per Erhard Crome
Politòleg, Institut per a l’Anàlisi Social de la Fundació Rosa Luxemburg
Traducció d’Àngel Ferrero
Durant les Jornades celebrades al CIDOB i organitzades per l’Associació Cultural Roig amb la col.laboració de la Fundació Pere Ardiaca al setembre de 2010 sota el títol “Europa davant una cruïlla històrica”, el politòleg alemany Erhard Crome va explicar la relació intrínseca entre el sistema capitalista, la crisi econòmica i la guerra, apuntant tanmateix les característiques pròpies que ofereix la conjuntura actual.
Globalització, acumulació de capital, expansió i militarització de la política internacional estan, a inicis del segle XXI, lligades les unes amb les altres. Són les diferents cares d'un mateix procés integrat. La crisis financera i econòmica internacional que va esclatar el 2008 mostra com n'és de fràgil i perillós aquest procés.
Globalització
Molt analistes són de l'opinió que l'actual globalització és quelcom històricament nou. Certament, en molts aspectes així ho sembla: arguments per mantenir-ho són l'aparició de noves forces productives, nascudes de les noves tecnologies com la informàtica, Internet o la transmissió de dades a llarga distància. Igualment apareixen també noves relacions de producció, vinculades sobre tot amb la nova esfera financera. Des dels anys 90 “les carteres d'accions” es van prendre com a mesura de l'economia, imposant-se mitjançant els preus de mercat i la especulació. Així, per exemple, les firmes de private-equity aconsegueixen reunir un potent capital inversor i posar-lo a funcionar a través de crèdits bancaris a les empreses o vendre'l. Els inversors prometen beneficis del 20% i més. Les empreses adquirides controlar i extingir el deute contret. El resultat és mostra habitualment en acomiadaments massius, el tancament de les seccions de l'empresa que no són rentables i tot sovint la fallida de tota la companyia, després de la qual aquestes inversions són absorbides de bell nou i posades novament en circulació.
La pràctica dels accionistes segueix, es desenvolupen empreses cada cop més grans, que operen a una escala mundial. El sector dels vols comercials a Occident és dominat per dues companyies: Boeing i Airbus. Totes dues reben tot moment el recolzament del govern dels EUA i de la Unió Europea respectivament. A sovint pledegen l'una contra l'altra a la Organització Mundial del Comerç (OMC). Les grans companyies demanen més seguretat, més seguretat també en la planificació a llarg termini i en els beneficis, que també s'espera que es garanteixin mitjançant la política internacional. Tot això mentre a la esfera financera es reforcen els processos en curs, pròpiament dit: l'anarquia de l'economia capitalista, de la qual ja en va parlar cèlebrement Marx. L'antagonisme de totes dues tendències provoca turbulències que acaben aterrant a l'economia i tenint efectes devastadors en altres branques de la societat.
Si aquestos desenvolupaments són contemplats des del punt de vista de l'economia política, es veu clarament en l'economia capitalista mundial des de 1945 un cicle visible de boom, que arriba fins a mitjans dels anys 60. Després segueix una crisi, i aquesta per una llarga fase d'estancament, que va de 1973 fins a 1993. El motiu principal, segons coincideixen tots els economistes, és una superproducció mundial del comerç industrial. Aquest estancament fou seguit de la bombolla especulativa dels anys 90 que va portar l'anomenada “nova economia” i finalitzar amb un gran crack. El domini dels mercats financers no va resoldre aquesta crisi, sinó que la va aguditzar. A això contribuí també en bona mesura la política mundial, que va seguir les exigències del neoliberalisme. La recent crisi financera i econòmica en fou la conseqüència. Un resultat d'aquest desenvolupament tindrà conseqüències durant molt de temps: trobem a tot el món una única redistribució de la riquesa social i, amb ella, un reforçament del poder del capital financer. Aquí juga el deute públic un paper essencial: el president dels EUA als anys 80, Ronald Reagan, va fer tot el possible deliberadament per augmentar la influència del capital financer sobre la política i imposar el monetarisme com a política econòmica. La inflació devia mantenir-se baixa, l'atur devia augmentar i els salaris devien caure en picat per tal de combatre amb èxit als sindicats. Si s'observa el neoliberalisme en els països del Nord i a Occident, totes aquestes mesures van gaudir d'un èxit incontestable (malgrat que els sindicats i els moviments socials, sobre tot a Europa continental, segueixen oferint resistència). Amb aquest teló de fons tenia la seva lògica que el demòcrata Clinton s'entestés a reduir de manera clara el deute nord-americà per tornar a ampliar l'espai de joc de la política, mentre que amb el republicà George W. Bush, mitjançant un augment dràstic de la despesa militar i la baixada espectacular d'impostos per als milionaris restaurà la situació de deute als EUA.
Quant a la majoria de països llatinoamericans, a l'Àfrica i Àsia, tenien i tenen amb el seu deute un important eina per transportar els recursos naturals i importants branques de producció (encara més) a la propietat de les grans companyies occidentals, obrir els seus mercats i reduir la despesa social en els països. L' OMC, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI) són els agents a través dels quals tot això s'imposa.
