Àngels Martínez i Castells
Annalí Casanueva Artís.
1. A TALL D'INTRODUCCIÓ:
La situació econòmica actual es caracteritza per una profunda crisi que no és per res neutral ni des del punt de vista de classe ni de gènere. En una primera aproximació ja es posa en evidència que els sectors econòmics amb problemes que reben l'atenció dels polítics i dels mitjans de comunicació -finances, construcció i la indústria automobilística- són sectors on hi predominen els homes. I tot i que la crisi s'està estenent també amb força a branques d'activitat on la plantilla està formada bàsicament per dones, a aquests sectors se'ls presta una atenció molt menor, si és que alguna. En opinió del Lobby Europeu de Dones (2009), a més de veure's greument afectats, aquests sectors de mà d'obra predominantment femenina representen també la segregació per sexes en el mercat de treball. Són sectors on les dones tenen contractes de treball «atípics», hi ha més feina a temps parcial, el treball és menys qualificat, els salaris són menors, els temps de treball són més flexibles i es fa més pressió perquè les dones estiguin “sub-ocupades”. En tots aquests sectors les dones estan més exposades a la pobresa, i no tenen accés a un treball que donaria dret a les prestacions socials, ja que la seguretat social sempre ha reflectit un biaix de gènere en el seu enfocament del treball i de la protecció social . També Benería (2008) enumerava fins a cinc efectes de gènere de la crisi, i una mica més recentment Bethan Emmett, a “Paying the Price for the Economic Crisis” (2009) assenyalava que les investigacions realitzades per Oxfam International posaven de manifest els efectes devastadors de la crisi en la vida quotidiana de les dones, els seus drets i les seves famílies.
Tampoc les estadístiques de l'INE reflecteixen -ni tan sols per al mercat de treball-l'impacte global de la crisi. De fet, difícilment poden fer-ho perquè no recullen aspectes de la crisi financera, energètica, alimentària i social sobre la vida de les dones, i ni tan sols està pensat l'aparell estadístic per a això. Pel que fa al mercat laboral, recordem a més la impossible visibilització estadística de l'impacte de la crisi sobre el treball irregular de moltes dones. D'altra banda, escrivim aquest article quan assistim a un renovat intent del sector privat -que de fet va començar a nivell mundial en els anys noranta- per acaparar els segments més rendibles dels serveis públics, mentre es prodiguen les amenaces sobre la “insostenibilitat” del sistema de pensions en un enèsim i renovat giravolt d'assalt per a la seva privatització. En general, totes les polítiques privatitzadores tenen també biaix de gènere en les seves diferents variants d’”externalitzacions”, “co / re-pagaments”, “enfortiment del sistema mixt”, etc., ja que minven el precari estat del benestar a Espanya i repercuteixen en les “polítiques amigues de les dones”.
2. LES DONES I EL MERCAT DE TREBALL
Les característiques concretes de la vida laboral de les dones debiliten la seva posició a l'hora de sortir menys perjudicades de la crisi:
1 .- Les dones reben salaris més baixos que els homes. Aquest fet àmpliament comprovat i universal és a causa tant del manteniment del model de l'home com “breadwinner” com a la divisió tradicional del treball en base al gènere. Aquesta divisió bàsica del treball es tradueix i s'agreuja amb la crisi en el mercat laboral en els següents factors:
a) La segmentació per gènere del mercat de treball. Així, malgrat que s'han donat alguns avenços en la seva superació, continuen podent-se establir llocs de treball típicament “femenins” o típicament “masculins”. Els treballs “femenins” tenen, pel sol fet de ser-ho, (especialment en el sector privat) menys prestacions econòmiques, més precarietat, i menor reconeixement social. Aquest fet s'explica perquè el perfil, la categoria i remuneració d'algunes ocupacions s'ha determinat d'acord amb la suposada naturalesa de les persones que les fan, i no segons la preparació requerida o la seva importància social. Uns menors salaris impliquen menors cotitzacions i, arribat el cas o el moment, menor subsidi d'atur i menors prestacions de jubilació.
b) Els resultats en la pràctica del que en la teoria es coneix com a “sostre de vidre” i que es justifica en base a concepcions patriarcals antropològiques que encara perduren amb força en la nostra societat. La conseqüència en el mercat laboral es tradueix no només en que les dones ocupin llocs de menys responsabilitat que els homes i, per tant, menys remunerats, sinó que tinguin també un menor control sobre el seu treball (la qual cosa representa un peatge no només professional, sinó personal, en termes de qualitat de vida i salut).
c) El nombre de dones amb contractes a temps parcial, en la major part de casos contra la seva voluntat, (de totes les persones amb contracte a temps parcial en el quart trimestre del 2009 el 78% són dones) i la major reticència dels empresaris a fer contractes fixos.
