CAÍDA LIBRE. EL LIBRE MERCADO Y EL HUNDIMIENTO DE LA ECONOMÍA MUNDIAL Joseph. E. Stiglitz
Editorial Taurus, Madrid, 2010
ISBN: 978-84-306-0783-9
Xavier Zambrano
Stiglitz, en aquest seu últim llibre, comença descrivint breument les causes de la crisi: anys de política econòmica regida per la doctrina Reagan-Bush de desregulació, executada pel seu profeta Greenspan i supervisada per reguladors que no creien en la regulació; una creença cega en el lliure mercat que va portar a instruments tan «exuberants» com hipoteques dissenyades com bombes de rellotgeria per ser impagables. Però, tal com assenyala Stiglitz, el col•lapse de Lehman Brothers marca històricament el final del fonamentalisme de mercat:
«El petard els va explotar a les mans. Els instruments financers que els bancs venien utilitzant per explotar els pobres se’ls van girar en contra i ells van tombar.»
A partir d’aquesta fita, tothom està d’acord en què l’Estat ha de jugar un rol en economia, el camp de batalla s’ha desplaçat a dilucidar quin és exactament aquest rol. La solució adoptada per Bush i continuada per Obama és titllada per Stiglitz d’estat del benestar corporatiu: el diner públic paga els plats trencats dels desvaris financers i, a canvi, no obté cap mena de control polític sobre les entitats intervingudes, només difuses reafirmacions d’haver evitat l’hecatombe. Segons Stiglitz, els plans Bush-Obama de rescat financer estan basats en la por.
El gruix del llibre se centra a analitzar la resposta a la crisi, principalment la resposta donada per Obama. En adoptar aquest enfocament, Stiglitz mostra un atreviment no gens usual en l’esfera de les publicacions econòmiques, entregades en la seva majoria o bé al còmode distanciament d’interpretar la producció de blat a les acaballes de l’Imperi Romà o bé a la interessada immediatesa de fornir d’arguments a la política dominant de torn.
Segons Stiglitz, els plans d’estímul econòmic proposats per Obama tenen massa defectes. En primer lloc, el seu volum és poc ambiciós. A més, una tercera part està dedicada a retallades d’impostos. Les retallades d’impostos no funcionen perquè tenen un multiplicador (creixement que generen per dòlar invertit per l’Estat) molt baix. La doctrina del trickle-down consistent a retallar impostos als més rics i esperar que, d’alguna manera, els beneficis gotegin sobre els més desfavorits és una estupidesa: el degoteig és més rar que el d’una estalactita. També les retallades indiscriminades sense tenir en compte el nivell de renda (com les que s’han aplicat a Espanya) són injustes i ineficaces per estimular la demanda. Mesures com incentivar la compra de cotxes són vistes per Stiglitz com una prolongació de l’agonia d’empreses incompetents, estratègies curtes de mires que no creen valor econòmic a llarg termini. En general, Stiglitz és molt crític amb l’estratègia de trampejar la situació i esperar com si la crisi no fos més que una raresa meteorològica destinada a escampar i no un reflex de defectes estructurals. Això equival a «xutar la llauna una mica més enllà».
Una recuperació sòlida implicaria repensar el sistema capitalista. En aquest punt, Stiglitz és un reformista de l’escola keynesiana. Proposa una intervenció decidida de l’Estat en la regulació del mercat, el desmembrament de les monstruoses empreses too big to fail i l’enfortiment dels mecanismes de protecció social. Stiglitz no comparteix el recel paranoic dels economistes nord-americans sobre la propietat pública d’algunes empreses. Al contrari, assenyala exemples d’empreses públiques reeixides com les fàbriques d’acer de Corea del Sud i Taiwan; també d’economies senceres amb un fort dirigisme estatal com la xinesa que ha aconseguit: «créixer a una mitjana del 9,7% anual durant més de 30 anys i treure centenars de milions de persones de la pobresa».
