per Alberto Herrera
Treballador de SEAT i llicenciat en Geografia i Història. Va militar a la JCC entre el 1979 i el 1981
El treball que ens ha facilitat l’Albert Herbera, ens presenta la desaparició de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) en una visió molt diferent de la facilitada per l’historiador Xavier Domènech en el seu llibre “Temps d'interseccions". Reflexions que han de ser tingudes en compte per poder entendre la realitat del moviment juvenil comunista al nostre país.
Fa dos anys es va publicar el llibre "Temps d'interseccions", que porta per subtítol "La Joventut Comunista de Catalunya (1970-1980)". L'autor és l'historiador Xavier Domènech, especialista en història del moviment obrer en el franquisme tardà, i el llibre està prologat per en Jordi Serrano, que en aquell moment era director de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, que edita el llibre, i dirigent de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) en els anys setanta. L’Epíleg el signa en Domènec Martínez, que va ser Secretari General de la JCC entre el 1970 i el 1976.
El llibre constitueix una interessant aportació a la història de la JCC, ja que amb prou feines hi ha investigacions i textos publicats. L'arxiu de la JCC, a més, està fragmentat i resulta difícil la localització de dades i fonts primàries. Per a la seva investigació, l'autor ha comptat amb alguns arxius particulars (es nota especialment la utilització de l'arxiu d’en Jordi Serrano, per l'abundància de referències i reproducció d’opuscles i documents de la JCC de Sabadell), entrevistes a alguns antics dirigents de la JCC (sobretot a Domènec Martínez) i el material referit a la JCC que forma part de diferents arxius, especialment l'Arxiu del PCE. Increïblement, l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), on es guarden els arxius del PSUC i part de l'arxiu de la JCC, ha impedit la seva utilització a Xavier Domènech, pretextant que ha de preservar la privacitat de les persones i que la militància política és un acte privat. L'ANC, a qui els dirigents eurocomunistes van lliurar l'arxiu del PSUC abans de liquidar el Partit, es posa a l'alçada dels arxius militars que, entre altres moltes traves, no poden ser utilitzats lliurement fins després de transcorreguts 50 anys de la data del document a consultar o 25 anys de la mort de la persona investigada.
A les dificultats objectives per a una investigació científica s’hi suma la subjectivitat pròpia del grup d'ex-militants (en la seva pràctica totalitat ex-dirigents) que, des del projecte autodenominat "Memòria militant: una història de la JCC", han impulsat aquest treball i que ja van promoure el 2005 l'acte commemoratiu del 35è aniversari de la constitució orgànica de la JCC, un acte en què van faltar les veus crítiques que es van expressar en diferents períodes de la història de la JCC. En el llibre objecte d'aquesta ressenya també estan absents o han estat ocultades aquestes veus, de manera que el procés de crisi ideològica, política i orgànica de la JCC, que en poc més de tres anys la va portar de ser la principal organització juvenil catalana a la seva pràctica desaparició, no és atribuït en cap cas a polítiques equivocades o errors comesos pels òrgans de direcció. En Xavier Domènech elabora una suggerent hipòtesi interpretativa, de la qual parlaré més endavant i que ja avanço que no comparteixo del tot, segons la qual la JCC va ser víctima de la "bifurcació" entre societat i política que es va esdevenir a Catalunya en la "cruïlla" històrica que va suposar l'inici de la transició. De tota manera, l'acceptació d'aquesta hipòtesi no hauria de ser incompatible amb el reconeixement de la influència nociva, en aquest cas, de les polítiques desplegades per la direcció en l'enfonsament de la JCC a partir del 1977. Això hauria estat possible amb dues condicions: a) una voluntat autocrítica per part dels antics dirigents, d'entre els quals es nodreix el grup promotor d'aquesta obra, b) la presa en consideració de les opinions -confrontades amb l'anàlisi de les evidències empíriques a la llum d’aquestes- d'antics militants i dirigents que ja llavors, en temps real, van expressar els seus desacords amb les polítiques desplegades pels òrgans de direcció. Segons sembla, en Xavier Domènech no ha pogut comptar amb cap de les dues coses.
A la Introducció, l'autor diu, encertadament, que el llibre no és la història de la JCC, sinó una història de la JCC. També assenyala que no és un llibre de memòria. No em sorprèn aquesta matisació d’en Xavier Domènech, a la llum del primer paràgraf del Pròleg signat per en Jordi Serrano, el principal promotor del projecte de "Memòria militant" que ha produït el llibre d’en Domènech. Diu Serrano, referint-se a la transició: "Els joves van ser els protagonistes del canvi i van ser els primers a desaparèixer. Un misteri. Jo hi era i encara no acabo d'entendre el que va passar. Potser mai hem deixat la política, potser la política ens va deixar a nosaltres. Són enigmes que aquest llibre pretén resoldre". Tot i aquesta eloqüent manifestació de desmemòria, que potser expressi una profunda confusió, en Domènech reconeix en la memòria un ingredient per reconstruir els esdeveniments històrics. No tots els protagonistes vius dels esdeveniments passats pateixen amnèsia. Certament falten més i més variades memòries, més arxius personals i l'accés a fonts avui inaccessibles per elaborar noves interpretacions que algun dia facin possible l'elaboració de la història de la JCC.
El llibre conté un CD amb arxius gràfics i documents. A més d'una àmplia gamma de fotografies i reproduccions facsímils de portades de publicacions i altres materials de propaganda, s'inclouen els materials escanejats dels principals esdeveniments de la JCC, com el document "fundacional" de constitució de la JCC com a organització integral i independent el maig del 1970, i la major part de documents de Conferències i Congressos. Es reprodueixen també documents molt interessants de grups de la JC dels anys 60, i l’esgarrifosa entrevista de Juan Antonio Bardem als joves comunistes detinguts i torturats a Madrid l'abril del 1976. Malauradament, els problemes d'accés a l'Arxiu Nacional de Catalunya han impedit disposar de les actes dels Congressos, amb les diferents intervencions i votacions, així com de les actes de les reunions dels Comitès Executiu i Nacional de la JCC. El llibre, a més de reproduir en les seves pàgines centrals alguns dels arxius gràfics del CD, inclou la llista d'integrants dels òrgans de direcció elegits en les diferents Conferències Nacionals i Congressos. "Temps d'intersecció" segueix un esquema cronològic. Encara que el subtítol limita el període estudiat (1970-1980), la investigació arrenca des de la creació dels primers grups de JC a la primera meitat dels anys 60, arran de l'ascens de la lluita del moviment obrer a partir del 1962 i del reflex en els centres d'ensenyament secundari de la lluita estudiantil universitària. En Xavier Domènech, al llarg de quatre capítols, estableix altres tantes etapes en el desenvolupament de la JC / JCC:
a) Des de la primera meitat dels 60 fins al maig del 1970. En aquesta etapa l'extensió de la JC es realitza fonamentalment mitjançant el desenvolupament de les Comissions Obreres Juvenils (COJ), que s'organitzen de manera autònoma respecte a CC.OO. i no només a empreses, sinó també en el territori. Domènech documenta l'ascens, crisi i declivi de les COJ al voltant del canvi de dècada, arran dels enfrontaments entre els diferents grups que es mouen a les COJ, i que és un reflex de la crisi que també es produeix en aquests anys a CCOO, especialment a Barcelona. Al mateix temps, la JC promou les Comissions d'Estudiants de Batxillerat (CEB) i treballa en la construcció del moviment juvenil en els barris de l'àrea metropolitana. El 1969 apareix el Manifest de la Joventut de Cornellà, on per primera vegada la confluència d'entitats juvenils promou un programa reivindicatiu integral. Cada vegada més, el moviment juvenil en construcció identifica en el règim dictatorial l'origen dels problemes juvenils i els límits per a la seva solució. La joventut serà en endavant un component amb perfil propi de la lluita antifranquista.
