Per trobar solucions d’esquerres per a Catalunya i la cruïlla històrica que es presenta davant dels pobles davant l’ofensiva del capital financer, calen aliances socials i la seva expressió política. Aquesta és una característica pròpia dels països de l’Europa Occidental amb una important densitat i diversitat social, econòmica i cultural. A Catalunya, això és especialment cert: la complexitat de la seva estructura de classes dóna lloc a un gran fraccionament polític i a una forma de fer molt particular.

Les esquerres catalanes han aconseguit, durant aquest darrer període, gràcies a un projecte d’unitat al govern de Catalunya, afegir al seu capital entendre el valor de la pluralitat, així com l’establiment d’una nova relació des del reconeixement i la complementarietat mútues. Sembla que han passat els temps de les cases comuns o les contradiccions insalvables. Els governs d’esquerres a Catalunya han aconseguit durant aquests anys un gran gir de gestió en favor de les classes populars, impulsant polítiques d’esquerres. Això sol és suficient per apostar per un nou govern de les esquerres a Catalunya, si pot ser amb un biaix més cap a l’esquerra que resulti d’un reforçament també electoral de les forces més a l’esquerra.

Dit això, cal també dir els peròs. Durant aquests anys no s’ha aconseguit satisfactòriament trascendir l’àmbit estrictament polític i introduir dinàmiques socials que reforcin les lluites i l’organització popular. La xenofòbia i l’antipoliticisme, antesales de la reacció i del feixisme, han avançat notablement.

Avui ens han canviat el guió de cop. Ja no existeix el creixement sostingut que hem viscut durant la darrera dècada i que ha permès al Govern d’Esquerres desplegar polítiques d’esquerres i de desenvolupament del govern i el finançament autonòmic des de Catalunya i sense fer canvis substancials en les estructures de poder. El marge per intervenir s’ha reduït i sembla que el que queda és gestionar processos d’ajustament en la despesa i retallades de drets socials que a més es decideixen en un àmbit europeu quan no internacional. Això provocarà grans contradiccions. Cal salvar el patrimoni unitari aconseguit, però cal tenir en compte que a vegades cal donar un pas enrera per donar-ne dos cap endavant.

Ara cal plantar-se davant del capital financer i l’ajustament, treballar per la mobilització i la unitat d’esquerres sobre la base de construir alternativa al projecte del capital financer. Aquesta és l’única via. Fer veure a la socialdemocràcia que hi ha un altre camí, invitar-los a transitar-lo junts. Mostrar als independentistes, als nacionalistes d’esquerres que la falta de sobirania del nostre poble no només passa per una lluita aferrissada amb les institucions de l’Estat, sinó per tenir instruments per decidir el futur sense haver-se de subordinar a les decisions amb que les oligarquies capitalistes condemnen a la irrellevància les discussions sobre l’estatut i el finançament i marquen el pas d’una nova aturada del desenvolupament autonòmic i el debat sobre la plurinacionalitat de l’Estat.

És la via que van seguir el PDS i Oskar Lafontaine, construint un instrument polític com Die Linke. És la via que han seguit després d’un procés d’assaig i error els components del Front de Gauche. Són processos que poden permetre un gir a mig termini als governs dels principals països de la Unió Europea. De nosaltres depèn escurçar aquests processos tenint en compte la seva experiència.

Etiquetes de comentaris: 13, Editorial, l'Espurna

Llegir més

Traducció Jordi Llavoré i Luis Juberías

L’esquerra en (la) crisi
Desafiaments estratègics

“No és el vent, sinó la vela
la que determina la direcció”.
- Proverbi xinès

Hi ha cap crisi dins de la crisi?

El capitalisme està en crisi —no a Rússia, Mèxic o Indonèsia sinó globalment i especialment al seu centre. Com al 1929, Wall Street es va convertir en l’epicentre de la crisi. Indiscutiblement, és la crisi econòmica i financera més gran des del 1929, i hi ha ja qui considera que és la crisi del segle. Va lligada a la crisi de les bases de la vida humana —nutrició, clima i aigua. El capitalisme basat en el petroli i l’automòbil està quedant-se sense combustible.

La crisi no era inesperada. El que no estava previst era la capacitat de les elits globals per mantenir l'estabilitat del seu control fins ara. Cap recurs no és tabú ja —dramàtic augment del deute públic, nacionalització de bancs i empreses, programes estructurals, intervencions de gran abast en els drets de propietat i de control, incloent-hi els salaris dels directius— quan el que està en joc és assegurar el sistema econòmic i financer i mantenir les coses en calma. Les intervencions en el sistema financer i, en part, fins i tot, al reialme de les corporacions és considerable. Fins i tot el salari dels directius ha estat regulat. És una aproximació a la crisi basada en el crèdit l'acceptació de riscs alts i substancials trencaments amb els dogmes de la privatització i la desregulació. Una visió nova del futur s'ha posat de moda en els cercles dominants —la visió de capitalisme verd.

La crisi és l' hora dels dirigents, que s'han mantingut fins ara com a a tals. Són els seus projectes que estan assegurant el centre del sistema i, alhora, són seves les mesures proposades per ajudar els assalariats i els estrats mitjans —el garantir els dipòsits bancaris, la propietat immobiliària residencial, els llocs de treball i, fins i tot, les compres de cotxes nous amb suport estatal. Quan la canceller de la República Federal assegura més de mil milions d'euros per als dipòsits en comptes d'estalvi durant un dia, podem dir que aquesta política és per gestionar la crisi. Els interessos d'oligarquies financeres, multinacionals, les bases territorials de competència global i de gran part de la població que depèn d’un sou han estat integrades sota la primacia de mantenir un capitalisme financer i de mercat modificat.

Al mig de la crisi, el bloc hegemònic sembla restar intacte i superar les seves debilitats. Els mètodes fonamentalistes de mercat s'han posat de moment en qüestió. Tanmateix, l'objectiu roman: economia de mercat i societat de mercat. Però és aquest bloc realment tan sòlid? La posició defensiva de l'esquerra s'ha tornat irrevocablement perpètua? Quins canvis de direcció es poden esperar i on pot intervenir l'esquerra? Quines condicions s'han de crear per a això?

L'estabilitat de les elits governants va ser aconseguida gràcies a la seva flexibilitat extraordinària i la diversificació de les seves estratègies. Només allunyant-se de premisses centrals del neoliberalisme fonamentalista de mercat, temporalment, s'evitava una crisi de sistema. Les decisions es van prendre molt de pressa i els seus efectes trigaran molt de temps a arribar. Tanmateix, hi ha la qüestió sobre si el capitalisme financer i de mercat neoliberal pot ser rescatat.

Com és d’estable el capitalisme financer neoliberal?

Un distintiu de les societats occidentals dominades pel capital és la seva capacitat per a la renovació contínua sobre la base d'un esforç inacabable de creixement. En aquest context, diverses formacions de capitalisme s'han succeït l'una a l'altra durant els darrers 200 anys. Durant els anys 1970, les elits del capital reaccionaven amb el neoliberalisme davant les crisis del capitalisme de posguerra, amb la seva tendència a combinar un escàs creixement, deute nacional i inflació. Aquesta reacció era caracteritzada per la redistribució de baix cap a dalt, des d’allò públic a allò privat, el desenvolupament de noves esferes globals d'inversió, la ruptura de les barreres nacionals d'un capitalisme controlat per l'estat de benestar, la transformació d'estats de benestar en estats competitius i l'aplicació de la primacia de capital financer i d'interessos d'accionariat (Candeias 2009). Les lluites de la Nova Esquerra en contra de les relacions de gènere tradicionals, del racisme, així com la regulació burocràtica de vida eren absorbides pel neoliberalisme en una estratègia que feia dependre l’èxit individual només sobre l’èxit de mercat i ja no sobre el gènere, l’origen ètnic o l’orientació sexual. Una vegada més el capitalisme es mostrava capaç de "revolucionar contínuament la totalitat de relacions socials" (Marx, Engels 1974: 465).

El capitalisme financer, que sorgia arran d'aquesta contrareforma neoliberal, és caracteritzat per la paradoxa que només pot expandir-se destruint les seves pròpies condicions d'existència. Ha de portar, per això, a crisis profundes d'acumulació, reproducció, integració i seguretat (Brie 2006) i acabar en el capitalisme de crisi (Klein 2008). La qüestió llavors és si aquest desenvolupament pot continuar gaire.

Primer: l'acumulació dins del capitalisme financer neoliberal és principalment estimulada per una massa de futurs financers. "L'acumulació d'actius financers" guanya ascendent sobre l’acumulació en l'economia real (Bischoff 2006: 58). En una bombolla gegantina s’amassaven gairebé 200.000 milions de dòlars d'actius financers, per contrast a només uns 50.000 milions de dòlars de producte interior brut mundial anual. Si fa 30 anys la relació d'actius financers per PIB era de d’1.2 a 1, ara és de 4 a 1. Fins ara només s'han devaluat porcions petites del total. Aquests drets financers pesen com una llosa sobre societats i s'han de pagar en interès i beneficis. Si bé s'està intentant rescatar aquest tipus d'acumulació de capital i tornar a posar-lo dempeurs tant aviat com sigui possible, és completament evident que això només és possible al preu d'un desequilibri encara més gran entre les economies reals i la financera. Les llavors d'una nova crisi financera s'estan sembrant amb aquesta actuació, la qual cosa serà més probable aquesta vegada que suposi l'esfondrament total del sistema financer global, ja que els estats ja no podran intervenir com a recurs d'útlima instància per restaurar la confiança. A més, els EUA ja no poden continuar la seva política de deutor global ni la Xina pot mantenir la seva posició com a fabricant global, ja que està finançant la seva posició de manufactura amassant cada cop majors existències de moneda estrangera.

Segon: tanmateix, la reproducció a llarg termini de la societat està en situació d’amenaça. Des que l'oportunitat de combinar l'estat de benestar amb una reconstrucció ecològica es va perdre durant els anys 1970 i es va decidir una altra ampliació del capitalisme de combustibles fòssils, el desequilibri en la relació d'éssers humans amb la natura ha augmentat, el clima està començant a modificar-se a escala global, i a molts països les despeses per al desenvolupament humà necessari en les àrees d'educació i salut són completament insuficients.

Tercer: els intents per no transformar la societat en res més que una economia de mercat, en la qual cada persona es converteix en l'empresari privat de la seva força de treball i dels serveis bàsics, han fet que la societat es divideixi encara més en guanyadors i perdedors, en perceptors de profit i els que són a la seva mercè i sense cap altra protecció, els que es protegeixen a causa dels seus actius, educació i relacions i aquells als que les possibilitats d'una vida estable i planificada els han estat preses. La natura de curt termini de les situacions laborals, el perill constant de caure en la pobresa, l'orientació extrema a l’èxit professional —tot això ha destruït la cohesió social. Els estrats superiors han viscut per molt de temps en un altre món. Les societats competitives neoliberals fan impossible la solidaritat a l’interior de la societat i condueixen als estrats més dèbils i més baixos en mans del radicalisme d’orientació de dretes i el fonamentalisme. Com a principis del segle XX, el sòl s'està tornant cada vegada més inestable sota els nostres peus.

Quart: el clímax de la crisi d'acumulació, reproducció i integració de capitalisme financer porta ineluctablement a la mutació de les contradiccions socials en antagonismes irreconciliables que s'interpreten com a xoc de civilitzacions entre Occident i altres cultures, que es resol en violència. La seguretat mundial i interior està en joc i hi ha el perill creixent que el segle XXI es converteixi en un segle de guerres civils a tot el món, i que la situació de moltes de les megalòpolis, en les quals l'estat deixi de tenir el monopoli del poder, es tornarà generalitzada. "L'acord planetari" sobre seguretat és un terreny de dura lluita entre diferents alternatives (Rilling 2008: 146).

Escenaris de desenvolupament: Més del Mateix o un Canvi Alternatiu de Direcció?

L'estabilitat de les elits que manen només ha estat possible a causa de les mesures radicalment diferents que simultàniament havien pres a marxes forçades. Això va contribuir a la volatilització momentània de les tensions polítiques. Com Jörg Huffschmid va observar, "les estructures de poder real del capitalisme financer... no han estat debilitades en essència" (Huffschmid 2009). No podem esperar, en la seva opinió, una recuperació ràpida, ni un col•lapse mundial i una depressió de llarga durada. Sortir del pas, tanmateix, és només possible si hi ha experimentació amb elements nous dins d'estructures bàsiques relativament estables. En aquest cas, parlaríem de la fase embrionària d'una formació nova, una fase que pot o no apuntar més enllà del capitalisme (gràfic 1).

En una fase tan embrionària, les contradiccions dins del bloc dirigent augmenten, les fisures profundes emergeixen entre els diversos grups de l'elit i fraccions del capital, que han d’estar segurs del suport de la població i tenir llestes propostes polítiques. Els intents de mitigar les quatre tendències de crisi esmentades més amunt a través de l'apertura de noves esferes d'acumulació, l'intent d'adreçar-se als problemes de reproducció i integració, així com la cerca de noves formes de seguretat col•lectiva es confrontaran amb estratègies que optin per atiar l'acumulació d'actius i que vulguin continuar les polítiques del neoliberalisme a qualsevol preu i per la força. El Consens de Washington es trencarà i les diverses grans regions seguiran parcialment el seu propi camí. Sense tenir en compte què resulta d'aquests experiments, quines són les seves conseqüències, com se'ls condueix o quines aliances emergeixen, la fase embrionària d'una formació nova pot ja ara, o en els deu propers anys, conduir-nos a una crisi orgànica del capitalisme financer neoliberal, en la qual alternatives fonamentals es confrontaran sobre les decisions a prendre.

