Àngels Martínez Castells
Economista i Presidenta de Dempeus per la salut púbica
A vegades per articular una alternativa creïble a la irracionalitat de la
vida quotidiana val la pena de-construir el procés i analitzar amb més
claredat com hem arribat fins al punt en el que estem, quins valors aliens a
la nostra pròpia naturalesa ens han inoculat i quines violències ens estan
emmalaltint. Potser amb un exemple resultarà més senzill: no fa massa anys,
una delegació de l’FMI i del BM va anar a Gàmbia per veure com aquell país
podia merèixer entrar en la “civilització” dels préstecs i crèdits, rebre
diners suficients per a un desenvolupament aliè i, naturalment, fins i tot
poder comprar armament i entrar en el cercle perniciós del deute… Els
economistes van quedar meravellats per la qualitat del producte dels
arrossars d’aquell país. Van saber que la propietat de la terra era
col•lectiva, que l’administraven i treballaven les dones i que l’arròs es
destinava a l’alimentació de les seves famílies i, el que sobrava, a
l’intercanvi amb altres productes necessaris. Malgrat la divisió del treball
evident, les dones, com a administradores i “productores” d’aquest bé
fonamental, tenien un status de respecte en tota la societat.
Els “experts” van reaccionar amb sarcasme. Així era impossible sortir de
pobres ni poder pagar la quota d’entrada en els mercats de comerç
internacionals. Un arròs d’aquella qualitat, fet d’una manera tan econòmica,
no havia d’alimentar els gambians, sinó que s'havia d'exportar. La primera
cosa a fer era signar contractes obligant-se a la venda del producte...
però era massa difícil fer-ho amb una col•lectivitat on no hi ha propietat
privada de la terra. Per tant, van dividir els arrossars en parcel•les i
en van fer titulars els homes que mai havien cultivat l’arròs. Van
comprometre aquests nous propietaris a vendre la seva producció per
exportació a uns preus realment competitius, basats en la “vella manera de
produir” quan ara el seu producte entraria en els “nous” circuits
internacionals de comerç basats en la vella mentida dels “avantatges
competitius”. Les dones van preguntar què menjarien els seus fills, i els
van contestar que hi havia terres de segona qualitat, més allunyades, que
podien dedicar-se també al cultiu de l’arròs. Representaven més feina perquè
eren més improductives, un producte de menys qualitat i per tant exigien més
dedicació,més temps de treball i de desplaçament per arribar-hi… però tot
fos pel progrés!xxx
Els homes, convertits de sobte en agricultors, molt aviat es van adonar
que allò no era el seu. I van cridar les dones per fer la feina que sempre
havien fet. Però ara, en els seus camps (o sigui, en els camps que ja no
eren comunals, sinó que eren propietat dels homes que no volien cultivar
les terres). Sota la presumpció que el treball de les dones és perfectament
elàstic i que per tant es pot més que duplicar sense que passi res, es va
aconseguir que (per evitar que les famílies passessin gana) les dones fessin
el doble treball. Però a condició d’un salari en les terres que abans
cultivaven gratuïtament, mentre seguien fent el treball no remunerat en les
terres marginals la producció de les quals es destinava a la col•lectivitat.
Quan finalment van arribar els representants de l’FMI per comprar les
collites van ser informats que als costos de les llavors s’hi havien
d’afegir uns sous derivats de la nova organització de la propietat i la
producció. Els economistes es van sorprendre molt d’haver de pagar salaris
per un treball assalariat, però van fer els comptes i van arribar a la
conclusió que, si el treball de les dones no era gratuït i voluntari o bé
gratuït per esclavatge, aquell arròs tan meravellós ja no era competitiu en
els mercats internacionals.
