per Manuel Delgado
Antropòleg, professor universitari i escriptor
Manuel Delgado aprofundeix en aquesta ponència – presentada en les Jornades Defensar lo públic és defensar la democràcia, organitzades per la Fundació Pere Ardiaca a la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) l’11 de desembre del 2009 - en el concepte d’espai públic com a ideologia, analitzant els seus diferents usos i conseqüències. L’espai públic, defensa Delgado, no és actualment l’espai d’allò públic –és a dir, espai accessible a tots; que és de tots i de ningú–, ni tampoc de titularitat pública –és a dir propietat o depenent de l’administració pública–, sinó que és espai del públic.
1. La il·lusió ciutadanista
Entre les diferents accepcions d’allò públic en destaca una que, a diferència d’altres, no podem dir que estigui en crisi, ni en perill, ni replegant-se. Ben al contrari. En un context marcat pel desballestament generalitzat d’allò públic, cada dia es contempla créixer el paper de la noció d'espai públic en l'administració de la ciutat. Aquest concepte d'espai públic s'ha generalitzat en les últimes dècades com a ingredient fonamental tant dels discursos polítics relatius al concepte de ciutadania i a la realització dels principis igualitaristes atribuïts als sistemes nominalment democràtics, com d'un urbanisme i una arquitectura que, sense desconnexió possible amb aquests pressupostos polítics, treballen d'una forma no menys ideologitzada –encara que mai s'expliciti aquesta dimensió– la qualificació i la posterior codificació dels buits urbans que precedeixen o acompanyen qualsevol entorn construït, sobretot si aquest apareix resultat d'actuacions de reforma o revitalització de centres urbans o de zones industrials considerades obsoletes i en procés de reconversió.
Com a concepte polític –Arendt, Kosselleck; però sobretot Habermas (1981 [1962] – i en teoria, espai públic vol dir esfera de coexistència pacífica i harmoniosa de l'heterogeni de la societat. Aquest espai públic es pot esgrimir com l'evidència que el que ens permet fer societat és que ens posem d'acord en un conjunt de postulats programàtics al si de les quals les diferències es veuen superades, sense quedar oblidades ni negades del tot, sinó definides a part, en aquest altre escenari al que anomenem privat. Aquest espai públic s'identifica, per tant, com a àmbit per al lliure acord entre éssers autònoms i emancipats que viuen en tant que s'enquadren en ell, una experiència massiva de desafiliació. L'esfera pública és, llavors, en el llenguatge polític, un constructe en el qual cada ésser humà es veu reconegut com a tal en relació i com la relació amb uns altres, amb els quals es vincula a partir de pactes reflexius permanentment reactualitzats. Parlem doncs d’un espai de trobada entre persones lliures i iguals que raonen i argumenten en un procés discursiu obert dirigit al mutu enteniment. Aquest espai és la base institucional mateixa sobre la qual s'assenta la possibilitat d'una racionalització democràtica de la política. Tot això d'acord amb l'ideal d'una societat culta formada per persones privades iguals i lliures que, seguint el model del burgès lliurepensador, estableixen entre si un concert racional, en el sentit que fan un ús públic del seu raciocini amb vista a un control pragmàtic de la veritat.
D'aquí la vocació normativa que el concepte d'espai públic ve a explicitar com a totalitat moral, conformat i determinat per aquest “haver d’estar” entorn del com s'articulen qualsevol tipus de pràctiques socials i polítiques, que exigeixen d'aquest marc que es converteixi en allò que se suposa que és.
Aquest fort sentit eidètic, que remet a fortes significacions i compromisos morals que han de veure's complimentats, és el que fa que aquesta noció d'espai públic s'hagi constituït en un dels ingredients conceptuals bàsics de la ideologia ciutadanista, aquest darrer refugi doctrinal sota el que han vingut a protegir-se les restes de l’esquerranisme de classe mitjana, però també de bona part del que ha sobreviscut del moviment obrer (algunes teoritzacions al respecte les podeu trobar a Borja, 1998; Subirats et al., 2006; Innerarity, 2007). El ciutadanisme es planteja com una mena de democraticisme radical que treballa en la perspectiva de realitzar empíricament el projecte cultural de la modernitat en la seva dimensió política, que entendria la democràcia no com a forma de govern, sinó més aviat com a manera de vida i com a associació ètica que desenvolupa el moralisme abstracte kantià o l’eticitat de l'Estat constitucional modern postulada per Hegel.
