per Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll
Professores de secundària. Feministes i Comissàries de l’exposició “Poderosa memoria. Dibuixos i il.lustracions més compromesos” que es va realitzar a Tiana el 2010
En aquest article, les autores recuperen la memòria d’una dona a qui el franquisme qualificà de «roja, separatista y peligrosa»; artista que moltes vegades només s’associa a il.lustradora de contes infantils però que va estar compromesa amb el nacionalisme català i amb el republicanisme, que col·laborà amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que fou sabedora de la manera de viure de les dones del seu temps i solidària amb les persones més necessitades.
Lola Anglada, “roja, separatista y peligrosa”
Lola Anglada (1892-1984) cregué amb fermesa en una Catalunya progressista i culta que mirava cap a Europa i que volia créixer en llibertat i autonomia. A col·laborar amb aquesta tasca va dedicar la seva vida i la seva obra fins que, un cop acabada la guerra, el franquisme volgué acabar amb les expectatives d’ella i de tantes altres persones. Llavors, reclosa en el poble de Tiana, l’artista dedicà el seu exili interior a guardar obra i records i a treballar “mirant cap enrera” per tal de preservar la memòria de Catalunya. I poc abans de morir, ja en època de transició, llegà a la Diputació la major part de la seva producció així com dels seus béns immobles, unes finques situades a la ciutat de Barcelona, a canvi d’un vitalici i de la construcció d’un museu on conservar i exposar els seus dibuixos, pintures i escultures. Gaudí del vitalici, però el promès museu mai s’arribà a fer, malgrat que ha estat reclamat des de diverses instàncies. La seva col·lecció de nines s’instal·là al Museu Romàntic de Sitges, on avui roman, mentre que del promès museu encara no se n’ha posat la primera pedra. Aquest seria el primer dedicat a una dona artista no solament a Catalunya, sinó a l’Estat Espanyol.
Fins ara, la figura de Lola Anglada ha estat discretament recordada com a “il·lustradora catalana de contes infantils” i algunes escoles, biblioteques i premis artístics porten el seu nom. Però, sens dubte, ella va significar quelcom més que tot això; ella es va comprometre, personalment i artísticament, amb la política catalana del seu temps.
Nosaltres hem volgut recuperar la memòria d’una dona a qui el franquisme qualificà de «roja, separatista y peligrosa» i la reclogué a Tiana amb la intenció de produir-nos l’amnèsia d’aquella artista compromesa amb el nacionalisme català i amb el republicanisme, que col·laborà amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que fou sabedora de la manera de viure de les dones del seu temps, solidària amb les persones més necessitades... Artista polifacètica com fou, sempre preferí la il·lustració mitjançant la qual podia arribar al gran públic.
Creixement artístic i compromís polític
Acabada la Primera Guerra Mundial, Lola Anglada se n’anà amb la mare i la germana Conxita a París, la meca de l’art del moment. Pertànyer a una bona família del món del tèxtil li proporcionà poder fer sempre el que va voler, rebre una bona formació i lliurar-se de l’educació religiosa que dominava a Catalunya dirigida a formar esposes i mares subordinades als marits. Inclinada al dibuix i a l’escriptura, escrigué contes, els il·lustrà i ella mateixa els relligà. Estudià poc temps a la Llotja i a l’acadèmia de Francesc d’Asís Galí. Antoni Utrillo i Joan Llaverias foren alguns dels seus mestres, i aquest li obrí les portes per poder publicar els seus dibuixos i per començar a exposar. Molt aviat el mestre li dirà que ja no li pot ensenyar res més i ella definirà amb seguretat la seva vocació d’artista considerant-la incompatible amb el matrimoni i la família; ella és una dona que vol viure una vida plena i lliure.
A París no solament aconseguí una beca del govern francès, sinó que col·laborà en prestigioses editorials del moment –Hachette, Nathan i Roudanez-i conegué Juli González i la seva família, especialment les seves filles Gabriela i Roberta amb qui es cartejaria molt temps. També entrà en contacte amb Francesc Macià amb qui mantingué correspondència mentre estigué exiliat a Bèlgica. En aquells anys de la dictadura de Primo de Rivera, l’artista, durant les seves breus estades a Barcelona, es relacionà periòdicament amb els intel·lectuals d’en Ramon Vilaró, que es trobaven al carrer de Ferran de Barcelona. Des de llavors començà la seva participació en política.
El republicanisme i catalanisme de Lola Anglada la portà, l’1 de març del 1930, a encapçalar amb la seva signatura un manifest on dones significades de l’època sol·licitaren l’ampliació de l’amnistia perquè «tornin a les seves llars tots els exiliats i reclosos per causes polítiques i socials». Segons Lola Anglada, era necessari fer alguna cosa per als empresonats i es plantejà: «I si m’ajuntés amb les dones?» Aquesta manera de fer és tan poc pròpia dels partits o dels sindicats i de la gran majoria d’homes, que les dones, quan realitzen elles soles accions insistents i resolutives com aquesta, s’impliquen tan vitalment que no creuen que “estan fent política”. El manifest, llançat a l’opinió pública, va recollir més de 205.000 signatures de dones.
