María Martínez Iglesias
Sociòloga
Les Conferències Mundials sobre la Dona, que organitza l'ONU quinquennalment des de l'any 1975, marquen les línies de la política de gènere en l'àrea internacional. Fins al 1995 la filosofia de les polítiques d'equitat era afegeixi dones i remogui. Però la Quarta Conferència Mundial celebrada a Pequín va suposar un canvi substancial en com s’havia d’enfocar la lluita contra la desigualtat. Primer, perquè va tenir un èxit rotund de participació. Hi van anar representants de 189 països. Segon, perquè es va aprovar una plataforma d'acció amb punts concrets d'actuació: pobresa, educació i capacitació, violència, conflictes armats, economia, participació en el poder i en l'adopció de decisions, els mecanismes institucionals per al progrés de la dona, els drets humans, mitjans de comunicació, el medi ambient i la infància. I tercer, i més important, les polítiques de gènere van donar un tomb. Ja no era qüestió de fer-nos objecte passiu d'ajudes o d'introduir cegament a les institucions sinó de qüestionar si la vida pública permetia participar persones amb responsabilitat de cura, amb trajectòries vitals i amb prioritats diferents de les de l'home públic. No era qüestió que les nenes deixessin els laterals dels camps de futbol per jugar com a davanteres, sinó de qüestionar-se perquè el camp de futbol i les prioritats masculines havien d’ocupar el centre de l'interès general. Beijing va enviar les persones participants de tornada a casa amb una conclusió clara i comú: la societat havia de ser revisada des dels seus fonaments.
La influència de Pequín es pot notar en la generalització de conceptes com transversalitat o apoderament, amb la multiplicació de les notícies que tenen a veure amb les desigualtats o amb la visibilització de problemes abans ocults com la violència vers les dones o la discriminació salarial. Espanya i Catalunya s’han recolzat en moltes de les seves polítiques d'igualtat en els acords de Beijing. Importants lleis relacionades amb la igualtat aprovades en els últims anys com la llei integral contra la violència de gènere, la llei orgànica per a la igualtat efectiva entre homes i dones o la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista, enuncien en els seus preàmbuls les mesures adoptades l'any 1995 i les posteriors revisions. Precisament aquest any s'han reunit a Nova York institucions i activistes per veure per tercera vegada els èxits i els desafiaments en l’acompliment de la Plataforma de Beijing.
Les conclusions mostren que el gran avenç l'ha constituït l'increment de les taxes d'educació de les dones, però queden encara molts problemes sense resoldre. A la pàgina web de Unifem s’hi pot llegir: cada any, 536.000 dones i nenes moren com a resultat de complicacions durant l'embaràs, el part o posteriors al part, la gran majoria en països en vies de desenvolupament. La violència contra les dones i les nenes és una pandèmia internacional, amb un percentatge de fins a un 70 per cent de les dones que han experimentat violència al llarg de la seva vida. L'accés als mercats laborals i a treballs decents continua sent limitat per a les dones. Segons les estimacions, el 2008 un 52,6 per cent de les dones formava part de la força laboral, en comparació amb el 77,5 per cent dels homes. Les dones tenen, amb més freqüència que els homes, salaris baixos, baixos estatus laborals i llocs de treball vulnerables, amb protecció social o drets bàsics limitats o absents per complet. Un gran percentatge de les dones que formen part de la força laboral segueixen treballant en l'economia informal. Es mantenen seriosos desafiaments a la participació plena i igualitària de les dones en llocs destacats de presa de decisions. Les dones continuen sent responsables de la major part del treball de provisió de cures i domèstic. Aquesta forma desigual de compartir responsabilitats afecta negativament les seves oportunitats educatives i d'ocupació, i limita la seva implicació en la vida pública.
Sembla com a mínim curiós que davant d’aquestes evidències estadístiques alguns i algunes es preguntin si són necessàries les mesures d'acció positiva o si el feminisme continua tenint sentit.