b) Des del maig del 1970 fins a la mort de Franco, el novembre del 1975. El 30 de maig del 1970 una vintena de joves, que representen prop de 500 militants d'una trentena de localitats de l'àrea metropolitana de Barcelona, es reuneixen a Barberà del Vallès sota la direcció d’en Josep Serradell "Román", el mític i imprescindible responsable d'organització del PSUC, i constitueixen formalment la JCC. Aproven un informe organitzatiu, el Manifest fundacional, i trien el primer Comitè Nacional, un Comitè Executiu provisional i el Secretari General, que serà en Domènec Martínez. Comença un ascens fulgurant de la lluita antifranquista i també de la JCC. El camp d'acció prioritari passarà a ser el moviment estudiantil, arran de les mobilitzacions contra la Llei Villar-Palasí que imposa la selectivitat. El 1972 la JCC arriba al miler de militants i les seves organitzacions s'estenen a la segona corona metropolitana i més enllà de la província de Barcelona. No obstant això, la forta repressió que pateix a partir d'ara la JCC aturarà el seu creixement fins a la mort de Franco, però no la seva activitat.
c) Des del novembre del 1975 fins al novembre del 1977, data de celebració del I Congrés de la JCC. Aquest període consta de dues etapes diferenciades: la d'ascens impetuós de les mobilitzacions obreres i populars, fins al juliol del 1976, i l'etapa inaugurada per l'ascens d'Adolfo Suárez a la presidència del Govern, en què passaran a primer pla les negociacions per obtenir un espai a l'escenari electoral que s'acosta. En la primera etapa, la JCC torna a créixer espectacularment, superant a finals de l'estiu els 2000 militants i estenent la seva presència a 60 localitats. Al març, fruit del treball unitari de la JCC i de la participació de molts dels seus militants a entitats juvenils de tot tipus, es constitueix la Taula de Joves, que a l'estiu convoca el Congrés de la Joventut en el marc del Congrés de Cultura Catalana . Al Congrés de la Joventut, que se celebrarà de forma elàstica entre 1976 i 1977, s'adhereixen més de 300 entitats juvenils i els llocs del seu Secretariat tècnic estan ocupats en un 60% per militants de la JCC. Quan se celebra la II Conferència Nacional de la JCC, l'octubre del 1976, ja és perceptible un estancament de l'activitat i de la militància de la JCC. En aquesta Conferència es decideixen els canvis organitzatius per conquerir la legalitat i actuar-hi, enmig de tensions internes creixents en el si del moviment juvenil. Josep Maria Riera és escollit nou Secretari General. L'activitat externa se centra en l'elaboració de la Carta de la Joventut per part del Congrés de la Joventut, amb dues reivindicacions centrals: la campanya pel vot als 18 anys i la devolució del patrimoni juvenil a mans de l’OJE, l'organització juvenil oficial del règim franquista. Amb la legalització del PCE i del PSUC (9 d'abril i 2 de maig del 1977, respectivament), la JCC es bolca en la campanya electoral i aconsegueix l'elecció de Riera com a diputat. Una moció parlamentària de Riera aconseguirà conquerir poc després el vot als 18 anys. En arribar el I Congrés de la JCC, al novembre, la JCC assoleix el seu sostre organitzatiu: 2.629 militants presents a 135 localitats. d) Des del novembre del 1977 fins al juny del 1980, data de celebració del II Congrés de la JCC. Aquesta és l'etapa de l’ensorrament polític, ideològic i organitzatiu de la JCC. L'activitat de la JCC quedarà cada vegada més restringida al treball institucional, a la recerca de la fórmula que permeti desplegar el Consell Nacional de la Joventut proposat per la Carta de la Joventut i pactar el seu encaix en l'entramat institucional de la Generalitat recentment recuperada. El resultat d'una transició pilotada pels reformistes procedents del franquisme i la seva combinació amb el moment àlgid de la crisi econòmica dels anys 70, estenen entre la joventut el "desencant", que produeix efectes letals a la JCC. Es passa de 2.629 militants el novembre del 1977 a 785 en els primers mesos del 1979, i a 591 el maig del 1980, quan s'inicia el II Congrés.
El treball d’en Xavier Domènech és molt valuós perquè, per primera vegada, reconstrueix històricament el procés de sorgiment i desenvolupament de la JCC tenint en compte la seva aportació a la construcció del moviment juvenil i a la connexió d'aquest amb la lluita antifranquista dels moviments socials. No obstant això, em semblen poc consistents les explicacions que ofereix per entendre l'etapa d’enfonsament final de la JCC. Metodològicament, Domènech "encaixa" les etapes de desenvolupament de la JCC en les propostes interpretatives que l'autor ha desenvolupat en altres treballs, segons les quals la lluita antifranquista travessa determinades "cruïlles" històriques, enteses com a moments clau que donen pas a transformacions similars a les que altres models interpretatius anomenarien canvis qualitatius. Els primers grups de JC sorgeixen a partir de la primera gran "cruïlla" de la lluita antifranquista, que arrenca el 1962 amb les grans vagues de la mineria asturiana, vagues que obren un cicle ascendent de lluites protagonitzades pel moviment obrer fins a la repressió desencadenada el 1967 pel règim franquista. La segona etapa de creixement de la JCC, a partir del 1970, coincidiria amb la segona gran "cruïlla", que arrenca de l'aixecament de l'Estat d’Excepció el març del 1969 i suposa l'extensió imparable de les lluites obreres i la consolidació d'una xarxa de moviments socials que actuen a la llum del dia i incorporen a la lluita antifranquista franges cada vegada més grans de la societat espanyola, moviments que, al seu torn, nodreixen permanentment de dirigents socials i polítics les organitzacions clandestines. La tercera etapa de creixement de la JCC té lloc en una nova "cruïlla": el període que va des de la mort de Franco fins al segon semestre del 1976, caracteritzat per l'ascens impetuós de les lluites obreres i populars a favor de l'amnistia i de la ruptura democràtica amb la monarquia franquista i el govern presidit per l’Arias Navarro. L'última etapa de la JCC, la del seu estancament i posterior esfondrament, la fa coincidir Domènech amb una nova "cruïlla": la "bifurcació" entre societat i política, entre moviments socials i dinàmiques institucionals. Aquesta bifurcació, a diferència de les cruïlles anteriors, no era pròpia de la història del nostre país sinó que era "mundial". Vindria a ser el resultat de l'hegemonia del neoliberalisme imposat a inicis dels anys 70 després de la crisi del model d’acumulació sorgit de la Segona Guerra Mundial, i es caracteritzaria per l’"autonomització" d’allò polític i institucional pel que fa als moviments socials, així com per la crisi del model "fordista": pèrdua de centralitat de la fàbrica clàssica, segmentació generacional de la classe obrera, desaparició dels mecanismes tradicionals de transmissió de sabers pràctics i polítics, etc. Aquesta interpretació connecta amb altres que consideren que les crisis política, social i ideològica viscudes a Espanya des de mitjans dels 70 van ser manifestacions que s'inscriuen en un procés irreversible de "deconstrucció" de la classe obrera en els països capitalistes desenvolupats. Sense negar els profunds canvis que comporta la crisi d'acumulació de finals dels 60 i l'intens impacte econòmic, polític i cultural que produeix l'hegemonia ideològica i política del neoliberalisme, crec que aquestes explicacions, que semblen arraconar el caràcter recurrent de les crisis capitalistes, oblidar que la influència dels canvis tecnològics en la producció no és nova i el fet que la "precarització" i segmentació obrera no deixen de ser formes de proletarització i depauperització (a part de la translació evident de la classe obrera, que segueix augmentant, a la perifèria) són en excés deterministes i, per al cas que ens ocupa, eludeixen una anàlisi rigorosa de les decisions polítiques dels grups presents i de les actituds de les classes en un moment donat del desenvolupament històric. En el debat historiogràfic sobre la causalitat en la història, em resulten més suggerents altres propostes que defensen -també des del materialisme històric- una altra interpretació sobre l'existència de "cruïlles històriques". El camí pres pels esdeveniments no seria necessàriament l'únic possible. Altres camins serien possibles, encara que, fugint de reconstruccions contrafactuals, no puguem determinar amb exactitud les seves possibilitats d'"èxit", de permanència, justament perquè no es van esdevenir. Els esdeveniments serien el resultat de determinades condicions de possibilitat i l'aprofitament per part d'unes o altres classes de l'estructura d'oportunitats que el desenvolupament històric i la seva pròpia activitat posa davant d’elles. Qualsevol interpretació històrica ha de prendre en consideració la dialèctica d’allò objectiu i subjectiu i, naturalment, la dinàmica de la lluita de classes. La interpretació d’en Domènech queda ben clara en el següent paràgraf, que es refereix al període en què la JCC dirigeix de fet la construcció del moviment juvenil, el 1976: "De fet, la voluntat i la realitat de la JCC la feia ser la principal organització política juvenil que es mantenia entre els dos móns de la militància social i la militància política del moviment. Aquesta era la seva principal virtut, i aquí residia la clau del seu èxit com a organització, i també el que l’acabarà destruint per dins a mesura que es clausuri el procés de canvi polític (...), quan ser el nexe entre una realitat i l'altra significava trobar-se entre dos móns que, tot i la voluntat de l'organització comunista, s'estaven bifurcant”.