Crec que podríem dedicar la resta de la tarda a analitzar totes les
violències i distorsions del procés, i encara ens faltaria temps: només la
transmutació de la terra de propietat col•lectiva a propietat privada amb
privació de les dones al mateix dret, la vulneració manifesta d’aquella
vella consigna de “la terra per a qui la treballa”, especialment si és a
títol col•lectiu, l’anteposar uns interessos comercials aliens a les
necessitats d’alimentació de la pròpia societat, la dolorosa revinclada que
pateix una manera de viure, una cultura, unes jerarquies assumides i
compartides, menys desiguals que les que vindran, i uns valors de
convivència que ja estaven inscrits a l’ADN per uns altres que sols
funcionen si es mantenen les velles solidaritats de base (que vol dir
treball gratuït o a molt bon preu) del sistema anterior ens donarien les
claus del que està passant ara també, però amb molta més sofisticació,
trenta mil miralls deformants per fer-nos perdre, i una quantitat ingent de
diners esmerçats en la construcció d’una ideologia feta a mida per gent que
s’autoanomena intel•lectual, mercenaris de qui millor els paga, per
bombardejar diàriament i sistemàticament els valors d’allò públic, d’allò
col•lectiu.
Com podem donar la volta a la situació i reivindicar allò públic com a la
manera natural i humana de viure?
Fer un sumatori potent de les reivindicacions “parcials” d’allò públic i
transcendint l’horitzó temporal d’algunes reivindicacions que s’esgoten
massa ràpid en el temps i l’espai si no es vinculen amb lluites germanes,
però que es volen interessadament separades.
Què podem aportar nosaltres? Dempeus per la salut pública, entén la salut
en un sentit positiu, no el contraposem al concepte de malaltia. Entenem que
la Salut és una manera de viure autònoma, joiosa, plena, solidària i
harmònica amb un o una mateixa, amb la resta de les persones, amb la terra
i tot l'entorn. Nosaltres ens guiem per tres objectius fonamentals:
1. - La defensa del caràcter PÚBLIC del sistema nacional de salu*. En
forma argumentada des del rigor científic i l’interès col•lectiu, la bondat
social, la justícia política i l'oportunitat del moment, defensant la
universalitat i la qualitat del sistema públic de salut.
2. - Participació social, "empoderament" i co-decisió, incorporant el gran
ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les
associacions que lluiten per una vida millor i els grups d'ajuda. La salut,
naturalment pública per essència i concepció, sols ho pot ser si incorpora
aquests agents socials sense preconceptes, ni sectarismes.
3. - Enfocament interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies
emergents, moltes d'elles relacionades amb la violentació química de la
natura i la violació psicológica d’una manera de viure en societat que
emmalalteix a les persones. Les mateixes causes que provoquen el canvi
climàtic i fan emmalaltir els camps i enverinen les aigües, creen també
noves formes de malalties.
El punt en comú que tenen les organitzacions que lluiten per allò públic és
que aquí, igual que a Gàmbia, l’economia de les empreses passa per davant de
les necessitats i la salut de les persones. Uns (per exemple, els de Som lo
que Sembrem) parlen de Monsanto. Nosaltres podríem donar noms de
laboratoris i medicaments que, dient que poden ser un remei, han portat
moltes persones a la desesperació i al suïcidi. Per això no s’ha de tancar
de cap manera la porta a persones i associacions que ens permeten descobrir
i sumar el potencial humà que existeix, i la voluntat real de canviar les
coses. Aquest potencial humà que ens fa conscients del poder que tenim quan
creiem en nosaltres mateixos i ens ajuntem creient en el que diem, i parlem
sense prejudicis. Això és el que des del feminisme se’n diu empoderament,
i això és el que estan practicant avui a tot el món, aquests, dies, milers i
milers de pagesos i ciutadans, des dels vinaters de França que protesten
contra el canvi climàtic fins als pagesos de Mèxic (especialment a l’Estat
de Sonora) que s'han constituït en un Foro Campesino i diuen no als
transgènics quan el govern mexicà, fa poques setmanes, ha cedit a les
pressions de la multinacional Monsanto. Aquest és el camí, el que marquen,
també els pagesos de Sonora que defensen la riquesa dels seus camps i del
seu panís.
