Rafael Poch-de-Feliu
Periodista, corresponsal de La Vanguardia a Beijing entre 2002 y 2008
La conferència pronunciada pel periodista Rafael Poch, autor del llibre La actualidad de China. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación. (Editorial Crítica. Barcelona, 2009) en el marc de les Jornades “Europa davant una cruïlla històrica”, organitzades per l’Associació Cultural Roig amb la col.laboració de la Fundació Pere Ardiaca el passat mes de septembre, traça una panoràmica de l’evolució recent de la Xina en els àmbits econòmic, laboral i de política internacional. Replicant algunes de les assumpcions habituals al món occidental, l’autor posa en la primer línia del debat tant les fortaleses com les debilitats del gegant asiàtic per tal d’entendre la seva actuació en el context de crisi global.
Quatre aspectes de la seva actualitat
En aquesta conferència oferiré quatre pinzellades sobre aspectes importants de l'actualitat xinesa. Parlaré sobre: 1 - Els mèrits del bon govern de la Xina, que expliquen com aquest país està capejant l'actual crisi financera. 2 - Els canvis en la llegenda sobre la superpotència Xina que aquesta dada aporta, confrontats amb la realitat de la debilitat de la Xina en la globalització. 3 - El moviment obrer a la Xina, que a diferència de la situació general al món, té determinades oportunitats en aquesta crisi. I 4 - Sobre el comportament mundial de la Xina, en el passat i el present, deixant el futur per als professionals d'aquest ram, em refereixo als endevins.
I) Sobre els mèrits i eficàcia del bon govern de la Xina, que continuen en la crisi.
A Occident la crisi està creant alguns problemes socials, però en un país com la Xina, inserit en un esquema exportador extraordinàriament dependent dels humors de l'economia global, una forta contracció de la demanda occidental crearia dilemes existencials. D'aquí es deriva la imperiosa necessitat d'afirmar un model econòmic més endogen, més basat en el potencial del mercat intern i menys en l'exportació de productes de baix valor afegit. És una tasca enorme que necessita canvis colossals a tots els nivells, fins i tot canvis en la ideologia i en el discurs.
L'enfonsament del casino financer, que a Occident ha rehabilitat el keynesianisme, a la Xina ha potenciat tendències antimercat i un nou suport a les empreses estatals, que han estat les principals receptores del paquet anticrisi de mig bilió d'euros i dels crèdits de gairebé un bilió concedits pels bancs, estretament controlats per l'Estat. En alguns casos el gir a l'esquerra en el discurs del Partit Comunista ha estat rampant.
Bo Xilai, l'exministre de comerç fill d'un pare de la pàtria, era el nen bonic dels diplomàtics occidentals i dels executius de les multinacionals a Pequín. Tenia un impecable nivell d'anglès, el seu fill estudiava en un col·legi britànic d'elit i era capaç de distingir un bon vi de Bordeus o de discutir una jugada de golf ... Gent com ell, membre del Politburó des del 2007, li posaven rostre a una Xina neoliberal i capitalista. I en això va ser nomenat cap del partit a Chongqing, la metròpoli, bruta i pencaire, del curs mitjà del Yangtze. Al costat de Chongqing, ciutats com Pequín, Xangai o Nanjing són com delicades ballarines del Bolshoi al costat d'un rude miner de rostre ensutjat. Un altre món. A Chongqing els dirigents han encunyat un nou concepte, l'anomenat "PIB vermell" que descriu, "un desenvolupament econòmic que s'orienta en les necessitats de les masses i no ve dictat per la cobdícia de les classes privilegiades representades pels 30 milions de milionaris", explica preocupat Willy Lam, un conegut analista de dretes de Hong Kong. A Chongqing, Bo Xilai ha promocionat la construcció d'una gegantina estàtua de Mao, símbol de l'igualitarisme, i la seva administració ha estipulat que almenys una tercera part dels habitatges que es construeixin a la ciutat han de ser assequibles per als obrers i camperols. El cap del partit va adquirir fama per enviar missatges amb passatges extrets del Llibre Vermell de Mao, a través de la xarxa local de telefonia mòbil amb tretze milions d'abonats. Lam diu que, "en menys de dos anys, Bo Xilai ha citat frases i pensaments de Mao en almenys trenta discursos". Fins al presumpte successor de Hu Jintao, Xi Jinping, ha pronunciat discursos rescatant el "servir al poble" i l’"enfortir el vincle amb les masses".
Sense tenir res a veure amb un "retorn al maoisme" o al "socialisme", tot això no és un adorn, ni un caprici, ni exclusiu del cap de partit a Chongqing, sinó alguna cosa seriosa, que d'alguna manera ja van avançar Hu Jintao i Wen Jiabao en els últims anys amb el seu gir socialdemocratitzant, per dir-ho d'alguna manera. És un símptoma de per on va el cap d'uns dirigents pragmàtics que saben que el futur és incert i que estan caminant, com s’acostuma a dir, sobre closques d'ou.
-El més extraordinari de la Xina és que la política anti crisi va començar abans de la crisi. El 2002 ja estava en marxa un canvi de rumb de direcció keynesiana. Per què? Perquè el sistema xinès va veure venir molts dels problemes de l'economia global, entre ells el perill de l'extrema dependència del país de l'exportació, la qual cosa la deixava completament exposada a les bandades d'una brusca caiguda de la demanda, com ha passat. La crisi ha suposat també una prova per al control polític de l'economia. La majoria dels observadors coincideix que aquest control, que es creia minvat per l'auge que l'empresa privada va registrar en els últims anys, és més robust del que es pensava. Això ha estat resultat de lliçons apreses en la crisi del 1998.
Entre aleshores i avui:
- Els ingressos del govern es van doblar (fins a arribar al 21% del PNB).
-Els beneficis del sector públic es van multiplicar per quatre (fins al 23% del PNB).
- Els "crèdits dolents" dels bancs es van reduir un 75%.
- I les reserves en divises es van multiplicar per tretze.
L'any 2007, tot això ja havia incrementat la capacitat d'intervenció del govern, que va respondre a la crisi de 2008 llançant la consigna de gastar, gastar i gastar, i de reconduir cap al mercat intern la minvant demanda exterior, una operació complexa que precisa crèdits. Precisament per això, la clau ha estat, i és, el control polític del crèdit:
-Dos terços de la banca està en mans de l'Estat i els seus directius són nomenats pel departament de quadres del Partit.
-Quatre dels cinc caps dels grans bancs són membres del Comitè Central, o sigui que les ordres s’acompleixen.
El resultat és que els governadors de províncies competeixen entre ells per veure qui aconsegueix donar més crèdits a través dels bancs de les seves províncies, en estricta aplicació de la directiva del Politburó de facilitar el crèdit. Com a conseqüència, en el primer trimestre del 2009 els bancs xinesos van concedir més crèdits que en tot el 2008.
La conclusió de tot això és que mentre a Alemanya sentim la Canceller Merkel queixar-se que els bancs que estan sent rescatats amb diners públics no donen crèdits (i molta gent es pregunta si no són ells els que governen Merkel), la Xina mostra una governabilitat molt més efectiva de la situació. Com a resultat, la Xina manté el seu nivell de creixement anterior a la crisi i s'ha convertit en el principal exportador mundial.