Sabem bé que el ciudatanisme és, ara per ara, la ideologia d'elecció de la socialdemocràcia, que duu temps preocupada per arribar a la pau social, fent que el model d'explotació vigent no espatlli les seves agendes (vegeu l’article de Maria Toledano, “Espacio público y dominio de mercado”, publicat al diari Público, el 23 d’octubre del 2007). Però el ciutadanisme és també el dogma de referència d'un conjunt de moviments de reforma ètica del capitalisme, que aspiren a alleujar els seus efectes mitjançant una agudització dels valors democràtics abstractes i un augment en les competències estatals que la facin possible, entenent d'alguna manera que l'exclusió i l'abús no són factors estructurals, sinó mers accidents o contingències d'un sistema de dominació al que es creu possible millorar èticament. Aquesta ideologia no impugna el capitalisme, sinó els seus “excessos” i la seva manca d'escrúpols, flama a mobilitzacions massives destinades a denunciar determinades actuacions públiques o privades considerades injustes, però sobretot immorals, i ho fa proposant estructures d'acció i organització làbils, basades en sentiments col·lectius molt més que en idees (per una crítica del ciutadanisme, llegiu el panflet “El impase ciudadanista, d’Alain C., que trobareu, entre altres llocs, a http://mariposasdelcaos.entodaspartes.net/files/2009/07/2006_anticiudadanismo.pdf).
En tant que instrument ideològic del ciutadanisme, la noció d'espai públic, com a espai democràtic per excel·lència el protagonista del qual és aquest ésser abstracte al que denominem “ciutadà”, es correspondria bastant bé amb alguns conceptes que Marx proposà a la Crítica a la filosofia de l'Estat de Hegel (Marx, 2002 [844]; cf. també Bartra, 1977), com ara el de mediació, que expressa una de les estratègies o estructures mitjançant les quals es produeix una conciliació entre societat civil i Estat, com si una cosa i una altra fossin en certa manera el mateix i com si s'hagués generat un territori en el qual haguessin quedat cancel·lats els antagonismes socials. L'Estat, a través d’aquest mecanisme de legitimació simbòlica, pot aparèixer davant de sectors socials amb interessos i objectius incompatibles –i al servei d'un dels quals existeix i actua– com a certament neutral, encarnació de la possibilitat mateixa d'elevar-se per sobre dels enfrontaments socials o d'arbitrar-los, en un espai de conciliació que les lluites socials quedin com en suspens i els segments enfrontats declarin una espècie de treva il·limitada. Aquest efecte s'aconsegueix per part de l'Estat, gràcies a la il·lusió que ha arribat a provocar –il·lusió real, i per tant il·lusió eficaç–, que en ell les classes i els sectors enfrontats dissolen els seus contenciosos, s'uneixen, es fonen i es confonen en interessos i metes compartits. Les estratègies de mediació hegelianes serveixen en realitat, segons Marx, per camuflar qualsevol relació d'explotació, qualsevol dispositiu d'exclusió, així com el paper dels governs com a encobridors i garants de qualsevol tipus d'assimetries socials.
Les mediacions –com ara la ideologia ciutadanista i la seva noció d’espai públic– serveixen per tal d'inculcar una jerarquització dels valors i dels significats, una capacitat de control sobre la seva producció i distribució, una capacitat per assolir que arribin a ser influents, és a dir, per a què executin els interessos d'una classe dominant, fent-ho a més ocultant-se sota l'aspecte de valors suposadament universals, presentant i representant la vida en societat com a una qüestió teòrica, per dir-ho així, al marge d'un món real que podia fer-se com si no existís, com si tot depengués de la correcta aplicació de principis elementals d'ordre superior, capaços per si mateixos –a la manera d'una nova teologia– de subordinar l'experiència real –feta en tants casos de dolor, de ràbia i de sofriment– d'éssers humans reals mantenint entre si relacions socials reals.
