per Andreu Espasa
En la primera part de l'article, ens vam centrar en la biografia política de Jyoti Basu durant els seus anys com a líder de l'oposició. Aquesta segona part tracta sobre l'acció dels governs del Front d'Esquerres a Bengala Occidental, encapçalats per Basu durant vint-i-tres anys.
Daniel Patrick Moynihan, ambaixador nord-americà a l’Índia als anys setanta, confessà en una ocasió les interferències de la CIA en els processos electorals de la República de l’Índia. Segons Moynihan, els nord-americans només havien intervingut en dues ocasions amb donacions il·legals de diners: «Totes dues vegades es féu davant la perspectiva d’una victòria comunista en una elecció estatal, una vegada a Kerala i una altra vegada a Bengala Occidental, on hi ha Calcuta. En les dues ocasions, es donaren els diners al Partit del Congrés, que era el que els havia demanat. Una vegada se li donà a la mateixa senyora [Indira] Gandhi, que aleshores era funcionària del partit.»
L’afer de l’ajuda de la CIA al Congrés Nacional Indi (CNI) exemplifica prou bé les ambigüitats ideològiques del govern central indi dels anys setanta. D’una banda, en política exterior, Indira Gandhi liderà el Moviment de Països no Alineats i millorà les relacions d’amistat amb la Unió Soviètica. En política interior, en canvi, els governs d’Indira combinaren una política de caire socialitzant amb una hostilitat sense treva contra el Partit Comunista de l’Índia (Marxista) —PCI (M)—, el partit de Jyoti Basu.
Indira Gandhi assolí una gran popularitat gràcies a la ràpida victòria en la Guerra Indopaquistanesa de 1971, que propicià la independència de Bangladesh. Ben aviat, però, la popularitat d’Indira començà a baixar en picat, especialment a Bengala Occidental. Tres anys seguits de sequeres i una inflació anual del 30% —provocada en part per l’alça dels preus internacionals del petroli— deixaren les classes populars econòmicament exhaustes. L’agitació social i política no es féu esperar. Fou justament Siddhartha Shankar Ray, l’home fort d’Indira a Calcuta, qui escrigué l’esborrany del Decret d’Emergència Interna, gràcies al qual la primera ministra esquivà un procés judicial per frau electoral i assumí poders dictatorials durant quasi dos anys, des de juny de 1975 fins a març de 1977. El nou Estat policial estengué la repressió a qualsevol possible enemic polític del govern. A principis de 1977, només a les presons de Bengala Occidental, ja es comptaven més de cinc mil presos polítics, detinguts arbitràriament i sense judici. La majoria eren comunistes del PCI (M). El mateix dia que es declarà el nou Estat d’Emergència Jyoti Basu es trobava a Calcuta. El dirigent comunista aconseguí evitar l’arrest, però la majoria de dirigents del seu partit foren empresonats. «De fet, l’Emergència ja estava sent aplicada a Bengala des que Siddhartha [Shankar Raj] arribà com a agent d’Indira Gandhi», afirmà Basu. «El que realment significà la Declaració d’Emergència fou que la resta del país experimentà el que ja patia Bengala des de 1971.»
Recuperació de la democràcia i victòria del Front d’Esquerres
El moviment de resistència democràtica, liderat pel mític activista Jayaprakash Narayan, mantingué viva la flama opositora durant els dos anys de dictadura d’Indira. Mal informada pels seus aduladors, Indira finalment aixecà l’Estat d’Emergència i convocà eleccions generals i estatals, confiada a repetir les victòries aclaparadores del passat. Per sorpresa seva, a nivell nacional, les eleccions de 1977 donaren la victòria al partit Janata, amb massa contradiccions internes per suportar gaire temps l’experiència del govern. A Bengala Occidental, en canvi, fou el Front d’Esquerres qui arribà al poder amb una amplíssima majoria i encetà una etapa de més de trenta anys de govern. El PCI (M) obtingué tot sol la majoria absoluta de la cambra de diputats: 178 dels 294 escons de l’assemblea. A la majoria absoluta del partit de Basu, calia afegir una cinquantena més de diputats, obtinguts en les llistes dels partits aliats en el si del Front d’Esquerres. Jyoti Basu fou escollit primer ministre.
Des de llavors, el PCI (M) i els seus aliats del Front d’Esquerres han guanyat totes les convocatòries electorals al parlament estatal. L’experiència de govern dels comunistes bengalins presenta singularitats molt interessants. A la majoria d’estats indis, la política electoral és tan volàtil que els votants acostumen a donar la victòria al partit de l’oposició. Un govern estatal difícilment dura més d’una legislatura. L’especificitat dels governs de Front d’Esquerres també té una dimensió internacional: els exemples de reiterades victòries electorals comunistes en un context d’autèntica competència multipartidista no són fàcils de trobar.
“No governem la República de Bengala Occidental”
Des de 1977 fins a 2000, el principal responsable d’aquesta singular experiència històrica fou Jyoti Basu. La formació del primer govern de Front d’Esquerres a Calcuta creà, des de bon principi, una gran expectació, tant a l’Índia com a l’exterior. El mateix Basu no es cansà de recordar les serioses limitacions dels seus governs: «No estem governant la República de Bengala Occidental. Som part de l’Índia i hem de treballar sota moltes restriccions, restriccions presents en la Constitució i restriccions pròpies de treballar en una estructura feudal-capitalista. Hem estudiat la situació i sabem que, sota les circumstàncies actuals, no podem tenir un programa socialista, ni tan sols un programa socialdemòcrata. Però tenim un programa bàsic de mínims per a benefici del poble.»