A partir d'aquesta dada s'actualitza la llegenda de la superpotència xinesa.
II) Sobre la debilitat de la Xina en la globalització i l'evolució de la llegenda xinesa arran de la crisi
Ens referirem molt breument a la història recent d'aquesta llegenda.
Això de la superpotència ens està acompanyant des que les realitats sostingudes del creixement i vigor xinesos es van fer ineludibles, de manera que va haver de canviar de discurs. Abans de la "superpotència amenaçadora", durant els anys noranta, el discurs sobre la Xina en mitjans com The Economist o el Financial Times -la Bíblia en mitjans de comunicació- era diferent. Llavors el que es deia era que el creixement xinès era una cosa conjuntural i que aviat s'enfonsaria com un castell de cartes. No va ser així, i des de finals dels noranta, la interessada i manipulada exageració sobre la superpotència xinesa va prendre el relleu a la compromesa constatació que un gran país en desenvolupament sortia endavant amb receptes estatistes ben diferents a les pregonades pel consens de Washington, un embaràs que en els noranta se solucionava dient, "... però no durarà massa". La llegenda actual, la del segle XXI, podríem dir, té a veure amb l'obsessió per buscar enemics i amenaces que té un sistema fonamentalment agressiu i bel·licista.
La Xina tenia tots els números per ser declarada "enemic següent". Recordem que la seva ambaixada a Belgrad va rebre un míssil que va entrar "per error" pel balcó del despatx de l'ambaixador, en l'inici de la "guerra humanitària" de Kosovo, el 1999. Que després un avió espia americà es va ficar en l'espai aeri xinès i va acabar retingut a Hainan. I recordem també els articles que els ideòlegs de la "seguretat nacional" dels Estats Units dedicaven a la Xina en el canvi de segle. Afortunadament per a la Xina va aparèixer en Bin Laden i el 2001 la "guerra contra el terrorisme" va canalitzar tot això cap a un altre enemic.
Evidentment, els avenços i posicions imperials a l'Àsia Central i l’Afganistan, també tenen alguna cosa a veure amb la Xina, més exactament amb prendre posicions entre Rússia i la Xina al costat de la primera zona energètica del món, però la situació podria haver estat molt pitjor...
En qualsevol cas, en el moment actual la llegenda afirma que mentre la crisi fa estralls en la potència occidental la superpotència xinesa està avançant encara més posicions en la globalització. Aquest discurs afirma el següent:
- Que la Xina ha superat Alemanya com a primer exportador mundial.
- Que el seu PIB ja és el segon del món, per davant del Japó.
- Que tres bancs xinesos ocupen els primers llocs mundials en capitalització.
- I que les empreses xineses estan aprofitant la crisi i les seves fabuloses reserves de divises de 2,3 bilions de dòlars, les més grans del món, per comprar-ho tot. És el que il·lustra el titular de la revista "Fortune" de novembre de l'any passat: "Els xinesos se'n van de compres, està la seva empresa, o el seu país, a la llista?".
Tot és veritat menys allò darrer, però fins i tot el que és veritat cal saber llegir-ho.
La Xina és una gran potència exportadora, però la seva posició en la globalització, per més que pugui millorar amb la crisi (qualsevol propaganda es basa en algun moment real) segueix sent molt feble, i no sembla que la crisi pugui alterar aquest problema fonamental.Veiem algunes dades significatives que ens ofereix Peter Nolan (1): - El capitalisme actual es caracteritza per un viu procés de concentració empresarial i tecnològic: empreses grans que es mengen les més petites i controlen els mercats. La crisi ha estat aprofitada per incrementar aquest procés, mitjançant fusions i adquisicions. En 2007-2008 es van produir 169 operacions de concentració empresarial, però les empreses xineses -ni les dels països en desenvolupament en general- no figuren en cap d'elles. En el grup de les 1.400 empreses més punteres, les dels Estats Units, Japó i Europa formen el 80%. És veritat que la Xina té les majors reserves de divises, però:
1 - si aquests 2,3 bilions es reparteixen per càpita, són 1800 $ (Corea, 5600 $ per càpita, Japó $ 8.400).
2-només les deu principals empreses dels Estats Units ja superen en capital de mercat aquesta suma.
I ,3-els 500 principals administradors d'actius, dels quals el 96% pertanyen a empreses de la tríada (EUA, UE, Japó), manegen 64 bilions de dòlars, és a dir 27 vegades més del capital de la reserva xinesa.
En la construcció d'empreses globals, a la Xina el més calent és a l’aigüera. Hi ha algunes empreses que han aconseguit determinats nínxols en el mercat global (Huawei telecom / Haier Línia Blanca / Lenovo ordinadors personals), però són excepcions i en nínxols no estratègics. Huawei, segurament la més notable d'elles podria acabar fusionant-se amb alguna empresa occidental més gran...
Els bancs xinesos són grans, però tampoc estan en el món: no figura ni un sol banc xinès entre els 50 principals per la seva presència mundial.
- Aquesta realitat contrasta molt amb el soroll que es fa quan una empresa xinesa, sigui als Estats Units, a Rússia o Kazakhstan, pretén fer-se amb una empresa local. Llegint la premsa, molta gent pot tenir la sensació que els xinesos se'ns menjaran. Fins a l'entrada de la Xina a l'Àfrica, -on ha invertit 7.800.000.000 en un any (2009) una quantitat moderada i en països relativament abandonats per la tríada per la seva ruïna o perillositat- és objecte de llegendes sobre "el nou colonialista". Això ens porta a l'aparell de propaganda.
L'aparell de propaganda xinès ha millorat molt. La televisió xinesa té emissions globals en xinès, anglès i espanyol. Si en els noranta la tele global es reduïa pràcticament a la CNN i la BBC, gairebé sense diferència en moments de gran pressa propagandística, com la guerra de Iugoslàvia o l'Iraq, ara hi ha Al-Jazira, i televisions russes i xineses globals. S'ha millorat alguna cosa (molts xinesos, fora de la Xina veuen aquestes emissions de Pequín), però el desequilibri és patent i els "menús" informatius segueixen determinats pel món anglosaxó. És inimaginable que la CCTV, la televisió xinesa, determini els menús informatius, el que és notícia i el que no ho és, a Austràlia, al golf Pèrsic, a l'Àfrica o a Europa.
- Les inversions directes a l'estranger del conjunt dels BRIC, sumats, (Brasil, Rússia, Índia i Xina), representen menys que les d'Holanda. La suma total de les inversions que la Xina realitza a l'estranger és inferior a les realitzades per Rússia, el Brasil o Singapur. El 2009 la seva suma d'inversions FDI en els països desenvolupats va pujar fins a 17.500 milions, és a dir, menys d'un 5% del que la Xina rep en inversions, procedents majoritàriament de la tríada i d'Àsia Oriental. És a dir: les transnacionals estan molt ficades a la Xina, però les empreses xineses NO existeixen al món desenvolupat.
