Cap a on va Pakistan?. Aquesta és una qüestió recurrentment plantejada en els mitjans de comunicació a nivell mundial arran l’abast dels atacs suïcides que han tingut lloc durant els darrers dos anys.
Si atenem al Pakistan Institute of Policy Studies, un think tank, a l’any 2009: Si sumem les víctimes en atacs terroristes, els atacs de les forces de seguretat i els seus enfrontaments amb els militants, els enfrontaments intertribals i els atacs transfronterers de les forces dels EUA i l’OTAN a Fata, obtenim un nombre total de 12,632 persones mortesi 12,815 ferides.
No són els mortals atacs suïcides a la província de frontera els que han despertat el panic mundial. Aquests atacs s’han convertit en un titular habitual més. Molt menys sagnants però altament simbòlic han estat l’assalt fidayee a l’equip visitant de cicket de Sri Lanka,o el traumàtic assalt del 10 d’octubre de l’any passat al gelosament protegit quarter general de l’exèrcit (GHQ). Durant el mateix mes, un atac a la Universitat Islàmica Internacional a Islamabad, va portar a tancar durant com a mínim una setmana les institucions educatives gairebé a tot Pakistan.Ciutadans espantats, particularment a la gran ciutat, no s’atreveixen a sortir de casa seva si no és estrictament necesari. Els comerciants es queixen de la dràstica reducció del nombre de clients. Els cinemes, cafès i restaurants estan deserts.
Els militars, no obstant, sota la pressió dels EUA van llançar un un gran nombre d’operacions contra els Talibans. Però ho van fer a contracor, doncs els han estat patrocinant durant 30 anys. operations against Taliban.
Tindran èxit els militars?. Abans de respondre aquesta qüestió, necessitem definir l’èxit. Si l’èxit és assegurar Sud Waziristan, l’exèrcit tindrà èxit. Si l’objectiu és eliminar els Talians, la resposta és que NO. L’exèrcit que bombardeja els militants a Sud Waziristan, els patrocian al Punjab i altres parts del país. L’ ofensiva de Waziristan és una operació selectiva contra els Talibans que estan fora de contoal. Són, des del punt de vista dels militars, Talibans “dolents”. Aquells que lluiten les forces dels EUA no necessiten preocupar-se. Són “bons” Talibans. Aixímateix, disfresses com Jaish-e-Muhammad i Laskar-e-Tayyaba, construïdes per l’exèrcit indi per desagnar la Índia a Caxemira, mantenen una total impunitat. Les infrastructures jihadistes, que comprenen els Maskars (camps d’entrenament) i Madrasses (escoles coràniques), no són desmantellades. Una part de la premsa pakistaní has posat en evidència repetidament el nexe entre militars i Talibans.
Els mitjans pakistanis dominats per la dreta religiosa, no obstant, han estat en general simpatitzants dels Talibans i fins molt recentment els han glorificat com la resistència pashtun contra l’imperialisme nordamericà. Pel contrari, els Talibans són vistos per la majoria dels pashtuns de Pakistan com una amenaça a la cultura pashtun, l’economia, el progrés i la pau. A diferència de molts esquerranistes i islamistes que pinten els Talibans com una força de resistència, els pashtuns de Pakistan es pregunten perquè els Talibans els massacren i bombardejen les seves escoles si volen alliberar Afghanistan. Els pashtuns no volen deixar-se barbes i deixar d’enviar les seves noies a l’escola per “l’alliberament d’Afghanistan'' que els Talibans volen portar a terme. De fet, la destrucció de l’economia, el bombardeig d’escoles deisant a 100.000 noies sense educació i altres accions absurdes en el nom de la Sharia han fet els Talibans molt impopulars.
Que els Taliban han perdut simpaties és evident doncs els partits de dreta i islamistes, així com els columnistes o presentadors que excusaven els Talibans, ara troben impossible defensar la seva violència irracional. Alguns inclús s’han tornat contra els Talibans, altres s’escuden darrera de teories de la conspiració (donant la culpa a la Índia, EUA o inclús Israel d’estar darrera dels Talibans).
Però els suport de les masses o la imatge pública no és la preocupació dels Talibans. Ells no estan fent una campanya electoral. Són una banda de guerrers compromesos amb el que creuen, la Jihad. Per això, el creixement o enfonsament de la popularitat dels Talibans no explica la força del fenòmen. És la pobresa, el patrocini estatal, l’agressiva intervenció dels EUA a la regió i els petrodòlars els que compten. Cada any, desenes de milers de graduats surten de les escoles coràniques. Un nombre important d’aquests graduats en fanatisme estan disposats a volar-se pels aires per la causa. Les escoles coràniques continuen alimentant els Talibans (la paraula Taliban significa literalment estudiants de les escoles coràniques). Aquestes escoles constitueixen la veritable amenaça.
