Fernando Hernández Holgado
Coordinador del projecte www.presodelescorts.org ,
de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya
La memòria
Memòria i història s’uneixen estretament en la història recent, i més encara en el cas de la repressió carcerària de les dones sota el franquisme. Aquest article està dedicat fonamentalment a caracteritzar aquest tipus de repressió, posant una especial atenció en les preses polítiques . No oblidem que les 280.000 persones empresonades a l'altura del 1940, xifra reconeguda pel mateix règim , no ho havien estat en el marc de la jurisdicció civil ordinària, sinó en el dels consells de guerra de caràcter polític. Perquè l'1 d'abril no havia esclatat la pau: la guerra, amb les seves mesures excepcionals, continuava en forma de guerra invisible, com escrivia per aquelles dates el periodista i escriptor Ernesto Giménez Caballero .
Convé assenyalar primer de tot que la problemàtica històrica de l'experiència penitenciària femenina durant la guerra i la postguerra no va venir donada ni va ser proposada en primera instància per la historiografia, des de les universitats. Aquesta problemàtica va ser plantejada per les seves pròpies protagonistes, en un exercici de memòries individuals i col•lectives que buscaven denunciar el que havia estat la repressió franquista i reivindicar la lluita que van mantenir com a col•lectiu, ja que com sempre s'ha ocupat d'assenyalar la pròpia Maria Salvo, la seva experiència no va ser de patiment passiu, sinó de resistència i militància activa antifranquista dins de les pròpies presons.
Amb l'experiència penitenciària femenina de la postguerra, que d'alguna manera havia quedat invisibilitzada no només pel mur de silenci del franquisme i dels altres silencis que van seguir, sinó per la pròpia experiència carcerària masculina que d'alguna manera l'havia situat en una zona d'ombra, va passar que va ser la memòria dels seus protagonistes la que va obrir camí a la història. Van ser les “historiadores de si mateixes”, com les va anomenar el professor Ricard Vinyes, que van explicar, escriure i transmetre els relats de les seves experiències com una altra forma de combat i denúncia contra la dictadura. Dones com la Carlota O'Neill, que va escriure -i va destruir per tornar a reescriure- les seves memòries sobre la presó de Melilla i va poder per fi veure publicades el 1964 . O com la Tomasa Cuevas, que va començar a recórrer -encara en vida de Franco- la geografia espanyola armada amb un magnetòfon per enregistrar els relats de les seves antigues companyes -entre ells el de la Maria Salvo-, fins que va aconseguir editar una monumental trilogia que amb el temps ha esdevingut la font memorialística més completa de totes . O com la Joana Doña, que va redactar la seva “novel•la-testimoni” el 1967-Desde la noche y la niebla-i que va poder publicar finalment el 1978, prenent encara la precaució -signe del vel•leitós dels temps- de dissimular i canviar els noms de les seves companyes . Podríem esmentar, tot i el risc de deixar-nos algun nom, tres autores més de textos memorialístics: Mercedes Núñez Targa , Ángeles García Madrid i Soledad Real , que ens serveixen per apuntalar la idea que la memòria -les memòries, en plural- van assenyalar el camí a la història.
De fet, això i no altra cosa és l'anomenada “memòria històrica”: la voluntat d'una memòria, individual o col•lectiva -el col•lectiu de les preses polítiques de la postguerra, en el nostre cas- de passar a formar part de la història, de integrar-se en el relat històric com a font oral útil i contrastada. La història, com a disciplina històrica, va entrar en acció després. Posem un exemple prou conegut. El relat de l'execució de Las Trece Rosas el 5 d’agost del 1939 va néixer a la pròpia presó de Ventas i es va difondre en els cercles de la resistència contra la dictadura, dins i fora d'Espanya, passant a formar part de la memòria col•lectiva antifranquista. Només amb el final de la dictadura va poder el relat dels fets saltar a les pàgines dels diaris o, passat un temps, a les d'alguna revista de divulgació històrica .
No obstant això, es va haver d'esperar fins ben entrada la dècada dels noranta perquè historiadores com la Mirta Núñez, invitada a aquestes jornades, i l’Enrique Rojas Friend, poguessin accedir a la documentació del consell de guerra contra Las menores i determinar finalment els seus noms complets, aprofundint en diversos detalls de l'episodi . Una cosa semblant va passar amb la presó de les Corts, a Barcelona. Diversos testimonis com el de la Maria Salvo i la Isabel Vicente, recollits per la Tomasa Cuevas, parlaven ja de les penoses condicions d'aquesta presó provincial . Però només el 2001 el professor Ricard Vinyes va poder historiar en una revista especialitzada l'experiència carcerària femenina a les Corts, a partir de l'accés als llibres penitenciaris dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya . El cert és que, com a mínim pel que fa a l’etapa franquista, només en temps relativament recents la memòria ha entrat en necessària col•laboració amb la història per transmutar-se en coneixement històric.