2. El públic i l’educació del “populatxo”.
Seria a través dels mecanismes de mediació –en aquest cas, la ideologia ciutadanista i la seva suposada concreció física en l'espai públic– que les classes dominants aconseguirien que els governs al seu servei obtinguessin el consentiment actiu dels governats, fins i tot la col·laboració dels sectors socials maltractats, travats per formes de dominació molt més subtils que les basades en la simple coacció. Es posa novament de manifest que la dominació d'una classe sobre una altra no es pot produir només mitjançant la violència i la repressió, sinó que requereix el treball del que Althusser va presentar com a “aparells ideològics de l'Estat”, a través dels quals els dominats són educats –llegeixi's adoctrinats –per acabar assumint com a “natural” i inevitable el sistema de dominació que pateixen, al temps que integren, creient-les pròpies, les seves premisses teòriques. De tal manera la dominació no només domina, sinó que també dirigeix i orienta moralment tant el pensament com l'acció socials. Aquests instruments ideològics incorporen cada vegada més la virtut de la versatilitat adaptativa, sobretot perquè tendeixen a renunciar a constituir-se en un sistema formal complet i acabat, sinó que es plantegen a la manera d'un conjunt d'orientacions més aviat vagues, la naturalesa abstracta de les quals, inconcreta, dúctil..., fàcil, en una paraula, les fan acomodables a qualsevol circumstància, en relació amb la qual –i gràcies a la seva extremada vaguetat– aconsegueixen tenir efectes portentosament il·luminadors.
Res de nou, en qualsevol cas. Ens trobem davant de la revitalització de problemàtiques que estan en la base mateixa de la història de les ciències socials, cooperants necessàries en la formalització teòrica de la reconciliació entre dominadores i dominats i la consideració patologitzant de tot allò que no sigui producció de consens social. És en aquest sentit que cal remarcar que, en aquest cas, la noció de públic té un altre sentit, que no és el que utilitzem per parlar d’allò social, compartit o col·lectiu. L’espai públic no és l’espai d’allò públic –és a dir, espai accessible a tots; que és de tots i de ningú–, ni tampoc de titularitat pública –és a dir propietat o depenent de l’administració pública–, sinó que és espai del públic, entenent per públic un determinat conglomerat humà provisional la característica del qual és que està constituït per individus que en fusionar-se no perden de vista la seva individualitat; ans al contrari: l’exerceixen com a subjectes responsables i conscients que s’apleguen voluntàriament per expressar una opinió: l’opinió pública. Aquesta unitat social –el públic– s’oposa conceptualment a una altra, estatuada com a irracional i irresponsable: la multitud urbana. No s’oblidi que aquest concepte de públic del que sorgeix la idea d’espai públic ciutadà és el que, a finals del segle XIX, apareix a Europa de la mà de Le Bon, Tarde i la psicologia de masses, o als Estats Units amb Dewey i els pragmàtics. La seva finalitat serà la de codificar en clau de concert pacífic una agitació social el protagonisme de la qual estava corresponent a les munions urbanes, amb freqüència presentades com la xusma, les torbes o el populatxo. Perquè aquest va ser al capdavall el gran objectiu d’aleshores: aconseguir que les masses considerades incontrolables –l’autèntic fantasma que recorria Europa i espantava la burgesia– es convertissin en públic racional i que els obrers i els membres d'altres sectors socials eventualment conflictius o “perillosos” es concebin a si mateixos com a ciutadans, i per descomptat no en el sentit que el terme havia adquirit, per exemple, a la Comuna de París del 1871, sinó en d’integrants d'una esfera de confraternitat interclassista.
Aquesta fita es va obtenir impregnant cada vegada més el que –reprenent la terminologia althusseriana– són els aparells ideològics de l'Estat, i, a través seu, les conviccions i les pràctiques d'aquells als quals es tenia i es té l'expectativa de convertir en creients, ja que és a fi de comptes un credo el que es tracta de fer assumir. Aquest era i continua essent l’objectiu d’un ampli dispositiu pedagògic que concep el conjunt de la població, i no només els més joves, com escolars perpetus d'aquests valors abstractes de ciutadania i civilitat. És en nom d’aquests “valors” que es dissuadeix o persuadeix qualsevol dissidència, qualsevol capacitat de contestació o resistència i –també per extensió– qualsevol apropiació considerada inadequada del carrer o de la plaça, per mitjà de la violència si cal, però prèviament i sobretot per una desqualificació o una deshabilitació que, en el nostre cas, ja no es porta a terme sota la denominació d'origen subversiu, sinó de la mà de la molt més subtil d‘incívic, o sigui contraventor dels principis abstractes de la “bona convivència ciutadana”.