El camí segueix essent el de trencar barreres, el de la Mobilització social
i la Mobilització política. I, en fer-ho, enfortir la transversalitat
social i demostrar que no hi ha cap muralla de Xina entre la defensa del
que sembrem i el que produïm, el que investiguem i el que ensenyem, la
salut, la democràcia, l’economia al servei de les persones i la política en
el sentit més noble de la paraula: el respecte a la terra i al que ens
envolta, i la bona gestió --el bon govern-- del que és de tots, per part de
tots i en interès de la immensa majoria de la població, dones, homes i
infants, sense exclusions, en igualtat. Si em permeteu, aquesta és
l’autèntica ecologia. Perquè no hi pot haver una gestió ecològica i
sostenible del medi compatible amb l’explotació de la pagesia, de les
treballadores i els treballadors, amb la doble i triple explotació de les
dones, amb l’enverinament dels nostres cossos i del nostre aire, amb
l’apropiació indeguda (la pirateria quotidiana) del que és de totes i de
tots.
Pel que fa a la transversalitat temàtica hi ha camp per córrer i per
donar-nos suport mútuament amb els sindicats, amb les associacions de veïns,
amb totes les ONG i associacions cíviques que es reclamen d’una altra
cultura social, d’una altra manera d’entendre la vida. Si alguna cosa he
descobert en els anys de vida que porto és que hi ha molta gent amb
necessitats pròpies que són comuns i que li són negades per aquest sistema
econòmic en el que vivim: el capitalisme.
A vegades es parla de desengany, de que no hi ha res a fer perquè no vivim
en una democràcia real, sinó en una dictadura. Que el futur és pitjor...
que tots els polítics són iguals... Que el sector privat sí que val i el
sector públic és només burocràcia... Si em permeteu, la realitat no és tan
barroera, encara que moltes vegades ho sembla: el que vivim és una
tergiversació total de la realitat i una dictadura sobre les necessitats.
I és veritat que moltes vegades sindicats, polítics que es diuen d’esquerra,
i nosaltres també, no ens n’acabem d’adonar o no trobem la manera de
treure-li la careta. El sistema s’ha especialitzat en frustrar que es
construeixin maneres de viure alternatives a l’afany de lucre d’uns quants,
i el seu poder d’argumentació es manifesta i resumeix en expressions tan
cruels com ben escollides com les que ens va explicar Albert Hirschman fa
uns quants anys:
La futilitat: Negar la gravetat de la necessitat i la seva mateixa
evidència, per fer-nos creure que la lluita no té sentit, i no s'ho val.
L’efecte pervers que podria provocar el fet de posar-hi remei: intenten
convèncer –i massa sovint ho aconsegueixen-- que és pitjor el remei que la
malaltia (salut i pensions públiques = increment insostenible del dèficit
públic, per exemple).
Incórrer en el risc, amb la llarga i aterridora enumeració de tots els
mals que ens podrien caure al damunt si acabés per triomfar el que
reivindiquen: que allò públic s'imposi sobre allò privat. (Manca d’eficiència,
caiguda de la producció, ningú no investigaria… etc.)
Cal trobar la manera de donar la volta a aquests arguments cada vegada que
se’ns posin per davant per frenar la nostra raó, i saber desemmascarar totes
les maneres noves que s'inventen per "empassar-se" uns quants poderosos el
que és de tots. Cal fer pedagogia que es pot, i acollir sense
sectarismes totes les persones que tenen ganes de participar i posar-se
dempeus per defensar una altra manera de viure, de pensar i de decidir… en
definitiva, que hi ha molta gent que, si troba els instruments, s’apunta a
viure l’autèntica tasca humana d’empoderar-se i determinar el seu futur i el
dels seus fills.
Reivindicar allò públic és molt més que reivindicar el dret a
l’autodeterminació en un poble que fa anys que s’entrena fent-ho. És
exercir realment el dret a l’autodeterminació, i quanta més habilitat,
capacitat i intel•ligència tinguem per ser més, per sumar i per no
excloure, més aviat ho aconseguirem. Perquè, companyes i companys, som el
que lluitem, i podem ser i serem el que vulguem si ens ho creiem, i si
lluitem dempeus.