Plantejar així les coses equival a considerar inútils, per condemnades al fracàs per endavant, qualsevols crítiques que en el seu moment es produïren a la política desplegada per la direcció de la JCC. I, de passada, aquesta interpretació salva de tota responsabilitat l'equip dirigent de la JCC a la debacle, ja que aquesta estava inevitablement escrita en l'esdevenir. No obstant això, les crítiques a la política de la direcció van tenir lloc, com no podia ser d'una altra manera en una organització que en només dos anys i mig, entre el I i el II Congressos, va perdre prop del 78% de la seva militància. Crítiques que ja es van expressar en el I Congrés el novembre del 1977 i que van ser molt més dures en el procés que va desembocar en el II Congrés al maig-juny del 1980. Aquestes crítiques qüestionaven la política desplegada pels comunistes en la transició, i especialment la priorització absoluta dels aspectes institucionals i electorals de la lluita política, subordinant-hi la resta de l'activitat, el que es va traduir en el llanguiment de la presència de la JCC en els moviments socials i, donada l'hegemonia que la JCC hi tenia, en l'agreujament de la crisi d’aquests. Les crítiques també van qüestionar el burocratisme i la "fugida cap endavant" que significaven les propostes organitzatives, l'última de les quals (el "moviment de joves entre els joves") suposava la liquidació organitzativa de la JCC. Efectivament, després de la sortida dels crítics de la JCC el 1981, aquesta organització va iniciar el camí inexorable cap a la seva desaparició, que es va produir molt abans que la del PSUC.
Es podrien escriure moltes pàgines sobre la relació entre societat i política, els àmbits que es "bifurquen" inexorablement en els anys 70 segons la interpretació de Domènech. El materialisme històric registra amplis debats sobre el nivell de supeditació o d'autonomia de la superestructura política pel que fa als processos que configuren les condicions materials d'existència d'una societat concreta, però ningú nega l'existència d'una interrelació dialèctica entre ambdues esferes de la realitat social . L'aparent autonomització i absolutització de la política en l'Espanya de la segona meitat dels 70 va ser, en realitat, el triomf d'un projecte polític, el que assegurava la preservació dels interessos de l'oligarquia capitalista espanyola, que exigia, per a la seva implantació, la destrucció del teixit social que s'havia construït en la lluita antifranquista. I a això es va dedicar "la política", amb l'ajuda inestimable dels que havien construït i dirigit aquests moviments.
El "desencant", i el "passotisme" entre els joves era el producte del fort contrast entre les esperances i la realitat, però en aquesta realitat els comunistes hi tenien part de responsabilitat. El PCE i el PSUC ja havien donat prioritat a les pràctiques institucionals abans de la transició, quan la Junta Democràtica buscava un "Spínola espanyol" (cosa que no encaixava amb la "democràcia econòmica i social", vist el paper reaccionari que estava jugant, a aquestes alçades, el militar portuguès) i encara abans d'assumir obertament l'eurocomunisme (1975, declaració de Livorno), i el 1976 van renunciar a l'estratègia comunista per la ruptura democràtica (Vaga General obrera com a desencadenant de la Vaga Nacional política per imposar un govern provisional que obrís un període constituent després del qual fos possible construir una República democràtica social i econòmicament avançada). Domènech assumeix íntegrament el vell discurs eurocomunista, amb el qual Carrillo sempre va construir i segueix construint la seva "defensa", sobre la unitat sense fissures de l'Exèrcit i l’"empat polític" a mitjans del 1976, quan Suárez ocupa la presidència del Govern. No obstant, cal preguntar-se per la responsabilitat de les avantguardes polítiques antifranquistes que, en la recerca del seu propi espai polític, van frenar les lluites ascendents de les classes populars en el mateix moment en què la "majoria passiva" era desbordada pels partidaris d'un profund canvi polític, social i econòmic i el continuisme del primer Govern de la Monarquia es trobava contra les cordes.
Molts comunistes vam creure llavors i seguim creient avui que l'aposta per negociar la legalització i la presència a les eleccions tant sí com no es va fer sacrificant el teixit social construït amb les lluites populars, al preu de construir una democràcia "vigilada" de molt baixa qualitat i ignominiosament injusta amb els que van lluitar abnegadament per ella. Avui podem veure-ho amb claredat i dramatisme. El cert és que la direcció eurocomunista va renunciar al seu programa i va entrar a negociar la reforma, deixant prendre la iniciativa als hereus del règim franquista, els quals, d'acord amb els interessos estratègics de l'imperialisme nord-americà i la socialdemocràcia, van imposar la seva agenda política.
S’acostuma a assenyalar, i també ho fa en Domènech, que la profunda crisi econòmica va condicionar el procés de transició. És cert, però l'espectacular gir polític del PCE i el PSUC l'estiu del 1976 és anterior a la percepció generalitzada de la crisi i l'impacte més greu de les seves repercussions, que tindrà lloc a partir del 1977 i que servirà de justificació al PCE per signar (i a CCOO per secundar) els Pactes de la Moncloa, moment que marca el desarmament estratègic del moviment obrer a la transició. És molt eloqüent l'Informe del Comitè Executiu del PSUC del 21 de juliol del 1976, una part del qual reprodueix Domènech, que pocs dies després de la presa de possessió de Suárez ja proclama l'abandonament de la ruptura democràtica i estrena l'expressió que servirà de coartada dels eurocomunistes al llarg de la transició: la "ruptura pactada", que amaga el fet que el que es va pactar va ser la reforma de Suárez, com reconeix obertament la direcció del PSUC poc després: "La batalla política (...) es lliura (...) en el terreny de les eleccions de la reforma (...). Avui ser electoralistes vol dir ser mobilitzador. El punt més important de la mobilització és el de les eleccions (...) La mobilització fonamental és la campanya electoral. Tot ha d'estar supeditat a la campanya electoral."
