada més per parlar de coeducació em situo entre la realitat “avorrida” que se m’imposa i la utopia “igualitària i sàvia” que m’empeny. Quan se’m va demanar aquest article, vaig pensar que, a hores d’ara, ja estava tot dit sobre la coeducació, que portem uns quants anys parlant-ne, que hi ha bibliografia suficient sobre el tema, que s’han portat a terme bones pràctiques i experiències als diferents nivells educatius i a les diferents àrees del saber, que… Doncs, tot això que acabo de dir és cert, però també és veritat que es “nota” poc, que encara falta per assolir el reconeixement de la igualtat i de la diferència de nenes i nens, de noies i nois, de dones i homes, dintre i fora dels centres escolars.
I, per això, la gent professional de l’ensenyament implicada en el projecte coeducatiu ens estem plantejant per què costa tant avançar en la coeducació, quan es pot constatar que és positiva i que és una característica clau de la qualitat de l’ensenyament, que va a favor de la igualtat, del respecte a la diversitat, del progrés, de la justícia, de la convivència, de la prevenció de la violència, de la salut… Les preguntes que ens fem són d’aquest tipus:
Per què el professorat no té assimilat i interioritzat un llenguatge no androcèntric?
Per què, en posar en pràctica el currículum, no es tenen presents els principis i objectius coeducatius?
Per què no es fa a l’escola una feina de superació dels estereotips?
Per què no es considera la formació afectivosexual com a essencial per a eradicar la violència masclista?
Per què no hi ha una formació per a la vida laboral que contempli el treball de cura i la sostenibilitat?
Per què la promoció de la igualtat i el respecte a la diferència no són considerats valors essencials de la convivència social?
I la resposta podria ser, com deia Keynes, que per a una veritable innovació cal plantejar-se, d’entrada, que el difícil no rau en el fet de comprendre noves idees sinó en el fet d’evitar les velles que penetren fins a l’últim racó del cervell de la gent que, com la majoria de nosaltres, ha estat educada en elles.
Per si de cas, abans de continuar, per saber de què estem parlant més concretament, m’agradaria posar la definició de coeducació que es troba en la llei dels drets de les dones per a l’eradicació de la violència masclista i que considero molt encertada:
A efectes d’aquesta llei, la coeducació és l’acció educadora que valora indistintament l’experiència, les aptituds i l’aportació social i cultural de les dones i els homes, sense estereotips sexistes i androcèntrics, ni actituds discriminatòries, per tal d’aconseguir l’objectiu de construir una societat sense subordinacions culturals i socials entre dones i homes. Els principis de la coeducació són un element fonamental en la prevenció de la violència masclista.
En els últims temps, els canvis socials han anat acompanyats de lleis que, malgrat que poden ser sostres de vidre, com diem les feministes, per destacar les seves limitacions, també és cert que aixopluguen moltes possibles actuacions alternatives (llei d’igualtat, llei dels drets de les dones contra la violència masclista, llei de matrimonis homosexuals, llei de dependència, llei dels drets sexuals i reproductius). En el rerefons d’aquestes lleis hi ha la voluntat de promoure un canvi de mentalitat, una tasca de prevenció, una valoració del treball de cura, un respecte a la diferència que només amb la coeducació es pot aconseguir i generalitzar perquè la societat sigui més justa, més lliure i més feliç. Ja que per l’escola hi passa tota la població “obligatòriament”, sembla que és el lloc adient per poder incidir, per poder prevenir, però sabem que no és fàcil. Aquestes lleis ajuden quan es volen fer coses i es tenen iniciatives que requereixen mesures positives i de protecció perquè van contra les inèrcies, els conformismes, les rutines socials i personals que són molt còmodes i que estan envoltades de privilegis per a uns i que provoquen discriminacions per a altres.
De tota manera, sembla que estem en un final d’etapa, després d’uns anys de govern d’esquerres a Catalunya en què el pla de polítiques de dones de la Generalitat liderat per l’Institut Català de les Dones ha possibilitat que la coeducació formés part dels projectes d’innovació i de la formació del professorat i que hagi tingut una certa presència institucional, malgrat no haver-hi posat els mitjans i recursos suficients, com ja sabem que passa sempre que el que es presenta com a urgent eclipsa i passa al davant del que és veritablement important.
