Manuel Moreno. Àrea d'Història de la Fundació Pere Ardiaca
L'any 2009 hem celebrat el centenari del naixement de Pere Ardiaca i Martí. Per aquest motiu la Fundació que porta el seu nom va decidir editar un llibre que pogués servir per fer una primera aproximació al personatge i a la història del moviment obrer i comunista del nostre país en pràcticament tot el segle XX.
El llibre ha acabat anomenant-se "PERE ARDIACA, MATERIALS PER A UNA BIOGRAFIA" i des del mateix títol es fa èmfasi en què no és un treball tancat, ja que la seva mort, esdevinguda el 5 de novembre del 1986, encara no permet el necessari distanciament en el temps per a la interpretació de l'últim període de la seva vida, en el que va jugar un paper de gran importància per als i les comunistes catalans durant els últims anys del franquisme i els primers de la mal anomenada "transició".
El treball, dirigit per Giaime Pala, Quim Cornelles i Manuel Moreno, ha consistit en l'apropament a tres períodes de la seva vida. El primer període descriu els primers anys de Pere Ardiaca, des del seu naixement el 29 de juny del 1909 fins a l'any 1936. Les dades i la seva interpretació han estat recollides per Manuel Moreno, Responsable de l'Àrea d'Història de la Fundació Pere Ardiaca. Per al segon període, 1936 a 1949, hem comptat amb la col•laboració d’en José Luis Martín Ramos, historiador, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor, entre altres llibres, de "Rojos contra Franco, Historia del PSUC 1936-1947". El tercer capítol aborda la clandestinitat, des del 1956 al 1977 i el seu autor és l'historiador Giaime Pala.
S'han inclòs també dos testimonis de persones que el van conèixer bé i que han volgut participar en aquest treball. Per una banda la Neus Català, militant comunista, primer del PSUC i a partir del 1982 del PCC, que ens explica la seva experiència amb Ardiaca en el treball a l'exili i la clandestinitat, i per altra banda l’Antoni Barbarà, metge i company al PCC que ens situa en l'aspecte més personal d'Ardiaca.
Acaba el treball amb una extensa cronologia preparada pel també jove historiador Albert Claret que ens permet, d'una manera ràpida, situar la trajectòria de Pere Ardiaca junt amb els fets més rellevants a nivell nacional i internacional.
Sense cap dubte, ha estat un treball complex, a causa que a la seva vida, Ardiaca va participar en molts dels esdeveniments més importants de la nostra història recent i no sempre ha estat exempte de polèmica. Veiem-ne alguns d'ells. Va ser el primer Secretari General del PCC el 1934, càrrec del que va ser apartat uns mesos després com a conseqüència de la seva actuació durant els coneguts com a "Fets d'Octubre" i la seva rivalitat amb un sector important del Partit. Un cop al PSUC, el 1939, també va ser objecte de polèmica per la seva retirada cap a França. El seu paper és també important en l’anomenat "Cas Comorera" , que va acabar apartant en Joan Comorera de la Secretaria General del PSUC.
Estant a presó també va ser protagonista d'un gran revol en el PCE en sumar-se a un informe elaborat per Ormazabal i Miguel Núñez que va obligar a intervenir la direcció del Partit. Ja el 1981 va ser nomenat President del PSUC al V Congrés i expulsat una mica més tard del Partit, junt amb altres membres de la direcció, pel sector euro-comunista que en una estranya aliança amb un altre sector, va aconseguir imposar-se en el Comitè Central. Com a conseqüència de tot això es produiria l’escissió més gran de militants d'aquest partit, prop de la meitat, que passarien a crear un nou referent comunista a Catalunya, el PCC, partit en el que seria nomenat President fins a la seva mort a Moscou el 1986.
La vida d'en Pere Ardiaca, al marge de les polèmiques, va ser sempre la d'un lluitador comunista fidel als seus principis. Una vida de moltes privacions, detencions, tortura i presó. En cap cas, ja fos a l'exili, a la clandestinitat o a la legalitat va trair el seu ideari.
A la seva mort, la direcció del PCC, va crear la Fundació Pere Ardiaca amb la intenció de mantenir viu el seu record i fer-lo de la millor manera, amb el treball unitari i plural.
Extraiem del llibre el pròleg escrit pel que va ser un gran amic Celestino Sánchez i que actualment presideix la Fundació.