Es va obrir el camí de les renúncies (Monarquia, Pactes de la Moncloa, Constitució). En Santiago Carrillo ho va expressar amb claredat quan, després del resultat electoral de juny del 1977, va proposar abandonar el leninisme: no podem esperar 30 anys per assolir el 30% de vots que té el PC a Itàlia. Alguns no van esperar massa per decidir que s'havien equivocat d'opció política per fer carrera, i en pocs anys es van afiliar al PSOE per exercir a continuació els càrrecs que el PCE no els podia donar. És clar que hi havia molta competència i no hi havia càrrecs per a tots. A la JCC només alguns ho van aconseguir. Això sí, els més significats. Encara que en Jordi Serrano se sorprengui que "la generació que era jove entre el 1973 i el 1979 (...) no ha aprofitat el seu currículum per accedir a quotes de poder", oblida deliberadament que els que havien estat secretaris generals de la JCC i de la UJCE, Josep Maria Riera i Josep Palau, van acabar en l'òrbita del PSOE (el primer, com a Director General de Joventut).
La "bifurcació" de Domènech, entesa com a un procés inexorable i independent de la voluntat de dirigents i organitzacions, i a més amb una dimensió internacional, pot i s'ha de matisar fent un cop d'ull al que va passar en els països del nostre entorn. Els únics Partits Comunistes que avui en dia segueixen tenint alguna rellevància política i social a l’Europa Occidental són els que, encara sense arribar a cotes de poder institucional rellevants (o sent desallotjats d'elles per dinàmiques contrarevolucionàries), van mantenir la seva presència entre els moviments populars sense sacrificar-los a les estratègies institucionals i sense cedir en els principis. Em refereixo, és clar, als Partits Comunistes de Grècia i Portugal. L'actiu que representen aquests partits i la seva trajectòria estan sent i seran d'una utilitat preciosa en les lluites populars per fer front a la crisi capitalista actual. Precisament el fet que aquests partits i les seves organitzacions juvenils (KNE i JCP), que existien en entorns similars als d'Espanya i Catalunya (sortien per la mateixa època de llargues dictadures militars de tipus feixista i pertanyien a un mateix entorn geopolític, amb nivells de desenvolupament econòmic i estructures socials similars) sobrevisquessin com a organitzacions robustes a les seves respectives transicions, mantenint una presència organitzada, sovint hegemònica, en els moviments socials, desmenteix rotundament l'afirmació determinista d’en Domènech i assenyala la responsabilitat de les polítiques equivocades en la debacle de la JCC. No és ociós recordar que, a partir del 1976, la direcció de la JCC constituirà la part més radical del corrent eurocomunista.
L'obra de Domènech acaba cronològicament el 1980, any de celebració del II Congrés. He de suposar que els que li van encarregar el treball no es van molestar a proporcionar material per estudiar el procés que va conduir, en només un any, a la ruptura de la JCC. El juliol del 1981, la direcció de la JCC va dissoldre els òrgans de la JCC de Barcelona, l'organització més nombrosa i l'única que funcionava. Intentant sepultar les veus crítiques que denunciaven el paper dels comunistes en la transició i la responsabilitat en la debacle de la cada vegada més burocratitzada direcció nacional, el grup encapçalat per l’Eduard Jiménez (coordinador general de la JCC des del II Congrés) eliminava l'últim obstacle que s'interposava en el procés de liquidació de la JCC.
En analitzar les "cruïlles" de la JCC que proposa Domènech, no puc deixar de recordar en Josep Miquel Céspedes, en qui podria sintetitzar la memòria i la praxi dels que es van enfrontar a les polítiques que van destruir la JCC. Si la transició política a Espanya pot ser considerada una "cruïlla històrica", ells expressarien els "altres camins possibles". Molts de nosaltres sí que vam creure en aquest altre camí. I, de fet, amb moltes dificultats i després de molts esquinços, vam transitar-hi. JM Céspedes va estar al capdavant d'una experiència que, a partir d'una crítica radical a la política practicada a la transició, va demostrar en la pràctica la possibilitat de reconstruir la Joventut Comunista i el moviment juvenil en condicions molt adverses. Va passar als anys 80, a Catalunya i a Espanya, mentre la JCC llanguia i finalment moria sense pena ni glòria. Perquè la mort de la JCC no va significar la mort de la Joventut Comunista. Hi va haver Joventut Comunista abans del 1970 i n’hi va seguir havent a partir del 1982.
NOTES
1DOMÈNECH, X. Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya (1970-1980). Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. Barcelona, 2008.
2-Tal com fa Xavier Domènech en la seva obra, utilitzaré les sigles JCC per referir-me al període posterior a maig del 1970, data de constitució de la Joventut Comunista de Catalunya com a organització independent d'àmbit nacional català i en què van ser constituïts per primera vegada els seus òrgans de direcció. Per a abans d'aquesta data, utilitzaré les sigles JC, tal com eren utilitzades abans de maig del 1970 pels joves comunistes i pel PSUC.
3-Fins ara no hi havia cap llibre monogràfic sobre la JCC. Hi ha referències en obres de conjunt i algun article de revista sobre història local de la JCC:
SEGURA, A.; MAYAYO, A.; ARACIL, R. Memòria de la transició a Espanya i Catalunya. IV. Els joves de la transició. Publicacions UB. Barcelona, 2003; VV.AA. Jotaeme. La Joventut del Comunisme. Fundació Pere Ardiaca. Barcelona, 2006; UCELAY, E. (dir). La Joventut a Catalunya al segle XX. Materials per a una història. Vol. II. Diputació de Barcelona. Barcelona, 1987; REGUANT, F; CASTILLEJO, G. Juventud y democracia. Avance. Barcelona, 1976; SERRANO, J. “Petita història dels joves de l’oposició sabadellenca. La Joventut Comunista de Catalunya, 1970-1980 (I i II). Arraona, núm. 26, 2002 i núm. 27, 2003.
4-D’ara en endavant traduiré la paraula catalana “intersecció” per “cruïlla”, que és el concepte utilitzat per la historiografia en llengua castellana.
5-DOMÈNECH, X. Op. cit. Pàg. 9.
6-Els plantejaments metodològics i les propostes interpretatives de l’autor poden seguir-se a: DOMÈNECH, X. Quan el carrer va deixar de ser seu. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002; DOMÈNECH, X. “El cambio político (1962-1976). Materiales para una perspectiva desde abajo”. Historia del Presente, núm 1, 2002; DOMÈNECH, X. “El cambio político desde abajo (1962-1976). Una perspectiva teórica y metodológica”. Mientras tanto, núm. 90, 2004.
7-DOMÈNECH, X. Op. cit. Pág. 201.
8-Ibidem. Pág. 166-167.
9-Ibidem. Pág. 133.
10-Una anàlisi detallada de les discussions al voltant del II Congrés i de l’esclat final de la JCC es pot seguir a: HERBERA, A. “J.M. Céspedes y la Joventut Comunista de Catalunya (1976-1982)” en VV.AA. Jotaeme. La Joventut del Comunisme. Fundació Pere Ardiaca. Barcelona, 2006.
11-DOMÈNECH, X. Op. cit. Pàg. 137.
12-El paper jugat pels EUA i la socialdemocràcia internacional a la transició, es pot seguir a: GARCÉS, J.E. Soberanos e Intervenidos. Siglo XXI. Madrid, 2008. Veure també: GRIMALDOS, A. La CIA en España. Random House Mondadori-Debate.
Barcelona, 2006.
13-DOMÈNECH, X. Op. cit. Pàg. 138.
14-Ibidem. Pàg. 148.
15-Ibidem. Pàg. 31.
16-HERBERA, A. “JM Céspedes y la Joventut Comunista de Catalunya (1976-1982)” a VV.AA. Op. cit. Pàgs. 56-72.
17-El 5 de desembre del 1982 es va celebrar, convocada pel PCC, una Assemblea de joves comunistes que va donar pas a la creació dels Col·lectius de Joves Comunistes (CJC), el primer Secretario General dels quals va ser en JM Céspedes. El 1985, JM Céspedes va ser convocat per la direcció del PCPE per dirigir la reconstrucció de la JC a nivell estatal. El desembre del 1986, el I Congrés dels CJC d’Espanya elegia en JM Céspedes com al seu primer Secretari General.