2 .- El fracàs d'un repartiment equitatiu dels treballs necessaris per a la vida entre dones, homes i institucions públiques i privades segueix donant a les dones la responsabilitat social de les cures de subsistència i reproducció. Al costat dels valors que implica, aquesta situació és en gran mesura responsable que encara avui sigui difícil la plena integració en igualtat de les dones en el mercat de treball, o que el seu pas per ell no els hagi permès meritar unes cotitzacions suficients per evitar la percepció d'uns recursos insuficients quan es veuen abocades a l'atur o arriben a la jubilació. Els valors retrògrads que socialment segueixen considerant subsidiari el salari de les dones en els ingressos familiars -unit en molts casos al biaix de gènere de les polítiques fiscals o les greus deficiències dels serveis públics que permetrien “socialitzar” responsabilitats- ens fa témer que amb la crisi es pugui reforçar la diferència de models laborals entre homes i dones. De manera semblant al que demostren estudis efectuats en empreses en crisi a Catalunya, la crisi pot afectar de manera tan decisiva com adversa la contractació regular de dones de més de 45 anys.
3 .- Per contra, amb la crisi creix el nombre de dones en l'economia submergida, on solen treballar en condicions més insalubres i precàries, reben un salari molt menor i no cotitzen a la seguretat social. Amb això la crisi no fa sinó reforçar i agreujar la proporció de dones que treballen en l'economia submergida en relació al nombre d'homes, de manera que es pot parlar ja d'una economia submergida altament feminitzada. En aquest sentit, també Benería i Floro (2006) ens alertaven que, contra pronòstic, en lloc de consolidar les seves conquestes en el mercat laboral amb implicacions directes en millora de rendes, empoderament i capacitat d'elecció, les polítiques neoliberals i la globalització econòmica han provocat el creixement de la informalitat en països amb dinàmiques cada vegada més complexes com l'Equador i Bolívia. El seu estudi mostra com les llars assumeixen completament els riscos en situacions de canvi econòmic, i que el gènere és un factor important en el grau de vulnerabilitat, en les posicions socials adscrites i en la presa de decisions a la llar.
Els factors abans analitzats signifiquen a la vegada una retallada de l'autonomia, benestar i drets de ciutadania de les dones -incrementant la seva vulnerabilitat davant les conjuntures econòmiques i la crisi- ja que en gran mesura els drets econòmics i socials segueixen encara derivant d'una vida laboral amb contractació regular.
3. DONES, TAXES D'ACTIVITAT I ATUR
És difícil posar en dubte que una de les repercussions més greus de la crisi és la precarietat laboral, l'atur que genera, i les seves conseqüències sobre la vida de les persones. A Espanya, particularment, l'atur és una de les primeres conseqüències de la crisi. Per la pròpia segmentació per gènere del mercat de treball i les característiques de l'actual crisi, l'atur derivat d’aquesta va afectar en primer lloc i en major proporció a la població masculina en iniciar-se en el sector financer, la construcció i el sector de l'automòbil, on és palesa la diferència de rols en els sectors productius. En el següent gràfic es pot observar l'evolució de la taxa d'atur per a homes i dones fins al segon trimestre del 2009.