Són també una amenaça a per les plantes nuclears pakistanís? En presència d’un exèrcit amb una força de mig milió d’efectius sembla molt poc probable. La única i poc probable possibilitat és que el general Kayani, el cap militar, sigui deposat en un cop militar per oficials islamistes radicals que busquin el control de les armes nuclears. Aquests islamistes de l’exèrcit, no obstant, no tenen gairebé cap possibilitat debut al seu creixent isolament entre les files dels més joves. A més, la direcció de l’exèrcit , ocupada en restaurar la seva imatge molt deterioada durant la dictadura de Musharraf,no donarà cap cop en el pròxim futur. L’estat podrà aturar l’actual onada d’atacs suïcides. La classe dominant no donarà l’estat en safata a una banda de fanàtics. Però Pakistan continurà en una situació semblant a la guerra civil.
Això és el que un troba de Pakistan a tots els titulars de portada. Hi ha un altre Pakistan que reemergint aquest darrers deu anys. Un Pakistan que es troba a faltar als mitjans occidentals: moviments socials, lluites sinicals, moviments de dones, camperols o batalles de la societat civil. Durant els darrers deu anys, el procés de privatització s’ha aturat. Ni la dictadura de Musharraf , ni el govern escollit recentment han estat capaços de privatitzar cap empresa. Encara que cada moviment es mereix una menció, només les tres lluites més importants estan desenvolupades més abaix.
UN DICTADOR HUMILIAT
Tot van ser abraçades i celebracions al Pakistan el 18 d’agost de 2008. Després de nou llargs anys el general Musharraf havia estat humiliat per les masses. La història es repetia un altre cop: un altre cop un dirigent militar recolzat pels EUA havia de renunciar davant un moviment democràtic de masses. No importa que aquestes imatges no fossin emeses per la CNN. No importa que en els mitjans corporatius es predís el caos a Pakistan després de Musharraf en comptes de glorificar el moviment de juristes que va sacsejar Pakistan i va forçar Musharraf a dimitir.
Milers de persones en tot Pakistan van prendre els carrers per repartir caramels així que s Musharraf va anunicar la seva dimissió en una compareixença no programada televisada a nivell nacional. Si no hagués dimitit, hauria estat destituït pel parlament. Així doncs, la dimissió de 18 d’agost no va agafar de sorpresa el poble de Pakistan. Hauria d’haver dimitit feia una setmana, però volia assegurar una “sortida segura” del país. El sentir popular a Pakistan era tenir-lo com a responsable de violacions de la constitució, corrupció , així com assassinats i desaparicions en el nom de la “guerra contra el terror”. Un judici l’hauria conduït a la pena de mort. Encara que els seus mentors de Washington el van abandonar, van assegurar-li, tot i que tard, una “sortida segura” del país. Era, de fet, un missatge per a altres dictadors del Tercer Món de que Washington assegura una sortida segura als seus sàtrapes, inclús quan han estat humiliats i desplaçats del poder.
Musharraf va començar a perdre el control del poder en març de 2007, quan va destituïr el President de la Cort Suprema, Iftikhar Chaudhry. Aquesta autoritat judicial havia esdevingut popular entre les masses per les seves decissions radicals contra la privatització, a favor de les dones i en temes medioambientals. La seva destitució va alimentar un moviment de masses per la seva rehabilitació, que de fet era un moviment per la restauració de la democràcia. Musharraf es va veure forçat a restituïr-lo en el seu càrrec el 20 de juliol de 2007.
Mentre, el mandat presidencial de Musharraf haviat finalitzat. Llavors, s’havia fer reelegit amb mitjans inconstitucionals. La seva reelecció, aprovada pels seus amics a la Casa Blanca, era vista com il.legal al Pakistan. I va ser desafiada als tribunals. Musharraf , temerós que la Cort Suprema, presidida pel restituït Iftikhar Chaudhry, pogués anar contra ell, va declarar estat d’emergència el 3 de novembre de 2007 alhora que suspenia a vuit jutges de la Cort Suprema, incloent Iftikhar. Això va portar a la dimissió en senyal de protesta de 60 jutges del la Cort Superma i l’Alt Tribunal. A l’octubre de 2007, Benazir Bhutto, després d’arribar a un acord amb Musharraf, va tornar des de l’exili. El tracte va ser impulsat pels EUA. El pla dels EUA era assignar a Benazir Bhutto el paper de primera ministra, de manera que pogués mobilitzar recolzament per l’impopular “guerra contra el terror” mentre Musharraf havia de conduïr l’operació militar sense regles contra els “terroristes”. Benazir va ser assassinada el 27 de desembre de 2007, donant lloc a una vaga general de cinc dies a Pakistan. El país estava paralitzat. Musharraf hauria estat ajusticiat si Condoleeza Rice no hagués trucat el vidu de Bhutto, Asif Ali Zardari, ara president de Pakistan, perquè cooperés amb ell i participés en les eleccions que Musharraf es va veure forçat a convocar debut al creixent moviment democràtic. El resultat de les eleccions generals de 18 de febrer de 2008 va ser un cop democràtic contra un dictador militar. El partit que recolzava Musharraf: PML-Q va perdre estrepitosament. Una coalició de quatre partits, dirigida pel PPP de Benazir Bhutto va formar govern. El nou govern va ser emplaçat una i altra vegada a cooperar amb Musharraf, doncs encara era l’home dels EUA a Pakistan. El PPP, que havia abandonat feia temps les seves tradicions de resistència, va obeïr les ordres dels EUA. Això va molestar les masses que volien a Iftikhar Chaudhry a la Cort Suprema i a le Musharraf fora de la presidència. El soci de coalició del PPP, el PML-N, dirigit per l’antic primer ministre, Nawaz Sharif, va deixar la coalició en protesta, com si el partit hagués anat a les eleccions amb la promesa de restablir els jutges deposats..