Aquestes alternatives estaran marcades especialment pels conflictes següents: (1) romandrà la dominació de l'acumulació de capital basada en actius financers, o s'obriran nous escenaris de desenvolupament en el marc d'una reconstrucció social i ecològica? (2) la reproducció continuarà subordinada als interessos dels accionistes a curt termini i ancorada al capitalisme basat en combustibles fòssils o s'orientarà a satisfer les necessitats socials i ecològiques a llarg termini? (3) serà intensificada la fragmentació i divisió de les societats o serà impulsat un moviment integrador i solidari? (4) els creixents conflictes seran conduïts per la via de la confrontació i repressió o es trobaran camins cap a la seguretat col•lectiva basats en el desenvolupament mutu? Depenent de la resposta a aquestes preguntes els tipus existents de capitalisme canviaran. És una qüestió completament oberta si els EUA reeixiran a assegurar el predomini del seu capitalisme o si apareixeran competidors superiors.

Durant els dotze darrers mesos, les elits governants han iniciat tendències que apunten àrees de conflicte. Els deutes nacionals que han augmentat deixen clar que la crisi serà principalment pagada pels assalariats o necessàriament demana una participació massiva dels que tenen rendes superioriors i actius. Els anomenats fons de rescat estan fora del control democràtic. La regulació dels mercats de capitals ha deixat fins ara completament oberta una qüestió sobre si serà una mera reparació del capitalisme financer o si els mercats financers se subordinaran a l'economia real i a una reconstrucció social i ecològica. La modernització i ampliació del capitalisme basat en combustibles fòssils i nuclears està en conflicte amb el New Deal Verd. Un possible corporativisme de les companyies amenaçades i els seus treballadors es confronta amb la qüestió d'una reestructuració en profunditat.

L’aparença actual que "tot continua rutllant" s'esvairà aviat. Les reserves a curt termini que s'han emprat s'exhauriran de pressa, i amb tota probabilitat hi haurà aviat càrregues addicionals enormes en els pressuposts públics. Simplement "sortir" del pas no és factible. La coexistència d'opcions antitètiques a la llarga no podrà continuar. Els enfocaments cap a una reconstrucció social i ecològica veritable del mode de producció i vida no són compatibles amb la continuació del capitalisme financer. El seu mode parasitari d'acumulació, el seu horitzó de temps extremadament curt per a la valorització del capital, la seva generació constant de bombolles especulatives cada cop més grans i la dependència dels pressupostos públics no són condicions en les quals els recursos necessaris per a la reconstrucció es puguin crear. Els interessos dels grups dominants d'aquest capitalisme es troben en contradicció directa a aquesta reconstrucció. Aquells països i regions que es comprometen a la continuïtat del capitalisme financer neoliberal per uns altres mitjans s'endarreriran per aquest motiu a la llarga, mentre que els problemes globals s'exacerbaran fins a un grau alarmant.

L’Esquerra a la defensiva

L'esquerra a Europa i també a Alemanya es va veure sorpresa el 1990 per l'esfondrament del socialisme d'estat i no podria al principi entendre això com a alliberament des de les parets d'un experiment històric gran però fracassat (Crome 2006). Va ser debilitada per la reconstrucció neoliberal de l’economia i la societat, amb la destrucció de molts dels seus bastions. El projecte roig-i-verd d'una reconstrucció social i ecològica va desaparèixer de l'agenda com si hagués estat un somni. La socialdemocràcia es va orientar al neoliberalisme, l'estabilitzà a finals dels any 90, esperonant-lo i declarant com la seva màxima la política centrada en el mercat de "drets i responsabilitats" com a Neue Mitte (tercera via).

Tanmateix alguna cosa nova sorgia —els moviments dels fòrums socials, un canvi d'esquerra a l’Amèrica Llatina, noves ofensives sindicals, la lluita contra una Europa neoliberal i en contra de les noves guerres, la reconstrucció de partits d'esquerres (vegi's, per a la Unió Europea, Daiber/Hildebrandt 2009). Amb grans dificultats i constantment enfrontat amb derrotes i erosionat per les divisions, trobem, globalment i a moltes regions i països, iniciatives d'una esquerra que ja no tenia com a model el vell estat de benestar o del comunisme soviètic, però reprenia el fil de la gran herència del moviment obrer, l'antifeixisme, l'anticolonialisme, feminisme, dels moviments de pau i l'ecologia i la lluita anticolonial en batalles que apostaven per anar més enllà de la globalització neoliberal i del capitalisme financer.

Malgrat això, a l'hora de la crisi del neoliberalisme, l'esquerra europea és en una situació defensiva. Du a terme, en efecte, lluites importants, mobilitza de vegades un milió en manifestacions, té èxits electorals parcials i pot fer algunes vagues reeixides. No és ineficaç, però no estableix l'agenda. La causa d'això a Alemanya és doble: resideix d'una banda en la manca d'un projecte polític realista i alhora transformador d'abast i, de l'altra, en la fragmentació de, precisament, l'esquerra política.

El neoliberalisme ha destruït l'estat social integrat (amb els seus lligams patriarcals i nacionals). Això ha determinat els interessos dels assalariats i grans parts de la població d’una manera duradora. Els sectors de sou alt s'enfronten als sectors de sou baix, branques industrials dominades per homes en contra de serveis dominats per dones, empleats de contracte indefinit contra treballadors a temps parcial, treballadors contractats a temps complert contra els treballadors assalariats a temps parcial. Assalariats “alemanys” subocupats i desocupats contra immigrants. La defensa de l'estructura d'empresa actual no és compatible amb la lluita per un gir ecològic. La protecció de la posició competitiva roman en contradicció amb la solidaritat internacional.

Si les lluites socials tenen lloc amb l'objectiu immediat de representar els interessos dels assalariats i els pensionistes, i dels estrats mitjans amenaçats, dins de les estructures donades, tindran l'efecte d'articular interessos particulars, de pressió política al cost de l'interès general, estructuralment conservadors cap al canvi necessari. Són llavors lluites des d'una posició defensiva i perpetuen aquestes estructures donades. Opel i Arcandor són símbols d'aquestes lluites.

Hi ha alternatives a aquestes batalles defensives. Han de ser portades a terme urgentment i tanmateix són en contradicció mútua. Només quan reeixim en portar aquestes lluites en el marc d'un projecte polític de transformació social (encara per ser creat) poden convertir-se en lluites per un nou interès general, generar solidaritat i reunir els diversos moviments. Tanmateix, a causa de la fragmentació de l'esquerra política, les precondicions polítiques a això són inexistents.

Fins i tot el temps de les millors idees només ve quan es converteixen en un poder. Hi ha majories en la societat de la República Federal per a moltes de les demandes de l'esquerra. Els sindicats i els moviments socials són en gran part conscients de la necessitat de cooperar. Tanmateix, sense un soci capaç de representació davant l'estat, en parlaments i també en governs, és extraordinàriament difícil, o fins i tot impossible, crear un projecte de transformació social i ecològica. I, en aquest sentit, la fragmentació de l'esquerra política és un problema. Sense la possibilitat d'una majoria política d'esquerres, els sindicats i els moviments socials es troben obligats a buscar acords amb els projectes de les elits governants i subordinar-se –per treure el màxim, donada la situació.

Cinc Components Bàsics d’una Política d’Esquerres

(1) Una aliança amb la classe mitjana-baixa

El neoliberalisme era una política de la classe dirigent, o com l'inversor financer multimilionari Warren Buffet deia: "Si la meva classe sosté la lluita de classes a Amèrica, vencerà". Era un projecte que, en tots els aspectes –econòmic, social, polític i cultural–, concentrava poder, propietat i influència en les elits globalment actives i feia això basant-se en grans fraccions dels estrats mitjans. Era una excel•lència de projecte per a les classes alta i mitjana, com l'elit financera el grup posava la direcció i prometia la redistribució cap a la part superior i el benefici dels propietaris privats posaria en moviment un capital d’acumulació dirigit als béns que faria del creixement dèbil una cosa del passat. El 2007 i el 2008 les bombolles financeres i ideològiques estan plenes de resultats desastrosos.

Les polítiques neoliberals han aguditzat la divisió de classes en la societat i un cop més han fet cada vegada més dependents de la posició tant a l’assalariat com al propietari cara a l’accés a seguretat, els ingressos i un bon treball. Els grups socialment més alts s'alleugerien de responsabilitat pel bé públic i la cohesió social, i a través de la desgravació d'impostos. Els estrats més baixos es dirigien al patiment i a una existència indignificada a través de la desocupació, els sous baixos, els speed-ups i el control repressiu. Gairebé una quarta part dels empleats a jornada completa són al sector de sou baix. Un 80% d'ells han completat prèviament la seva formació professional. En el comerç i transport, molts serveis proporcionen en nivells de sou de pobresa dels que els assalariats d'ingressos més alts es beneficien. La devaluació dels sous dels grups inferiors realça el poder de mercat i el poder adquisitiu dels de classe elevada.

El sector governamental i el personal permanent de corporacions grans a Alemanya es redueix massivament durant la privatització, racionalització i subcontractació de la producció. Els bastions de l’antiga República Federal "anivellats a la classe mitjana de la societat" (Helmut Schelsky) anaven sota el jou de la competència nacional i del valor d'accionistes. La inseguretat, la precarietat i la proletarització caracteritzen cada cop més la societat. On, llavors, es poden descobrir majories per a una altra política avui en dia?

Les societats de classes són piràmides de propietat i poder. Tanmateix, precisament perquè les càrregues es distribueixen tan desigualment, els de damunt necessiten un cert grau de consens al voltant de la seva direcció. Però com es pot assegurar això quan s'agreugen tan agressivament les divisions en la societat? Se suposava durant molt de temps, en la tradició d’arrel marxista, que els grups socials grans (classes i estrats) han fixat interessos, que expressen més o menys adequadament, però es poden obstaculitzar per l’acció de la "falsa consciència". Tanmateix, la contradicció real entre la seva condició social i la possibilitat de poder prendre camins diferents fa possible per a un mateix grup social el seguir estratègies molt diferents i poden determinar concretament els seus interessos en primer lloc. Esmentem només dos exemples: els treballadors assalariats poden procurar defensar els seus interessos a través d'una defensa nacionalista o fins i tot racialment articulada contra immigrants (i per això votar per Lega Nord o FPÖ) o desenvolupant un estat social solidari. Les dones altament qualificades poden estar interessades en un sector amb salaris baixos, de manera que es facin càrrec de feines reproductives (la cura de la llar i els nens) de manera barata, o poden defensar serveis públics altament qualificats finançats per mitjà dels impostos.

La majoria de la població de la República Federal pot, d'una manera molt simplificada, ser dividida en sis grups grans (vegi’s Taula 1). Es diferencien primer segons la seva posició en el procés social de reproducció (que la fletxa diagonal vagi des de l'esquerra inferior fins a la part superior dreta simbolitza l’accés creixent a propietat, béns i poder). Depenent del seu lloc en aquest sistema els grups socials es refereixen més positivament a l'estat social o estan per "mercats lliures" (dimensió horitzontal) i s'orienten especialment cap a l’autonomia individual (valors llibertaris) o a la comunitat (dimensió vertical) (Gràfic 2). Els estrats superiors amb un grau més alt d'accés als recursos es divideixen perquè són actius en dos sectors ―o en l'economia privada o en l'espai més públicament caracteritzat del sector estatal, dels serveis socials, culturals i humans. El primer sector és representat per l’economia de mercat i per unes perspectives moderadament autoritàries. La competitivitat i les directives són les seves normes de vida. D'altra banda, el segon té bastant de llibertari tot i que valora l'estat social. Saben de la importància de la negociació i s’hi comprometen. Els que s'exclouen de l'accés fins a propietat, béns i poder volen un estat social fort i tenen perspectives en part solidàries, comunals o autoritàries i, fins i tot, racistes. Aquestes distincions són freqüentment modificades o es regeixen per altres factors com el gènere, i llavors l'orientació política canvia d'acord amb això.

Taula 1: El medi sociopolític a Alemanya (basat en Neugebauer 2006 i simplificat)

Estrats mitjans orientats al mercat
establerts o amb perspectives d’ascens, qualificats i altament qualificats. Amb una responsabilitat directiva mitjana o alta, especialment en la indústria privada.

Estrats mitjans social-llibertaris grups de l'àrea de serveis socials, culturals i a persones així com l'economia cultural, amb alt nivell educatiu, situats especialment en el sector públic o dupoty públic.

Grups competitius en ascens
(emprenedors) gent amb qualificació de nivell mitjà, que ha aconseguit un avenç social considerable i pot practicar un alt grau d'iniciativa individual, sovint en les professions de manufactura o com a treballadors autònoms.

Treballadors amenaçats els grups centrals dels assalariats industrials i referits a la indústria amb una qualificació de nivell mitjà, que són amenaçats per les reestructuracions i la crisi.

Grups de subproletariat grups discriminats moderns (com el desocupat, el treballador pobre, etc.), l'anomenat precariat més baix.

Grups tradicionals més baixos amb qualificació baixa, que fa activitats simples,
sovint pensionistes.