Pere Ardiaca i Martí. 100 anys del seu naixement
És un honor per a mi, sobretot perquè presideixo la Fundació que porta el seu nom, fer-vos la presentació d'aquest llibre que avui teniu a les mans. Llibre necessari que en aquest centenari ens permet apropar-nos a en Pere Ardiaca i el que va representar per a la classe obrera i per a Catalunya. Tractament especial té la seva incidència en les i els comunistes catalans i en com és, avui en dia, el projecte comunista al nostre país.
Els anys de lluita que compartim em motiven per parlar de l'Ardiaca des d'un punt de vista proper i afectuós cap al veterà lluitador que mai no va ser vell, que va mantenir un entusiasme juvenil en la força de les seves idees.
D'ell vaig aprendre, en llargues hores en els plens del Parlament de Catalunya, una frase que fins i tot no sent seva, se l’havia apropiada i l'exposava amb vehemència, i era l'expressió molt simplificada de com s'ha de concebre el socialisme i el comunisme: es tracta de repartir la riquesa, la misèria ja la reparteix el capitalisme. Aquest monstre que fa cada vegada més rics a menys persones.
En Pere va ser una persona del seu temps però alhora expressava valors que avui continuen sent universals, la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la democràcia, el socialisme i el comunisme.
Va ser un home que sabia i transmetia que el coneixement i la ciència són imprescindibles per a un projecte emancipatori. Divulgar aquests valors va ser una de les seves màximes durant el temps en què va ser director de Treball i de la revista teòrica Horitzons (des del 1962 Nous Horitzons).
Sabia, per l'experiència que havia anat acumulant, que sense organització i sense mobilització no existeixen possibilitats de canvis revolucionaris i que són les persones les que construeixen la història.
Militant del PCC des del 1933, va ser un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya el juliol del 1936, partit que va néixer de la unitat de quatre organitzacions socialistes i comunistes i en la direcció del qual va participar en aquells anys de màxima duresa. Anys de guerra provocada pel feixisme i de defensa de la República per part de tota l'esquerra.
L’Ardiaca era una persona que tenia molt clar i defensava la unitat dels treballadors/es, la unitat de les forces democràtiques en la consecució de la llibertat i la democràcia contra el règim feixista del General Franco. Va ser el representant dels comunistes en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, des d'on va desenvolupar activitats que expressaven les polítiques més obertes i de relació amb la classe treballadora i amb el conjunt de la societat catalana en la lluita per la democràcia i la llibertat al nostre país. Durant molts anys va treballar clandestinament al nostre país i va ser detingut el 1962 i condemnat a 21 anys de presó.
L’Ardiaca va continuar pensant, fins a la seva mort, que el Partit Comunista, com a eina per a la consecució del socialisme i el comunisme, és imprescindible i per això, l'abril del 1982, es va constituir el Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC), del qual en Pere en va ser elegit president, càrrec que va ocupar fins a la seva mort.
En Pere va ser un dels artífexs de la política de Front de Esquerres del PCC. Política que expressava la necessitat de la unitat de la classe obrera, la unitat de les forces d'esquerra i la necessitat d'un gran partit comunista. Sense l’Ardiaca i d'altres el comunisme a Catalunya no hauria pogut construir un Partit de tall nacional i de classe, el qual expressa la voluntat de la classe obrera de convertir-se en la classe més nacional del nostre país.
El seu enterrament el 1986 va ser una gran demostració de dol, al qual es van sumar altres forces polítiques, sindicals i socials que, amb la seva presència, van empetitir l'Avinguda del Portal de l'Àngel de Barcelona en el comiat a les seves cendres.
Per acabar, m'agradaria transmetre-us la vitalitat i vocació humana que durant tota la seva vida el va motivar i va poder transmetre a tot el seu entorn.
Hem d'agrair profundament, com a Fundació, el formidable treball realitzat pels historiadors José Luis Martín Ramos, Giaime Pala, Manuel Moreno i Albert Claret i els testimonis sentits de l'Antoni Barbarà i de la Neus Català als quals unia una gran amistat de lluita i d'anys.
En Pere Ardiaca ja no està entre nosaltres, però aquest llibre fa que continuï viu, que no oblidem la seva lluita i amb ella la de milers de lluitadors i lluitadores per un món més digne i més lliure.