La història
Què ha de dir la història sobre l'experiència de la primera generació de preses polítiques del franquisme, a la llum de les fonts escrites que per fi han pogut obrir al públic i als investigadors? Una primera mirada ens alerta del gran de la repressió, insòlita en la història d'Espanya i de Catalunya contemplada en el seu conjunt. En correspondència amb el que havia passat en l'univers carcerari masculí, desenes de presons centrals, provincials i “habilitades” o “provisionals” van esquitxar la geografia espanyola. És un lloc comú dir-ho, però mai no hi va haver tantes recluses i malvivint en tan pèssimes condicions com per aquell temps. El procés va començar amb la guerra: a la presó provincial de Màlaga, segons la documentació penitenciària conservada, es van produir més de 400 ingressos entre febrer i desembre del 1937; posteriorment, en un any com el 1941 els ingressos van ascendir a més de set-cents . Se sap, per exemple, que en un racó de Guipúscoa, les instal•lacions d'un antic balneari amb platja, Saturrarán, es van convertir en presó improvisada ja durant la guerra, i l'any 1940 s'amuntegaven encara dins dels seus murs prop de 1.600 recluses . A la presó de dones de Palma de Mallorca, que havia estat oberta el novembre del 1936, es va assolir el miler de recluses el 1940, quan ja havia passat a convertir-se en presó central o d’acompliment de pena . Per a la presó provincial de les Corts, a Barcelona, la documentació penitenciària conservada ens aporta xifres exactes de població, amb un màxim de 1.806 dones i 43 nens amb data 17 d’agost del 1939 . Una altra presó de postguerra com la de Ventas, a Madrid, ens ofereix segurament el cas de la presó més poblada de tota la història d'Espanya, encara que ara per ara no tenim dades exactes i seguim recolzant-nos en els testimonis, amb més de tres milers de recluses el 1939 . I hi havia més centres: Santander, Amorebieta, Pamplona, la presó d’Oblates a Tarragona, la provincial de València i la de Santa Clara, ambdues a València; Girona, Segòvia, Saragossa ... i un llarg etcètera.
Fins aquí les quantitats. Però les fonts documentals ens han permès avaluar també les condicions de l'empresonament femení de postguerra, i la conclusió és que es va tractar -sempre ho va ser- d'una experiència singularitzada de la masculina, tot i compartir amb les presons d'homes una sèrie de trets comuns com les deplorables condicions materials o higièniques. No van ser el mateix les presons d'homes que les de dones, per diverses raons. La primera d'elles, que nombrosos testimonis s'han ocupat de ressenyar, és la permanència dels fills a la presó, fins als tres anys segons una ordre del 1940 . El patiment de les mares pels seus fills, sobretot quan es posaven malalts o morien, va venir a significar un plus emocional absolutament incomparable: d'això en tindrà ocasió de parlar també la Montserrat Armengou. Una altra variable diferenciadora va ser precisament la que va conduir moltes dones a la presó en primer terme: en nombrosos casos, el bàndol revoltat va empresonar nombroses dones no per la responsabilitat exercida durant la guerra -que podia abastar des de la seva participació en aquesta com a milicianes fins a la simple assumpció de tasques auxiliars a la rereguarda, o el seu treball com a mestres, tramviàries o infermeres- sinó en qualitat d'ostatges, en cas que les noves autoritats no haguessin aconseguit capturar els seus companys o familiars homes.
Una tercera variable, finalment, no és altra que el rigor de la reclusió. La reclusió més absoluta i la vida intramurs va ser una característica constant de les presons de dones a Espanya i a Europa, començant per les primeres galeres de l'era moderna. Els presos dels presidis masculins -durant el segle XIX, la seva edat daurada- podien realitzar treballs a l'aire lliure, fora de les seves brigades o sales de dormir. Posteriorment, finalitzada la guerra civil, el règim franquista va crear una gegantina infraestructura de treballs forçats, a través de l'anomenat Patronat de Redempció de Penes pel Treball, en què milers de reclusos -no tots- podien sortir a treballar extramurs en diverses obres. Res d'això va passar en els establiments penitenciaris femenins, on es va mantenir aquest rigorós tancament amb totes les conseqüències que això comportava. El treball femení només podia donar-se intramurs, i en condicions pitjors que les dels establiments masculins: tallers on les preses poguessin redimir la seva pena treballant -sobretot tasca de costura- n’hi va haver pocs i tardans.