Malauradament, i com ja prevèiem en un treball anterior, l'atur de les dones -que ja partia d'uns percentatges molt més elevats que el dels homes- s'ha disparat a partir del tercer trimestre del 2008. I encara més lamentablement, s'està constatant no només a Espanya sinó en altres països industrialitzats que el “gap” d'atur entre dones i homes se salva pel costat menys positiu: per l'increment de la taxa d'atur masculina. A Espanya, en concret, i segons dades subministrades per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la taxa d'atur masculí va arribar en el quart trimestre del 2009 al 18,64%, 8,32 punts més respecte al quart trimestre del 2008 i un 136,8% més que el primer trimestre del 2008. L'atur de les dones a l'Estat va arribar al 19,07%, 3,93 punts més que el mateix trimestre del 2008 i presenta un increment del 59,0% respecte al primer trimestre del 2008. Aquests augments en la taxa d'atur de les dones són a causa principalment dels següents factors:
1) En primer lloc, la gran feminització del treball en la indústria dependent de l'automòbil ha augmentat el nombre de dones aturades en la indústria. I caldria afegir l'excepció que fins i tot en la pròpia indústria de l'automòbil -segons estudis realitzats per dones sindicalistes de SEAT- els Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) no són neutrals pel que fa a gènere i afecten proporcionalment a un nombre molt superior de dones que d'homes, alhora que reapareixen amb més força els conceptes sexistes de preferència de conservació del treball per als homes, infravalorant les necessitats econòmiques, professionals i d'autonomia personal de les dones.
2) En segon lloc, la crisi s'ha expandit ràpidament al sector comerç (que compta amb un gran nombre de dones empleades) a partir del tercer trimestre del 2008, encara que sembla haver-se estancant en l'últim trimestre, com es pot veure en el gràfic .
3) En tercer lloc, el gran augment de la taxa d'activitat de les dones (que ja venia augmentant des de l'inici de la crisi, però que s'ha accelerat a partir del darrer trimestre de 2008) conjuntament amb la impossibilitat d'aquestes dones de trobar feina, fa que el nombre de dones aturades creixi encara més. (Veure gràfic 3)
Aquestes dades per a Espanya es veuen corroborades per les investigacions per a Colòmbia de Ximena Peña (2009) de la Universidad de los Andes, que subratlla que en èpoques difícils com l'actual les dones que abans acceptaven quedar-se a la llar i es comptabilitzaven a efectes estadístics com a “inactives”, surten ara a buscar feina, i aquest fet es pot generalitzar per a tota l'Amèrica Llatina. L'efecte de la crisi és també paradoxal pel que fa a salaris, ja que Peña afegeix: “la bretxa salarial disminueix, el que no vol dir que els sous (de les dones) siguin millors, sinó que no hi ha tanta desigualtat en la paga entre ambdós sexes” (per la disminució dels ingressos dels homes).
Finalment, la crisi econòmica ofereix excusa i ocasió per a que augmenti el nombre d'empreses que -tot i seguir presentant en molts casos balanços amb beneficis- es traslladen a països menys regulats laboralment, amb sous més baixos i amb una mà d'obra menys reivindicativa i organitzada. Aquestes deslocalitzacions són especialment lesives per als interessos de les dones treballadores: en territoris on no hi ha estructura industrial, la deslocalització d'una determinada empresa pot significar que desaparegui per a moltes dones la possibilitat de trobar un lloc de treball en el sector industrial, ja que aquestes solen treballar més a prop de la seva llar. La distància entre lloc de treball i lloc de residència significa un important element desincentivador, ja que complica encara més l'organització de la vida quotidiana i pot significar una reducció important dels ingressos propis de les dones si finalment opten per l'atur i / o acaben per abandonar el mercat de treball. Altres factors que agreugen la possibilitat de trobar i acceptar una nova feina són: el canvi de sector (d'industrial a serveis, amb la pèrdua de formació i habilitats adquirides i un nivell de salaris superior) la necessitat de reciclatge i formació (no sempre adequada per al nivell de formació de les persones que ho necessiten) i l'impacte psicològic i en la salut de la pèrdua traumàtica del lloc de treball anterior.
4. EFECTES DE LA CRISI EN LES DONES JOVES.
La crisi és especialment agressiva amb les persones joves, com demostra el fet que les taxes d'atur dels menors de 25 anys són especialment escandaloses a tot Europa. El desembre del 2009, la seva taxa d'atur era respectivament del 21,4% a la zona euro i del 21,4% a la UE27, assolint la seva cota més alta a Espanya amb el 44,5%.
Volem destacar que les dones joves són especialment vulnerables davant la crisi. Algunes dades com les de l'atur registrat a Espanya en el quart trimestre del 2009, que se situa en una taxa del 17,26% en dones majors de 25 anys i en el 36,37% en dones menors de 25 anys, fa ostensible i dolorosament visible aquesta situació. A més, com es pot veure en el gràfic, la taxa d'atur de les dones joves creix més ràpidament que la taxa en dones majors de 25 anys i és més sensible als canvis estacionals de creació de treball. La tendència, però i malauradament, no sembla tancar per ara el major increment de la bretxa que separa les taxes d'atur de dones majors i menors de 25 anys i que es va obrir amb l'inici de la crisi.