La reivindicació de la coeducació ja era present en els anys de la transició quan les dones vam exigir una coeducació en forma d’escolarització obligatòria i igual per a nenes i nens que obrís les portes a la igualtat d’oportunitats per a les dones i els permetés accedir als estudis superiors i al món del treball assalariat amb millors condicions. Actualment, de les reivindicacions hem pogut passar a les valoracions crítiques de les fites assolides en aquests anys i celebrem els èxits pel que fa a l’educació i capacitació de les dones perquè negar-ho seria una injustícia i una falta de reconeixement a les dones que es van posar en marxa des dels foscos temps del franquisme per superar la repressió i discriminació de la dictadura i del patriarcat i aconseguir la seva llibertat, autonomia i realització personal. Però el canvi de mentalitat és molt lent i les forces de la reacció són fortes, i per això encara hem de seguir justificant els valors de la coeducació i vetllant perquè es porti a terme. Hem de tenir en compte que enfront hi ha un sector social, fins i tot de gent jove, que es mostra indiferent perquè creu que ja està “tot” aconseguit pel que fa a la igualtat entre dones i homes i que no cal ser activista en coeducació. I sobretot hi ha un altre sector que de manera subtil ha anat mantenint sempre els seus principis reaccionaris i discriminatoris respecte a les dones i que busca la manera de tornar-los a introduir i per això, descaradament, s’apropia d’arguments progressistes com la llibertat d’expressió i l’objecció de consciència i fa un ús tendenciós de dades estadístiques i “científiques” pretesament objectives.
Com ja s’ha dit, potser el que ha estat més visible del esforços coeducatius que s’han fet des de l’educació mixta ha estat la igualtat d’oportunitats de nenes i nens, de noies i nois, de dones i homes pel que fa a l’accés al saber, a poder estudiar, a tenir les titulacions pertinents. Així es veu que les nenes i noies en un sistema escolar androcèntric, en què els models que es valoren són els masculins, poden adaptar-se i, fins i tot, jugar i guanyar en camp contrari i amb un “reglament” patriarcal. És positiu saber que les nenes i les noies treuen uns bons resultats escolars i fins i tot, anant més enllà, que la seva presència als estudis superiors, a la universitat, està assegurada, però el que és negatiu és constatar que perduren els estereotips i que les noies encara trien àrees de coneixement que porten a professions menys valorades com, per exemple, que no hi ha una presència femenina normalitzada a les carreres tecnològiques i a les enginyeries. Però com sempre cal fer una «bona» lectura d'aquesta realitat, perquè no es tracta que les dones ocupin espais que abans eren exclusius dels homes, cosa que, com es veu, ja es va assolint, sinó que hi hagi un moviment compensador a la inversa que faci que els homes ocupin àmbits tradicionalment considerats femenins. L’androcentrisme dominant en l’educació fa que les dones vagin accedint a tots els espais, però els homes no s’interessin per les ocupacions femenines perquè es tracta de treballs menysvalorats. Això fa que el desequilibri perduri en el món del treball assalariat i sobretot també porta, en conseqüència, que a la vida familiar i quotidiana no hi hagi reorganització i repartiment en els usos dels temps i el treball de cura entre dones i homes, i això està a la base d'altres discriminacions laborals. O sigui que, en un moment o altre, es trenca el miratge de la igualtat d'oportunitats de dones i homes.
Malgrat que sembli que el discurs de la coeducació va dirigit als professionals de l’ensenyament, és evident que la coeducació va més enllà dels centres escolars i que totes les instàncies de formació de les criatures han de ser-ne corresponsables: famílies, lleure i mitjans de comunicació. La perspectiva coeducativa porta a qüestionar-se críticament tot l’entorn quotidià i les seves relacions a base de preguntes “senzilles” com són les següents:
Ens sembla que les nenes i els nens a l’escola, a l’esplai, en el món de l’esport, reben el mateix tracte?
Què passa quan per dirigir-se a nenes i nens, parlant i escrivint, s’empra el masculí i el femení queda amagat i menystingut?
Què passa quan els nens ocupen l’espai central del pati jugant a pilota i les nenes es queden als marges?
Què passa quan es veu més normal que una nena jugui a futbol que no pas que un nen faci ballet?
Què passa quan la publicitat diu quines joguines són per a les nenes i quines per als nens?
Què passa quan l’amor romàntic és el model de relació dominant a les cançons, pel·lícules, etc.?
Què passa quan la violència té un biaix masculí?
Què passa quan el treball domèstic i de cura de les persones en la família recau sobre les dones i no és compartit pels homes?
Què passa quan en el currículum escolar, en els llibres de text, no es parla de les aportacions de les dones a la història i a la cultura?