Aquest procés es degué sobre tot gràcies a un fet de ressonàncies històriques, el del fracàs del socialisme d'estat d'Europa oriental. Les direccions dels partits comunistes creien que podrien compensar els dèficits econòmics interiors dels seus respectius països mitjançant préstecs occidentals. Els crèdits van ser als anys 70 oferts de manera relativament, però a partir de llavors es van encarir i els governs d'aquestos països no podien dominar per més temps aquestos processos. La crisi del socialisme d'estat, que té orígens endògens, es va reforçar no obstant d'aquesta manera i va desembocar en el fracàs de tots aquestos sistemes. La fi del socialisme d'estat a l'Europa oriental fou l'episodi més carregat de conseqüències històriques de finals del segle XX. Amb la fi del socialisme realment existent, el capitalisme es convertí pràcticament en l'únic sistema econòmic a tot el món i fou així, de fet, globalitzat.
Nou impuls del capital
El capitalisme, tal i com fou descrit ja per Marx i Engels, no necessitava, no necessita únicament de mercats i mercaderies que puguin ser venudes als mercats, sinó també de força de treball, és a dir, de persones que siguin atretes o empeses a produir mercaderies que siguin venudes a un preu que és més alt que el cost de producció del venedor. Això constitueix el principi de benefici que requereix des de bon començament una gestió de la qüestió social per part del capitalisme per obrir-se pas, i més concretament de les condicions de vida d'aquells que produeixen les mercaderies.
El moviment comunista de l'època de Marx buscava la consecució de una altra societat, que produís d'una manera no capitalista i solucionés els problemes socials. Enfortits per la misèria i el crims de la classe dominant a la primera i segona guerra mundials, els partits comunistes van tenir èxit en tota una sèrie de països europeus des del 1917 fins a 1944 en la obtenció del poder i la proclamació d'una societat com aquesta. No obstant, no es resignaren a la lògica del sistema capitalista mundial (Immanuel Wallerstein). Com que el seu poder interior podia en alguns casos no estar legitimitat, el seu domini podia romandre i en lloc d'una societat lliure d'explotació es creà una nova classe dominant. De cara a l'exterior, els països del socialisme d'estat van perdre la competència econòmica amb Occident, les condicions de la qual es van complicar encara més a través de la competició d'armaments conscientment conduïda per l'Est. A finals dels 80 i començaments dels 90, la nomenklatura comunista dels països del socialisme d'estat a Europa oriental renuncià a nous intents de socialisme d'estat, es rendí als governs escollits i buscà a tot arreu i en tot moment convertir-se ella mateixa, amb un èxit notable a Rússia i altres antigues repúbliques soviètiques, en propietaris capitalistes, és a dir, en burgesos.
Aquest procés històric mundial tingué dues conseqüències. Una fou en la ideologia i la política neoliberal i fou que totes les concessions que per temor a més intents comunistes com a més compromisos entre els empresaris i les organitzacions del treball a Europa occidental i també als ja realitzats havien de fer-se retrocedir: això significà la retallada dels drets socials dels treballadors i d'altres treballadors dependents així com dels sistemes socials, sobre tot de fer caure en picat els salaris en comparació amb els ingressos dels accionistes i de la propietat capitalista, el desmantellament dels serveis públics i privatització de totes les seves institucions: tot això està a l'ordre del dia i es practica dia rere dia en el que es pot anomenar una “lluita de classes des de dalt”.
És propi del capitalisme que molts processos que prèviament eren controlats per altres agents siguin incorporats al mercat, resultat al que portava tanmateix el caràcter de les mercaderies: no només el els processos d'intercanvi, sinó també els processos de producció, de distribució i d'inversió. D'ençà aquest procés començà tracten els capitalistes d'acumular més i més capital i de convertir cada cop més processos de la vida econòmica en mercaderies. El capitalisme és una relació social i no entén de cap altra, però no és, sota cap concepte, un procés social del que sigui impossible apropiar-se. El desenvolupament històric del capitalisme conté l'impuls de convertir totes les coses en mercaderies (Immanuel Wallerstein). Aquest impuls s'ha fet després de la fi del socialisme d'estat un impuls essencial: no només els països aleshores comunistes l'han abraçat, sinó que ho han fet globalment totes les regions el món i s'ha imposat fins i tot a l'últim racó de la societat.
La qüestió social es planteja de bell nou, però aquest cop a escala mundial, doncs s'ha creat un patriciat internacional que posseïx aquesta economia mundial capitalista i que no sent cap responsabilitat social. Es diu que les 358 persones més riques del planeta “posseïxen” més que tota la meitat de la humanitat.