La realitat és que la Xina continua sent un país en desenvolupament i la prova és que amb una població que supera en 300 milions els 1.000 milions dels països més rics, el seu PIB és una cinquena part, i les seves exportacions una desena part del PIB d'aquells. O sigui que la conclusió segueix sent la que l'èxit de la Xina és el d'una hàbil administració de la seva debilitat en la globalització. Si s'ha de quedar amb una simple imatge, l'afirmació que la Xina és taller mundial de productes d'escàs valor afegit i que canvia milions de parells de sabates per un sol Boeing 747, és més realista que el de "pròxima i imminent superpotència".
Per la seva condició de país en desenvolupament, per la seva debilitat en la globalització i pels costos humans i en medi ambient que comporten, tots aquests èxits de creixement han de ser considerats èxits en la crisi, més que victòries en un procés que conduiria inevitablement cap a l’estatut de superpotència. Em sembla que aquesta és la visió sòbria que el mateix grup dirigent xinès té de la situació.
L'any passat, a Munic, el ministre d'exteriors xinès, Yang Jiechi, va recordar que és obvi: que, "les ciutats com Pequín i Xangai no representen el conjunt de la Xina", on hi ha "moltes zones rurals i remotes molt pobres, amb 135 milions de xinesos vivint amb menys d'un dòlar al dia (el 18% dels 750 milions que hi ha al món en aquesta categoria), 400 milions (més del 30% de la població) que viuen amb menys de dos dòlars diaris, i 10 milions sense accés a electricitat ".
Molt pocs països han assolit en l'últim mig segle sortir del forat del subdesenvolupament i ingressar en el club dels més desenvolupats. La llista es limita a Corea del Sud, l'illa de Taiwan i poc més. Si la Xina pot realitzar aquesta gesta, és una cosa que queda per al futur i que desconeixem. Yang va dir que per a què la Xina arribi a una "modernització veritable", "hauran de passar una dotzena de generacions".
III) Sobre el moviment obrer a la Xina
-L’imperatiu de desenvolupar el mercat intern té enormes implicacions socials, perquè la millora de les condicions generals de vida dels de baix i l'augment dels seus ingressos salarials, són condicions ineludibles per afirmar un creixement més endogen, més basat en el consum nacional, i menys dependent de la turbulenta economia global. Aquest és el sentit general d'invertir en la societat, de disminuir les despeses en educació per als més pobres, d'alliberar d'impostos els camperols i d'organitzar un sistema de seguretat social i atenció mèdica que cobrirà el 100% de la societat l’any 2020, començant pels més febles i desprotegits, ancians, dones embarassades, nens... Quan va esclatar la crisi, tot això -una tasca colossal- ja estava en marxa. No conec cap altre país que en els sis o set anys anteriors a la crisi, estés en aquesta clau preventiva i, diguem, avisada, sobre el que podia venir.
D'on va partir aquest reflex? En primer lloc, com he dit, del precedent posat el 1998 per la crisi asiàtica i el creixent desordre financer als Estats Units -de la mateixa naturalesa que el del nostre maó i del que ningú amb responsabilitats executives semblava conscient. En segon lloc, l'impacte de la crisi del Sars, el brot de pneumònia atípica del 2003, que va evidenciar que una simple crisi sanitària -que no va arribar a més- podia fer trontollar el creixement i trastocar tota l'economia a causa de l'absència de socialisme, de xarxes sanitàries i de seguretat social. Van ser alarmes que van fer prendre consciència de la insostenibilitat d'un creixement desigual i desequilibrat. Tota aquesta reflexió social té grans conseqüències per a la classe obrera xinesa i obre oportunitats institucionals al moviment obrer allà.
-Recordem breument del que estem parlant quan diem "classe obrera xinesa":
En primer lloc estem parlant del col·lectiu laboral més gran del món, els salaris, humor i condicions materials de vida del qual són molt determinants. El que ha passat en el món del treball en els últims vint o trenta anys, no s'entén sense l'ingrés en l'economia capitalista dels treballadors del bloc de l'Est, l'Índia i la Xina. Aquesta aportació va duplicar el nombre de la mà d'obra global (passem de 1460 milions d'obrers a més de 2900 milions). Molts més treballadors competint pel mateix capital van alterar la correlació global entre capital i treball. L'explotació, via salaris-escombraries, deslocalització, etc, va rebre noves oportunitats que, com veiem per tot arreu, s'estan aprofitant molt bé.
La Xina respon de la meitat d'aquest increment global de mà d'obra. Les condicions de treball de la seva classe obrera repercuteixen en l'escenari global, tant en altres països en desenvolupament (el cas del tèxtil mexicà és conegut: els mexicans van perdre segments sencers del mercat americà que tenen allà al costat i del qual en formen part, via el NAFTA) com en els països centrals. Per això, que les autoritats xineses estiguin interessades, per raons de la sostenibilitat general de la seva economia i del seu règim, en la millora de les condicions socials, té gran rellevància fora de la Xina, al món sencer. També l'evolució demogràfica del país, amb una tendència cap a l'envelliment poblacional força dinàmica, i les millores fiscals en el camp, donen suport indirectament a aquest vector de millora, perquè tendeixen a assecar per a les empreses més explotadores la fins ara inesgotable font de mà d'obra rural i és un factor de pujades salarials. Molts obrers poden pensar-s'ho més a l'hora d'acceptar determinades condicions de treball i, de fet, els sectors més explotadors de la manufactura pateixen des del 2007/2008 problemes d'escassetat de mà d'obra.
Cal dir que la voluntat tecnocràtica dels dirigents de Pequín és important, però es veu minvada i relativitzada per la seva limitada capacitat per fer complir les seves decisions i directives, per exemple la relativa cobertura que el govern central ha prestat a l'última onada de vagues, o una nova legislació sobre convenis col·lectius i representació sindical a les empreses (2). Governs provincials i locals -moltes vegades estretament dependents d'interessos empresarials- poden convertir en paper mullat aquestes directives. L'escenari ideal seria que la Xina arribés a una situació com la del Vietnam, on hi ha el dret de vaga i on els tribunals (que a la Xina depenen del poder local, la qual cosa minva la seva independència, un problema gravíssim) acostumen a donar la raó als obrers en les disputes laborals. S’haurà de veure...
-Finalment, hi ha un altre factor molt important que és la pressió dels propis obrers, legalista o, quan aquesta via falla, explosiva, que pot determinar molt el procés futur. A la Xina hi ha dues classes obreres, l'antiga i atípica, producte de la industrialització maoista, que va tenir llocs de treball vitalicis, pensions, i xarxes d'habitatge i sanitat, en gran part desmantellada en els anys noranta, i la d'origen camperol-emigrant, que alimenta la manufactura per a l'exportació, una classe obrera "clàssica" en el sentit de Marx, la situació, salvant totes les distàncies, podria comparar-se amb la dels nostres emigrants estrangers. Aquests dos exèrcits laborals estan units per una reclamació de legalitat que deixa fora de joc les autoritats, perquè elles mateixes parlen de governar d'acord a la llei. Per a les autoritats el nord no és la justícia social sinó l'estabilitat, i reprimeixen de la forma més ferotge qualsevol intent d'organització obrera autònoma. Els obrers ho saben i hi renuncien, però la seva protesta és molt viva.