Treballador de SEAT i llicenciat en Geografia i Història. Va militar a la JCC entre el 1979 i el 1981
El treball que ens ha facilitat l’Albert Herbera, ens presenta la desaparició de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) en una visió molt diferent de la facilitada per l’historiador Xavier Domènech en el seu llibre “Temps d'interseccions". Reflexions que han de ser tingudes en compte per poder entendre la realitat del moviment juvenil comunista al nostre país.
Fa dos anys es va publicar el llibre "Temps d'interseccions", que porta per subtítol "La Joventut Comunista de Catalunya (1970-1980)". L'autor és l'historiador Xavier Domènech, especialista en història del moviment obrer en el franquisme tardà, i el llibre està prologat per en Jordi Serrano, que en aquell moment era director de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, que edita el llibre, i dirigent de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) en els anys setanta. L’Epíleg el signa en Domènec Martínez, que va ser Secretari General de la JCC entre el 1970 i el 1976.
El llibre constitueix una interessant aportació a la història de la JCC, ja que amb prou feines hi ha investigacions i textos publicats. L'arxiu de la JCC, a més, està fragmentat i resulta difícil la localització de dades i fonts primàries. Per a la seva investigació, l'autor ha comptat amb alguns arxius particulars (es nota especialment la utilització de l'arxiu d’en Jordi Serrano, per l'abundància de referències i reproducció d’opuscles i documents de la JCC de Sabadell), entrevistes a alguns antics dirigents de la JCC (sobretot a Domènec Martínez) i el material referit a la JCC que forma part de diferents arxius, especialment l'Arxiu del PCE. Increïblement, l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), on es guarden els arxius del PSUC i part de l'arxiu de la JCC, ha impedit la seva utilització a Xavier Domènech, pretextant que ha de preservar la privacitat de les persones i que la militància política és un acte privat. L'ANC, a qui els dirigents eurocomunistes van lliurar l'arxiu del PSUC abans de liquidar el Partit, es posa a l'alçada dels arxius militars que, entre altres moltes traves, no poden ser utilitzats lliurement fins després de transcorreguts 50 anys de la data del document a consultar o 25 anys de la mort de la persona investigada.
A les dificultats objectives per a una investigació científica s’hi suma la subjectivitat pròpia del grup d'ex-militants (en la seva pràctica totalitat ex-dirigents) que, des del projecte autodenominat "Memòria militant: una història de la JCC", han impulsat aquest treball i que ja van promoure el 2005 l'acte commemoratiu del 35è aniversari de la constitució orgànica de la JCC, un acte en què van faltar les veus crítiques que es van expressar en diferents períodes de la història de la JCC. En el llibre objecte d'aquesta ressenya també estan absents o han estat ocultades aquestes veus, de manera que el procés de crisi ideològica, política i orgànica de la JCC, que en poc més de tres anys la va portar de ser la principal organització juvenil catalana a la seva pràctica desaparició, no és atribuït en cap cas a polítiques equivocades o errors comesos pels òrgans de direcció. En Xavier Domènech elabora una suggerent hipòtesi interpretativa, de la qual parlaré més endavant i que ja avanço que no comparteixo del tot, segons la qual la JCC va ser víctima de la "bifurcació" entre societat i política que es va esdevenir a Catalunya en la "cruïlla" històrica que va suposar l'inici de la transició. De tota manera, l'acceptació d'aquesta hipòtesi no hauria de ser incompatible amb el reconeixement de la influència nociva, en aquest cas, de les polítiques desplegades per la direcció en l'enfonsament de la JCC a partir del 1977. Això hauria estat possible amb dues condicions: a) una voluntat autocrítica per part dels antics dirigents, d'entre els quals es nodreix el grup promotor d'aquesta obra, b) la presa en consideració de les opinions -confrontades amb l'anàlisi de les evidències empíriques a la llum d’aquestes- d'antics militants i dirigents que ja llavors, en temps real, van expressar els seus desacords amb les polítiques desplegades pels òrgans de direcció. Segons sembla, en Xavier Domènech no ha pogut comptar amb cap de les dues coses.
A la Introducció, l'autor diu, encertadament, que el llibre no és la història de la JCC, sinó una història de la JCC. També assenyala que no és un llibre de memòria. No em sorprèn aquesta matisació d’en Xavier Domènech, a la llum del primer paràgraf del Pròleg signat per en Jordi Serrano, el principal promotor del projecte de "Memòria militant" que ha produït el llibre d’en Domènech. Diu Serrano, referint-se a la transició: "Els joves van ser els protagonistes del canvi i van ser els primers a desaparèixer. Un misteri. Jo hi era i encara no acabo d'entendre el que va passar. Potser mai hem deixat la política, potser la política ens va deixar a nosaltres. Són enigmes que aquest llibre pretén resoldre". Tot i aquesta eloqüent manifestació de desmemòria, que potser expressi una profunda confusió, en Domènech reconeix en la memòria un ingredient per reconstruir els esdeveniments històrics. No tots els protagonistes vius dels esdeveniments passats pateixen amnèsia. Certament falten més i més variades memòries, més arxius personals i l'accés a fonts avui inaccessibles per elaborar noves interpretacions que algun dia facin possible l'elaboració de la història de la JCC.
El llibre conté un CD amb arxius gràfics i documents. A més d'una àmplia gamma de fotografies i reproduccions facsímils de portades de publicacions i altres materials de propaganda, s'inclouen els materials escanejats dels principals esdeveniments de la JCC, com el document "fundacional" de constitució de la JCC com a organització integral i independent el maig del 1970, i la major part de documents de Conferències i Congressos. Es reprodueixen també documents molt interessants de grups de la JC dels anys 60, i l’esgarrifosa entrevista de Juan Antonio Bardem als joves comunistes detinguts i torturats a Madrid l'abril del 1976. Malauradament, els problemes d'accés a l'Arxiu Nacional de Catalunya han impedit disposar de les actes dels Congressos, amb les diferents intervencions i votacions, així com de les actes de les reunions dels Comitès Executiu i Nacional de la JCC. El llibre, a més de reproduir en les seves pàgines centrals alguns dels arxius gràfics del CD, inclou la llista d'integrants dels òrgans de direcció elegits en les diferents Conferències Nacionals i Congressos. "Temps d'intersecció" segueix un esquema cronològic. Encara que el subtítol limita el període estudiat (1970-1980), la investigació arrenca des de la creació dels primers grups de JC a la primera meitat dels anys 60, arran de l'ascens de la lluita del moviment obrer a partir del 1962 i del reflex en els centres d'ensenyament secundari de la lluita estudiantil universitària. En Xavier Domènech, al llarg de quatre capítols, estableix altres tantes etapes en el desenvolupament de la JC / JCC:
a) Des de la primera meitat dels 60 fins al maig del 1970. En aquesta etapa l'extensió de la JC es realitza fonamentalment mitjançant el desenvolupament de les Comissions Obreres Juvenils (COJ), que s'organitzen de manera autònoma respecte a CC.OO. i no només a empreses, sinó també en el territori. Domènech documenta l'ascens, crisi i declivi de les COJ al voltant del canvi de dècada, arran dels enfrontaments entre els diferents grups que es mouen a les COJ, i que és un reflex de la crisi que també es produeix en aquests anys a CCOO, especialment a Barcelona. Al mateix temps, la JC promou les Comissions d'Estudiants de Batxillerat (CEB) i treballa en la construcció del moviment juvenil en els barris de l'àrea metropolitana. El 1969 apareix el Manifest de la Joventut de Cornellà, on per primera vegada la confluència d'entitats juvenils promou un programa reivindicatiu integral. Cada vegada més, el moviment juvenil en construcció identifica en el règim dictatorial l'origen dels problemes juvenils i els límits per a la seva solució. La joventut serà en endavant un component amb perfil propi de la lluita antifranquista.