L'altra conseqüència aclaparadora és que la guerra ha retornat a la política i ha ocupat el lloc deixat per la Guerra Freda. Els EUA són l'única superpotència que queda. Gasten més en armament que tots els seus rivals econòmics i polítics en conjunt. L'OTAN s'ha enfortit i ampliat. Una conseqüència de tot això és que la guerra torna a ser un mitjà “normal” per fer política. Si en els temps de la Guerra Freda també els plans dels EUA eren els d'evitar una confrontació oberta a escala planetària i per això mateix no deixar escalar les “petites” guerres que ocorrien a la perifèria, des dels 90 es parla obertament de guerres “imperials”: la màxima violència ha de ser aplicada en el menor temps possible per tal de crear l'ordre que vulgui el centre imperial. En aquest sentit conscient fou la guerra de Iugoslàvia al 1999 la primera en obrir “l'entrada” del capital internacional en un país tot ignorant el dret internacional. La guerra per a l'establiment del nou ordre geopolític internacional que no és sinó la ocupació de l'Iraq devia portar tot això a una escala sense precedents. El fracàs dels EUA i dels seus aliats occidentals a l'Iraq i a l'Afganistan ha portat a que noves guerres contra l'Iran, Corea del Nord o Amèrica llatina no hagin esclatat fins a dia d'avui.
Capitalisme i guerra
Després de la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències catastròfiques, es mostrà als ulls de l'esquerra una connexió inextricable entre capitalisme, crisi i guerra. El socialdemòcrata alemany Karl Ballod identificà en la edició de postguerra de la seva obra Der Zukunftsstaat. Produktion und Konsum im Sozialstaat [L'Estat futur. Producció i consum a l'Estat social] (1919) la guerra mundial amb la crisi: «els economistes burgesos suggereixen, i es vanten de manera especial al fer-ho, que les crisis econòmiques no són, com Marx esperava, cada cop pitjors, sinó que ben al contrari, han estat cada cop més febles. Per descomptat: fins i tot l'acumulació de forces més gran de tota la història s'ha esvaït degut a la crisi de les forces internes i la crisi més terrible de la història mundial i la guerra mundial. Fins i tot els economistes burgesos la reconeixen com una guerra econòmica en el sentit literal del terme i que la persecució de la creació de valor ha acabat per autodestruir-se, com va ocórrer a totes les crisis econòmiques precedents.» La seva conclusió fou que la guerra mundial es mostrà com una crisi mundial i que el capitalisme havia arribat a la seva fi i que el socialisme tornava a l'agenda: elaborar aquesta tesi, i especialment els avantatges d'una economia socialista a les grans empreses, fou el objectiu declarat d'aquest llibre. Aquí no importa que la socialdemocràcia d'aleshores volgués realitzar aleshores encara el socialisme, sinó que la comprensió de les crisis sobrepassava el tractament econòmic habitual de l'època.
Els anàlisis dels comunistes també obtenien el mateix resultat: que la competició de la propietat privada capitalista creixia i que aquesta portava a un desenvolupament cada cop més crític, que desembocava en l'imperialisme i la guerra. «La política imperialista que porten a terme les “superpotències” ha, abans o després, d'acabar en un gran terrabastall. És ben clar que aquesta política de pillatge de totes les “superpotències” fou l'origen de la guerra.» Aquesta guerra «no podia sinó ser una guerra mundial», perquè totes les potències «estaven vinculades les unes amb les altres a través d'una economia mundial conjunta.» Així, l'alternativa era conseqüent: «“O dissolució conjunta o comunisme” La revolució que comença a emergir pels mateixos motius no podia ser sinó una revolució mundial, la guerra imperialista no podia acabar sinó en una guerra imperialista mundial.» (N. Bujarin, E. Preobraschensky: L'ABC del comunisme, 1921)
La història del segle XX, emperò, ha marxat per altres vies: (1) La revolució mundial restà per realitzar, el socialisme realment existent es limità a la Unió Soviètica i, a partir de 1945, a una amplia part d'Europa i d'Àsia. (2) El capitalisme es desenvolupa cada cop més críticament però romandre funcional i en la part del món dominada per ell hegemònic. La crisi més profunda fou llavors la crisi econòmica mundial de 1929 fins a 1933, que no obstant amb el New Deal de Roosevelt als EUA i l'arribada de la dictadura hitleriana a Alemanya va tenir conseqüències polítiques i econòmiques completament diferents. (3) La Segona Guerra Mundial, que va sortir en 1939 des de les trinxeres alemanyes, no es deixa explicar exclusivament com una continuació del capitalisme ni com una guerra anàloga a la primera, però tampoc superficialment per la “competició entre sistemes” entre la Unió Soviètica i el món capitalista. (4) El socialisme real necessitava portar a terme les seves pròpies guerres. Així és quan s'observa la participació de la Unió Soviètica en la partició de Polònia al 1939 i la guerra d'hivern fino-soviètica al 1940, però les guerres entre la Unió Soviètica i la Xina al 1970, Xina i Vietnam al 1980 i la guerra soviètica a l'Afganistan entre 1979 i 1989 s'expliquen clarament per disposicions polítiques internes del camp “socialista” dividit.
Sobre l'actual crisi econòmica
Amb l'actual crisi econòmica mundial la relació entre capitalisme, crisi i guerra torna a estar a l'ordre del dia. Resulta de la crisi un nou perill de guerra? La crisi econòmica mundial, que esclatà el 15 de setembre de 2008 quan es desplomà el banc Lehman Brothers, és la crisi econòmica capitalista més profunda des de la crisi econòmica mundial de 1929 a 1933. Les promeses i afirmacions del neoliberalisme, que des dels anys 80 eren sempre presents al pensament econòmic i les negociacions de política econòmica en els països occidentals, s'han demostrat falses i fraudulentes.
