FRONTPOPULISME I DEMOCRÀCIA A BENGALA OCCIDENTAL
Andreu Espasa
aespasa@fas.harvard.edu
El 1985 arribà a Londres un metge indi anomenat Aroup Chatterjee. Fins llavors, Chatterjee, natural de Calcuta, amb prou feines era conscient de fins a quin punt la seva estimada ciutat estava indissociablement lligada en l’imaginari mundial al nom de Mare Teresa. Per a aquest metge recentment emigrat a l’antiga metròpoli, el desconcert fou majúscul. Com era possible que una religiosa catòlica de fama modestíssima entre els calcutians hagués entrat en el llenguatge comú de l’anglès com a sinònim d’infinita bondat? Fent memòria dels seus anys de joventut, Chatterjee no recordava ni una sola conversa on algú hagués esmentat mai el nom de Mare Teresa de Calcuta.
Per als indis, Calcuta no és una paraula que evoqui carrers plens de desvalguts per a qui l’única esperança és un exèrcit de valentes monges salvadores. Calcuta és coneguda per ser la ciutat més esquerrana del país, plena de banderes roges onejants, de sindicats poderosíssims i de cercles d’agitació intel•lectual. Els pitjors estereotips sobre Calcuta són els que l’associen amb un excés de baralles intrapartidàries i d’intel•lectuals desenfeinats. Hi ha un refrany indi que afirma «Si tens un calcutià, tens un poeta; si en tens dos, tens un partit polític i amb tres, tens dos partits polítics». L’eclipsament de Calcuta per una monja reaccionària encengué l’ànim d’Aroup Chatterjee, qui començà un treball d’investigació que acabà publicant-se anys després. El llibre de Chatterjee desmunta els mites creats al voltant de l’obra caritativa de la Mare Teresa i n’exposa les pitjors misèries: ineficiència en la gestió de recursos, males pràctiques mèdiques elementals, foscos aliats en la seva promoció mediàtica internacional, èmfasi en la pregàries en comptes de la correcta cura de malalts, etc.
La Calcuta roja plora la mort de Jyoti Basu
Si la Calcuta dels mitjans de comunicació occidentals és la capital mundial de la caritat cristiana, la Calcuta real, en canvi, és la capital d’un estat indi tan important com Bengala Occidental (80 milions d’habitants), on els comunistes encapçalen el govern de Left Front (Front d’Esquerres) des de fa més de tres dècades. La figura central d’aquesta Calcuta fou, durant molts anys, Jyoti Basu. Cofundador del Partit Comunista de l’Índia (Marxista) [PCI (M)], Jyoti Basu fou primer ministre de Bengala Occidental de manera ininterrompuda durant vint-i-tres anys, des de l’arribada al poder del Front d’Esquerres el 1977 fins a la seva renúncia, el 2000.
La notícia de la mort de Basu, el passat 17 de gener, als 95 anys d’edat commocionà tota l’esquerra índia. Ja durant l’agonia de les setmanes prèvies, el seu precari estat de salut havia mantingut despert l’interès popular. Les portades dels diaris locals incloïen els darrers comunicats de premsa de l’equip mèdic que l’atenia. Multituds de simpatitzants s’havien anat congregant davant de l’hospital on estava ingressat. Entre les nombroses visites de líders polítics i socials a l’hospital AMRI de Calcuta, no hi faltà el primer ministre indi, Mammohan Singh. El 19 de gener rebé un funeral d’Estat, amb honors militars i desenes de milers de persones seguint el fèretre pels carrers. En el missatge de condol de Sonia Gandhi, la líder del Congrés Nacional Indi lamentà profundament «el traspàs del camarada Basu, un gran líder amb una gran visió, realisme polític, convicció i dedicació».
La premsa internacional també es féu ressó de la tràgica notícia. L’obituari que li dedicà The New York Times es referí a Basu com un «astut supervivent polític, hàbil en la formació de coalicions i en l’assoliment de consensos, les més grans iniciatives polítiques del qual foren les reformes agràries radicals a Bengala Occidental». Amb el llenguatge de classe que li és tan característic, el neoliberal The Economist resumia així les fílies i fòbies que despertà Basu entre els seus paisans: «Els homes de negoci que s’han enfrontat al sindicalisme militant de Bengala Occidental no tenen gaires coses bones a dir d’ell. (…) Però els camperols sense terra, beneficiaris del seu programa de distribució d’un milió d’acres de terra cultivable, l’adoraven; els vilatans que havien guanyat poder de decisió gràcies a la seva versió millorada de consells locals, els panchayati raj, el votaven amb entusiasme; i els usuaris del transport públic de Calcuta li podien agrair l’abaratiment dels tiquets».
Londres, els anys de formació en l’antifeixisme internacional
Uns apunts biogràfics sobre Jyoti Basu ens serviran per fer una ullada a la història del comunisme de Bengala Occidental, un fenomen força desconegut entre nosaltres a causa de la distància geogràfica i cultural que ens separa. El líder històric del comunisme bengaloccidental nasqué a Calcuta, el 8 de juliol de 1914. Basu va estudiar Dret a Londres, on va començar a militar l’any 1936, en plena efervescència de l’antifeixisme internacional. Els estudiants comunistes indis, per bé que organitzats en el marc del Partit Comunista de la Gran Bretanya (PCGB), formaren els seus propis grups a Londres, Cambridge i Oxford. El jove Basu començà a assistir a cercles d’estudi marxistes, on tenia de mestres, entre d’altres, a Harry Politt, Rajani Palme i Ben Bradley.
