L’Antònia Jover en aquest article parteix de la seva pròpia experiència per explicar la doble repressió que patien les dones republicanes durant el franquisme (com a dones i republicanes) i les conseqüències que la repressió va tenir en els seus infants i l’emmarca amb el paper de l’església catòlica d’avui.
per Antònia Jover
Al diari "El Público" del dia 17 d'agost, s'anunciava la deportació de milers de nens afganesos que els 27 països europeus estan perfilant per tornar al seu país amb la construcció de centres i institucions d'acollida.
Aquests nens subsisteixen en terra europea per la protecció de les administracions públiques, se'ls coneix com a "menors no acompanyats": van arribar sols, sense família, amb altres costums i cultures, amb milers de quilòmetres de distància. Alguns van demanar asil però altres no sabien on els duien.
Aquestes directrius van ser impulsades per España en la reunió de ministres de l'Interior el dia 27 de juny, acordant impulsar la creació d'aquests centres. Segons Simone Troller, consellera d’H.R.W., la necessària llum verda: una excusa per desfer-se dels menors per la pitjor de les vies, enviant-los a un infern del que van sortir amb risc per a les seves vides. També ACNUR va acollir amb fredor la futura obertura de centres o camps que no compten amb garanties.
Aquestes notícies i el que va passar amb Garzón sobre els crims del franquisme ens porta a la memòria que encara es calculen en uns 30.000 els nens desapareguts. Nens arrencats dels braços de les seves mares a les presons feixistes del franquisme per lliurar-los a centres catòlics, institucions com el Patronat de la Mercè o matrimonis catòlics. Nens raptats a diferents països per agents del Servei Exterior de Falange amb enganys i mitjans il·lícits que els van tornar a España, però no als seus familiars, sinó a centres religiosos, albergs o a l'Auxili Social. El novembre del 1940 el Ministeri de la Governació va legislar sobre els orfes de la guerra. El decret afectava els fills amb pares afusellats, presoners o desapareguts, és a dir, exiliats, fugitius o clandestins. La majoria dels nens que van formar part d'aquelles elevades xifres d'internament oficial, tenien els seus pares o mares en algunes d’aquelles situacions, això és el que constava a la llista de nenes realitzada pel Patronat de la Mercè per a l’ingrés a centres públics o religiosos. Les llargues llistes oficials assenyalaven la situació del pare com a exiliat o desaparegut i en els impresos de sol·licitud de les Juntes Locals del Patronat de la Mercè hi apareixen molts noms de nens i nenes amb la indicació de localització dels seus pares: Alemanya, Auschwitz, Mathausen i un ampli ventall de tots els penals d'España. Tenir els pares en algunes d'aquestes circumstàncies equivalia a penetrar a la zona de risc, a les desaparicions o la pèrdua del nen o nena. L'article cinquè del Decret de novembre precisava que: "Les institucions de beneficiència a les quals s'encomanés la guarda i direcció dels orfes ostentessin, a tots els efectes jurídics pertinents, el caràcter de tutor legal d’aquests, entenent-se com a diferit aquest títol pel simple fet de posar els menors sota la seva cura directa". El reglament d'ingrés de fills de preses en centres estatals era molt precís en tot el procés burocràtic, que finalitzava amb la pèrdua de la tutela dels pares en benefici de l'Estat franquista. Aquesta precisió de la Junta del Patronat de la Mercè confeccionant les llistes dels afectats en impresos oficials, contrastava amb l'ingrés dels nens a la presó amb les seves mares que no eren registrats, així com els nascuts a la presó. D'aquesta manera els resultava més fàcil raptar-los i apartar-los de les seves mares.
Després de pocs mesos d'entrar la meva mare a la presó, la va trucar Don Benancio, el director de la presó provincial d'Alcalá de Henares, demanant-li que em preparés perquè venien tres falangistes a recollir-me. No els va ser possible, ja que es va avançar la família i em van batejar amb una padrina amiga de la meva mare el pare de la qual era un cap falangista. Això demostra que no era veritat la propaganda de recollir i tutelar orfes de la guerra, sinó aplicar les teories del psiquiatre Antonio Vallejo Nájera d'extirpar des de l'arrel les idees marxistes i republicanes.
Recordo les converses de la meva mare amb Antonia García (Toñi), recordant les seves experiències a la presó i recordant la Topete, que era el terror de les mares, ja que va ser la que va organitzar la presó de mares lactants i apartava les mares dels seus fills. Toñi deia que el que més admirava de les presons era el dolor i l'angoixa d'aquestes mares apartades dels seus fills i la impossibilitat de tenir-ne cura i atendre'ls. És incalculable el nombre de petits morts a les presons franquistes per fam i condicions insalubres. La meva mare donava el pit a un nen, anomenat Miguelín, que plorava molt i va morir tuberculós. Jo em vaig alimentar de la llet materna fins als tres anys.