Altres factors a tenir en compte serien:
1 .- Les persones joves, en portar menys temps de cotització, reben prestacions d'atur menors i més curtes, amb el que s'agreuja la dependència de la joventut en relació als ingressos d'altres membres de la família i impossibilita que puguin portar una vida independent.
2 .- Els paradigmes polític-econòmics. La ideologia dominant neoliberal que va començar a imposar-se mundialment a finals dels 70, ha aconseguit transformar les relacions laborals i imposar condicions laborals més precàries. Aquestes polítiques es van començar a aplicar en els nous contractes i han afectat per tant, en major mesura, a les persones més joves. En aquest sentit, les noves contractacions de persones joves no suposen els mateixos drets laborals aconseguits per les generacions anteriors.
3 .- Les dificultats afegides de formació, amb la disminució o precarització dels ingressos familiars, més una dotació insuficient de beques i els condicionants de temps que implica la nova organització de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior.
Tot aquest conjunt de situacions empeny les persones joves cap al mercat de treball i l'acceptació del que es coneix com a “contractes escombraries” en tant que repercuteix negativament en la seva formació, en la seva implicació com a ciutadanía participativa, i afecta en un termini més o menys llarg en la seva salut física i psicològica, empitjorant encara més la capacitat emancipadora -en sentit ampli- de la joventut.
5 .- LA GLOBALITZACIÓ DE LA DIVISIÓ INTERNACIONAL DEL TREBALL EN BASE AL GÈNERE: LA MIGRACIÓ DE LES DONES
També en el cas de la població immigrada les dones es veuen afectades per les característiques menys favorables del fet migratori, que se sumen a les dificultats de gènere. No només les persones immigrades representen el 83% dels pobres de la nostra societat sinó que els treballs que realitzen estan normalment per sota dels seus nivells de qualificació. En el seu cas, a més, la legislació fortament repressiva ajuda a convertir les persones immigrants en les principals víctimes de la crisi econòmica, i tota aquesta vulnerabilitat, com ens recorda Julià, té gènere, fins al punt que en els casos denunciats de violència de gènere les dones migrants es troben sobre representades .
El fet migratori és l'altra cara de les deslocalitzacions empresarials i la lliure circulació del capital. Però és també l'estratègia del capital “no deslocalitzable” (agricultura intensiva, construcció, i en especial serveis) que importa les pitjors condicions laborals i els salaris més baixos dels països on altres empreses -per la seva diferent naturalesa- sí que poden deslocalitzar. A més, es pot parlar amb propietat d'una feminització dels fluxos migratoris en la mesura que van consolidant i multiplicant els “conglomerats urbans” que generen una gran demanda de serveis entre els quals hi ha l'atenció a les famílies- també per l'envelliment de la població i la demanda de cures dels que s'encarreguen ara dones immigrades.
No obstant això, és difícil pensar en una disminució dels fluxos migratoris en la mesura que el seu motor són les desigualtats socials i el procés globalitzador fa repercutir també la crisi en els països menys desenvolupats.
La tipologia tan diferent dels treballs realitzats en la seva major part per la població immigrada va repercutir amb tota la seva cruesa en les taxes d'atur masculí i femení, afectant l'atur registrat al doble d'homes que a les dones, Així, des d'octubre del 2008 fins al gener del 2009, 64.337 homes immigrants van perdre el seu treball a Espanya segons xifres d'afiliacions a la Seguretat Social, el que significa una disminució del 8,4%. Per contra, l'ocupació femenina immigrant només va disminuir en un 4,2%, que en xifres absolutes vol dir que 23.846 dones estrangeres van quedar a l'atur. Això vol dir que dels 90.000 immigrants no comunitaris que van perdre el seu lloc de treball, dos de cada tres eren homes, relacionat amb la caiguda de l'activitat en el sector de la construcció.
