Traducció Jordi Llavoré i Luis Juberías
L’esquerra en (la) crisi
Desafiaments estratègics
“No és el vent, sinó la vela
la que determina la direcció”.
- Proverbi xinès
Hi ha cap crisi dins de la crisi?
El capitalisme està en crisi —no a Rússia, Mèxic o Indonèsia sinó globalment i especialment al seu centre. Com al 1929, Wall Street es va convertir en l’epicentre de la crisi. Indiscutiblement, és la crisi econòmica i financera més gran des del 1929, i hi ha ja qui considera que és la crisi del segle. Va lligada a la crisi de les bases de la vida humana —nutrició, clima i aigua. El capitalisme basat en el petroli i l’automòbil està quedant-se sense combustible.
La crisi no era inesperada. El que no estava previst era la capacitat de les elits globals per mantenir l'estabilitat del seu control fins ara. Cap recurs no és tabú ja —dramàtic augment del deute públic, nacionalització de bancs i empreses, programes estructurals, intervencions de gran abast en els drets de propietat i de control, incloent-hi els salaris dels directius— quan el que està en joc és assegurar el sistema econòmic i financer i mantenir les coses en calma. Les intervencions en el sistema financer i, en part, fins i tot, al reialme de les corporacions és considerable. Fins i tot el salari dels directius ha estat regulat. És una aproximació a la crisi basada en el crèdit l'acceptació de riscs alts i substancials trencaments amb els dogmes de la privatització i la desregulació. Una visió nova del futur s'ha posat de moda en els cercles dominants —la visió de capitalisme verd.
La crisi és l' hora dels dirigents, que s'han mantingut fins ara com a a tals. Són els seus projectes que estan assegurant el centre del sistema i, alhora, són seves les mesures proposades per ajudar els assalariats i els estrats mitjans —el garantir els dipòsits bancaris, la propietat immobiliària residencial, els llocs de treball i, fins i tot, les compres de cotxes nous amb suport estatal. Quan la canceller de la República Federal assegura més de mil milions d'euros per als dipòsits en comptes d'estalvi durant un dia, podem dir que aquesta política és per gestionar la crisi. Els interessos d'oligarquies financeres, multinacionals, les bases territorials de competència global i de gran part de la població que depèn d’un sou han estat integrades sota la primacia de mantenir un capitalisme financer i de mercat modificat.
Al mig de la crisi, el bloc hegemònic sembla restar intacte i superar les seves debilitats. Els mètodes fonamentalistes de mercat s'han posat de moment en qüestió. Tanmateix, l'objectiu roman: economia de mercat i societat de mercat. Però és aquest bloc realment tan sòlid? La posició defensiva de l'esquerra s'ha tornat irrevocablement perpètua? Quins canvis de direcció es poden esperar i on pot intervenir l'esquerra? Quines condicions s'han de crear per a això?
L'estabilitat de les elits governants va ser aconseguida gràcies a la seva flexibilitat extraordinària i la diversificació de les seves estratègies. Només allunyant-se de premisses centrals del neoliberalisme fonamentalista de mercat, temporalment, s'evitava una crisi de sistema. Les decisions es van prendre molt de pressa i els seus efectes trigaran molt de temps a arribar. Tanmateix, hi ha la qüestió sobre si el capitalisme financer i de mercat neoliberal pot ser rescatat.
Com és d’estable el capitalisme financer neoliberal?
Un distintiu de les societats occidentals dominades pel capital és la seva capacitat per a la renovació contínua sobre la base d'un esforç inacabable de creixement. En aquest context, diverses formacions de capitalisme s'han succeït l'una a l'altra durant els darrers 200 anys. Durant els anys 1970, les elits del capital reaccionaven amb el neoliberalisme davant les crisis del capitalisme de posguerra, amb la seva tendència a combinar un escàs creixement, deute nacional i inflació. Aquesta reacció era caracteritzada per la redistribució de baix cap a dalt, des d’allò públic a allò privat, el desenvolupament de noves esferes globals d'inversió, la ruptura de les barreres nacionals d'un capitalisme controlat per l'estat de benestar, la transformació d'estats de benestar en estats competitius i l'aplicació de la primacia de capital financer i d'interessos d'accionariat (Candeias 2009). Les lluites de la Nova Esquerra en contra de les relacions de gènere tradicionals, del racisme, així com la regulació burocràtica de vida eren absorbides pel neoliberalisme en una estratègia que feia dependre l’èxit individual només sobre l’èxit de mercat i ja no sobre el gènere, l’origen ètnic o l’orientació sexual. Una vegada més el capitalisme es mostrava capaç de "revolucionar contínuament la totalitat de relacions socials" (Marx, Engels 1974: 465).
El capitalisme financer, que sorgia arran d'aquesta contrareforma neoliberal, és caracteritzat per la paradoxa que només pot expandir-se destruint les seves pròpies condicions d'existència. Ha de portar, per això, a crisis profundes d'acumulació, reproducció, integració i seguretat (Brie 2006) i acabar en el capitalisme de crisi (Klein 2008). La qüestió llavors és si aquest desenvolupament pot continuar gaire.
Primer: l'acumulació dins del capitalisme financer neoliberal és principalment estimulada per una massa de futurs financers. "L'acumulació d'actius financers" guanya ascendent sobre l’acumulació en l'economia real (Bischoff 2006: 58). En una bombolla gegantina s’amassaven gairebé 200.000 milions de dòlars d'actius financers, per contrast a només uns 50.000 milions de dòlars de producte interior brut mundial anual. Si fa 30 anys la relació d'actius financers per PIB era de d’1.2 a 1, ara és de 4 a 1. Fins ara només s'han devaluat porcions petites del total. Aquests drets financers pesen com una llosa sobre societats i s'han de pagar en interès i beneficis. Si bé s'està intentant rescatar aquest tipus d'acumulació de capital i tornar a posar-lo dempeurs tant aviat com sigui possible, és completament evident que això només és possible al preu d'un desequilibri encara més gran entre les economies reals i la financera. Les llavors d'una nova crisi financera s'estan sembrant amb aquesta actuació, la qual cosa serà més probable aquesta vegada que suposi l'esfondrament total del sistema financer global, ja que els estats ja no podran intervenir com a recurs d'útlima instància per restaurar la confiança. A més, els EUA ja no poden continuar la seva política de deutor global ni la Xina pot mantenir la seva posició com a fabricant global, ja que està finançant la seva posició de manufactura amassant cada cop majors existències de moneda estrangera.
Segon: tanmateix, la reproducció a llarg termini de la societat està en situació d’amenaça. Des que l'oportunitat de combinar l'estat de benestar amb una reconstrucció ecològica es va perdre durant els anys 1970 i es va decidir una altra ampliació del capitalisme de combustibles fòssils, el desequilibri en la relació d'éssers humans amb la natura ha augmentat, el clima està començant a modificar-se a escala global, i a molts països les despeses per al desenvolupament humà necessari en les àrees d'educació i salut són completament insuficients.
Tercer: els intents per no transformar la societat en res més que una economia de mercat, en la qual cada persona es converteix en l'empresari privat de la seva força de treball i dels serveis bàsics, han fet que la societat es divideixi encara més en guanyadors i perdedors, en perceptors de profit i els que són a la seva mercè i sense cap altra protecció, els que es protegeixen a causa dels seus actius, educació i relacions i aquells als que les possibilitats d'una vida estable i planificada els han estat preses. La natura de curt termini de les situacions laborals, el perill constant de caure en la pobresa, l'orientació extrema a l’èxit professional —tot això ha destruït la cohesió social. Els estrats superiors han viscut per molt de temps en un altre món. Les societats competitives neoliberals fan impossible la solidaritat a l’interior de la societat i condueixen als estrats més dèbils i més baixos en mans del radicalisme d’orientació de dretes i el fonamentalisme. Com a principis del segle XX, el sòl s'està tornant cada vegada més inestable sota els nostres peus.
Quart: el clímax de la crisi d'acumulació, reproducció i integració de capitalisme financer porta ineluctablement a la mutació de les contradiccions socials en antagonismes irreconciliables que s'interpreten com a xoc de civilitzacions entre Occident i altres cultures, que es resol en violència. La seguretat mundial i interior està en joc i hi ha el perill creixent que el segle XXI es converteixi en un segle de guerres civils a tot el món, i que la situació de moltes de les megalòpolis, en les quals l'estat deixi de tenir el monopoli del poder, es tornarà generalitzada. "L'acord planetari" sobre seguretat és un terreny de dura lluita entre diferents alternatives (Rilling 2008: 146).
Escenaris de desenvolupament: Més del Mateix o un Canvi Alternatiu de Direcció?