La intercessió de Lola Anglada a favor dels presos catalans no acabà en el manifest. Durant la seva estada a París donà dibuixos perquè els diners aconseguits amb la seva venda s’utilitzessin en pro dels empresonats i refugiats catalans. També organitzà una exposició de dibuixos seus a la Sala Parés de Barcelona en benefici d’aquests presos. La pressió fou tan forta que el 2 d’abril el rei es veié obligat a decretar un indult per als presos del Complot de Garraf. Encara es conserven fotos d’ella celebrant l’arribada dels primers quatre alliberats a Barcelona. Aquesta solidaritat amb els reclosos li valgué el qualificatiu de la marona dels presos.
El seu catalanisme quedà palès de manera especial en les il·lustracions que va fer per a la revista Nosaltres Sols –traducció literal de l’irlandès Sinn Féin–, on col·laborà de manera assídua. En aquestes il·lustracions Lola Anglada utilitzà sovint la imatge de la dona catalana com a metàfora de la Catalunya oprimida. Són sempre dibuixos d’un clar contingut polític que palesen la Catalunya sotmesa, oprimida, que pateix els fets del moment.
Aquest recurs d’utilitzar la imatge de la jove catalana com a metàfora de la pàtria pot ser considerat totalment noucentista, estètica dins la qual sovint s’inclou l’obra de Lola Anglada, en la línia de la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors. Aquesta figura representà el nou model de dona culta i refinada, transmissora dels valors tradicionals i de la civilitat, una dona a qui el noucentisme li atorgà un paper social molt rellevant: el de dona-mare/mare-pàtria que té les característiques de la Mare de Déu. Tanmateix, Lola Anglada subvertí aquest ideal de dona de l’imaginari masculí en la seva pròpia vida.
El seu compromís amb el nacionalisme es va mantenir sempre i es pot albirar en algunes de les pàgines de les seves memòries inèdites. Així, per exemple, es referí a la mort dels germans Badia tot dient:
En aquest dia 28 d’abril del 36 els germans Badia, braç dret de Francesc Macià, han estat assassinats en ple carrer de Barcelona. Bons patriotes catalans, la llur tràgica mort m’ha pungit en el meu cor. Per Catalunya encara!
Iniciada la guerra, Lola Anglada s’afilià a la UGT i, com a membre d’aquest sindicat, anà sovint a la caserna de Carles Marx, situada al parc de la Ciutadella de Barcelona per, conscient com era de la importància de la memòria, dibuixar milicians i milicianes preparant-se per sortir cap al front, descansant, comentant.
En aquests dibuixos, la majoria acolorits, mai mostrà escenes bèl·liques, sinó el dia a dia d’aquelles persones joves que partien cap al front, que desfilaven, que conversaven amb esperança i alhora amb por, sobre els esdeveniments... En ells hi va fer aparèixer moltes noies vestides de milicianes, de brigadistes, anarquistes, de la FAI, del batalló de la Mort, preparades per sortir cap al front. Ella deixà constància del paper que les joves catalanes prengueren al costat dels seus companys per defensar la República del feixisme alçat en armes, abans de ser retirades a la reraguarda pel decret de Largo Caballero. Lola Anglada no idealitzà cap personatge ni cap situació com havia fet a les Visions de la Barcelona vuitcentista, sinó que els mostrà tal com els veia.
Després de la derrota i de l’entrada dels franquistes, també els dibuixà –els altres, escrigué al costat de les figures– amb les seves boines roges i els uniformes; són homes i dones molt ben vestits, tant que contrasten fortament amb els dels milicians fets uns anys abans.
L’any 1937 col·laborà amb contes infantils escrits i il·lustrats per ella en dues revistes per a infants de les quals només en sortí un número de cadascuna, Mirbal i Estel.
El mateix any, Jaume Miravitlles, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, li encarregà donar vida a un personatge infantil, del qual l’escultor Miquel Paredes n’havia fet una petita escultura, amb la intenció d’atreure l’atenció dels estrangers vers Catalunya. Miravitlles volia que el petit símbol arribés arreu. Lola Anglada en va fer un conte il·lustrat convertint el petit personatge en símbol de la Catalunya que lluita contra el feixisme i que recorda la història bíblica del petit David contra el gegant Goliat.
L’eixerida criatura infantil, vestida amb granota miliciana i cofada amb una mena de barretina semblant a la gorra frígia republicana, destacà per tots aquells valors que la guerra malmeté: l’amistat, la concòrdia, la germanor, l’esperit de lluita i, especialment, la solidaritat. La figura d’El més petit de tots podria ser tant la d’un nen com la d’una nena. El seu rostre amb els cabells enrinxolats i indòmits que li surten per sota de la barretina és asexuat, més femení que masculí, si el comparem amb el d’altres nens que l’artista dibuixà en el mateix conte. Aquesta imatge emblemàtica i la seva història palesen clarament la vinculació de l’artista amb la lluita per les llibertats de Catalunya.
Iniciada la postguerra, l’artista no es volgué exiliar recloent-se en un primer temps en un pis llogat al carrer d’Enric Granados de Barcelona, on instal·là una premsa litogràfica amb la qual imprimí unes estampes encarregades per l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré. Aquestes estampes serviren de propaganda de la festa d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947, que es convertí en el primer acte de reivindicació nacionalista a Catalunya a l’època franquista.
En el silenci ominós de la postguerra, reclosa a la casa de Tiana, deixà de col·laborar en editorials franceses i la seva obra es convertí en un mirar enrere tant formalment com iconogràficament. Il·lustrà La Barcelona dels nostres avis (1949) idealitzant el temps passat. Lola Anglada i Francesc Curet dugueren a terme l’acurada recerca que publicaren en 10 volums com a Visions barcelonines entre el 1952 i el 1958. Possiblement es trobava molt més a gust recreant la Barcelona del segle anterior que vivint la realitat de la postguerra. El 1948, la policia li féu retirar els seus dibuixos d’una exposició a les Galeries Syra de Barcelona; una impremta de la plaça del Pi de Barcelona no li volgué editar unes targes en dir-li el seu nom; poc després li feren tancar una exposició de les seves obres a Palma de Mallorca.