b) Des del maig del 1970 fins a la mort de Franco, el novembre del 1975. El 30 de maig del 1970 una vintena de joves, que representen prop de 500 militants d'una trentena de localitats de l'àrea metropolitana de Barcelona, es reuneixen a Barberà del Vallès sota la direcció d’en Josep Serradell "Román", el mític i imprescindible responsable d'organització del PSUC, i constitueixen formalment la JCC. Aproven un informe organitzatiu, el Manifest fundacional, i trien el primer Comitè Nacional, un Comitè Executiu provisional i el Secretari General, que serà en Domènec Martínez. Comença un ascens fulgurant de la lluita antifranquista i també de la JCC. El camp d'acció prioritari passarà a ser el moviment estudiantil, arran de les mobilitzacions contra la Llei Villar-Palasí que imposa la selectivitat. El 1972 la JCC arriba al miler de militants i les seves organitzacions s'estenen a la segona corona metropolitana i més enllà de la província de Barcelona. No obstant això, la forta repressió que pateix a partir d'ara la JCC aturarà el seu creixement fins a la mort de Franco, però no la seva activitat.
c) Des del novembre del 1975 fins al novembre del 1977, data de celebració del I Congrés de la JCC. Aquest període consta de dues etapes diferenciades: la d'ascens impetuós de les mobilitzacions obreres i populars, fins al juliol del 1976, i l'etapa inaugurada per l'ascens d'Adolfo Suárez a la presidència del Govern, en què passaran a primer pla les negociacions per obtenir un espai a l'escenari electoral que s'acosta. En la primera etapa, la JCC torna a créixer espectacularment, superant a finals de l'estiu els 2000 militants i estenent la seva presència a 60 localitats. Al març, fruit del treball unitari de la JCC i de la participació de molts dels seus militants a entitats juvenils de tot tipus, es constitueix la Taula de Joves, que a l'estiu convoca el Congrés de la Joventut en el marc del Congrés de Cultura Catalana . Al Congrés de la Joventut, que se celebrarà de forma elàstica entre 1976 i 1977, s'adhereixen més de 300 entitats juvenils i els llocs del seu Secretariat tècnic estan ocupats en un 60% per militants de la JCC. Quan se celebra la II Conferència Nacional de la JCC, l'octubre del 1976, ja és perceptible un estancament de l'activitat i de la militància de la JCC. En aquesta Conferència es decideixen els canvis organitzatius per conquerir la legalitat i actuar-hi, enmig de tensions internes creixents en el si del moviment juvenil. Josep Maria Riera és escollit nou Secretari General. L'activitat externa se centra en l'elaboració de la Carta de la Joventut per part del Congrés de la Joventut, amb dues reivindicacions centrals: la campanya pel vot als 18 anys i la devolució del patrimoni juvenil a mans de l’OJE, l'organització juvenil oficial del règim franquista. Amb la legalització del PCE i del PSUC (9 d'abril i 2 de maig del 1977, respectivament), la JCC es bolca en la campanya electoral i aconsegueix l'elecció de Riera com a diputat. Una moció parlamentària de Riera aconseguirà conquerir poc després el vot als 18 anys. En arribar el I Congrés de la JCC, al novembre, la JCC assoleix el seu sostre organitzatiu: 2.629 militants presents a 135 localitats. d) Des del novembre del 1977 fins al juny del 1980, data de celebració del II Congrés de la JCC. Aquesta és l'etapa de l’ensorrament polític, ideològic i organitzatiu de la JCC. L'activitat de la JCC quedarà cada vegada més restringida al treball institucional, a la recerca de la fórmula que permeti desplegar el Consell Nacional de la Joventut proposat per la Carta de la Joventut i pactar el seu encaix en l'entramat institucional de la Generalitat recentment recuperada. El resultat d'una transició pilotada pels reformistes procedents del franquisme i la seva combinació amb el moment àlgid de la crisi econòmica dels anys 70, estenen entre la joventut el "desencant", que produeix efectes letals a la JCC. Es passa de 2.629 militants el novembre del 1977 a 785 en els primers mesos del 1979, i a 591 el maig del 1980, quan s'inicia el II Congrés.
El treball d’en Xavier Domènech és molt valuós perquè, per primera vegada, reconstrueix històricament el procés de sorgiment i desenvolupament de la JCC tenint en compte la seva aportació a la construcció del moviment juvenil i a la connexió d'aquest amb la lluita antifranquista dels moviments socials. No obstant això, em semblen poc consistents les explicacions que ofereix per entendre l'etapa d’enfonsament final de la JCC. Metodològicament, Domènech "encaixa" les etapes de desenvolupament de la JCC en les propostes interpretatives que l'autor ha desenvolupat en altres treballs, segons les quals la lluita antifranquista travessa determinades "cruïlles" històriques, enteses com a moments clau que donen pas a transformacions similars a les que altres models interpretatius anomenarien canvis qualitatius. Els primers grups de JC sorgeixen a partir de la primera gran "cruïlla" de la lluita antifranquista, que arrenca el 1962 amb les grans vagues de la mineria asturiana, vagues que obren un cicle ascendent de lluites protagonitzades pel moviment obrer fins a la repressió desencadenada el 1967 pel règim franquista. La segona etapa de creixement de la JCC, a partir del 1970, coincidiria amb la segona gran "cruïlla", que arrenca de l'aixecament de l'Estat d’Excepció el març del 1969 i suposa l'extensió imparable de les lluites obreres i la consolidació d'una xarxa de moviments socials que actuen a la llum del dia i incorporen a la lluita antifranquista franges cada vegada més grans de la societat espanyola, moviments que, al seu torn, nodreixen permanentment de dirigents socials i polítics les organitzacions clandestines. La tercera etapa de creixement de la JCC té lloc en una nova "cruïlla": el període que va des de la mort de Franco fins al segon semestre del 1976, caracteritzat per l'ascens impetuós de les lluites obreres i populars a favor de l'amnistia i de la ruptura democràtica amb la monarquia franquista i el govern presidit per l’Arias Navarro. L'última etapa de la JCC, la del seu estancament i posterior esfondrament, la fa coincidir Domènech amb una nova "cruïlla": la "bifurcació" entre societat i política, entre moviments socials i dinàmiques institucionals. Aquesta bifurcació, a diferència de les cruïlles anteriors, no era pròpia de la història del nostre país sinó que era "mundial". Vindria a ser el resultat de l'hegemonia del neoliberalisme imposat a inicis dels anys 70 després de la crisi del model d’acumulació sorgit de la Segona Guerra Mundial, i es caracteritzaria per l’"autonomització" d’allò polític i institucional pel que fa als moviments socials, així com per la crisi del model "fordista": pèrdua de centralitat de la fàbrica clàssica, segmentació generacional de la classe obrera, desaparició dels mecanismes tradicionals de transmissió de sabers pràctics i polítics, etc. Aquesta interpretació connecta amb altres que consideren que les crisis política, social i ideològica viscudes a Espanya des de mitjans dels 70 van ser manifestacions que s'inscriuen en un procés irreversible de "deconstrucció" de la classe obrera en els països capitalistes desenvolupats. Sense negar els profunds canvis que comporta la crisi d'acumulació de finals dels 60 i l'intens impacte econòmic, polític i cultural que produeix l'hegemonia ideològica i política del neoliberalisme, crec que aquestes explicacions, que semblen arraconar el caràcter recurrent de les crisis capitalistes, oblidar que la influència dels canvis tecnològics en la producció no és nova i el fet que la "precarització" i segmentació obrera no deixen de ser formes de proletarització i depauperització (a part de la translació evident de la classe obrera, que segueix augmentant, a la perifèria) són en excés deterministes i, per al cas que ens ocupa, eludeixen una anàlisi rigorosa de les decisions polítiques dels grups presents i de les actituds de les classes en un moment donat del desenvolupament històric. En el debat historiogràfic sobre la causalitat en la història, em resulten més suggerents altres propostes que defensen -també des del materialisme històric- una altra interpretació sobre l'existència de "cruïlles històriques". El camí pres pels esdeveniments no seria necessàriament l'únic possible. Altres camins serien possibles, encara que, fugint de reconstruccions contrafactuals, no puguem determinar amb exactitud les seves possibilitats d'"èxit", de permanència, justament perquè no es van esdevenir. Els esdeveniments serien el resultat de determinades condicions de possibilitat i l'aprofitament per part d'unes o altres classes de l'estructura d'oportunitats que el desenvolupament històric i la seva pròpia activitat posa davant d’elles. Qualsevol interpretació històrica ha de prendre en consideració la dialèctica d’allò objectiu i subjectiu i, naturalment, la dinàmica de la lluita de classes. La interpretació d’en Domènech queda ben clara en el següent paràgraf, que es refereix al període en què la JCC dirigeix de fet la construcció del moviment juvenil, el 1976: "De fet, la voluntat i la realitat de la JCC la feia ser la principal organització política juvenil que es mantenia entre els dos móns de la militància social i la militància política del moviment. Aquesta era la seva principal virtut, i aquí residia la clau del seu èxit com a organització, i també el que l’acabarà destruint per dins a mesura que es clausuri el procés de canvi polític (...), quan ser el nexe entre una realitat i l'altra significava trobar-se entre dos móns que, tot i la voluntat de l'organització comunista, s'estaven bifurcant”.