Contra la idea tòpica que es té d'ells, els xinesos són molt rebels, i les seves exigències de drets i salaris més alts estan creixent. A la Xina hi va haver vagues, en el Xangai del 1957 i el 1976. L'any 2000 es va produir la mobilització més potent des de Tiananmen (1989): va ser una revolta de jubilats, aturats i treballadors del sector estatal del Nord-est (Dongbei), un bastió de la primera de les dues classes obreres esmentades... El potencial per a la protesta va a més, però sempre de forma aïllada, sense organització que superi una empresa (una estratègia conscient per no provocar la repressió) i recolzant-se en el discurs oficial sobre la legalitat. El resultat és un subtil estira i arronsa, però l'activitat va a més:
El 2008 es van registrar 127.000 protestes i tumults socials que van implicar 12 milions de ciutadans (el 2005 van ser 87.000). En 467 casos aquesta protesta va incloure l'assalt a seus del govern, en 615 casos atacs a la policia i en altres 110 casos destrosses i incendis de vehicles. Molts d'aquests desordres són obrers. Aquestes dades mostren una societat viva i reactiva, amb l’ira de la qual el govern ha de comptar a l'hora de prendre decisions que afecten la governabilitat. Arribem així a un aspecte crucial, l'últim, per comprendre el comportament internacional de la Xina que és el del seu potencial de caos intern com a factor dissuasori d'aventures exteriors de tipus imperial.
IV) Sobre el comportament mundial de la Xina en el passat i en el present.
Malgrat tot el que s'ha dit sobre la llegenda de la seva potència i la debilitat de la seva posició en la globalització, és obvi que la Xina creix, en economia i en poder Com s'administra aquesta nova força? La perspectiva històrica la va explicar molt bé Giovanni Arrighi, seguint en Fernand Braudel i tot un seguit d'historiadors japonesos, en el seu "Adam Smith in Beijing", que em va donar la idea essencial que defenso en el meu llibre (3).
- En primer lloc la relativa escassetat de conflictivitat exterior de la Xina i el seu entorn avui i ahir. En l'ahir hi veiem: dues guerres amb el Japó provocades per aquest darrer, alguna incursió a Birmània, guerres de consolidació de les fronteres -com les sagnants a Xinjiang i contra els pobles de l'estepa en el XVIII i XIX- i poca cosa més. En l'època moderna, estant amenaçada per la superpotència, la guerra de Corea, la guerra fronterera amb l'Índia l'octubre del 1962, provocada per aquesta, els incidents fronterers amb la URSS durant la Revolució Cultural- que ni tan sols els generals soviètics implicats sabien explicar a Moscou- i, com a excepció, la invasió del Vietnam, aquesta sí, una vergonyosa operació de càstig de la qual els xinesos en van sortir escaldats...
Avui constatem un paper moderat, prudent i pacificador en els dos escenaris més calents que la Xina té en el seu entorn immediat: el de la península coreana i el de Taiwan, ambdós vinculats a la guerra freda i els impulsos agressius dels Estats Units. També veiem moderació en despeses militars (150.000 milions de dòlars) i en la doctrina nuclear que regeix un arsenal discret (la seva mida és comparable a la britànic) i que gairebé no s'ha renovat des dels anys vuitanta.
Tornant a la història, constatem un desinterès històric pel comerç de llarga distància i pel domini i conquesta exterior, factors d'imperialisme. En lloc d'això domina una tradició d'imperi tributari clarament dominant del seu entorn asiàtic, basat en valors de Confuci compartits amb l’Àsia Oriental, i interessat en l'harmonia del seu entorn i que dóna un resultat de 500 anys de relativa pau, en franc contrast amb l'estat de coses en la història europea, amb potències en permanent competència i guerra, que practiquen canviants aliances entre elles per impedir el domini continental d'una sola.
- Com s'explica això? Molt té a veure amb la pròpia complicació de mantenir la Xina estable. Si un governant té grans problemes i ha de dedicar enormes energies i atenció a la governabilitat interna del seu país, la seva predisposició cap a l'aventura i agressivitat exterior és necessàriament reduïda. Aquest és el cas de la història de la Xina, país de revoltes, molt vulnerable a catàstrofes naturals (és crònica la simultaneïtat de sequera i inundació en un mateix any), amb una capacitat de caos sense comparació, com ens suggereix la seva història moderna. La sèrie de poc més d'un segle és impressionant: Des de la revolta Tai Ping (la guerra civil més gran de la història amb 50 milions de morts al s.XIX), fins a les grans fams del canvi de segle. D'aquí a la fallida imperial, la dissolució i fragmentació nacional dels senyors de la guerra, la invasió estrangera, la guerra, la guerra civil i la revolució. Des de llavors el gran salt endavant (la fam més gran del segle XX que el voluntarisme polític va agreujar), la revolució cultural, l'actual degradació mediambiental...
No crec que hi hagi al món un país amb aquest potencial i concentració de caos, el que explica amb escreix la prudència de la Xina i la seva obsessió per l'estabilitat interna, i, per extensió, externa. Perquè allò extern és vist com a una cosa subordinada a allò intern, al problema de la governabilitat. És cert que la viva i creixent dependència xinesa de recursos energètics exteriors és un factor nou que altera l'històric desinterès xinès pel comerç de llarga distància (aquí hi ha terreny de debat sobre les conseqüències que això pot tenir en el comportament mundial de la Xina, però el fet és que aquest país no construeix l'instrument tradicional per a la salvaguarda de rutes comercials: poderosos recursos militars aeronavals), però, en general, crec que tenim arguments raonables per pensar en un paper pal·liatiu de la Xina de portes enfora, en el caos que anuncia l'inquietant segle XXI. Moltes gràcies.
Notes
(1) En l'última New Left Review. Nolan és un observador competent que en un llibre del 1995 -China's Rise, Russia's Fall: Politics, Economics and Planning in the Transition from Stalinism- va defensar correctament la superioritat de la via xinesa respecte a la russa, una cosa òbvia però que ningú volia veure llavors per no contradir les bíblies mediàtiques i acadèmiques, que aleshores afirmaven el molt bé que anaven les coses a Moscou i el poc que havia de durar el creixement xinès.
(2) La crisi va fer que l'aplicació d'aquestes lleis, "es paralitzés en determinades zones", diu Qiao Jian, de l'Institut xinès de relacions laborals. Els casos de salaris impagats van augmentar sensiblement, però també van augmentar notablement els plets interposats pels obrers davant del Tribunal Suprem: 295.000 el 2008, amb un increment del 90% respecte l'any anterior. Van ser 318.000 el 2009 i 207.000 en els primers vuit mesos del 2010. El relatiu suport del govern a la pressió obrera va quedar patent en unes declaracions del primer ministre Wen Jiabao sobre els "baixos salaris" a les empreses en vaga, i en el fet que diaris com la Xina Daily denunciessin "la freqüent violació dels legítims drets dels treballadors "i fins i tot publicaran articles d'Anita Chan, una bona especialista laborista del moviment obrer xinès.
(3) L'actualitat de la Xina. Un món en crisi, una societat en gestació. Barcelona, Editorial Crítica, 2009.