Per assolir majories, tres aliances són possibles. Cada grup pot ser activament present en dues o tres aliances i veure els seus interessos representats per aquests: (1) una aliança dels més benestants, els que per qualificació i posició poden tenir accés a una posició relativament segura i dotar-se d'uns ingressos superiors als mitjans; (2) una aliança autoritària liberal de mercat; i, finalment, (3) una aliança solidària dels del mig i els de baix (per a més detall, veure Brie 2007). Cap d'aquestes aliances no està en una posició d’homogeneïtzar els diversos interessos, valors i objectius sinó que ha d'intentar interconnectar-los diferentment en cada exemple. Són per això també inestables i sempre es troben en disputa. Ja que els estrats mitjans social-llibertaris tendeixen a votar a favor de l’SPD, els Verds o en part per a DIE LINKE, i els estrats mitjans orientats al mercat tendeixen a l’FDP i la CDU, l’SPD i CDU han d'intentar especialment guanyar-se els grups mitjans-baixos i baixos, si volen convertir-se en partits de govern. Si no, necessiten socis que tinguin bastions forts entre aquests grups. El sistema de partits els força a no oblidar per complet la qüestió social.

L'aliança dels més benestants és una aliança de classe de les elits dominants centrades en el mercat i els estrats mitjans alts. Schröder i Fischer consagraren el govern roig-i-verd a una política del Neue Mitte, que políticament parlava pels assalariats i els grups més baixos, i prenia els interessos del rics i dels emprenedors exitosos com a norma. El projecte del New Green Deal, d'un contracte social nou, també exhibeix els trets essencials d'una aliança dels més benestants dins del marc de modernització ecològica.

L'aliança autoritària liberal de mercat uneix, sota el predomini de les mateixes elits, els estrats mitjans econòmics orientats al mercat i als estrats mitjans-superiors i al marginat, que espera convertir-se en l’excepció (immigrants, "freeloaders", etc.) per poder millorar la seva pròpia posició i rebre suport estatal. El nou conservadorisme a Alemanya, França i Itàlia apunta cap als sectors amenaçats dels assalariats i estrats més baixos tradicionals per aconseguir una aliança autoritària liberal de mercat, el segell del qual és nacionalisme econòmic orientat als països del nucli de la UE. Competint pel mateix grup estan també els representants d'un "anticapitalisme folklòric nacionalista" (vegi’s Kaindl 2007).

Una aliança solidària dels de baix i els del mig s'orientaria sobretot als interessos de tres grups: (a) els estrats mitjans actius, especialment en el sector públic però també als treballadors autònoms; (b) treballadors amenaçats per polítiques neoliberals, i (c) els afectats pel declassament que estan buscant solucions solidàries. Necessitarien socis en aquella part de les elits polítiques que, a causa del seu ancoratge al sector estatal, són sensibles a l'interès general. Aquesta aliança procuraria unir els diversos interessos a través de projectes dirigits cap a una transformació social i ecològica.


(2) Projectes solidaris

Els interessos comuns dels grups centrals d'una aliança dels de baix i els del mig passen per la combinació d'un enfortiment d'un estat social solidari, l'ampliació de l’àmbit d’allò públic (serveis públics altament qualificats, espais públics, una regulació pública forta de l'economia, un alt grau de redistribució des de la part superior a la baixa i des del privat capal públic, etc.) i polítiques estructurals orientades al desenvolupament a llarg termini que apunten cap a una feina bona i segura i al benestar.

Els elements bàsics d'un paquet de projectes cap a una transformació social ecològica més completa podrien ser: (1) una forma nova de seguretat social i integració sobre la base d'una prova de pobresa, una assegurança bàsica basada en les necessitats, i la renovació de l'esfera pública i la construcció d’un sector solidari per l'educació, assistència sanitària, ciència i recerca, d'esport, serveis socials i conservació de la salut així com de la natura, (2) una direcció nova de desen-volupament social: una transformació social i ecològica del mode de producció i de vida sencers (vegi’s Dellheim/Krause 2008), (3) relacions de poder i propietat amb la socialització de la funció d'inversió i la democratització de l'economia i l'estat (vegis Krause 2007 i Demirovic 2007) i (4) una solidaritat internacional nova que dugui un desenvolupament mutu i seguretat.

(3) Democratització de la Democràcia

Una aliança solidària dels de baix i els del mig té una base essencial —l'experiència democràtica de lluites en llocs de treball i en municipis. L'activitat dels implicats, d'equips de feina i de ciutadans, de les iniciatives dels ciutadans i de militants en escoles i universitats, és el planter del qual poden obtenir la seva força els moviments emancipadors solidaris. Així la lluita per la democratització de la democràcia, de les empreses i dels llocs de treball, les institucions públiques i privades és no solament un objectiu essencial, sinó també un mitjà per a la política d'esquerres. Només així pot avançar la política d’esquerres que no és només per als ciutadants i assalariats, sinó sobretot feta i impulsada per ells. Això també constitueix una diferència fonamental política de la política d’esquerres i la de dretes.

(4) Del mosaic de l’esquerra a la política d’aliances socials

La postura defensiva de l'esquerra està, com ja s’ha indicat, essencialment condicionada per la seva fragmentació que la deixa incapacitada per desenvolupar un projecte transformador social i ecològic complet i implementar-lo a través de la política des del poder. L'obstacle més gran a aquesta aliança a la República Federal és la fragmentació de l'esquerra política i els seus partits. Fa difícil que cooperin els sindicats i els moviments socials. Falta una alternativa política de poder a les polítiques neoliberals.

Sota Schröder, l’SPD es posava al capdavant de la globalització neoliberal i, en fer-ho, clarament debilitava la seva pròpia base social. Alhora, els Verds es transformaven en un partit llibertari dels més benestants i de facto abandonava els seus objectius originals de transformació social completa. El partit DIE LINKE era capaç d’obtenir parts del terreny que l'esquerra havia perdut i podia, fins i tot sense socis, posar pressió als altres partits i assegurar que les qüestions socials i de pau no s'ignorin completament, però la seva protesta només pot ser eficaç d'una manera limitada.

Sota aquestes condicions l’SPD no és ja un partit que pot reclamar la cancelleria llevat que s’uneixi al fonamentalista de mercat FDP. Si fa una altra cosa, l'únic paper que li restaria seria ser el soci júnior d’una gran coalició. Els Verds estan amenaçats a un destí similar. Sota aquestes condicions els dos es condemnen a la subalternitat dins d'un sistema de partits conservador neoliberal, encara que unes altres majories són, de fet, possibles. I DIE LINKE està ―encara que com a partit de protesta té un perfil d’esquerra clar― integrat precisament en aquest sistema. Mentre això sigui així, un canvi de direcció està fora de l'agenda. Una de les tasques més importants, per això, és treballar per desenvolupar una majoria d’esquerres a la societat i la política, de manera que la realpolitik radical des de l’esquerral sigui una alternativa social.

(5) La perspectiva d’una societat solidària i el socialisme democràtic

La crisi de neoliberalisme ha plantejat la qüestió de si un capitalisme encara més desfermat és compatible amb l'existència d'humanitat. Els deu darrers anys marquen un punt d’inflexió. Privatització, desregularització, redistribució de béns de baix a dalt i del públic al privat, han resultat econòmicament catastròfics, socialment destructius, ecològicament desastrosos i extremadament perillosos des del punt de vista d’una política de seguretat. Fins i tot els partidaris d’un neoliberalisme diehard s'han forçat ara a revisar els seus dogmes. El capitalisme social, o verd, ara està de moda. Però realment pot ser la solució?

El capitalisme sempre significa la dominació a través del benefici, la primacia de valorització del capital sobre uns altres interessos socials. És una pregunta oberta si una mera revisió d'aquest serà suficient per evitar les catàstrofes previsibles. Tanmateix, aquesta revisió per si sola fa possible posar una alternativa sistèmica a l'agenda de nou. És qüestió de buscar solucions solidàries, i això és impossible sense fer retrocedir la dominació de benefici i, al final, vèncer-la. La lluita per una societat solidaria i la defensa d'un socialisme democràtic van unides. Una societat en la qual cada persona té accés completament per igual als béns d'una vida lliure (participació democràtica, educació i cultura, bon treball, justícia mediambiental en un món pacífic) ve de la mà de la primacia de l'orientació al bé comú per sobre del domini privat dels mitjans de producció.

* * *
Les crisis sempre contenen un element de decisió, d'intervenció estratègica, de transformació d’una amenaça en una oportunitat. Com Max Frisch escrivia: "La crisi és una condició productiva. Un només ha d'eliminar el seu regust de catàstrofe". Aquest "només" és l'art de crisi. L'esquerra està mirant d’aprendre del desafiament d’aquest art de crisi, tot relacionant-lo amb la situació present
—a través del diàleg, les lluites concretes, les experiències i la cooperació solidària. No hi ha cap pla mestre hi ha una crisi. Tanmateix, per mitjà dels diversos intents de molta gent pot emergir un projecte estratègic d’esquerres que trenqui amb l'hegemonia del neoliberalisme i finalment el submergeixi en la seva crisi orgànica i permeti el canvi polític i social de direcció, pot emergir. És temps de desplegar les veles. La dita britànica que a en Friedrich Engels li agradava citar és avui encara vàlida: The proof of the pudding is the eating ( El púding es prova menjant-se’l).

Bibliografia:

Brangsch, Lutz: »Der Unterschied liegt nicht im Was, wohl aber in dem Wie«. Einstiegsprojekte als Problem von Zielen und Mitteln im Handeln linker Bewegungen. In: Brie, Michael (hrsg.): Radikale Realpolitik. Plädoyer für eine andere Politik. Berlín 2009, S. 39 – 52.

Bischoff, Joachim, 2006: Zukunft des Finanzmarkt-Kapitalismus. Strukturen, Widersprüche, Alternativen. Hamburg: VSA-Verlag

Brie, Michael, 2006: Die Linke – was kann sie wollen. Politik unter den Bedingungen des Finanzmarkt-Kapitalismus. Supplement zur Zeitschrift Sozialismus, Heft 3/2006.

Brie, Michael, 2007: Der Kampf um gesellschaftliche Mehrheiten. In: Michael Brie; Cornelia Hildebrandt; Meinhard Meuche-Mäker: Die LINKE. Wohin verändert sie die Republik? Berlín 2007, pp. 13 – 45.

Candeias, Mario: Neoliberalismus, Hochtechnologie, Hegemonie. Grundrisse einer transnationalen kapitalistischen Produktions- und Lebensweise. Eine Kritik. Zweite, verbesserte Auflage. Hamburg 2009.

Crome, Erhard: Sozialismus im 21. Jahrhundert. Berlín 2006.

Daiber, Birgit; Hildebrandt, Cornelia (eds.): The Left in Europe. Political Parties and Party Alliances between Norway and Turkey. Rosa Luxemburg Foundation – Brussel•les Office 2009.

Dellheim, Judith; Krause, Günter (eds.): Für eine neue Alternative. Herausforderungen einer sozialökologischen Transformation. Berlín 2008

Huffschmid, Jörg, 2009: Das Ende des Finanzmarktkapitalismus? In: Junge Welt (http://www.jungewelt.de/2009/05-22/021.php).

Kaindl, Christina: Antikapitalismus als soziale Bewegung von rechts. Völkischer Antikapitalismus - Erfolgsmodell der Neofaschisten? In: ak - analyse & kritik - zeitung für linke Debatte und Praxis - Nr. 517, 18.5.2007.

Klein, Dieter, 2008: Krisenkapitalismus. Wohin es geht, wenn es so weitergeht. Berlín

Marx; Engels 1974: Manifest der Kommunistischen Partei. In: MEW, vol. 4. Berlín

Neugebauer, Gero: Politische Milieus in Deutschland. Die Studie der Friedrich-Ebert-Stiftung. Bonn 2007.
Rilling, Rainer: Risse im Empire. Berlín 2008.



Traducció de Jordi Llavoré Pons

Etiquetes de comentaris: 13, economía, l'Espurna

Llegir més

Àngels Martínez Castells
Economista i Presidenta de Dempeus per la salut púbica

A vegades per articular una alternativa creïble a la irracionalitat de la
vida quotidiana val la pena de-construir el procés i analitzar amb més
claredat com hem arribat fins al punt en el que estem, quins valors aliens a
la nostra pròpia naturalesa ens han inoculat i quines violències ens estan
emmalaltint. Potser amb un exemple resultarà més senzill: no fa massa anys,
una delegació de l’FMI i del BM va anar a Gàmbia per veure com aquell país
podia merèixer entrar en la “civilització” dels préstecs i crèdits, rebre
diners suficients per a un desenvolupament aliè i, naturalment, fins i tot
poder comprar armament i entrar en el cercle perniciós del deute… Els
economistes van quedar meravellats per la qualitat del producte dels
arrossars d’aquell país. Van saber que la propietat de la terra era
col•lectiva, que l’administraven i treballaven les dones i que l’arròs es
destinava a l’alimentació de les seves famílies i, el que sobrava, a
l’intercanvi amb altres productes necessaris. Malgrat la divisió del treball
evident, les dones, com a administradores i “productores” d’aquest bé
fonamental, tenien un status de respecte en tota la societat.