La primera tasca immediata del Front d’Esquerres, constituït a Calcuta el juny de 1977, fou el ple restabliment dels drets democràtics, que havien estat contínuament trepitjats pels anteriors governs del Congrés Nacional Indi (CNI). Lluny d’un ànim venjatiu, el nou govern es comprometé a garantir el dret democràtic a la protesta, tant per permetre el dissentiment entre els seus enemics com per encoratjar la mobilització dels seus aliats en els moviments populars de masses.
Reforma agrària, prioritat del nou govern
Com tothom s’esperava, la política prioritària del nou govern fou la reforma agrària. La reforma només es podia proposar objectius moderats, a base d’explotar les escasses competències del govern regional amb la màxima creativitat possible. Les primeres mesures proveïren un mínim socors per als sectors populars del camp: treballadors agrícoles, bargadars (parcers) i petit camperolat. A més de distribuir terres de propietat pública, el govern instaurà un salari mínim de subsistència, així com programes de treball públic per als mesos d’escassa activitat. Gràcies a aquests programes, la construcció d’habitatge social augmentà considerablement.
Els bargadars foren el col⋅lectiu més beneficiat per la reforma agrària. Gràcies a l’anomenada Operació Barga, més d’un milió de bargadars foren inscrits per primera vegada en un registre. La campanya permeté frenar l’alt índex de desnonaments i atorgar al col⋅lectiu bargadar, per primer cop, el dret a herència. També s’augmentà substancialment la part de la collita a què tenien dret. Fins llavors, el terratinent es quedava amb la meitat o més de la collita. Després de les reforma agrària del Front d’Esquerres, la porció destinada al terratinent es reduí a un 25%. Una altra novetat fou l’obertura de programes de crèdit públic a un interès del 4%. El nou govern també rebaixà substancialment els impostos per als petits propietaris i creà un sistema públic de distribució de llavors i fertilitzants. A diferència d’altres estats agraris de l’Índia com ara Punjab, Haryana o Gujarat, on les reformes agràries se centraren en l’impuls a la renovació tecnològica, la política agrària del Front d’Esquerres de Bengala Occidental s’enfocà principalment a qüestions estructurals de redistribució de la terra i dels drets dels parcers.
Un indicador dels fruits de la política agrícola del govern de Front d’Esquerres el trobem en la relativa baixa incidència de suïcidis al camp bengalí. En els últims tretze anys, es calcula que ja s’han suïcidat uns 200.000 pagesos indis —un tràgic fenomen en augment des de l’adopció de polítiques neoliberals per part del govern central—. Bengala Occidental, juntament amb Kerala, es troba entre els estats indis amb menys suïcidis de pagesos i on, a diferència de la tendència nacional, el fenomen manifesta una tendència a la baixa.
La democràcia agrària, conquesta i mitjà de la transformació social al camp
La reforma agrària de Bengala Occidental no hauria estat possible sense l’ajuda de la democràcia de base. Amb l’arribada al govern del Front d’Esquerres, s’iniciaren les reformes legals necessàries per posar en marxa el sistema de Panchayati Raj (consells comunals). Els Panchayati Raj són òrgans de democràcia local, l’existència dels quals està regulada en la Constitució de 1950. A molts estats indis, als consells comunals només se’ls atorguen funcions simbòliques. A Bengala Occidental, en canvi, els Panchayati Raj han participat activament en diverses parts del programa de reforma agrària, especialment en la redistribució de terra pública per als camperols sense terra.
Les eleccions als Panchayati Raj de 1977 a Bengala Occidental foren les primeres de tot el país que es realitzaren a gran escala i amb seriositat. Dels 55.000 càrrecs en joc, els candidats del Front d’Esquerres en guanyaren dos terços. Molts dels escollits en les llistes comunistes no eren parcers, sinó classe mitjana rural (principalment, petits propietaris agrícoles, mestres d’escola i treballadors socials). Amb el temps, aquests milers de quadres comunistes amb responsabilitat local s’han revelat com la columna vertebral del suport del Front d’Esquerres a la Bengala rural. Sota l’hegemonia frontpopulista, els Panchayati Raj han funcionat com un plataforma de poder local en la lluita de la majoria popular contra els interessos dels terratinents. La seva existència també contribueix a la vitalitat democràtica de Bengala Occidental, que compta amb un índex de participació electoral insòlitament alt, pròxim al 80%.
Quan Basu abandonà el govern, la popularitat dels comunistes al camp es podia explicar per resultats tangibles. Més d’un 20% de famílies rurals s’havien beneficiat de la redistribució de terres. Prop d’un 60% de la terra cultivable a Bengala Occidental es trobava en mans de petits propietaris, mentre que la mitjana nacional no arribava al 30%. A través dels Panchayati Raj, els camperols accedien a fertilitzants, sistemes d’irrigació i millores tecnològiques. Els consells comunals i de districte no es limitaven a gestionar la distribució de recursos, sinó que també tenien un considerable poder de decisió sobre els pressupostos. Un 50% de la despesa pública estatal es decidia a nivell municipal o de districte.
Des de 1977, l’estratègia política dels comunistes bengalins evidencià en la pràctica un canvi d’actitud respecte a la concepció de la democràcia que ja havia començat a gestar-se des de mitjan anys seixanta. A diferència del CNI, els comunistes encara no es permetien descriure la República de l’Índia com “la democràcia més gran del món”, però quan el PCI (M) arribà al govern, Basu ja havia abandonat el menyspreu per la totalitat del sistema constitucional indi com una “trampa burgesa” o una “mera farsa dels capitalistes”. Segons la nova visió, els comunistes qualificaven certs aspectes de la Constitució de la República de l’Índia, com ara el sistema parlamentari pluripartidista o la possibilitat de desenvolupar consells comunals, com a “conquestes democràtiques”. La tasca dels comunistes, dins i fora del govern, consistia a aprofitar les escletxes de participació democràtica existents per avançar en la consecució d’una veritable democràcia.