El desenvolupament fins a un punt crític del capitalisme no es deu atribuir a forces alienes. A diferència de les crisis anteriors –la crisis de Mèxic al 1982 i 1994, la crisi asiàtica al 1997, la crisi argentina del 2002– aquesta ha esclatat en el centre mateix del capitalisme mundial, els EUA i la UE, i s'ha estès des d'aquí a altres parts del món. El capitalisme neoliberal és propulsat pels mercats financers; domina la il·lusió de que es poden generar beneficis a partir de la pura economia financera, desconnectada de “l'economia real”. Al final a tot el món es troben repartits 200 bilions de dòlars en accions, en comparació amb un producte social brut mundial de 55 bilions de dòlars anuals.
Les conseqüències duradores de la crisi no es poden preveure. Fins avui s'ha destruït per “valor” de més de 50 mil milions de dòlars. Amb l'ajuda d'enormes paquets de salvament dels bancs estatals va poder capejar-se la crisi. Aquest any fou finalment acceptada de manera clara pels apologistes del capital, esclatà però novament en la forma d'una amenaçadora fallida estatal de Grècia i altres països. Alguns analistes alarmen mentrestant de que actualment hi ha una nova bombolla especulativa creada amb el diner estatal i els emprèstits dels dos últims anys, però que abans com ara, no hi ha encara un major control estatal com el que hi havia abans. Els analistes indiquen que a causa d'això el mercat existent de “derivats”, que no ha estat assegurat absolutament amb res, reuneix una massa de 680 mil milions de dòlars que podria desplomar-se en una pròxima fase de la crisi.
El problema de la crisi
Als anys 30, relativament superada la crisi econòmica mundial, la producció bèl·lica fou emprada per generar una ocupació addicional. Això tenia no obstant la condició de que existissin els mitjans financers per sostenir-la i arribés a tenir efectes d'ocupació reals. El pressupost estimat dels EUA destinat a la despesa militar se situava als últims anys de l'era Clinton (als 2000) en 300 mil milions de dòlars. A l'any 2008 els pressupostos d'armament dels EUA augmentaren fins als 607 mil milions de dòlars. Sota la presidència de George W. Bush s'han duplicat en vuit anys. A finals de l'era Clinton el deute estatal dels EUA estava xifrat en 5'8 mil milions de dòlars i el PIB en més de 10'2 mil milions de dòlars, és a dir, que el deute equivalia al 56'9% del PIB anual. A finals del 2008 el deute superava en molt els 10 mil milions de dòlars i el PIB se situava als 14'3 mil milions de dòlars, el percentatge augmentava per tant fins al 70'7%. De fet no hi ha ja espai per a la despesa addicional en armament dels EUA, que en qualsevol cas equival ja al 40% de la despesa mundial en armament. A tot això cal afegir que la producció moderna d'armament està molt especialitzada i que per cada milió de dòlars invertits cada cop hi ha menys persones ocupades que a altres branques del sector industrial o serveis. El govern d'Obama està ocupat actualment en cancel·lar els projectes d'armament aprovats pel govern anterior, però no menys cert és que n'aplica d'altres. A això cal afegir que el “programa de rescat” de la crisi financera solament en els primers nous mesos de la crisi acumulà mil milions més de dòlars al deute estatal dels EUA.
La política bel·licista del govern Bush va tenir com a conseqüències la guerra a l'Afganistan i a l'Iraq. Totes dues guerres van tenir èxit per als EUA i per als seus aliats, i encara avui són populars als països dels qui han participat. La guerra a l'Afganistan es lliura encara avui, encara que ha fracassat tant com ho ha fet la de l'Iraq. Els costos i els resultats no han estat útils més que als ulls d'aquells qui han conduït la guerra. Majories socials en Alemanya i molts altres països europeus estan en contra de la guerra a l'Afganistan. A curt termini no s'ha de calcular amb “petites guerres” del món occidental imperialista. Això ho mostra, entre altres coses, la operació dels EUA contra Corea del Nord. Anàlisis més exactes suggereixen a més a més que la lògica de la “superació” de la crisi econòmica i la direcció de la guerra a l'Afganistan corren en paral·lel, no que es derivin l'una de l'altra.
Roman la qüestió de si esclatarà o no una “gran guerra” entre els EUA i la Xina, de la que es parla cada dia més. Totes dues són potències que òbviament no volen permetre cap xoc d'interessos directe. L'ascens de Xina no necessita de cap guerra. I si els EUA en deu anys encara conserven mitjans financers per continuar un curs com l'actual és més aviat improbable. Políticament, amb Obama o amb un president nord-americà similar seria molt improbable.
En conclusió: existeix des de sempre una vinculació entre capitalisme, crisi i guerra. No va ser mai tan clara com fa noranta anys. La guerra fou en ocasions una “sortida” de la crisi per distreure dels problemes interns, per amagar el robatori econòmic i els problemes socials al país. Però el capitalisme i els beneficis no condueixen automàticament a la guerra. Continuaran esclatant guerres. Per això el moviment per la pau té encara la oportunitat d'abatre falcons de la guerra.