Els “experts” van reaccionar amb sarcasme. Així era impossible sortir de
pobres ni poder pagar la quota d’entrada en els mercats de comerç
internacionals. Un arròs d’aquella qualitat, fet d’una manera tan econòmica,
no havia d’alimentar els gambians, sinó que s'havia d'exportar. La primera
cosa a fer era signar contractes obligant-se a la venda del producte...
però era massa difícil fer-ho amb una col•lectivitat on no hi ha propietat
privada de la terra. Per tant, van dividir els arrossars en parcel•les i
en van fer titulars els homes que mai havien cultivat l’arròs. Van
comprometre aquests nous propietaris a vendre la seva producció per
exportació a uns preus realment competitius, basats en la “vella manera de
produir” quan ara el seu producte entraria en els “nous” circuits
internacionals de comerç basats en la vella mentida dels “avantatges
competitius”. Les dones van preguntar què menjarien els seus fills, i els
van contestar que hi havia terres de segona qualitat, més allunyades, que
podien dedicar-se també al cultiu de l’arròs. Representaven més feina perquè
eren més improductives, un producte de menys qualitat i per tant exigien més
dedicació,més temps de treball i de desplaçament per arribar-hi… però tot
fos pel progrés!xxx

Els homes, convertits de sobte en agricultors, molt aviat es van adonar
que allò no era el seu. I van cridar les dones per fer la feina que sempre
havien fet. Però ara, en els seus camps (o sigui, en els camps que ja no
eren comunals, sinó que eren propietat dels homes que no volien cultivar
les terres). Sota la presumpció que el treball de les dones és perfectament
elàstic i que per tant es pot més que duplicar sense que passi res, es va
aconseguir que (per evitar que les famílies passessin gana) les dones fessin
el doble treball. Però a condició d’un salari en les terres que abans
cultivaven gratuïtament, mentre seguien fent el treball no remunerat en les
terres marginals la producció de les quals es destinava a la col•lectivitat.
Quan finalment van arribar els representants de l’FMI per comprar les
collites van ser informats que als costos de les llavors s’hi havien
d’afegir uns sous derivats de la nova organització de la propietat i la
producció. Els economistes es van sorprendre molt d’haver de pagar salaris
per un treball assalariat, però van fer els comptes i van arribar a la
conclusió que, si el treball de les dones no era gratuït i voluntari o bé
gratuït per esclavatge, aquell arròs tan meravellós ja no era competitiu en
els mercats internacionals.

Crec que podríem dedicar la resta de la tarda a analitzar totes les
violències i distorsions del procés, i encara ens faltaria temps: només la
transmutació de la terra de propietat col•lectiva a propietat privada amb
privació de les dones al mateix dret, la vulneració manifesta d’aquella
vella consigna de “la terra per a qui la treballa”, especialment si és a
títol col•lectiu, l’anteposar uns interessos comercials aliens a les
necessitats d’alimentació de la pròpia societat, la dolorosa revinclada que
pateix una manera de viure, una cultura, unes jerarquies assumides i
compartides, menys desiguals que les que vindran, i uns valors de
convivència que ja estaven inscrits a l’ADN per uns altres que sols
funcionen si es mantenen les velles solidaritats de base (que vol dir
treball gratuït o a molt bon preu) del sistema anterior ens donarien les
claus del que està passant ara també, però amb molta més sofisticació,
trenta mil miralls deformants per fer-nos perdre, i una quantitat ingent de
diners esmerçats en la construcció d’una ideologia feta a mida per gent que
s’autoanomena intel•lectual, mercenaris de qui millor els paga, per
bombardejar diàriament i sistemàticament els valors d’allò públic, d’allò
col•lectiu.

Com podem donar la volta a la situació i reivindicar allò públic com a la
manera natural i humana de viure?

Fer un sumatori potent de les reivindicacions “parcials” d’allò públic i
transcendint l’horitzó temporal d’algunes reivindicacions que s’esgoten
massa ràpid en el temps i l’espai si no es vinculen amb lluites germanes,
però que es volen interessadament separades.

Què podem aportar nosaltres? Dempeus per la salut pública, entén la salut
en un sentit positiu, no el contraposem al concepte de malaltia. Entenem que
la Salut és una manera de viure autònoma, joiosa, plena, solidària i
harmònica amb un o una mateixa, amb la resta de les persones, amb la terra
i tot l'entorn. Nosaltres ens guiem per tres objectius fonamentals:

1. - La defensa del caràcter PÚBLIC del sistema nacional de salu*. En
forma argumentada des del rigor científic i l’interès col•lectiu, la bondat
social, la justícia política i l'oportunitat del moment, defensant la
universalitat i la qualitat del sistema públic de salut.

2. - Participació social, "empoderament" i co-decisió, incorporant el gran
ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les
associacions que lluiten per una vida millor i els grups d'ajuda. La salut,
naturalment pública per essència i concepció, sols ho pot ser si incorpora
aquests agents socials sense preconceptes, ni sectarismes.

3. - Enfocament interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies
emergents, moltes d'elles relacionades amb la violentació química de la
natura i la violació psicológica d’una manera de viure en societat que
emmalalteix a les persones. Les mateixes causes que provoquen el canvi
climàtic i fan emmalaltir els camps i enverinen les aigües, creen també
noves formes de malalties.

El punt en comú que tenen les organitzacions que lluiten per allò públic és
que aquí, igual que a Gàmbia, l’economia de les empreses passa per davant de
les necessitats i la salut de les persones. Uns (per exemple, els de Som lo
que Sembrem) parlen de Monsanto. Nosaltres podríem donar noms de
laboratoris i medicaments que, dient que poden ser un remei, han portat
moltes persones a la desesperació i al suïcidi. Per això no s’ha de tancar
de cap manera la porta a persones i associacions que ens permeten descobrir
i sumar el potencial humà que existeix, i la voluntat real de canviar les
coses. Aquest potencial humà que ens fa conscients del poder que tenim quan
creiem en nosaltres mateixos i ens ajuntem creient en el que diem, i parlem
sense prejudicis. Això és el que des del feminisme se’n diu empoderament,
i això és el que estan practicant avui a tot el món, aquests, dies, milers i
milers de pagesos i ciutadans, des dels vinaters de França que protesten
contra el canvi climàtic fins als pagesos de Mèxic (especialment a l’Estat
de Sonora) que s'han constituït en un Foro Campesino i diuen no als
transgènics quan el govern mexicà, fa poques setmanes, ha cedit a les
pressions de la multinacional Monsanto. Aquest és el camí, el que marquen,
també els pagesos de Sonora que defensen la riquesa dels seus camps i del
seu panís.

El camí segueix essent el de trencar barreres, el de la Mobilització social
i la Mobilització política. I, en fer-ho, enfortir la transversalitat
social i demostrar que no hi ha cap muralla de Xina entre la defensa del
que sembrem i el que produïm, el que investiguem i el que ensenyem, la
salut, la democràcia, l’economia al servei de les persones i la política en
el sentit més noble de la paraula: el respecte a la terra i al que ens
envolta, i la bona gestió --el bon govern-- del que és de tots, per part de
tots i en interès de la immensa majoria de la població, dones, homes i
infants, sense exclusions, en igualtat. Si em permeteu, aquesta és
l’autèntica ecologia. Perquè no hi pot haver una gestió ecològica i
sostenible del medi compatible amb l’explotació de la pagesia, de les
treballadores i els treballadors, amb la doble i triple explotació de les
dones, amb l’enverinament dels nostres cossos i del nostre aire, amb
l’apropiació indeguda (la pirateria quotidiana) del que és de totes i de
tots.

Pel que fa a la transversalitat temàtica hi ha camp per córrer i per
donar-nos suport mútuament amb els sindicats, amb les associacions de veïns,
amb totes les ONG i associacions cíviques que es reclamen d’una altra
cultura social, d’una altra manera d’entendre la vida. Si alguna cosa he
descobert en els anys de vida que porto és que hi ha molta gent amb
necessitats pròpies que són comuns i que li són negades per aquest sistema
econòmic en el que vivim: el capitalisme.

A vegades es parla de desengany, de que no hi ha res a fer perquè no vivim
en una democràcia real, sinó en una dictadura. Que el futur és pitjor...
que tots els polítics són iguals... Que el sector privat sí que val i el
sector públic és només burocràcia... Si em permeteu, la realitat no és tan
barroera, encara que moltes vegades ho sembla: el que vivim és una
tergiversació total de la realitat i una dictadura sobre les necessitats.
I és veritat que moltes vegades sindicats, polítics que es diuen d’esquerra,
i nosaltres també, no ens n’acabem d’adonar o no trobem la manera de
treure-li la careta. El sistema s’ha especialitzat en frustrar que es
construeixin maneres de viure alternatives a l’afany de lucre d’uns quants,
i el seu poder d’argumentació es manifesta i resumeix en expressions tan
cruels com ben escollides com les que ens va explicar Albert Hirschman fa
uns quants anys:

La futilitat: Negar la gravetat de la necessitat i la seva mateixa
evidència, per fer-nos creure que la lluita no té sentit, i no s'ho val.

L’efecte pervers que podria provocar el fet de posar-hi remei: intenten
convèncer –i massa sovint ho aconsegueixen-- que és pitjor el remei que la
malaltia (salut i pensions públiques = increment insostenible del dèficit
públic, per exemple).

Incórrer en el risc, amb la llarga i aterridora enumeració de tots els
mals que ens podrien caure al damunt si acabés per triomfar el que
reivindiquen: que allò públic s'imposi sobre allò privat. (Manca d’eficiència,
caiguda de la producció, ningú no investigaria… etc.)

Cal trobar la manera de donar la volta a aquests arguments cada vegada que
se’ns posin per davant per frenar la nostra raó, i saber desemmascarar totes
les maneres noves que s'inventen per "empassar-se" uns quants poderosos el
que és de tots. Cal fer pedagogia que es pot, i acollir sense
sectarismes totes les persones que tenen ganes de participar i posar-se
dempeus per defensar una altra manera de viure, de pensar i de decidir… en
definitiva, que hi ha molta gent que, si troba els instruments, s’apunta a
viure l’autèntica tasca humana d’empoderar-se i determinar el seu futur i el
dels seus fills.

Reivindicar allò públic és molt més que reivindicar el dret a
l’autodeterminació en un poble que fa anys que s’entrena fent-ho. És
exercir realment el dret a l’autodeterminació, i quanta més habilitat,
capacitat i intel•ligència tinguem per ser més, per sumar i per no
excloure, més aviat ho aconseguirem. Perquè, companyes i companys, som el
que lluitem, i podem ser i serem el que vulguem si ens ho creiem, i si
lluitem dempeus.

Etiquetes de comentaris: 13, l'Espurna, Salut

Llegir més

Michel Cibot
Director General de Serveis de la Ciutat de Malakoff i membre de CIDEFE


El tema d'aquesta taula rodona, quan el vaig rebre, sense més explicacions, traduïda al francès, no el vaig acabar d’entendre: “les experiències de participació en la gestió col•lectiva d’allò públic”. Ho vaig entendre millor tot llegint el programa de les jornades. El meu primer dubte es referia a la llengua. Som europeus i parlem molts idiomes diferents. I nosaltres, els francesos, som bastant dolents en parlar diversos idiomes. He pogut comprovar sovint com els europeus, fins i tot els que són veïns, no es coneixen massa bé! Tot i que el tema em va deixar dubtós, vaig pensar que era força interessant, aprofitant l’avinentesa, venir a compartir els meus dubtes sobre els serveis públics i la forma d’assumir-los, un tema també constitutiu de la nostra identitat francesa.

Si la participació en la gestió dels serveis públics signifiqués la gestió per empreses privades en podria presentar molts casos. D’altra banda, hi ha obert un debat a França en l'actualitat al voltant de diversos temes, incloent, per exemple, el de la gestió de l'aigua . Estem parlant del “Sindicat de les aigües”, de gestió delegada o de control directe. Em vaig adonar que la paraula sindicat, en aquest cas, té un significat especial... El pes de les paraules és per tant d’una gran importància... Els intèrprets són uns socis valuosos!

Els exemples presentats pels oradors anteriors expliquen bé el tema.
Es tracta de modes de gestió de serveis a la població aplicats pel que nosaltres anomenem la societat civil: associacions, organitzacions no governamentals, però també a vegades els sindicats dels assalariats. Concretament es tracta d’una bona pràctica per al primer exemple presentat de la gestió d'una institució pública per una associació de veïns; per al segon exemple es tracta d’una escola fundada per pares i mestres que va esdevenir una escola pública. Tenim exemples similars a França. N’esmentaré una desena que presentaré molt ràpidament. Però tot preparant les meves notes, vaig pensar que podríem passar el dia parlant d’exemples trobats a les 36.000 comunes franceses. Una altra característica del nostre país, no sense relacions íntimes amb la qualitat de la democràcia!

Abans de presentar aquests exemples concrets, m’ha semblat útil recordar breument que França compta amb una llarga tradició de gestió pública i de serveis públics.
Al segle XIX es deia que els francesos seren tots funcionaris i els anglesos tots accionistes!

Aquesta llarga tradició de servei públic es remunta sens dubte a en Clovis (498) o potser a en Carlemany (768) o segur a en Philippe Le Bel (1285-1314). Però el nostre esperit públic es nodreix també de dret romà i de lliçons de filosofia de les democràcies gregues. També caldria parlar de dret canònic i medieval que no només ens ha deixat empremtes positives (Inquisició ...). La Revolució Francesa també ha contribuït en gran mesura a forjar un esperit públic fort i les estructures conseqüents.

De Clovis a Philippe Le Bel i durant els segles següents, la principal motivació de l'acció pública va ser l'exèrcit. A fi d'ampliar les seves àrees, els reis de França van crear poderosos serveis públics: policia i ponts i dics especialment, per fer una xarxa de carreteres sòlida i segura per garantir el flux de tropes i mercaderies, tot i que la resta d'Europa utilitza sobretot les vies fluvials i marítimes. També s’hauria de parlar de les terres comuns, en què l'ús estava repartit i gestionat pels habitants.

A França la noció de servei públic està estretament lligada a la idea de l'interès general. El servei públic garanteix la igualtat entre tots els usuaris (que no són clients). També assegura des de fa més d'un segle la neutralitat dels serveis públics a través de la laïcitat. Qualsevol ciutadà pot fer ús dels serveis públics sense distinció.