Mentre, les impopulars polítiques econòmiques del nou govern dirigit pel PPP van portar a la seva pèrdua fulgurarant de popularitat.
La caiguda de la popularitat del nou govern va animar Musharraf. Va començar a buscar recolzament entre els dissidents del PPP i les forces d’oposició per fer fora els governants del PPP. Si la coalició dirigida pel PPP no hagués pres la decissió de deposar Musharraf, ell podria haver decidit acabar amb el govern de coalició liderat pel PPP. Tenia els poders constitucionals per dissoldre el parlament o destituïr el govern. El PPP, ara preocupat, va prendre la popular decissió per salvar la seva pell i per restaurar la seva popularitat. Així, Musharraf va adreçar el que seria el seu únic discurs popular el 18 d’agost. Ara viu en un exili no declarat.
EL MANCHESTER DE PAKISTAN SACSEJAT PEL PODER OBRER
La tercera ciutat de Pakistan, Faisalabad, va viure una vaga única el 6 d’agost de l’any 2008. Una vaga dels patrons contra els treballadors. Els propietaris de les fàbriques tèxtils van anunciar un lockout. La raó: els treballadors estaven demanant un increment salarial del 20%. El govern de coalició dirigit pel PPP de Bhutto va prometre, en arribar al poder el 2007, un increment general del 20% als salaris de tots els treballadors. Però el sector privat ho havia refusat.
Faisalabad, la tercera ciutat del país, és coneguda com “Manchester de Pakistan” debut a la seva indústria textil. Hi ha més de 12.500 telars amb més de mig milió de treballadors.
El 28 de juliol de 2009 amb la crida del Moviment de treballadors Quami (LQM), tots els treballadors dels telars van anar a la vaga i van organitzar una gran manifestació per pressionar per l’increment salarial. Els patrons van accedir a entrar en negociacions. Tres rondes de negociació van ser inútils. Els patrons arguementaven que debut a la crisi no podein atendre un 20% d’increment
Els patrons van posar anuncis a tota la ciutat dient que LQM era una organització terrorista i que el govern havia de prendre nota i prohibir-lo. La dirigència del LQM, en resposta, també va posar anuncis i pancartes dient “demanar la pujada dels salaris no és terrorisme, els treballadors són també éssers humans”.
La indústria tèxtil contribueix significativament al PIB del país (del 8 al 9%) i contribueix al 60% de les exportacions totals del país, amb un volum de cinc milers de milions de dòlars cada dia.
La majoria de les unitats productives tenen personal assalariat i els patrons no han registrat els treballadors al Departament de Seguretat Social.
Els patrons rebutgen pagar 2 dòlars al mes al Departament de la Seguretat Social. A canvi, els treballadors podrien tenir sanitat gratis a alguns hospitals i altres beneficis menors. No hi havia, fins fa poc, ni sindicats ni sindicats grocs.
Va ser en aquest contex, que LQM va començar el seu treball el 2004 i s’ha convertit en l’organització dels treballadors tèxtils. Ha organitzat diverses manifestacions, marxes, campaments en vagues de fam, ocupació de departments laborals i altres accions militants durant els darrers cinc anys.
El LQM va produïr titulars per primer cop el 2007, quan, el 3 de desembre, el 80% de mig milió de treballadors tèxtils a Faisalabad van seguir la vaga. Els treballadors demanaven seguretat social i el final de l’estat d’excepció declarat perl General Musharraf. Aquesta va ser la més gran manifestació dels treballadors del tèxtil en una dècada.
També en 2007, 15.000 treballadors del tèxil, inspirat i organitzat pel LQM a la ciutat veïna de Gojra, van seguir una vaga de 39 dies. Van guanyar la seva reivindicació d’increment salarial (d’1.6 a 2.6 dòlars al dia). Aquesta va ser la primera pujada de sous pels treballadors del tèxtil en 18 anys.