No cal dir que aquesta tendència didactista s'ha intensificat en els últims temps, sobretot en aquesta fase en la qual el ciutadanisme ha estat adoptat com a ideologia principal pel conjunt de l'esquerra institucional, reconvertida en gairebé la seva totalitat a la socialdemocràcia. Veiem traduir-se això en tot tipus d'iniciatives legislatives per a incloure en els programes escolars assignatures de “civisme” o “educació per a la ciutadania”, en l'edició de manuals per a les bones pràctiques ciutadanes, en constants campanyes institucionals de promoció de la convivència, etc. Es tracta de divulgar l'esquelet abstracte d'universalitat del que les classes dominants obtenen les seves fonts principals de legitimitat i que es concreta en aquesta vocació fortament pedagògica que exhibeix en tot moment la ideologia ciudadanista, de la qual l'espai públic en seria aula i laboratori.
Aquest és el sentit de les iniciatives institucionals en pro que tots acceptin aquest territori neutral del que les especificitats de poder i dominació s'han replegat. Fan l'elogi de valors grandiloqüents i alhora irrebatibles –pau, tolerància, sostenibilitat, convivència entre cultures– de l'assumpció de les quals depèn que aquest espai públic místic de la democràcia formal es realitzi en algun lloc, en algun moment. Al seu torn, aquesta didàctica –i les seves corresponents ritualitzacions en forma d'actes i festes destinats a sacralitzar el carrer, exorcitzar-la de qualsevol presència conflictual i convertir-la en “espai públic”– serveix de suport al mateix temps ètic i estètic que justifica i legitima el que seran legislacions i normatives presentades com “de civisme”. Aprovades i ja vigents en nombroses ciutats, són un exemple de fins a quin punt es condueix aquest esforç per aconseguir com sigui que aquest espai públic sigui “el que ha de ser”.
Per molt que es presentin en nom de la “convivència”, en realitat es tracta d'actuacions que s'emmarquen en el context global de “tolerància zero” –Giuliani, Sarkosy–, la traducció del qual consisteix en l'establiment d'un estat d'excepció o fins i tot d'un toc de queda per als sectors considerats més inconvenients de la societat. Es tracta de la generació d'un autèntic entorn intimidatori, exercici de repressió preventiva contra sectors pauperitzats de la població: captaires, prostitutes, immigrants. Al seu torn, aquestes reglamentacions estan servint en la pràctica per acorralar formes de dissidència política o cultural a les quals s'acusa sistemàticament ja no de “subversives”, com antany, sinó d'alguna cosa pitjor: d’“incíviques”, en la mesura que desmenteixen o desacaten el normal fluir d'una vida pública declarada per decret amable i desconflictivitzada. L'idealisme de l'espai públic –que ho és de l’integrés universal capitalista– no renuncia a veure's desmentit per una realitat de contradiccions i misèries que es resisteix a recular davant dels “valors morals” d'una classe mitjana benpensant i virtuosa, que veu una vegada i una altra frustrat el seu somni daurat d'un amansiment general de les relacions socials.
Bibliografia
Bartra, R. El poder despótico burgués. Las raíces campesinas de las estructuras políticas de mediación, Península, Barcelona, 1977.
Borja, Jordi. 1998. ”Ciudadanía y espacio público”, a Pep Subirós, ed., Ciudad ideal, ciudad real, CCCB, Barcelona, pp. 43-58.
Habermas, Jürgen. 1981 [1962]. Historia y crítica de la opinión pública. La transformación estructural de la vida pública. Gustavo Gili, Barcelona.
Innerarity, Daniel. 2007. El nuevo espacio público, Espasa-Calpe, Madrid.
Marx, Karl, 2002 [1874]. Crítica de la filosofía del Estado de Hegel, Biblioteca Nueva, Madrid.
Subirats, Marina, i al. 2006. Civisme per la convivència, Icària, Barcelona.