Harmonia intercomunitària, orgull del Front d’Esquerres
En la lluita del nou govern contra l’analfabetisme, una de les actuacions més populars fou la incorporació de menjadors a les escoles primàries. Un altre aspecte central de la política educativa dels governs de Basu fou la promoció d’un ensenyament democràtic i laic, entès com a antídot essencial en la prevenció de la violència intercomunitària. Els èxits assolits en aquest terreny suposen un gran motiu d’orgull per als comunistes bengalins. En efecte, la baixa incidència de la violència sectària és un dels aspectes diferencials de l’actual Bengala Occidental.
L’assassinat d’Indira Gandhi el 31 d’octubre de 1984 per part de dos dels seus guardaespatlles sikh posà a prova la retòrica laica de les autoritats índies. Mentre a tot el país la violència contra els sikhs es cobrava milers de morts —molt sovint amb la complicitat dels organismes policials locals—, a Calcuta la situació era ben diferent. La ciutat comptava amb una comunitat de 50.000 sikhs, molts d’ells taxistes, fàcilment identificables pel turbant i la barba. Jyoti Basu ordenà a la policia el manteniment de la pau intercomunitària. Els poderosos sindicats calcutians també es posaren en màxima alerta per evitar brots de violència sectària. Pocs sikhs foren atacats i cap d’ells morí. Per a l’historiador Ramachandra Guha: «L’exemple de Calcuta demostrà que una acció ràpida per part de l’Administració podia prevenir la violència comunitària —una lliçó que, lamentablement, es perdé la resta del país.»
Desenvolupament industrial, font de contradiccions
En política industrial, els resultats no són tan positius. Els enemics conservadors del govern han concentrat el foc de la seva crítica en la presumpta incapacitat del Front d’Esquerres a l’hora d’atreure capital estranger. La dreta assegura que els sindicats reben massa suport del govern, amb la consegüent desincentivació de noves inversions. Els opositors d’esquerres, per contra, consideren que la política d’atracció d’inversió industrial ha estat massa agressiva i antipopular, arrogant amb els camperols bengalins i complaent amb les multinacionals estrangeres.
El debat sobre la necessitat d’afavorir la industrialització a Bengala Occidental no és nou. Durant la dominació britànica, Bengala era la zona més industrialitzada de l’Índia. Amb l’arribada de la independència, la partició de Bengala per raons religioses i l’allau de refugiats del Paquistan Oriental van suposar un gran trasbals econòmic. La posició industrial de Bengala Occidental inicià un període d’estancament i decadència. Des de la dècada dels cinquanta, el gran obstacle per al desenvolupament industrial fou el centralisme de Nova Delhi. El govern central, preocupat per impulsar l’equilibri territorial, seguí una política de discriminació industrial contra la zona oriental del país. Les llicències per a noves indústries a Bengala Occidental eren sistemàticament postergades i el govern central dedicava poca inversió directa a la regió. La proporció entre crèdit i dipòsit dels bancs comercials nacionalitzats a Bengala Occidental es mantenia irracionalment deprimida al voltant del 46%, mentre que la mitjana nacional era del 60%. Quan el govern de Front d’Esquerres assumí el poder, intentà promoure la indústria de petita escala, però l’absència de competències reals en matèria industrial garantí el fracàs de les primeres mesures.
Als anys noranta, amb la desaparició del bloc soviètic i l’expansió de l’hegemonia neoliberal a nivell mundial, l’Índia visqué un període de canvis dramàtics. Els neoliberals indis tingueren força èxit a l’hora d’introduir part del seu programa econòmic, que incloïa propostes molt radicals: eliminació dels aspectes proteccionistes de la legislació laboral, abolició dels subsidis rurals, plena convertibilitat de la rúpia i privatització de la sanitat i l’ensenyament. En els estats on el PCI (M) es trobava a l’oposició, l’enfrontament amb les noves polítiques neoliberals fou total. Els sindicats liderats pels comunistes eren els primers a organitzar vagues generals locals com a resposta a la privatització de qualsevol servei públic. A Delhi, els intel·lectuals comunistes —sovint associats a la prestigiosa Universitat de Jawaharal Nehru— s’implicaren de ple en les batalles ideològiques contra els nous mandarins neoliberals.
Jyoti Basu i els seus socis de govern del Front d’Esquerres es mostraren més ambigus. Tot i condemnar els aspectes més radicals de les reformes neoliberals, no ignoraven l’oportunitat històrica que se’ls presentava. Amb les noves desregulacions, s’augmentava la descentralització administrativa i s’alleugeria el procés d’adquisició de llicències industrials. Paradoxalment, el credo neoliberal que abraçaren les elits índies en la dècada dels noranta obrí la porta per a una política industrial més activa i autònoma per part del govern de Calcuta, per bé que carregada de contradiccions potencials.