Politòleg, Institut per a l’Anàlisi Social de la Fundació Rosa Luxemburg
Traducció d’Àngel Ferrero
Durant les Jornades celebrades al CIDOB i organitzades per l’Associació Cultural Roig amb la col.laboració de la Fundació Pere Ardiaca al setembre de 2010 sota el títol “Europa davant una cruïlla històrica”, el politòleg alemany Erhard Crome va explicar la relació intrínseca entre el sistema capitalista, la crisi econòmica i la guerra, apuntant tanmateix les característiques pròpies que ofereix la conjuntura actual.
Globalització, acumulació de capital, expansió i militarització de la política internacional estan, a inicis del segle XXI, lligades les unes amb les altres. Són les diferents cares d'un mateix procés integrat. La crisis financera i econòmica internacional que va esclatar el 2008 mostra com n'és de fràgil i perillós aquest procés.
Globalització
Molt analistes són de l'opinió que l'actual globalització és quelcom històricament nou. Certament, en molts aspectes així ho sembla: arguments per mantenir-ho són l'aparició de noves forces productives, nascudes de les noves tecnologies com la informàtica, Internet o la transmissió de dades a llarga distància. Igualment apareixen també noves relacions de producció, vinculades sobre tot amb la nova esfera financera. Des dels anys 90 “les carteres d'accions” es van prendre com a mesura de l'economia, imposant-se mitjançant els preus de mercat i la especulació. Així, per exemple, les firmes de private-equity aconsegueixen reunir un potent capital inversor i posar-lo a funcionar a través de crèdits bancaris a les empreses o vendre'l. Els inversors prometen beneficis del 20% i més. Les empreses adquirides controlar i extingir el deute contret. El resultat és mostra habitualment en acomiadaments massius, el tancament de les seccions de l'empresa que no són rentables i tot sovint la fallida de tota la companyia, després de la qual aquestes inversions són absorbides de bell nou i posades novament en circulació.
La pràctica dels accionistes segueix, es desenvolupen empreses cada cop més grans, que operen a una escala mundial. El sector dels vols comercials a Occident és dominat per dues companyies: Boeing i Airbus. Totes dues reben tot moment el recolzament del govern dels EUA i de la Unió Europea respectivament. A sovint pledegen l'una contra l'altra a la Organització Mundial del Comerç (OMC). Les grans companyies demanen més seguretat, més seguretat també en la planificació a llarg termini i en els beneficis, que també s'espera que es garanteixin mitjançant la política internacional. Tot això mentre a la esfera financera es reforcen els processos en curs, pròpiament dit: l'anarquia de l'economia capitalista, de la qual ja en va parlar cèlebrement Marx. L'antagonisme de totes dues tendències provoca turbulències que acaben aterrant a l'economia i tenint efectes devastadors en altres branques de la societat.
Si aquestos desenvolupaments són contemplats des del punt de vista de l'economia política, es veu clarament en l'economia capitalista mundial des de 1945 un cicle visible de boom, que arriba fins a mitjans dels anys 60. Després segueix una crisi, i aquesta per una llarga fase d'estancament, que va de 1973 fins a 1993. El motiu principal, segons coincideixen tots els economistes, és una superproducció mundial del comerç industrial. Aquest estancament fou seguit de la bombolla especulativa dels anys 90 que va portar l'anomenada “nova economia” i finalitzar amb un gran crack. El domini dels mercats financers no va resoldre aquesta crisi, sinó que la va aguditzar. A això contribuí també en bona mesura la política mundial, que va seguir les exigències del neoliberalisme. La recent crisi financera i econòmica en fou la conseqüència. Un resultat d'aquest desenvolupament tindrà conseqüències durant molt de temps: trobem a tot el món una única redistribució de la riquesa social i, amb ella, un reforçament del poder del capital financer. Aquí juga el deute públic un paper essencial: el president dels EUA als anys 80, Ronald Reagan, va fer tot el possible deliberadament per augmentar la influència del capital financer sobre la política i imposar el monetarisme com a política econòmica. La inflació devia mantenir-se baixa, l'atur devia augmentar i els salaris devien caure en picat per tal de combatre amb èxit als sindicats. Si s'observa el neoliberalisme en els països del Nord i a Occident, totes aquestes mesures van gaudir d'un èxit incontestable (malgrat que els sindicats i els moviments socials, sobre tot a Europa continental, segueixen oferint resistència). Amb aquest teló de fons tenia la seva lògica que el demòcrata Clinton s'entestés a reduir de manera clara el deute nord-americà per tornar a ampliar l'espai de joc de la política, mentre que amb el republicà George W. Bush, mitjançant un augment dràstic de la despesa militar i la baixada espectacular d'impostos per als milionaris restaurà la situació de deute als EUA.
Quant a la majoria de països llatinoamericans, a l'Àfrica i Àsia, tenien i tenen amb el seu deute un important eina per transportar els recursos naturals i importants branques de producció (encara més) a la propietat de les grans companyies occidentals, obrir els seus mercats i reduir la despesa social en els països. L' OMC, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI) són els agents a través dels quals tot això s'imposa.