Una quarta variable singularitzadora és l'especial presència de la religió a la presó a través dels seus diversos agents: capellans i monges. Cap al desembre del 1940 el total de religioses a les presons franquistes era de 342, de quinze ordes diferents, repartides per unes quaranta presons . Totes eren monges carcelleres, dedicades a tasques d'administració i vigilància de les recluses, en virtut d'un concert signat entre el Servei Nacional de Presons i l'orde respectiu. Per això, en la majoria de les presons femenines de postguerra, la presència de la monja carcellera era una constant: Filles del Bon Pastor a Ventas, Filles de la Caritat i mercedàries a Barcelona; Germanetes dels Pobres a Palma de Mallorca; Oblates del Santíssim Redemptor a Tarragona ... Convé assenyalar, però, que la utilització dels ordes religiosos femenins amb aquesta funció no va ser un invent de Franco, sinó que es perd en la nit dels temps, el de les primeres galeres a Espanya i Europa. El dubtós mèrit del règim franquista en aquest sentit no va ser tant l'originalitat com la sistematicitat i l'organització: la capacitat que va demostrar el règim de mobilitzar i concentrar desenes d'ordes femenins que portaven dècades dedicats a tasques carceràries i assistencials en un sol organigrama, en una sola macroestructura dependent del ja esmentat Patronat de Redempció de Penes per Treball.
L'última variable singularitzadora que m'agradaria apuntar aquí és certament important, ja que encara que suggerida pels testimonis no és fàcil de rastrejar en les fonts documentals escrites que han arribat fins a nosaltres: ens referim al treball informal, no redimit ni oficial, que es feia a la presó. En el testimoni recollit per Consuelo García, la Soledad Real descrivia així un dia de treball a la presó de les Corts:
”La vida al pati era vida de treball de labors. Se n'han fet moltes a les presons, molts tapets de punt de mitja, s'han brodat mantellines, s'ha fet ganxet. Aquesta labor la lliuràvem als familiars, o als amics, quan teníem comunicació, i ells la venien i et compraven al carrer el que necessitaves. O es quedaven els diners, o part dels diners, com en el meu cas, perquè jo havia d'ajudar la meva mare. I t’entraven part dels diners que després tu et gastaves a l’economat, en menjar per millorar el ranxo” .
Els testimonis conservats, sobretot els de les militants de la memòria, parlen d'un ús intensiu del temps a la presó dedicat a una modalitat de treball consentida per les autoritats de la presó però sense característiques formals ni reglades: el treball de costura que realitzaven les pròpies recluses a nivell particular, al marge dels tallers, que no redimia condemna. Es tractava d'un treball molt més estès que el publicitat pel règim, realitzat per les preses de manera informal, per mantenir-se a si mateixes i els seus familiars -de vegades fins i tot els seus companys homes si es trobaven també empresonats- mitjançant la venda de les seves labors a l'exterior. Que aquesta modalitat laboral fos consentida per les monges -excepte en diumenge, per raons òbvies- encaixava en el perfil dominant dels centres penitenciaris administrats, regits i controlats per religioses, per a les que el lleure significava la font de qualsevolt pecat.
Totes aquestes variables, en suma, configuren una experiència i una pràctica penitenciària diferenciada de la dels homes, que podria matisar encara més pel que fa a les preses polítiques i a la deficient atenció que rebien de l'exterior. Com bé ha assenyalat Ricard Vinyes, mai no hi va haver col•lectius d'homes donant suport a preses, sinó que el fenomen era exclusivament el contrari: dones cuidant i atenent homes de manera sistemàtica amb visites, paquets, comunicacions, cartes. El coneixement històric d'aquesta realitat diferenciada amb totes les seves implicacions es va afermant i enriquint cada dia, amb l'obertura de nous fitxers i la troballa de noves fonts documentals, però per acabar m'agradaria insistir en què va ser el fil de la memòria, el de les militants de la memòria com la Maria Salvo, la Tomasa Cuevas, la Isabel Vicente i tantes altres, el de l'experiència vital de “les historiadores de si mateixes”, el que va assenyalar i va orientar el camí a la història.