Economista i Presidenta de Dempeus per la salut púbica
A vegades per articular una alternativa creïble a la irracionalitat de la
vida quotidiana val la pena de-construir el procés i analitzar amb més
claredat com hem arribat fins al punt en el que estem, quins valors aliens a
la nostra pròpia naturalesa ens han inoculat i quines violències ens estan
emmalaltint. Potser amb un exemple resultarà més senzill: no fa massa anys,
una delegació de l’FMI i del BM va anar a Gàmbia per veure com aquell país
podia merèixer entrar en la “civilització” dels préstecs i crèdits, rebre
diners suficients per a un desenvolupament aliè i, naturalment, fins i tot
poder comprar armament i entrar en el cercle perniciós del deute… Els
economistes van quedar meravellats per la qualitat del producte dels
arrossars d’aquell país. Van saber que la propietat de la terra era
col•lectiva, que l’administraven i treballaven les dones i que l’arròs es
destinava a l’alimentació de les seves famílies i, el que sobrava, a
l’intercanvi amb altres productes necessaris. Malgrat la divisió del treball
evident, les dones, com a administradores i “productores” d’aquest bé
fonamental, tenien un status de respecte en tota la societat.
Els “experts” van reaccionar amb sarcasme. Així era impossible sortir de
pobres ni poder pagar la quota d’entrada en els mercats de comerç
internacionals. Un arròs d’aquella qualitat, fet d’una manera tan econòmica,
no havia d’alimentar els gambians, sinó que s'havia d'exportar. La primera
cosa a fer era signar contractes obligant-se a la venda del producte...
però era massa difícil fer-ho amb una col•lectivitat on no hi ha propietat
privada de la terra. Per tant, van dividir els arrossars en parcel•les i
en van fer titulars els homes que mai havien cultivat l’arròs. Van
comprometre aquests nous propietaris a vendre la seva producció per
exportació a uns preus realment competitius, basats en la “vella manera de
produir” quan ara el seu producte entraria en els “nous” circuits
internacionals de comerç basats en la vella mentida dels “avantatges
competitius”. Les dones van preguntar què menjarien els seus fills, i els
van contestar que hi havia terres de segona qualitat, més allunyades, que
podien dedicar-se també al cultiu de l’arròs. Representaven més feina perquè
eren més improductives, un producte de menys qualitat i per tant exigien més
dedicació,més temps de treball i de desplaçament per arribar-hi… però tot
fos pel progrés!xxx
Els homes, convertits de sobte en agricultors, molt aviat es van adonar
que allò no era el seu. I van cridar les dones per fer la feina que sempre
havien fet. Però ara, en els seus camps (o sigui, en els camps que ja no
eren comunals, sinó que eren propietat dels homes que no volien cultivar
les terres). Sota la presumpció que el treball de les dones és perfectament
elàstic i que per tant es pot més que duplicar sense que passi res, es va
aconseguir que (per evitar que les famílies passessin gana) les dones fessin
el doble treball. Però a condició d’un salari en les terres que abans
cultivaven gratuïtament, mentre seguien fent el treball no remunerat en les
terres marginals la producció de les quals es destinava a la col•lectivitat.
Quan finalment van arribar els representants de l’FMI per comprar les
collites van ser informats que als costos de les llavors s’hi havien
d’afegir uns sous derivats de la nova organització de la propietat i la
producció. Els economistes es van sorprendre molt d’haver de pagar salaris
per un treball assalariat, però van fer els comptes i van arribar a la
conclusió que, si el treball de les dones no era gratuït i voluntari o bé
gratuït per esclavatge, aquell arròs tan meravellós ja no era competitiu en
els mercats internacionals.
