Rosa Bofill i Carme Lòpez
Secretaria de la Dona de
CCOO de Catalunya
Ningú pot negar avui el fet que els moviments socials protagonitzats per dones han sigut decisius per a la construcció de les societats contemporànies i perquè en les postrimeríes del segle XX es pogués parlar de l’existència d’uns models de ciutadania més respectuosos amb el gènere i amb l’anomenada qüestió social femenina. A la Catalunya de principis d’aquell segle la importància històrica de les mobilitzacions d’obreres no es correspon amb una presència femenina equiparable al protagonisme del grapat d’activistes que militaven en organitzacions sindicals i polítiques. Però, mentre que només una minoria de dones s’incorpora de manera organitzada al moviment obrer, molt més nombroses van ser les que van participar en els rebomboris, tumults i revoltes ciutadanes, en el que es va anomenar “política del carrer”. Unes i altres, en el carrer o en les organitzacions obreres, constitueixen el precedent de la participació de les dones en les transformacions socials de gènere que s’han anat produint fins els nostres dies.
Treball, sindicat i lideratge femení
Des dels seus inicis la industrialització va recórrer de manera sistemàtica al treball femení i infantil a fi de maximitzar els beneficis i evitar conflictes socials. En els anys 1900-1930, el treball femení era molt utilitzat a la indústria tèxtil, a la del vestit i a l’alimentació. També hi havia dones que es guanyaven la vida com a minyones, una categoria que incloïa cuineres, cambreres i passejadores i que va arribar a ser el grup més nombrós de la força de treball femení assalariat de l’estat espanyol i el segon de Catalunya. Totes tenien en comú adverses condicions de treball en fàbriques i tallers que, al marge de no tenir les condicions higièniques indispensables, estaven habitualment molt allunyats del domicili familiar. A Barcelona, els tramvies elèctrics funcionaven des de l’any 1900, però les tarifes eren, sovint, una despesa inassolible per a la dèbil economia d’una família obrera. Els salaris femenins equivalien a la meitat o a la tercera part dels masculins i encara que, en gran manera, responien a la feminització de les tasques productives menys qualificades, és evident que eren la conseqüència de fortes opcions ideològiques, i sobretot, de les oportunitats d’educació pública gairebé inexistent per a les filles de les famílies obreres.
A Catalunya, a més, la vinculació femenina, al món del treball productiu experimenta una notable intensificació durant les primeres dècades del segle XX. En efecte, la feminització de determinats oficis i tasques productives no era equiparable els anys 1900-1930 a la dels primers anys de la industrialització. A més, el desenvolupament i les transformacions urbanes van crear noves demandes de mà d’obra femenina en grans magatzems i serveis com la telefonia o correus. El patró de l’obrera jove i soltera que deixava la feina després de contraure matrimoni o arribat el primer fill anava camí de desaparèixer. Tant la política empresarial com les insuficiències salarials incrementaven el nombre de les dones assalariades que es mantenien en els seus treballs remunerats fins a edats cada vegada més avançades.
Tot això va empènyer les dones cap a activitats reivindicatives unes vegades estrictament laborals, però quasi sempre amb aspiracions de canvi social. La participació d’obreres en conflictes i vagues, d’oficis principalment feminitzats, va ser molt destacada i segons les fonts de l’època, les dones destacaven pel seu valor i combativitat.
Van ser les treballadores del tèxtil, anomenades“xinxes” per la rapidesa dels seus moviment i la manca d’higiene, les que van manifestar una tendència més estable cap a societats d’oficis i sindicats. Provenien de la tradició del col•lectivisme anarcosindicalista del segle XIX i, especialment la constitució de seccions de dones dins de la Primera Internacional.
Obrerisme i avantguarda femenina
A principis de segle, Teresa Claramunt i altres treballadores anarcosindicalistes van tractar de crear a Barcelona un sindicat femení que no va arribar a fer-se realitat. Tot i això, obreres de Barcelona, Sabadell, Igualada, Mataró i altres localitats de l’interior es van sumar als conflictes i a les vagues de principis de segle. Molt significativa va ser la participació femenina en la vaga general que a l’estiu de 1913, que va aconseguir l’aprovació d’un decret que, entre altres mesures introduïa un increment dels salaris per peça feta, retribució que era habitual en el treball a domicili. En aquesta vaga van participar les obreres adherides del sindicat tèxtil La Constància- que eren majoria – i activistes anarcosindicalistes.
Les activitats propagandístiques d’algunes dones anarquistes ja havien destacat en el segle XIX amb l’objectiu de l’alliberament de les dones i la fi de l’explotació laboral femenina en el marc d’una transformació social global.