L'estabilitat de les elits que manen només ha estat possible a causa de les mesures radicalment diferents que simultàniament havien pres a marxes forçades. Això va contribuir a la volatilització momentània de les tensions polítiques. Com Jörg Huffschmid va observar, "les estructures de poder real del capitalisme financer... no han estat debilitades en essència" (Huffschmid 2009). No podem esperar, en la seva opinió, una recuperació ràpida, ni un col•lapse mundial i una depressió de llarga durada. Sortir del pas, tanmateix, és només possible si hi ha experimentació amb elements nous dins d'estructures bàsiques relativament estables. En aquest cas, parlaríem de la fase embrionària d'una formació nova, una fase que pot o no apuntar més enllà del capitalisme (gràfic 1).
En una fase tan embrionària, les contradiccions dins del bloc dirigent augmenten, les fisures profundes emergeixen entre els diversos grups de l'elit i fraccions del capital, que han d’estar segurs del suport de la població i tenir llestes propostes polítiques. Els intents de mitigar les quatre tendències de crisi esmentades més amunt a través de l'apertura de noves esferes d'acumulació, l'intent d'adreçar-se als problemes de reproducció i integració, així com la cerca de noves formes de seguretat col•lectiva es confrontaran amb estratègies que optin per atiar l'acumulació d'actius i que vulguin continuar les polítiques del neoliberalisme a qualsevol preu i per la força. El Consens de Washington es trencarà i les diverses grans regions seguiran parcialment el seu propi camí. Sense tenir en compte què resulta d'aquests experiments, quines són les seves conseqüències, com se'ls condueix o quines aliances emergeixen, la fase embrionària d'una formació nova pot ja ara, o en els deu propers anys, conduir-nos a una crisi orgànica del capitalisme financer neoliberal, en la qual alternatives fonamentals es confrontaran sobre les decisions a prendre.
Aquestes alternatives estaran marcades especialment pels conflictes següents: (1) romandrà la dominació de l'acumulació de capital basada en actius financers, o s'obriran nous escenaris de desenvolupament en el marc d'una reconstrucció social i ecològica? (2) la reproducció continuarà subordinada als interessos dels accionistes a curt termini i ancorada al capitalisme basat en combustibles fòssils o s'orientarà a satisfer les necessitats socials i ecològiques a llarg termini? (3) serà intensificada la fragmentació i divisió de les societats o serà impulsat un moviment integrador i solidari? (4) els creixents conflictes seran conduïts per la via de la confrontació i repressió o es trobaran camins cap a la seguretat col•lectiva basats en el desenvolupament mutu? Depenent de la resposta a aquestes preguntes els tipus existents de capitalisme canviaran. És una qüestió completament oberta si els EUA reeixiran a assegurar el predomini del seu capitalisme o si apareixeran competidors superiors.
Durant els dotze darrers mesos, les elits governants han iniciat tendències que apunten àrees de conflicte. Els deutes nacionals que han augmentat deixen clar que la crisi serà principalment pagada pels assalariats o necessàriament demana una participació massiva dels que tenen rendes superioriors i actius. Els anomenats fons de rescat estan fora del control democràtic. La regulació dels mercats de capitals ha deixat fins ara completament oberta una qüestió sobre si serà una mera reparació del capitalisme financer o si els mercats financers se subordinaran a l'economia real i a una reconstrucció social i ecològica. La modernització i ampliació del capitalisme basat en combustibles fòssils i nuclears està en conflicte amb el New Deal Verd. Un possible corporativisme de les companyies amenaçades i els seus treballadors es confronta amb la qüestió d'una reestructuració en profunditat.
L’aparença actual que "tot continua rutllant" s'esvairà aviat. Les reserves a curt termini que s'han emprat s'exhauriran de pressa, i amb tota probabilitat hi haurà aviat càrregues addicionals enormes en els pressuposts públics. Simplement "sortir" del pas no és factible. La coexistència d'opcions antitètiques a la llarga no podrà continuar. Els enfocaments cap a una reconstrucció social i ecològica veritable del mode de producció i vida no són compatibles amb la continuació del capitalisme financer. El seu mode parasitari d'acumulació, el seu horitzó de temps extremadament curt per a la valorització del capital, la seva generació constant de bombolles especulatives cada cop més grans i la dependència dels pressupostos públics no són condicions en les quals els recursos necessaris per a la reconstrucció es puguin crear. Els interessos dels grups dominants d'aquest capitalisme es troben en contradicció directa a aquesta reconstrucció. Aquells països i regions que es comprometen a la continuïtat del capitalisme financer neoliberal per uns altres mitjans s'endarreriran per aquest motiu a la llarga, mentre que els problemes globals s'exacerbaran fins a un grau alarmant.
L’Esquerra a la defensiva
L'esquerra a Europa i també a Alemanya es va veure sorpresa el 1990 per l'esfondrament del socialisme d'estat i no podria al principi entendre això com a alliberament des de les parets d'un experiment històric gran però fracassat (Crome 2006). Va ser debilitada per la reconstrucció neoliberal de l’economia i la societat, amb la destrucció de molts dels seus bastions. El projecte roig-i-verd d'una reconstrucció social i ecològica va desaparèixer de l'agenda com si hagués estat un somni. La socialdemocràcia es va orientar al neoliberalisme, l'estabilitzà a finals dels any 90, esperonant-lo i declarant com la seva màxima la política centrada en el mercat de "drets i responsabilitats" com a Neue Mitte (tercera via).
Tanmateix alguna cosa nova sorgia —els moviments dels fòrums socials, un canvi d'esquerra a l’Amèrica Llatina, noves ofensives sindicals, la lluita contra una Europa neoliberal i en contra de les noves guerres, la reconstrucció de partits d'esquerres (vegi's, per a la Unió Europea, Daiber/Hildebrandt 2009). Amb grans dificultats i constantment enfrontat amb derrotes i erosionat per les divisions, trobem, globalment i a moltes regions i països, iniciatives d'una esquerra que ja no tenia com a model el vell estat de benestar o del comunisme soviètic, però reprenia el fil de la gran herència del moviment obrer, l'antifeixisme, l'anticolonialisme, feminisme, dels moviments de pau i l'ecologia i la lluita anticolonial en batalles que apostaven per anar més enllà de la globalització neoliberal i del capitalisme financer.
Malgrat això, a l'hora de la crisi del neoliberalisme, l'esquerra europea és en una situació defensiva. Du a terme, en efecte, lluites importants, mobilitza de vegades un milió en manifestacions, té èxits electorals parcials i pot fer algunes vagues reeixides. No és ineficaç, però no estableix l'agenda. La causa d'això a Alemanya és doble: resideix d'una banda en la manca d'un projecte polític realista i alhora transformador d'abast i, de l'altra, en la fragmentació de, precisament, l'esquerra política.
El neoliberalisme ha destruït l'estat social integrat (amb els seus lligams patriarcals i nacionals). Això ha determinat els interessos dels assalariats i grans parts de la població d’una manera duradora. Els sectors de sou alt s'enfronten als sectors de sou baix, branques industrials dominades per homes en contra de serveis dominats per dones, empleats de contracte indefinit contra treballadors a temps parcial, treballadors contractats a temps complert contra els treballadors assalariats a temps parcial. Assalariats “alemanys” subocupats i desocupats contra immigrants. La defensa de l'estructura d'empresa actual no és compatible amb la lluita per un gir ecològic. La protecció de la posició competitiva roman en contradicció amb la solidaritat internacional.
Si les lluites socials tenen lloc amb l'objectiu immediat de representar els interessos dels assalariats i els pensionistes, i dels estrats mitjans amenaçats, dins de les estructures donades, tindran l'efecte d'articular interessos particulars, de pressió política al cost de l'interès general, estructuralment conservadors cap al canvi necessari. Són llavors lluites des d'una posició defensiva i perpetuen aquestes estructures donades. Opel i Arcandor són símbols d'aquestes lluites.
Hi ha alternatives a aquestes batalles defensives. Han de ser portades a terme urgentment i tanmateix són en contradicció mútua. Només quan reeixim en portar aquestes lluites en el marc d'un projecte polític de transformació social (encara per ser creat) poden convertir-se en lluites per un nou interès general, generar solidaritat i reunir els diversos moviments. Tanmateix, a causa de la fragmentació de l'esquerra política, les precondicions polítiques a això són inexistents.
Fins i tot el temps de les millors idees només ve quan es converteixen en un poder. Hi ha majories en la societat de la República Federal per a moltes de les demandes de l'esquerra. Els sindicats i els moviments socials són en gran part conscients de la necessitat de cooperar. Tanmateix, sense un soci capaç de representació davant l'estat, en parlaments i també en governs, és extraordinàriament difícil, o fins i tot impossible, crear un projecte de transformació social i ecològica. I, en aquest sentit, la fragmentació de l'esquerra política és un problema. Sense la possibilitat d'una majoria política d'esquerres, els sindicats i els moviments socials es troben obligats a buscar acords amb els projectes de les elits governants i subordinar-se –per treure el màxim, donada la situació.