A Londres, es lliurà a una militància frenètica i integral. El gruix de la seva feina política el dedicà a la Federació d’Estudiants Indis, on combinà les tasques organitzatives amb contribucions teòriques per a la revista Indian Students and Socialism. La vida política de Basu, però, no es limitava a l’agitació propagandística dins la confortable bombolla del món acadèmic. En aquests anys, Basu organitzà un grup de joves comunistes que ensenyaven anglès a mariners indis analfabets de les barriades d’East London, on els sectors més empobrits de la classe treballadora londinenca malvivien en unes condicions de terrible misèria.
La confraternització d’indis i britànics en el si del PCGB era possible gràcies a les fermes conviccions antiimperialistes i antiracistes dels comunistes. Des de la fundació del partit, els comunistes s’havien destacat dins l’esquerra britànica per la seva capacitat de resistència als cants de sirena de l’imperialisme liberal. Prova d’aquesta estreta relació la donaren els brigadistes britànics en la Guerra Civil espanyola, quan batejaren el seu batalló com a Saklatvala Battalion, en honor al parlamentari comunista Shapurji Saklatvala, cofundador del PCGB i nascut a l’Índia.
Per a la generació del jove Basu, la solidaritat antifeixista amb la democràcia espanyola fou un element central en la seva formació política. En les seves memòries, Jyoti Basu no s’estalvia referències als efectes de la Guerra Civll espanyola en la resta de països. L’actitud respecte al conflicte espanyol, ja fos de suport a un dels bàndols o de mera indiferència, revelava una línia divisòria entre les forces veritablement democràtiques i progressistes i els partidaris de la reacció i l’status quo. Un bon exemple el trobem en la manera amb què Basu jutja Nehru, el futur president de l’Índia independent: «Nehru fou un dels líders indis a qui vaig aprendre a respectar durant la meva estada a Londres. Rebutjà les propostes de trobar-se amb líders feixistes com Hitler i Mussolini. A més, el fet que havia aixecat la seva veu contra Franco ens entusiasmà molt». Sens dubte, els anys del frontpopulisme a Londres segellaren una influència per a tota la vida. Al llarg de la seva carrera política com a líder del comunisme indi, Basu destacà pel seu antisectarisme i pels esforços dedicats a la formació de grans coalicions democràtiques i d’esquerres.
Guerra popular contra els nazis i la Gran Fam de Bengala
El 1940, Basu torna a Calcuta i s’uneix al Partit Comunista de l’Índia (PCI). Malgrat haver obtingut la llicenciatura de Dret, rebutja fer vida d’advocat i comença a militar com a funcionari del partit, conscient que la tria implica els riscos de la repressió i la penúria econòmica. La primera tasca que se li assigna és la d’organitzar sindicalment els treballadors ferroviaris. Basu demostrà una gran habilitat com a organitzador sindical. Al cap de poc temps, el sindicat de ferroviaris hegemonitzat pels comunistes era el més fort del sector a la regió de Bengala.
Als principis dels quaranta, l’activitat política a l’Índia era molt complicada, especialment per la repressió de les forces d’ocupació britànica. Els canvis bruscos en la política internacional també afegiren dificultats per al comunisme indi. Fins a la invasió nazi de la Unió Soviètica a la primavera de 1941, l’actitud del PCI cap a la guerra era la mateixa que la de la resta de forces nacionals i progressistes, liderades per Mahatma Gandhi i el Congrés Nacional Indi (CNI): la guerra entre les principals potències capitalistes europees era una guerra entre imperialistes. La principal diferència entre els nazis i els britànics era una qüestió de graus de sinceritat. Segons la visió hegemònica entre els lluitadors per la llibertat índia, els nazis vindrien a ser uns imperialistes desvergonyits, mentre que els britànics i els francesos guarnien el seus interessos imperialistes amb els mateixos bells ideals de llibertat i democràcia que escamotejaven a les sofertes masses de l’Índia. Per als comunistes, però, l’entrada de la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial convertí el conflicte bèl•lic en una guerra popular i antifeixista. Les contradiccions d’haver de lluitar al costat dels imperialistes britànics quedaven temporalment subordinades a l’objectiu immediat de derrotar les forces de l’Eix.
La bancarrota moral i administrativa de l’Imperi Britànic a l’Índia, totalment indiferent al sofriment del poble a què sotmetia, accentuava les dificultats de la nova postura dels comunistes vers la guerra. Quan, l’agost de 1942, Gandhi engegà les grans mobilitzacions per reclamar la independència immediata, conegudes com el Moviment d’Agost o Quit India, els comunistes decidiren mantenir-se’n al marge. Les revoltes es generalitzaren per tot el país, amb milers de morts i detinguts. A ulls de molts dels manifestants, la passivitat dels comunistes equivalia a traïció. Molts locals del partit foren incendiats i nombrosos militants patiren agressions per part de manifestants enfurismats.