Lola Anglada expressà la seva soledat, enyorança i ressentiment envers l’oblit injust al qual se la sotmeté en altres obres com La meva casa i el meu jardí (1958) o Les meves nines (1983). Totes aquestes obres perderen aquell compromís social que caracteritzà la seva producció anterior. No obstant això, artísticament es dedicà a noves tècniques com l’escultura, la ceràmica, la pintura al fresc... Curiosament, malgrat que passà a la nostra memòria com a escriptora i il·lustradora de contes infantils, només en realitzà un durant tot aquest llarg període: Martinet (1962), conte ple de nostàlgia i desencís humà.
Tanmateix, com a catalanista volgué que les seves obres restessin per sempre a Catalunya i cedí la major part de la seva producció artística i els seus considerables béns immobles a la Diputació de Barcelona perquè considerà aquesta institució com l’única que tenia quelcom a veure amb Catalunya.
L’autonomia i el feminisme de Lola Anglada
Al franquisme li feien por els personatges com Lola Anglada, no sols per “roja y separatista”, sinó, i sobretot, perquè era una dona explícitament independent i autònoma, és a dir, insubmisa i rebel com a dona. Era “peligrosa”.
Des d’un punt de vista feminista, és molt interessant la correspondència que mantingué l’artista amb l’amiga Roberta González, filla del pintor i escultor Julio González. Es tracta d’una relació epistolar que durà des dels anys 20 fins al 1968. Volem fer palesa aquí la qualitat de llurs reflexions sobre art i aprenentatge, mostra de lúcides percepcions i opinions femenines; la preocupació mútua per l’obra de cadascuna: «Felicitats per l’èxit de La Nuri i per Nosaltres sols...»; i la complicitat feminista d’algunes observacions: «estic escrivint una història que t’agradarà, es diu “Història d’una nena dolenta...”» (1928). O quan Roberta, el mes d’agost del 1939, comunicà a la Lola el seu casament: «m’he casat; conec les teves idees sobre el matrimoni i, segurament per això, no te n’he parlat abans de les meves noves intencions!... T’he de dir que estic, en certa manera, del teu costat, quant a les idees. Però el meu marit (…) no és per a mi un marit en el vertader sentit de la paraula, ell és un bon camarada, els dos som bons camarades (…) jo segueixo sent integralment el que he estat fins ara…».
Lola Anglada era molt radical pel que fa al matrimoni:
La contundent decisió de celibat fa de l’artista una hereva de les dones, filles de la revolució francesa, que al s.XIX portaren a la pràctica les idees d’emancipació femenina. Però el feminisme de Lola Anglada mai es va fer gaire explícit ni es mostrà prioritari en el seu discurs. Com és comú a tantes dones al llarg de la història, ella posà la seva força, el seu desig de llibertat i el seu art al servei d’allò que ella cregué la millor causa social: la cultura i la llibertat de Catalunya.
Lola Anglada col·laborà el 1912 a Feminal, revista creada el 1907 i dirigida per Carme Karr. Ho faria també anys després a la revista Claror de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a les Dones, centre creat el 1909 per Francesca Bonnemaison. També mostrà sempre un especial interès per l’educació en general, motiu pel qual fou sòcia de l’APEC (Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana) i escrigué i il·lustrà contes infantils. En aquesta línia, cansada dels protagonistes masculins, col·laborà i acabà dirigint la revista La Nuri perquè, com deia en la seva presentació, les noies no solament havien d’instruir-se, sinó també esbargir-se, aprendre a viure i relacionar-se entre elles.
Poc temps després, el 1928, creà i il·lustrà el conte Margarida. Resulta molt interessant a ulls d’ara, atents per fi a la coeducació, analitzar el contingut d’aquest conte: la petita Margarida és una noieta exemplar de 10 anys que obeeix i segueix les ensenyances de la mare respecte als deures domèstics. Ella sap endreçar la casa quan la mare va a treballar i, seguint la genealogia del saber matern, també és responsable de la seva nina, Hortènsia.
Fins aquí podria semblar que s’està perfilant el model noucentista i conservador de La Ben Plantada, però la caracterització de Margarida va més enllà d’aquest model: sense rebutjar-lo, l’incorpora i el supera incidint sobretot en l’autonomia i la capacitat crítica de la noia. No hi ha en el conte una sola figura masculina ni adulta ni salvadora. No hi ha cap situació on la por faci veure debilitat en la protagonista; ans al contrari, ella sola, amb la complicitat de la natura i dels seus coneixements apresos a l’escola, és resolutiva i valenta. I gaudeix d'experimentar i conèixer la vida.
Llevat d’uns quants capítols deliciosos, podem dir que el conte de Margarida no és una meravella literària, però es tracta d’un dels primers textos de pedagogia infantil dirigit exclusivament a promoure l’autonomia en les nenes, la iniciativa i la saviesa femenines.
Foren moltes i diverses les imatges femenines que Lola Anglada creà; fins i tot, feminitzà els àngels. Aquests éssers representats asexuats al llarg de tota la tradició artística prengueren de la mà i el pinzell de Lola Anglada forma de joves púbers, amb pits lleugerament insinuats sota les seves túniques. Aquesta ha estat una estratègia molt emprada per algunes artistes conscients de la importància simbòlica de les imatges.