Coordinador del projecte www.presodelescorts.org ,
de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya
La memòria
Memòria i història s’uneixen estretament en la història recent, i més encara en el cas de la repressió carcerària de les dones sota el franquisme. Aquest article està dedicat fonamentalment a caracteritzar aquest tipus de repressió, posant una especial atenció en les preses polítiques . No oblidem que les 280.000 persones empresonades a l'altura del 1940, xifra reconeguda pel mateix règim , no ho havien estat en el marc de la jurisdicció civil ordinària, sinó en el dels consells de guerra de caràcter polític. Perquè l'1 d'abril no havia esclatat la pau: la guerra, amb les seves mesures excepcionals, continuava en forma de guerra invisible, com escrivia per aquelles dates el periodista i escriptor Ernesto Giménez Caballero .
Convé assenyalar primer de tot que la problemàtica històrica de l'experiència penitenciària femenina durant la guerra i la postguerra no va venir donada ni va ser proposada en primera instància per la historiografia, des de les universitats. Aquesta problemàtica va ser plantejada per les seves pròpies protagonistes, en un exercici de memòries individuals i col•lectives que buscaven denunciar el que havia estat la repressió franquista i reivindicar la lluita que van mantenir com a col•lectiu, ja que com sempre s'ha ocupat d'assenyalar la pròpia Maria Salvo, la seva experiència no va ser de patiment passiu, sinó de resistència i militància activa antifranquista dins de les pròpies presons.
Amb l'experiència penitenciària femenina de la postguerra, que d'alguna manera havia quedat invisibilitzada no només pel mur de silenci del franquisme i dels altres silencis que van seguir, sinó per la pròpia experiència carcerària masculina que d'alguna manera l'havia situat en una zona d'ombra, va passar que va ser la memòria dels seus protagonistes la que va obrir camí a la història. Van ser les “historiadores de si mateixes”, com les va anomenar el professor Ricard Vinyes, que van explicar, escriure i transmetre els relats de les seves experiències com una altra forma de combat i denúncia contra la dictadura. Dones com la Carlota O'Neill, que va escriure -i va destruir per tornar a reescriure- les seves memòries sobre la presó de Melilla i va poder per fi veure publicades el 1964 . O com la Tomasa Cuevas, que va començar a recórrer -encara en vida de Franco- la geografia espanyola armada amb un magnetòfon per enregistrar els relats de les seves antigues companyes -entre ells el de la Maria Salvo-, fins que va aconseguir editar una monumental trilogia que amb el temps ha esdevingut la font memorialística més completa de totes . O com la Joana Doña, que va redactar la seva “novel•la-testimoni” el 1967-Desde la noche y la niebla-i que va poder publicar finalment el 1978, prenent encara la precaució -signe del vel•leitós dels temps- de dissimular i canviar els noms de les seves companyes . Podríem esmentar, tot i el risc de deixar-nos algun nom, tres autores més de textos memorialístics: Mercedes Núñez Targa , Ángeles García Madrid i Soledad Real , que ens serveixen per apuntalar la idea que la memòria -les memòries, en plural- van assenyalar el camí a la història.
De fet, això i no altra cosa és l'anomenada “memòria històrica”: la voluntat d'una memòria, individual o col•lectiva -el col•lectiu de les preses polítiques de la postguerra, en el nostre cas- de passar a formar part de la història, de integrar-se en el relat històric com a font oral útil i contrastada. La història, com a disciplina històrica, va entrar en acció després. Posem un exemple prou conegut. El relat de l'execució de Las Trece Rosas el 5 d’agost del 1939 va néixer a la pròpia presó de Ventas i es va difondre en els cercles de la resistència contra la dictadura, dins i fora d'Espanya, passant a formar part de la memòria col•lectiva antifranquista. Només amb el final de la dictadura va poder el relat dels fets saltar a les pàgines dels diaris o, passat un temps, a les d'alguna revista de divulgació històrica .
No obstant això, es va haver d'esperar fins ben entrada la dècada dels noranta perquè historiadores com la Mirta Núñez, invitada a aquestes jornades, i l’Enrique Rojas Friend, poguessin accedir a la documentació del consell de guerra contra Las menores i determinar finalment els seus noms complets, aprofundint en diversos detalls de l'episodi . Una cosa semblant va passar amb la presó de les Corts, a Barcelona. Diversos testimonis com el de la Maria Salvo i la Isabel Vicente, recollits per la Tomasa Cuevas, parlaven ja de les penoses condicions d'aquesta presó provincial . Però només el 2001 el professor Ricard Vinyes va poder historiar en una revista especialitzada l'experiència carcerària femenina a les Corts, a partir de l'accés als llibres penitenciaris dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya . El cert és que, com a mínim pel que fa a l’etapa franquista, només en temps relativament recents la memòria ha entrat en necessària col•laboració amb la història per transmutar-se en coneixement històric.