Econòmicament, el servei públic òbviament escapa a les regles del mercat. Ha de comunicar la mateixa taxa a tots els usuaris independentment de la seva localització geogràfica (igualtat). L'exemple de correus és interessant. Va ser creat sobre la base d’aquesta concepció francesa del servei públic el 1470.

En el terreny polític, es tracta de garantir el laïcisme i finalment fer d'aquest concepte una manera d'organització de la societat lliure de referències religioses i per tant capaç d’acollir tothom. Insisteixo en aquesta qüestió de la laïcitat perquè té gran importància per als francesos.

El servei públic és objecte d’una profunda connexió per part d’una gran majoria dels francesos. Aquesta afecció dels ciutadans francesos al seu servei públic podria suggerir que en última instància no estan massa interessats en la intervenció directa en la gestió dels serveis. Però després de la Segona Guerra Mundial, els mecanismes de gestió pública han conegut un creixement més gran. S’han enriquit amb serveis públics industrials i comercials i també d’empreses públiques com la concessió administrativa Renault.

Seria interessant discutir més a fons sobre aquests temes per intentar elaborar un concepte europeu de servei públic, veure l'evolució cap als serveis públics mundials per gestionar per exemple problemes com l'aigua. Les Nacions Unides hi podrien trobar un interessant nou paper!

Aquests serveis es duen a terme d'acord amb les normes de dret públic i donen feina als agents públics, és a dir, agents que no depenen del conveni de treball comú de les empreses privades sinó que s’adapten a les seves lleis específiques. Aquests estatuts i el conjunt del sistema públic són considerats com a garanties de la democràcia... No obstant això, en termes de compres, des de fa unes dècades el requisit de la posada en comú ha portat la gestió pública a adaptacions més o menys preocupants... En tots els casos, aquesta gestió encara es distingeix de les lògiques econòmiques privades basades únicament en la rendibilitat econòmica a curt termini i en la competència.

Els estatuts públics es divideixen en tres branques principals: l'administració de l'Estat, l'administració hospitalària i l'administració territorial. Una part n’és comú (tronc comú).

En aquest context de forta presència del servei públic en què les coses passen sobre el terreny, en la gestió quotidiana, els serveis públics prop de les nostres ciutats es gestionen de manera diferent i la intervenció dels ciutadans està lluny de ser menyspreable.
L’administració territorial funciona principalment en concessió administrativa, és a dir que el servei està garantit pels funcionaris públics en virtut de regulacions públiques. Però també es pot dur a terme per part d’una empresa privada o fins i tot per una associació (Llei del 1901). No he estudiat si existeix una llei similar fora de França. No obstant això, és molt important per a nosaltres, ja que ha establert el dret d'associació que, sota Napoleó III, no fa tant de temps, no estava reconegut. El dret d'associació és també molt important pel que fa a les diferents funcions dels voluntaris en la vida local. (No obstant cal tenir cura de les derivacions del que que jo anomenaria neo-empreses...).

La gestió dels serveis públics per part dels ciutadans a través d'associacions s'ha desenvolupat durant els últims trenta anys en àrees molt diferents.
Especialment en serveis destinats als infants, però no només. Per als nens, ens trobem amb aquest sistema de guarderia fora de l'horari escolar. Sens dubte, cal aclarir que les ciutats d’esquerres tendeixen a escollir la gestió administrativa i les ciutats de dretes més aviat estructures privades que, en l’àmbit considerat, poden ser associacions, sense que la diferència sigui massa forta!
Passo a donar-vos alguns exemples ràpids en una dotzena d’àmbits. Tranquils, no dedicaré massa temps a cadascun d’ells. Només vull mostrar la diversitat i, en última instància, la multiplicitat de casos i situacions.

En l'àmbit de la infància per exemple, com la llar d'infants per al matí de les escoles primàries (llar d'infants abans de començar l’escola) he vist intervenir a la meva ciutat una associació creada pels pares (associació constituïda de conformitat amb una llei del 1901) i amb el suport financer de l’ajuntament (subvenció). Després de diversos anys de l’experiència aconseguint un gran èxit, els pares voluntaris entusiastes al principi, però cada vegada menys nombrosos en voler ser al capdavant de l'associació i trobant massa pesada la gestió del personal (monitors) van voler passar a una gestió pública administrativa. L'ajuntament ha acceptat aquesta nova responsabilitat. El sistema té les seves limitacions: la ciutat no pot respondre a totes les iniciatives associatives i transformar-les totes, després d'alguns anys, en serveis municipals.

En l'àmbit de la primera infància, disposem principalment de llars d'infants gestionades per les autoritats locals (municipis o departaments), però ara van apareixent cada vegada més llars d’infants parentals creats, com en l'exemple anterior, per alguns pares associant-se i organitzant-se entre ells per tenir cura dels seus fills. També poden utilitzar una tercera persona que tingui cura dels seus nens a casa seva o a la casa d'un dels pares o en un lloc específic. Hi ha moltes possibles variacions.

En els darrers anys, es multipliquen les guarderies d'empresa i privades.

En el camp de l'educació, el nostre famós Ministeri d'Educació Nacional qualificat en el seu moment com a mamut per un ministre, coexisteix amb un sistema d'escoles privades, principalment religioses, la majoria de contractació amb el ministeri però que no volen esdevenir públiques. Les autoritats locals estan obligades a pagar a aquestes escoles importants subvencions (la despesa per estudiant ha de ser la mateixa que per a la pública) per als graus elementals.
El finançament de l'àmbit privat per part del públic podria arribar a posar en qüestió el nostre principi de laïcitat i portar-nos al risc d'errors totalment perjudicials...
Les escoles associatives són poc freqüents en el nostre país però s’esdevé que les més grans innovacions pedagògiques (Frenay) no han prosperat en allò públic, per la qual cosa s’ha produït la creació d'escoles privades progressistes.

En el sector econòmic, la intervenció ciutadana no està absent. Puc recordar les SCOP (societats cooperatives obreres de producció). Aquest tipus de gestió és més utilitzat en casos de dificultat d’una empresa que per a una nova creació.
Al meu poble, una petita empresa de mecànica en crisi fa uns vint anys va ser recuperada pels seus treballadors sindicats a la CGT. Va ser salvada i encara viu. No és el sindicat en si mateix el que gestiona la cooperativa, però va crear l'estructura adaptada amb un estatut específic en virtut de la llei: la SCOP.
Una empresa de treballs públics també es gestiona d'aquesta manera.

El lloc dels treballadors en aquest tipus de gestió és, òbviament, molt diferent del que és en una empresa privada, en particular en matèria de seguiment de comptes i participació en les decisions estratègiques.
Aquest estatut també pot funcionar per a grans grups. Així doncs, els empleats de les botigues Darty han assumit la gestió de la seva empresa.

En l’àmbit cultural, les ciutats es posen sovint d’acord amb associacions (arts plàstiques, música) per a cursos, activitats, espectacles, etc...

En l'àmbit de les cooperacions internacionals descentralitzades, de la mateixa manera, les associacions intervenen sovint. La forma més antiga: el comitè d'agermanament.

En l'àmbit de l'esport. Segueixo amb l'exemple de la meva ciutat. (USMM). Lliure disponibilitat dels estadis i gimnasos que pertanyen a la ciutat. Clubs esportius organitzats de forma associativa amb més de 25 disciplines. Aquesta associació agrupa 3.500 membres. Exerceix un paper important en la definició de la política pública esportiva de la ciutat. Organitza escoles de futbol, d’handbol, de judo, etc... També intervé molt pel que fa als nens, els adolescents i els adults joves.

En l'àmbit de l'habitatge: La intervenció ciutadana existeix en aquest àmbit però en els habitatges socials. Algunes associacions gestionen entitats propietàries d'habitatges socials que jo qualificaria de normals. Són encara més nombroses en l'àrea de l'allotjament per a les persones amb dificultats. Els mitjans de comunicació es refereixen regularment a les mesures espectaculars adoptades per exemple per una associació anomenada DAL (Dret a l'Habitatge). Algunes associacions intervenen només en el terreny concret de la recerca de solucions, altres són més de la reivindicació.
Aquest àmbit de l'habitatge per als més pobres confirma evidentment la causa humanitària que involucra molts dels nostres conciutadans.

En l'àmbit de la salut: Un nombre de centres de salut també són gestionats per associacions. Aquest sistema existeix a d’altres llocs, per exemple al Japó. En forma de cooperativa. 4 milions de membres amb clubs de salut en els barris a càrrec dels metges, infermeres, dentistes, osteòpates, etc... d’aquesta cooperativa.

Fins aquí els meus exemples. Per acabar, voldria esmentar una nova forma de participació ciutadana: Des de fa alguns anys, una llei (Llei N º 2002-276, de 27 de febrer de 2002) va crear juntes de veïns (obligatòries per a les ciutats de més de 80.000 habitants, però possibles a les ciutats més petites, en particular en els suburbis).

Aquests consells tenen com a objectiu participar en el desenvolupament de projectes públics, contribuir a la definició de programes estructurals, la planificació urbana, etc. També poden contribuir a la implantació de serveis. Encara no tenim prou marge de temps per veure si aquests consells de barri substituiran els mitjans més tradicionals dels quals he parlat. Potser se substituiran a les organitzacions polítiques en les quals l’activitat als barris és menys important del que era fa trenta anys.

Per dotar novament d’energia aquestes organitzacions sens dubte ens hauríem de preguntar sobre els seus valors fonamentals, com ara la pau . La pau és sens dubte el principal valor de l'arquitectura del moviment progressista, ja que va aparèixer després de la Primera Guerra Mundial.

La SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera) va deixar pas en gran mesura als guerrers (després de l'assassinat d’en Jaurés el 1914), el corrent pacifista va tornar amb força els anys 1917-1918 i l'aspiració a la pau va unir realment la classe obrera mundial al voltant de la classe obrera russa la qual, sobre aquesta base, va trobar la força per guanyar la seva revolució davant d'una aristocràcia depravada, adepta a la traïció a Europa i una burgesia rendista i colonialista poc inspirada!

Reconciliant-nos amb aquestes arrels, és sens dubte possible tornar a donar a les nostres velles vinyes humanes contaminades per l’autoritarisme i la malaltia del poder una nova força que es construiria en els serveis públics renovats per satisfer totes les necessitats fonamentals dels éssers humans.

Etiquetes de comentaris: 13, l'Espurna, Política

Llegir més

María Martínez Iglesias
Sociòloga

Les Conferències Mundials sobre la Dona, que organitza l'ONU quinquennalment des de l'any 1975, marquen les línies de la política de gènere en l'àrea internacional. Fins al 1995 la filosofia de les polítiques d'equitat era afegeixi dones i remogui. Però la Quarta Conferència Mundial celebrada a Pequín va suposar un canvi substancial en com s’havia d’enfocar la lluita contra la desigualtat. Primer, perquè va tenir un èxit rotund de participació. Hi van anar representants de 189 països. Segon, perquè es va aprovar una plataforma d'acció amb punts concrets d'actuació: pobresa, educació i capacitació, violència, conflictes armats, economia, participació en el poder i en l'adopció de decisions, els mecanismes institucionals per al progrés de la dona, els drets humans, mitjans de comunicació, el medi ambient i la infància. I tercer, i més important, les polítiques de gènere van donar un tomb. Ja no era qüestió de fer-nos objecte passiu d'ajudes o d'introduir cegament a les institucions sinó de qüestionar si la vida pública permetia participar persones amb responsabilitat de cura, amb trajectòries vitals i amb prioritats diferents de les de l'home públic. No era qüestió que les nenes deixessin els laterals dels camps de futbol per jugar com a davanteres, sinó de qüestionar-se perquè el camp de futbol i les prioritats masculines havien d’ocupar el centre de l'interès general. Beijing va enviar les persones participants de tornada a casa amb una conclusió clara i comú: la societat havia de ser revisada des dels seus fonaments.

La influència de Pequín es pot notar en la generalització de conceptes com transversalitat o apoderament, amb la multiplicació de les notícies que tenen a veure amb les desigualtats o amb la visibilització de problemes abans ocults com la violència vers les dones o la discriminació salarial. Espanya i Catalunya s’han recolzat en moltes de les seves polítiques d'igualtat en els acords de Beijing. Importants lleis relacionades amb la igualtat aprovades en els últims anys com la llei integral contra la violència de gènere, la llei orgànica per a la igualtat efectiva entre homes i dones o la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista, enuncien en els seus preàmbuls les mesures adoptades l'any 1995 i les posteriors revisions. Precisament aquest any s'han reunit a Nova York institucions i activistes per veure per tercera vegada els èxits i els desafiaments en l’acompliment de la Plataforma de Beijing.


Les conclusions mostren que el gran avenç l'ha constituït l'increment de les taxes d'educació de les dones, però queden encara molts problemes sense resoldre. A la pàgina web de Unifem s’hi pot llegir: cada any, 536.000 dones i nenes moren com a resultat de complicacions durant l'embaràs, el part o posteriors al part, la gran majoria en països en vies de desenvolupament. La violència contra les dones i les nenes és una pandèmia internacional, amb un percentatge de fins a un 70 per cent de les dones que han experimentat violència al llarg de la seva vida. L'accés als mercats laborals i a treballs decents continua sent limitat per a les dones. Segons les estimacions, el 2008 un 52,6 per cent de les dones formava part de la força laboral, en comparació amb el 77,5 per cent dels homes. Les dones tenen, amb més freqüència que els homes, salaris baixos, baixos estatus laborals i llocs de treball vulnerables, amb protecció social o drets bàsics limitats o absents per complet. Un gran percentatge de les dones que formen part de la força laboral segueixen treballant en l'economia informal. Es mantenen seriosos desafiaments a la participació plena i igualitària de les dones en llocs destacats de presa de decisions. Les dones continuen sent responsables de la major part del treball de provisió de cures i domèstic. Aquesta forma desigual de compartir responsabilitats afecta negativament les seves oportunitats educatives i d'ocupació, i limita la seva implicació en la vida pública.