Quant al feminisme, i pel que fa a la igualtat entre els sexes, Lola Anglada afirmà en una ocasió:
Tanmateix, l’aspecte més interessant de la vida de Lola Anglada, des del punt de vista dels feminismes actuals, pot ser l’elaboració conscient de la seva llibertat femenina, procés que explica a la seva publicació La meva casa i el meu jardí (1958).
En aquest llibre, seguint un recorregut per les habitacions de la casa de Tiana, Lola Anglada recorda la seva infància feliç. Però, rere la nostàlgia i la sublimació del paisatge del Maresme, es va dibuixant la construcció reeixida d’una llibertat femenina que s’havia perfilat a l’adolescència, una llibertat vindicada amb l’arrogància i l’autocomplaença de qui, per fi, ha aconseguit sentir-se espiritualment lliure.
Notes
1-Lola Anglada, “Memòries inèdites mecanografiades”, pàg. 169.
2-El 1982 la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi “per haver donat un caràcter català i universal als seus personatges i creat un món, delicat i imaginatiu, com a dibuixant i il·lustradora, que ha influït en diverses generacions dels nostres infants”.
3-Aquest article és una reelaboració del text que les autores van fer per al catàleg de l’exposició que van comissariar, Lola Anglada, poderosa memòria. Dibuixos i il·lustracions més compromesos, duta a terme a Tiana del 16 d’abril al 6 de juny del 2010.
4-Entre els reunits es trobaven intel·lectuals i nacionalistes com Daniel Cardona, Jaume Compte, Miquel Badia, Jaume Passarell, dibuixant i escriptor; Lluís Capdevila i Plàcid Vidal, literats; Daniel Masgoumiery, dibuixant; Josep Clarà, escultor; Prudenci i Aurora Bertrana, Aureli Capmany, folklorista, etc, segons cita a la pàg. 180 de les seves memòries.
5-Es pot llegir el text del “Manifest de les dones catalanes” a Joan Creixell i Playà. (1988) El Complot de Garraf. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or), pàg. 250.
6-Joan Creixell i Playà (1988), pàg. 161.
7-El Complot de Garraf fou l’intent fallit d’acabar amb la vida del rei Alfons XIII, en el viatge que va fer a Barcelona el 26 de maig del 1926, per part de joves militants provinents de la branca militar d’Estat Català i de la Societat d’Estudis Militars d’Acció Catalana. Tots els joves, d’entre 17 i 20 anys, foren condemnats i empresonats.
8-Superades moltes traves, finalment el dia 11 d’abril del 1930 foren alliberats Badia, Ferrer, Garriga i Civit; el dia 21 del mateix mes ho foren Compte i Perelló; i el 26 sortí el darrer, Julià. Però encara hi havia catalans processats, entre ells Macià, Cardona i Miravitlles.
9-La revista es publicà des del març del 1931 fins a l’octubre del 1934 i fou l’òrgan d’expressió del grup independentista català del mateix nom.
10-Els germans Miquel i Josep Badia Capell, membres dels Escamots d’Estat Català, foren assassinats per membres de la FAI en sortir de casa seva al carrer de Muntaner el 28 d’abril del 1936. Miquel Badia havia estat secretari del conseller de Sanitat el 1932 i l’any següent ocupà la Secretaria General d’Ordre Públic enfrontant-se sovint amb els anarquistes.
11-Pàg. 214 de les seves memòries inèdites.
12-Lola Anglada, “Memòries inèdites mecanografiades”, pàg. 244.
13-Cartes de 1928 –sense dia i mes llegibles- i de 09/08/1939 de la correspondència amb Roberta González. Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC): Fons Lola Anglada. La traducció del francès i el subratllat són nostres.
14-Lola Anglada, “Memòries inèdites mecanografiades”, pàg. 16.
15-Feminal es deixà de publicar el 1917 i s’intentà reprendre el 1925 en castellà. En el primer número d’aquesta segona època, Lola Anglada va fer la capçalera, i en les pàgines centrals es lloà la seva exposició a les Galeries Dalmau.
16-Remedios Varo Uranga (1908-1963) es representà a La creación de las aves (1958) prenent el paper de Déu, com a deessa creadora d’éssers vius, i també feminitzà El Minotaure (1959). Posteriorment, Mary Beth Edelson (1935) feminitzà El Darrer Sopar (1972), Cyntia Mailman (1942) s’autoretratà com a Déu (1977), per posar només alguns exemples.
17-Llucieta Canyà. (1929) “Entrevista a Lola Anglada”, La Veu de Catalunya, 12/12/1929.
18-Lola Anglada (1994), La meva casa i el meu jardí. Barcelona (Proa-Columna), pàg. 152 i 153.
Professores de secundària. Feministes i Comissàries de l’exposició “Poderosa memoria. Dibuixos i il.lustracions més compromesos” que es va realitzar a Tiana el 2010
En aquest article, les autores recuperen la memòria d’una dona a qui el franquisme qualificà de «roja, separatista y peligrosa»; artista que moltes vegades només s’associa a il.lustradora de contes infantils però que va estar compromesa amb el nacionalisme català i amb el republicanisme, que col·laborà amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que fou sabedora de la manera de viure de les dones del seu temps i solidària amb les persones més necessitades.