Faisalabad té una història de militància de classe treballadora. Durant 1968, Pakistan estava convulsionat per un moviment democràtic encapçalat pels radicals d’esquerra, la ciutat de Faisalabad estava dirigida pels treballadors. Durant mesos va ser dirigida com un estat obrer. Després dels retrocessos del 80s , el moviment obrer està de nou present. La lluita dels treballadors del sector tèxtil inspira també altres sectors. Per exemple, els treballadors de dos factories sucreces de les immediacions van protagonitzar una vaga l’estiu passat. Una de les factories pertan a Nawaz Sharif, ex-primer ministre. Els treballadors en vaga van guanyar les seves demandes per un increment salarial i seguretat social. LQM vol concórrer a les eleccions.
ELS CAMPEROLS CONTRATAQUEN ELS MILITARS
Una de les primeres qüestions que li va fer al General Musharraf el Washington Post quan va aterrar a Nova York el 2002 va ser sobre els enfrontaments entre camperols i paramilitars al districte d’Okara.
L’administració colonial britànica va proposrcionar terra als camperols en 1908 (aquestes colònies eren anomenades granjes militars) a Okara i altres districtes per produïr gra subsidiat i productes bàsics per a l’exèrcit britànic a l’Índia. Quan Pakistan esdevé independent, les granjes militars passen al Ministeri de Defensa i el govern provincial. L’Exèrcit controlava 26.274 quedant els restants 32,000 acres en mans de lae Punjab Seed Corporation. Les families que treballent les granjes són descendents dels qui van ser portats allí el 1908. El quaranta per cent d’ells són cristians. La fussió de l’exèrcit i l’estat virtualment a tots nivells va significar que els generals actuen aquí com a terratinent col.lectiu, el major del país, determinant la vida d’una mica menys d’un milió de camperols. Els funcionaris solien hostigar i enganyar els camperols. L’objectiu d’aquesta explotació descarada, era expular els camperols de la terra perquè pogués ser dividida en finques privades pels generals i brigadiers retirats. La expectativa era que els nous amos donariem ocupació com a sevents als camperols expulsats.
A pesar de la misèria infligida a les seves famílies, els camperols van plantar cara als intents de dividir-los per religió i es van mantenir units com un únic cos: l'Anjuman-i-Muzaireen Punjab ( Organització de Camperols del Punjab ) o AMP, establert el1996.
El juny del 2000, sense cap consulta els terratinents de kaki van anunciar la conversió d'un sistema de compartir una part del producte a un sistema de rendes en diners. Els camperols estaven rabiosos.
Cada tarda havia assemblees informals per discutir la resistència, on estaven involucrades totes les aldees, amb les dones i els infants jugant un rol dirigent en aquesta intifada rural. Enfadats per l'acós diari, els camperols van rebutjar merament defensar l'statu quo amenaçat, sinó que van demanar la propietat de la terra que les seves famílies havien treballat per dècades. El seu lema va esdevenir Malkiyat ya Maut . Propietat o mort!.
La primera protesta pública va tenir lloc el 7 d'octubre del 2000: una asseguda de mil camperols durant quatre hores davant l'oficina l'oficina del vicecomisari a Okara protestant contra la nova mesura. Dos dies després, el vicedirector de les granjes militars va trucar al cap de la policia local i va informa-li que els camperols estaven desafiant amb violència i havien evitat als directors extreure fusta. Els guardes de frontera i la força d'èlit dels rangers, que tenen com a principal missió evitar el contraband a la frontera amb Índia van arribar al poblat i van començar a reprimir els camperols. Així com les dones i els infants van veure esl seus pares, germans i marits patint abusos i cops, van sortir de les seves cases tirant pedres a la policia, que va fugir. Els intents de les autoritats per dividir o comprar els camperols van ser un fracàs. Durant la primavera de 2002 les forces paramilitars i els rangers van obrir foc contra els camperols que protestaven: set van ser abatuts. Okara estava donant lloc a titulars internacionals i AMP es va convertir en un nom quotidià a Pakistan. Aquest era el primer cop que la dictadura de Musharraf havia estat posada en qüestió pels treballadors, doncs hi havia una confrontació directa entre els militars i els camperols.
Els camperols van rebutjar donar una part de la collita de cereals des de 2002 i virtualment poseeixen la terra encara que no s'ha aprovat res a nivell formal. Aparentment ens trobem davant una victoria dels camperols, però estan lluitant encara per la propietat legal de les terres que ocupen. El 29 de gener de 2010, el LQM i l'AMP tenen pensat fer un acte a Faisalbad. Aquest acte coincidirà amb el cinquè congrés del Partit Laborista de Pakistan, que va tenir un paper fonamental en impulsar i apropar tots dos moviments.