A l’abril de 1931, la proclamació de la Segona República, amb l’establiment d’un règim polític democràtic, representà un canvi significatiu en la trajectòria política de les dones. El règim democràtic inicia una sèrie de reformes encaminades a adequar les estructures polítiques i socials al nou sistema polític. La democratització de la societat va comportar modificacions substancials en la condició social de la dona, ja que les reformes empreses preveien canvis legislatius que derogaven, en gran manera, la legislació discriminatòria vigent. La Constitució de 1931 va concedir el vot a les dones en igualtat de condicions que els homes.
Al Juliol de 1936 s’inicia un període de profundes transformacions socials i polítiques en la societat catalana. La Guerra Civil actua com a catalitzador de la mobilització femenina i desencadena un reajustament significatiu del seu paper social i polític. Des del primer moment, l’agressió feixista genera una resposta massiva de les dones catalanes de gran protagonisme en la lluita antifeixista.
Del discurs oficial a la realitat social
El Fuero del Trabajo, aprovat per decret el 9 de març de 1938, amb la intenció d’”alliberar” a la dona casada del taller i la fabrica, va servir àmpliament per als seus objectius, situat en un context en què els llocs de treball escassejaven. Paral•lelament les noves polítiques formatives per a les dones semblaven extrapolades del Llibre de les dones, que el franciscà Eixemenis, havia escrit a finals del segle XIV, on es deia que la pietat, el treball, l’austeritat, la temprança, certa formació humanística i un gran rigor en els càstigs, eren les normes que era necessari seguir.
Tot i això, les dones mai van deixar de representar el seu paper en el desenvolupament econòmic del país. En plena autarquia, substituint a tants homes absents o desapareguts per diverses raons. Després, apostant per l’estancament progressiu dels índexs de natalitat, al mateix temps que incrementaven la seva presència en el món del treball assalariat, encara que la dècada dels anys setanta acabés amb un percentatge de dones incorporades al mercat laboral que a penes superava el 20% de mitjana. D’altra banda, el model convencional de dona “de casa” va coexistir, fins que va ser àmpliament superat, amb altres models femenins més atrevits i allunyats dels cànons imposats. Més desvergonyits, en opinió del nacional catolicisme, però infinitament més propers a la realitat quotidiana del país, que es resistia a quedar-se immòbil. Va ser per tant la incipient modernització de les estructures econòmiques el que explica la redacció de la llei de 22 de juliol de 1961 sobre “drets polítics, professionals i de treball de la dona”.
La participació de les dones d’aquestes generacions a les mobilitzacions obreres, a la política i en el sindicalisme democràtic va estar marcada per les seves vivències durant la República, la Guerra, l’exili i la resistència. Aquests esdeveniments van reclamar la implicació de les dones en l’esfera publica, fins i tot de les que no havien estat fins aleshores.
La lectura divergent que els homes van fer del treball i de les experiències realitzades per dones durant les darreres dècades, constitueix la clau que explica els desencontres en el sindicalisme i en la política a l’època de la transició i de l’emergència lenta de l’organització autònoma de les dones dintre dels sindicalisme dels anys setanta.
No cal dir que aquesta participació en el moviment obrer no va modificar, l’assumpció de les seves responsabilitats familiars, i quan els marits tenien una militància política, aquesta sempre es considerava prioritària respecte a la de les seves dones. Per aquest motiu la implicació d’aquestes dones es va recolzar en el suport de les seves mares, no nomes en relació a la cura de les criatures i el manteniment de la llar sinó també en les tasques clandestines, com amargar impremtes, o propaganda clandestina, vigilar mentre es feien reunions....La tradició d’aquestes famílies va afavorir les xarxes de solidaritat que van ser decisives per la supervivència a la clandestinitat i també pel sosteniment de les mobilitzacions socials.
En certa forma, en relació amb l’experiència de la generació següent, les dones van viure, degut a les circumstancies de la guerra i la disgregació familiar, de forma més autònoma. Les modalitats més flexibles i obertes de les mobilitzacions fabrils i veïnals els hi van permetre també expressar més lliurament els seus problemes i reivindicacions. La seva experiència sindical, fins i tot la d’aquelles que per la seva militància política van tenir un paper destacat en les organitzacions sindicals, es va desenvolupar paral•lela a la reivindicació per la millora de les condicions de treball a les fabriques, els moviments contra l’encariment de la vida i la millora de la vivenda i dels barris. Però a mesura que la política sindicals es va anar guanyant en complexitat i es va anar configurant progressivament fora dels centres de treball, el seu protagonisme i control de la gestió dels conflictes laborals es va anar reduint .