Els seus col•legues economistes tampoc surten gaire ben parats. És evident que la majoria no va veure venir la crisi. A més, els models econòmics tradicionals contenen, per Stiglitz, dos defectes de base: consideren l’ésser humà com un actor racional que pren decisions en un marc d’informació perfecta. Per Stiglitz, els humans són, a tot estirar i en un bon dia, previsiblement irracionals. Els qui signaven hipoteques depredadores no actuaven gaire racionalment, però el cert és que se’ls escamotejava informació bàsica sobre el que estaven signant. La informació perfecta no existeix en un món financer dominat per la confusió entre la banca comercial i la banca d’inversió, i el secretisme de la informació privilegiada i els conflictes d’interessos.
Stiglitz troba en aquest volum un punt dolç de llegibilitat: ni grolleria divulgativa ni pirotècnia tècnica. El llibre pot ser llegit d’una tirada i en cap moment aclapara amb el devessall de dades que tant agrada als economistes. Tanmateix, totes les seves afirmacions estan substanciades en un ampli aparell crític que comprèn 50 pàgines de notes situades convenientment al final del llibre.
Tot i així, el llibre es mou en tot moment en l’abstracte món de les idees, hi trobem a faltar alguns esquitxos del fang del «factor humà». Si tenim present que Stiglitz ha estat vicepresident del Banc Mundial i assessor principal en matèria econòmica del govern Clinton, sabem que ha conegut els principals actors darrere d’aquesta tragèdia de la crisi. S’hi ha reunit, discutit i compartit més d’un sopar exuberant a Davos. Per què, doncs, no trobem al llibre retrats d’aquests personatges, frases dites a altes hores de la matinada i amb altes dosis d’alcohol que traeixen la carnassa humana sota les ideologies? Ens sembla una ocasió perduda d’haver fet un llibre en la línia del magistral Les conseqüències econòmiques de la pau (1919). El llibre de Keynes, escrit també en un moment de profunda crisi mundial, no escamoteja el factor humà, no sembla escrit des del búnquer d’alguna tranquil•la institució acadèmica, sinó des de la trinxera on es prenen les decisions i on, inevitablement, la gent es taca de sang. És la diferencia, suposo, entre ser Keynes i ser un keynesià.
Editorial Taurus, Madrid, 2010
ISBN: 978-84-306-0783-9
Xavier Zambrano
Stiglitz, en aquest seu últim llibre, comença descrivint breument les causes de la crisi: anys de política econòmica regida per la doctrina Reagan-Bush de desregulació, executada pel seu profeta Greenspan i supervisada per reguladors que no creien en la regulació; una creença cega en el lliure mercat que va portar a instruments tan «exuberants» com hipoteques dissenyades com bombes de rellotgeria per ser impagables. Però, tal com assenyala Stiglitz, el col•lapse de Lehman Brothers marca històricament el final del fonamentalisme de mercat:
«El petard els va explotar a les mans. Els instruments financers que els bancs venien utilitzant per explotar els pobres se’ls van girar en contra i ells van tombar.»
A partir d’aquesta fita, tothom està d’acord en què l’Estat ha de jugar un rol en economia, el camp de batalla s’ha desplaçat a dilucidar quin és exactament aquest rol. La solució adoptada per Bush i continuada per Obama és titllada per Stiglitz d’estat del benestar corporatiu: el diner públic paga els plats trencats dels desvaris financers i, a canvi, no obté cap mena de control polític sobre les entitats intervingudes, només difuses reafirmacions d’haver evitat l’hecatombe. Segons Stiglitz, els plans Bush-Obama de rescat financer estan basats en la por.
El gruix del llibre se centra a analitzar la resposta a la crisi, principalment la resposta donada per Obama. En adoptar aquest enfocament, Stiglitz mostra un atreviment no gens usual en l’esfera de les publicacions econòmiques, entregades en la seva majoria o bé al còmode distanciament d’interpretar la producció de blat a les acaballes de l’Imperi Romà o bé a la interessada immediatesa de fornir d’arguments a la política dominant de torn.