Per als comunistes bengalins, els anys de la Segona Guerra Mundial foren especialment difícils, ja que hagueren de sofrir un dels pitjors crims de tota la història de l’imperialisme britànic a l’Índia: la Gran Fam de Bengala de 1943-44. Basu visqué la tragèdia de ben a prop. L’agost de 1943, Calcuta estava abarrotada de famolencs, que l’administració imperial mirava d’expulsar cap als afores de la ciutat. Les causes de la fam foren principalment polítiques. Tal com dictaminà una comissió d’investigació parlamentària, els administradors britànics negligiren les seves obligacions a l’hora de distribuir adequadament els aliments disponibles. No posaren fre a l’auge especulatiu ni demanaren ajuda externa a temps, mentre s’excusaven argüint que la culpa la tenien els atacs japonesos de la campanya militar de Birmània. Com a resultat, tres milions de bengalins moriren d’inanició.
Durant la Gran Fam, Basu s’implicà plenament en els esforços de socors humanitari per disminuir l’abast de la catàstrofe. Es passava el dia entre camps de socors, i els vespres assistia a les reunions del Comitè de Coordinació de Socors Mèdic, dirigit pel doctor B.C. Roy. La Gran Fam de Bengala deixà un record molt profund en la memòria dels bengalins. Molts anys després, Basu assegurava recordar amb nitidesa els dies en què Calcuta presencià les processons de cadàvers vivents que cridaven «Dóna’m una mica d’arròs! Dóna’m una mica de phen (suc d’arròs)!».
Un imperi a les acaballes
Entre el final de la Segona Guerra Mundial i la sortida dels britànics, l’Índia experimentà un període de gran agitació social i política. L’any 1946 fou un any extremadament conflictiu. L’esclat de violència intercomunitària entre musulmans i hindús, la lluita per l’alliberament dels presos polítics i l’amenaça d’una nova fam d’efectes devastadors feien de Bengala una regió especialment explosiva. La crisi alimentària reaparegué, però aquest cop, amb les autoritats britàniques desbordades, la resposta popular fou més ofensiva. Per tal d’alleugerir el patiment de les masses, funcionaris del partit comunista s’apoderaren dels magatzems dels acaparadors i distribuïren els aliments entre els més necessitats.
Des del 1936, amb la fundació de la poderosa federació de camperols All-India Kisan Shaba, els comunistes començaren a adquirir molta rellevància en les lluites del camp. A finals dels quaranta, els comunistes indis experimentaren un fort creixement en diversos fronts per tot el país, com per exemple en el moviment Telengana, una revolta camperola i antifeudal en l’antic estat principatí de Hyrabad, que durà cinc anys, de 1946 a 1951.
Al mateix temps, a Bengala, el 1946 s’inicià el moviment Tebhaga, liderat per camperols comunistes. Tebhaga significa un terç en bengalí. La principal demanda dels camperols bengalins era la reducció a un terç de la part de la collita destinada al terratinent, en comptes de la meitat. El moviment Tebhaga s’estengué amb força durant la segona meitat de la dècada dels quaranta. Allà on el moviment era fort, jornalers hindús i musulmans lluitaren braç a braç, malgrat que per aquella època la lluita intercomunitària a Bengala estava causant milers de morts. A mesura que el moviment creixia i els jornalers feien seu l’eslògan ‘Sacrificarem les nostres vides, però no les nostres collites’, Basu, ja membre del nou parlament estatal, traslladà les reivindicacions del moviment a la cambra legislativa, però no fou escoltat. Finalment, la repressió contra els camperols i les divisions intercomunitàries aconseguiren exhaurir les forces del moviment, que experimentà una derrota quasi absoluta. Com a victòria parcial, s’introduïren algunes millores que dificultaren els processos de desnonaments, però els canvis substancials en la relació entre camperols i terratinents haurien d’esperar fins a l’arribada dels comunistes al govern de Bengala Occidental.
Amb la independència de 1947, també arribà la partició entre Índia i Pakistan. La partició deixà Bengala dividida entre l’Est, de majoria musulmana, i l’Oest, de majoria hindú. Bengala Oriental conformaria la província oriental de Pakistan fins que, gràcies a una guerra d’independència amb intervenció índia, el 1971 es constituiria en la República Popular de Bangladesh. Per la seva banda, Bengala Occidental, amb capital a Calcuta, quedà integrada com un estat més de la Unió de l’Índia (República de l’Índia, a partir de 1950). Malgrat oposar-se a la partició entre Índia i Pakistan, els comunistes s’hagueren de reorganitzar a partir de les noves fronteres. Basu fou escollit diputat en el nou Parlament de Bengala Occidental, dominat ara pel CNI.
Després de la independència, la vida política continuà sent molt dura per a l’oposició comunista. Basu s’enfrontà amb el nou govern de Bengala Occidental sobre la qüestió del dret democràtic a la protesta pública. El 1948, el parlament bengaloccidental aprovà una llei de «poders especials» que permetia l’empresonament arbitrari dels oponents polítics. Per Basu, els anys cinquanta i seixanta foren anys de constants entrades i sortides de la presó. El 1967, quan Basu fou nomenat viceprimer ministre del govern del Front Unit de Bengala Occidental, la nova majoria parlamentària derogà la llei que tants cops havia estat usada contra la seva llibertat.
