Per trobar solucions d’esquerres per a Catalunya i la cruïlla històrica que es presenta davant dels pobles davant l’ofensiva del capital financer, calen aliances socials i la seva expressió política. Aquesta és una característica pròpia dels països de l’Europa Occidental amb una important densitat i diversitat social, econòmica i cultural. A Catalunya, això és especialment cert: la complexitat de la seva estructura de classes dóna lloc a un gran fraccionament polític i a una forma de fer molt particular.
Les esquerres catalanes han aconseguit, durant aquest darrer període, gràcies a un projecte d’unitat al govern de Catalunya, afegir al seu capital entendre el valor de la pluralitat, així com l’establiment d’una nova relació des del reconeixement i la complementarietat mútues. Sembla que han passat els temps de les cases comuns o les contradiccions insalvables. Els governs d’esquerres a Catalunya han aconseguit durant aquests anys un gran gir de gestió en favor de les classes populars, impulsant polítiques d’esquerres. Això sol és suficient per apostar per un nou govern de les esquerres a Catalunya, si pot ser amb un biaix més cap a l’esquerra que resulti d’un reforçament també electoral de les forces més a l’esquerra.
Dit això, cal també dir els peròs. Durant aquests anys no s’ha aconseguit satisfactòriament trascendir l’àmbit estrictament polític i introduir dinàmiques socials que reforcin les lluites i l’organització popular. La xenofòbia i l’antipoliticisme, antesales de la reacció i del feixisme, han avançat notablement.
Avui ens han canviat el guió de cop. Ja no existeix el creixement sostingut que hem viscut durant la darrera dècada i que ha permès al Govern d’Esquerres desplegar polítiques d’esquerres i de desenvolupament del govern i el finançament autonòmic des de Catalunya i sense fer canvis substancials en les estructures de poder. El marge per intervenir s’ha reduït i sembla que el que queda és gestionar processos d’ajustament en la despesa i retallades de drets socials que a més es decideixen en un àmbit europeu quan no internacional. Això provocarà grans contradiccions. Cal salvar el patrimoni unitari aconseguit, però cal tenir en compte que a vegades cal donar un pas enrera per donar-ne dos cap endavant.
Ara cal plantar-se davant del capital financer i l’ajustament, treballar per la mobilització i la unitat d’esquerres sobre la base de construir alternativa al projecte del capital financer. Aquesta és l’única via. Fer veure a la socialdemocràcia que hi ha un altre camí, invitar-los a transitar-lo junts. Mostrar als independentistes, als nacionalistes d’esquerres que la falta de sobirania del nostre poble no només passa per una lluita aferrissada amb les institucions de l’Estat, sinó per tenir instruments per decidir el futur sense haver-se de subordinar a les decisions amb que les oligarquies capitalistes condemnen a la irrellevància les discussions sobre l’estatut i el finançament i marquen el pas d’una nova aturada del desenvolupament autonòmic i el debat sobre la plurinacionalitat de l’Estat.
És la via que van seguir el PDS i Oskar Lafontaine, construint un instrument polític com Die Linke. És la via que han seguit després d’un procés d’assaig i error els components del Front de Gauche. Són processos que poden permetre un gir a mig termini als governs dels principals països de la Unió Europea. De nosaltres depèn escurçar aquests processos tenint en compte la seva experiència.
Les esquerres catalanes han aconseguit, durant aquest darrer període, gràcies a un projecte d’unitat al govern de Catalunya, afegir al seu capital entendre el valor de la pluralitat, així com l’establiment d’una nova relació des del reconeixement i la complementarietat mútues. Sembla que han passat els temps de les cases comuns o les contradiccions insalvables. Els governs d’esquerres a Catalunya han aconseguit durant aquests anys un gran gir de gestió en favor de les classes populars, impulsant polítiques d’esquerres. Això sol és suficient per apostar per un nou govern de les esquerres a Catalunya, si pot ser amb un biaix més cap a l’esquerra que resulti d’un reforçament també electoral de les forces més a l’esquerra.
Dit això, cal també dir els peròs. Durant aquests anys no s’ha aconseguit satisfactòriament trascendir l’àmbit estrictament polític i introduir dinàmiques socials que reforcin les lluites i l’organització popular. La xenofòbia i l’antipoliticisme, antesales de la reacció i del feixisme, han avançat notablement.
Avui ens han canviat el guió de cop. Ja no existeix el creixement sostingut que hem viscut durant la darrera dècada i que ha permès al Govern d’Esquerres desplegar polítiques d’esquerres i de desenvolupament del govern i el finançament autonòmic des de Catalunya i sense fer canvis substancials en les estructures de poder. El marge per intervenir s’ha reduït i sembla que el que queda és gestionar processos d’ajustament en la despesa i retallades de drets socials que a més es decideixen en un àmbit europeu quan no internacional. Això provocarà grans contradiccions. Cal salvar el patrimoni unitari aconseguit, però cal tenir en compte que a vegades cal donar un pas enrera per donar-ne dos cap endavant.
Ara cal plantar-se davant del capital financer i l’ajustament, treballar per la mobilització i la unitat d’esquerres sobre la base de construir alternativa al projecte del capital financer. Aquesta és l’única via. Fer veure a la socialdemocràcia que hi ha un altre camí, invitar-los a transitar-lo junts. Mostrar als independentistes, als nacionalistes d’esquerres que la falta de sobirania del nostre poble no només passa per una lluita aferrissada amb les institucions de l’Estat, sinó per tenir instruments per decidir el futur sense haver-se de subordinar a les decisions amb que les oligarquies capitalistes condemnen a la irrellevància les discussions sobre l’estatut i el finançament i marquen el pas d’una nova aturada del desenvolupament autonòmic i el debat sobre la plurinacionalitat de l’Estat.
És la via que van seguir el PDS i Oskar Lafontaine, construint un instrument polític com Die Linke. És la via que han seguit després d’un procés d’assaig i error els components del Front de Gauche. Són processos que poden permetre un gir a mig termini als governs dels principals països de la Unió Europea. De nosaltres depèn escurçar aquests processos tenint en compte la seva experiència.
Publica un comentari