Segons Stiglitz, els plans d’estímul econòmic proposats per Obama tenen massa defectes. En primer lloc, el seu volum és poc ambiciós. A més, una tercera part està dedicada a retallades d’impostos. Les retallades d’impostos no funcionen perquè tenen un multiplicador (creixement que generen per dòlar invertit per l’Estat) molt baix. La doctrina del trickle-down consistent a retallar impostos als més rics i esperar que, d’alguna manera, els beneficis gotegin sobre els més desfavorits és una estupidesa: el degoteig és més rar que el d’una estalactita. També les retallades indiscriminades sense tenir en compte el nivell de renda (com les que s’han aplicat a Espanya) són injustes i ineficaces per estimular la demanda. Mesures com incentivar la compra de cotxes són vistes per Stiglitz com una prolongació de l’agonia d’empreses incompetents, estratègies curtes de mires que no creen valor econòmic a llarg termini. En general, Stiglitz és molt crític amb l’estratègia de trampejar la situació i esperar com si la crisi no fos més que una raresa meteorològica destinada a escampar i no un reflex de defectes estructurals. Això equival a «xutar la llauna una mica més enllà».
Una recuperació sòlida implicaria repensar el sistema capitalista. En aquest punt, Stiglitz és un reformista de l’escola keynesiana. Proposa una intervenció decidida de l’Estat en la regulació del mercat, el desmembrament de les monstruoses empreses too big to fail i l’enfortiment dels mecanismes de protecció social. Stiglitz no comparteix el recel paranoic dels economistes nord-americans sobre la propietat pública d’algunes empreses. Al contrari, assenyala exemples d’empreses públiques reeixides com les fàbriques d’acer de Corea del Sud i Taiwan; també d’economies senceres amb un fort dirigisme estatal com la xinesa que ha aconseguit: «créixer a una mitjana del 9,7% anual durant més de 30 anys i treure centenars de milions de persones de la pobresa».
Els seus col•legues economistes tampoc surten gaire ben parats. És evident que la majoria no va veure venir la crisi. A més, els models econòmics tradicionals contenen, per Stiglitz, dos defectes de base: consideren l’ésser humà com un actor racional que pren decisions en un marc d’informació perfecta. Per Stiglitz, els humans són, a tot estirar i en un bon dia, previsiblement irracionals. Els qui signaven hipoteques depredadores no actuaven gaire racionalment, però el cert és que se’ls escamotejava informació bàsica sobre el que estaven signant. La informació perfecta no existeix en un món financer dominat per la confusió entre la banca comercial i la banca d’inversió, i el secretisme de la informació privilegiada i els conflictes d’interessos.
Stiglitz troba en aquest volum un punt dolç de llegibilitat: ni grolleria divulgativa ni pirotècnia tècnica. El llibre pot ser llegit d’una tirada i en cap moment aclapara amb el devessall de dades que tant agrada als economistes. Tanmateix, totes les seves afirmacions estan substanciades en un ampli aparell crític que comprèn 50 pàgines de notes situades convenientment al final del llibre.
Tot i així, el llibre es mou en tot moment en l’abstracte món de les idees, hi trobem a faltar alguns esquitxos del fang del «factor humà». Si tenim present que Stiglitz ha estat vicepresident del Banc Mundial i assessor principal en matèria econòmica del govern Clinton, sabem que ha conegut els principals actors darrere d’aquesta tragèdia de la crisi. S’hi ha reunit, discutit i compartit més d’un sopar exuberant a Davos. Per què, doncs, no trobem al llibre retrats d’aquests personatges, frases dites a altes hores de la matinada i amb altes dosis d’alcohol que traeixen la carnassa humana sota les ideologies? Ens sembla una ocasió perduda d’haver fet un llibre en la línia del magistral Les conseqüències econòmiques de la pau (1919). El llibre de Keynes, escrit també en un moment de profunda crisi mundial, no escamoteja el factor humà, no sembla escrit des del búnquer d’alguna tranquil•la institució acadèmica, sinó des de la trinxera on es prenen les decisions i on, inevitablement, la gent es taca de sang. És la diferencia, suposo, entre ser Keynes i ser un keynesià.
Publica un comentari