Sembla com a mínim curiós que davant d’aquestes evidències estadístiques alguns i algunes es preguntin si són necessàries les mesures d'acció positiva o si el feminisme continua tenint sentit.

Etiquetes de comentaris: 13, Dones, l'Espurna

Llegir més

Cap a on va Pakistan?. Aquesta és una qüestió recurrentment plantejada en els mitjans de comunicació a nivell mundial arran l’abast dels atacs suïcides que han tingut lloc durant els darrers dos anys.

Si atenem al Pakistan Institute of Policy Studies, un think tank, a l’any 2009: Si sumem les víctimes en atacs terroristes, els atacs de les forces de seguretat i els seus enfrontaments amb els militants, els enfrontaments intertribals i els atacs transfronterers de les forces dels EUA i l’OTAN a Fata, obtenim un nombre total de 12,632 persones mortesi 12,815 ferides.
No són els mortals atacs suïcides a la província de frontera els que han despertat el panic mundial. Aquests atacs s’han convertit en un titular habitual més. Molt menys sagnants però altament simbòlic han estat l’assalt fidayee a l’equip visitant de cicket de Sri Lanka,o el traumàtic assalt del 10 d’octubre de l’any passat al gelosament protegit quarter general de l’exèrcit (GHQ). Durant el mateix mes, un atac a la Universitat Islàmica Internacional a Islamabad, va portar a tancar durant com a mínim una setmana les institucions educatives gairebé a tot Pakistan.Ciutadans espantats, particularment a la gran ciutat, no s’atreveixen a sortir de casa seva si no és estrictament necesari. Els comerciants es queixen de la dràstica reducció del nombre de clients. Els cinemes, cafès i restaurants estan deserts.
Els militars, no obstant, sota la pressió dels EUA van llançar un un gran nombre d’operacions contra els Talibans. Però ho van fer a contracor, doncs els han estat patrocinant durant 30 anys. operations against Taliban.

Tindran èxit els militars?. Abans de respondre aquesta qüestió, necessitem definir l’èxit. Si l’èxit és assegurar Sud Waziristan, l’exèrcit tindrà èxit. Si l’objectiu és eliminar els Talians, la resposta és que NO. L’exèrcit que bombardeja els militants a Sud Waziristan, els patrocian al Punjab i altres parts del país. L’ ofensiva de Waziristan és una operació selectiva contra els Talibans que estan fora de contoal. Són, des del punt de vista dels militars, Talibans “dolents”. Aquells que lluiten les forces dels EUA no necessiten preocupar-se. Són “bons” Talibans. Aixímateix, disfresses com Jaish-e-Muhammad i Laskar-e-Tayyaba, construïdes per l’exèrcit indi per desagnar la Índia a Caxemira, mantenen una total impunitat. Les infrastructures jihadistes, que comprenen els Maskars (camps d’entrenament) i Madrasses (escoles coràniques), no són desmantellades. Una part de la premsa pakistaní has posat en evidència repetidament el nexe entre militars i Talibans.

Els mitjans pakistanis dominats per la dreta religiosa, no obstant, han estat en general simpatitzants dels Talibans i fins molt recentment els han glorificat com la resistència pashtun contra l’imperialisme nordamericà. Pel contrari, els Talibans són vistos per la majoria dels pashtuns de Pakistan com una amenaça a la cultura pashtun, l’economia, el progrés i la pau. A diferència de molts esquerranistes i islamistes que pinten els Talibans com una força de resistència, els pashtuns de Pakistan es pregunten perquè els Talibans els massacren i bombardejen les seves escoles si volen alliberar Afghanistan. Els pashtuns no volen deixar-se barbes i deixar d’enviar les seves noies a l’escola per “l’alliberament d’Afghanistan'' que els Talibans volen portar a terme. De fet, la destrucció de l’economia, el bombardeig d’escoles deisant a 100.000 noies sense educació i altres accions absurdes en el nom de la Sharia han fet els Talibans molt impopulars.

Que els Taliban han perdut simpaties és evident doncs els partits de dreta i islamistes, així com els columnistes o presentadors que excusaven els Talibans, ara troben impossible defensar la seva violència irracional. Alguns inclús s’han tornat contra els Talibans, altres s’escuden darrera de teories de la conspiració (donant la culpa a la Índia, EUA o inclús Israel d’estar darrera dels Talibans).

Però els suport de les masses o la imatge pública no és la preocupació dels Talibans. Ells no estan fent una campanya electoral. Són una banda de guerrers compromesos amb el que creuen, la Jihad. Per això, el creixement o enfonsament de la popularitat dels Talibans no explica la força del fenòmen. És la pobresa, el patrocini estatal, l’agressiva intervenció dels EUA a la regió i els petrodòlars els que compten. Cada any, desenes de milers de graduats surten de les escoles coràniques. Un nombre important d’aquests graduats en fanatisme estan disposats a volar-se pels aires per la causa. Les escoles coràniques continuen alimentant els Talibans (la paraula Taliban significa literalment estudiants de les escoles coràniques). Aquestes escoles constitueixen la veritable amenaça.

Són també una amenaça a per les plantes nuclears pakistanís? En presència d’un exèrcit amb una força de mig milió d’efectius sembla molt poc probable. La única i poc probable possibilitat és que el general Kayani, el cap militar, sigui deposat en un cop militar per oficials islamistes radicals que busquin el control de les armes nuclears. Aquests islamistes de l’exèrcit, no obstant, no tenen gairebé cap possibilitat debut al seu creixent isolament entre les files dels més joves. A més, la direcció de l’exèrcit , ocupada en restaurar la seva imatge molt deterioada durant la dictadura de Musharraf,no donarà cap cop en el pròxim futur. L’estat podrà aturar l’actual onada d’atacs suïcides. La classe dominant no donarà l’estat en safata a una banda de fanàtics. Però Pakistan continurà en una situació semblant a la guerra civil.
Això és el que un troba de Pakistan a tots els titulars de portada. Hi ha un altre Pakistan que reemergint aquest darrers deu anys. Un Pakistan que es troba a faltar als mitjans occidentals: moviments socials, lluites sinicals, moviments de dones, camperols o batalles de la societat civil. Durant els darrers deu anys, el procés de privatització s’ha aturat. Ni la dictadura de Musharraf , ni el govern escollit recentment han estat capaços de privatitzar cap empresa. Encara que cada moviment es mereix una menció, només les tres lluites més importants estan desenvolupades més abaix.

UN DICTADOR HUMILIAT
Tot van ser abraçades i celebracions al Pakistan el 18 d’agost de 2008. Després de nou llargs anys el general Musharraf havia estat humiliat per les masses. La història es repetia un altre cop: un altre cop un dirigent militar recolzat pels EUA havia de renunciar davant un moviment democràtic de masses. No importa que aquestes imatges no fossin emeses per la CNN. No importa que en els mitjans corporatius es predís el caos a Pakistan després de Musharraf en comptes de glorificar el moviment de juristes que va sacsejar Pakistan i va forçar Musharraf a dimitir.
Milers de persones en tot Pakistan van prendre els carrers per repartir caramels així que s Musharraf va anunicar la seva dimissió en una compareixença no programada televisada a nivell nacional. Si no hagués dimitit, hauria estat destituït pel parlament. Així doncs, la dimissió de 18 d’agost no va agafar de sorpresa el poble de Pakistan. Hauria d’haver dimitit feia una setmana, però volia assegurar una “sortida segura” del país. El sentir popular a Pakistan era tenir-lo com a responsable de violacions de la constitució, corrupció , així com assassinats i desaparicions en el nom de la “guerra contra el terror”. Un judici l’hauria conduït a la pena de mort. Encara que els seus mentors de Washington el van abandonar, van assegurar-li, tot i que tard, una “sortida segura” del país. Era, de fet, un missatge per a altres dictadors del Tercer Món de que Washington assegura una sortida segura als seus sàtrapes, inclús quan han estat humiliats i desplaçats del poder.
Musharraf va començar a perdre el control del poder en març de 2007, quan va destituïr el President de la Cort Suprema, Iftikhar Chaudhry. Aquesta autoritat judicial havia esdevingut popular entre les masses per les seves decissions radicals contra la privatització, a favor de les dones i en temes medioambientals. La seva destitució va alimentar un moviment de masses per la seva rehabilitació, que de fet era un moviment per la restauració de la democràcia. Musharraf es va veure forçat a restituïr-lo en el seu càrrec el 20 de juliol de 2007.
Mentre, el mandat presidencial de Musharraf haviat finalitzat. Llavors, s’havia fer reelegit amb mitjans inconstitucionals. La seva reelecció, aprovada pels seus amics a la Casa Blanca, era vista com il.legal al Pakistan. I va ser desafiada als tribunals. Musharraf , temerós que la Cort Suprema, presidida pel restituït Iftikhar Chaudhry, pogués anar contra ell, va declarar estat d’emergència el 3 de novembre de 2007 alhora que suspenia a vuit jutges de la Cort Suprema, incloent Iftikhar. Això va portar a la dimissió en senyal de protesta de 60 jutges del la Cort Superma i l’Alt Tribunal. A l’octubre de 2007, Benazir Bhutto, després d’arribar a un acord amb Musharraf, va tornar des de l’exili. El tracte va ser impulsat pels EUA. El pla dels EUA era assignar a Benazir Bhutto el paper de primera ministra, de manera que pogués mobilitzar recolzament per l’impopular “guerra contra el terror” mentre Musharraf havia de conduïr l’operació militar sense regles contra els “terroristes”. Benazir va ser assassinada el 27 de desembre de 2007, donant lloc a una vaga general de cinc dies a Pakistan. El país estava paralitzat. Musharraf hauria estat ajusticiat si Condoleeza Rice no hagués trucat el vidu de Bhutto, Asif Ali Zardari, ara president de Pakistan, perquè cooperés amb ell i participés en les eleccions que Musharraf es va veure forçat a convocar debut al creixent moviment democràtic. El resultat de les eleccions generals de 18 de febrer de 2008 va ser un cop democràtic contra un dictador militar. El partit que recolzava Musharraf: PML-Q va perdre estrepitosament. Una coalició de quatre partits, dirigida pel PPP de Benazir Bhutto va formar govern. El nou govern va ser emplaçat una i altra vegada a cooperar amb Musharraf, doncs encara era l’home dels EUA a Pakistan. El PPP, que havia abandonat feia temps les seves tradicions de resistència, va obeïr les ordres dels EUA. Això va molestar les masses que volien a Iftikhar Chaudhry a la Cort Suprema i a le Musharraf fora de la presidència. El soci de coalició del PPP, el PML-N, dirigit per l’antic primer ministre, Nawaz Sharif, va deixar la coalició en protesta, com si el partit hagués anat a les eleccions amb la promesa de restablir els jutges deposats..
Mentre, les impopulars polítiques econòmiques del nou govern dirigit pel PPP van portar a la seva pèrdua fulgurarant de popularitat.
La caiguda de la popularitat del nou govern va animar Musharraf. Va començar a buscar recolzament entre els dissidents del PPP i les forces d’oposició per fer fora els governants del PPP. Si la coalició dirigida pel PPP no hagués pres la decissió de deposar Musharraf, ell podria haver decidit acabar amb el govern de coalició liderat pel PPP. Tenia els poders constitucionals per dissoldre el parlament o destituïr el govern. El PPP, ara preocupat, va prendre la popular decissió per salvar la seva pell i per restaurar la seva popularitat. Així, Musharraf va adreçar el que seria el seu únic discurs popular el 18 d’agost. Ara viu en un exili no declarat.