Lola Anglada, “roja, separatista y peligrosa”
Mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Barcelona en aquella època breu de la República Catalana ens oferí un viure alegre i optimista com si tothom estigués obligat a fer una Catalunya gran i pròspera al nivell dels grans pobles.Lola Anglada
Lola Anglada (1892-1984) cregué amb fermesa en una Catalunya progressista i culta que mirava cap a Europa i que volia créixer en llibertat i autonomia. A col·laborar amb aquesta tasca va dedicar la seva vida i la seva obra fins que, un cop acabada la guerra, el franquisme volgué acabar amb les expectatives d’ella i de tantes altres persones. Llavors, reclosa en el poble de Tiana, l’artista dedicà el seu exili interior a guardar obra i records i a treballar “mirant cap enrera” per tal de preservar la memòria de Catalunya. I poc abans de morir, ja en època de transició, llegà a la Diputació la major part de la seva producció així com dels seus béns immobles, unes finques situades a la ciutat de Barcelona, a canvi d’un vitalici i de la construcció d’un museu on conservar i exposar els seus dibuixos, pintures i escultures. Gaudí del vitalici, però el promès museu mai s’arribà a fer, malgrat que ha estat reclamat des de diverses instàncies. La seva col·lecció de nines s’instal·là al Museu Romàntic de Sitges, on avui roman, mentre que del promès museu encara no se n’ha posat la primera pedra. Aquest seria el primer dedicat a una dona artista no solament a Catalunya, sinó a l’Estat Espanyol.
Fins ara, la figura de Lola Anglada ha estat discretament recordada com a “il·lustradora catalana de contes infantils” i algunes escoles, biblioteques i premis artístics porten el seu nom. Però, sens dubte, ella va significar quelcom més que tot això; ella es va comprometre, personalment i artísticament, amb la política catalana del seu temps.
Nosaltres hem volgut recuperar la memòria d’una dona a qui el franquisme qualificà de «roja, separatista y peligrosa» i la reclogué a Tiana amb la intenció de produir-nos l’amnèsia d’aquella artista compromesa amb el nacionalisme català i amb el republicanisme, que col·laborà amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que fou sabedora de la manera de viure de les dones del seu temps, solidària amb les persones més necessitades... Artista polifacètica com fou, sempre preferí la il·lustració mitjançant la qual podia arribar al gran públic.
Creixement artístic i compromís polític
Acabada la Primera Guerra Mundial, Lola Anglada se n’anà amb la mare i la germana Conxita a París, la meca de l’art del moment. Pertànyer a una bona família del món del tèxtil li proporcionà poder fer sempre el que va voler, rebre una bona formació i lliurar-se de l’educació religiosa que dominava a Catalunya dirigida a formar esposes i mares subordinades als marits. Inclinada al dibuix i a l’escriptura, escrigué contes, els il·lustrà i ella mateixa els relligà. Estudià poc temps a la Llotja i a l’acadèmia de Francesc d’Asís Galí. Antoni Utrillo i Joan Llaverias foren alguns dels seus mestres, i aquest li obrí les portes per poder publicar els seus dibuixos i per començar a exposar. Molt aviat el mestre li dirà que ja no li pot ensenyar res més i ella definirà amb seguretat la seva vocació d’artista considerant-la incompatible amb el matrimoni i la família; ella és una dona que vol viure una vida plena i lliure.
A París no solament aconseguí una beca del govern francès, sinó que col·laborà en prestigioses editorials del moment –Hachette, Nathan i Roudanez-i conegué Juli González i la seva família, especialment les seves filles Gabriela i Roberta amb qui es cartejaria molt temps. També entrà en contacte amb Francesc Macià amb qui mantingué correspondència mentre estigué exiliat a Bèlgica. En aquells anys de la dictadura de Primo de Rivera, l’artista, durant les seves breus estades a Barcelona, es relacionà periòdicament amb els intel·lectuals d’en Ramon Vilaró, que es trobaven al carrer de Ferran de Barcelona. Des de llavors començà la seva participació en política.
El republicanisme i catalanisme de Lola Anglada la portà, l’1 de març del 1930, a encapçalar amb la seva signatura un manifest on dones significades de l’època sol·licitaren l’ampliació de l’amnistia perquè «tornin a les seves llars tots els exiliats i reclosos per causes polítiques i socials». Segons Lola Anglada, era necessari fer alguna cosa per als empresonats i es plantejà: «I si m’ajuntés amb les dones?» Aquesta manera de fer és tan poc pròpia dels partits o dels sindicats i de la gran majoria d’homes, que les dones, quan realitzen elles soles accions insistents i resolutives com aquesta, s’impliquen tan vitalment que no creuen que “estan fent política”. El manifest, llançat a l’opinió pública, va recollir més de 205.000 signatures de dones.
La intercessió de Lola Anglada a favor dels presos catalans no acabà en el manifest. Durant la seva estada a París donà dibuixos perquè els diners aconseguits amb la seva venda s’utilitzessin en pro dels empresonats i refugiats catalans. També organitzà una exposició de dibuixos seus a la Sala Parés de Barcelona en benefici d’aquests presos. La pressió fou tan forta que el 2 d’abril el rei es veié obligat a decretar un indult per als presos del Complot de Garraf. Encara es conserven fotos d’ella celebrant l’arribada dels primers quatre alliberats a Barcelona. Aquesta solidaritat amb els reclosos li valgué el qualificatiu de la marona dels presos.