Celestino Sánchez
President
Fundació Pere Ardiaca
L'any 2009 hem celebrat el centenari del naixement de Pere Ardiaca i Martí. Per aquest motiu la Fundació que porta el seu nom va decidir editar un llibre que pogués servir per fer una primera aproximació al personatge i a la història del moviment obrer i comunista del nostre país en pràcticament tot el segle XX.
El llibre ha acabat anomenant-se "PERE ARDIACA, MATERIALS PER A UNA BIOGRAFIA" i des del mateix títol es fa èmfasi en què no és un treball tancat, ja que la seva mort, esdevinguda el 5 de novembre del 1986, encara no permet el necessari distanciament en el temps per a la interpretació de l'últim període de la seva vida, en el que va jugar un paper de gran importància per als i les comunistes catalans durant els últims anys del franquisme i els primers de la mal anomenada "transició".
El treball, dirigit per Giaime Pala, Quim Cornelles i Manuel Moreno, ha consistit en l'apropament a tres períodes de la seva vida. El primer període descriu els primers anys de Pere Ardiaca, des del seu naixement el 29 de juny del 1909 fins a l'any 1936. Les dades i la seva interpretació han estat recollides per Manuel Moreno, Responsable de l'Àrea d'Història de la Fundació Pere Ardiaca. Per al segon període, 1936 a 1949, hem comptat amb la col•laboració d’en José Luis Martín Ramos, historiador, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor, entre altres llibres, de "Rojos contra Franco, Historia del PSUC 1936-1947". El tercer capítol aborda la clandestinitat, des del 1956 al 1977 i el seu autor és l'historiador Giaime Pala.
S'han inclòs també dos testimonis de persones que el van conèixer bé i que han volgut participar en aquest treball. Per una banda la Neus Català, militant comunista, primer del PSUC i a partir del 1982 del PCC, que ens explica la seva experiència amb Ardiaca en el treball a l'exili i la clandestinitat, i per altra banda l’Antoni Barbarà, metge i company al PCC que ens situa en l'aspecte més personal d'Ardiaca.
Acaba el treball amb una extensa cronologia preparada pel també jove historiador Albert Claret que ens permet, d'una manera ràpida, situar la trajectòria de Pere Ardiaca junt amb els fets més rellevants a nivell nacional i internacional.
Sense cap dubte, ha estat un treball complex, a causa que a la seva vida, Ardiaca va participar en molts dels esdeveniments més importants de la nostra història recent i no sempre ha estat exempte de polèmica. Veiem-ne alguns d'ells. Va ser el primer Secretari General del PCC el 1934, càrrec del que va ser apartat uns mesos després com a conseqüència de la seva actuació durant els coneguts com a "Fets d'Octubre" i la seva rivalitat amb un sector important del Partit. Un cop al PSUC, el 1939, també va ser objecte de polèmica per la seva retirada cap a França. El seu paper és també important en l’anomenat "Cas Comorera" , que va acabar apartant en Joan Comorera de la Secretaria General del PSUC.
Estant a presó també va ser protagonista d'un gran revol en el PCE en sumar-se a un informe elaborat per Ormazabal i Miguel Núñez que va obligar a intervenir la direcció del Partit. Ja el 1981 va ser nomenat President del PSUC al V Congrés i expulsat una mica més tard del Partit, junt amb altres membres de la direcció, pel sector euro-comunista que en una estranya aliança amb un altre sector, va aconseguir imposar-se en el Comitè Central. Com a conseqüència de tot això es produiria l’escissió més gran de militants d'aquest partit, prop de la meitat, que passarien a crear un nou referent comunista a Catalunya, el PCC, partit en el que seria nomenat President fins a la seva mort a Moscou el 1986.
La vida d'en Pere Ardiaca, al marge de les polèmiques, va ser sempre la d'un lluitador comunista fidel als seus principis. Una vida de moltes privacions, detencions, tortura i presó. En cap cas, ja fos a l'exili, a la clandestinitat o a la legalitat va trair el seu ideari.
A la seva mort, la direcció del PCC, va crear la Fundació Pere Ardiaca amb la intenció de mantenir viu el seu record i fer-lo de la millor manera, amb el treball unitari i plural.
Extraiem del llibre el pròleg escrit pel que va ser un gran amic Celestino Sánchez i que actualment presideix la Fundació.