Quan vam sortir de presó, a finals del 1942, la meva mare havia de presentar-se a segellar cada 15 dies durant 4 anys a la Prefectura de Policia, atendre el meu pare durant 7 anys amb paquets i visites a la presó de Yeserías a Madrid, i òbviament preocupar-se de la meva alimentació i educació.
A partir del 1939, desenes de milers de dones republicanes es traslladaven per totes les terres d'España buscant i visitant els seus marits, fills i germans per les presons i camps de treball franquistes. L'esforç d'aquestes valentes dones va millorar la vida dels seus familiars, però moltes d'elles van perdre la vida en l'obstinació, com li va passar a la mare de Marcos Ana que va morir a la porta de la presó. A la Lola González, com que no tenia llet per alletar el seu fill, ni aliments, se li va morir als 18 mesos. Quan es trobaven les supervivents d'aquesta època tan tràgica de la nostra història, totes coincidien en què la seva fortalesa era resultat dels ensenyaments adquirits a la república, els valors d'igualtat i justícia.
L'arribada de Benet XVI els dies 6 i 7 de novembre del 2010 a Santiago de Compostela i Barcelona, va demostrar que continua sent la mateixa església del 1930. Es va equivocar en dir que a España hi havia el mateix ambient anticlerical que el 1930, el que hauria hagut de dir és que la seva institució continua pensant de la mateixa manera i seguint la línia de provocació i intransigència davant la societat civil que als anys 30.
El seu important protagonisme, en estreta col·laboració amb el feixisme franquista a les repressions, tortures, afusellaments i exilis, van ser causa de la destrossa i patiment de milions de famílies. L'església era puntal important en el segrest de nenes i nens a les presons per apartar-los de les seves mares republicanes. A què es refereix quan parla de la unitat familiar i el dret dels pares a educar els seus fills al si familiar? Per descomptat no ho van aplicar amb les famílies que no pensaven com ells!
Hauria d'aclarir les seves intencions i dir que tornarien a actuar de la mateixa manera i repetir les atrocitats comeses en l'època nacionalcatòlica, la qual sembla que se senten tan orgullosos de representar.
per Antònia Jover
Al diari "El Público" del dia 17 d'agost, s'anunciava la deportació de milers de nens afganesos que els 27 països europeus estan perfilant per tornar al seu país amb la construcció de centres i institucions d'acollida.
Aquests nens subsisteixen en terra europea per la protecció de les administracions públiques, se'ls coneix com a "menors no acompanyats": van arribar sols, sense família, amb altres costums i cultures, amb milers de quilòmetres de distància. Alguns van demanar asil però altres no sabien on els duien.
Aquestes directrius van ser impulsades per España en la reunió de ministres de l'Interior el dia 27 de juny, acordant impulsar la creació d'aquests centres. Segons Simone Troller, consellera d’H.R.W., la necessària llum verda: una excusa per desfer-se dels menors per la pitjor de les vies, enviant-los a un infern del que van sortir amb risc per a les seves vides. També ACNUR va acollir amb fredor la futura obertura de centres o camps que no compten amb garanties.
Aquestes notícies i el que va passar amb Garzón sobre els crims del franquisme ens porta a la memòria que encara es calculen en uns 30.000 els nens desapareguts. Nens arrencats dels braços de les seves mares a les presons feixistes del franquisme per lliurar-los a centres catòlics, institucions com el Patronat de la Mercè o matrimonis catòlics. Nens raptats a diferents països per agents del Servei Exterior de Falange amb enganys i mitjans il·lícits que els van tornar a España, però no als seus familiars, sinó a centres religiosos, albergs o a l'Auxili Social. El novembre del 1940 el Ministeri de la Governació va legislar sobre els orfes de la guerra. El decret afectava els fills amb pares afusellats, presoners o desapareguts, és a dir, exiliats, fugitius o clandestins. La majoria dels nens que van formar part d'aquelles elevades xifres d'internament oficial, tenien els seus pares o mares en algunes d’aquelles situacions, això és el que constava a la llista de nenes realitzada pel Patronat de la Mercè per a l’ingrés a centres públics o religiosos. Les llargues llistes oficials assenyalaven la situació del pare com a exiliat o desaparegut i en els impresos de sol·licitud de les Juntes Locals del Patronat de la Mercè hi apareixen molts noms de nens i nenes amb la indicació de localització dels seus pares: Alemanya, Auschwitz, Mathausen i un ampli ventall de tots els penals d'España. Tenir els pares en algunes d'aquestes circumstàncies equivalia a penetrar a la zona de risc, a les desaparicions o la pèrdua del nen o nena. L'article cinquè del Decret de novembre precisava que: "Les institucions de beneficiència a les quals s'encomanés la guarda i direcció dels orfes ostentessin, a tots els efectes jurídics pertinents, el caràcter de tutor legal d’aquests, entenent-se com a diferit aquest títol pel simple fet de posar els menors sota la seva cura directa". El reglament d'ingrés de fills de preses en centres estatals era molt precís en tot el procés burocràtic, que finalitzava amb la pèrdua de la tutela dels pares en benefici de l'Estat franquista. Aquesta precisió de la Junta del Patronat de la Mercè confeccionant les llistes dels afectats en impresos oficials, contrastava amb l'ingrés dels nens a la presó amb les seves mares que no eren registrats, així com els nascuts a la presó. D'aquesta manera els resultava més fàcil raptar-los i apartar-los de les seves mares.