Aquest procés es degué sobre tot gràcies a un fet de ressonàncies històriques, el del fracàs del socialisme d'estat d'Europa oriental. Les direccions dels partits comunistes creien que podrien compensar els dèficits econòmics interiors dels seus respectius països mitjançant préstecs occidentals. Els crèdits van ser als anys 70 oferts de manera relativament, però a partir de llavors es van encarir i els governs d'aquestos països no podien dominar per més temps aquestos processos. La crisi del socialisme d'estat, que té orígens endògens, es va reforçar no obstant d'aquesta manera i va desembocar en el fracàs de tots aquestos sistemes. La fi del socialisme d'estat a l'Europa oriental fou l'episodi més carregat de conseqüències històriques de finals del segle XX. Amb la fi del socialisme realment existent, el capitalisme es convertí pràcticament en l'únic sistema econòmic a tot el món i fou així, de fet, globalitzat.
Nou impuls del capital
El capitalisme, tal i com fou descrit ja per Marx i Engels, no necessitava, no necessita únicament de mercats i mercaderies que puguin ser venudes als mercats, sinó també de força de treball, és a dir, de persones que siguin atretes o empeses a produir mercaderies que siguin venudes a un preu que és més alt que el cost de producció del venedor. Això constitueix el principi de benefici que requereix des de bon començament una gestió de la qüestió social per part del capitalisme per obrir-se pas, i més concretament de les condicions de vida d'aquells que produeixen les mercaderies.
El moviment comunista de l'època de Marx buscava la consecució de una altra societat, que produís d'una manera no capitalista i solucionés els problemes socials. Enfortits per la misèria i el crims de la classe dominant a la primera i segona guerra mundials, els partits comunistes van tenir èxit en tota una sèrie de països europeus des del 1917 fins a 1944 en la obtenció del poder i la proclamació d'una societat com aquesta. No obstant, no es resignaren a la lògica del sistema capitalista mundial (Immanuel Wallerstein). Com que el seu poder interior podia en alguns casos no estar legitimitat, el seu domini podia romandre i en lloc d'una societat lliure d'explotació es creà una nova classe dominant. De cara a l'exterior, els països del socialisme d'estat van perdre la competència econòmica amb Occident, les condicions de la qual es van complicar encara més a través de la competició d'armaments conscientment conduïda per l'Est. A finals dels 80 i començaments dels 90, la nomenklatura comunista dels països del socialisme d'estat a Europa oriental renuncià a nous intents de socialisme d'estat, es rendí als governs escollits i buscà a tot arreu i en tot moment convertir-se ella mateixa, amb un èxit notable a Rússia i altres antigues repúbliques soviètiques, en propietaris capitalistes, és a dir, en burgesos.
Aquest procés històric mundial tingué dues conseqüències. Una fou en la ideologia i la política neoliberal i fou que totes les concessions que per temor a més intents comunistes com a més compromisos entre els empresaris i les organitzacions del treball a Europa occidental i també als ja realitzats havien de fer-se retrocedir: això significà la retallada dels drets socials dels treballadors i d'altres treballadors dependents així com dels sistemes socials, sobre tot de fer caure en picat els salaris en comparació amb els ingressos dels accionistes i de la propietat capitalista, el desmantellament dels serveis públics i privatització de totes les seves institucions: tot això està a l'ordre del dia i es practica dia rere dia en el que es pot anomenar una “lluita de classes des de dalt”.
És propi del capitalisme que molts processos que prèviament eren controlats per altres agents siguin incorporats al mercat, resultat al que portava tanmateix el caràcter de les mercaderies: no només el els processos d'intercanvi, sinó també els processos de producció, de distribució i d'inversió. D'ençà aquest procés començà tracten els capitalistes d'acumular més i més capital i de convertir cada cop més processos de la vida econòmica en mercaderies. El capitalisme és una relació social i no entén de cap altra, però no és, sota cap concepte, un procés social del que sigui impossible apropiar-se. El desenvolupament històric del capitalisme conté l'impuls de convertir totes les coses en mercaderies (Immanuel Wallerstein). Aquest impuls s'ha fet després de la fi del socialisme d'estat un impuls essencial: no només els països aleshores comunistes l'han abraçat, sinó que ho han fet globalment totes les regions el món i s'ha imposat fins i tot a l'últim racó de la societat.
La qüestió social es planteja de bell nou, però aquest cop a escala mundial, doncs s'ha creat un patriciat internacional que posseïx aquesta economia mundial capitalista i que no sent cap responsabilitat social. Es diu que les 358 persones més riques del planeta “posseïxen” més que tota la meitat de la humanitat.
L'altra conseqüència aclaparadora és que la guerra ha retornat a la política i ha ocupat el lloc deixat per la Guerra Freda. Els EUA són l'única superpotència que queda. Gasten més en armament que tots els seus rivals econòmics i polítics en conjunt. L'OTAN s'ha enfortit i ampliat. Una conseqüència de tot això és que la guerra torna a ser un mitjà “normal” per fer política. Si en els temps de la Guerra Freda també els plans dels EUA eren els d'evitar una confrontació oberta a escala planetària i per això mateix no deixar escalar les “petites” guerres que ocorrien a la perifèria, des dels 90 es parla obertament de guerres “imperials”: la màxima violència ha de ser aplicada en el menor temps possible per tal de crear l'ordre que vulgui el centre imperial. En aquest sentit conscient fou la guerra de Iugoslàvia al 1999 la primera en obrir “l'entrada” del capital internacional en un país tot ignorant el dret internacional. La guerra per a l'establiment del nou ordre geopolític internacional que no és sinó la ocupació de l'Iraq devia portar tot això a una escala sense precedents. El fracàs dels EUA i dels seus aliats occidentals a l'Iraq i a l'Afganistan ha portat a que noves guerres contra l'Iran, Corea del Nord o Amèrica llatina no hagin esclatat fins a dia d'avui.