Vaga de tramvies, mobilitzacions de mestres i lluites pel preu del pa
Els anys 50 també foren anys d’enorme agitació política a Bengala Occidental, especialment en el període 1953-1959. L’onada de mobilitzacions començà el 1953, quan esclatà una revolta popular urbana contra l’increment del preu dels tramvies per als usuaris de segona classe, imposat per la Calcutta Tramways Company, de propietat britànica. Fou seguida per una gran mobilització de mestres l’any següent. Els avenços dels comunistes també es feren notar en el llunyà estat de Kerala, al sud-oest del país, on el 1957 arribà el primer govern comunista en un estat de la República de l’Índia. Les mobilitzacions pel dret a l’alimentació de l’estiu de 1959 tancaren una dècada molt agitada, amb altes cotes de violència.
A Bengala Occidental, la lluita contra la carestia dels aliments estava liderada per un organisme molt vinculat al partit comunista, el Comitè de Resistència a la Fam i a l’Augment de Preus (PIFRC, per les seves sigles en anglès). El PIFRC demanava control de preus, redistribució immediata de terres de propietat pública i confiscacions sense indemnització per als excedents de terra dels grans terratinents. El moviment desplegà les tàctiques més efectives al seu abast, des de la cerca i venta forçada de magatzems d’arròs en mans dels acaparadors fins a la vaga general. El PIFRC aconseguí doblegar el govern estatal, controlat pel CNI, però abans hagué de pagar un preu enorme en repressió. En les manifestacions de finals d’agost, la policia disparà contra els manifestants i matà una vintena de persones. En total, segons càlculs del diari centrista de Calcuta, The Statesman, durant les mobilitzacions pel dret als aliments moriren trenta-nou persones. Més de dotze mil persones foren arrestades, entre els quals es comptaren, pel cap baix, uns dos-cents líders comunistes. Joyti Basu fou un d’ells.
En efecte, Basu fou present en totes aquestes lluites, fidel a la seva concepció del que havia de ser un parlamentari comunista. Per Basu, la seva feina consistia principalment a fer d’altaveu dels moviments populars i democràtics al Parlament. Segons aquesta concepció, el parlamentari comunista havia d’adoptar una posició de servei respecte als representats i d’escepticisme i humilitat sobre la pròpia importància en el conjunt del moviment. Basu passava moltes hores visitant els obrers en vaga i els camperols en lluita, escoltant les seves reivindicacions i donant-los informació útil per a les seves lluites. «Durant els recessos de les jornades parlamentàries, havia de visitar els districtes. Sempre fou la nostra intenció tenir un contacte proper amb les masses per tal de promoure els seus temes a l’interior del Parlament» afirmà Basu en les seves memòries. Basu no es deixava enganyar pels elogis dels més propers. Era conscient que el que feia créixer la força del partit, tant en vots com en militants, era la presència destacada dels comunistes en totes les lluites socials del moment, no pas la destresa i diligència demostrada en l’execució dels seus deures com a líder parlamentari.
La dècada dels seixanta: escissions i progressos
Per al moviment comunista bengaloccidental, el balanç de la dècada dels seixanta resulta força contradictori. D’una banda, el 1967, en el marc de la coalició Front Unit, els comunistes aconsegueixen entrar per primer cop en el govern de Bengala Occidental, gràcies al creixement del moviment popular i a les divisions en el CNI local. L’experiència serà molt breu, a penes nou mesos, però serà suficient per provocar una nova escissió comunista. Per als comunistes indis, l’aspecte negatiu de la dècada serà justament aquest: la desunió de la família comunista en tres branques importants. La primera gran escissió tindrà lloc el 1964, quan les conseqüències de la guerra entre l’Índia i la Xina de 1962 faran esclatar les contradiccions internes. Ja feia anys que s’arrossegaven diferències sobre la caracterització de l’Estat indi i la política d’aliances. El resultat serà la creació del PCI (M), en què participarà Basu i que aviat s’erigirà com el principal partit comunista indi. En els seus orígens, es tractava d’un partit vagament maoista i profundament recelós a qualsevol pacte amb el CNI.
La segona escissió es donarà el 1967, quan al poble de Naxalbari, situat al nord de Bengala Occidental, un conflicte local de camperols comunistes, esperonats per l’entrada dels comunistes al govern estatal, s’intensificarà fins a acabar donant lloc a una guerrilla maoista coneguda com els naxalites i a una nova ruptura, aquest cop a l’interior del PCI (M). Quaranta anys més tard, els naxalites dominen extenses zones de l’Índia i no donen signes d’esgotament. La branca dretana del moviment comunista indi, que conserva el nom històric de Partit Comunista de l’Índia, és la més minoritària i ha acabat actuant en l’òrbita del PCI (M) com a soci menor del Front d’Esquerres.
La segona part d’aquest article tractarà sobre la història del moviment comunista de Bengala Occidental des de finals dels anys seixanta. L’economista keynesià John Kenneth Galbraith, ambaixador dels EUA a l’Índia durant la presidència de Kennedy, ens permet avançar-ne un resum. A pesar del seu anticomunisme militant, Galbraith no deixa de tenir part de raó quan descriu les dificultats internes i externes del moviment comunista indi de l’època: «Els comunistes indis, a mesura que passaren els anys, es dividiren en prosoviètics, proxinesos i proindis, a més de diversos grups marginals que consideraven tots els anteriors massa moderats. (...) A Kerala i Bengala Occidental, han arribat al poder governs comunistes. Allà han demostrat que el problema de massa gent, massa poca terra i massa poca indústria i l’equilibri de pobresa resultant són tan intractables per als comunistes com per a tots els altres».