Després de pocs mesos d'entrar la meva mare a la presó, la va trucar Don Benancio, el director de la presó provincial d'Alcalá de Henares, demanant-li que em preparés perquè venien tres falangistes a recollir-me. No els va ser possible, ja que es va avançar la família i em van batejar amb una padrina amiga de la meva mare el pare de la qual era un cap falangista. Això demostra que no era veritat la propaganda de recollir i tutelar orfes de la guerra, sinó aplicar les teories del psiquiatre Antonio Vallejo Nájera d'extirpar des de l'arrel les idees marxistes i republicanes.
Recordo les converses de la meva mare amb Antonia García (Toñi), recordant les seves experiències a la presó i recordant la Topete, que era el terror de les mares, ja que va ser la que va organitzar la presó de mares lactants i apartava les mares dels seus fills. Toñi deia que el que més admirava de les presons era el dolor i l'angoixa d'aquestes mares apartades dels seus fills i la impossibilitat de tenir-ne cura i atendre'ls. És incalculable el nombre de petits morts a les presons franquistes per fam i condicions insalubres. La meva mare donava el pit a un nen, anomenat Miguelín, que plorava molt i va morir tuberculós. Jo em vaig alimentar de la llet materna fins als tres anys.
Quan vam sortir de presó, a finals del 1942, la meva mare havia de presentar-se a segellar cada 15 dies durant 4 anys a la Prefectura de Policia, atendre el meu pare durant 7 anys amb paquets i visites a la presó de Yeserías a Madrid, i òbviament preocupar-se de la meva alimentació i educació.
A partir del 1939, desenes de milers de dones republicanes es traslladaven per totes les terres d'España buscant i visitant els seus marits, fills i germans per les presons i camps de treball franquistes. L'esforç d'aquestes valentes dones va millorar la vida dels seus familiars, però moltes d'elles van perdre la vida en l'obstinació, com li va passar a la mare de Marcos Ana que va morir a la porta de la presó. A la Lola González, com que no tenia llet per alletar el seu fill, ni aliments, se li va morir als 18 mesos. Quan es trobaven les supervivents d'aquesta època tan tràgica de la nostra història, totes coincidien en què la seva fortalesa era resultat dels ensenyaments adquirits a la república, els valors d'igualtat i justícia.
L'arribada de Benet XVI els dies 6 i 7 de novembre del 2010 a Santiago de Compostela i Barcelona, va demostrar que continua sent la mateixa església del 1930. Es va equivocar en dir que a España hi havia el mateix ambient anticlerical que el 1930, el que hauria hagut de dir és que la seva institució continua pensant de la mateixa manera i seguint la línia de provocació i intransigència davant la societat civil que als anys 30.
El seu important protagonisme, en estreta col·laboració amb el feixisme franquista a les repressions, tortures, afusellaments i exilis, van ser causa de la destrossa i patiment de milions de famílies. L'església era puntal important en el segrest de nenes i nens a les presons per apartar-los de les seves mares republicanes. A què es refereix quan parla de la unitat familiar i el dret dels pares a educar els seus fills al si familiar? Per descomptat no ho van aplicar amb les famílies que no pensaven com ells!
Hauria d'aclarir les seves intencions i dir que tornarien a actuar de la mateixa manera i repetir les atrocitats comeses en l'època nacionalcatòlica, la qual sembla que se senten tan orgullosos de representar.
Etiquetes de comentaris: 16, Dones, història, Memòria Històrica
Publica un comentari