Capitalisme i guerra
Després de la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències catastròfiques, es mostrà als ulls de l'esquerra una connexió inextricable entre capitalisme, crisi i guerra. El socialdemòcrata alemany Karl Ballod identificà en la edició de postguerra de la seva obra Der Zukunftsstaat. Produktion und Konsum im Sozialstaat [L'Estat futur. Producció i consum a l'Estat social] (1919) la guerra mundial amb la crisi: «els economistes burgesos suggereixen, i es vanten de manera especial al fer-ho, que les crisis econòmiques no són, com Marx esperava, cada cop pitjors, sinó que ben al contrari, han estat cada cop més febles. Per descomptat: fins i tot l'acumulació de forces més gran de tota la història s'ha esvaït degut a la crisi de les forces internes i la crisi més terrible de la història mundial i la guerra mundial. Fins i tot els economistes burgesos la reconeixen com una guerra econòmica en el sentit literal del terme i que la persecució de la creació de valor ha acabat per autodestruir-se, com va ocórrer a totes les crisis econòmiques precedents.» La seva conclusió fou que la guerra mundial es mostrà com una crisi mundial i que el capitalisme havia arribat a la seva fi i que el socialisme tornava a l'agenda: elaborar aquesta tesi, i especialment els avantatges d'una economia socialista a les grans empreses, fou el objectiu declarat d'aquest llibre. Aquí no importa que la socialdemocràcia d'aleshores volgués realitzar aleshores encara el socialisme, sinó que la comprensió de les crisis sobrepassava el tractament econòmic habitual de l'època.
Els anàlisis dels comunistes també obtenien el mateix resultat: que la competició de la propietat privada capitalista creixia i que aquesta portava a un desenvolupament cada cop més crític, que desembocava en l'imperialisme i la guerra. «La política imperialista que porten a terme les “superpotències” ha, abans o després, d'acabar en un gran terrabastall. És ben clar que aquesta política de pillatge de totes les “superpotències” fou l'origen de la guerra.» Aquesta guerra «no podia sinó ser una guerra mundial», perquè totes les potències «estaven vinculades les unes amb les altres a través d'una economia mundial conjunta.» Així, l'alternativa era conseqüent: «“O dissolució conjunta o comunisme” La revolució que comença a emergir pels mateixos motius no podia ser sinó una revolució mundial, la guerra imperialista no podia acabar sinó en una guerra imperialista mundial.» (N. Bujarin, E. Preobraschensky: L'ABC del comunisme, 1921)
La història del segle XX, emperò, ha marxat per altres vies: (1) La revolució mundial restà per realitzar, el socialisme realment existent es limità a la Unió Soviètica i, a partir de 1945, a una amplia part d'Europa i d'Àsia. (2) El capitalisme es desenvolupa cada cop més críticament però romandre funcional i en la part del món dominada per ell hegemònic. La crisi més profunda fou llavors la crisi econòmica mundial de 1929 fins a 1933, que no obstant amb el New Deal de Roosevelt als EUA i l'arribada de la dictadura hitleriana a Alemanya va tenir conseqüències polítiques i econòmiques completament diferents. (3) La Segona Guerra Mundial, que va sortir en 1939 des de les trinxeres alemanyes, no es deixa explicar exclusivament com una continuació del capitalisme ni com una guerra anàloga a la primera, però tampoc superficialment per la “competició entre sistemes” entre la Unió Soviètica i el món capitalista. (4) El socialisme real necessitava portar a terme les seves pròpies guerres. Així és quan s'observa la participació de la Unió Soviètica en la partició de Polònia al 1939 i la guerra d'hivern fino-soviètica al 1940, però les guerres entre la Unió Soviètica i la Xina al 1970, Xina i Vietnam al 1980 i la guerra soviètica a l'Afganistan entre 1979 i 1989 s'expliquen clarament per disposicions polítiques internes del camp “socialista” dividit.
Sobre l'actual crisi econòmica
Amb l'actual crisi econòmica mundial la relació entre capitalisme, crisi i guerra torna a estar a l'ordre del dia. Resulta de la crisi un nou perill de guerra? La crisi econòmica mundial, que esclatà el 15 de setembre de 2008 quan es desplomà el banc Lehman Brothers, és la crisi econòmica capitalista més profunda des de la crisi econòmica mundial de 1929 a 1933. Les promeses i afirmacions del neoliberalisme, que des dels anys 80 eren sempre presents al pensament econòmic i les negociacions de política econòmica en els països occidentals, s'han demostrat falses i fraudulentes.