Pere Ardiaca i Martí. 100 anys del seu naixement
És un honor per a mi, sobretot perquè presideixo la Fundació que porta el seu nom, fer-vos la presentació d'aquest llibre que avui teniu a les mans. Llibre necessari que en aquest centenari ens permet apropar-nos a en Pere Ardiaca i el que va representar per a la classe obrera i per a Catalunya. Tractament especial té la seva incidència en les i els comunistes catalans i en com és, avui en dia, el projecte comunista al nostre país.
Els anys de lluita que compartim em motiven per parlar de l'Ardiaca des d'un punt de vista proper i afectuós cap al veterà lluitador que mai no va ser vell, que va mantenir un entusiasme juvenil en la força de les seves idees.
D'ell vaig aprendre, en llargues hores en els plens del Parlament de Catalunya, una frase que fins i tot no sent seva, se l’havia apropiada i l'exposava amb vehemència, i era l'expressió molt simplificada de com s'ha de concebre el socialisme i el comunisme: es tracta de repartir la riquesa, la misèria ja la reparteix el capitalisme. Aquest monstre que fa cada vegada més rics a menys persones.
En Pere va ser una persona del seu temps però alhora expressava valors que avui continuen sent universals, la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la democràcia, el socialisme i el comunisme.
Va ser un home que sabia i transmetia que el coneixement i la ciència són imprescindibles per a un projecte emancipatori. Divulgar aquests valors va ser una de les seves màximes durant el temps en què va ser director de Treball i de la revista teòrica Horitzons (des del 1962 Nous Horitzons).
Sabia, per l'experiència que havia anat acumulant, que sense organització i sense mobilització no existeixen possibilitats de canvis revolucionaris i que són les persones les que construeixen la història.
Militant del PCC des del 1933, va ser un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya el juliol del 1936, partit que va néixer de la unitat de quatre organitzacions socialistes i comunistes i en la direcció del qual va participar en aquells anys de màxima duresa. Anys de guerra provocada pel feixisme i de defensa de la República per part de tota l'esquerra.
L’Ardiaca era una persona que tenia molt clar i defensava la unitat dels treballadors/es, la unitat de les forces democràtiques en la consecució de la llibertat i la democràcia contra el règim feixista del General Franco. Va ser el representant dels comunistes en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, des d'on va desenvolupar activitats que expressaven les polítiques més obertes i de relació amb la classe treballadora i amb el conjunt de la societat catalana en la lluita per la democràcia i la llibertat al nostre país. Durant molts anys va treballar clandestinament al nostre país i va ser detingut el 1962 i condemnat a 21 anys de presó.
L’Ardiaca va continuar pensant, fins a la seva mort, que el Partit Comunista, com a eina per a la consecució del socialisme i el comunisme, és imprescindible i per això, l'abril del 1982, es va constituir el Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC), del qual en Pere en va ser elegit president, càrrec que va ocupar fins a la seva mort.
En Pere va ser un dels artífexs de la política de Front de Esquerres del PCC. Política que expressava la necessitat de la unitat de la classe obrera, la unitat de les forces d'esquerra i la necessitat d'un gran partit comunista. Sense l’Ardiaca i d'altres el comunisme a Catalunya no hauria pogut construir un Partit de tall nacional i de classe, el qual expressa la voluntat de la classe obrera de convertir-se en la classe més nacional del nostre país.
El seu enterrament el 1986 va ser una gran demostració de dol, al qual es van sumar altres forces polítiques, sindicals i socials que, amb la seva presència, van empetitir l'Avinguda del Portal de l'Àngel de Barcelona en el comiat a les seves cendres.
Per acabar, m'agradaria transmetre-us la vitalitat i vocació humana que durant tota la seva vida el va motivar i va poder transmetre a tot el seu entorn.
Hem d'agrair profundament, com a Fundació, el formidable treball realitzat pels historiadors José Luis Martín Ramos, Giaime Pala, Manuel Moreno i Albert Claret i els testimonis sentits de l'Antoni Barbarà i de la Neus Català als quals unia una gran amistat de lluita i d'anys.
En Pere Ardiaca ja no està entre nosaltres, però aquest llibre fa que continuï viu, que no oblidem la seva lluita i amb ella la de milers de lluitadors i lluitadores per un món més digne i més lliure.
Celestino Sánchez
President
Fundació Pere Ardiaca
Etiquetes de comentaris: 13, l'Espurna, Memòria Històrica
Publica un comentari