EL MANCHESTER DE PAKISTAN SACSEJAT PEL PODER OBRER

La tercera ciutat de Pakistan, Faisalabad, va viure una vaga única el 6 d’agost de l’any 2008. Una vaga dels patrons contra els treballadors. Els propietaris de les fàbriques tèxtils van anunciar un lockout. La raó: els treballadors estaven demanant un increment salarial del 20%. El govern de coalició dirigit pel PPP de Bhutto va prometre, en arribar al poder el 2007, un increment general del 20% als salaris de tots els treballadors. Però el sector privat ho havia refusat.
Faisalabad, la tercera ciutat del país, és coneguda com “Manchester de Pakistan” debut a la seva indústria textil. Hi ha més de 12.500 telars amb més de mig milió de treballadors.
El 28 de juliol de 2009 amb la crida del Moviment de treballadors Quami (LQM), tots els treballadors dels telars van anar a la vaga i van organitzar una gran manifestació per pressionar per l’increment salarial. Els patrons van accedir a entrar en negociacions. Tres rondes de negociació van ser inútils. Els patrons arguementaven que debut a la crisi no podein atendre un 20% d’increment
Els patrons van posar anuncis a tota la ciutat dient que LQM era una organització terrorista i que el govern havia de prendre nota i prohibir-lo. La dirigència del LQM, en resposta, també va posar anuncis i pancartes dient “demanar la pujada dels salaris no és terrorisme, els treballadors són també éssers humans”.
La indústria tèxtil contribueix significativament al PIB del país (del 8 al 9%) i contribueix al 60% de les exportacions totals del país, amb un volum de cinc milers de milions de dòlars cada dia.
La majoria de les unitats productives tenen personal assalariat i els patrons no han registrat els treballadors al Departament de Seguretat Social.
Els patrons rebutgen pagar 2 dòlars al mes al Departament de la Seguretat Social. A canvi, els treballadors podrien tenir sanitat gratis a alguns hospitals i altres beneficis menors. No hi havia, fins fa poc, ni sindicats ni sindicats grocs.
Va ser en aquest contex, que LQM va començar el seu treball el 2004 i s’ha convertit en l’organització dels treballadors tèxtils. Ha organitzat diverses manifestacions, marxes, campaments en vagues de fam, ocupació de departments laborals i altres accions militants durant els darrers cinc anys.
El LQM va produïr titulars per primer cop el 2007, quan, el 3 de desembre, el 80% de mig milió de treballadors tèxtils a Faisalabad van seguir la vaga. Els treballadors demanaven seguretat social i el final de l’estat d’excepció declarat perl General Musharraf. Aquesta va ser la més gran manifestació dels treballadors del tèxtil en una dècada.
També en 2007, 15.000 treballadors del tèxil, inspirat i organitzat pel LQM a la ciutat veïna de Gojra, van seguir una vaga de 39 dies. Van guanyar la seva reivindicació d’increment salarial (d’1.6 a 2.6 dòlars al dia). Aquesta va ser la primera pujada de sous pels treballadors del tèxtil en 18 anys.
Faisalabad té una història de militància de classe treballadora. Durant 1968, Pakistan estava convulsionat per un moviment democràtic encapçalat pels radicals d’esquerra, la ciutat de Faisalabad estava dirigida pels treballadors. Durant mesos va ser dirigida com un estat obrer. Després dels retrocessos del 80s , el moviment obrer està de nou present. La lluita dels treballadors del sector tèxtil inspira també altres sectors. Per exemple, els treballadors de dos factories sucreces de les immediacions van protagonitzar una vaga l’estiu passat. Una de les factories pertan a Nawaz Sharif, ex-primer ministre. Els treballadors en vaga van guanyar les seves demandes per un increment salarial i seguretat social. LQM vol concórrer a les eleccions.

ELS CAMPEROLS CONTRATAQUEN ELS MILITARS

Una de les primeres qüestions que li va fer al General Musharraf el Washington Post quan va aterrar a Nova York el 2002 va ser sobre els enfrontaments entre camperols i paramilitars al districte d’Okara.
L’administració colonial britànica va proposrcionar terra als camperols en 1908 (aquestes colònies eren anomenades granjes militars) a Okara i altres districtes per produïr gra subsidiat i productes bàsics per a l’exèrcit britànic a l’Índia. Quan Pakistan esdevé independent, les granjes militars passen al Ministeri de Defensa i el govern provincial. L’Exèrcit controlava 26.274 quedant els restants 32,000 acres en mans de lae Punjab Seed Corporation. Les families que treballent les granjes són descendents dels qui van ser portats allí el 1908. El quaranta per cent d’ells són cristians. La fussió de l’exèrcit i l’estat virtualment a tots nivells va significar que els generals actuen aquí com a terratinent col.lectiu, el major del país, determinant la vida d’una mica menys d’un milió de camperols. Els funcionaris solien hostigar i enganyar els camperols. L’objectiu d’aquesta explotació descarada, era expular els camperols de la terra perquè pogués ser dividida en finques privades pels generals i brigadiers retirats. La expectativa era que els nous amos donariem ocupació com a sevents als camperols expulsats.
A pesar de la misèria infligida a les seves famílies, els camperols van plantar cara als intents de dividir-los per religió i es van mantenir units com un únic cos: l'Anjuman-i-Muzaireen Punjab ( Organització de Camperols del Punjab ) o AMP, establert el1996.
El juny del 2000, sense cap consulta els terratinents de kaki van anunciar la conversió d'un sistema de compartir una part del producte a un sistema de rendes en diners. Els camperols estaven rabiosos.
Cada tarda havia assemblees informals per discutir la resistència, on estaven involucrades totes les aldees, amb les dones i els infants jugant un rol dirigent en aquesta intifada rural. Enfadats per l'acós diari, els camperols van rebutjar merament defensar l'statu quo amenaçat, sinó que van demanar la propietat de la terra que les seves famílies havien treballat per dècades. El seu lema va esdevenir Malkiyat ya Maut . Propietat o mort!.
La primera protesta pública va tenir lloc el 7 d'octubre del 2000: una asseguda de mil camperols durant quatre hores davant l'oficina l'oficina del vicecomisari a Okara protestant contra la nova mesura. Dos dies després, el vicedirector de les granjes militars va trucar al cap de la policia local i va informa-li que els camperols estaven desafiant amb violència i havien evitat als directors extreure fusta. Els guardes de frontera i la força d'èlit dels rangers, que tenen com a principal missió evitar el contraband a la frontera amb Índia van arribar al poblat i van començar a reprimir els camperols. Així com les dones i els infants van veure esl seus pares, germans i marits patint abusos i cops, van sortir de les seves cases tirant pedres a la policia, que va fugir. Els intents de les autoritats per dividir o comprar els camperols van ser un fracàs. Durant la primavera de 2002 les forces paramilitars i els rangers van obrir foc contra els camperols que protestaven: set van ser abatuts. Okara estava donant lloc a titulars internacionals i AMP es va convertir en un nom quotidià a Pakistan. Aquest era el primer cop que la dictadura de Musharraf havia estat posada en qüestió pels treballadors, doncs hi havia una confrontació directa entre els militars i els camperols.
Els camperols van rebutjar donar una part de la collita de cereals des de 2002 i virtualment poseeixen la terra encara que no s'ha aprovat res a nivell formal. Aparentment ens trobem davant una victoria dels camperols, però estan lluitant encara per la propietat legal de les terres que ocupen. El 29 de gener de 2010, el LQM i l'AMP tenen pensat fer un acte a Faisalbad. Aquest acte coincidirà amb el cinquè congrés del Partit Laborista de Pakistan, que va tenir un paper fonamental en impulsar i apropar tots dos moviments.

Etiquetes de comentaris: 13, l'Espurna, Política

Llegir més

FRONTPOPULISME I DEMOCRÀCIA A BENGALA OCCIDENTAL

Andreu Espasa
aespasa@fas.harvard.edu

El 1985 arribà a Londres un metge indi anomenat Aroup Chatterjee. Fins llavors, Chatterjee, natural de Calcuta, amb prou feines era conscient de fins a quin punt la seva estimada ciutat estava indissociablement lligada en l’imaginari mundial al nom de Mare Teresa. Per a aquest metge recentment emigrat a l’antiga metròpoli, el desconcert fou majúscul. Com era possible que una religiosa catòlica de fama modestíssima entre els calcutians hagués entrat en el llenguatge comú de l’anglès com a sinònim d’infinita bondat? Fent memòria dels seus anys de joventut, Chatterjee no recordava ni una sola conversa on algú hagués esmentat mai el nom de Mare Teresa de Calcuta.
Per als indis, Calcuta no és una paraula que evoqui carrers plens de desvalguts per a qui l’única esperança és un exèrcit de valentes monges salvadores. Calcuta és coneguda per ser la ciutat més esquerrana del país, plena de banderes roges onejants, de sindicats poderosíssims i de cercles d’agitació intel•lectual. Els pitjors estereotips sobre Calcuta són els que l’associen amb un excés de baralles intrapartidàries i d’intel•lectuals desenfeinats. Hi ha un refrany indi que afirma «Si tens un calcutià, tens un poeta; si en tens dos, tens un partit polític i amb tres, tens dos partits polítics». L’eclipsament de Calcuta per una monja reaccionària encengué l’ànim d’Aroup Chatterjee, qui començà un treball d’investigació que acabà publicant-se anys després. El llibre de Chatterjee desmunta els mites creats al voltant de l’obra caritativa de la Mare Teresa i n’exposa les pitjors misèries: ineficiència en la gestió de recursos, males pràctiques mèdiques elementals, foscos aliats en la seva promoció mediàtica internacional, èmfasi en la pregàries en comptes de la correcta cura de malalts, etc.

La Calcuta roja plora la mort de Jyoti Basu

Si la Calcuta dels mitjans de comunicació occidentals és la capital mundial de la caritat cristiana, la Calcuta real, en canvi, és la capital d’un estat indi tan important com Bengala Occidental (80 milions d’habitants), on els comunistes encapçalen el govern de Left Front (Front d’Esquerres) des de fa més de tres dècades. La figura central d’aquesta Calcuta fou, durant molts anys, Jyoti Basu. Cofundador del Partit Comunista de l’Índia (Marxista) [PCI (M)], Jyoti Basu fou primer ministre de Bengala Occidental de manera ininterrompuda durant vint-i-tres anys, des de l’arribada al poder del Front d’Esquerres el 1977 fins a la seva renúncia, el 2000.
La notícia de la mort de Basu, el passat 17 de gener, als 95 anys d’edat commocionà tota l’esquerra índia. Ja durant l’agonia de les setmanes prèvies, el seu precari estat de salut havia mantingut despert l’interès popular. Les portades dels diaris locals incloïen els darrers comunicats de premsa de l’equip mèdic que l’atenia. Multituds de simpatitzants s’havien anat congregant davant de l’hospital on estava ingressat. Entre les nombroses visites de líders polítics i socials a l’hospital AMRI de Calcuta, no hi faltà el primer ministre indi, Mammohan Singh. El 19 de gener rebé un funeral d’Estat, amb honors militars i desenes de milers de persones seguint el fèretre pels carrers. En el missatge de condol de Sonia Gandhi, la líder del Congrés Nacional Indi lamentà profundament «el traspàs del camarada Basu, un gran líder amb una gran visió, realisme polític, convicció i dedicació».
La premsa internacional també es féu ressó de la tràgica notícia. L’obituari que li dedicà The New York Times es referí a Basu com un «astut supervivent polític, hàbil en la formació de coalicions i en l’assoliment de consensos, les més grans iniciatives polítiques del qual foren les reformes agràries radicals a Bengala Occidental». Amb el llenguatge de classe que li és tan característic, el neoliberal The Economist resumia així les fílies i fòbies que despertà Basu entre els seus paisans: «Els homes de negoci que s’han enfrontat al sindicalisme militant de Bengala Occidental no tenen gaires coses bones a dir d’ell. (…) Però els camperols sense terra, beneficiaris del seu programa de distribució d’un milió d’acres de terra cultivable, l’adoraven; els vilatans que havien guanyat poder de decisió gràcies a la seva versió millorada de consells locals, els panchayati raj, el votaven amb entusiasme; i els usuaris del transport públic de Calcuta li podien agrair l’abaratiment dels tiquets».

Londres, els anys de formació en l’antifeixisme internacional

Uns apunts biogràfics sobre Jyoti Basu ens serviran per fer una ullada a la història del comunisme de Bengala Occidental, un fenomen força desconegut entre nosaltres a causa de la distància geogràfica i cultural que ens separa. El líder històric del comunisme bengaloccidental nasqué a Calcuta, el 8 de juliol de 1914. Basu va estudiar Dret a Londres, on va començar a militar l’any 1936, en plena efervescència de l’antifeixisme internacional. Els estudiants comunistes indis, per bé que organitzats en el marc del Partit Comunista de la Gran Bretanya (PCGB), formaren els seus propis grups a Londres, Cambridge i Oxford. El jove Basu començà a assistir a cercles d’estudi marxistes, on tenia de mestres, entre d’altres, a Harry Politt, Rajani Palme i Ben Bradley.
A Londres, es lliurà a una militància frenètica i integral. El gruix de la seva feina política el dedicà a la Federació d’Estudiants Indis, on combinà les tasques organitzatives amb contribucions teòriques per a la revista Indian Students and Socialism. La vida política de Basu, però, no es limitava a l’agitació propagandística dins la confortable bombolla del món acadèmic. En aquests anys, Basu organitzà un grup de joves comunistes que ensenyaven anglès a mariners indis analfabets de les barriades d’East London, on els sectors més empobrits de la classe treballadora londinenca malvivien en unes condicions de terrible misèria.
La confraternització d’indis i britànics en el si del PCGB era possible gràcies a les fermes conviccions antiimperialistes i antiracistes dels comunistes. Des de la fundació del partit, els comunistes s’havien destacat dins l’esquerra britànica per la seva capacitat de resistència als cants de sirena de l’imperialisme liberal. Prova d’aquesta estreta relació la donaren els brigadistes britànics en la Guerra Civil espanyola, quan batejaren el seu batalló com a Saklatvala Battalion, en honor al parlamentari comunista Shapurji Saklatvala, cofundador del PCGB i nascut a l’Índia.
Per a la generació del jove Basu, la solidaritat antifeixista amb la democràcia espanyola fou un element central en la seva formació política. En les seves memòries, Jyoti Basu no s’estalvia referències als efectes de la Guerra Civll espanyola en la resta de països. L’actitud respecte al conflicte espanyol, ja fos de suport a un dels bàndols o de mera indiferència, revelava una línia divisòria entre les forces veritablement democràtiques i progressistes i els partidaris de la reacció i l’status quo. Un bon exemple el trobem en la manera amb què Basu jutja Nehru, el futur president de l’Índia independent: «Nehru fou un dels líders indis a qui vaig aprendre a respectar durant la meva estada a Londres. Rebutjà les propostes de trobar-se amb líders feixistes com Hitler i Mussolini. A més, el fet que havia aixecat la seva veu contra Franco ens entusiasmà molt». Sens dubte, els anys del frontpopulisme a Londres segellaren una influència per a tota la vida. Al llarg de la seva carrera política com a líder del comunisme indi, Basu destacà pel seu antisectarisme i pels esforços dedicats a la formació de grans coalicions democràtiques i d’esquerres.
Guerra popular contra els nazis i la Gran Fam de Bengala