Cinc Components Bàsics d’una Política d’Esquerres
(1) Una aliança amb la classe mitjana-baixa
El neoliberalisme era una política de la classe dirigent, o com l'inversor financer multimilionari Warren Buffet deia: "Si la meva classe sosté la lluita de classes a Amèrica, vencerà". Era un projecte que, en tots els aspectes –econòmic, social, polític i cultural–, concentrava poder, propietat i influència en les elits globalment actives i feia això basant-se en grans fraccions dels estrats mitjans. Era una excel•lència de projecte per a les classes alta i mitjana, com l'elit financera el grup posava la direcció i prometia la redistribució cap a la part superior i el benefici dels propietaris privats posaria en moviment un capital d’acumulació dirigit als béns que faria del creixement dèbil una cosa del passat. El 2007 i el 2008 les bombolles financeres i ideològiques estan plenes de resultats desastrosos.
Les polítiques neoliberals han aguditzat la divisió de classes en la societat i un cop més han fet cada vegada més dependents de la posició tant a l’assalariat com al propietari cara a l’accés a seguretat, els ingressos i un bon treball. Els grups socialment més alts s'alleugerien de responsabilitat pel bé públic i la cohesió social, i a través de la desgravació d'impostos. Els estrats més baixos es dirigien al patiment i a una existència indignificada a través de la desocupació, els sous baixos, els speed-ups i el control repressiu. Gairebé una quarta part dels empleats a jornada completa són al sector de sou baix. Un 80% d'ells han completat prèviament la seva formació professional. En el comerç i transport, molts serveis proporcionen en nivells de sou de pobresa dels que els assalariats d'ingressos més alts es beneficien. La devaluació dels sous dels grups inferiors realça el poder de mercat i el poder adquisitiu dels de classe elevada.
El sector governamental i el personal permanent de corporacions grans a Alemanya es redueix massivament durant la privatització, racionalització i subcontractació de la producció. Els bastions de l’antiga República Federal "anivellats a la classe mitjana de la societat" (Helmut Schelsky) anaven sota el jou de la competència nacional i del valor d'accionistes. La inseguretat, la precarietat i la proletarització caracteritzen cada cop més la societat. On, llavors, es poden descobrir majories per a una altra política avui en dia?
Les societats de classes són piràmides de propietat i poder. Tanmateix, precisament perquè les càrregues es distribueixen tan desigualment, els de damunt necessiten un cert grau de consens al voltant de la seva direcció. Però com es pot assegurar això quan s'agreugen tan agressivament les divisions en la societat? Se suposava durant molt de temps, en la tradició d’arrel marxista, que els grups socials grans (classes i estrats) han fixat interessos, que expressen més o menys adequadament, però es poden obstaculitzar per l’acció de la "falsa consciència". Tanmateix, la contradicció real entre la seva condició social i la possibilitat de poder prendre camins diferents fa possible per a un mateix grup social el seguir estratègies molt diferents i poden determinar concretament els seus interessos en primer lloc. Esmentem només dos exemples: els treballadors assalariats poden procurar defensar els seus interessos a través d'una defensa nacionalista o fins i tot racialment articulada contra immigrants (i per això votar per Lega Nord o FPÖ) o desenvolupant un estat social solidari. Les dones altament qualificades poden estar interessades en un sector amb salaris baixos, de manera que es facin càrrec de feines reproductives (la cura de la llar i els nens) de manera barata, o poden defensar serveis públics altament qualificats finançats per mitjà dels impostos.
La majoria de la població de la República Federal pot, d'una manera molt simplificada, ser dividida en sis grups grans (vegi’s Taula 1). Es diferencien primer segons la seva posició en el procés social de reproducció (que la fletxa diagonal vagi des de l'esquerra inferior fins a la part superior dreta simbolitza l’accés creixent a propietat, béns i poder). Depenent del seu lloc en aquest sistema els grups socials es refereixen més positivament a l'estat social o estan per "mercats lliures" (dimensió horitzontal) i s'orienten especialment cap a l’autonomia individual (valors llibertaris) o a la comunitat (dimensió vertical) (Gràfic 2). Els estrats superiors amb un grau més alt d'accés als recursos es divideixen perquè són actius en dos sectors ―o en l'economia privada o en l'espai més públicament caracteritzat del sector estatal, dels serveis socials, culturals i humans. El primer sector és representat per l’economia de mercat i per unes perspectives moderadament autoritàries. La competitivitat i les directives són les seves normes de vida. D'altra banda, el segon té bastant de llibertari tot i que valora l'estat social. Saben de la importància de la negociació i s’hi comprometen. Els que s'exclouen de l'accés fins a propietat, béns i poder volen un estat social fort i tenen perspectives en part solidàries, comunals o autoritàries i, fins i tot, racistes. Aquestes distincions són freqüentment modificades o es regeixen per altres factors com el gènere, i llavors l'orientació política canvia d'acord amb això.
Taula 1: El medi sociopolític a Alemanya (basat en Neugebauer 2006 i simplificat)
Estrats mitjans orientats al mercat
establerts o amb perspectives d’ascens, qualificats i altament qualificats. Amb una responsabilitat directiva mitjana o alta, especialment en la indústria privada.
Estrats mitjans social-llibertaris grups de l'àrea de serveis socials, culturals i a persones així com l'economia cultural, amb alt nivell educatiu, situats especialment en el sector públic o dupoty públic.
Grups competitius en ascens
(emprenedors) gent amb qualificació de nivell mitjà, que ha aconseguit un avenç social considerable i pot practicar un alt grau d'iniciativa individual, sovint en les professions de manufactura o com a treballadors autònoms.
Treballadors amenaçats els grups centrals dels assalariats industrials i referits a la indústria amb una qualificació de nivell mitjà, que són amenaçats per les reestructuracions i la crisi.
Grups de subproletariat grups discriminats moderns (com el desocupat, el treballador pobre, etc.), l'anomenat precariat més baix.
Grups tradicionals més baixos amb qualificació baixa, que fa activitats simples,
sovint pensionistes.
Per assolir majories, tres aliances són possibles. Cada grup pot ser activament present en dues o tres aliances i veure els seus interessos representats per aquests: (1) una aliança dels més benestants, els que per qualificació i posició poden tenir accés a una posició relativament segura i dotar-se d'uns ingressos superiors als mitjans; (2) una aliança autoritària liberal de mercat; i, finalment, (3) una aliança solidària dels del mig i els de baix (per a més detall, veure Brie 2007). Cap d'aquestes aliances no està en una posició d’homogeneïtzar els diversos interessos, valors i objectius sinó que ha d'intentar interconnectar-los diferentment en cada exemple. Són per això també inestables i sempre es troben en disputa. Ja que els estrats mitjans social-llibertaris tendeixen a votar a favor de l’SPD, els Verds o en part per a DIE LINKE, i els estrats mitjans orientats al mercat tendeixen a l’FDP i la CDU, l’SPD i CDU han d'intentar especialment guanyar-se els grups mitjans-baixos i baixos, si volen convertir-se en partits de govern. Si no, necessiten socis que tinguin bastions forts entre aquests grups. El sistema de partits els força a no oblidar per complet la qüestió social.
L'aliança dels més benestants és una aliança de classe de les elits dominants centrades en el mercat i els estrats mitjans alts. Schröder i Fischer consagraren el govern roig-i-verd a una política del Neue Mitte, que políticament parlava pels assalariats i els grups més baixos, i prenia els interessos del rics i dels emprenedors exitosos com a norma. El projecte del New Green Deal, d'un contracte social nou, també exhibeix els trets essencials d'una aliança dels més benestants dins del marc de modernització ecològica.
L'aliança autoritària liberal de mercat uneix, sota el predomini de les mateixes elits, els estrats mitjans econòmics orientats al mercat i als estrats mitjans-superiors i al marginat, que espera convertir-se en l’excepció (immigrants, "freeloaders", etc.) per poder millorar la seva pròpia posició i rebre suport estatal. El nou conservadorisme a Alemanya, França i Itàlia apunta cap als sectors amenaçats dels assalariats i estrats més baixos tradicionals per aconseguir una aliança autoritària liberal de mercat, el segell del qual és nacionalisme econòmic orientat als països del nucli de la UE. Competint pel mateix grup estan també els representants d'un "anticapitalisme folklòric nacionalista" (vegi’s Kaindl 2007).
Una aliança solidària dels de baix i els del mig s'orientaria sobretot als interessos de tres grups: (a) els estrats mitjans actius, especialment en el sector públic però també als treballadors autònoms; (b) treballadors amenaçats per polítiques neoliberals, i (c) els afectats pel declassament que estan buscant solucions solidàries. Necessitarien socis en aquella part de les elits polítiques que, a causa del seu ancoratge al sector estatal, són sensibles a l'interès general. Aquesta aliança procuraria unir els diversos interessos a través de projectes dirigits cap a una transformació social i ecològica.