Crec que podríem dedicar la resta de la tarda a analitzar totes les
violències i distorsions del procés, i encara ens faltaria temps: només la
transmutació de la terra de propietat col•lectiva a propietat privada amb
privació de les dones al mateix dret, la vulneració manifesta d’aquella
vella consigna de “la terra per a qui la treballa”, especialment si és a
títol col•lectiu, l’anteposar uns interessos comercials aliens a les
necessitats d’alimentació de la pròpia societat, la dolorosa revinclada que
pateix una manera de viure, una cultura, unes jerarquies assumides i
compartides, menys desiguals que les que vindran, i uns valors de
convivència que ja estaven inscrits a l’ADN per uns altres que sols
funcionen si es mantenen les velles solidaritats de base (que vol dir
treball gratuït o a molt bon preu) del sistema anterior ens donarien les
claus del que està passant ara també, però amb molta més sofisticació,
trenta mil miralls deformants per fer-nos perdre, i una quantitat ingent de
diners esmerçats en la construcció d’una ideologia feta a mida per gent que
s’autoanomena intel•lectual, mercenaris de qui millor els paga, per
bombardejar diàriament i sistemàticament els valors d’allò públic, d’allò
col•lectiu.
Com podem donar la volta a la situació i reivindicar allò públic com a la
manera natural i humana de viure?
Fer un sumatori potent de les reivindicacions “parcials” d’allò públic i
transcendint l’horitzó temporal d’algunes reivindicacions que s’esgoten
massa ràpid en el temps i l’espai si no es vinculen amb lluites germanes,
però que es volen interessadament separades.
Què podem aportar nosaltres? Dempeus per la salut pública, entén la salut
en un sentit positiu, no el contraposem al concepte de malaltia. Entenem que
la Salut és una manera de viure autònoma, joiosa, plena, solidària i
harmònica amb un o una mateixa, amb la resta de les persones, amb la terra
i tot l'entorn. Nosaltres ens guiem per tres objectius fonamentals:
1. - La defensa del caràcter PÚBLIC del sistema nacional de salu*. En
forma argumentada des del rigor científic i l’interès col•lectiu, la bondat
social, la justícia política i l'oportunitat del moment, defensant la
universalitat i la qualitat del sistema públic de salut.
2. - Participació social, "empoderament" i co-decisió, incorporant el gran
ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les
associacions que lluiten per una vida millor i els grups d'ajuda. La salut,
naturalment pública per essència i concepció, sols ho pot ser si incorpora
aquests agents socials sense preconceptes, ni sectarismes.
3. - Enfocament interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies
emergents, moltes d'elles relacionades amb la violentació química de la
natura i la violació psicológica d’una manera de viure en societat que
emmalalteix a les persones. Les mateixes causes que provoquen el canvi
climàtic i fan emmalaltir els camps i enverinen les aigües, creen també
noves formes de malalties.
El punt en comú que tenen les organitzacions que lluiten per allò públic és
que aquí, igual que a Gàmbia, l’economia de les empreses passa per davant de
les necessitats i la salut de les persones. Uns (per exemple, els de Som lo
que Sembrem) parlen de Monsanto. Nosaltres podríem donar noms de
laboratoris i medicaments que, dient que poden ser un remei, han portat
moltes persones a la desesperació i al suïcidi. Per això no s’ha de tancar
de cap manera la porta a persones i associacions que ens permeten descobrir
i sumar el potencial humà que existeix, i la voluntat real de canviar les
coses. Aquest potencial humà que ens fa conscients del poder que tenim quan
creiem en nosaltres mateixos i ens ajuntem creient en el que diem, i parlem
sense prejudicis. Això és el que des del feminisme se’n diu empoderament,
i això és el que estan practicant avui a tot el món, aquests, dies, milers i
milers de pagesos i ciutadans, des dels vinaters de França que protesten
contra el canvi climàtic fins als pagesos de Mèxic (especialment a l’Estat
de Sonora) que s'han constituït en un Foro Campesino i diuen no als
transgènics quan el govern mexicà, fa poques setmanes, ha cedit a les
pressions de la multinacional Monsanto. Aquest és el camí, el que marquen,
també els pagesos de Sonora que defensen la riquesa dels seus camps i del
seu panís.