La història
Què ha de dir la història sobre l'experiència de la primera generació de preses polítiques del franquisme, a la llum de les fonts escrites que per fi han pogut obrir al públic i als investigadors? Una primera mirada ens alerta del gran de la repressió, insòlita en la història d'Espanya i de Catalunya contemplada en el seu conjunt. En correspondència amb el que havia passat en l'univers carcerari masculí, desenes de presons centrals, provincials i “habilitades” o “provisionals” van esquitxar la geografia espanyola. És un lloc comú dir-ho, però mai no hi va haver tantes recluses i malvivint en tan pèssimes condicions com per aquell temps. El procés va començar amb la guerra: a la presó provincial de Màlaga, segons la documentació penitenciària conservada, es van produir més de 400 ingressos entre febrer i desembre del 1937; posteriorment, en un any com el 1941 els ingressos van ascendir a més de set-cents . Se sap, per exemple, que en un racó de Guipúscoa, les instal•lacions d'un antic balneari amb platja, Saturrarán, es van convertir en presó improvisada ja durant la guerra, i l'any 1940 s'amuntegaven encara dins dels seus murs prop de 1.600 recluses . A la presó de dones de Palma de Mallorca, que havia estat oberta el novembre del 1936, es va assolir el miler de recluses el 1940, quan ja havia passat a convertir-se en presó central o d’acompliment de pena . Per a la presó provincial de les Corts, a Barcelona, la documentació penitenciària conservada ens aporta xifres exactes de població, amb un màxim de 1.806 dones i 43 nens amb data 17 d’agost del 1939 . Una altra presó de postguerra com la de Ventas, a Madrid, ens ofereix segurament el cas de la presó més poblada de tota la història d'Espanya, encara que ara per ara no tenim dades exactes i seguim recolzant-nos en els testimonis, amb més de tres milers de recluses el 1939 . I hi havia més centres: Santander, Amorebieta, Pamplona, la presó d’Oblates a Tarragona, la provincial de València i la de Santa Clara, ambdues a València; Girona, Segòvia, Saragossa ... i un llarg etcètera.
Fins aquí les quantitats. Però les fonts documentals ens han permès avaluar també les condicions de l'empresonament femení de postguerra, i la conclusió és que es va tractar -sempre ho va ser- d'una experiència singularitzada de la masculina, tot i compartir amb les presons d'homes una sèrie de trets comuns com les deplorables condicions materials o higièniques. No van ser el mateix les presons d'homes que les de dones, per diverses raons. La primera d'elles, que nombrosos testimonis s'han ocupat de ressenyar, és la permanència dels fills a la presó, fins als tres anys segons una ordre del 1940 . El patiment de les mares pels seus fills, sobretot quan es posaven malalts o morien, va venir a significar un plus emocional absolutament incomparable: d'això en tindrà ocasió de parlar també la Montserrat Armengou. Una altra variable diferenciadora va ser precisament la que va conduir moltes dones a la presó en primer terme: en nombrosos casos, el bàndol revoltat va empresonar nombroses dones no per la responsabilitat exercida durant la guerra -que podia abastar des de la seva participació en aquesta com a milicianes fins a la simple assumpció de tasques auxiliars a la rereguarda, o el seu treball com a mestres, tramviàries o infermeres- sinó en qualitat d'ostatges, en cas que les noves autoritats no haguessin aconseguit capturar els seus companys o familiars homes.
Una tercera variable, finalment, no és altra que el rigor de la reclusió. La reclusió més absoluta i la vida intramurs va ser una característica constant de les presons de dones a Espanya i a Europa, començant per les primeres galeres de l'era moderna. Els presos dels presidis masculins -durant el segle XIX, la seva edat daurada- podien realitzar treballs a l'aire lliure, fora de les seves brigades o sales de dormir. Posteriorment, finalitzada la guerra civil, el règim franquista va crear una gegantina infraestructura de treballs forçats, a través de l'anomenat Patronat de Redempció de Penes pel Treball, en què milers de reclusos -no tots- podien sortir a treballar extramurs en diverses obres. Res d'això va passar en els establiments penitenciaris femenins, on es va mantenir aquest rigorós tancament amb totes les conseqüències que això comportava. El treball femení només podia donar-se intramurs, i en condicions pitjors que les dels establiments masculins: tallers on les preses poguessin redimir la seva pena treballant -sobretot tasca de costura- n’hi va haver pocs i tardans.