Plantejar així les coses equival a considerar inútils, per condemnades al fracàs per endavant, qualsevols crítiques que en el seu moment es produïren a la política desplegada per la direcció de la JCC. I, de passada, aquesta interpretació salva de tota responsabilitat l'equip dirigent de la JCC a la debacle, ja que aquesta estava inevitablement escrita en l'esdevenir. No obstant això, les crítiques a la política de la direcció van tenir lloc, com no podia ser d'una altra manera en una organització que en només dos anys i mig, entre el I i el II Congressos, va perdre prop del 78% de la seva militància. Crítiques que ja es van expressar en el I Congrés el novembre del 1977 i que van ser molt més dures en el procés que va desembocar en el II Congrés al maig-juny del 1980. Aquestes crítiques qüestionaven la política desplegada pels comunistes en la transició, i especialment la priorització absoluta dels aspectes institucionals i electorals de la lluita política, subordinant-hi la resta de l'activitat, el que es va traduir en el llanguiment de la presència de la JCC en els moviments socials i, donada l'hegemonia que la JCC hi tenia, en l'agreujament de la crisi d’aquests. Les crítiques també van qüestionar el burocratisme i la "fugida cap endavant" que significaven les propostes organitzatives, l'última de les quals (el "moviment de joves entre els joves") suposava la liquidació organitzativa de la JCC. Efectivament, després de la sortida dels crítics de la JCC el 1981, aquesta organització va iniciar el camí inexorable cap a la seva desaparició, que es va produir molt abans que la del PSUC.
Es podrien escriure moltes pàgines sobre la relació entre societat i política, els àmbits que es "bifurquen" inexorablement en els anys 70 segons la interpretació de Domènech. El materialisme històric registra amplis debats sobre el nivell de supeditació o d'autonomia de la superestructura política pel que fa als processos que configuren les condicions materials d'existència d'una societat concreta, però ningú nega l'existència d'una interrelació dialèctica entre ambdues esferes de la realitat social . L'aparent autonomització i absolutització de la política en l'Espanya de la segona meitat dels 70 va ser, en realitat, el triomf d'un projecte polític, el que assegurava la preservació dels interessos de l'oligarquia capitalista espanyola, que exigia, per a la seva implantació, la destrucció del teixit social que s'havia construït en la lluita antifranquista. I a això es va dedicar "la política", amb l'ajuda inestimable dels que havien construït i dirigit aquests moviments.
El "desencant", i el "passotisme" entre els joves era el producte del fort contrast entre les esperances i la realitat, però en aquesta realitat els comunistes hi tenien part de responsabilitat. El PCE i el PSUC ja havien donat prioritat a les pràctiques institucionals abans de la transició, quan la Junta Democràtica buscava un "Spínola espanyol" (cosa que no encaixava amb la "democràcia econòmica i social", vist el paper reaccionari que estava jugant, a aquestes alçades, el militar portuguès) i encara abans d'assumir obertament l'eurocomunisme (1975, declaració de Livorno), i el 1976 van renunciar a l'estratègia comunista per la ruptura democràtica (Vaga General obrera com a desencadenant de la Vaga Nacional política per imposar un govern provisional que obrís un període constituent després del qual fos possible construir una República democràtica social i econòmicament avançada). Domènech assumeix íntegrament el vell discurs eurocomunista, amb el qual Carrillo sempre va construir i segueix construint la seva "defensa", sobre la unitat sense fissures de l'Exèrcit i l’"empat polític" a mitjans del 1976, quan Suárez ocupa la presidència del Govern. No obstant, cal preguntar-se per la responsabilitat de les avantguardes polítiques antifranquistes que, en la recerca del seu propi espai polític, van frenar les lluites ascendents de les classes populars en el mateix moment en què la "majoria passiva" era desbordada pels partidaris d'un profund canvi polític, social i econòmic i el continuisme del primer Govern de la Monarquia es trobava contra les cordes.
Molts comunistes vam creure llavors i seguim creient avui que l'aposta per negociar la legalització i la presència a les eleccions tant sí com no es va fer sacrificant el teixit social construït amb les lluites populars, al preu de construir una democràcia "vigilada" de molt baixa qualitat i ignominiosament injusta amb els que van lluitar abnegadament per ella. Avui podem veure-ho amb claredat i dramatisme. El cert és que la direcció eurocomunista va renunciar al seu programa i va entrar a negociar la reforma, deixant prendre la iniciativa als hereus del règim franquista, els quals, d'acord amb els interessos estratègics de l'imperialisme nord-americà i la socialdemocràcia, van imposar la seva agenda política.
S’acostuma a assenyalar, i també ho fa en Domènech, que la profunda crisi econòmica va condicionar el procés de transició. És cert, però l'espectacular gir polític del PCE i el PSUC l'estiu del 1976 és anterior a la percepció generalitzada de la crisi i l'impacte més greu de les seves repercussions, que tindrà lloc a partir del 1977 i que servirà de justificació al PCE per signar (i a CCOO per secundar) els Pactes de la Moncloa, moment que marca el desarmament estratègic del moviment obrer a la transició. És molt eloqüent l'Informe del Comitè Executiu del PSUC del 21 de juliol del 1976, una part del qual reprodueix Domènech, que pocs dies després de la presa de possessió de Suárez ja proclama l'abandonament de la ruptura democràtica i estrena l'expressió que servirà de coartada dels eurocomunistes al llarg de la transició: la "ruptura pactada", que amaga el fet que el que es va pactar va ser la reforma de Suárez, com reconeix obertament la direcció del PSUC poc després: "La batalla política (...) es lliura (...) en el terreny de les eleccions de la reforma (...). Avui ser electoralistes vol dir ser mobilitzador. El punt més important de la mobilització és el de les eleccions (...) La mobilització fonamental és la campanya electoral. Tot ha d'estar supeditat a la campanya electoral."
Es va obrir el camí de les renúncies (Monarquia, Pactes de la Moncloa, Constitució). En Santiago Carrillo ho va expressar amb claredat quan, després del resultat electoral de juny del 1977, va proposar abandonar el leninisme: no podem esperar 30 anys per assolir el 30% de vots que té el PC a Itàlia. Alguns no van esperar massa per decidir que s'havien equivocat d'opció política per fer carrera, i en pocs anys es van afiliar al PSOE per exercir a continuació els càrrecs que el PCE no els podia donar. És clar que hi havia molta competència i no hi havia càrrecs per a tots. A la JCC només alguns ho van aconseguir. Això sí, els més significats. Encara que en Jordi Serrano se sorprengui que "la generació que era jove entre el 1973 i el 1979 (...) no ha aprofitat el seu currículum per accedir a quotes de poder", oblida deliberadament que els que havien estat secretaris generals de la JCC i de la UJCE, Josep Maria Riera i Josep Palau, van acabar en l'òrbita del PSOE (el primer, com a Director General de Joventut).