Si atenem al Pakistan Institute of Policy Studies, un think tank, a l’any 2009: Si sumem les víctimes en atacs terroristes, els atacs de les forces de seguretat i els seus enfrontaments amb els militants, els enfrontaments intertribals i els atacs transfronterers de les forces dels EUA i l’OTAN a Fata, obtenim un nombre total de 12,632 persones mortesi 12,815 ferides.
No són els mortals atacs suïcides a la província de frontera els que han despertat el panic mundial. Aquests atacs s’han convertit en un titular habitual més. Molt menys sagnants però altament simbòlic han estat l’assalt fidayee a l’equip visitant de cicket de Sri Lanka,o el traumàtic assalt del 10 d’octubre de l’any passat al gelosament protegit quarter general de l’exèrcit (GHQ). Durant el mateix mes, un atac a la Universitat Islàmica Internacional a Islamabad, va portar a tancar durant com a mínim una setmana les institucions educatives gairebé a tot Pakistan.Ciutadans espantats, particularment a la gran ciutat, no s’atreveixen a sortir de casa seva si no és estrictament necesari. Els comerciants es queixen de la dràstica reducció del nombre de clients. Els cinemes, cafès i restaurants estan deserts.
Els militars, no obstant, sota la pressió dels EUA van llançar un un gran nombre d’operacions contra els Talibans. Però ho van fer a contracor, doncs els han estat patrocinant durant 30 anys. operations against Taliban.
Tindran èxit els militars?. Abans de respondre aquesta qüestió, necessitem definir l’èxit. Si l’èxit és assegurar Sud Waziristan, l’exèrcit tindrà èxit. Si l’objectiu és eliminar els Talians, la resposta és que NO. L’exèrcit que bombardeja els militants a Sud Waziristan, els patrocian al Punjab i altres parts del país. L’ ofensiva de Waziristan és una operació selectiva contra els Talibans que estan fora de contoal. Són, des del punt de vista dels militars, Talibans “dolents”. Aquells que lluiten les forces dels EUA no necessiten preocupar-se. Són “bons” Talibans. Aixímateix, disfresses com Jaish-e-Muhammad i Laskar-e-Tayyaba, construïdes per l’exèrcit indi per desagnar la Índia a Caxemira, mantenen una total impunitat. Les infrastructures jihadistes, que comprenen els Maskars (camps d’entrenament) i Madrasses (escoles coràniques), no són desmantellades. Una part de la premsa pakistaní has posat en evidència repetidament el nexe entre militars i Talibans.
Els mitjans pakistanis dominats per la dreta religiosa, no obstant, han estat en general simpatitzants dels Talibans i fins molt recentment els han glorificat com la resistència pashtun contra l’imperialisme nordamericà. Pel contrari, els Talibans són vistos per la majoria dels pashtuns de Pakistan com una amenaça a la cultura pashtun, l’economia, el progrés i la pau. A diferència de molts esquerranistes i islamistes que pinten els Talibans com una força de resistència, els pashtuns de Pakistan es pregunten perquè els Talibans els massacren i bombardejen les seves escoles si volen alliberar Afghanistan. Els pashtuns no volen deixar-se barbes i deixar d’enviar les seves noies a l’escola per “l’alliberament d’Afghanistan'' que els Talibans volen portar a terme. De fet, la destrucció de l’economia, el bombardeig d’escoles deisant a 100.000 noies sense educació i altres accions absurdes en el nom de la Sharia han fet els Talibans molt impopulars.
Que els Taliban han perdut simpaties és evident doncs els partits de dreta i islamistes, així com els columnistes o presentadors que excusaven els Talibans, ara troben impossible defensar la seva violència irracional. Alguns inclús s’han tornat contra els Talibans, altres s’escuden darrera de teories de la conspiració (donant la culpa a la Índia, EUA o inclús Israel d’estar darrera dels Talibans).
Però els suport de les masses o la imatge pública no és la preocupació dels Talibans. Ells no estan fent una campanya electoral. Són una banda de guerrers compromesos amb el que creuen, la Jihad. Per això, el creixement o enfonsament de la popularitat dels Talibans no explica la força del fenòmen. És la pobresa, el patrocini estatal, l’agressiva intervenció dels EUA a la regió i els petrodòlars els que compten. Cada any, desenes de milers de graduats surten de les escoles coràniques. Un nombre important d’aquests graduats en fanatisme estan disposats a volar-se pels aires per la causa. Les escoles coràniques continuen alimentant els Talibans (la paraula Taliban significa literalment estudiants de les escoles coràniques). Aquestes escoles constitueixen la veritable amenaça.