Andreu Espasa
aespasa@fas.harvard.edu
El 1985 arribà a Londres un metge indi anomenat Aroup Chatterjee. Fins llavors, Chatterjee, natural de Calcuta, amb prou feines era conscient de fins a quin punt la seva estimada ciutat estava indissociablement lligada en l’imaginari mundial al nom de Mare Teresa. Per a aquest metge recentment emigrat a l’antiga metròpoli, el desconcert fou majúscul. Com era possible que una religiosa catòlica de fama modestíssima entre els calcutians hagués entrat en el llenguatge comú de l’anglès com a sinònim d’infinita bondat? Fent memòria dels seus anys de joventut, Chatterjee no recordava ni una sola conversa on algú hagués esmentat mai el nom de Mare Teresa de Calcuta.
Per als indis, Calcuta no és una paraula que evoqui carrers plens de desvalguts per a qui l’única esperança és un exèrcit de valentes monges salvadores. Calcuta és coneguda per ser la ciutat més esquerrana del país, plena de banderes roges onejants, de sindicats poderosíssims i de cercles d’agitació intel•lectual. Els pitjors estereotips sobre Calcuta són els que l’associen amb un excés de baralles intrapartidàries i d’intel•lectuals desenfeinats. Hi ha un refrany indi que afirma «Si tens un calcutià, tens un poeta; si en tens dos, tens un partit polític i amb tres, tens dos partits polítics». L’eclipsament de Calcuta per una monja reaccionària encengué l’ànim d’Aroup Chatterjee, qui començà un treball d’investigació que acabà publicant-se anys després. El llibre de Chatterjee desmunta els mites creats al voltant de l’obra caritativa de la Mare Teresa i n’exposa les pitjors misèries: ineficiència en la gestió de recursos, males pràctiques mèdiques elementals, foscos aliats en la seva promoció mediàtica internacional, èmfasi en la pregàries en comptes de la correcta cura de malalts, etc.
La Calcuta roja plora la mort de Jyoti Basu
Si la Calcuta dels mitjans de comunicació occidentals és la capital mundial de la caritat cristiana, la Calcuta real, en canvi, és la capital d’un estat indi tan important com Bengala Occidental (80 milions d’habitants), on els comunistes encapçalen el govern de Left Front (Front d’Esquerres) des de fa més de tres dècades. La figura central d’aquesta Calcuta fou, durant molts anys, Jyoti Basu. Cofundador del Partit Comunista de l’Índia (Marxista) [PCI (M)], Jyoti Basu fou primer ministre de Bengala Occidental de manera ininterrompuda durant vint-i-tres anys, des de l’arribada al poder del Front d’Esquerres el 1977 fins a la seva renúncia, el 2000.
La notícia de la mort de Basu, el passat 17 de gener, als 95 anys d’edat commocionà tota l’esquerra índia. Ja durant l’agonia de les setmanes prèvies, el seu precari estat de salut havia mantingut despert l’interès popular. Les portades dels diaris locals incloïen els darrers comunicats de premsa de l’equip mèdic que l’atenia. Multituds de simpatitzants s’havien anat congregant davant de l’hospital on estava ingressat. Entre les nombroses visites de líders polítics i socials a l’hospital AMRI de Calcuta, no hi faltà el primer ministre indi, Mammohan Singh. El 19 de gener rebé un funeral d’Estat, amb honors militars i desenes de milers de persones seguint el fèretre pels carrers. En el missatge de condol de Sonia Gandhi, la líder del Congrés Nacional Indi lamentà profundament «el traspàs del camarada Basu, un gran líder amb una gran visió, realisme polític, convicció i dedicació».
La premsa internacional també es féu ressó de la tràgica notícia. L’obituari que li dedicà The New York Times es referí a Basu com un «astut supervivent polític, hàbil en la formació de coalicions i en l’assoliment de consensos, les més grans iniciatives polítiques del qual foren les reformes agràries radicals a Bengala Occidental». Amb el llenguatge de classe que li és tan característic, el neoliberal The Economist resumia així les fílies i fòbies que despertà Basu entre els seus paisans: «Els homes de negoci que s’han enfrontat al sindicalisme militant de Bengala Occidental no tenen gaires coses bones a dir d’ell. (…) Però els camperols sense terra, beneficiaris del seu programa de distribució d’un milió d’acres de terra cultivable, l’adoraven; els vilatans que havien guanyat poder de decisió gràcies a la seva versió millorada de consells locals, els panchayati raj, el votaven amb entusiasme; i els usuaris del transport públic de Calcuta li podien agrair l’abaratiment dels tiquets».
Londres, els anys de formació en l’antifeixisme internacional
Uns apunts biogràfics sobre Jyoti Basu ens serviran per fer una ullada a la història del comunisme de Bengala Occidental, un fenomen força desconegut entre nosaltres a causa de la distància geogràfica i cultural que ens separa. El líder històric del comunisme bengaloccidental nasqué a Calcuta, el 8 de juliol de 1914. Basu va estudiar Dret a Londres, on va començar a militar l’any 1936, en plena efervescència de l’antifeixisme internacional. Els estudiants comunistes indis, per bé que organitzats en el marc del Partit Comunista de la Gran Bretanya (PCGB), formaren els seus propis grups a Londres, Cambridge i Oxford. El jove Basu començà a assistir a cercles d’estudi marxistes, on tenia de mestres, entre d’altres, a Harry Politt, Rajani Palme i Ben Bradley.