El camí segueix essent el de trencar barreres, el de la Mobilització social
i la Mobilització política. I, en fer-ho, enfortir la transversalitat
social i demostrar que no hi ha cap muralla de Xina entre la defensa del
que sembrem i el que produïm, el que investiguem i el que ensenyem, la
salut, la democràcia, l’economia al servei de les persones i la política en
el sentit més noble de la paraula: el respecte a la terra i al que ens
envolta, i la bona gestió --el bon govern-- del que és de tots, per part de
tots i en interès de la immensa majoria de la població, dones, homes i
infants, sense exclusions, en igualtat. Si em permeteu, aquesta és
l’autèntica ecologia. Perquè no hi pot haver una gestió ecològica i
sostenible del medi compatible amb l’explotació de la pagesia, de les
treballadores i els treballadors, amb la doble i triple explotació de les
dones, amb l’enverinament dels nostres cossos i del nostre aire, amb
l’apropiació indeguda (la pirateria quotidiana) del que és de totes i de
tots.
Pel que fa a la transversalitat temàtica hi ha camp per córrer i per
donar-nos suport mútuament amb els sindicats, amb les associacions de veïns,
amb totes les ONG i associacions cíviques que es reclamen d’una altra
cultura social, d’una altra manera d’entendre la vida. Si alguna cosa he
descobert en els anys de vida que porto és que hi ha molta gent amb
necessitats pròpies que són comuns i que li són negades per aquest sistema
econòmic en el que vivim: el capitalisme.
A vegades es parla de desengany, de que no hi ha res a fer perquè no vivim
en una democràcia real, sinó en una dictadura. Que el futur és pitjor...
que tots els polítics són iguals... Que el sector privat sí que val i el
sector públic és només burocràcia... Si em permeteu, la realitat no és tan
barroera, encara que moltes vegades ho sembla: el que vivim és una
tergiversació total de la realitat i una dictadura sobre les necessitats.
I és veritat que moltes vegades sindicats, polítics que es diuen d’esquerra,
i nosaltres també, no ens n’acabem d’adonar o no trobem la manera de
treure-li la careta. El sistema s’ha especialitzat en frustrar que es
construeixin maneres de viure alternatives a l’afany de lucre d’uns quants,
i el seu poder d’argumentació es manifesta i resumeix en expressions tan
cruels com ben escollides com les que ens va explicar Albert Hirschman fa
uns quants anys:
La futilitat: Negar la gravetat de la necessitat i la seva mateixa
evidència, per fer-nos creure que la lluita no té sentit, i no s'ho val.
L’efecte pervers que podria provocar el fet de posar-hi remei: intenten
convèncer –i massa sovint ho aconsegueixen-- que és pitjor el remei que la
malaltia (salut i pensions públiques = increment insostenible del dèficit
públic, per exemple).
Incórrer en el risc, amb la llarga i aterridora enumeració de tots els
mals que ens podrien caure al damunt si acabés per triomfar el que
reivindiquen: que allò públic s'imposi sobre allò privat. (Manca d’eficiència,
caiguda de la producció, ningú no investigaria… etc.)
Cal trobar la manera de donar la volta a aquests arguments cada vegada que
se’ns posin per davant per frenar la nostra raó, i saber desemmascarar totes
les maneres noves que s'inventen per "empassar-se" uns quants poderosos el
que és de tots. Cal fer pedagogia que es pot, i acollir sense
sectarismes totes les persones que tenen ganes de participar i posar-se
dempeus per defensar una altra manera de viure, de pensar i de decidir… en
definitiva, que hi ha molta gent que, si troba els instruments, s’apunta a
viure l’autèntica tasca humana d’empoderar-se i determinar el seu futur i el
dels seus fills.
Reivindicar allò públic és molt més que reivindicar el dret a
l’autodeterminació en un poble que fa anys que s’entrena fent-ho. És
exercir realment el dret a l’autodeterminació, i quanta més habilitat,
capacitat i intel•ligència tinguem per ser més, per sumar i per no
excloure, més aviat ho aconseguirem. Perquè, companyes i companys, som el
que lluitem, i podem ser i serem el que vulguem si ens ho creiem, i si
lluitem dempeus.
Publica un comentari