Antropòleg, professor universitari i escriptor
Manuel Delgado aprofundeix en aquesta ponència – presentada en les Jornades Defensar lo públic és defensar la democràcia, organitzades per la Fundació Pere Ardiaca a la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) l’11 de desembre del 2009 - en el concepte d’espai públic com a ideologia, analitzant els seus diferents usos i conseqüències. L’espai públic, defensa Delgado, no és actualment l’espai d’allò públic –és a dir, espai accessible a tots; que és de tots i de ningú–, ni tampoc de titularitat pública –és a dir propietat o depenent de l’administració pública–, sinó que és espai del públic.
1. La il·lusió ciutadanista
Entre les diferents accepcions d’allò públic en destaca una que, a diferència d’altres, no podem dir que estigui en crisi, ni en perill, ni replegant-se. Ben al contrari. En un context marcat pel desballestament generalitzat d’allò públic, cada dia es contempla créixer el paper de la noció d'espai públic en l'administració de la ciutat. Aquest concepte d'espai públic s'ha generalitzat en les últimes dècades com a ingredient fonamental tant dels discursos polítics relatius al concepte de ciutadania i a la realització dels principis igualitaristes atribuïts als sistemes nominalment democràtics, com d'un urbanisme i una arquitectura que, sense desconnexió possible amb aquests pressupostos polítics, treballen d'una forma no menys ideologitzada –encara que mai s'expliciti aquesta dimensió– la qualificació i la posterior codificació dels buits urbans que precedeixen o acompanyen qualsevol entorn construït, sobretot si aquest apareix resultat d'actuacions de reforma o revitalització de centres urbans o de zones industrials considerades obsoletes i en procés de reconversió.
Com a concepte polític –Arendt, Kosselleck; però sobretot Habermas (1981 [1962] – i en teoria, espai públic vol dir esfera de coexistència pacífica i harmoniosa de l'heterogeni de la societat. Aquest espai públic es pot esgrimir com l'evidència que el que ens permet fer societat és que ens posem d'acord en un conjunt de postulats programàtics al si de les quals les diferències es veuen superades, sense quedar oblidades ni negades del tot, sinó definides a part, en aquest altre escenari al que anomenem privat. Aquest espai públic s'identifica, per tant, com a àmbit per al lliure acord entre éssers autònoms i emancipats que viuen en tant que s'enquadren en ell, una experiència massiva de desafiliació. L'esfera pública és, llavors, en el llenguatge polític, un constructe en el qual cada ésser humà es veu reconegut com a tal en relació i com la relació amb uns altres, amb els quals es vincula a partir de pactes reflexius permanentment reactualitzats. Parlem doncs d’un espai de trobada entre persones lliures i iguals que raonen i argumenten en un procés discursiu obert dirigit al mutu enteniment. Aquest espai és la base institucional mateixa sobre la qual s'assenta la possibilitat d'una racionalització democràtica de la política. Tot això d'acord amb l'ideal d'una societat culta formada per persones privades iguals i lliures que, seguint el model del burgès lliurepensador, estableixen entre si un concert racional, en el sentit que fan un ús públic del seu raciocini amb vista a un control pragmàtic de la veritat.
D'aquí la vocació normativa que el concepte d'espai públic ve a explicitar com a totalitat moral, conformat i determinat per aquest “haver d’estar” entorn del com s'articulen qualsevol tipus de pràctiques socials i polítiques, que exigeixen d'aquest marc que es converteixi en allò que se suposa que és.
Aquest fort sentit eidètic, que remet a fortes significacions i compromisos morals que han de veure's complimentats, és el que fa que aquesta noció d'espai públic s'hagi constituït en un dels ingredients conceptuals bàsics de la ideologia ciutadanista, aquest darrer refugi doctrinal sota el que han vingut a protegir-se les restes de l’esquerranisme de classe mitjana, però també de bona part del que ha sobreviscut del moviment obrer (algunes teoritzacions al respecte les podeu trobar a Borja, 1998; Subirats et al., 2006; Innerarity, 2007). El ciutadanisme es planteja com una mena de democraticisme radical que treballa en la perspectiva de realitzar empíricament el projecte cultural de la modernitat en la seva dimensió política, que entendria la democràcia no com a forma de govern, sinó més aviat com a manera de vida i com a associació ètica que desenvolupa el moralisme abstracte kantià o l’eticitat de l'Estat constitucional modern postulada per Hegel.