A la llum de tot plegat podem concloure que l’exclusió de les dones de les estructures sindicals s’ha d’analitzar com a mínim des de una triple dimensió: la resistència als canvis dels criteris d’organització laboral i de les prioritats de la política sindical plantejats per les dones, la por al debilitament de la cohesió de classe i el no reconeixement de la seva capacitat de representació de un col•lectiu no exclusivament femení. Per això el distanciament d’algunes d’aquestes dones del sindicalisme a mesura que aquest va anar institucionalitzant-se, no pot entendre’s al marge d’aquestes exclusions, ni de una cultura política i unes estratègies d’acció que no van integrar les formes de pensar i de fer de les dones.
La democràcia
L’impacta de l’associacionisme femení durant aquests anys va estimular canvis d’actituds i de valors que es van traduir en noves expectatives femenines i majors exigències pel que fa a les seves opcions en totes les dimensions de la vida.
La pressió exercida durant la transició va donar a la democràcia un sentit polític més igualitari i va forçar el reconeixement del principi de igualtat de les dones i l’adopció de molts dels principis del feminisme per part de un sector creixent de la població femenina i de la societat.
L’equiparació jurídica d’homes i dones només es va aconseguir amb la promulgació de la Constitució del 1978, un text aprovat quan les dones ja havien recorregut un llarg camí cap a la consecució de la igualtat real en tots els àmbits, que continua sent un objectiu no del tot aconseguit.
Malgrat les lleis que s’han promulgat els darrers anys que han desenvolupat el principi d’igualtat d’oportunitats i de tracte entre dones i homes que reconeixia la Constitució, la distància entre la igualtat formal davant la llei i la persistent desigualtat real en l’àmbit laboral, educatiu, cultural, acadèmic, familiar i personal continuen sent els punts forts de la plataforma reivindicativa dels grups de dones.
Per fer efectiu el principi d’igualtat d’oportunitats i de tracte entre dones i homes en el mercat de treball i per assegurar que la lluita contra la discriminació està realment present en el dia a dia de la lluita sindical,es fa imprescindible la participació de les dones en tots els àmbits del sindicalisme,
Secretaria de la Dona de
CCOO de Catalunya
Ningú pot negar avui el fet que els moviments socials protagonitzats per dones han sigut decisius per a la construcció de les societats contemporànies i perquè en les postrimeríes del segle XX es pogués parlar de l’existència d’uns models de ciutadania més respectuosos amb el gènere i amb l’anomenada qüestió social femenina. A la Catalunya de principis d’aquell segle la importància històrica de les mobilitzacions d’obreres no es correspon amb una presència femenina equiparable al protagonisme del grapat d’activistes que militaven en organitzacions sindicals i polítiques. Però, mentre que només una minoria de dones s’incorpora de manera organitzada al moviment obrer, molt més nombroses van ser les que van participar en els rebomboris, tumults i revoltes ciutadanes, en el que es va anomenar “política del carrer”. Unes i altres, en el carrer o en les organitzacions obreres, constitueixen el precedent de la participació de les dones en les transformacions socials de gènere que s’han anat produint fins els nostres dies.
Treball, sindicat i lideratge femení
Des dels seus inicis la industrialització va recórrer de manera sistemàtica al treball femení i infantil a fi de maximitzar els beneficis i evitar conflictes socials. En els anys 1900-1930, el treball femení era molt utilitzat a la indústria tèxtil, a la del vestit i a l’alimentació. També hi havia dones que es guanyaven la vida com a minyones, una categoria que incloïa cuineres, cambreres i passejadores i que va arribar a ser el grup més nombrós de la força de treball femení assalariat de l’estat espanyol i el segon de Catalunya. Totes tenien en comú adverses condicions de treball en fàbriques i tallers que, al marge de no tenir les condicions higièniques indispensables, estaven habitualment molt allunyats del domicili familiar. A Barcelona, els tramvies elèctrics funcionaven des de l’any 1900, però les tarifes eren, sovint, una despesa inassolible per a la dèbil economia d’una família obrera. Els salaris femenins equivalien a la meitat o a la tercera part dels masculins i encara que, en gran manera, responien a la feminització de les tasques productives menys qualificades, és evident que eren la conseqüència de fortes opcions ideològiques, i sobretot, de les oportunitats d’educació pública gairebé inexistent per a les filles de les famílies obreres.