El seu catalanisme quedà palès de manera especial en les il·lustracions que va fer per a la revista Nosaltres Sols –traducció literal de l’irlandès Sinn Féin–, on col·laborà de manera assídua. En aquestes il·lustracions Lola Anglada utilitzà sovint la imatge de la dona catalana com a metàfora de la Catalunya oprimida. Són sempre dibuixos d’un clar contingut polític que palesen la Catalunya sotmesa, oprimida, que pateix els fets del moment.
Aquest recurs d’utilitzar la imatge de la jove catalana com a metàfora de la pàtria pot ser considerat totalment noucentista, estètica dins la qual sovint s’inclou l’obra de Lola Anglada, en la línia de la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors. Aquesta figura representà el nou model de dona culta i refinada, transmissora dels valors tradicionals i de la civilitat, una dona a qui el noucentisme li atorgà un paper social molt rellevant: el de dona-mare/mare-pàtria que té les característiques de la Mare de Déu. Tanmateix, Lola Anglada subvertí aquest ideal de dona de l’imaginari masculí en la seva pròpia vida.
El seu compromís amb el nacionalisme es va mantenir sempre i es pot albirar en algunes de les pàgines de les seves memòries inèdites. Així, per exemple, es referí a la mort dels germans Badia tot dient:
En aquest dia 28 d’abril del 36 els germans Badia, braç dret de Francesc Macià, han estat assassinats en ple carrer de Barcelona. Bons patriotes catalans, la llur tràgica mort m’ha pungit en el meu cor. Per Catalunya encara!
Iniciada la guerra, Lola Anglada s’afilià a la UGT i, com a membre d’aquest sindicat, anà sovint a la caserna de Carles Marx, situada al parc de la Ciutadella de Barcelona per, conscient com era de la importància de la memòria, dibuixar milicians i milicianes preparant-se per sortir cap al front, descansant, comentant.
En aquests dibuixos, la majoria acolorits, mai mostrà escenes bèl·liques, sinó el dia a dia d’aquelles persones joves que partien cap al front, que desfilaven, que conversaven amb esperança i alhora amb por, sobre els esdeveniments... En ells hi va fer aparèixer moltes noies vestides de milicianes, de brigadistes, anarquistes, de la FAI, del batalló de la Mort, preparades per sortir cap al front. Ella deixà constància del paper que les joves catalanes prengueren al costat dels seus companys per defensar la República del feixisme alçat en armes, abans de ser retirades a la reraguarda pel decret de Largo Caballero. Lola Anglada no idealitzà cap personatge ni cap situació com havia fet a les Visions de la Barcelona vuitcentista, sinó que els mostrà tal com els veia.
Després de la derrota i de l’entrada dels franquistes, també els dibuixà –els altres, escrigué al costat de les figures– amb les seves boines roges i els uniformes; són homes i dones molt ben vestits, tant que contrasten fortament amb els dels milicians fets uns anys abans.
L’any 1937 col·laborà amb contes infantils escrits i il·lustrats per ella en dues revistes per a infants de les quals només en sortí un número de cadascuna, Mirbal i Estel.
El mateix any, Jaume Miravitlles, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, li encarregà donar vida a un personatge infantil, del qual l’escultor Miquel Paredes n’havia fet una petita escultura, amb la intenció d’atreure l’atenció dels estrangers vers Catalunya. Miravitlles volia que el petit símbol arribés arreu. Lola Anglada en va fer un conte il·lustrat convertint el petit personatge en símbol de la Catalunya que lluita contra el feixisme i que recorda la història bíblica del petit David contra el gegant Goliat.
L’eixerida criatura infantil, vestida amb granota miliciana i cofada amb una mena de barretina semblant a la gorra frígia republicana, destacà per tots aquells valors que la guerra malmeté: l’amistat, la concòrdia, la germanor, l’esperit de lluita i, especialment, la solidaritat. La figura d’El més petit de tots podria ser tant la d’un nen com la d’una nena. El seu rostre amb els cabells enrinxolats i indòmits que li surten per sota de la barretina és asexuat, més femení que masculí, si el comparem amb el d’altres nens que l’artista dibuixà en el mateix conte. Aquesta imatge emblemàtica i la seva història palesen clarament la vinculació de l’artista amb la lluita per les llibertats de Catalunya.
Iniciada la postguerra, l’artista no es volgué exiliar recloent-se en un primer temps en un pis llogat al carrer d’Enric Granados de Barcelona, on instal·là una premsa litogràfica amb la qual imprimí unes estampes encarregades per l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré. Aquestes estampes serviren de propaganda de la festa d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947, que es convertí en el primer acte de reivindicació nacionalista a Catalunya a l’època franquista.
En el silenci ominós de la postguerra, reclosa a la casa de Tiana, deixà de col·laborar en editorials franceses i la seva obra es convertí en un mirar enrere tant formalment com iconogràficament. Il·lustrà La Barcelona dels nostres avis (1949) idealitzant el temps passat. Lola Anglada i Francesc Curet dugueren a terme l’acurada recerca que publicaren en 10 volums com a Visions barcelonines entre el 1952 i el 1958. Possiblement es trobava molt més a gust recreant la Barcelona del segle anterior que vivint la realitat de la postguerra. El 1948, la policia li féu retirar els seus dibuixos d’una exposició a les Galeries Syra de Barcelona; una impremta de la plaça del Pi de Barcelona no li volgué editar unes targes en dir-li el seu nom; poc després li feren tancar una exposició de les seves obres a Palma de Mallorca.