Una quarta variable singularitzadora és l'especial presència de la religió a la presó a través dels seus diversos agents: capellans i monges. Cap al desembre del 1940 el total de religioses a les presons franquistes era de 342, de quinze ordes diferents, repartides per unes quaranta presons . Totes eren monges carcelleres, dedicades a tasques d'administració i vigilància de les recluses, en virtut d'un concert signat entre el Servei Nacional de Presons i l'orde respectiu. Per això, en la majoria de les presons femenines de postguerra, la presència de la monja carcellera era una constant: Filles del Bon Pastor a Ventas, Filles de la Caritat i mercedàries a Barcelona; Germanetes dels Pobres a Palma de Mallorca; Oblates del Santíssim Redemptor a Tarragona ... Convé assenyalar, però, que la utilització dels ordes religiosos femenins amb aquesta funció no va ser un invent de Franco, sinó que es perd en la nit dels temps, el de les primeres galeres a Espanya i Europa. El dubtós mèrit del règim franquista en aquest sentit no va ser tant l'originalitat com la sistematicitat i l'organització: la capacitat que va demostrar el règim de mobilitzar i concentrar desenes d'ordes femenins que portaven dècades dedicats a tasques carceràries i assistencials en un sol organigrama, en una sola macroestructura dependent del ja esmentat Patronat de Redempció de Penes per Treball.
L'última variable singularitzadora que m'agradaria apuntar aquí és certament important, ja que encara que suggerida pels testimonis no és fàcil de rastrejar en les fonts documentals escrites que han arribat fins a nosaltres: ens referim al treball informal, no redimit ni oficial, que es feia a la presó. En el testimoni recollit per Consuelo García, la Soledad Real descrivia així un dia de treball a la presó de les Corts:
”La vida al pati era vida de treball de labors. Se n'han fet moltes a les presons, molts tapets de punt de mitja, s'han brodat mantellines, s'ha fet ganxet. Aquesta labor la lliuràvem als familiars, o als amics, quan teníem comunicació, i ells la venien i et compraven al carrer el que necessitaves. O es quedaven els diners, o part dels diners, com en el meu cas, perquè jo havia d'ajudar la meva mare. I t’entraven part dels diners que després tu et gastaves a l’economat, en menjar per millorar el ranxo” .
Els testimonis conservats, sobretot els de les militants de la memòria, parlen d'un ús intensiu del temps a la presó dedicat a una modalitat de treball consentida per les autoritats de la presó però sense característiques formals ni reglades: el treball de costura que realitzaven les pròpies recluses a nivell particular, al marge dels tallers, que no redimia condemna. Es tractava d'un treball molt més estès que el publicitat pel règim, realitzat per les preses de manera informal, per mantenir-se a si mateixes i els seus familiars -de vegades fins i tot els seus companys homes si es trobaven també empresonats- mitjançant la venda de les seves labors a l'exterior. Que aquesta modalitat laboral fos consentida per les monges -excepte en diumenge, per raons òbvies- encaixava en el perfil dominant dels centres penitenciaris administrats, regits i controlats per religioses, per a les que el lleure significava la font de qualsevolt pecat.
Totes aquestes variables, en suma, configuren una experiència i una pràctica penitenciària diferenciada de la dels homes, que podria matisar encara més pel que fa a les preses polítiques i a la deficient atenció que rebien de l'exterior. Com bé ha assenyalat Ricard Vinyes, mai no hi va haver col•lectius d'homes donant suport a preses, sinó que el fenomen era exclusivament el contrari: dones cuidant i atenent homes de manera sistemàtica amb visites, paquets, comunicacions, cartes. El coneixement històric d'aquesta realitat diferenciada amb totes les seves implicacions es va afermant i enriquint cada dia, amb l'obertura de nous fitxers i la troballa de noves fonts documentals, però per acabar m'agradaria insistir en què va ser el fil de la memòria, el de les militants de la memòria com la Maria Salvo, la Tomasa Cuevas, la Isabel Vicente i tantes altres, el de l'experiència vital de “les historiadores de si mateixes”, el que va assenyalar i va orientar el camí a la història.
Etiquetes de comentaris: 13, l'Espurna, Memòria Històrica
Publica un comentari