Periodista, corresponsal de La Vanguardia a Beijing entre 2002 y 2008
La conferència pronunciada pel periodista Rafael Poch, autor del llibre La actualidad de China. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación. (Editorial Crítica. Barcelona, 2009) en el marc de les Jornades “Europa davant una cruïlla històrica”, organitzades per l’Associació Cultural Roig amb la col.laboració de la Fundació Pere Ardiaca el passat mes de septembre, traça una panoràmica de l’evolució recent de la Xina en els àmbits econòmic, laboral i de política internacional. Replicant algunes de les assumpcions habituals al món occidental, l’autor posa en la primer línia del debat tant les fortaleses com les debilitats del gegant asiàtic per tal d’entendre la seva actuació en el context de crisi global.
Quatre aspectes de la seva actualitat
En aquesta conferència oferiré quatre pinzellades sobre aspectes importants de l'actualitat xinesa. Parlaré sobre: 1 - Els mèrits del bon govern de la Xina, que expliquen com aquest país està capejant l'actual crisi financera. 2 - Els canvis en la llegenda sobre la superpotència Xina que aquesta dada aporta, confrontats amb la realitat de la debilitat de la Xina en la globalització. 3 - El moviment obrer a la Xina, que a diferència de la situació general al món, té determinades oportunitats en aquesta crisi. I 4 - Sobre el comportament mundial de la Xina, en el passat i el present, deixant el futur per als professionals d'aquest ram, em refereixo als endevins.
I) Sobre els mèrits i eficàcia del bon govern de la Xina, que continuen en la crisi.
A Occident la crisi està creant alguns problemes socials, però en un país com la Xina, inserit en un esquema exportador extraordinàriament dependent dels humors de l'economia global, una forta contracció de la demanda occidental crearia dilemes existencials. D'aquí es deriva la imperiosa necessitat d'afirmar un model econòmic més endogen, més basat en el potencial del mercat intern i menys en l'exportació de productes de baix valor afegit. És una tasca enorme que necessita canvis colossals a tots els nivells, fins i tot canvis en la ideologia i en el discurs.
L'enfonsament del casino financer, que a Occident ha rehabilitat el keynesianisme, a la Xina ha potenciat tendències antimercat i un nou suport a les empreses estatals, que han estat les principals receptores del paquet anticrisi de mig bilió d'euros i dels crèdits de gairebé un bilió concedits pels bancs, estretament controlats per l'Estat. En alguns casos el gir a l'esquerra en el discurs del Partit Comunista ha estat rampant.
Bo Xilai, l'exministre de comerç fill d'un pare de la pàtria, era el nen bonic dels diplomàtics occidentals i dels executius de les multinacionals a Pequín. Tenia un impecable nivell d'anglès, el seu fill estudiava en un col·legi britànic d'elit i era capaç de distingir un bon vi de Bordeus o de discutir una jugada de golf ... Gent com ell, membre del Politburó des del 2007, li posaven rostre a una Xina neoliberal i capitalista. I en això va ser nomenat cap del partit a Chongqing, la metròpoli, bruta i pencaire, del curs mitjà del Yangtze. Al costat de Chongqing, ciutats com Pequín, Xangai o Nanjing són com delicades ballarines del Bolshoi al costat d'un rude miner de rostre ensutjat. Un altre món. A Chongqing els dirigents han encunyat un nou concepte, l'anomenat "PIB vermell" que descriu, "un desenvolupament econòmic que s'orienta en les necessitats de les masses i no ve dictat per la cobdícia de les classes privilegiades representades pels 30 milions de milionaris", explica preocupat Willy Lam, un conegut analista de dretes de Hong Kong. A Chongqing, Bo Xilai ha promocionat la construcció d'una gegantina estàtua de Mao, símbol de l'igualitarisme, i la seva administració ha estipulat que almenys una tercera part dels habitatges que es construeixin a la ciutat han de ser assequibles per als obrers i camperols. El cap del partit va adquirir fama per enviar missatges amb passatges extrets del Llibre Vermell de Mao, a través de la xarxa local de telefonia mòbil amb tretze milions d'abonats. Lam diu que, "en menys de dos anys, Bo Xilai ha citat frases i pensaments de Mao en almenys trenta discursos". Fins al presumpte successor de Hu Jintao, Xi Jinping, ha pronunciat discursos rescatant el "servir al poble" i l’"enfortir el vincle amb les masses".
Sense tenir res a veure amb un "retorn al maoisme" o al "socialisme", tot això no és un adorn, ni un caprici, ni exclusiu del cap de partit a Chongqing, sinó alguna cosa seriosa, que d'alguna manera ja van avançar Hu Jintao i Wen Jiabao en els últims anys amb el seu gir socialdemocratitzant, per dir-ho d'alguna manera. És un símptoma de per on va el cap d'uns dirigents pragmàtics que saben que el futur és incert i que estan caminant, com s’acostuma a dir, sobre closques d'ou.
-El més extraordinari de la Xina és que la política anti crisi va començar abans de la crisi. El 2002 ja estava en marxa un canvi de rumb de direcció keynesiana. Per què? Perquè el sistema xinès va veure venir molts dels problemes de l'economia global, entre ells el perill de l'extrema dependència del país de l'exportació, la qual cosa la deixava completament exposada a les bandades d'una brusca caiguda de la demanda, com ha passat. La crisi ha suposat també una prova per al control polític de l'economia. La majoria dels observadors coincideix que aquest control, que es creia minvat per l'auge que l'empresa privada va registrar en els últims anys, és més robust del que es pensava. Això ha estat resultat de lliçons apreses en la crisi del 1998.
Entre aleshores i avui:
- Els ingressos del govern es van doblar (fins a arribar al 21% del PNB).
-Els beneficis del sector públic es van multiplicar per quatre (fins al 23% del PNB).
- Els "crèdits dolents" dels bancs es van reduir un 75%.
- I les reserves en divises es van multiplicar per tretze.
L'any 2007, tot això ja havia incrementat la capacitat d'intervenció del govern, que va respondre a la crisi de 2008 llançant la consigna de gastar, gastar i gastar, i de reconduir cap al mercat intern la minvant demanda exterior, una operació complexa que precisa crèdits. Precisament per això, la clau ha estat, i és, el control polític del crèdit:
-Dos terços de la banca està en mans de l'Estat i els seus directius són nomenats pel departament de quadres del Partit.
-Quatre dels cinc caps dels grans bancs són membres del Comitè Central, o sigui que les ordres s’acompleixen.
El resultat és que els governadors de províncies competeixen entre ells per veure qui aconsegueix donar més crèdits a través dels bancs de les seves províncies, en estricta aplicació de la directiva del Politburó de facilitar el crèdit. Com a conseqüència, en el primer trimestre del 2009 els bancs xinesos van concedir més crèdits que en tot el 2008.
La conclusió de tot això és que mentre a Alemanya sentim la Canceller Merkel queixar-se que els bancs que estan sent rescatats amb diners públics no donen crèdits (i molta gent es pregunta si no són ells els que governen Merkel), la Xina mostra una governabilitat molt més efectiva de la situació. Com a resultat, la Xina manté el seu nivell de creixement anterior a la crisi i s'ha convertit en el principal exportador mundial.