Sociòloga
Les Conferències Mundials sobre la Dona, que organitza l'ONU quinquennalment des de l'any 1975, marquen les línies de la política de gènere en l'àrea internacional. Fins al 1995 la filosofia de les polítiques d'equitat era afegeixi dones i remogui. Però la Quarta Conferència Mundial celebrada a Pequín va suposar un canvi substancial en com s’havia d’enfocar la lluita contra la desigualtat. Primer, perquè va tenir un èxit rotund de participació. Hi van anar representants de 189 països. Segon, perquè es va aprovar una plataforma d'acció amb punts concrets d'actuació: pobresa, educació i capacitació, violència, conflictes armats, economia, participació en el poder i en l'adopció de decisions, els mecanismes institucionals per al progrés de la dona, els drets humans, mitjans de comunicació, el medi ambient i la infància. I tercer, i més important, les polítiques de gènere van donar un tomb. Ja no era qüestió de fer-nos objecte passiu d'ajudes o d'introduir cegament a les institucions sinó de qüestionar si la vida pública permetia participar persones amb responsabilitat de cura, amb trajectòries vitals i amb prioritats diferents de les de l'home públic. No era qüestió que les nenes deixessin els laterals dels camps de futbol per jugar com a davanteres, sinó de qüestionar-se perquè el camp de futbol i les prioritats masculines havien d’ocupar el centre de l'interès general. Beijing va enviar les persones participants de tornada a casa amb una conclusió clara i comú: la societat havia de ser revisada des dels seus fonaments.
La influència de Pequín es pot notar en la generalització de conceptes com transversalitat o apoderament, amb la multiplicació de les notícies que tenen a veure amb les desigualtats o amb la visibilització de problemes abans ocults com la violència vers les dones o la discriminació salarial. Espanya i Catalunya s’han recolzat en moltes de les seves polítiques d'igualtat en els acords de Beijing. Importants lleis relacionades amb la igualtat aprovades en els últims anys com la llei integral contra la violència de gènere, la llei orgànica per a la igualtat efectiva entre homes i dones o la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista, enuncien en els seus preàmbuls les mesures adoptades l'any 1995 i les posteriors revisions. Precisament aquest any s'han reunit a Nova York institucions i activistes per veure per tercera vegada els èxits i els desafiaments en l’acompliment de la Plataforma de Beijing.
Les conclusions mostren que el gran avenç l'ha constituït l'increment de les taxes d'educació de les dones, però queden encara molts problemes sense resoldre. A la pàgina web de Unifem s’hi pot llegir: cada any, 536.000 dones i nenes moren com a resultat de complicacions durant l'embaràs, el part o posteriors al part, la gran majoria en països en vies de desenvolupament. La violència contra les dones i les nenes és una pandèmia internacional, amb un percentatge de fins a un 70 per cent de les dones que han experimentat violència al llarg de la seva vida. L'accés als mercats laborals i a treballs decents continua sent limitat per a les dones. Segons les estimacions, el 2008 un 52,6 per cent de les dones formava part de la força laboral, en comparació amb el 77,5 per cent dels homes. Les dones tenen, amb més freqüència que els homes, salaris baixos, baixos estatus laborals i llocs de treball vulnerables, amb protecció social o drets bàsics limitats o absents per complet. Un gran percentatge de les dones que formen part de la força laboral segueixen treballant en l'economia informal. Es mantenen seriosos desafiaments a la participació plena i igualitària de les dones en llocs destacats de presa de decisions. Les dones continuen sent responsables de la major part del treball de provisió de cures i domèstic. Aquesta forma desigual de compartir responsabilitats afecta negativament les seves oportunitats educatives i d'ocupació, i limita la seva implicació en la vida pública.
Sembla com a mínim curiós que davant d’aquestes evidències estadístiques alguns i algunes es preguntin si són necessàries les mesures d'acció positiva o si el feminisme continua tenint sentit.
Publica un comentari