A Londres, es lliurà a una militància frenètica i integral. El gruix de la seva feina política el dedicà a la Federació d’Estudiants Indis, on combinà les tasques organitzatives amb contribucions teòriques per a la revista Indian Students and Socialism. La vida política de Basu, però, no es limitava a l’agitació propagandística dins la confortable bombolla del món acadèmic. En aquests anys, Basu organitzà un grup de joves comunistes que ensenyaven anglès a mariners indis analfabets de les barriades d’East London, on els sectors més empobrits de la classe treballadora londinenca malvivien en unes condicions de terrible misèria.
La confraternització d’indis i britànics en el si del PCGB era possible gràcies a les fermes conviccions antiimperialistes i antiracistes dels comunistes. Des de la fundació del partit, els comunistes s’havien destacat dins l’esquerra britànica per la seva capacitat de resistència als cants de sirena de l’imperialisme liberal. Prova d’aquesta estreta relació la donaren els brigadistes britànics en la Guerra Civil espanyola, quan batejaren el seu batalló com a Saklatvala Battalion, en honor al parlamentari comunista Shapurji Saklatvala, cofundador del PCGB i nascut a l’Índia.
Per a la generació del jove Basu, la solidaritat antifeixista amb la democràcia espanyola fou un element central en la seva formació política. En les seves memòries, Jyoti Basu no s’estalvia referències als efectes de la Guerra Civll espanyola en la resta de països. L’actitud respecte al conflicte espanyol, ja fos de suport a un dels bàndols o de mera indiferència, revelava una línia divisòria entre les forces veritablement democràtiques i progressistes i els partidaris de la reacció i l’status quo. Un bon exemple el trobem en la manera amb què Basu jutja Nehru, el futur president de l’Índia independent: «Nehru fou un dels líders indis a qui vaig aprendre a respectar durant la meva estada a Londres. Rebutjà les propostes de trobar-se amb líders feixistes com Hitler i Mussolini. A més, el fet que havia aixecat la seva veu contra Franco ens entusiasmà molt». Sens dubte, els anys del frontpopulisme a Londres segellaren una influència per a tota la vida. Al llarg de la seva carrera política com a líder del comunisme indi, Basu destacà pel seu antisectarisme i pels esforços dedicats a la formació de grans coalicions democràtiques i d’esquerres.
Guerra popular contra els nazis i la Gran Fam de Bengala
El 1940, Basu torna a Calcuta i s’uneix al Partit Comunista de l’Índia (PCI). Malgrat haver obtingut la llicenciatura de Dret, rebutja fer vida d’advocat i comença a militar com a funcionari del partit, conscient que la tria implica els riscos de la repressió i la penúria econòmica. La primera tasca que se li assigna és la d’organitzar sindicalment els treballadors ferroviaris. Basu demostrà una gran habilitat com a organitzador sindical. Al cap de poc temps, el sindicat de ferroviaris hegemonitzat pels comunistes era el més fort del sector a la regió de Bengala.
Als principis dels quaranta, l’activitat política a l’Índia era molt complicada, especialment per la repressió de les forces d’ocupació britànica. Els canvis bruscos en la política internacional també afegiren dificultats per al comunisme indi. Fins a la invasió nazi de la Unió Soviètica a la primavera de 1941, l’actitud del PCI cap a la guerra era la mateixa que la de la resta de forces nacionals i progressistes, liderades per Mahatma Gandhi i el Congrés Nacional Indi (CNI): la guerra entre les principals potències capitalistes europees era una guerra entre imperialistes. La principal diferència entre els nazis i els britànics era una qüestió de graus de sinceritat. Segons la visió hegemònica entre els lluitadors per la llibertat índia, els nazis vindrien a ser uns imperialistes desvergonyits, mentre que els britànics i els francesos guarnien el seus interessos imperialistes amb els mateixos bells ideals de llibertat i democràcia que escamotejaven a les sofertes masses de l’Índia. Per als comunistes, però, l’entrada de la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial convertí el conflicte bèl•lic en una guerra popular i antifeixista. Les contradiccions d’haver de lluitar al costat dels imperialistes britànics quedaven temporalment subordinades a l’objectiu immediat de derrotar les forces de l’Eix.
La bancarrota moral i administrativa de l’Imperi Britànic a l’Índia, totalment indiferent al sofriment del poble a què sotmetia, accentuava les dificultats de la nova postura dels comunistes vers la guerra. Quan, l’agost de 1942, Gandhi engegà les grans mobilitzacions per reclamar la independència immediata, conegudes com el Moviment d’Agost o Quit India, els comunistes decidiren mantenir-se’n al marge. Les revoltes es generalitzaren per tot el país, amb milers de morts i detinguts. A ulls de molts dels manifestants, la passivitat dels comunistes equivalia a traïció. Molts locals del partit foren incendiats i nombrosos militants patiren agressions per part de manifestants enfurismats.