El fet que el treball d'una gran majoria de dones immigrants es concentri en el sector serveis i domèstic - amb una gran dependència de moltes famílies espanyoles per a la cura de nens i grans com s'ha observat abans - assegurarà els seus llocs de treball mentre la crisi ho permeti, donada la divisió internacional del treball en base al gènere que la globalització ha reforçat. En aquest sentit, els únics col•lectius de dones immigrades que han disminuït per nacionalitats són els de les que menys incorporades estaven en el mercat de treball (marroquines i pakistaneses), En qualsevol cas, cal ressaltar l'alta taxa d'irregularitat de molts col•lectius de dones immigrants- fins i tot moltes d'elles sense papers- que per tant no consten a les estadístiques de la Seguretat Social.
6. L'ATAC A LES POLÍTIQUES AMIGUES DE LES DONES: PRIVATITZACIONS, RETALLS DE L'ESTAT DEL BENESTAR
En crisis anteriors s'ha demostrat que no només la crisi afectava l'ocupació de les dones en el sector públic i la futura quantia de les seves pensions, sinó que augmenta també el grau de privatització de sectors fonamentals com l'ensenyament i la salut, que per la seva pròpia naturalesa combinen un biaix de classe i de gènere. Quan es retalla o empitjora el funcionament d'aquest tipus de serveis públics, són normalment les dones les que assumeixen i compensen la disfunció, incrementant el temps necessari que les dones han d’utilitzar perquè el benestar familiar es mantingui en uns límits acceptables. Les dones són qui més pateixen els efectes nocius de les privatitzacions en el subministrament de serveis bàsics que són públics per la seva naturalesa.
Malgrat que des del feminisme es critica el patró masculí que va donar origen a les institucions de benestar i la pròpia concepció de ciutadania i es qüestiona fins i tot el biaix de gènere amb el qual es denominen les seves últimes manifestacions com la Llei de la Dependència (Bosch, Carrasco i Grau 2006), el cert és que amb la crisi econòmica corren de nou perill les anomenades “polítiques amigues de les dones” que haurien de potenciar un millor repartiment dels treballs socials entre les persones d'un o altre sexe i les institucions públiques. En aquest sentit, es retallen les polítiques socials que podien significar un Estat del Benestar més “feminitzat” ja que els menors ingressos estatals per la caiguda de les rendes i el consum es tradueixen en menors despeses socials amb biaix de gènere. De fet, de nou s'assumeix que el treball no remunerat de les dones impedirà que es generin situacions de malestar social manifest, posant de nou en primer pla la teoria de l’”impost reproductiu” d'Ingrid Palmer , ja que no sembla que amb la crisi puguin articular els mecanismes necessaris que evitin l'exclusió i garanteixin condicions laborals i serveis acceptables (Recio 2006).
Tot això implica efectes especialment pertorbadors de la crisi sobre la salut de les dones que han estudiat de manera brillant Borrell i Artazcoz (2008), basant-se en el diferent rol de gènere procedent del patriarcat i que els recomanem consultar en aquest mateix número de l'Espurna .
7 .- TENDÈNCIES ANUNCIADES I SOLUCIONS POSSIBLES
Segons un informe de la Comissió sobre Tendències Mundials de l'Ocupació de l'OIT (2009), la crisi econòmica mundial crearà nous obstacles en el camí cap al creixement sostenible i socialment equitatiu, i farà encara més difícil el treball decent per a les dones. L'OIT estima que el nombre de dones aturades puja a 22 milions el 2009, amb una taxa d'atur mundial de les dones que pot augmentar fins a un 7,4 per cent, comparada amb el 7,0 per cent dels homes, alhora que assenyala que dels 3.000 milions de persones empleades en el món el 2008, 1.200 milions eren dones (40,4 per cent). L'informe considera que l'impacte de gènere de la crisi econòmica en termes de taxes d'atur serà més perjudicial per a les dones en la majoria de les regions del món, i amb més claredat a l’Amèrica Llatina i el Carib. A l'Àsia Oriental, les economies desenvolupades i la regió formada pels països del Sud-est d'Europa que no pertanyen a la UE i els països CEI, en els quals la bretxa de gènere era menor en termes d'oportunitats de treball abans de l'actual crisi econòmica, l'impacte de gènere pot ser menor. L'OIT estima que la taxa d'atur mundial podria augmentar entre 6,3 i 7,1 per cent, amb el seu respectiu augment en la taxa d'atur femení d'entre 6,5 i 7,4 per cent (comparat amb entre 6,1 i 7,0 per cent per als homes). Això produiria un augment d'entre 24 i 52 milions de persones desocupades al món, de les quals entre 10 i 22 milions serien dones.