Lola Anglada expressà la seva soledat, enyorança i ressentiment envers l’oblit injust al qual se la sotmeté en altres obres com La meva casa i el meu jardí (1958) o Les meves nines (1983). Totes aquestes obres perderen aquell compromís social que caracteritzà la seva producció anterior. No obstant això, artísticament es dedicà a noves tècniques com l’escultura, la ceràmica, la pintura al fresc... Curiosament, malgrat que passà a la nostra memòria com a escriptora i il·lustradora de contes infantils, només en realitzà un durant tot aquest llarg període: Martinet (1962), conte ple de nostàlgia i desencís humà.
Tanmateix, com a catalanista volgué que les seves obres restessin per sempre a Catalunya i cedí la major part de la seva producció artística i els seus considerables béns immobles a la Diputació de Barcelona perquè considerà aquesta institució com l’única que tenia quelcom a veure amb Catalunya.
L’autonomia i el feminisme de Lola Anglada
Al franquisme li feien por els personatges com Lola Anglada, no sols per “roja y separatista”, sinó, i sobretot, perquè era una dona explícitament independent i autònoma, és a dir, insubmisa i rebel com a dona. Era “peligrosa”.
Des d’un punt de vista feminista, és molt interessant la correspondència que mantingué l’artista amb l’amiga Roberta González, filla del pintor i escultor Julio González. Es tracta d’una relació epistolar que durà des dels anys 20 fins al 1968. Volem fer palesa aquí la qualitat de llurs reflexions sobre art i aprenentatge, mostra de lúcides percepcions i opinions femenines; la preocupació mútua per l’obra de cadascuna: «Felicitats per l’èxit de La Nuri i per Nosaltres sols...»; i la complicitat feminista d’algunes observacions: «estic escrivint una història que t’agradarà, es diu “Història d’una nena dolenta...”» (1928). O quan Roberta, el mes d’agost del 1939, comunicà a la Lola el seu casament: «m’he casat; conec les teves idees sobre el matrimoni i, segurament per això, no te n’he parlat abans de les meves noves intencions!... T’he de dir que estic, en certa manera, del teu costat, quant a les idees. Però el meu marit (…) no és per a mi un marit en el vertader sentit de la paraula, ell és un bon camarada, els dos som bons camarades (…) jo segueixo sent integralment el que he estat fins ara…».
Lola Anglada era molt radical pel que fa al matrimoni:
Sóc tan independent que quan penso en el matrimoni em fa l’efecte que m’ofego.
La contundent decisió de celibat fa de l’artista una hereva de les dones, filles de la revolució francesa, que al s.XIX portaren a la pràctica les idees d’emancipació femenina. Però el feminisme de Lola Anglada mai es va fer gaire explícit ni es mostrà prioritari en el seu discurs. Com és comú a tantes dones al llarg de la història, ella posà la seva força, el seu desig de llibertat i el seu art al servei d’allò que ella cregué la millor causa social: la cultura i la llibertat de Catalunya.
Lola Anglada col·laborà el 1912 a Feminal, revista creada el 1907 i dirigida per Carme Karr. Ho faria també anys després a la revista Claror de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a les Dones, centre creat el 1909 per Francesca Bonnemaison. També mostrà sempre un especial interès per l’educació en general, motiu pel qual fou sòcia de l’APEC (Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana) i escrigué i il·lustrà contes infantils. En aquesta línia, cansada dels protagonistes masculins, col·laborà i acabà dirigint la revista La Nuri perquè, com deia en la seva presentació, les noies no solament havien d’instruir-se, sinó també esbargir-se, aprendre a viure i relacionar-se entre elles.
Poc temps després, el 1928, creà i il·lustrà el conte Margarida. Resulta molt interessant a ulls d’ara, atents per fi a la coeducació, analitzar el contingut d’aquest conte: la petita Margarida és una noieta exemplar de 10 anys que obeeix i segueix les ensenyances de la mare respecte als deures domèstics. Ella sap endreçar la casa quan la mare va a treballar i, seguint la genealogia del saber matern, també és responsable de la seva nina, Hortènsia.
Fins aquí podria semblar que s’està perfilant el model noucentista i conservador de La Ben Plantada, però la caracterització de Margarida va més enllà d’aquest model: sense rebutjar-lo, l’incorpora i el supera incidint sobretot en l’autonomia i la capacitat crítica de la noia. No hi ha en el conte una sola figura masculina ni adulta ni salvadora. No hi ha cap situació on la por faci veure debilitat en la protagonista; ans al contrari, ella sola, amb la complicitat de la natura i dels seus coneixements apresos a l’escola, és resolutiva i valenta. I gaudeix d'experimentar i conèixer la vida.
Llevat d’uns quants capítols deliciosos, podem dir que el conte de Margarida no és una meravella literària, però es tracta d’un dels primers textos de pedagogia infantil dirigit exclusivament a promoure l’autonomia en les nenes, la iniciativa i la saviesa femenines.
Foren moltes i diverses les imatges femenines que Lola Anglada creà; fins i tot, feminitzà els àngels. Aquests éssers representats asexuats al llarg de tota la tradició artística prengueren de la mà i el pinzell de Lola Anglada forma de joves púbers, amb pits lleugerament insinuats sota les seves túniques. Aquesta ha estat una estratègia molt emprada per algunes artistes conscients de la importància simbòlica de les imatges.