Quins són els models que tenen nenes i nens als mitjans de comunicació?
Les expectatives de futur, professionals, laborals, són iguals per a les nenes que per als nens?
És important tenir present la força educativa i capacitadora del món del lleure (esplais, escoltisme, esports…) i dels mitjans de comunicació i cal analitzar críticament com incideixen en la formació de les nenes i les noies.
I encara hi ha altres realitats que també exigeixen una atenció i dedicació especials des de la coeducació com és la formació i capacitació de les dones immigrades. Per una altra banda, cal fer menció a les necessitats específiques de formació, capacitació i promoció de les dones que es reincorporen al treball assalariat després d’haver-se hagut de dedicar al treball de cura. I tampoc no es pot oblidar la importància de la formació de les dones en les noves tecnologies de la informació i comunicació.
Avui es parla ja que s’ha de feminitzar la societat, que no es pot resistir més aquesta cursa destructiva contra el planeta i la qualitat de vida de les persones i que cal posar en el centre tot el que fa referència a la cura i a la sostenibilitat de la vida i de la natura per poder sobreviure en condicions. També es parla que, en els llocs de negociació i de relacions públiques de les empreses competitives, els valors, les qualitats considerades tradicionalment femenines com la generositat, l’empatia, l’escolta activa, el treball en equip, la resolució de conflictes, les múltiples tasques de previsió estan molt cotitzades, però tot això sembla que encara té molt de “teòric” i que la realitat continua d’esquena a tots els avantatges que el món del treball i de l’empresa podrien assolir aplicant unes condicions d’horaris i de conciliació entre la vida laboral, personal i familiar.
Vaig acabant i del que es tracta és de tenir clar que la coeducació és l’educació i que, per tant, en parlar de coeducació, es veu que és un tot i que, per això, els temes es van enfilant uns amb els altres. Però potser encara m’agradaria subratllar un parell o tres de coses.
En primer lloc que es tracta de trencar i superar els estereotips i rols adjudicats a dones i homes i que, a partir d’aquí, la coeducació obre pas a la llibertat de ser el que es vulgui ser i com es vulgui ser a nenes i nens, a noies i nois, a dones i homes. S’ha parlat molt de la construcció de la feminitat, però és evident que també la masculinitat es construeix i, per això, ara es comença a parlar de masculinitats alternatives.
En segon lloc que, quan es parla de valors, de competències socials bàsiques, d’intel·ligència emocional i es proposa el tractament transversal dels continguts formatius i actitudinals per “treballar-los” de manera adient i coherent, cal pensar que això només es pot fer des de projectes coeducatius de centre, que revisin els continguts curriculars i mitjançant tutories que posin l’atenció i l’èmfasi en l’autoestima i les relacions personals entre nenes i nens, noies i nois, dones i homes.
I potser ha quedat pel final la condició primera i principal perquè la coeducació sigui una realitat, que és la conscienciació i la sensibilització del professorat en la coeducació i el que significa. Això suposa una formació inicial i continuada en aquest sentit i el comptar amb recursos personals i materials continuats per part de l’administració.
Última hora
Recordeu aquella cançó de Raimon que diu “Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”? Doncs és així mateix. Els diaris d’avui, dia 14 de gener del 2011, porten titulars com aquest: “Pajín i Rigau, enfrontades per la coeducació”.
Continuarà…
Per saber-ne més
AAVV. Guia de coeducació per als centres educatius: Pautes de reflexió i recursos per a l’elaboració d’un projecte de centre. Eines 10. Generalitat de Catalunya, ICD i Departament d’Educació. Barcelona, 2008.
Es pot baixar en pdf de la pàgina web de l’ICD
Val la pena consultar la pàgina web del Departament d’Educació sobre Coeducació on hi ha bones pràctiques i altres recursos
Mercè Otero, mestra i feminista, ens endinsa en el món de la coeducació després d’un apunt històric. Article que no va dirigit només a la gent professional de l’educació, sinó a qualsevol ciutadà i ciutadana que vol avançar cap a una societat realment igualitària.