(2) Projectes solidaris
Els interessos comuns dels grups centrals d'una aliança dels de baix i els del mig passen per la combinació d'un enfortiment d'un estat social solidari, l'ampliació de l’àmbit d’allò públic (serveis públics altament qualificats, espais públics, una regulació pública forta de l'economia, un alt grau de redistribució des de la part superior a la baixa i des del privat capal públic, etc.) i polítiques estructurals orientades al desenvolupament a llarg termini que apunten cap a una feina bona i segura i al benestar.
Els elements bàsics d'un paquet de projectes cap a una transformació social ecològica més completa podrien ser: (1) una forma nova de seguretat social i integració sobre la base d'una prova de pobresa, una assegurança bàsica basada en les necessitats, i la renovació de l'esfera pública i la construcció d’un sector solidari per l'educació, assistència sanitària, ciència i recerca, d'esport, serveis socials i conservació de la salut així com de la natura, (2) una direcció nova de desen-volupament social: una transformació social i ecològica del mode de producció i de vida sencers (vegi’s Dellheim/Krause 2008), (3) relacions de poder i propietat amb la socialització de la funció d'inversió i la democratització de l'economia i l'estat (vegis Krause 2007 i Demirovic 2007) i (4) una solidaritat internacional nova que dugui un desenvolupament mutu i seguretat.
(3) Democratització de la Democràcia
Una aliança solidària dels de baix i els del mig té una base essencial —l'experiència democràtica de lluites en llocs de treball i en municipis. L'activitat dels implicats, d'equips de feina i de ciutadans, de les iniciatives dels ciutadans i de militants en escoles i universitats, és el planter del qual poden obtenir la seva força els moviments emancipadors solidaris. Així la lluita per la democratització de la democràcia, de les empreses i dels llocs de treball, les institucions públiques i privades és no solament un objectiu essencial, sinó també un mitjà per a la política d'esquerres. Només així pot avançar la política d’esquerres que no és només per als ciutadants i assalariats, sinó sobretot feta i impulsada per ells. Això també constitueix una diferència fonamental política de la política d’esquerres i la de dretes.
(4) Del mosaic de l’esquerra a la política d’aliances socials
La postura defensiva de l'esquerra està, com ja s’ha indicat, essencialment condicionada per la seva fragmentació que la deixa incapacitada per desenvolupar un projecte transformador social i ecològic complet i implementar-lo a través de la política des del poder. L'obstacle més gran a aquesta aliança a la República Federal és la fragmentació de l'esquerra política i els seus partits. Fa difícil que cooperin els sindicats i els moviments socials. Falta una alternativa política de poder a les polítiques neoliberals.
Sota Schröder, l’SPD es posava al capdavant de la globalització neoliberal i, en fer-ho, clarament debilitava la seva pròpia base social. Alhora, els Verds es transformaven en un partit llibertari dels més benestants i de facto abandonava els seus objectius originals de transformació social completa. El partit DIE LINKE era capaç d’obtenir parts del terreny que l'esquerra havia perdut i podia, fins i tot sense socis, posar pressió als altres partits i assegurar que les qüestions socials i de pau no s'ignorin completament, però la seva protesta només pot ser eficaç d'una manera limitada.
Sota aquestes condicions l’SPD no és ja un partit que pot reclamar la cancelleria llevat que s’uneixi al fonamentalista de mercat FDP. Si fa una altra cosa, l'únic paper que li restaria seria ser el soci júnior d’una gran coalició. Els Verds estan amenaçats a un destí similar. Sota aquestes condicions els dos es condemnen a la subalternitat dins d'un sistema de partits conservador neoliberal, encara que unes altres majories són, de fet, possibles. I DIE LINKE està ―encara que com a partit de protesta té un perfil d’esquerra clar― integrat precisament en aquest sistema. Mentre això sigui així, un canvi de direcció està fora de l'agenda. Una de les tasques més importants, per això, és treballar per desenvolupar una majoria d’esquerres a la societat i la política, de manera que la realpolitik radical des de l’esquerral sigui una alternativa social.
(5) La perspectiva d’una societat solidària i el socialisme democràtic
La crisi de neoliberalisme ha plantejat la qüestió de si un capitalisme encara més desfermat és compatible amb l'existència d'humanitat. Els deu darrers anys marquen un punt d’inflexió. Privatització, desregularització, redistribució de béns de baix a dalt i del públic al privat, han resultat econòmicament catastròfics, socialment destructius, ecològicament desastrosos i extremadament perillosos des del punt de vista d’una política de seguretat. Fins i tot els partidaris d’un neoliberalisme diehard s'han forçat ara a revisar els seus dogmes. El capitalisme social, o verd, ara està de moda. Però realment pot ser la solució?
El capitalisme sempre significa la dominació a través del benefici, la primacia de valorització del capital sobre uns altres interessos socials. És una pregunta oberta si una mera revisió d'aquest serà suficient per evitar les catàstrofes previsibles. Tanmateix, aquesta revisió per si sola fa possible posar una alternativa sistèmica a l'agenda de nou. És qüestió de buscar solucions solidàries, i això és impossible sense fer retrocedir la dominació de benefici i, al final, vèncer-la. La lluita per una societat solidaria i la defensa d'un socialisme democràtic van unides. Una societat en la qual cada persona té accés completament per igual als béns d'una vida lliure (participació democràtica, educació i cultura, bon treball, justícia mediambiental en un món pacífic) ve de la mà de la primacia de l'orientació al bé comú per sobre del domini privat dels mitjans de producció.
* * *
Les crisis sempre contenen un element de decisió, d'intervenció estratègica, de transformació d’una amenaça en una oportunitat. Com Max Frisch escrivia: "La crisi és una condició productiva. Un només ha d'eliminar el seu regust de catàstrofe". Aquest "només" és l'art de crisi. L'esquerra està mirant d’aprendre del desafiament d’aquest art de crisi, tot relacionant-lo amb la situació present
—a través del diàleg, les lluites concretes, les experiències i la cooperació solidària. No hi ha cap pla mestre hi ha una crisi. Tanmateix, per mitjà dels diversos intents de molta gent pot emergir un projecte estratègic d’esquerres que trenqui amb l'hegemonia del neoliberalisme i finalment el submergeixi en la seva crisi orgànica i permeti el canvi polític i social de direcció, pot emergir. És temps de desplegar les veles. La dita britànica que a en Friedrich Engels li agradava citar és avui encara vàlida: The proof of the pudding is the eating ( El púding es prova menjant-se’l).
Bibliografia:
Brangsch, Lutz: »Der Unterschied liegt nicht im Was, wohl aber in dem Wie«. Einstiegsprojekte als Problem von Zielen und Mitteln im Handeln linker Bewegungen. In: Brie, Michael (hrsg.): Radikale Realpolitik. Plädoyer für eine andere Politik. Berlín 2009, S. 39 – 52.
Bischoff, Joachim, 2006: Zukunft des Finanzmarkt-Kapitalismus. Strukturen, Widersprüche, Alternativen. Hamburg: VSA-Verlag
Brie, Michael, 2006: Die Linke – was kann sie wollen. Politik unter den Bedingungen des Finanzmarkt-Kapitalismus. Supplement zur Zeitschrift Sozialismus, Heft 3/2006.
Brie, Michael, 2007: Der Kampf um gesellschaftliche Mehrheiten. In: Michael Brie; Cornelia Hildebrandt; Meinhard Meuche-Mäker: Die LINKE. Wohin verändert sie die Republik? Berlín 2007, pp. 13 – 45.
Candeias, Mario: Neoliberalismus, Hochtechnologie, Hegemonie. Grundrisse einer transnationalen kapitalistischen Produktions- und Lebensweise. Eine Kritik. Zweite, verbesserte Auflage. Hamburg 2009.
Crome, Erhard: Sozialismus im 21. Jahrhundert. Berlín 2006.
Daiber, Birgit; Hildebrandt, Cornelia (eds.): The Left in Europe. Political Parties and Party Alliances between Norway and Turkey. Rosa Luxemburg Foundation – Brussel•les Office 2009.
Dellheim, Judith; Krause, Günter (eds.): Für eine neue Alternative. Herausforderungen einer sozialökologischen Transformation. Berlín 2008
Huffschmid, Jörg, 2009: Das Ende des Finanzmarktkapitalismus? In: Junge Welt (http://www.jungewelt.de/2009/05-22/021.php).
Kaindl, Christina: Antikapitalismus als soziale Bewegung von rechts. Völkischer Antikapitalismus - Erfolgsmodell der Neofaschisten? In: ak - analyse & kritik - zeitung für linke Debatte und Praxis - Nr. 517, 18.5.2007.
Klein, Dieter, 2008: Krisenkapitalismus. Wohin es geht, wenn es so weitergeht. Berlín
Marx; Engels 1974: Manifest der Kommunistischen Partei. In: MEW, vol. 4. Berlín
Neugebauer, Gero: Politische Milieus in Deutschland. Die Studie der Friedrich-Ebert-Stiftung. Bonn 2007.
Rilling, Rainer: Risse im Empire. Berlín 2008.