A Catalunya, a més, la vinculació femenina, al món del treball productiu experimenta una notable intensificació durant les primeres dècades del segle XX. En efecte, la feminització de determinats oficis i tasques productives no era equiparable els anys 1900-1930 a la dels primers anys de la industrialització. A més, el desenvolupament i les transformacions urbanes van crear noves demandes de mà d’obra femenina en grans magatzems i serveis com la telefonia o correus. El patró de l’obrera jove i soltera que deixava la feina després de contraure matrimoni o arribat el primer fill anava camí de desaparèixer. Tant la política empresarial com les insuficiències salarials incrementaven el nombre de les dones assalariades que es mantenien en els seus treballs remunerats fins a edats cada vegada més avançades.
Tot això va empènyer les dones cap a activitats reivindicatives unes vegades estrictament laborals, però quasi sempre amb aspiracions de canvi social. La participació d’obreres en conflictes i vagues, d’oficis principalment feminitzats, va ser molt destacada i segons les fonts de l’època, les dones destacaven pel seu valor i combativitat.
Van ser les treballadores del tèxtil, anomenades“xinxes” per la rapidesa dels seus moviment i la manca d’higiene, les que van manifestar una tendència més estable cap a societats d’oficis i sindicats. Provenien de la tradició del col•lectivisme anarcosindicalista del segle XIX i, especialment la constitució de seccions de dones dins de la Primera Internacional.
Obrerisme i avantguarda femenina
A principis de segle, Teresa Claramunt i altres treballadores anarcosindicalistes van tractar de crear a Barcelona un sindicat femení que no va arribar a fer-se realitat. Tot i això, obreres de Barcelona, Sabadell, Igualada, Mataró i altres localitats de l’interior es van sumar als conflictes i a les vagues de principis de segle. Molt significativa va ser la participació femenina en la vaga general que a l’estiu de 1913, que va aconseguir l’aprovació d’un decret que, entre altres mesures introduïa un increment dels salaris per peça feta, retribució que era habitual en el treball a domicili. En aquesta vaga van participar les obreres adherides del sindicat tèxtil La Constància- que eren majoria – i activistes anarcosindicalistes.
Les activitats propagandístiques d’algunes dones anarquistes ja havien destacat en el segle XIX amb l’objectiu de l’alliberament de les dones i la fi de l’explotació laboral femenina en el marc d’una transformació social global.
A l’abril de 1931, la proclamació de la Segona República, amb l’establiment d’un règim polític democràtic, representà un canvi significatiu en la trajectòria política de les dones. El règim democràtic inicia una sèrie de reformes encaminades a adequar les estructures polítiques i socials al nou sistema polític. La democratització de la societat va comportar modificacions substancials en la condició social de la dona, ja que les reformes empreses preveien canvis legislatius que derogaven, en gran manera, la legislació discriminatòria vigent. La Constitució de 1931 va concedir el vot a les dones en igualtat de condicions que els homes.
Al Juliol de 1936 s’inicia un període de profundes transformacions socials i polítiques en la societat catalana. La Guerra Civil actua com a catalitzador de la mobilització femenina i desencadena un reajustament significatiu del seu paper social i polític. Des del primer moment, l’agressió feixista genera una resposta massiva de les dones catalanes de gran protagonisme en la lluita antifeixista.
Del discurs oficial a la realitat social
El Fuero del Trabajo, aprovat per decret el 9 de març de 1938, amb la intenció d’”alliberar” a la dona casada del taller i la fabrica, va servir àmpliament per als seus objectius, situat en un context en què els llocs de treball escassejaven. Paral•lelament les noves polítiques formatives per a les dones semblaven extrapolades del Llibre de les dones, que el franciscà Eixemenis, havia escrit a finals del segle XIV, on es deia que la pietat, el treball, l’austeritat, la temprança, certa formació humanística i un gran rigor en els càstigs, eren les normes que era necessari seguir.
Tot i això, les dones mai van deixar de representar el seu paper en el desenvolupament econòmic del país. En plena autarquia, substituint a tants homes absents o desapareguts per diverses raons. Després, apostant per l’estancament progressiu dels índexs de natalitat, al mateix temps que incrementaven la seva presència en el món del treball assalariat, encara que la dècada dels anys setanta acabés amb un percentatge de dones incorporades al mercat laboral que a penes superava el 20% de mitjana. D’altra banda, el model convencional de dona “de casa” va coexistir, fins que va ser àmpliament superat, amb altres models femenins més atrevits i allunyats dels cànons imposats. Més desvergonyits, en opinió del nacional catolicisme, però infinitament més propers a la realitat quotidiana del país, que es resistia a quedar-se immòbil. Va ser per tant la incipient modernització de les estructures econòmiques el que explica la redacció de la llei de 22 de juliol de 1961 sobre “drets polítics, professionals i de treball de la dona”.