Davant la nova situació, els governs de Basu assumiren el risc d’impulsar una política industrial de “creixement accelerat” per a Bengala Occidental, en el marc de la nova política neoliberal de creixement econòmic de la República de l’Índia. En estreta col·laboració amb el sector privat, el govern bengalí invertí fortament en infraestructures, especialment en la xarxa de carreteres i de ferrocarrils i en el sistema de generació d’electricitat. També intentà atreure inversió estrangera ressaltant els avantatges comparatius de Bengala Occidental: estabilitat política, harmonia intercomunitària, força laboral qualificada i un mercat rural en expansió. Els esforços de promoció de Bengala Occidental inclogueren una gira de Jyoti Basu el 1995 pels Estats Units, Europa i la Xina. Avui en dia, l’economia de Bengala Occidental continua sent bàsicament agrícola, però la política de foment de la indústria ja ha donat resultats importants, sobretot en l’àrea de les telecomunicacions. Diverses multinacionals, com ara Siemens i Phillips, s’han instal⋅lat al territori. El creixement del Producte Interior Brut de la regió durant la darrera dècada ha vorejat el 10%.
Nandigram, l’inici de la davallada
El boom industrial de Bengala Occidental té el seu cantó fosc. Com era previsible, sovint les intencions del Front d’Esquerres de combinar el creixement industrial de la regió amb cert repartiment igualitari de la nova riquesa han xocat amb la crua realitat. En ocasions, la nova política d’industrialització, basada en Zones Econòmiques Especials a l’estil xinès, ha comportat el desplaçament forçat de població rural per fer lloc a les noves indústries. Els primers conflictes ja van començar a aparèixer durant els últims anys de govern de Basu, però ha estat al seu successor des de 2000, Buddhadeb Bhattacharya, a qui li ha esclatat una gravíssima crisi de legitimitat política. El 14 de març de 2007, al poble de Nandigram, on el govern pretenia instal⋅lar un complex industrial químic, la policia estatal disparà contra uns manifestants que s’oposaven a l’expropiació d’una zona de 10.000 hectàrees. El resultat fou 14 manifestants morts i més de 70 ferits. Des de la massacre de Nandigram, el suport popular al Front d’Esquerres ha baixat de manera aparentment imparable. Molts comentaristes coincidiren a assenyalar que, en el funeral multitudinari de Jyoti Basu del passat gener de 2010, s’hi podia percebre un ambient de final d’època.
Entre els qui lamenten el final inesperat de l’hegemonia comunista a Bengala Occidental, hi ha l’historiador britànic Eric Hobsbawm. Preguntat recentment pels esdeveniments que li havien semblat més sorprenents des de la publicació de la seu famós llibre sobre la història del segle XX, Hobsbawm inclogué una referència a Bengala Occidental: «(...) I tercer, una qüestió que encara és més local: el col⋅lapse del PCI (M) de Bengala Occidental, fet que realment no m’havia esperat. Prakash Karat, el secretari general del PCI (M), fa poc em digué que se sentien assetjats i acorralats. (...) Això després d’haver governat com un partit nacional, que és el que era, durant trenta anys. La política d’industrialització, expropiant la terra dels camperols, va tenir un efecte negatiu, i va ser un clar error. Puc entendre que, com tots els governs d’esquerres que encara sobreviuen, ells havien de tenir en compte el desenvolupament econòmic, desenvolupament privat inclòs, i per tant els semblà natural desenvolupar una forta base industrial. Tot i això, no deixa de ser una mica sorprenent que això hagi desembocat en un gir tan dramàtic.»
Fonts:
MOYNIHAN, Daniel P., A dangerous place, Boston, Little-Brown, 1978, pàg. 41.
GANGADHARAN, Koshy, et al., The inquisition, revelations before the Shah Commission, Nova Delhi, Path Publishers, 1978, pàg. 260.
BANERJEE, Surabhi, Jyoti Basu. The Authorized Biography, Nova Delhi, Viking-Penguin India, 1997, pàg. 160 i 228.
DE, Prabir Kumar, The politics of land reform: the changing scene in rural Bengal, Calcuta, Minerva Associates, 1994, pàg. 21-24.
SAINATH, P.,“Nearly 2 lakh farm suicides since 1997”, The Hindu, 22 de gener de 2010. Noam Chomsky ens dóna una breu i colpidora explicació del fenomen dels suïcidis de pagesos indis: «(...) Tu destines finançament governamental per donar suport a l’enginyeria informàtica i el treus del desenvolupament rural —suport per als pagesos, irrigació, crèdit rural. Llavors, forces els pagesos cap als cultius d’exportació. En comptes de produir menjar per al país i per a ells mateixos, ells produeixen, posem per cas, cotó, que requereix alts inputs, fertilitzants i molta aigua, que no està disponible. I els preus fluctuen radicalment. De tal manera que un any pots fer molts diners i l’any següent, res de res. En l’agroindústria, no importa tant. (...) Però si tu ets un pobre pagès i no pots vendre la collita un any, no li pots dir als teus fills: “No et preocupis, enguany no tenim res per menjar. Potser menjarem l’any que ve.” Llavors t’endeutes. Com que el govern no proveeix crèdit rural, (...) tu demanes en préstec a l’usurer al 40%. L’any següent no el pots pagar i has de vendre la teva terra. Molt aviat els teus fills s’estan morint de fam i tu no hi pots fer res.» CHOMSKY, Noam, What We Say Goes, Nova York, Metropolitan Books, 2007, pàg. 49.
BHATTACHARYYA, Harihar, Making local democracy work in India: social capital, politics & governance in West Bengal, Nova Delhi, Vedams, 2002, pàg. 93-97; BASU, Jyoti (editor), et al., People’s Power in practice. 20 years of Left Front in West Bengal, Calcuta, National Book Agency Private Limited, 1997, pàg. 14-18.
GUHA, Ramachandra, India after Gandhi: the history of the world’s largest democracy, Nova York, Ecco, 2007, pàg. 567.
“World Distempers, Interview to Eric Hobsbawm”, New Left Review, gener-febrer de 2010, núm. 61, pàg. 133-134.