El 1940, Basu torna a Calcuta i s’uneix al Partit Comunista de l’Índia (PCI). Malgrat haver obtingut la llicenciatura de Dret, rebutja fer vida d’advocat i comença a militar com a funcionari del partit, conscient que la tria implica els riscos de la repressió i la penúria econòmica. La primera tasca que se li assigna és la d’organitzar sindicalment els treballadors ferroviaris. Basu demostrà una gran habilitat com a organitzador sindical. Al cap de poc temps, el sindicat de ferroviaris hegemonitzat pels comunistes era el més fort del sector a la regió de Bengala.
Als principis dels quaranta, l’activitat política a l’Índia era molt complicada, especialment per la repressió de les forces d’ocupació britànica. Els canvis bruscos en la política internacional també afegiren dificultats per al comunisme indi. Fins a la invasió nazi de la Unió Soviètica a la primavera de 1941, l’actitud del PCI cap a la guerra era la mateixa que la de la resta de forces nacionals i progressistes, liderades per Mahatma Gandhi i el Congrés Nacional Indi (CNI): la guerra entre les principals potències capitalistes europees era una guerra entre imperialistes. La principal diferència entre els nazis i els britànics era una qüestió de graus de sinceritat. Segons la visió hegemònica entre els lluitadors per la llibertat índia, els nazis vindrien a ser uns imperialistes desvergonyits, mentre que els britànics i els francesos guarnien el seus interessos imperialistes amb els mateixos bells ideals de llibertat i democràcia que escamotejaven a les sofertes masses de l’Índia. Per als comunistes, però, l’entrada de la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial convertí el conflicte bèl•lic en una guerra popular i antifeixista. Les contradiccions d’haver de lluitar al costat dels imperialistes britànics quedaven temporalment subordinades a l’objectiu immediat de derrotar les forces de l’Eix.
La bancarrota moral i administrativa de l’Imperi Britànic a l’Índia, totalment indiferent al sofriment del poble a què sotmetia, accentuava les dificultats de la nova postura dels comunistes vers la guerra. Quan, l’agost de 1942, Gandhi engegà les grans mobilitzacions per reclamar la independència immediata, conegudes com el Moviment d’Agost o Quit India, els comunistes decidiren mantenir-se’n al marge. Les revoltes es generalitzaren per tot el país, amb milers de morts i detinguts. A ulls de molts dels manifestants, la passivitat dels comunistes equivalia a traïció. Molts locals del partit foren incendiats i nombrosos militants patiren agressions per part de manifestants enfurismats.
Per als comunistes bengalins, els anys de la Segona Guerra Mundial foren especialment difícils, ja que hagueren de sofrir un dels pitjors crims de tota la història de l’imperialisme britànic a l’Índia: la Gran Fam de Bengala de 1943-44. Basu visqué la tragèdia de ben a prop. L’agost de 1943, Calcuta estava abarrotada de famolencs, que l’administració imperial mirava d’expulsar cap als afores de la ciutat. Les causes de la fam foren principalment polítiques. Tal com dictaminà una comissió d’investigació parlamentària, els administradors britànics negligiren les seves obligacions a l’hora de distribuir adequadament els aliments disponibles. No posaren fre a l’auge especulatiu ni demanaren ajuda externa a temps, mentre s’excusaven argüint que la culpa la tenien els atacs japonesos de la campanya militar de Birmània. Com a resultat, tres milions de bengalins moriren d’inanició.
Durant la Gran Fam, Basu s’implicà plenament en els esforços de socors humanitari per disminuir l’abast de la catàstrofe. Es passava el dia entre camps de socors, i els vespres assistia a les reunions del Comitè de Coordinació de Socors Mèdic, dirigit pel doctor B.C. Roy. La Gran Fam de Bengala deixà un record molt profund en la memòria dels bengalins. Molts anys després, Basu assegurava recordar amb nitidesa els dies en què Calcuta presencià les processons de cadàvers vivents que cridaven «Dóna’m una mica d’arròs! Dóna’m una mica de phen (suc d’arròs)!».

Un imperi a les acaballes

Entre el final de la Segona Guerra Mundial i la sortida dels britànics, l’Índia experimentà un període de gran agitació social i política. L’any 1946 fou un any extremadament conflictiu. L’esclat de violència intercomunitària entre musulmans i hindús, la lluita per l’alliberament dels presos polítics i l’amenaça d’una nova fam d’efectes devastadors feien de Bengala una regió especialment explosiva. La crisi alimentària reaparegué, però aquest cop, amb les autoritats britàniques desbordades, la resposta popular fou més ofensiva. Per tal d’alleugerir el patiment de les masses, funcionaris del partit comunista s’apoderaren dels magatzems dels acaparadors i distribuïren els aliments entre els més necessitats.
Des del 1936, amb la fundació de la poderosa federació de camperols All-India Kisan Shaba, els comunistes començaren a adquirir molta rellevància en les lluites del camp. A finals dels quaranta, els comunistes indis experimentaren un fort creixement en diversos fronts per tot el país, com per exemple en el moviment Telengana, una revolta camperola i antifeudal en l’antic estat principatí de Hyrabad, que durà cinc anys, de 1946 a 1951.
Al mateix temps, a Bengala, el 1946 s’inicià el moviment Tebhaga, liderat per camperols comunistes. Tebhaga significa un terç en bengalí. La principal demanda dels camperols bengalins era la reducció a un terç de la part de la collita destinada al terratinent, en comptes de la meitat. El moviment Tebhaga s’estengué amb força durant la segona meitat de la dècada dels quaranta. Allà on el moviment era fort, jornalers hindús i musulmans lluitaren braç a braç, malgrat que per aquella època la lluita intercomunitària a Bengala estava causant milers de morts. A mesura que el moviment creixia i els jornalers feien seu l’eslògan ‘Sacrificarem les nostres vides, però no les nostres collites’, Basu, ja membre del nou parlament estatal, traslladà les reivindicacions del moviment a la cambra legislativa, però no fou escoltat. Finalment, la repressió contra els camperols i les divisions intercomunitàries aconseguiren exhaurir les forces del moviment, que experimentà una derrota quasi absoluta. Com a victòria parcial, s’introduïren algunes millores que dificultaren els processos de desnonaments, però els canvis substancials en la relació entre camperols i terratinents haurien d’esperar fins a l’arribada dels comunistes al govern de Bengala Occidental.
Amb la independència de 1947, també arribà la partició entre Índia i Pakistan. La partició deixà Bengala dividida entre l’Est, de majoria musulmana, i l’Oest, de majoria hindú. Bengala Oriental conformaria la província oriental de Pakistan fins que, gràcies a una guerra d’independència amb intervenció índia, el 1971 es constituiria en la República Popular de Bangladesh. Per la seva banda, Bengala Occidental, amb capital a Calcuta, quedà integrada com un estat més de la Unió de l’Índia (República de l’Índia, a partir de 1950). Malgrat oposar-se a la partició entre Índia i Pakistan, els comunistes s’hagueren de reorganitzar a partir de les noves fronteres. Basu fou escollit diputat en el nou Parlament de Bengala Occidental, dominat ara pel CNI.
Després de la independència, la vida política continuà sent molt dura per a l’oposició comunista. Basu s’enfrontà amb el nou govern de Bengala Occidental sobre la qüestió del dret democràtic a la protesta pública. El 1948, el parlament bengaloccidental aprovà una llei de «poders especials» que permetia l’empresonament arbitrari dels oponents polítics. Per Basu, els anys cinquanta i seixanta foren anys de constants entrades i sortides de la presó. El 1967, quan Basu fou nomenat viceprimer ministre del govern del Front Unit de Bengala Occidental, la nova majoria parlamentària derogà la llei que tants cops havia estat usada contra la seva llibertat.

Vaga de tramvies, mobilitzacions de mestres i lluites pel preu del pa

Els anys 50 també foren anys d’enorme agitació política a Bengala Occidental, especialment en el període 1953-1959. L’onada de mobilitzacions començà el 1953, quan esclatà una revolta popular urbana contra l’increment del preu dels tramvies per als usuaris de segona classe, imposat per la Calcutta Tramways Company, de propietat britànica. Fou seguida per una gran mobilització de mestres l’any següent. Els avenços dels comunistes també es feren notar en el llunyà estat de Kerala, al sud-oest del país, on el 1957 arribà el primer govern comunista en un estat de la República de l’Índia. Les mobilitzacions pel dret a l’alimentació de l’estiu de 1959 tancaren una dècada molt agitada, amb altes cotes de violència.
A Bengala Occidental, la lluita contra la carestia dels aliments estava liderada per un organisme molt vinculat al partit comunista, el Comitè de Resistència a la Fam i a l’Augment de Preus (PIFRC, per les seves sigles en anglès). El PIFRC demanava control de preus, redistribució immediata de terres de propietat pública i confiscacions sense indemnització per als excedents de terra dels grans terratinents. El moviment desplegà les tàctiques més efectives al seu abast, des de la cerca i venta forçada de magatzems d’arròs en mans dels acaparadors fins a la vaga general. El PIFRC aconseguí doblegar el govern estatal, controlat pel CNI, però abans hagué de pagar un preu enorme en repressió. En les manifestacions de finals d’agost, la policia disparà contra els manifestants i matà una vintena de persones. En total, segons càlculs del diari centrista de Calcuta, The Statesman, durant les mobilitzacions pel dret als aliments moriren trenta-nou persones. Més de dotze mil persones foren arrestades, entre els quals es comptaren, pel cap baix, uns dos-cents líders comunistes. Joyti Basu fou un d’ells.
En efecte, Basu fou present en totes aquestes lluites, fidel a la seva concepció del que havia de ser un parlamentari comunista. Per Basu, la seva feina consistia principalment a fer d’altaveu dels moviments populars i democràtics al Parlament. Segons aquesta concepció, el parlamentari comunista havia d’adoptar una posició de servei respecte als representats i d’escepticisme i humilitat sobre la pròpia importància en el conjunt del moviment. Basu passava moltes hores visitant els obrers en vaga i els camperols en lluita, escoltant les seves reivindicacions i donant-los informació útil per a les seves lluites. «Durant els recessos de les jornades parlamentàries, havia de visitar els districtes. Sempre fou la nostra intenció tenir un contacte proper amb les masses per tal de promoure els seus temes a l’interior del Parlament» afirmà Basu en les seves memòries. Basu no es deixava enganyar pels elogis dels més propers. Era conscient que el que feia créixer la força del partit, tant en vots com en militants, era la presència destacada dels comunistes en totes les lluites socials del moment, no pas la destresa i diligència demostrada en l’execució dels seus deures com a líder parlamentari.
La dècada dels seixanta: escissions i progressos

Per al moviment comunista bengaloccidental, el balanç de la dècada dels seixanta resulta força contradictori. D’una banda, el 1967, en el marc de la coalició Front Unit, els comunistes aconsegueixen entrar per primer cop en el govern de Bengala Occidental, gràcies al creixement del moviment popular i a les divisions en el CNI local. L’experiència serà molt breu, a penes nou mesos, però serà suficient per provocar una nova escissió comunista. Per als comunistes indis, l’aspecte negatiu de la dècada serà justament aquest: la desunió de la família comunista en tres branques importants. La primera gran escissió tindrà lloc el 1964, quan les conseqüències de la guerra entre l’Índia i la Xina de 1962 faran esclatar les contradiccions internes. Ja feia anys que s’arrossegaven diferències sobre la caracterització de l’Estat indi i la política d’aliances. El resultat serà la creació del PCI (M), en què participarà Basu i que aviat s’erigirà com el principal partit comunista indi. En els seus orígens, es tractava d’un partit vagament maoista i profundament recelós a qualsevol pacte amb el CNI.
La segona escissió es donarà el 1967, quan al poble de Naxalbari, situat al nord de Bengala Occidental, un conflicte local de camperols comunistes, esperonats per l’entrada dels comunistes al govern estatal, s’intensificarà fins a acabar donant lloc a una guerrilla maoista coneguda com els naxalites i a una nova ruptura, aquest cop a l’interior del PCI (M). Quaranta anys més tard, els naxalites dominen extenses zones de l’Índia i no donen signes d’esgotament. La branca dretana del moviment comunista indi, que conserva el nom històric de Partit Comunista de l’Índia, és la més minoritària i ha acabat actuant en l’òrbita del PCI (M) com a soci menor del Front d’Esquerres.
La segona part d’aquest article tractarà sobre la història del moviment comunista de Bengala Occidental des de finals dels anys seixanta. L’economista keynesià John Kenneth Galbraith, ambaixador dels EUA a l’Índia durant la presidència de Kennedy, ens permet avançar-ne un resum. A pesar del seu anticomunisme militant, Galbraith no deixa de tenir part de raó quan descriu les dificultats internes i externes del moviment comunista indi de l’època: «Els comunistes indis, a mesura que passaren els anys, es dividiren en prosoviètics, proxinesos i proindis, a més de diversos grups marginals que consideraven tots els anteriors massa moderats. (...) A Kerala i Bengala Occidental, han arribat al poder governs comunistes. Allà han demostrat que el problema de massa gent, massa poca terra i massa poca indústria i l’equilibri de pobresa resultant són tan intractables per als comunistes com per a tots els altres».

Etiquetes de comentaris: 13, l'Espurna, Memòria Històrica

Llegir més