A partir d'aquesta dada s'actualitza la llegenda de la superpotència xinesa.
II) Sobre la debilitat de la Xina en la globalització i l'evolució de la llegenda xinesa arran de la crisi
Ens referirem molt breument a la història recent d'aquesta llegenda.
Això de la superpotència ens està acompanyant des que les realitats sostingudes del creixement i vigor xinesos es van fer ineludibles, de manera que va haver de canviar de discurs. Abans de la "superpotència amenaçadora", durant els anys noranta, el discurs sobre la Xina en mitjans com The Economist o el Financial Times -la Bíblia en mitjans de comunicació- era diferent. Llavors el que es deia era que el creixement xinès era una cosa conjuntural i que aviat s'enfonsaria com un castell de cartes. No va ser així, i des de finals dels noranta, la interessada i manipulada exageració sobre la superpotència xinesa va prendre el relleu a la compromesa constatació que un gran país en desenvolupament sortia endavant amb receptes estatistes ben diferents a les pregonades pel consens de Washington, un embaràs que en els noranta se solucionava dient, "... però no durarà massa". La llegenda actual, la del segle XXI, podríem dir, té a veure amb l'obsessió per buscar enemics i amenaces que té un sistema fonamentalment agressiu i bel·licista.
La Xina tenia tots els números per ser declarada "enemic següent". Recordem que la seva ambaixada a Belgrad va rebre un míssil que va entrar "per error" pel balcó del despatx de l'ambaixador, en l'inici de la "guerra humanitària" de Kosovo, el 1999. Que després un avió espia americà es va ficar en l'espai aeri xinès i va acabar retingut a Hainan. I recordem també els articles que els ideòlegs de la "seguretat nacional" dels Estats Units dedicaven a la Xina en el canvi de segle. Afortunadament per a la Xina va aparèixer en Bin Laden i el 2001 la "guerra contra el terrorisme" va canalitzar tot això cap a un altre enemic.
Evidentment, els avenços i posicions imperials a l'Àsia Central i l’Afganistan, també tenen alguna cosa a veure amb la Xina, més exactament amb prendre posicions entre Rússia i la Xina al costat de la primera zona energètica del món, però la situació podria haver estat molt pitjor...
En qualsevol cas, en el moment actual la llegenda afirma que mentre la crisi fa estralls en la potència occidental la superpotència xinesa està avançant encara més posicions en la globalització. Aquest discurs afirma el següent:
- Que la Xina ha superat Alemanya com a primer exportador mundial.
- Que el seu PIB ja és el segon del món, per davant del Japó.
- Que tres bancs xinesos ocupen els primers llocs mundials en capitalització.
- I que les empreses xineses estan aprofitant la crisi i les seves fabuloses reserves de divises de 2,3 bilions de dòlars, les més grans del món, per comprar-ho tot. És el que il·lustra el titular de la revista "Fortune" de novembre de l'any passat: "Els xinesos se'n van de compres, està la seva empresa, o el seu país, a la llista?".
Tot és veritat menys allò darrer, però fins i tot el que és veritat cal saber llegir-ho.
La Xina és una gran potència exportadora, però la seva posició en la globalització, per més que pugui millorar amb la crisi (qualsevol propaganda es basa en algun moment real) segueix sent molt feble, i no sembla que la crisi pugui alterar aquest problema fonamental.Veiem algunes dades significatives que ens ofereix Peter Nolan (1): - El capitalisme actual es caracteritza per un viu procés de concentració empresarial i tecnològic: empreses grans que es mengen les més petites i controlen els mercats. La crisi ha estat aprofitada per incrementar aquest procés, mitjançant fusions i adquisicions. En 2007-2008 es van produir 169 operacions de concentració empresarial, però les empreses xineses -ni les dels països en desenvolupament en general- no figuren en cap d'elles. En el grup de les 1.400 empreses més punteres, les dels Estats Units, Japó i Europa formen el 80%. És veritat que la Xina té les majors reserves de divises, però:
1 - si aquests 2,3 bilions es reparteixen per càpita, són 1800 $ (Corea, 5600 $ per càpita, Japó $ 8.400).
2-només les deu principals empreses dels Estats Units ja superen en capital de mercat aquesta suma.
I ,3-els 500 principals administradors d'actius, dels quals el 96% pertanyen a empreses de la tríada (EUA, UE, Japó), manegen 64 bilions de dòlars, és a dir 27 vegades més del capital de la reserva xinesa.
En la construcció d'empreses globals, a la Xina el més calent és a l’aigüera. Hi ha algunes empreses que han aconseguit determinats nínxols en el mercat global (Huawei telecom / Haier Línia Blanca / Lenovo ordinadors personals), però són excepcions i en nínxols no estratègics. Huawei, segurament la més notable d'elles podria acabar fusionant-se amb alguna empresa occidental més gran...
Els bancs xinesos són grans, però tampoc estan en el món: no figura ni un sol banc xinès entre els 50 principals per la seva presència mundial.
- Aquesta realitat contrasta molt amb el soroll que es fa quan una empresa xinesa, sigui als Estats Units, a Rússia o Kazakhstan, pretén fer-se amb una empresa local. Llegint la premsa, molta gent pot tenir la sensació que els xinesos se'ns menjaran. Fins a l'entrada de la Xina a l'Àfrica, -on ha invertit 7.800.000.000 en un any (2009) una quantitat moderada i en països relativament abandonats per la tríada per la seva ruïna o perillositat- és objecte de llegendes sobre "el nou colonialista". Això ens porta a l'aparell de propaganda.
L'aparell de propaganda xinès ha millorat molt. La televisió xinesa té emissions globals en xinès, anglès i espanyol. Si en els noranta la tele global es reduïa pràcticament a la CNN i la BBC, gairebé sense diferència en moments de gran pressa propagandística, com la guerra de Iugoslàvia o l'Iraq, ara hi ha Al-Jazira, i televisions russes i xineses globals. S'ha millorat alguna cosa (molts xinesos, fora de la Xina veuen aquestes emissions de Pequín), però el desequilibri és patent i els "menús" informatius segueixen determinats pel món anglosaxó. És inimaginable que la CCTV, la televisió xinesa, determini els menús informatius, el que és notícia i el que no ho és, a Austràlia, al golf Pèrsic, a l'Àfrica o a Europa.
- Les inversions directes a l'estranger del conjunt dels BRIC, sumats, (Brasil, Rússia, Índia i Xina), representen menys que les d'Holanda. La suma total de les inversions que la Xina realitza a l'estranger és inferior a les realitzades per Rússia, el Brasil o Singapur. El 2009 la seva suma d'inversions FDI en els països desenvolupats va pujar fins a 17.500 milions, és a dir, menys d'un 5% del que la Xina rep en inversions, procedents majoritàriament de la tríada i d'Àsia Oriental. És a dir: les transnacionals estan molt ficades a la Xina, però les empreses xineses NO existeixen al món desenvolupat.