En la primera part de l'article, ens vam centrar en la biografia política de Jyoti Basu durant els seus anys com a líder de l'oposició. Aquesta segona part tracta sobre l'acció dels governs del Front d'Esquerres a Bengala Occidental, encapçalats per Basu durant vint-i-tres anys.
Daniel Patrick Moynihan, ambaixador nord-americà a l’Índia als anys setanta, confessà en una ocasió les interferències de la CIA en els processos electorals de la República de l’Índia. Segons Moynihan, els nord-americans només havien intervingut en dues ocasions amb donacions il·legals de diners: «Totes dues vegades es féu davant la perspectiva d’una victòria comunista en una elecció estatal, una vegada a Kerala i una altra vegada a Bengala Occidental, on hi ha Calcuta. En les dues ocasions, es donaren els diners al Partit del Congrés, que era el que els havia demanat. Una vegada se li donà a la mateixa senyora [Indira] Gandhi, que aleshores era funcionària del partit.»
L’afer de l’ajuda de la CIA al Congrés Nacional Indi (CNI) exemplifica prou bé les ambigüitats ideològiques del govern central indi dels anys setanta. D’una banda, en política exterior, Indira Gandhi liderà el Moviment de Països no Alineats i millorà les relacions d’amistat amb la Unió Soviètica. En política interior, en canvi, els governs d’Indira combinaren una política de caire socialitzant amb una hostilitat sense treva contra el Partit Comunista de l’Índia (Marxista) —PCI (M)—, el partit de Jyoti Basu.
Indira Gandhi assolí una gran popularitat gràcies a la ràpida victòria en la Guerra Indopaquistanesa de 1971, que propicià la independència de Bangladesh. Ben aviat, però, la popularitat d’Indira començà a baixar en picat, especialment a Bengala Occidental. Tres anys seguits de sequeres i una inflació anual del 30% —provocada en part per l’alça dels preus internacionals del petroli— deixaren les classes populars econòmicament exhaustes. L’agitació social i política no es féu esperar. Fou justament Siddhartha Shankar Ray, l’home fort d’Indira a Calcuta, qui escrigué l’esborrany del Decret d’Emergència Interna, gràcies al qual la primera ministra esquivà un procés judicial per frau electoral i assumí poders dictatorials durant quasi dos anys, des de juny de 1975 fins a març de 1977. El nou Estat policial estengué la repressió a qualsevol possible enemic polític del govern. A principis de 1977, només a les presons de Bengala Occidental, ja es comptaven més de cinc mil presos polítics, detinguts arbitràriament i sense judici. La majoria eren comunistes del PCI (M). El mateix dia que es declarà el nou Estat d’Emergència Jyoti Basu es trobava a Calcuta. El dirigent comunista aconseguí evitar l’arrest, però la majoria de dirigents del seu partit foren empresonats. «De fet, l’Emergència ja estava sent aplicada a Bengala des que Siddhartha [Shankar Raj] arribà com a agent d’Indira Gandhi», afirmà Basu. «El que realment significà la Declaració d’Emergència fou que la resta del país experimentà el que ja patia Bengala des de 1971.»
Recuperació de la democràcia i victòria del Front d’Esquerres
El moviment de resistència democràtica, liderat pel mític activista Jayaprakash Narayan, mantingué viva la flama opositora durant els dos anys de dictadura d’Indira. Mal informada pels seus aduladors, Indira finalment aixecà l’Estat d’Emergència i convocà eleccions generals i estatals, confiada a repetir les victòries aclaparadores del passat. Per sorpresa seva, a nivell nacional, les eleccions de 1977 donaren la victòria al partit Janata, amb massa contradiccions internes per suportar gaire temps l’experiència del govern. A Bengala Occidental, en canvi, fou el Front d’Esquerres qui arribà al poder amb una amplíssima majoria i encetà una etapa de més de trenta anys de govern. El PCI (M) obtingué tot sol la majoria absoluta de la cambra de diputats: 178 dels 294 escons de l’assemblea. A la majoria absoluta del partit de Basu, calia afegir una cinquantena més de diputats, obtinguts en les llistes dels partits aliats en el si del Front d’Esquerres. Jyoti Basu fou escollit primer ministre.
Des de llavors, el PCI (M) i els seus aliats del Front d’Esquerres han guanyat totes les convocatòries electorals al parlament estatal. L’experiència de govern dels comunistes bengalins presenta singularitats molt interessants. A la majoria d’estats indis, la política electoral és tan volàtil que els votants acostumen a donar la victòria al partit de l’oposició. Un govern estatal difícilment dura més d’una legislatura. L’especificitat dels governs de Front d’Esquerres també té una dimensió internacional: els exemples de reiterades victòries electorals comunistes en un context d’autèntica competència multipartidista no són fàcils de trobar.
“No governem la República de Bengala Occidental”
Des de 1977 fins a 2000, el principal responsable d’aquesta singular experiència històrica fou Jyoti Basu. La formació del primer govern de Front d’Esquerres a Calcuta creà, des de bon principi, una gran expectació, tant a l’Índia com a l’exterior. El mateix Basu no es cansà de recordar les serioses limitacions dels seus governs: «No estem governant la República de Bengala Occidental. Som part de l’Índia i hem de treballar sota moltes restriccions, restriccions presents en la Constitució i restriccions pròpies de treballar en una estructura feudal-capitalista. Hem estudiat la situació i sabem que, sota les circumstàncies actuals, no podem tenir un programa socialista, ni tan sols un programa socialdemòcrata. Però tenim un programa bàsic de mínims per a benefici del poble.»