El desenvolupament fins a un punt crític del capitalisme no es deu atribuir a forces alienes. A diferència de les crisis anteriors –la crisis de Mèxic al 1982 i 1994, la crisi asiàtica al 1997, la crisi argentina del 2002– aquesta ha esclatat en el centre mateix del capitalisme mundial, els EUA i la UE, i s'ha estès des d'aquí a altres parts del món. El capitalisme neoliberal és propulsat pels mercats financers; domina la il·lusió de que es poden generar beneficis a partir de la pura economia financera, desconnectada de “l'economia real”. Al final a tot el món es troben repartits 200 bilions de dòlars en accions, en comparació amb un producte social brut mundial de 55 bilions de dòlars anuals.
Les conseqüències duradores de la crisi no es poden preveure. Fins avui s'ha destruït per “valor” de més de 50 mil milions de dòlars. Amb l'ajuda d'enormes paquets de salvament dels bancs estatals va poder capejar-se la crisi. Aquest any fou finalment acceptada de manera clara pels apologistes del capital, esclatà però novament en la forma d'una amenaçadora fallida estatal de Grècia i altres països. Alguns analistes alarmen mentrestant de que actualment hi ha una nova bombolla especulativa creada amb el diner estatal i els emprèstits dels dos últims anys, però que abans com ara, no hi ha encara un major control estatal com el que hi havia abans. Els analistes indiquen que a causa d'això el mercat existent de “derivats”, que no ha estat assegurat absolutament amb res, reuneix una massa de 680 mil milions de dòlars que podria desplomar-se en una pròxima fase de la crisi.
El problema de la crisi
Als anys 30, relativament superada la crisi econòmica mundial, la producció bèl·lica fou emprada per generar una ocupació addicional. Això tenia no obstant la condició de que existissin els mitjans financers per sostenir-la i arribés a tenir efectes d'ocupació reals. El pressupost estimat dels EUA destinat a la despesa militar se situava als últims anys de l'era Clinton (als 2000) en 300 mil milions de dòlars. A l'any 2008 els pressupostos d'armament dels EUA augmentaren fins als 607 mil milions de dòlars. Sota la presidència de George W. Bush s'han duplicat en vuit anys. A finals de l'era Clinton el deute estatal dels EUA estava xifrat en 5'8 mil milions de dòlars i el PIB en més de 10'2 mil milions de dòlars, és a dir, que el deute equivalia al 56'9% del PIB anual. A finals del 2008 el deute superava en molt els 10 mil milions de dòlars i el PIB se situava als 14'3 mil milions de dòlars, el percentatge augmentava per tant fins al 70'7%. De fet no hi ha ja espai per a la despesa addicional en armament dels EUA, que en qualsevol cas equival ja al 40% de la despesa mundial en armament. A tot això cal afegir que la producció moderna d'armament està molt especialitzada i que per cada milió de dòlars invertits cada cop hi ha menys persones ocupades que a altres branques del sector industrial o serveis. El govern d'Obama està ocupat actualment en cancel·lar els projectes d'armament aprovats pel govern anterior, però no menys cert és que n'aplica d'altres. A això cal afegir que el “programa de rescat” de la crisi financera solament en els primers nous mesos de la crisi acumulà mil milions més de dòlars al deute estatal dels EUA.
La política bel·licista del govern Bush va tenir com a conseqüències la guerra a l'Afganistan i a l'Iraq. Totes dues guerres van tenir èxit per als EUA i per als seus aliats, i encara avui són populars als països dels qui han participat. La guerra a l'Afganistan es lliura encara avui, encara que ha fracassat tant com ho ha fet la de l'Iraq. Els costos i els resultats no han estat útils més que als ulls d'aquells qui han conduït la guerra. Majories socials en Alemanya i molts altres països europeus estan en contra de la guerra a l'Afganistan. A curt termini no s'ha de calcular amb “petites guerres” del món occidental imperialista. Això ho mostra, entre altres coses, la operació dels EUA contra Corea del Nord. Anàlisis més exactes suggereixen a més a més que la lògica de la “superació” de la crisi econòmica i la direcció de la guerra a l'Afganistan corren en paral·lel, no que es derivin l'una de l'altra.
Roman la qüestió de si esclatarà o no una “gran guerra” entre els EUA i la Xina, de la que es parla cada dia més. Totes dues són potències que òbviament no volen permetre cap xoc d'interessos directe. L'ascens de Xina no necessita de cap guerra. I si els EUA en deu anys encara conserven mitjans financers per continuar un curs com l'actual és més aviat improbable. Políticament, amb Obama o amb un president nord-americà similar seria molt improbable.
En conclusió: existeix des de sempre una vinculació entre capitalisme, crisi i guerra. No va ser mai tan clara com fa noranta anys. La guerra fou en ocasions una “sortida” de la crisi per distreure dels problemes interns, per amagar el robatori econòmic i els problemes socials al país. Però el capitalisme i els beneficis no condueixen automàticament a la guerra. Continuaran esclatant guerres. Per això el moviment per la pau té encara la oportunitat d'abatre falcons de la guerra.
Etiquetes de comentaris: 14, economía, Globalització, Imperialisme, Internacional, Pensament, Política
Publica un comentari