Traducció de Jordi Llavoré Pons
L’esquerra en (la) crisi
Desafiaments estratègics
“No és el vent, sinó la vela
la que determina la direcció”.
- Proverbi xinès
Hi ha cap crisi dins de la crisi?
El capitalisme està en crisi —no a Rússia, Mèxic o Indonèsia sinó globalment i especialment al seu centre. Com al 1929, Wall Street es va convertir en l’epicentre de la crisi. Indiscutiblement, és la crisi econòmica i financera més gran des del 1929, i hi ha ja qui considera que és la crisi del segle. Va lligada a la crisi de les bases de la vida humana —nutrició, clima i aigua. El capitalisme basat en el petroli i l’automòbil està quedant-se sense combustible.
La crisi no era inesperada. El que no estava previst era la capacitat de les elits globals per mantenir l'estabilitat del seu control fins ara. Cap recurs no és tabú ja —dramàtic augment del deute públic, nacionalització de bancs i empreses, programes estructurals, intervencions de gran abast en els drets de propietat i de control, incloent-hi els salaris dels directius— quan el que està en joc és assegurar el sistema econòmic i financer i mantenir les coses en calma. Les intervencions en el sistema financer i, en part, fins i tot, al reialme de les corporacions és considerable. Fins i tot el salari dels directius ha estat regulat. És una aproximació a la crisi basada en el crèdit l'acceptació de riscs alts i substancials trencaments amb els dogmes de la privatització i la desregulació. Una visió nova del futur s'ha posat de moda en els cercles dominants —la visió de capitalisme verd.
La crisi és l' hora dels dirigents, que s'han mantingut fins ara com a a tals. Són els seus projectes que estan assegurant el centre del sistema i, alhora, són seves les mesures proposades per ajudar els assalariats i els estrats mitjans —el garantir els dipòsits bancaris, la propietat immobiliària residencial, els llocs de treball i, fins i tot, les compres de cotxes nous amb suport estatal. Quan la canceller de la República Federal assegura més de mil milions d'euros per als dipòsits en comptes d'estalvi durant un dia, podem dir que aquesta política és per gestionar la crisi. Els interessos d'oligarquies financeres, multinacionals, les bases territorials de competència global i de gran part de la població que depèn d’un sou han estat integrades sota la primacia de mantenir un capitalisme financer i de mercat modificat.
Al mig de la crisi, el bloc hegemònic sembla restar intacte i superar les seves debilitats. Els mètodes fonamentalistes de mercat s'han posat de moment en qüestió. Tanmateix, l'objectiu roman: economia de mercat i societat de mercat. Però és aquest bloc realment tan sòlid? La posició defensiva de l'esquerra s'ha tornat irrevocablement perpètua? Quins canvis de direcció es poden esperar i on pot intervenir l'esquerra? Quines condicions s'han de crear per a això?
L'estabilitat de les elits governants va ser aconseguida gràcies a la seva flexibilitat extraordinària i la diversificació de les seves estratègies. Només allunyant-se de premisses centrals del neoliberalisme fonamentalista de mercat, temporalment, s'evitava una crisi de sistema. Les decisions es van prendre molt de pressa i els seus efectes trigaran molt de temps a arribar. Tanmateix, hi ha la qüestió sobre si el capitalisme financer i de mercat neoliberal pot ser rescatat.
Com és d’estable el capitalisme financer neoliberal?
Un distintiu de les societats occidentals dominades pel capital és la seva capacitat per a la renovació contínua sobre la base d'un esforç inacabable de creixement. En aquest context, diverses formacions de capitalisme s'han succeït l'una a l'altra durant els darrers 200 anys. Durant els anys 1970, les elits del capital reaccionaven amb el neoliberalisme davant les crisis del capitalisme de posguerra, amb la seva tendència a combinar un escàs creixement, deute nacional i inflació. Aquesta reacció era caracteritzada per la redistribució de baix cap a dalt, des d’allò públic a allò privat, el desenvolupament de noves esferes globals d'inversió, la ruptura de les barreres nacionals d'un capitalisme controlat per l'estat de benestar, la transformació d'estats de benestar en estats competitius i l'aplicació de la primacia de capital financer i d'interessos d'accionariat (Candeias 2009). Les lluites de la Nova Esquerra en contra de les relacions de gènere tradicionals, del racisme, així com la regulació burocràtica de vida eren absorbides pel neoliberalisme en una estratègia que feia dependre l’èxit individual només sobre l’èxit de mercat i ja no sobre el gènere, l’origen ètnic o l’orientació sexual. Una vegada més el capitalisme es mostrava capaç de "revolucionar contínuament la totalitat de relacions socials" (Marx, Engels 1974: 465).
El capitalisme financer, que sorgia arran d'aquesta contrareforma neoliberal, és caracteritzat per la paradoxa que només pot expandir-se destruint les seves pròpies condicions d'existència. Ha de portar, per això, a crisis profundes d'acumulació, reproducció, integració i seguretat (Brie 2006) i acabar en el capitalisme de crisi (Klein 2008). La qüestió llavors és si aquest desenvolupament pot continuar gaire.
Primer: l'acumulació dins del capitalisme financer neoliberal és principalment estimulada per una massa de futurs financers. "L'acumulació d'actius financers" guanya ascendent sobre l’acumulació en l'economia real (Bischoff 2006: 58). En una bombolla gegantina s’amassaven gairebé 200.000 milions de dòlars d'actius financers, per contrast a només uns 50.000 milions de dòlars de producte interior brut mundial anual. Si fa 30 anys la relació d'actius financers per PIB era de d’1.2 a 1, ara és de 4 a 1. Fins ara només s'han devaluat porcions petites del total. Aquests drets financers pesen com una llosa sobre societats i s'han de pagar en interès i beneficis. Si bé s'està intentant rescatar aquest tipus d'acumulació de capital i tornar a posar-lo dempeurs tant aviat com sigui possible, és completament evident que això només és possible al preu d'un desequilibri encara més gran entre les economies reals i la financera. Les llavors d'una nova crisi financera s'estan sembrant amb aquesta actuació, la qual cosa serà més probable aquesta vegada que suposi l'esfondrament total del sistema financer global, ja que els estats ja no podran intervenir com a recurs d'útlima instància per restaurar la confiança. A més, els EUA ja no poden continuar la seva política de deutor global ni la Xina pot mantenir la seva posició com a fabricant global, ja que està finançant la seva posició de manufactura amassant cada cop majors existències de moneda estrangera.
Segon: tanmateix, la reproducció a llarg termini de la societat està en situació d’amenaça. Des que l'oportunitat de combinar l'estat de benestar amb una reconstrucció ecològica es va perdre durant els anys 1970 i es va decidir una altra ampliació del capitalisme de combustibles fòssils, el desequilibri en la relació d'éssers humans amb la natura ha augmentat, el clima està començant a modificar-se a escala global, i a molts països les despeses per al desenvolupament humà necessari en les àrees d'educació i salut són completament insuficients.
Tercer: els intents per no transformar la societat en res més que una economia de mercat, en la qual cada persona es converteix en l'empresari privat de la seva força de treball i dels serveis bàsics, han fet que la societat es divideixi encara més en guanyadors i perdedors, en perceptors de profit i els que són a la seva mercè i sense cap altra protecció, els que es protegeixen a causa dels seus actius, educació i relacions i aquells als que les possibilitats d'una vida estable i planificada els han estat preses. La natura de curt termini de les situacions laborals, el perill constant de caure en la pobresa, l'orientació extrema a l’èxit professional —tot això ha destruït la cohesió social. Els estrats superiors han viscut per molt de temps en un altre món. Les societats competitives neoliberals fan impossible la solidaritat a l’interior de la societat i condueixen als estrats més dèbils i més baixos en mans del radicalisme d’orientació de dretes i el fonamentalisme. Com a principis del segle XX, el sòl s'està tornant cada vegada més inestable sota els nostres peus.
Quart: el clímax de la crisi d'acumulació, reproducció i integració de capitalisme financer porta ineluctablement a la mutació de les contradiccions socials en antagonismes irreconciliables que s'interpreten com a xoc de civilitzacions entre Occident i altres cultures, que es resol en violència. La seguretat mundial i interior està en joc i hi ha el perill creixent que el segle XXI es converteixi en un segle de guerres civils a tot el món, i que la situació de moltes de les megalòpolis, en les quals l'estat deixi de tenir el monopoli del poder, es tornarà generalitzada. "L'acord planetari" sobre seguretat és un terreny de dura lluita entre diferents alternatives (Rilling 2008: 146).
Escenaris de desenvolupament: Més del Mateix o un Canvi Alternatiu de Direcció?