La primera tasca immediata del Front d’Esquerres, constituït a Calcuta el juny de 1977, fou el ple restabliment dels drets democràtics, que havien estat contínuament trepitjats pels anteriors governs del Congrés Nacional Indi (CNI). Lluny d’un ànim venjatiu, el nou govern es comprometé a garantir el dret democràtic a la protesta, tant per permetre el dissentiment entre els seus enemics com per encoratjar la mobilització dels seus aliats en els moviments populars de masses.
Reforma agrària, prioritat del nou govern
Com tothom s’esperava, la política prioritària del nou govern fou la reforma agrària. La reforma només es podia proposar objectius moderats, a base d’explotar les escasses competències del govern regional amb la màxima creativitat possible. Les primeres mesures proveïren un mínim socors per als sectors populars del camp: treballadors agrícoles, bargadars (parcers) i petit camperolat. A més de distribuir terres de propietat pública, el govern instaurà un salari mínim de subsistència, així com programes de treball públic per als mesos d’escassa activitat. Gràcies a aquests programes, la construcció d’habitatge social augmentà considerablement.
Els bargadars foren el col⋅lectiu més beneficiat per la reforma agrària. Gràcies a l’anomenada Operació Barga, més d’un milió de bargadars foren inscrits per primera vegada en un registre. La campanya permeté frenar l’alt índex de desnonaments i atorgar al col⋅lectiu bargadar, per primer cop, el dret a herència. També s’augmentà substancialment la part de la collita a què tenien dret. Fins llavors, el terratinent es quedava amb la meitat o més de la collita. Després de les reforma agrària del Front d’Esquerres, la porció destinada al terratinent es reduí a un 25%. Una altra novetat fou l’obertura de programes de crèdit públic a un interès del 4%. El nou govern també rebaixà substancialment els impostos per als petits propietaris i creà un sistema públic de distribució de llavors i fertilitzants. A diferència d’altres estats agraris de l’Índia com ara Punjab, Haryana o Gujarat, on les reformes agràries se centraren en l’impuls a la renovació tecnològica, la política agrària del Front d’Esquerres de Bengala Occidental s’enfocà principalment a qüestions estructurals de redistribució de la terra i dels drets dels parcers.
Un indicador dels fruits de la política agrícola del govern de Front d’Esquerres el trobem en la relativa baixa incidència de suïcidis al camp bengalí. En els últims tretze anys, es calcula que ja s’han suïcidat uns 200.000 pagesos indis —un tràgic fenomen en augment des de l’adopció de polítiques neoliberals per part del govern central—. Bengala Occidental, juntament amb Kerala, es troba entre els estats indis amb menys suïcidis de pagesos i on, a diferència de la tendència nacional, el fenomen manifesta una tendència a la baixa.
La democràcia agrària, conquesta i mitjà de la transformació social al camp
La reforma agrària de Bengala Occidental no hauria estat possible sense l’ajuda de la democràcia de base. Amb l’arribada al govern del Front d’Esquerres, s’iniciaren les reformes legals necessàries per posar en marxa el sistema de Panchayati Raj (consells comunals). Els Panchayati Raj són òrgans de democràcia local, l’existència dels quals està regulada en la Constitució de 1950. A molts estats indis, als consells comunals només se’ls atorguen funcions simbòliques. A Bengala Occidental, en canvi, els Panchayati Raj han participat activament en diverses parts del programa de reforma agrària, especialment en la redistribució de terra pública per als camperols sense terra.
Les eleccions als Panchayati Raj de 1977 a Bengala Occidental foren les primeres de tot el país que es realitzaren a gran escala i amb seriositat. Dels 55.000 càrrecs en joc, els candidats del Front d’Esquerres en guanyaren dos terços. Molts dels escollits en les llistes comunistes no eren parcers, sinó classe mitjana rural (principalment, petits propietaris agrícoles, mestres d’escola i treballadors socials). Amb el temps, aquests milers de quadres comunistes amb responsabilitat local s’han revelat com la columna vertebral del suport del Front d’Esquerres a la Bengala rural. Sota l’hegemonia frontpopulista, els Panchayati Raj han funcionat com un plataforma de poder local en la lluita de la majoria popular contra els interessos dels terratinents. La seva existència també contribueix a la vitalitat democràtica de Bengala Occidental, que compta amb un índex de participació electoral insòlitament alt, pròxim al 80%.
Quan Basu abandonà el govern, la popularitat dels comunistes al camp es podia explicar per resultats tangibles. Més d’un 20% de famílies rurals s’havien beneficiat de la redistribució de terres. Prop d’un 60% de la terra cultivable a Bengala Occidental es trobava en mans de petits propietaris, mentre que la mitjana nacional no arribava al 30%. A través dels Panchayati Raj, els camperols accedien a fertilitzants, sistemes d’irrigació i millores tecnològiques. Els consells comunals i de districte no es limitaven a gestionar la distribució de recursos, sinó que també tenien un considerable poder de decisió sobre els pressupostos. Un 50% de la despesa pública estatal es decidia a nivell municipal o de districte.
Des de 1977, l’estratègia política dels comunistes bengalins evidencià en la pràctica un canvi d’actitud respecte a la concepció de la democràcia que ja havia començat a gestar-se des de mitjan anys seixanta. A diferència del CNI, els comunistes encara no es permetien descriure la República de l’Índia com “la democràcia més gran del món”, però quan el PCI (M) arribà al govern, Basu ja havia abandonat el menyspreu per la totalitat del sistema constitucional indi com una “trampa burgesa” o una “mera farsa dels capitalistes”. Segons la nova visió, els comunistes qualificaven certs aspectes de la Constitució de la República de l’Índia, com ara el sistema parlamentari pluripartidista o la possibilitat de desenvolupar consells comunals, com a “conquestes democràtiques”. La tasca dels comunistes, dins i fora del govern, consistia a aprofitar les escletxes de participació democràtica existents per avançar en la consecució d’una veritable democràcia.