Són també una amenaça a per les plantes nuclears pakistanís? En presència d’un exèrcit amb una força de mig milió d’efectius sembla molt poc probable. La única i poc probable possibilitat és que el general Kayani, el cap militar, sigui deposat en un cop militar per oficials islamistes radicals que busquin el control de les armes nuclears. Aquests islamistes de l’exèrcit, no obstant, no tenen gairebé cap possibilitat debut al seu creixent isolament entre les files dels més joves. A més, la direcció de l’exèrcit , ocupada en restaurar la seva imatge molt deterioada durant la dictadura de Musharraf,no donarà cap cop en el pròxim futur. L’estat podrà aturar l’actual onada d’atacs suïcides. La classe dominant no donarà l’estat en safata a una banda de fanàtics. Però Pakistan continurà en una situació semblant a la guerra civil.
Això és el que un troba de Pakistan a tots els titulars de portada. Hi ha un altre Pakistan que reemergint aquest darrers deu anys. Un Pakistan que es troba a faltar als mitjans occidentals: moviments socials, lluites sinicals, moviments de dones, camperols o batalles de la societat civil. Durant els darrers deu anys, el procés de privatització s’ha aturat. Ni la dictadura de Musharraf , ni el govern escollit recentment han estat capaços de privatitzar cap empresa. Encara que cada moviment es mereix una menció, només les tres lluites més importants estan desenvolupades més abaix.
UN DICTADOR HUMILIAT
Tot van ser abraçades i celebracions al Pakistan el 18 d’agost de 2008. Després de nou llargs anys el general Musharraf havia estat humiliat per les masses. La història es repetia un altre cop: un altre cop un dirigent militar recolzat pels EUA havia de renunciar davant un moviment democràtic de masses. No importa que aquestes imatges no fossin emeses per la CNN. No importa que en els mitjans corporatius es predís el caos a Pakistan després de Musharraf en comptes de glorificar el moviment de juristes que va sacsejar Pakistan i va forçar Musharraf a dimitir.
Milers de persones en tot Pakistan van prendre els carrers per repartir caramels així que s Musharraf va anunicar la seva dimissió en una compareixença no programada televisada a nivell nacional. Si no hagués dimitit, hauria estat destituït pel parlament. Així doncs, la dimissió de 18 d’agost no va agafar de sorpresa el poble de Pakistan. Hauria d’haver dimitit feia una setmana, però volia assegurar una “sortida segura” del país. El sentir popular a Pakistan era tenir-lo com a responsable de violacions de la constitució, corrupció , així com assassinats i desaparicions en el nom de la “guerra contra el terror”. Un judici l’hauria conduït a la pena de mort. Encara que els seus mentors de Washington el van abandonar, van assegurar-li, tot i que tard, una “sortida segura” del país. Era, de fet, un missatge per a altres dictadors del Tercer Món de que Washington assegura una sortida segura als seus sàtrapes, inclús quan han estat humiliats i desplaçats del poder.
Musharraf va començar a perdre el control del poder en març de 2007, quan va destituïr el President de la Cort Suprema, Iftikhar Chaudhry. Aquesta autoritat judicial havia esdevingut popular entre les masses per les seves decissions radicals contra la privatització, a favor de les dones i en temes medioambientals. La seva destitució va alimentar un moviment de masses per la seva rehabilitació, que de fet era un moviment per la restauració de la democràcia. Musharraf es va veure forçat a restituïr-lo en el seu càrrec el 20 de juliol de 2007.
Mentre, el mandat presidencial de Musharraf haviat finalitzat. Llavors, s’havia fer reelegit amb mitjans inconstitucionals. La seva reelecció, aprovada pels seus amics a la Casa Blanca, era vista com il.legal al Pakistan. I va ser desafiada als tribunals. Musharraf , temerós que la Cort Suprema, presidida pel restituït Iftikhar Chaudhry, pogués anar contra ell, va declarar estat d’emergència el 3 de novembre de 2007 alhora que suspenia a vuit jutges de la Cort Suprema, incloent Iftikhar. Això va portar a la dimissió en senyal de protesta de 60 jutges del la Cort Superma i l’Alt Tribunal. A l’octubre de 2007, Benazir Bhutto, després d’arribar a un acord amb Musharraf, va tornar des de l’exili. El tracte va ser impulsat pels EUA. El pla dels EUA era assignar a Benazir Bhutto el paper de primera ministra, de manera que pogués mobilitzar recolzament per l’impopular “guerra contra el terror” mentre Musharraf havia de conduïr l’operació militar sense regles contra els “terroristes”. Benazir va ser assassinada el 27 de desembre de 2007, donant lloc a una vaga general de cinc dies a Pakistan. El país estava paralitzat. Musharraf hauria estat ajusticiat si Condoleeza Rice no hagués trucat el vidu de Bhutto, Asif Ali Zardari, ara president de Pakistan, perquè cooperés amb ell i participés en les eleccions que Musharraf es va veure forçat a convocar debut al creixent moviment democràtic. El resultat de les eleccions generals de 18 de febrer de 2008 va ser un cop democràtic contra un dictador militar. El partit que recolzava Musharraf: PML-Q va perdre estrepitosament. Una coalició de quatre partits, dirigida pel PPP de Benazir Bhutto va formar govern. El nou govern va ser emplaçat una i altra vegada a cooperar amb Musharraf, doncs encara era l’home dels EUA a Pakistan. El PPP, que havia abandonat feia temps les seves tradicions de resistència, va obeïr les ordres dels EUA. Això va molestar les masses que volien a Iftikhar Chaudhry a la Cort Suprema i a le Musharraf fora de la presidència. El soci de coalició del PPP, el PML-N, dirigit per l’antic primer ministre, Nawaz Sharif, va deixar la coalició en protesta, com si el partit hagués anat a les eleccions amb la promesa de restablir els jutges deposats..