Quant al feminisme, i pel que fa a la igualtat entre els sexes, Lola Anglada afirmà en una ocasió:
Senzillament, penso que està bé que la dona arribi fins allà on pugui arribar l’home; però per un altre camí, diferent, nostre i peculiar.
Tanmateix, l’aspecte més interessant de la vida de Lola Anglada, des del punt de vista dels feminismes actuals, pot ser l’elaboració conscient de la seva llibertat femenina, procés que explica a la seva publicació La meva casa i el meu jardí (1958).
En aquest llibre, seguint un recorregut per les habitacions de la casa de Tiana, Lola Anglada recorda la seva infància feliç. Però, rere la nostàlgia i la sublimació del paisatge del Maresme, es va dibuixant la construcció reeixida d’una llibertat femenina que s’havia perfilat a l’adolescència, una llibertat vindicada amb l’arrogància i l’autocomplaença de qui, per fi, ha aconseguit sentir-se espiritualment lliure.
Aquesta pau que jo he trobat en la senzillesa, jo la voldria per a aquells superbiosos del món material que no volen aturar-se en el dolor del proïsme (...) Després de tot, jo estic agraïda a aquests egoistes que a la fi m’han estat generosos perquè m’han lliurat al desengany de l’amistat que jo creia veritable (...) No és en desamor envers tots els humans, perquè, quan l’hivern vingui a cercar-me, sentireu que jo dic: -El meu amor a vosaltres m’ha fet dormir per sempre; jo us vetllaré junt amb els estels que són bocins del meu cor, que ací hom ha fet a trossos.
Notes
1-Lola Anglada, “Memòries inèdites mecanografiades”, pàg. 169.
2-El 1982 la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi “per haver donat un caràcter català i universal als seus personatges i creat un món, delicat i imaginatiu, com a dibuixant i il·lustradora, que ha influït en diverses generacions dels nostres infants”.
3-Aquest article és una reelaboració del text que les autores van fer per al catàleg de l’exposició que van comissariar, Lola Anglada, poderosa memòria. Dibuixos i il·lustracions més compromesos, duta a terme a Tiana del 16 d’abril al 6 de juny del 2010.
4-Entre els reunits es trobaven intel·lectuals i nacionalistes com Daniel Cardona, Jaume Compte, Miquel Badia, Jaume Passarell, dibuixant i escriptor; Lluís Capdevila i Plàcid Vidal, literats; Daniel Masgoumiery, dibuixant; Josep Clarà, escultor; Prudenci i Aurora Bertrana, Aureli Capmany, folklorista, etc, segons cita a la pàg. 180 de les seves memòries.
5-Es pot llegir el text del “Manifest de les dones catalanes” a Joan Creixell i Playà. (1988) El Complot de Garraf. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or), pàg. 250.
6-Joan Creixell i Playà (1988), pàg. 161.
7-El Complot de Garraf fou l’intent fallit d’acabar amb la vida del rei Alfons XIII, en el viatge que va fer a Barcelona el 26 de maig del 1926, per part de joves militants provinents de la branca militar d’Estat Català i de la Societat d’Estudis Militars d’Acció Catalana. Tots els joves, d’entre 17 i 20 anys, foren condemnats i empresonats.
8-Superades moltes traves, finalment el dia 11 d’abril del 1930 foren alliberats Badia, Ferrer, Garriga i Civit; el dia 21 del mateix mes ho foren Compte i Perelló; i el 26 sortí el darrer, Julià. Però encara hi havia catalans processats, entre ells Macià, Cardona i Miravitlles.
9-La revista es publicà des del març del 1931 fins a l’octubre del 1934 i fou l’òrgan d’expressió del grup independentista català del mateix nom.
10-Els germans Miquel i Josep Badia Capell, membres dels Escamots d’Estat Català, foren assassinats per membres de la FAI en sortir de casa seva al carrer de Muntaner el 28 d’abril del 1936. Miquel Badia havia estat secretari del conseller de Sanitat el 1932 i l’any següent ocupà la Secretaria General d’Ordre Públic enfrontant-se sovint amb els anarquistes.
11-Pàg. 214 de les seves memòries inèdites.
12-Lola Anglada, “Memòries inèdites mecanografiades”, pàg. 244.
13-Cartes de 1928 –sense dia i mes llegibles- i de 09/08/1939 de la correspondència amb Roberta González. Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC): Fons Lola Anglada. La traducció del francès i el subratllat són nostres.
14-Lola Anglada, “Memòries inèdites mecanografiades”, pàg. 16.
15-Feminal es deixà de publicar el 1917 i s’intentà reprendre el 1925 en castellà. En el primer número d’aquesta segona època, Lola Anglada va fer la capçalera, i en les pàgines centrals es lloà la seva exposició a les Galeries Dalmau.
16-Remedios Varo Uranga (1908-1963) es representà a La creación de las aves (1958) prenent el paper de Déu, com a deessa creadora d’éssers vius, i també feminitzà El Minotaure (1959). Posteriorment, Mary Beth Edelson (1935) feminitzà El Darrer Sopar (1972), Cyntia Mailman (1942) s’autoretratà com a Déu (1977), per posar només alguns exemples.
17-Llucieta Canyà. (1929) “Entrevista a Lola Anglada”, La Veu de Catalunya, 12/12/1929.
18-Lola Anglada (1994), La meva casa i el meu jardí. Barcelona (Proa-Columna), pàg. 152 i 153.
Etiquetes de comentaris: 14, Cultura, Dones, història, Igualtat, Memòria Històrica
Publica un comentari