L'estabilitat de les elits que manen només ha estat possible a causa de les mesures radicalment diferents que simultàniament havien pres a marxes forçades. Això va contribuir a la volatilització momentània de les tensions polítiques. Com Jörg Huffschmid va observar, "les estructures de poder real del capitalisme financer... no han estat debilitades en essència" (Huffschmid 2009). No podem esperar, en la seva opinió, una recuperació ràpida, ni un col•lapse mundial i una depressió de llarga durada. Sortir del pas, tanmateix, és només possible si hi ha experimentació amb elements nous dins d'estructures bàsiques relativament estables. En aquest cas, parlaríem de la fase embrionària d'una formació nova, una fase que pot o no apuntar més enllà del capitalisme (gràfic 1).
En una fase tan embrionària, les contradiccions dins del bloc dirigent augmenten, les fisures profundes emergeixen entre els diversos grups de l'elit i fraccions del capital, que han d’estar segurs del suport de la població i tenir llestes propostes polítiques. Els intents de mitigar les quatre tendències de crisi esmentades més amunt a través de l'apertura de noves esferes d'acumulació, l'intent d'adreçar-se als problemes de reproducció i integració, així com la cerca de noves formes de seguretat col•lectiva es confrontaran amb estratègies que optin per atiar l'acumulació d'actius i que vulguin continuar les polítiques del neoliberalisme a qualsevol preu i per la força. El Consens de Washington es trencarà i les diverses grans regions seguiran parcialment el seu propi camí. Sense tenir en compte què resulta d'aquests experiments, quines són les seves conseqüències, com se'ls condueix o quines aliances emergeixen, la fase embrionària d'una formació nova pot ja ara, o en els deu propers anys, conduir-nos a una crisi orgànica del capitalisme financer neoliberal, en la qual alternatives fonamentals es confrontaran sobre les decisions a prendre.
Aquestes alternatives estaran marcades especialment pels conflictes següents: (1) romandrà la dominació de l'acumulació de capital basada en actius financers, o s'obriran nous escenaris de desenvolupament en el marc d'una reconstrucció social i ecològica? (2) la reproducció continuarà subordinada als interessos dels accionistes a curt termini i ancorada al capitalisme basat en combustibles fòssils o s'orientarà a satisfer les necessitats socials i ecològiques a llarg termini? (3) serà intensificada la fragmentació i divisió de les societats o serà impulsat un moviment integrador i solidari? (4) els creixents conflictes seran conduïts per la via de la confrontació i repressió o es trobaran camins cap a la seguretat col•lectiva basats en el desenvolupament mutu? Depenent de la resposta a aquestes preguntes els tipus existents de capitalisme canviaran. És una qüestió completament oberta si els EUA reeixiran a assegurar el predomini del seu capitalisme o si apareixeran competidors superiors.
Durant els dotze darrers mesos, les elits governants han iniciat tendències que apunten àrees de conflicte. Els deutes nacionals que han augmentat deixen clar que la crisi serà principalment pagada pels assalariats o necessàriament demana una participació massiva dels que tenen rendes superioriors i actius. Els anomenats fons de rescat estan fora del control democràtic. La regulació dels mercats de capitals ha deixat fins ara completament oberta una qüestió sobre si serà una mera reparació del capitalisme financer o si els mercats financers se subordinaran a l'economia real i a una reconstrucció social i ecològica. La modernització i ampliació del capitalisme basat en combustibles fòssils i nuclears està en conflicte amb el New Deal Verd. Un possible corporativisme de les companyies amenaçades i els seus treballadors es confronta amb la qüestió d'una reestructuració en profunditat.
L’aparença actual que "tot continua rutllant" s'esvairà aviat. Les reserves a curt termini que s'han emprat s'exhauriran de pressa, i amb tota probabilitat hi haurà aviat càrregues addicionals enormes en els pressuposts públics. Simplement "sortir" del pas no és factible. La coexistència d'opcions antitètiques a la llarga no podrà continuar. Els enfocaments cap a una reconstrucció social i ecològica veritable del mode de producció i vida no són compatibles amb la continuació del capitalisme financer. El seu mode parasitari d'acumulació, el seu horitzó de temps extremadament curt per a la valorització del capital, la seva generació constant de bombolles especulatives cada cop més grans i la dependència dels pressupostos públics no són condicions en les quals els recursos necessaris per a la reconstrucció es puguin crear. Els interessos dels grups dominants d'aquest capitalisme es troben en contradicció directa a aquesta reconstrucció. Aquells països i regions que es comprometen a la continuïtat del capitalisme financer neoliberal per uns altres mitjans s'endarreriran per aquest motiu a la llarga, mentre que els problemes globals s'exacerbaran fins a un grau alarmant.
L’Esquerra a la defensiva
L'esquerra a Europa i també a Alemanya es va veure sorpresa el 1990 per l'esfondrament del socialisme d'estat i no podria al principi entendre això com a alliberament des de les parets d'un experiment històric gran però fracassat (Crome 2006). Va ser debilitada per la reconstrucció neoliberal de l’economia i la societat, amb la destrucció de molts dels seus bastions. El projecte roig-i-verd d'una reconstrucció social i ecològica va desaparèixer de l'agenda com si hagués estat un somni. La socialdemocràcia es va orientar al neoliberalisme, l'estabilitzà a finals dels any 90, esperonant-lo i declarant com la seva màxima la política centrada en el mercat de "drets i responsabilitats" com a Neue Mitte (tercera via).
Tanmateix alguna cosa nova sorgia —els moviments dels fòrums socials, un canvi d'esquerra a l’Amèrica Llatina, noves ofensives sindicals, la lluita contra una Europa neoliberal i en contra de les noves guerres, la reconstrucció de partits d'esquerres (vegi's, per a la Unió Europea, Daiber/Hildebrandt 2009). Amb grans dificultats i constantment enfrontat amb derrotes i erosionat per les divisions, trobem, globalment i a moltes regions i països, iniciatives d'una esquerra que ja no tenia com a model el vell estat de benestar o del comunisme soviètic, però reprenia el fil de la gran herència del moviment obrer, l'antifeixisme, l'anticolonialisme, feminisme, dels moviments de pau i l'ecologia i la lluita anticolonial en batalles que apostaven per anar més enllà de la globalització neoliberal i del capitalisme financer.
Malgrat això, a l'hora de la crisi del neoliberalisme, l'esquerra europea és en una situació defensiva. Du a terme, en efecte, lluites importants, mobilitza de vegades un milió en manifestacions, té èxits electorals parcials i pot fer algunes vagues reeixides. No és ineficaç, però no estableix l'agenda. La causa d'això a Alemanya és doble: resideix d'una banda en la manca d'un projecte polític realista i alhora transformador d'abast i, de l'altra, en la fragmentació de, precisament, l'esquerra política.
El neoliberalisme ha destruït l'estat social integrat (amb els seus lligams patriarcals i nacionals). Això ha determinat els interessos dels assalariats i grans parts de la població d’una manera duradora. Els sectors de sou alt s'enfronten als sectors de sou baix, branques industrials dominades per homes en contra de serveis dominats per dones, empleats de contracte indefinit contra treballadors a temps parcial, treballadors contractats a temps complert contra els treballadors assalariats a temps parcial. Assalariats “alemanys” subocupats i desocupats contra immigrants. La defensa de l'estructura d'empresa actual no és compatible amb la lluita per un gir ecològic. La protecció de la posició competitiva roman en contradicció amb la solidaritat internacional.
Si les lluites socials tenen lloc amb l'objectiu immediat de representar els interessos dels assalariats i els pensionistes, i dels estrats mitjans amenaçats, dins de les estructures donades, tindran l'efecte d'articular interessos particulars, de pressió política al cost de l'interès general, estructuralment conservadors cap al canvi necessari. Són llavors lluites des d'una posició defensiva i perpetuen aquestes estructures donades. Opel i Arcandor són símbols d'aquestes lluites.
Hi ha alternatives a aquestes batalles defensives. Han de ser portades a terme urgentment i tanmateix són en contradicció mútua. Només quan reeixim en portar aquestes lluites en el marc d'un projecte polític de transformació social (encara per ser creat) poden convertir-se en lluites per un nou interès general, generar solidaritat i reunir els diversos moviments. Tanmateix, a causa de la fragmentació de l'esquerra política, les precondicions polítiques a això són inexistents.
Fins i tot el temps de les millors idees només ve quan es converteixen en un poder. Hi ha majories en la societat de la República Federal per a moltes de les demandes de l'esquerra. Els sindicats i els moviments socials són en gran part conscients de la necessitat de cooperar. Tanmateix, sense un soci capaç de representació davant l'estat, en parlaments i també en governs, és extraordinàriament difícil, o fins i tot impossible, crear un projecte de transformació social i ecològica. I, en aquest sentit, la fragmentació de l'esquerra política és un problema. Sense la possibilitat d'una majoria política d'esquerres, els sindicats i els moviments socials es troben obligats a buscar acords amb els projectes de les elits governants i subordinar-se –per treure el màxim, donada la situació.