M’animen a escriure aquest article sobre coeducació les paraules de Marina Subirats que acabo de llegir a l’encapçalament del pròleg al llibre de María Elena Simón Rodríguez, La igualdad también se aprende. Cuestión de Coeducación (Narcea, Madrid, 2010). Per començar, no puc vèncer la temptació de reproduir-les:
"Hace tiempo que, entre nosotros, el debate educativo se ha vuelto áspero, irritado, intransigente. Y terriblemente aburrido. Nos habla de fracasos, de esfuerzo, de clasificaciones, de exámenes, de evaluaciones; o, todavía peor, de religiones obligatorias, de segregaciones más o menos encubiertas, de enfrentamientos. Qué lejos estamos de aquellos tiempos en que la educación fue concebida como el camino hacia una forma de civilización superior, como un programa humanista que debía conducirnos hacia una sociedad igualitaria y sabia".
Una vegada més per parlar de coeducació em situo entre la realitat “avorrida” que se m’imposa i la utopia “igualitària i sàvia” que m’empeny. Quan se’m va demanar aquest article, vaig pensar que, a hores d’ara, ja estava tot dit sobre la coeducació, que portem uns quants anys parlant-ne, que hi ha bibliografia suficient sobre el tema, que s’han portat a terme bones pràctiques i experiències als diferents nivells educatius i a les diferents àrees del saber, que… Doncs, tot això que acabo de dir és cert, però també és veritat que es “nota” poc, que encara falta per assolir el reconeixement de la igualtat i de la diferència de nenes i nens, de noies i nois, de dones i homes, dintre i fora dels centres escolars.
I, per això, la gent professional de l’ensenyament implicada en el projecte coeducatiu ens estem plantejant per què costa tant avançar en la coeducació, quan es pot constatar que és positiva i que és una característica clau de la qualitat de l’ensenyament, que va a favor de la igualtat, del respecte a la diversitat, del progrés, de la justícia, de la convivència, de la prevenció de la violència, de la salut… Les preguntes que ens fem són d’aquest tipus:
Per què el professorat no té assimilat i interioritzat un llenguatge no androcèntric?
Per què, en posar en pràctica el currículum, no es tenen presents els principis i objectius coeducatius?
Per què no es fa a l’escola una feina de superació dels estereotips?
Per què no es considera la formació afectivosexual com a essencial per a eradicar la violència masclista?
Per què no hi ha una formació per a la vida laboral que contempli el treball de cura i la sostenibilitat?
Per què la promoció de la igualtat i el respecte a la diferència no són considerats valors essencials de la convivència social?
I la resposta podria ser, com deia Keynes, que per a una veritable innovació cal plantejar-se, d’entrada, que el difícil no rau en el fet de comprendre noves idees sinó en el fet d’evitar les velles que penetren fins a l’últim racó del cervell de la gent que, com la majoria de nosaltres, ha estat educada en elles.
Per si de cas, abans de continuar, per saber de què estem parlant més concretament, m’agradaria posar la definició de coeducació que es troba en la llei dels drets de les dones per a l’eradicació de la violència masclista i que considero molt encertada:
A efectes d’aquesta llei, la coeducació és l’acció educadora que valora indistintament l’experiència, les aptituds i l’aportació social i cultural de les dones i els homes, sense estereotips sexistes i androcèntrics, ni actituds discriminatòries, per tal d’aconseguir l’objectiu de construir una societat sense subordinacions culturals i socials entre dones i homes. Els principis de la coeducació són un element fonamental en la prevenció de la violència masclista.
En els últims temps, els canvis socials han anat acompanyats de lleis que, malgrat que poden ser sostres de vidre, com diem les feministes, per destacar les seves limitacions, també és cert que aixopluguen moltes possibles actuacions alternatives (llei d’igualtat, llei dels drets de les dones contra la violència masclista, llei de matrimonis homosexuals, llei de dependència, llei dels drets sexuals i reproductius). En el rerefons d’aquestes lleis hi ha la voluntat de promoure un canvi de mentalitat, una tasca de prevenció, una valoració del treball de cura, un respecte a la diferència que només amb la coeducació es pot aconseguir i generalitzar perquè la societat sigui més justa, més lliure i més feliç. Ja que per l’escola hi passa tota la població “obligatòriament”, sembla que és el lloc adient per poder incidir, per poder prevenir, però sabem que no és fàcil. Aquestes lleis ajuden quan es volen fer coses i es tenen iniciatives que requereixen mesures positives i de protecció perquè van contra les inèrcies, els conformismes, les rutines socials i personals que són molt còmodes i que estan envoltades de privilegis per a uns i que provoquen discriminacions per a altres.