Harmonia intercomunitària, orgull del Front d’Esquerres
En la lluita del nou govern contra l’analfabetisme, una de les actuacions més populars fou la incorporació de menjadors a les escoles primàries. Un altre aspecte central de la política educativa dels governs de Basu fou la promoció d’un ensenyament democràtic i laic, entès com a antídot essencial en la prevenció de la violència intercomunitària. Els èxits assolits en aquest terreny suposen un gran motiu d’orgull per als comunistes bengalins. En efecte, la baixa incidència de la violència sectària és un dels aspectes diferencials de l’actual Bengala Occidental.
L’assassinat d’Indira Gandhi el 31 d’octubre de 1984 per part de dos dels seus guardaespatlles sikh posà a prova la retòrica laica de les autoritats índies. Mentre a tot el país la violència contra els sikhs es cobrava milers de morts —molt sovint amb la complicitat dels organismes policials locals—, a Calcuta la situació era ben diferent. La ciutat comptava amb una comunitat de 50.000 sikhs, molts d’ells taxistes, fàcilment identificables pel turbant i la barba. Jyoti Basu ordenà a la policia el manteniment de la pau intercomunitària. Els poderosos sindicats calcutians també es posaren en màxima alerta per evitar brots de violència sectària. Pocs sikhs foren atacats i cap d’ells morí. Per a l’historiador Ramachandra Guha: «L’exemple de Calcuta demostrà que una acció ràpida per part de l’Administració podia prevenir la violència comunitària —una lliçó que, lamentablement, es perdé la resta del país.»
Desenvolupament industrial, font de contradiccions
En política industrial, els resultats no són tan positius. Els enemics conservadors del govern han concentrat el foc de la seva crítica en la presumpta incapacitat del Front d’Esquerres a l’hora d’atreure capital estranger. La dreta assegura que els sindicats reben massa suport del govern, amb la consegüent desincentivació de noves inversions. Els opositors d’esquerres, per contra, consideren que la política d’atracció d’inversió industrial ha estat massa agressiva i antipopular, arrogant amb els camperols bengalins i complaent amb les multinacionals estrangeres.
El debat sobre la necessitat d’afavorir la industrialització a Bengala Occidental no és nou. Durant la dominació britànica, Bengala era la zona més industrialitzada de l’Índia. Amb l’arribada de la independència, la partició de Bengala per raons religioses i l’allau de refugiats del Paquistan Oriental van suposar un gran trasbals econòmic. La posició industrial de Bengala Occidental inicià un període d’estancament i decadència. Des de la dècada dels cinquanta, el gran obstacle per al desenvolupament industrial fou el centralisme de Nova Delhi. El govern central, preocupat per impulsar l’equilibri territorial, seguí una política de discriminació industrial contra la zona oriental del país. Les llicències per a noves indústries a Bengala Occidental eren sistemàticament postergades i el govern central dedicava poca inversió directa a la regió. La proporció entre crèdit i dipòsit dels bancs comercials nacionalitzats a Bengala Occidental es mantenia irracionalment deprimida al voltant del 46%, mentre que la mitjana nacional era del 60%. Quan el govern de Front d’Esquerres assumí el poder, intentà promoure la indústria de petita escala, però l’absència de competències reals en matèria industrial garantí el fracàs de les primeres mesures.
Als anys noranta, amb la desaparició del bloc soviètic i l’expansió de l’hegemonia neoliberal a nivell mundial, l’Índia visqué un període de canvis dramàtics. Els neoliberals indis tingueren força èxit a l’hora d’introduir part del seu programa econòmic, que incloïa propostes molt radicals: eliminació dels aspectes proteccionistes de la legislació laboral, abolició dels subsidis rurals, plena convertibilitat de la rúpia i privatització de la sanitat i l’ensenyament. En els estats on el PCI (M) es trobava a l’oposició, l’enfrontament amb les noves polítiques neoliberals fou total. Els sindicats liderats pels comunistes eren els primers a organitzar vagues generals locals com a resposta a la privatització de qualsevol servei públic. A Delhi, els intel·lectuals comunistes —sovint associats a la prestigiosa Universitat de Jawaharal Nehru— s’implicaren de ple en les batalles ideològiques contra els nous mandarins neoliberals.
Jyoti Basu i els seus socis de govern del Front d’Esquerres es mostraren més ambigus. Tot i condemnar els aspectes més radicals de les reformes neoliberals, no ignoraven l’oportunitat històrica que se’ls presentava. Amb les noves desregulacions, s’augmentava la descentralització administrativa i s’alleugeria el procés d’adquisició de llicències industrials. Paradoxalment, el credo neoliberal que abraçaren les elits índies en la dècada dels noranta obrí la porta per a una política industrial més activa i autònoma per part del govern de Calcuta, per bé que carregada de contradiccions potencials.
Davant la nova situació, els governs de Basu assumiren el risc d’impulsar una política industrial de “creixement accelerat” per a Bengala Occidental, en el marc de la nova política neoliberal de creixement econòmic de la República de l’Índia. En estreta col·laboració amb el sector privat, el govern bengalí invertí fortament en infraestructures, especialment en la xarxa de carreteres i de ferrocarrils i en el sistema de generació d’electricitat. També intentà atreure inversió estrangera ressaltant els avantatges comparatius de Bengala Occidental: estabilitat política, harmonia intercomunitària, força laboral qualificada i un mercat rural en expansió. Els esforços de promoció de Bengala Occidental inclogueren una gira de Jyoti Basu el 1995 pels Estats Units, Europa i la Xina. Avui en dia, l’economia de Bengala Occidental continua sent bàsicament agrícola, però la política de foment de la indústria ja ha donat resultats importants, sobretot en l’àrea de les telecomunicacions. Diverses multinacionals, com ara Siemens i Phillips, s’han instal⋅lat al territori. El creixement del Producte Interior Brut de la regió durant la darrera dècada ha vorejat el 10%.