Mentre, les impopulars polítiques econòmiques del nou govern dirigit pel PPP van portar a la seva pèrdua fulgurarant de popularitat.
La caiguda de la popularitat del nou govern va animar Musharraf. Va començar a buscar recolzament entre els dissidents del PPP i les forces d’oposició per fer fora els governants del PPP. Si la coalició dirigida pel PPP no hagués pres la decissió de deposar Musharraf, ell podria haver decidit acabar amb el govern de coalició liderat pel PPP. Tenia els poders constitucionals per dissoldre el parlament o destituïr el govern. El PPP, ara preocupat, va prendre la popular decissió per salvar la seva pell i per restaurar la seva popularitat. Així, Musharraf va adreçar el que seria el seu únic discurs popular el 18 d’agost. Ara viu en un exili no declarat.
EL MANCHESTER DE PAKISTAN SACSEJAT PEL PODER OBRER
La tercera ciutat de Pakistan, Faisalabad, va viure una vaga única el 6 d’agost de l’any 2008. Una vaga dels patrons contra els treballadors. Els propietaris de les fàbriques tèxtils van anunciar un lockout. La raó: els treballadors estaven demanant un increment salarial del 20%. El govern de coalició dirigit pel PPP de Bhutto va prometre, en arribar al poder el 2007, un increment general del 20% als salaris de tots els treballadors. Però el sector privat ho havia refusat.
Faisalabad, la tercera ciutat del país, és coneguda com “Manchester de Pakistan” debut a la seva indústria textil. Hi ha més de 12.500 telars amb més de mig milió de treballadors.
El 28 de juliol de 2009 amb la crida del Moviment de treballadors Quami (LQM), tots els treballadors dels telars van anar a la vaga i van organitzar una gran manifestació per pressionar per l’increment salarial. Els patrons van accedir a entrar en negociacions. Tres rondes de negociació van ser inútils. Els patrons arguementaven que debut a la crisi no podein atendre un 20% d’increment
Els patrons van posar anuncis a tota la ciutat dient que LQM era una organització terrorista i que el govern havia de prendre nota i prohibir-lo. La dirigència del LQM, en resposta, també va posar anuncis i pancartes dient “demanar la pujada dels salaris no és terrorisme, els treballadors són també éssers humans”.
La indústria tèxtil contribueix significativament al PIB del país (del 8 al 9%) i contribueix al 60% de les exportacions totals del país, amb un volum de cinc milers de milions de dòlars cada dia.
La majoria de les unitats productives tenen personal assalariat i els patrons no han registrat els treballadors al Departament de Seguretat Social.
Els patrons rebutgen pagar 2 dòlars al mes al Departament de la Seguretat Social. A canvi, els treballadors podrien tenir sanitat gratis a alguns hospitals i altres beneficis menors. No hi havia, fins fa poc, ni sindicats ni sindicats grocs.
Va ser en aquest contex, que LQM va començar el seu treball el 2004 i s’ha convertit en l’organització dels treballadors tèxtils. Ha organitzat diverses manifestacions, marxes, campaments en vagues de fam, ocupació de departments laborals i altres accions militants durant els darrers cinc anys.
El LQM va produïr titulars per primer cop el 2007, quan, el 3 de desembre, el 80% de mig milió de treballadors tèxtils a Faisalabad van seguir la vaga. Els treballadors demanaven seguretat social i el final de l’estat d’excepció declarat perl General Musharraf. Aquesta va ser la més gran manifestació dels treballadors del tèxtil en una dècada.
També en 2007, 15.000 treballadors del tèxil, inspirat i organitzat pel LQM a la ciutat veïna de Gojra, van seguir una vaga de 39 dies. Van guanyar la seva reivindicació d’increment salarial (d’1.6 a 2.6 dòlars al dia). Aquesta va ser la primera pujada de sous pels treballadors del tèxtil en 18 anys.