La realitat és que la Xina continua sent un país en desenvolupament i la prova és que amb una població que supera en 300 milions els 1.000 milions dels països més rics, el seu PIB és una cinquena part, i les seves exportacions una desena part del PIB d'aquells. O sigui que la conclusió segueix sent la que l'èxit de la Xina és el d'una hàbil administració de la seva debilitat en la globalització. Si s'ha de quedar amb una simple imatge, l'afirmació que la Xina és taller mundial de productes d'escàs valor afegit i que canvia milions de parells de sabates per un sol Boeing 747, és més realista que el de "pròxima i imminent superpotència".
Per la seva condició de país en desenvolupament, per la seva debilitat en la globalització i pels costos humans i en medi ambient que comporten, tots aquests èxits de creixement han de ser considerats èxits en la crisi, més que victòries en un procés que conduiria inevitablement cap a l’estatut de superpotència. Em sembla que aquesta és la visió sòbria que el mateix grup dirigent xinès té de la situació.
L'any passat, a Munic, el ministre d'exteriors xinès, Yang Jiechi, va recordar que és obvi: que, "les ciutats com Pequín i Xangai no representen el conjunt de la Xina", on hi ha "moltes zones rurals i remotes molt pobres, amb 135 milions de xinesos vivint amb menys d'un dòlar al dia (el 18% dels 750 milions que hi ha al món en aquesta categoria), 400 milions (més del 30% de la població) que viuen amb menys de dos dòlars diaris, i 10 milions sense accés a electricitat ".
Molt pocs països han assolit en l'últim mig segle sortir del forat del subdesenvolupament i ingressar en el club dels més desenvolupats. La llista es limita a Corea del Sud, l'illa de Taiwan i poc més. Si la Xina pot realitzar aquesta gesta, és una cosa que queda per al futur i que desconeixem. Yang va dir que per a què la Xina arribi a una "modernització veritable", "hauran de passar una dotzena de generacions".
III) Sobre el moviment obrer a la Xina
-L’imperatiu de desenvolupar el mercat intern té enormes implicacions socials, perquè la millora de les condicions generals de vida dels de baix i l'augment dels seus ingressos salarials, són condicions ineludibles per afirmar un creixement més endogen, més basat en el consum nacional, i menys dependent de la turbulenta economia global. Aquest és el sentit general d'invertir en la societat, de disminuir les despeses en educació per als més pobres, d'alliberar d'impostos els camperols i d'organitzar un sistema de seguretat social i atenció mèdica que cobrirà el 100% de la societat l’any 2020, començant pels més febles i desprotegits, ancians, dones embarassades, nens... Quan va esclatar la crisi, tot això -una tasca colossal- ja estava en marxa. No conec cap altre país que en els sis o set anys anteriors a la crisi, estés en aquesta clau preventiva i, diguem, avisada, sobre el que podia venir.
D'on va partir aquest reflex? En primer lloc, com he dit, del precedent posat el 1998 per la crisi asiàtica i el creixent desordre financer als Estats Units -de la mateixa naturalesa que el del nostre maó i del que ningú amb responsabilitats executives semblava conscient. En segon lloc, l'impacte de la crisi del Sars, el brot de pneumònia atípica del 2003, que va evidenciar que una simple crisi sanitària -que no va arribar a més- podia fer trontollar el creixement i trastocar tota l'economia a causa de l'absència de socialisme, de xarxes sanitàries i de seguretat social. Van ser alarmes que van fer prendre consciència de la insostenibilitat d'un creixement desigual i desequilibrat. Tota aquesta reflexió social té grans conseqüències per a la classe obrera xinesa i obre oportunitats institucionals al moviment obrer allà.
-Recordem breument del que estem parlant quan diem "classe obrera xinesa":
En primer lloc estem parlant del col·lectiu laboral més gran del món, els salaris, humor i condicions materials de vida del qual són molt determinants. El que ha passat en el món del treball en els últims vint o trenta anys, no s'entén sense l'ingrés en l'economia capitalista dels treballadors del bloc de l'Est, l'Índia i la Xina. Aquesta aportació va duplicar el nombre de la mà d'obra global (passem de 1460 milions d'obrers a més de 2900 milions). Molts més treballadors competint pel mateix capital van alterar la correlació global entre capital i treball. L'explotació, via salaris-escombraries, deslocalització, etc, va rebre noves oportunitats que, com veiem per tot arreu, s'estan aprofitant molt bé.
La Xina respon de la meitat d'aquest increment global de mà d'obra. Les condicions de treball de la seva classe obrera repercuteixen en l'escenari global, tant en altres països en desenvolupament (el cas del tèxtil mexicà és conegut: els mexicans van perdre segments sencers del mercat americà que tenen allà al costat i del qual en formen part, via el NAFTA) com en els països centrals. Per això, que les autoritats xineses estiguin interessades, per raons de la sostenibilitat general de la seva economia i del seu règim, en la millora de les condicions socials, té gran rellevància fora de la Xina, al món sencer. També l'evolució demogràfica del país, amb una tendència cap a l'envelliment poblacional força dinàmica, i les millores fiscals en el camp, donen suport indirectament a aquest vector de millora, perquè tendeixen a assecar per a les empreses més explotadores la fins ara inesgotable font de mà d'obra rural i és un factor de pujades salarials. Molts obrers poden pensar-s'ho més a l'hora d'acceptar determinades condicions de treball i, de fet, els sectors més explotadors de la manufactura pateixen des del 2007/2008 problemes d'escassetat de mà d'obra.
Cal dir que la voluntat tecnocràtica dels dirigents de Pequín és important, però es veu minvada i relativitzada per la seva limitada capacitat per fer complir les seves decisions i directives, per exemple la relativa cobertura que el govern central ha prestat a l'última onada de vagues, o una nova legislació sobre convenis col·lectius i representació sindical a les empreses (2). Governs provincials i locals -moltes vegades estretament dependents d'interessos empresarials- poden convertir en paper mullat aquestes directives. L'escenari ideal seria que la Xina arribés a una situació com la del Vietnam, on hi ha el dret de vaga i on els tribunals (que a la Xina depenen del poder local, la qual cosa minva la seva independència, un problema gravíssim) acostumen a donar la raó als obrers en les disputes laborals. S’haurà de veure...
-Finalment, hi ha un altre factor molt important que és la pressió dels propis obrers, legalista o, quan aquesta via falla, explosiva, que pot determinar molt el procés futur. A la Xina hi ha dues classes obreres, l'antiga i atípica, producte de la industrialització maoista, que va tenir llocs de treball vitalicis, pensions, i xarxes d'habitatge i sanitat, en gran part desmantellada en els anys noranta, i la d'origen camperol-emigrant, que alimenta la manufactura per a l'exportació, una classe obrera "clàssica" en el sentit de Marx, la situació, salvant totes les distàncies, podria comparar-se amb la dels nostres emigrants estrangers. Aquests dos exèrcits laborals estan units per una reclamació de legalitat que deixa fora de joc les autoritats, perquè elles mateixes parlen de governar d'acord a la llei. Per a les autoritats el nord no és la justícia social sinó l'estabilitat, i reprimeixen de la forma més ferotge qualsevol intent d'organització obrera autònoma. Els obrers ho saben i hi renuncien, però la seva protesta és molt viva.