Sabem bé que el ciudatanisme és, ara per ara, la ideologia d'elecció de la socialdemocràcia, que duu temps preocupada per arribar a la pau social, fent que el model d'explotació vigent no espatlli les seves agendes (vegeu l’article de Maria Toledano, “Espacio público y dominio de mercado”, publicat al diari Público, el 23 d’octubre del 2007). Però el ciutadanisme és també el dogma de referència d'un conjunt de moviments de reforma ètica del capitalisme, que aspiren a alleujar els seus efectes mitjançant una agudització dels valors democràtics abstractes i un augment en les competències estatals que la facin possible, entenent d'alguna manera que l'exclusió i l'abús no són factors estructurals, sinó mers accidents o contingències d'un sistema de dominació al que es creu possible millorar èticament. Aquesta ideologia no impugna el capitalisme, sinó els seus “excessos” i la seva manca d'escrúpols, flama a mobilitzacions massives destinades a denunciar determinades actuacions públiques o privades considerades injustes, però sobretot immorals, i ho fa proposant estructures d'acció i organització làbils, basades en sentiments col·lectius molt més que en idees (per una crítica del ciutadanisme, llegiu el panflet “El impase ciudadanista, d’Alain C., que trobareu, entre altres llocs, a http://mariposasdelcaos.entodaspartes.net/files/2009/07/2006_anticiudadanismo.pdf).
En tant que instrument ideològic del ciutadanisme, la noció d'espai públic, com a espai democràtic per excel·lència el protagonista del qual és aquest ésser abstracte al que denominem “ciutadà”, es correspondria bastant bé amb alguns conceptes que Marx proposà a la Crítica a la filosofia de l'Estat de Hegel (Marx, 2002 [844]; cf. també Bartra, 1977), com ara el de mediació, que expressa una de les estratègies o estructures mitjançant les quals es produeix una conciliació entre societat civil i Estat, com si una cosa i una altra fossin en certa manera el mateix i com si s'hagués generat un territori en el qual haguessin quedat cancel·lats els antagonismes socials. L'Estat, a través d’aquest mecanisme de legitimació simbòlica, pot aparèixer davant de sectors socials amb interessos i objectius incompatibles –i al servei d'un dels quals existeix i actua– com a certament neutral, encarnació de la possibilitat mateixa d'elevar-se per sobre dels enfrontaments socials o d'arbitrar-los, en un espai de conciliació que les lluites socials quedin com en suspens i els segments enfrontats declarin una espècie de treva il·limitada. Aquest efecte s'aconsegueix per part de l'Estat, gràcies a la il·lusió que ha arribat a provocar –il·lusió real, i per tant il·lusió eficaç–, que en ell les classes i els sectors enfrontats dissolen els seus contenciosos, s'uneixen, es fonen i es confonen en interessos i metes compartits. Les estratègies de mediació hegelianes serveixen en realitat, segons Marx, per camuflar qualsevol relació d'explotació, qualsevol dispositiu d'exclusió, així com el paper dels governs com a encobridors i garants de qualsevol tipus d'assimetries socials.
Les mediacions –com ara la ideologia ciutadanista i la seva noció d’espai públic– serveixen per tal d'inculcar una jerarquització dels valors i dels significats, una capacitat de control sobre la seva producció i distribució, una capacitat per assolir que arribin a ser influents, és a dir, per a què executin els interessos d'una classe dominant, fent-ho a més ocultant-se sota l'aspecte de valors suposadament universals, presentant i representant la vida en societat com a una qüestió teòrica, per dir-ho així, al marge d'un món real que podia fer-se com si no existís, com si tot depengués de la correcta aplicació de principis elementals d'ordre superior, capaços per si mateixos –a la manera d'una nova teologia– de subordinar l'experiència real –feta en tants casos de dolor, de ràbia i de sofriment– d'éssers humans reals mantenint entre si relacions socials reals.