De tota manera, sembla que estem en un final d’etapa, després d’uns anys de govern d’esquerres a Catalunya en què el pla de polítiques de dones de la Generalitat liderat per l’Institut Català de les Dones ha possibilitat que la coeducació formés part dels projectes d’innovació i de la formació del professorat i que hagi tingut una certa presència institucional, malgrat no haver-hi posat els mitjans i recursos suficients, com ja sabem que passa sempre que el que es presenta com a urgent eclipsa i passa al davant del que és veritablement important.
La reivindicació de la coeducació ja era present en els anys de la transició quan les dones vam exigir una coeducació en forma d’escolarització obligatòria i igual per a nenes i nens que obrís les portes a la igualtat d’oportunitats per a les dones i els permetés accedir als estudis superiors i al món del treball assalariat amb millors condicions. Actualment, de les reivindicacions hem pogut passar a les valoracions crítiques de les fites assolides en aquests anys i celebrem els èxits pel que fa a l’educació i capacitació de les dones perquè negar-ho seria una injustícia i una falta de reconeixement a les dones que es van posar en marxa des dels foscos temps del franquisme per superar la repressió i discriminació de la dictadura i del patriarcat i aconseguir la seva llibertat, autonomia i realització personal. Però el canvi de mentalitat és molt lent i les forces de la reacció són fortes, i per això encara hem de seguir justificant els valors de la coeducació i vetllant perquè es porti a terme. Hem de tenir en compte que enfront hi ha un sector social, fins i tot de gent jove, que es mostra indiferent perquè creu que ja està “tot” aconseguit pel que fa a la igualtat entre dones i homes i que no cal ser activista en coeducació. I sobretot hi ha un altre sector que de manera subtil ha anat mantenint sempre els seus principis reaccionaris i discriminatoris respecte a les dones i que busca la manera de tornar-los a introduir i per això, descaradament, s’apropia d’arguments progressistes com la llibertat d’expressió i l’objecció de consciència i fa un ús tendenciós de dades estadístiques i “científiques” pretesament objectives.
Com ja s’ha dit, potser el que ha estat més visible del esforços coeducatius que s’han fet des de l’educació mixta ha estat la igualtat d’oportunitats de nenes i nens, de noies i nois, de dones i homes pel que fa a l’accés al saber, a poder estudiar, a tenir les titulacions pertinents. Així es veu que les nenes i noies en un sistema escolar androcèntric, en què els models que es valoren són els masculins, poden adaptar-se i, fins i tot, jugar i guanyar en camp contrari i amb un “reglament” patriarcal. És positiu saber que les nenes i les noies treuen uns bons resultats escolars i fins i tot, anant més enllà, que la seva presència als estudis superiors, a la universitat, està assegurada, però el que és negatiu és constatar que perduren els estereotips i que les noies encara trien àrees de coneixement que porten a professions menys valorades com, per exemple, que no hi ha una presència femenina normalitzada a les carreres tecnològiques i a les enginyeries. Però com sempre cal fer una «bona» lectura d'aquesta realitat, perquè no es tracta que les dones ocupin espais que abans eren exclusius dels homes, cosa que, com es veu, ja es va assolint, sinó que hi hagi un moviment compensador a la inversa que faci que els homes ocupin àmbits tradicionalment considerats femenins. L’androcentrisme dominant en l’educació fa que les dones vagin accedint a tots els espais, però els homes no s’interessin per les ocupacions femenines perquè es tracta de treballs menysvalorats. Això fa que el desequilibri perduri en el món del treball assalariat i sobretot també porta, en conseqüència, que a la vida familiar i quotidiana no hi hagi reorganització i repartiment en els usos dels temps i el treball de cura entre dones i homes, i això està a la base d'altres discriminacions laborals. O sigui que, en un moment o altre, es trenca el miratge de la igualtat d'oportunitats de dones i homes.
Malgrat que sembli que el discurs de la coeducació va dirigit als professionals de l’ensenyament, és evident que la coeducació va més enllà dels centres escolars i que totes les instàncies de formació de les criatures han de ser-ne corresponsables: famílies, lleure i mitjans de comunicació. La perspectiva coeducativa porta a qüestionar-se críticament tot l’entorn quotidià i les seves relacions a base de preguntes “senzilles” com són les següents:
Ens sembla que les nenes i els nens a l’escola, a l’esplai, en el món de l’esport, reben el mateix tracte?
Què passa quan per dirigir-se a nenes i nens, parlant i escrivint, s’empra el masculí i el femení queda amagat i menystingut?
Què passa quan els nens ocupen l’espai central del pati jugant a pilota i les nenes es queden als marges?