La "bifurcació" de Domènech, entesa com a un procés inexorable i independent de la voluntat de dirigents i organitzacions, i a més amb una dimensió internacional, pot i s'ha de matisar fent un cop d'ull al que va passar en els països del nostre entorn. Els únics Partits Comunistes que avui en dia segueixen tenint alguna rellevància política i social a l’Europa Occidental són els que, encara sense arribar a cotes de poder institucional rellevants (o sent desallotjats d'elles per dinàmiques contrarevolucionàries), van mantenir la seva presència entre els moviments populars sense sacrificar-los a les estratègies institucionals i sense cedir en els principis. Em refereixo, és clar, als Partits Comunistes de Grècia i Portugal. L'actiu que representen aquests partits i la seva trajectòria estan sent i seran d'una utilitat preciosa en les lluites populars per fer front a la crisi capitalista actual. Precisament el fet que aquests partits i les seves organitzacions juvenils (KNE i JCP), que existien en entorns similars als d'Espanya i Catalunya (sortien per la mateixa època de llargues dictadures militars de tipus feixista i pertanyien a un mateix entorn geopolític, amb nivells de desenvolupament econòmic i estructures socials similars) sobrevisquessin com a organitzacions robustes a les seves respectives transicions, mantenint una presència organitzada, sovint hegemònica, en els moviments socials, desmenteix rotundament l'afirmació determinista d’en Domènech i assenyala la responsabilitat de les polítiques equivocades en la debacle de la JCC. No és ociós recordar que, a partir del 1976, la direcció de la JCC constituirà la part més radical del corrent eurocomunista.
L'obra de Domènech acaba cronològicament el 1980, any de celebració del II Congrés. He de suposar que els que li van encarregar el treball no es van molestar a proporcionar material per estudiar el procés que va conduir, en només un any, a la ruptura de la JCC. El juliol del 1981, la direcció de la JCC va dissoldre els òrgans de la JCC de Barcelona, l'organització més nombrosa i l'única que funcionava. Intentant sepultar les veus crítiques que denunciaven el paper dels comunistes en la transició i la responsabilitat en la debacle de la cada vegada més burocratitzada direcció nacional, el grup encapçalat per l’Eduard Jiménez (coordinador general de la JCC des del II Congrés) eliminava l'últim obstacle que s'interposava en el procés de liquidació de la JCC.
En analitzar les "cruïlles" de la JCC que proposa Domènech, no puc deixar de recordar en Josep Miquel Céspedes, en qui podria sintetitzar la memòria i la praxi dels que es van enfrontar a les polítiques que van destruir la JCC. Si la transició política a Espanya pot ser considerada una "cruïlla històrica", ells expressarien els "altres camins possibles". Molts de nosaltres sí que vam creure en aquest altre camí. I, de fet, amb moltes dificultats i després de molts esquinços, vam transitar-hi. JM Céspedes va estar al capdavant d'una experiència que, a partir d'una crítica radical a la política practicada a la transició, va demostrar en la pràctica la possibilitat de reconstruir la Joventut Comunista i el moviment juvenil en condicions molt adverses. Va passar als anys 80, a Catalunya i a Espanya, mentre la JCC llanguia i finalment moria sense pena ni glòria. Perquè la mort de la JCC no va significar la mort de la Joventut Comunista. Hi va haver Joventut Comunista abans del 1970 i n’hi va seguir havent a partir del 1982.
NOTES
1DOMÈNECH, X. Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya (1970-1980). Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. Barcelona, 2008.
2-Tal com fa Xavier Domènech en la seva obra, utilitzaré les sigles JCC per referir-me al període posterior a maig del 1970, data de constitució de la Joventut Comunista de Catalunya com a organització independent d'àmbit nacional català i en què van ser constituïts per primera vegada els seus òrgans de direcció. Per a abans d'aquesta data, utilitzaré les sigles JC, tal com eren utilitzades abans de maig del 1970 pels joves comunistes i pel PSUC.
3-Fins ara no hi havia cap llibre monogràfic sobre la JCC. Hi ha referències en obres de conjunt i algun article de revista sobre història local de la JCC:
SEGURA, A.; MAYAYO, A.; ARACIL, R. Memòria de la transició a Espanya i Catalunya. IV. Els joves de la transició. Publicacions UB. Barcelona, 2003; VV.AA. Jotaeme. La Joventut del Comunisme. Fundació Pere Ardiaca. Barcelona, 2006; UCELAY, E. (dir). La Joventut a Catalunya al segle XX. Materials per a una història. Vol. II. Diputació de Barcelona. Barcelona, 1987; REGUANT, F; CASTILLEJO, G. Juventud y democracia. Avance. Barcelona, 1976; SERRANO, J. “Petita història dels joves de l’oposició sabadellenca. La Joventut Comunista de Catalunya, 1970-1980 (I i II). Arraona, núm. 26, 2002 i núm. 27, 2003.
4-D’ara en endavant traduiré la paraula catalana “intersecció” per “cruïlla”, que és el concepte utilitzat per la historiografia en llengua castellana.
5-DOMÈNECH, X. Op. cit. Pàg. 9.
6-Els plantejaments metodològics i les propostes interpretatives de l’autor poden seguir-se a: DOMÈNECH, X. Quan el carrer va deixar de ser seu. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002; DOMÈNECH, X. “El cambio político (1962-1976). Materiales para una perspectiva desde abajo”. Historia del Presente, núm 1, 2002; DOMÈNECH, X. “El cambio político desde abajo (1962-1976). Una perspectiva teórica y metodológica”. Mientras tanto, núm. 90, 2004.
7-DOMÈNECH, X. Op. cit. Pág. 201.
8-Ibidem. Pág. 166-167.
9-Ibidem. Pág. 133.
10-Una anàlisi detallada de les discussions al voltant del II Congrés i de l’esclat final de la JCC es pot seguir a: HERBERA, A. “J.M. Céspedes y la Joventut Comunista de Catalunya (1976-1982)” en VV.AA. Jotaeme. La Joventut del Comunisme. Fundació Pere Ardiaca. Barcelona, 2006.
11-DOMÈNECH, X. Op. cit. Pàg. 137.
12-El paper jugat pels EUA i la socialdemocràcia internacional a la transició, es pot seguir a: GARCÉS, J.E. Soberanos e Intervenidos. Siglo XXI. Madrid, 2008. Veure també: GRIMALDOS, A. La CIA en España. Random House Mondadori-Debate.
Barcelona, 2006.
13-DOMÈNECH, X. Op. cit. Pàg. 138.
14-Ibidem. Pàg. 148.
15-Ibidem. Pàg. 31.
16-HERBERA, A. “JM Céspedes y la Joventut Comunista de Catalunya (1976-1982)” a VV.AA. Op. cit. Pàgs. 56-72.
17-El 5 de desembre del 1982 es va celebrar, convocada pel PCC, una Assemblea de joves comunistes que va donar pas a la creació dels Col·lectius de Joves Comunistes (CJC), el primer Secretario General dels quals va ser en JM Céspedes. El 1985, JM Céspedes va ser convocat per la direcció del PCPE per dirigir la reconstrucció de la JC a nivell estatal. El desembre del 1986, el I Congrés dels CJC d’Espanya elegia en JM Céspedes com al seu primer Secretari General.
Etiquetes de comentaris: 14, Classe Obrera, Cultura, història, Llibres, Memòria Històrica, Pensament
Publica un comentari