2. El públic i l’educació del “populatxo”.
Seria a través dels mecanismes de mediació –en aquest cas, la ideologia ciutadanista i la seva suposada concreció física en l'espai públic– que les classes dominants aconseguirien que els governs al seu servei obtinguessin el consentiment actiu dels governats, fins i tot la col·laboració dels sectors socials maltractats, travats per formes de dominació molt més subtils que les basades en la simple coacció. Es posa novament de manifest que la dominació d'una classe sobre una altra no es pot produir només mitjançant la violència i la repressió, sinó que requereix el treball del que Althusser va presentar com a “aparells ideològics de l'Estat”, a través dels quals els dominats són educats –llegeixi's adoctrinats –per acabar assumint com a “natural” i inevitable el sistema de dominació que pateixen, al temps que integren, creient-les pròpies, les seves premisses teòriques. De tal manera la dominació no només domina, sinó que també dirigeix i orienta moralment tant el pensament com l'acció socials. Aquests instruments ideològics incorporen cada vegada més la virtut de la versatilitat adaptativa, sobretot perquè tendeixen a renunciar a constituir-se en un sistema formal complet i acabat, sinó que es plantegen a la manera d'un conjunt d'orientacions més aviat vagues, la naturalesa abstracta de les quals, inconcreta, dúctil..., fàcil, en una paraula, les fan acomodables a qualsevol circumstància, en relació amb la qual –i gràcies a la seva extremada vaguetat– aconsegueixen tenir efectes portentosament il·luminadors.
Res de nou, en qualsevol cas. Ens trobem davant de la revitalització de problemàtiques que estan en la base mateixa de la història de les ciències socials, cooperants necessàries en la formalització teòrica de la reconciliació entre dominadores i dominats i la consideració patologitzant de tot allò que no sigui producció de consens social. És en aquest sentit que cal remarcar que, en aquest cas, la noció de públic té un altre sentit, que no és el que utilitzem per parlar d’allò social, compartit o col·lectiu. L’espai públic no és l’espai d’allò públic –és a dir, espai accessible a tots; que és de tots i de ningú–, ni tampoc de titularitat pública –és a dir propietat o depenent de l’administració pública–, sinó que és espai del públic, entenent per públic un determinat conglomerat humà provisional la característica del qual és que està constituït per individus que en fusionar-se no perden de vista la seva individualitat; ans al contrari: l’exerceixen com a subjectes responsables i conscients que s’apleguen voluntàriament per expressar una opinió: l’opinió pública. Aquesta unitat social –el públic– s’oposa conceptualment a una altra, estatuada com a irracional i irresponsable: la multitud urbana. No s’oblidi que aquest concepte de públic del que sorgeix la idea d’espai públic ciutadà és el que, a finals del segle XIX, apareix a Europa de la mà de Le Bon, Tarde i la psicologia de masses, o als Estats Units amb Dewey i els pragmàtics. La seva finalitat serà la de codificar en clau de concert pacífic una agitació social el protagonisme de la qual estava corresponent a les munions urbanes, amb freqüència presentades com la xusma, les torbes o el populatxo. Perquè aquest va ser al capdavall el gran objectiu d’aleshores: aconseguir que les masses considerades incontrolables –l’autèntic fantasma que recorria Europa i espantava la burgesia– es convertissin en públic racional i que els obrers i els membres d'altres sectors socials eventualment conflictius o “perillosos” es concebin a si mateixos com a ciutadans, i per descomptat no en el sentit que el terme havia adquirit, per exemple, a la Comuna de París del 1871, sinó en d’integrants d'una esfera de confraternitat interclassista.
Aquesta fita es va obtenir impregnant cada vegada més el que –reprenent la terminologia althusseriana– són els aparells ideològics de l'Estat, i, a través seu, les conviccions i les pràctiques d'aquells als quals es tenia i es té l'expectativa de convertir en creients, ja que és a fi de comptes un credo el que es tracta de fer assumir. Aquest era i continua essent l’objectiu d’un ampli dispositiu pedagògic que concep el conjunt de la població, i no només els més joves, com escolars perpetus d'aquests valors abstractes de ciutadania i civilitat. És en nom d’aquests “valors” que es dissuadeix o persuadeix qualsevol dissidència, qualsevol capacitat de contestació o resistència i –també per extensió– qualsevol apropiació considerada inadequada del carrer o de la plaça, per mitjà de la violència si cal, però prèviament i sobretot per una desqualificació o una deshabilitació que, en el nostre cas, ja no es porta a terme sota la denominació d'origen subversiu, sinó de la mà de la molt més subtil d‘incívic, o sigui contraventor dels principis abstractes de la “bona convivència ciutadana”.