Cinc Components Bàsics d’una Política d’Esquerres
(1) Una aliança amb la classe mitjana-baixa
El neoliberalisme era una política de la classe dirigent, o com l'inversor financer multimilionari Warren Buffet deia: "Si la meva classe sosté la lluita de classes a Amèrica, vencerà". Era un projecte que, en tots els aspectes –econòmic, social, polític i cultural–, concentrava poder, propietat i influència en les elits globalment actives i feia això basant-se en grans fraccions dels estrats mitjans. Era una excel•lència de projecte per a les classes alta i mitjana, com l'elit financera el grup posava la direcció i prometia la redistribució cap a la part superior i el benefici dels propietaris privats posaria en moviment un capital d’acumulació dirigit als béns que faria del creixement dèbil una cosa del passat. El 2007 i el 2008 les bombolles financeres i ideològiques estan plenes de resultats desastrosos.
Les polítiques neoliberals han aguditzat la divisió de classes en la societat i un cop més han fet cada vegada més dependents de la posició tant a l’assalariat com al propietari cara a l’accés a seguretat, els ingressos i un bon treball. Els grups socialment més alts s'alleugerien de responsabilitat pel bé públic i la cohesió social, i a través de la desgravació d'impostos. Els estrats més baixos es dirigien al patiment i a una existència indignificada a través de la desocupació, els sous baixos, els speed-ups i el control repressiu. Gairebé una quarta part dels empleats a jornada completa són al sector de sou baix. Un 80% d'ells han completat prèviament la seva formació professional. En el comerç i transport, molts serveis proporcionen en nivells de sou de pobresa dels que els assalariats d'ingressos més alts es beneficien. La devaluació dels sous dels grups inferiors realça el poder de mercat i el poder adquisitiu dels de classe elevada.
El sector governamental i el personal permanent de corporacions grans a Alemanya es redueix massivament durant la privatització, racionalització i subcontractació de la producció. Els bastions de l’antiga República Federal "anivellats a la classe mitjana de la societat" (Helmut Schelsky) anaven sota el jou de la competència nacional i del valor d'accionistes. La inseguretat, la precarietat i la proletarització caracteritzen cada cop més la societat. On, llavors, es poden descobrir majories per a una altra política avui en dia?
Les societats de classes són piràmides de propietat i poder. Tanmateix, precisament perquè les càrregues es distribueixen tan desigualment, els de damunt necessiten un cert grau de consens al voltant de la seva direcció. Però com es pot assegurar això quan s'agreugen tan agressivament les divisions en la societat? Se suposava durant molt de temps, en la tradició d’arrel marxista, que els grups socials grans (classes i estrats) han fixat interessos, que expressen més o menys adequadament, però es poden obstaculitzar per l’acció de la "falsa consciència". Tanmateix, la contradicció real entre la seva condició social i la possibilitat de poder prendre camins diferents fa possible per a un mateix grup social el seguir estratègies molt diferents i poden determinar concretament els seus interessos en primer lloc. Esmentem només dos exemples: els treballadors assalariats poden procurar defensar els seus interessos a través d'una defensa nacionalista o fins i tot racialment articulada contra immigrants (i per això votar per Lega Nord o FPÖ) o desenvolupant un estat social solidari. Les dones altament qualificades poden estar interessades en un sector amb salaris baixos, de manera que es facin càrrec de feines reproductives (la cura de la llar i els nens) de manera barata, o poden defensar serveis públics altament qualificats finançats per mitjà dels impostos.
La majoria de la població de la República Federal pot, d'una manera molt simplificada, ser dividida en sis grups grans (vegi’s Taula 1). Es diferencien primer segons la seva posició en el procés social de reproducció (que la fletxa diagonal vagi des de l'esquerra inferior fins a la part superior dreta simbolitza l’accés creixent a propietat, béns i poder). Depenent del seu lloc en aquest sistema els grups socials es refereixen més positivament a l'estat social o estan per "mercats lliures" (dimensió horitzontal) i s'orienten especialment cap a l’autonomia individual (valors llibertaris) o a la comunitat (dimensió vertical) (Gràfic 2). Els estrats superiors amb un grau més alt d'accés als recursos es divideixen perquè són actius en dos sectors ―o en l'economia privada o en l'espai més públicament caracteritzat del sector estatal, dels serveis socials, culturals i humans. El primer sector és representat per l’economia de mercat i per unes perspectives moderadament autoritàries. La competitivitat i les directives són les seves normes de vida. D'altra banda, el segon té bastant de llibertari tot i que valora l'estat social. Saben de la importància de la negociació i s’hi comprometen. Els que s'exclouen de l'accés fins a propietat, béns i poder volen un estat social fort i tenen perspectives en part solidàries, comunals o autoritàries i, fins i tot, racistes. Aquestes distincions són freqüentment modificades o es regeixen per altres factors com el gènere, i llavors l'orientació política canvia d'acord amb això.
Taula 1: El medi sociopolític a Alemanya (basat en Neugebauer 2006 i simplificat)
Estrats mitjans orientats al mercat
establerts o amb perspectives d’ascens, qualificats i altament qualificats. Amb una responsabilitat directiva mitjana o alta, especialment en la indústria privada.
Estrats mitjans social-llibertaris grups de l'àrea de serveis socials, culturals i a persones així com l'economia cultural, amb alt nivell educatiu, situats especialment en el sector públic o dupoty públic.
Grups competitius en ascens
(emprenedors) gent amb qualificació de nivell mitjà, que ha aconseguit un avenç social considerable i pot practicar un alt grau d'iniciativa individual, sovint en les professions de manufactura o com a treballadors autònoms.
Treballadors amenaçats els grups centrals dels assalariats industrials i referits a la indústria amb una qualificació de nivell mitjà, que són amenaçats per les reestructuracions i la crisi.
Grups de subproletariat grups discriminats moderns (com el desocupat, el treballador pobre, etc.), l'anomenat precariat més baix.
Grups tradicionals més baixos amb qualificació baixa, que fa activitats simples,
sovint pensionistes.
Per assolir majories, tres aliances són possibles. Cada grup pot ser activament present en dues o tres aliances i veure els seus interessos representats per aquests: (1) una aliança dels més benestants, els que per qualificació i posició poden tenir accés a una posició relativament segura i dotar-se d'uns ingressos superiors als mitjans; (2) una aliança autoritària liberal de mercat; i, finalment, (3) una aliança solidària dels del mig i els de baix (per a més detall, veure Brie 2007). Cap d'aquestes aliances no està en una posició d’homogeneïtzar els diversos interessos, valors i objectius sinó que ha d'intentar interconnectar-los diferentment en cada exemple. Són per això també inestables i sempre es troben en disputa. Ja que els estrats mitjans social-llibertaris tendeixen a votar a favor de l’SPD, els Verds o en part per a DIE LINKE, i els estrats mitjans orientats al mercat tendeixen a l’FDP i la CDU, l’SPD i CDU han d'intentar especialment guanyar-se els grups mitjans-baixos i baixos, si volen convertir-se en partits de govern. Si no, necessiten socis que tinguin bastions forts entre aquests grups. El sistema de partits els força a no oblidar per complet la qüestió social.
L'aliança dels més benestants és una aliança de classe de les elits dominants centrades en el mercat i els estrats mitjans alts. Schröder i Fischer consagraren el govern roig-i-verd a una política del Neue Mitte, que políticament parlava pels assalariats i els grups més baixos, i prenia els interessos del rics i dels emprenedors exitosos com a norma. El projecte del New Green Deal, d'un contracte social nou, també exhibeix els trets essencials d'una aliança dels més benestants dins del marc de modernització ecològica.
L'aliança autoritària liberal de mercat uneix, sota el predomini de les mateixes elits, els estrats mitjans econòmics orientats al mercat i als estrats mitjans-superiors i al marginat, que espera convertir-se en l’excepció (immigrants, "freeloaders", etc.) per poder millorar la seva pròpia posició i rebre suport estatal. El nou conservadorisme a Alemanya, França i Itàlia apunta cap als sectors amenaçats dels assalariats i estrats més baixos tradicionals per aconseguir una aliança autoritària liberal de mercat, el segell del qual és nacionalisme econòmic orientat als països del nucli de la UE. Competint pel mateix grup estan també els representants d'un "anticapitalisme folklòric nacionalista" (vegi’s Kaindl 2007).
Una aliança solidària dels de baix i els del mig s'orientaria sobretot als interessos de tres grups: (a) els estrats mitjans actius, especialment en el sector públic però també als treballadors autònoms; (b) treballadors amenaçats per polítiques neoliberals, i (c) els afectats pel declassament que estan buscant solucions solidàries. Necessitarien socis en aquella part de les elits polítiques que, a causa del seu ancoratge al sector estatal, són sensibles a l'interès general. Aquesta aliança procuraria unir els diversos interessos a través de projectes dirigits cap a una transformació social i ecològica.