Faisalabad té una història de militància de classe treballadora. Durant 1968, Pakistan estava convulsionat per un moviment democràtic encapçalat pels radicals d’esquerra, la ciutat de Faisalabad estava dirigida pels treballadors. Durant mesos va ser dirigida com un estat obrer. Després dels retrocessos del 80s , el moviment obrer està de nou present. La lluita dels treballadors del sector tèxtil inspira també altres sectors. Per exemple, els treballadors de dos factories sucreces de les immediacions van protagonitzar una vaga l’estiu passat. Una de les factories pertan a Nawaz Sharif, ex-primer ministre. Els treballadors en vaga van guanyar les seves demandes per un increment salarial i seguretat social. LQM vol concórrer a les eleccions.
ELS CAMPEROLS CONTRATAQUEN ELS MILITARS
Una de les primeres qüestions que li va fer al General Musharraf el Washington Post quan va aterrar a Nova York el 2002 va ser sobre els enfrontaments entre camperols i paramilitars al districte d’Okara.
L’administració colonial britànica va proposrcionar terra als camperols en 1908 (aquestes colònies eren anomenades granjes militars) a Okara i altres districtes per produïr gra subsidiat i productes bàsics per a l’exèrcit britànic a l’Índia. Quan Pakistan esdevé independent, les granjes militars passen al Ministeri de Defensa i el govern provincial. L’Exèrcit controlava 26.274 quedant els restants 32,000 acres en mans de lae Punjab Seed Corporation. Les families que treballent les granjes són descendents dels qui van ser portats allí el 1908. El quaranta per cent d’ells són cristians. La fussió de l’exèrcit i l’estat virtualment a tots nivells va significar que els generals actuen aquí com a terratinent col.lectiu, el major del país, determinant la vida d’una mica menys d’un milió de camperols. Els funcionaris solien hostigar i enganyar els camperols. L’objectiu d’aquesta explotació descarada, era expular els camperols de la terra perquè pogués ser dividida en finques privades pels generals i brigadiers retirats. La expectativa era que els nous amos donariem ocupació com a sevents als camperols expulsats.
A pesar de la misèria infligida a les seves famílies, els camperols van plantar cara als intents de dividir-los per religió i es van mantenir units com un únic cos: l'Anjuman-i-Muzaireen Punjab ( Organització de Camperols del Punjab ) o AMP, establert el1996.
El juny del 2000, sense cap consulta els terratinents de kaki van anunciar la conversió d'un sistema de compartir una part del producte a un sistema de rendes en diners. Els camperols estaven rabiosos.
Cada tarda havia assemblees informals per discutir la resistència, on estaven involucrades totes les aldees, amb les dones i els infants jugant un rol dirigent en aquesta intifada rural. Enfadats per l'acós diari, els camperols van rebutjar merament defensar l'statu quo amenaçat, sinó que van demanar la propietat de la terra que les seves famílies havien treballat per dècades. El seu lema va esdevenir Malkiyat ya Maut . Propietat o mort!.
La primera protesta pública va tenir lloc el 7 d'octubre del 2000: una asseguda de mil camperols durant quatre hores davant l'oficina l'oficina del vicecomisari a Okara protestant contra la nova mesura. Dos dies després, el vicedirector de les granjes militars va trucar al cap de la policia local i va informa-li que els camperols estaven desafiant amb violència i havien evitat als directors extreure fusta. Els guardes de frontera i la força d'èlit dels rangers, que tenen com a principal missió evitar el contraband a la frontera amb Índia van arribar al poblat i van començar a reprimir els camperols. Així com les dones i els infants van veure esl seus pares, germans i marits patint abusos i cops, van sortir de les seves cases tirant pedres a la policia, que va fugir. Els intents de les autoritats per dividir o comprar els camperols van ser un fracàs. Durant la primavera de 2002 les forces paramilitars i els rangers van obrir foc contra els camperols que protestaven: set van ser abatuts. Okara estava donant lloc a titulars internacionals i AMP es va convertir en un nom quotidià a Pakistan. Aquest era el primer cop que la dictadura de Musharraf havia estat posada en qüestió pels treballadors, doncs hi havia una confrontació directa entre els militars i els camperols.
Els camperols van rebutjar donar una part de la collita de cereals des de 2002 i virtualment poseeixen la terra encara que no s'ha aprovat res a nivell formal. Aparentment ens trobem davant una victoria dels camperols, però estan lluitant encara per la propietat legal de les terres que ocupen. El 29 de gener de 2010, el LQM i l'AMP tenen pensat fer un acte a Faisalbad. Aquest acte coincidirà amb el cinquè congrés del Partit Laborista de Pakistan, que va tenir un paper fonamental en impulsar i apropar tots dos moviments.
Publica un comentari