Què passa quan es veu més normal que una nena jugui a futbol que no pas que un nen faci ballet?
Què passa quan la publicitat diu quines joguines són per a les nenes i quines per als nens?
Què passa quan l’amor romàntic és el model de relació dominant a les cançons, pel·lícules, etc.?
Què passa quan la violència té un biaix masculí?
Què passa quan el treball domèstic i de cura de les persones en la família recau sobre les dones i no és compartit pels homes?
Què passa quan en el currículum escolar, en els llibres de text, no es parla de les aportacions de les dones a la història i a la cultura?
Quins són els models que tenen nenes i nens als mitjans de comunicació?
Les expectatives de futur, professionals, laborals, són iguals per a les nenes que per als nens?
És important tenir present la força educativa i capacitadora del món del lleure (esplais, escoltisme, esports…) i dels mitjans de comunicació i cal analitzar críticament com incideixen en la formació de les nenes i les noies.
I encara hi ha altres realitats que també exigeixen una atenció i dedicació especials des de la coeducació com és la formació i capacitació de les dones immigrades. Per una altra banda, cal fer menció a les necessitats específiques de formació, capacitació i promoció de les dones que es reincorporen al treball assalariat després d’haver-se hagut de dedicar al treball de cura. I tampoc no es pot oblidar la importància de la formació de les dones en les noves tecnologies de la informació i comunicació.
Avui es parla ja que s’ha de feminitzar la societat, que no es pot resistir més aquesta cursa destructiva contra el planeta i la qualitat de vida de les persones i que cal posar en el centre tot el que fa referència a la cura i a la sostenibilitat de la vida i de la natura per poder sobreviure en condicions. També es parla que, en els llocs de negociació i de relacions públiques de les empreses competitives, els valors, les qualitats considerades tradicionalment femenines com la generositat, l’empatia, l’escolta activa, el treball en equip, la resolució de conflictes, les múltiples tasques de previsió estan molt cotitzades, però tot això sembla que encara té molt de “teòric” i que la realitat continua d’esquena a tots els avantatges que el món del treball i de l’empresa podrien assolir aplicant unes condicions d’horaris i de conciliació entre la vida laboral, personal i familiar.
Vaig acabant i del que es tracta és de tenir clar que la coeducació és l’educació i que, per tant, en parlar de coeducació, es veu que és un tot i que, per això, els temes es van enfilant uns amb els altres. Però potser encara m’agradaria subratllar un parell o tres de coses.
En primer lloc que es tracta de trencar i superar els estereotips i rols adjudicats a dones i homes i que, a partir d’aquí, la coeducació obre pas a la llibertat de ser el que es vulgui ser i com es vulgui ser a nenes i nens, a noies i nois, a dones i homes. S’ha parlat molt de la construcció de la feminitat, però és evident que també la masculinitat es construeix i, per això, ara es comença a parlar de masculinitats alternatives.
En segon lloc que, quan es parla de valors, de competències socials bàsiques, d’intel·ligència emocional i es proposa el tractament transversal dels continguts formatius i actitudinals per “treballar-los” de manera adient i coherent, cal pensar que això només es pot fer des de projectes coeducatius de centre, que revisin els continguts curriculars i mitjançant tutories que posin l’atenció i l’èmfasi en l’autoestima i les relacions personals entre nenes i nens, noies i nois, dones i homes.
I potser ha quedat pel final la condició primera i principal perquè la coeducació sigui una realitat, que és la conscienciació i la sensibilització del professorat en la coeducació i el que significa. Això suposa una formació inicial i continuada en aquest sentit i el comptar amb recursos personals i materials continuats per part de l’administració.
Última hora
Recordeu aquella cançó de Raimon que diu “Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”? Doncs és així mateix. Els diaris d’avui, dia 14 de gener del 2011, porten titulars com aquest: “Pajín i Rigau, enfrontades per la coeducació”.
Continuarà…
Per saber-ne més
AAVV. Guia de coeducació per als centres educatius: Pautes de reflexió i recursos per a l’elaboració d’un projecte de centre. Eines 10. Generalitat de Catalunya, ICD i Departament d’Educació. Barcelona, 2008.
Es pot baixar en pdf de la pàgina web de l’ICD
Val la pena consultar la pàgina web del Departament d’Educació sobre Coeducació on hi ha bones pràctiques i altres recursos
Etiquetes de comentaris: 16, Cultura, Dones, Educació, Igualtat
Publica un comentari