(2) Projectes solidaris
Els interessos comuns dels grups centrals d'una aliança dels de baix i els del mig passen per la combinació d'un enfortiment d'un estat social solidari, l'ampliació de l’àmbit d’allò públic (serveis públics altament qualificats, espais públics, una regulació pública forta de l'economia, un alt grau de redistribució des de la part superior a la baixa i des del privat capal públic, etc.) i polítiques estructurals orientades al desenvolupament a llarg termini que apunten cap a una feina bona i segura i al benestar.
Els elements bàsics d'un paquet de projectes cap a una transformació social ecològica més completa podrien ser: (1) una forma nova de seguretat social i integració sobre la base d'una prova de pobresa, una assegurança bàsica basada en les necessitats, i la renovació de l'esfera pública i la construcció d’un sector solidari per l'educació, assistència sanitària, ciència i recerca, d'esport, serveis socials i conservació de la salut així com de la natura, (2) una direcció nova de desen-volupament social: una transformació social i ecològica del mode de producció i de vida sencers (vegi’s Dellheim/Krause 2008), (3) relacions de poder i propietat amb la socialització de la funció d'inversió i la democratització de l'economia i l'estat (vegis Krause 2007 i Demirovic 2007) i (4) una solidaritat internacional nova que dugui un desenvolupament mutu i seguretat.
(3) Democratització de la Democràcia
Una aliança solidària dels de baix i els del mig té una base essencial —l'experiència democràtica de lluites en llocs de treball i en municipis. L'activitat dels implicats, d'equips de feina i de ciutadans, de les iniciatives dels ciutadans i de militants en escoles i universitats, és el planter del qual poden obtenir la seva força els moviments emancipadors solidaris. Així la lluita per la democratització de la democràcia, de les empreses i dels llocs de treball, les institucions públiques i privades és no solament un objectiu essencial, sinó també un mitjà per a la política d'esquerres. Només així pot avançar la política d’esquerres que no és només per als ciutadants i assalariats, sinó sobretot feta i impulsada per ells. Això també constitueix una diferència fonamental política de la política d’esquerres i la de dretes.
(4) Del mosaic de l’esquerra a la política d’aliances socials
La postura defensiva de l'esquerra està, com ja s’ha indicat, essencialment condicionada per la seva fragmentació que la deixa incapacitada per desenvolupar un projecte transformador social i ecològic complet i implementar-lo a través de la política des del poder. L'obstacle més gran a aquesta aliança a la República Federal és la fragmentació de l'esquerra política i els seus partits. Fa difícil que cooperin els sindicats i els moviments socials. Falta una alternativa política de poder a les polítiques neoliberals.
Sota Schröder, l’SPD es posava al capdavant de la globalització neoliberal i, en fer-ho, clarament debilitava la seva pròpia base social. Alhora, els Verds es transformaven en un partit llibertari dels més benestants i de facto abandonava els seus objectius originals de transformació social completa. El partit DIE LINKE era capaç d’obtenir parts del terreny que l'esquerra havia perdut i podia, fins i tot sense socis, posar pressió als altres partits i assegurar que les qüestions socials i de pau no s'ignorin completament, però la seva protesta només pot ser eficaç d'una manera limitada.
Sota aquestes condicions l’SPD no és ja un partit que pot reclamar la cancelleria llevat que s’uneixi al fonamentalista de mercat FDP. Si fa una altra cosa, l'únic paper que li restaria seria ser el soci júnior d’una gran coalició. Els Verds estan amenaçats a un destí similar. Sota aquestes condicions els dos es condemnen a la subalternitat dins d'un sistema de partits conservador neoliberal, encara que unes altres majories són, de fet, possibles. I DIE LINKE està ―encara que com a partit de protesta té un perfil d’esquerra clar― integrat precisament en aquest sistema. Mentre això sigui així, un canvi de direcció està fora de l'agenda. Una de les tasques més importants, per això, és treballar per desenvolupar una majoria d’esquerres a la societat i la política, de manera que la realpolitik radical des de l’esquerral sigui una alternativa social.
(5) La perspectiva d’una societat solidària i el socialisme democràtic
La crisi de neoliberalisme ha plantejat la qüestió de si un capitalisme encara més desfermat és compatible amb l'existència d'humanitat. Els deu darrers anys marquen un punt d’inflexió. Privatització, desregularització, redistribució de béns de baix a dalt i del públic al privat, han resultat econòmicament catastròfics, socialment destructius, ecològicament desastrosos i extremadament perillosos des del punt de vista d’una política de seguretat. Fins i tot els partidaris d’un neoliberalisme diehard s'han forçat ara a revisar els seus dogmes. El capitalisme social, o verd, ara està de moda. Però realment pot ser la solució?
El capitalisme sempre significa la dominació a través del benefici, la primacia de valorització del capital sobre uns altres interessos socials. És una pregunta oberta si una mera revisió d'aquest serà suficient per evitar les catàstrofes previsibles. Tanmateix, aquesta revisió per si sola fa possible posar una alternativa sistèmica a l'agenda de nou. És qüestió de buscar solucions solidàries, i això és impossible sense fer retrocedir la dominació de benefici i, al final, vèncer-la. La lluita per una societat solidaria i la defensa d'un socialisme democràtic van unides. Una societat en la qual cada persona té accés completament per igual als béns d'una vida lliure (participació democràtica, educació i cultura, bon treball, justícia mediambiental en un món pacífic) ve de la mà de la primacia de l'orientació al bé comú per sobre del domini privat dels mitjans de producció.
* * *
Les crisis sempre contenen un element de decisió, d'intervenció estratègica, de transformació d’una amenaça en una oportunitat. Com Max Frisch escrivia: "La crisi és una condició productiva. Un només ha d'eliminar el seu regust de catàstrofe". Aquest "només" és l'art de crisi. L'esquerra està mirant d’aprendre del desafiament d’aquest art de crisi, tot relacionant-lo amb la situació present
—a través del diàleg, les lluites concretes, les experiències i la cooperació solidària. No hi ha cap pla mestre hi ha una crisi. Tanmateix, per mitjà dels diversos intents de molta gent pot emergir un projecte estratègic d’esquerres que trenqui amb l'hegemonia del neoliberalisme i finalment el submergeixi en la seva crisi orgànica i permeti el canvi polític i social de direcció, pot emergir. És temps de desplegar les veles. La dita britànica que a en Friedrich Engels li agradava citar és avui encara vàlida: The proof of the pudding is the eating ( El púding es prova menjant-se’l).
Bibliografia:
Brangsch, Lutz: »Der Unterschied liegt nicht im Was, wohl aber in dem Wie«. Einstiegsprojekte als Problem von Zielen und Mitteln im Handeln linker Bewegungen. In: Brie, Michael (hrsg.): Radikale Realpolitik. Plädoyer für eine andere Politik. Berlín 2009, S. 39 – 52.
Bischoff, Joachim, 2006: Zukunft des Finanzmarkt-Kapitalismus. Strukturen, Widersprüche, Alternativen. Hamburg: VSA-Verlag
Brie, Michael, 2006: Die Linke – was kann sie wollen. Politik unter den Bedingungen des Finanzmarkt-Kapitalismus. Supplement zur Zeitschrift Sozialismus, Heft 3/2006.
Brie, Michael, 2007: Der Kampf um gesellschaftliche Mehrheiten. In: Michael Brie; Cornelia Hildebrandt; Meinhard Meuche-Mäker: Die LINKE. Wohin verändert sie die Republik? Berlín 2007, pp. 13 – 45.
Candeias, Mario: Neoliberalismus, Hochtechnologie, Hegemonie. Grundrisse einer transnationalen kapitalistischen Produktions- und Lebensweise. Eine Kritik. Zweite, verbesserte Auflage. Hamburg 2009.
Crome, Erhard: Sozialismus im 21. Jahrhundert. Berlín 2006.
Daiber, Birgit; Hildebrandt, Cornelia (eds.): The Left in Europe. Political Parties and Party Alliances between Norway and Turkey. Rosa Luxemburg Foundation – Brussel•les Office 2009.
Dellheim, Judith; Krause, Günter (eds.): Für eine neue Alternative. Herausforderungen einer sozialökologischen Transformation. Berlín 2008
Huffschmid, Jörg, 2009: Das Ende des Finanzmarktkapitalismus? In: Junge Welt (http://www.jungewelt.de/2009/05-22/021.php).
Kaindl, Christina: Antikapitalismus als soziale Bewegung von rechts. Völkischer Antikapitalismus - Erfolgsmodell der Neofaschisten? In: ak - analyse & kritik - zeitung für linke Debatte und Praxis - Nr. 517, 18.5.2007.
Klein, Dieter, 2008: Krisenkapitalismus. Wohin es geht, wenn es so weitergeht. Berlín
Marx; Engels 1974: Manifest der Kommunistischen Partei. In: MEW, vol. 4. Berlín
Neugebauer, Gero: Politische Milieus in Deutschland. Die Studie der Friedrich-Ebert-Stiftung. Bonn 2007.
Rilling, Rainer: Risse im Empire. Berlín 2008.
Traducció de Jordi Llavoré Pons
Publica un comentari