No cal dir que aquesta tendència didactista s'ha intensificat en els últims temps, sobretot en aquesta fase en la qual el ciutadanisme ha estat adoptat com a ideologia principal pel conjunt de l'esquerra institucional, reconvertida en gairebé la seva totalitat a la socialdemocràcia. Veiem traduir-se això en tot tipus d'iniciatives legislatives per a incloure en els programes escolars assignatures de “civisme” o “educació per a la ciutadania”, en l'edició de manuals per a les bones pràctiques ciutadanes, en constants campanyes institucionals de promoció de la convivència, etc. Es tracta de divulgar l'esquelet abstracte d'universalitat del que les classes dominants obtenen les seves fonts principals de legitimitat i que es concreta en aquesta vocació fortament pedagògica que exhibeix en tot moment la ideologia ciudadanista, de la qual l'espai públic en seria aula i laboratori.
Aquest és el sentit de les iniciatives institucionals en pro que tots acceptin aquest territori neutral del que les especificitats de poder i dominació s'han replegat. Fan l'elogi de valors grandiloqüents i alhora irrebatibles –pau, tolerància, sostenibilitat, convivència entre cultures– de l'assumpció de les quals depèn que aquest espai públic místic de la democràcia formal es realitzi en algun lloc, en algun moment. Al seu torn, aquesta didàctica –i les seves corresponents ritualitzacions en forma d'actes i festes destinats a sacralitzar el carrer, exorcitzar-la de qualsevol presència conflictual i convertir-la en “espai públic”– serveix de suport al mateix temps ètic i estètic que justifica i legitima el que seran legislacions i normatives presentades com “de civisme”. Aprovades i ja vigents en nombroses ciutats, són un exemple de fins a quin punt es condueix aquest esforç per aconseguir com sigui que aquest espai públic sigui “el que ha de ser”.
Per molt que es presentin en nom de la “convivència”, en realitat es tracta d'actuacions que s'emmarquen en el context global de “tolerància zero” –Giuliani, Sarkosy–, la traducció del qual consisteix en l'establiment d'un estat d'excepció o fins i tot d'un toc de queda per als sectors considerats més inconvenients de la societat. Es tracta de la generació d'un autèntic entorn intimidatori, exercici de repressió preventiva contra sectors pauperitzats de la població: captaires, prostitutes, immigrants. Al seu torn, aquestes reglamentacions estan servint en la pràctica per acorralar formes de dissidència política o cultural a les quals s'acusa sistemàticament ja no de “subversives”, com antany, sinó d'alguna cosa pitjor: d’“incíviques”, en la mesura que desmenteixen o desacaten el normal fluir d'una vida pública declarada per decret amable i desconflictivitzada. L'idealisme de l'espai públic –que ho és de l’integrés universal capitalista– no renuncia a veure's desmentit per una realitat de contradiccions i misèries que es resisteix a recular davant dels “valors morals” d'una classe mitjana benpensant i virtuosa, que veu una vegada i una altra frustrat el seu somni daurat d'un amansiment general de les relacions socials.
Bibliografia
Bartra, R. El poder despótico burgués. Las raíces campesinas de las estructuras políticas de mediación, Península, Barcelona, 1977.
Borja, Jordi. 1998. ”Ciudadanía y espacio público”, a Pep Subirós, ed., Ciudad ideal, ciudad real, CCCB, Barcelona, pp. 43-58.
Habermas, Jürgen. 1981 [1962]. Historia y crítica de la opinión pública. La transformación estructural de la vida pública. Gustavo Gili, Barcelona.
Innerarity, Daniel. 2007. El nuevo espacio público, Espasa-Calpe, Madrid.
Marx, Karl, 2002 [1874]. Crítica de la filosofía del Estado de Hegel, Biblioteca Nueva, Madrid.
Subirats, Marina, i al. 2006. Civisme per la convivència, Icària, Barcelona.
Etiquetes de comentaris: 14, Cultura, Espai Públic, Pensament, Política
Publica un comentari