Per als comunistes bengalins, els anys de la Segona Guerra Mundial foren especialment difícils, ja que hagueren de sofrir un dels pitjors crims de tota la història de l’imperialisme britànic a l’Índia: la Gran Fam de Bengala de 1943-44. Basu visqué la tragèdia de ben a prop. L’agost de 1943, Calcuta estava abarrotada de famolencs, que l’administració imperial mirava d’expulsar cap als afores de la ciutat. Les causes de la fam foren principalment polítiques. Tal com dictaminà una comissió d’investigació parlamentària, els administradors britànics negligiren les seves obligacions a l’hora de distribuir adequadament els aliments disponibles. No posaren fre a l’auge especulatiu ni demanaren ajuda externa a temps, mentre s’excusaven argüint que la culpa la tenien els atacs japonesos de la campanya militar de Birmània. Com a resultat, tres milions de bengalins moriren d’inanició.
Durant la Gran Fam, Basu s’implicà plenament en els esforços de socors humanitari per disminuir l’abast de la catàstrofe. Es passava el dia entre camps de socors, i els vespres assistia a les reunions del Comitè de Coordinació de Socors Mèdic, dirigit pel doctor B.C. Roy. La Gran Fam de Bengala deixà un record molt profund en la memòria dels bengalins. Molts anys després, Basu assegurava recordar amb nitidesa els dies en què Calcuta presencià les processons de cadàvers vivents que cridaven «Dóna’m una mica d’arròs! Dóna’m una mica de phen (suc d’arròs)!».
Un imperi a les acaballes
Entre el final de la Segona Guerra Mundial i la sortida dels britànics, l’Índia experimentà un període de gran agitació social i política. L’any 1946 fou un any extremadament conflictiu. L’esclat de violència intercomunitària entre musulmans i hindús, la lluita per l’alliberament dels presos polítics i l’amenaça d’una nova fam d’efectes devastadors feien de Bengala una regió especialment explosiva. La crisi alimentària reaparegué, però aquest cop, amb les autoritats britàniques desbordades, la resposta popular fou més ofensiva. Per tal d’alleugerir el patiment de les masses, funcionaris del partit comunista s’apoderaren dels magatzems dels acaparadors i distribuïren els aliments entre els més necessitats.
Des del 1936, amb la fundació de la poderosa federació de camperols All-India Kisan Shaba, els comunistes començaren a adquirir molta rellevància en les lluites del camp. A finals dels quaranta, els comunistes indis experimentaren un fort creixement en diversos fronts per tot el país, com per exemple en el moviment Telengana, una revolta camperola i antifeudal en l’antic estat principatí de Hyrabad, que durà cinc anys, de 1946 a 1951.
Al mateix temps, a Bengala, el 1946 s’inicià el moviment Tebhaga, liderat per camperols comunistes. Tebhaga significa un terç en bengalí. La principal demanda dels camperols bengalins era la reducció a un terç de la part de la collita destinada al terratinent, en comptes de la meitat. El moviment Tebhaga s’estengué amb força durant la segona meitat de la dècada dels quaranta. Allà on el moviment era fort, jornalers hindús i musulmans lluitaren braç a braç, malgrat que per aquella època la lluita intercomunitària a Bengala estava causant milers de morts. A mesura que el moviment creixia i els jornalers feien seu l’eslògan ‘Sacrificarem les nostres vides, però no les nostres collites’, Basu, ja membre del nou parlament estatal, traslladà les reivindicacions del moviment a la cambra legislativa, però no fou escoltat. Finalment, la repressió contra els camperols i les divisions intercomunitàries aconseguiren exhaurir les forces del moviment, que experimentà una derrota quasi absoluta. Com a victòria parcial, s’introduïren algunes millores que dificultaren els processos de desnonaments, però els canvis substancials en la relació entre camperols i terratinents haurien d’esperar fins a l’arribada dels comunistes al govern de Bengala Occidental.
Amb la independència de 1947, també arribà la partició entre Índia i Pakistan. La partició deixà Bengala dividida entre l’Est, de majoria musulmana, i l’Oest, de majoria hindú. Bengala Oriental conformaria la província oriental de Pakistan fins que, gràcies a una guerra d’independència amb intervenció índia, el 1971 es constituiria en la República Popular de Bangladesh. Per la seva banda, Bengala Occidental, amb capital a Calcuta, quedà integrada com un estat més de la Unió de l’Índia (República de l’Índia, a partir de 1950). Malgrat oposar-se a la partició entre Índia i Pakistan, els comunistes s’hagueren de reorganitzar a partir de les noves fronteres. Basu fou escollit diputat en el nou Parlament de Bengala Occidental, dominat ara pel CNI.
Després de la independència, la vida política continuà sent molt dura per a l’oposició comunista. Basu s’enfrontà amb el nou govern de Bengala Occidental sobre la qüestió del dret democràtic a la protesta pública. El 1948, el parlament bengaloccidental aprovà una llei de «poders especials» que permetia l’empresonament arbitrari dels oponents polítics. Per Basu, els anys cinquanta i seixanta foren anys de constants entrades i sortides de la presó. El 1967, quan Basu fou nomenat viceprimer ministre del govern del Front Unit de Bengala Occidental, la nova majoria parlamentària derogà la llei que tants cops havia estat usada contra la seva llibertat.
Vaga de tramvies, mobilitzacions de mestres i lluites pel preu del pa
Els anys 50 també foren anys d’enorme agitació política a Bengala Occidental, especialment en el període 1953-1959. L’onada de mobilitzacions començà el 1953, quan esclatà una revolta popular urbana contra l’increment del preu dels tramvies per als usuaris de segona classe, imposat per la Calcutta Tramways Company, de propietat britànica. Fou seguida per una gran mobilització de mestres l’any següent. Els avenços dels comunistes també es feren notar en el llunyà estat de Kerala, al sud-oest del país, on el 1957 arribà el primer govern comunista en un estat de la República de l’Índia. Les mobilitzacions pel dret a l’alimentació de l’estiu de 1959 tancaren una dècada molt agitada, amb altes cotes de violència.