Nandigram, l’inici de la davallada
El boom industrial de Bengala Occidental té el seu cantó fosc. Com era previsible, sovint les intencions del Front d’Esquerres de combinar el creixement industrial de la regió amb cert repartiment igualitari de la nova riquesa han xocat amb la crua realitat. En ocasions, la nova política d’industrialització, basada en Zones Econòmiques Especials a l’estil xinès, ha comportat el desplaçament forçat de població rural per fer lloc a les noves indústries. Els primers conflictes ja van començar a aparèixer durant els últims anys de govern de Basu, però ha estat al seu successor des de 2000, Buddhadeb Bhattacharya, a qui li ha esclatat una gravíssima crisi de legitimitat política. El 14 de març de 2007, al poble de Nandigram, on el govern pretenia instal⋅lar un complex industrial químic, la policia estatal disparà contra uns manifestants que s’oposaven a l’expropiació d’una zona de 10.000 hectàrees. El resultat fou 14 manifestants morts i més de 70 ferits. Des de la massacre de Nandigram, el suport popular al Front d’Esquerres ha baixat de manera aparentment imparable. Molts comentaristes coincidiren a assenyalar que, en el funeral multitudinari de Jyoti Basu del passat gener de 2010, s’hi podia percebre un ambient de final d’època.
Entre els qui lamenten el final inesperat de l’hegemonia comunista a Bengala Occidental, hi ha l’historiador britànic Eric Hobsbawm. Preguntat recentment pels esdeveniments que li havien semblat més sorprenents des de la publicació de la seu famós llibre sobre la història del segle XX, Hobsbawm inclogué una referència a Bengala Occidental: «(...) I tercer, una qüestió que encara és més local: el col⋅lapse del PCI (M) de Bengala Occidental, fet que realment no m’havia esperat. Prakash Karat, el secretari general del PCI (M), fa poc em digué que se sentien assetjats i acorralats. (...) Això després d’haver governat com un partit nacional, que és el que era, durant trenta anys. La política d’industrialització, expropiant la terra dels camperols, va tenir un efecte negatiu, i va ser un clar error. Puc entendre que, com tots els governs d’esquerres que encara sobreviuen, ells havien de tenir en compte el desenvolupament econòmic, desenvolupament privat inclòs, i per tant els semblà natural desenvolupar una forta base industrial. Tot i això, no deixa de ser una mica sorprenent que això hagi desembocat en un gir tan dramàtic.»
Fonts:
MOYNIHAN, Daniel P., A dangerous place, Boston, Little-Brown, 1978, pàg. 41.
GANGADHARAN, Koshy, et al., The inquisition, revelations before the Shah Commission, Nova Delhi, Path Publishers, 1978, pàg. 260.
BANERJEE, Surabhi, Jyoti Basu. The Authorized Biography, Nova Delhi, Viking-Penguin India, 1997, pàg. 160 i 228.
DE, Prabir Kumar, The politics of land reform: the changing scene in rural Bengal, Calcuta, Minerva Associates, 1994, pàg. 21-24.
SAINATH, P.,“Nearly 2 lakh farm suicides since 1997”, The Hindu, 22 de gener de 2010. Noam Chomsky ens dóna una breu i colpidora explicació del fenomen dels suïcidis de pagesos indis: «(...) Tu destines finançament governamental per donar suport a l’enginyeria informàtica i el treus del desenvolupament rural —suport per als pagesos, irrigació, crèdit rural. Llavors, forces els pagesos cap als cultius d’exportació. En comptes de produir menjar per al país i per a ells mateixos, ells produeixen, posem per cas, cotó, que requereix alts inputs, fertilitzants i molta aigua, que no està disponible. I els preus fluctuen radicalment. De tal manera que un any pots fer molts diners i l’any següent, res de res. En l’agroindústria, no importa tant. (...) Però si tu ets un pobre pagès i no pots vendre la collita un any, no li pots dir als teus fills: “No et preocupis, enguany no tenim res per menjar. Potser menjarem l’any que ve.” Llavors t’endeutes. Com que el govern no proveeix crèdit rural, (...) tu demanes en préstec a l’usurer al 40%. L’any següent no el pots pagar i has de vendre la teva terra. Molt aviat els teus fills s’estan morint de fam i tu no hi pots fer res.» CHOMSKY, Noam, What We Say Goes, Nova York, Metropolitan Books, 2007, pàg. 49.
BHATTACHARYYA, Harihar, Making local democracy work in India: social capital, politics & governance in West Bengal, Nova Delhi, Vedams, 2002, pàg. 93-97; BASU, Jyoti (editor), et al., People’s Power in practice. 20 years of Left Front in West Bengal, Calcuta, National Book Agency Private Limited, 1997, pàg. 14-18.
GUHA, Ramachandra, India after Gandhi: the history of the world’s largest democracy, Nova York, Ecco, 2007, pàg. 567.
“World Distempers, Interview to Eric Hobsbawm”, New Left Review, gener-febrer de 2010, núm. 61, pàg. 133-134.
Etiquetes de comentaris: 14, Globalització, història, Igualtat, Pensament, Política
Publica un comentari