Contra la idea tòpica que es té d'ells, els xinesos són molt rebels, i les seves exigències de drets i salaris més alts estan creixent. A la Xina hi va haver vagues, en el Xangai del 1957 i el 1976. L'any 2000 es va produir la mobilització més potent des de Tiananmen (1989): va ser una revolta de jubilats, aturats i treballadors del sector estatal del Nord-est (Dongbei), un bastió de la primera de les dues classes obreres esmentades... El potencial per a la protesta va a més, però sempre de forma aïllada, sense organització que superi una empresa (una estratègia conscient per no provocar la repressió) i recolzant-se en el discurs oficial sobre la legalitat. El resultat és un subtil estira i arronsa, però l'activitat va a més:
El 2008 es van registrar 127.000 protestes i tumults socials que van implicar 12 milions de ciutadans (el 2005 van ser 87.000). En 467 casos aquesta protesta va incloure l'assalt a seus del govern, en 615 casos atacs a la policia i en altres 110 casos destrosses i incendis de vehicles. Molts d'aquests desordres són obrers. Aquestes dades mostren una societat viva i reactiva, amb l’ira de la qual el govern ha de comptar a l'hora de prendre decisions que afecten la governabilitat. Arribem així a un aspecte crucial, l'últim, per comprendre el comportament internacional de la Xina que és el del seu potencial de caos intern com a factor dissuasori d'aventures exteriors de tipus imperial.
IV) Sobre el comportament mundial de la Xina en el passat i en el present.
Malgrat tot el que s'ha dit sobre la llegenda de la seva potència i la debilitat de la seva posició en la globalització, és obvi que la Xina creix, en economia i en poder Com s'administra aquesta nova força? La perspectiva històrica la va explicar molt bé Giovanni Arrighi, seguint en Fernand Braudel i tot un seguit d'historiadors japonesos, en el seu "Adam Smith in Beijing", que em va donar la idea essencial que defenso en el meu llibre (3).
- En primer lloc la relativa escassetat de conflictivitat exterior de la Xina i el seu entorn avui i ahir. En l'ahir hi veiem: dues guerres amb el Japó provocades per aquest darrer, alguna incursió a Birmània, guerres de consolidació de les fronteres -com les sagnants a Xinjiang i contra els pobles de l'estepa en el XVIII i XIX- i poca cosa més. En l'època moderna, estant amenaçada per la superpotència, la guerra de Corea, la guerra fronterera amb l'Índia l'octubre del 1962, provocada per aquesta, els incidents fronterers amb la URSS durant la Revolució Cultural- que ni tan sols els generals soviètics implicats sabien explicar a Moscou- i, com a excepció, la invasió del Vietnam, aquesta sí, una vergonyosa operació de càstig de la qual els xinesos en van sortir escaldats...
Avui constatem un paper moderat, prudent i pacificador en els dos escenaris més calents que la Xina té en el seu entorn immediat: el de la península coreana i el de Taiwan, ambdós vinculats a la guerra freda i els impulsos agressius dels Estats Units. També veiem moderació en despeses militars (150.000 milions de dòlars) i en la doctrina nuclear que regeix un arsenal discret (la seva mida és comparable a la britànic) i que gairebé no s'ha renovat des dels anys vuitanta.
Tornant a la història, constatem un desinterès històric pel comerç de llarga distància i pel domini i conquesta exterior, factors d'imperialisme. En lloc d'això domina una tradició d'imperi tributari clarament dominant del seu entorn asiàtic, basat en valors de Confuci compartits amb l’Àsia Oriental, i interessat en l'harmonia del seu entorn i que dóna un resultat de 500 anys de relativa pau, en franc contrast amb l'estat de coses en la història europea, amb potències en permanent competència i guerra, que practiquen canviants aliances entre elles per impedir el domini continental d'una sola.
- Com s'explica això? Molt té a veure amb la pròpia complicació de mantenir la Xina estable. Si un governant té grans problemes i ha de dedicar enormes energies i atenció a la governabilitat interna del seu país, la seva predisposició cap a l'aventura i agressivitat exterior és necessàriament reduïda. Aquest és el cas de la història de la Xina, país de revoltes, molt vulnerable a catàstrofes naturals (és crònica la simultaneïtat de sequera i inundació en un mateix any), amb una capacitat de caos sense comparació, com ens suggereix la seva història moderna. La sèrie de poc més d'un segle és impressionant: Des de la revolta Tai Ping (la guerra civil més gran de la història amb 50 milions de morts al s.XIX), fins a les grans fams del canvi de segle. D'aquí a la fallida imperial, la dissolució i fragmentació nacional dels senyors de la guerra, la invasió estrangera, la guerra, la guerra civil i la revolució. Des de llavors el gran salt endavant (la fam més gran del segle XX que el voluntarisme polític va agreujar), la revolució cultural, l'actual degradació mediambiental...
No crec que hi hagi al món un país amb aquest potencial i concentració de caos, el que explica amb escreix la prudència de la Xina i la seva obsessió per l'estabilitat interna, i, per extensió, externa. Perquè allò extern és vist com a una cosa subordinada a allò intern, al problema de la governabilitat. És cert que la viva i creixent dependència xinesa de recursos energètics exteriors és un factor nou que altera l'històric desinterès xinès pel comerç de llarga distància (aquí hi ha terreny de debat sobre les conseqüències que això pot tenir en el comportament mundial de la Xina, però el fet és que aquest país no construeix l'instrument tradicional per a la salvaguarda de rutes comercials: poderosos recursos militars aeronavals), però, en general, crec que tenim arguments raonables per pensar en un paper pal·liatiu de la Xina de portes enfora, en el caos que anuncia l'inquietant segle XXI. Moltes gràcies.
Notes
(1) En l'última New Left Review. Nolan és un observador competent que en un llibre del 1995 -China's Rise, Russia's Fall: Politics, Economics and Planning in the Transition from Stalinism- va defensar correctament la superioritat de la via xinesa respecte a la russa, una cosa òbvia però que ningú volia veure llavors per no contradir les bíblies mediàtiques i acadèmiques, que aleshores afirmaven el molt bé que anaven les coses a Moscou i el poc que havia de durar el creixement xinès.
(2) La crisi va fer que l'aplicació d'aquestes lleis, "es paralitzés en determinades zones", diu Qiao Jian, de l'Institut xinès de relacions laborals. Els casos de salaris impagats van augmentar sensiblement, però també van augmentar notablement els plets interposats pels obrers davant del Tribunal Suprem: 295.000 el 2008, amb un increment del 90% respecte l'any anterior. Van ser 318.000 el 2009 i 207.000 en els primers vuit mesos del 2010. El relatiu suport del govern a la pressió obrera va quedar patent en unes declaracions del primer ministre Wen Jiabao sobre els "baixos salaris" a les empreses en vaga, i en el fet que diaris com la Xina Daily denunciessin "la freqüent violació dels legítims drets dels treballadors "i fins i tot publicaran articles d'Anita Chan, una bona especialista laborista del moviment obrer xinès.
(3) L'actualitat de la Xina. Un món en crisi, una societat en gestació. Barcelona, Editorial Crítica, 2009.
Etiquetes de comentaris: 14, Globalització, Imperialisme, Internacional, Pensament, Política
Publica un comentari