A Bengala Occidental, la lluita contra la carestia dels aliments estava liderada per un organisme molt vinculat al partit comunista, el Comitè de Resistència a la Fam i a l’Augment de Preus (PIFRC, per les seves sigles en anglès). El PIFRC demanava control de preus, redistribució immediata de terres de propietat pública i confiscacions sense indemnització per als excedents de terra dels grans terratinents. El moviment desplegà les tàctiques més efectives al seu abast, des de la cerca i venta forçada de magatzems d’arròs en mans dels acaparadors fins a la vaga general. El PIFRC aconseguí doblegar el govern estatal, controlat pel CNI, però abans hagué de pagar un preu enorme en repressió. En les manifestacions de finals d’agost, la policia disparà contra els manifestants i matà una vintena de persones. En total, segons càlculs del diari centrista de Calcuta, The Statesman, durant les mobilitzacions pel dret als aliments moriren trenta-nou persones. Més de dotze mil persones foren arrestades, entre els quals es comptaren, pel cap baix, uns dos-cents líders comunistes. Joyti Basu fou un d’ells.
En efecte, Basu fou present en totes aquestes lluites, fidel a la seva concepció del que havia de ser un parlamentari comunista. Per Basu, la seva feina consistia principalment a fer d’altaveu dels moviments populars i democràtics al Parlament. Segons aquesta concepció, el parlamentari comunista havia d’adoptar una posició de servei respecte als representats i d’escepticisme i humilitat sobre la pròpia importància en el conjunt del moviment. Basu passava moltes hores visitant els obrers en vaga i els camperols en lluita, escoltant les seves reivindicacions i donant-los informació útil per a les seves lluites. «Durant els recessos de les jornades parlamentàries, havia de visitar els districtes. Sempre fou la nostra intenció tenir un contacte proper amb les masses per tal de promoure els seus temes a l’interior del Parlament» afirmà Basu en les seves memòries. Basu no es deixava enganyar pels elogis dels més propers. Era conscient que el que feia créixer la força del partit, tant en vots com en militants, era la presència destacada dels comunistes en totes les lluites socials del moment, no pas la destresa i diligència demostrada en l’execució dels seus deures com a líder parlamentari.
La dècada dels seixanta: escissions i progressos
Per al moviment comunista bengaloccidental, el balanç de la dècada dels seixanta resulta força contradictori. D’una banda, el 1967, en el marc de la coalició Front Unit, els comunistes aconsegueixen entrar per primer cop en el govern de Bengala Occidental, gràcies al creixement del moviment popular i a les divisions en el CNI local. L’experiència serà molt breu, a penes nou mesos, però serà suficient per provocar una nova escissió comunista. Per als comunistes indis, l’aspecte negatiu de la dècada serà justament aquest: la desunió de la família comunista en tres branques importants. La primera gran escissió tindrà lloc el 1964, quan les conseqüències de la guerra entre l’Índia i la Xina de 1962 faran esclatar les contradiccions internes. Ja feia anys que s’arrossegaven diferències sobre la caracterització de l’Estat indi i la política d’aliances. El resultat serà la creació del PCI (M), en què participarà Basu i que aviat s’erigirà com el principal partit comunista indi. En els seus orígens, es tractava d’un partit vagament maoista i profundament recelós a qualsevol pacte amb el CNI.
La segona escissió es donarà el 1967, quan al poble de Naxalbari, situat al nord de Bengala Occidental, un conflicte local de camperols comunistes, esperonats per l’entrada dels comunistes al govern estatal, s’intensificarà fins a acabar donant lloc a una guerrilla maoista coneguda com els naxalites i a una nova ruptura, aquest cop a l’interior del PCI (M). Quaranta anys més tard, els naxalites dominen extenses zones de l’Índia i no donen signes d’esgotament. La branca dretana del moviment comunista indi, que conserva el nom històric de Partit Comunista de l’Índia, és la més minoritària i ha acabat actuant en l’òrbita del PCI (M) com a soci menor del Front d’Esquerres.
La segona part d’aquest article tractarà sobre la història del moviment comunista de Bengala Occidental des de finals dels anys seixanta. L’economista keynesià John Kenneth Galbraith, ambaixador dels EUA a l’Índia durant la presidència de Kennedy, ens permet avançar-ne un resum. A pesar del seu anticomunisme militant, Galbraith no deixa de tenir part de raó quan descriu les dificultats internes i externes del moviment comunista indi de l’època: «Els comunistes indis, a mesura que passaren els anys, es dividiren en prosoviètics, proxinesos i proindis, a més de diversos grups marginals que consideraven tots els anteriors massa moderats. (...) A Kerala i Bengala Occidental, han arribat al poder governs comunistes. Allà han demostrat que el problema de massa gent, massa poca terra i massa poca indústria i l’equilibri de pobresa resultant són tan intractables per als comunistes com per a tots els altres».
Etiquetes de comentaris: 13, l'Espurna, Memòria Històrica
Publica un comentari