La participació de les dones d’aquestes generacions a les mobilitzacions obreres, a la política i en el sindicalisme democràtic va estar marcada per les seves vivències durant la República, la Guerra, l’exili i la resistència. Aquests esdeveniments van reclamar la implicació de les dones en l’esfera publica, fins i tot de les que no havien estat fins aleshores.
La lectura divergent que els homes van fer del treball i de les experiències realitzades per dones durant les darreres dècades, constitueix la clau que explica els desencontres en el sindicalisme i en la política a l’època de la transició i de l’emergència lenta de l’organització autònoma de les dones dintre dels sindicalisme dels anys setanta.
No cal dir que aquesta participació en el moviment obrer no va modificar, l’assumpció de les seves responsabilitats familiars, i quan els marits tenien una militància política, aquesta sempre es considerava prioritària respecte a la de les seves dones. Per aquest motiu la implicació d’aquestes dones es va recolzar en el suport de les seves mares, no nomes en relació a la cura de les criatures i el manteniment de la llar sinó també en les tasques clandestines, com amargar impremtes, o propaganda clandestina, vigilar mentre es feien reunions....La tradició d’aquestes famílies va afavorir les xarxes de solidaritat que van ser decisives per la supervivència a la clandestinitat i també pel sosteniment de les mobilitzacions socials.
En certa forma, en relació amb l’experiència de la generació següent, les dones van viure, degut a les circumstancies de la guerra i la disgregació familiar, de forma més autònoma. Les modalitats més flexibles i obertes de les mobilitzacions fabrils i veïnals els hi van permetre també expressar més lliurament els seus problemes i reivindicacions. La seva experiència sindical, fins i tot la d’aquelles que per la seva militància política van tenir un paper destacat en les organitzacions sindicals, es va desenvolupar paral•lela a la reivindicació per la millora de les condicions de treball a les fabriques, els moviments contra l’encariment de la vida i la millora de la vivenda i dels barris. Però a mesura que la política sindicals es va anar guanyant en complexitat i es va anar configurant progressivament fora dels centres de treball, el seu protagonisme i control de la gestió dels conflictes laborals es va anar reduint .
A la llum de tot plegat podem concloure que l’exclusió de les dones de les estructures sindicals s’ha d’analitzar com a mínim des de una triple dimensió: la resistència als canvis dels criteris d’organització laboral i de les prioritats de la política sindical plantejats per les dones, la por al debilitament de la cohesió de classe i el no reconeixement de la seva capacitat de representació de un col•lectiu no exclusivament femení. Per això el distanciament d’algunes d’aquestes dones del sindicalisme a mesura que aquest va anar institucionalitzant-se, no pot entendre’s al marge d’aquestes exclusions, ni de una cultura política i unes estratègies d’acció que no van integrar les formes de pensar i de fer de les dones.
La democràcia
L’impacta de l’associacionisme femení durant aquests anys va estimular canvis d’actituds i de valors que es van traduir en noves expectatives femenines i majors exigències pel que fa a les seves opcions en totes les dimensions de la vida.
La pressió exercida durant la transició va donar a la democràcia un sentit polític més igualitari i va forçar el reconeixement del principi de igualtat de les dones i l’adopció de molts dels principis del feminisme per part de un sector creixent de la població femenina i de la societat.
L’equiparació jurídica d’homes i dones només es va aconseguir amb la promulgació de la Constitució del 1978, un text aprovat quan les dones ja havien recorregut un llarg camí cap a la consecució de la igualtat real en tots els àmbits, que continua sent un objectiu no del tot aconseguit.
Malgrat les lleis que s’han promulgat els darrers anys que han desenvolupat el principi d’igualtat d’oportunitats i de tracte entre dones i homes que reconeixia la Constitució, la distància entre la igualtat formal davant la llei i la persistent desigualtat real en l’àmbit laboral, educatiu, cultural, acadèmic, familiar i personal continuen sent els punts forts de la plataforma reivindicativa dels grups de dones.
Per fer efectiu el principi d’igualtat d’oportunitats i de tracte entre dones i homes en el mercat de treball i per assegurar que la lluita contra la discriminació està realment present en el dia a dia de la lluita sindical,es fa imprescindible la participació de les dones en tots els àmbits del sindicalisme,
Publica un comentari