Des del Lobby Europeu de Dones (2009) no dubten a considerar el desastre de la crisi una responsabilitat dels homes en la mesura que “la crisi del crèdit ha posat en primer terme el lloc que els homes ocupen en la presa de decisions, dels que exclouen més que mai les dones -i per tant a la meitat de la humanitat- i demostren que la presa de decisions segueix sent propietat privada dels homes, com ho és el món de les finances i els sectors econòmics privats.” Davant l'empoderament de les dones que es considera necessari davant la crisi, i l'oportunitat de fer visible una altra visió del món i l'economia, proposem algunes accions i solucions possibles:
1 .- Prendre consciència de classe i actuar de forma col•lectiva. La crisi no pot significar una retallada dels drets aconseguits per la classe treballadora en general i per les dones en particular. La crisi que vivim es produeix en un món on les “cadenes de la producció” s'han estès per tot el planeta, i la globalització permet que també el món del treball estigui més connectat que mai. Si alguna vegada ha estat possible un canvi a nivell mundial, amb un clar protagonisme de les forces del treball, és ara.
2 .- Prendre consciència de gènere i posar gènere a la desigualtat, la crisi i les seves solucions. La crisi posa de manifest, amb tota la seva cruesa, la veritable magnitud de la desigualtat entre homes i dones que ja existeixen a la fase alcista del cicle econòmic. Des d'àmbits interessats se sol plantejar la crisi com a “un repte i una oportunitat”. Nosaltres creiem que la crisi només representa un repte afegit a les dificultats quotidianes de les dones treballadores, i ens costa trobar en la crisi alguna oportunitat de gènere que no signifiqui un canvi radical de l'economia i la societat. Per això potser l’“oportunitat” podria començar a materialitzar-se si s'iniciés la urgent inversió posant de fet l'economia al servei de les persones i les seves necessitats i reconeixent que és el moment de prendre en consideració i en peu d'igualtat tant les aspiracions com les necessitats reals d'homes i de dones.
Estem d'acord amb el Lobby Europeu de Dones en què cal invertir en treballs de cura i en responsabilitzar-se de les persones que ho necessiten, en serveis per a la comunitat, ensenyament, salut -entenent per salut també la sexual i reproductiva-, en anàlisis pressupostàries sensibles al gènere ( “gender budgeting”); obrir la porta a les dones en la presa de decisions i posar punt final a les remuneracions desiguals, corregir els models de protecció social que reflecteixen pràcticament en exclusiva la vida activa dels homes, són alguns dels mitjans que poden permetre les dones suportar les pitjors conseqüències de la crisi. Cal que les dones liderin el necessari canvi socioeconòmic.
3 .- Canviar la manera de repartir els treballs de cures i reproducció. Cal defensar un repartiment igualitari dels treballs fins ara assumits per les dones, començant per una educació tant acadèmica com social no sexista, que no reprodueixi les concepcions patriarcals de la societat. D'altra banda, tant els homes com les dones han de tenir possibilitat i capacitat per harmonitzar la seva vida personal, familiar i laboral i en aquest sentit -al contrari del que pretén la normativa europea d'increment de la jornada laboral- s'han d'aconseguir uns horaris de treball que ho permetin.
4 .- Empoderament de les dones i de les persones més febles. Per tal de crear una societat en la que es prioritzin les persones i les seves necessitats, cal que canviïn els paradigmes actuals i que augmenti l'autonomia i la capacitat de decisió tant de les dones com de les persones pertanyents als col•lectius més febles. Per a això cal construir una societat més participativa, amb un exercici més democràtic de les responsabilitats polítiques i un major control efectiu sobre aquestes.
5 .- Garantir l'autonomia de totes les persones perquè puguin desenvolupar-se com a ciutadans i ciutadanes en una societat més democràtica, més saludable, lliure i feliç. Amb aquest objectiu és important defensar un paper actiu de les administracions en polítiques actives que garanteixin un treball digne o, si no, un subsidi d'atur equivalent, i asseguri l'accés universal i públic als serveis bàsics (salut, educació, aigua, llum, transport) en un model social i ecològicament sostenible.
6 .- Construcció d'un món alternatiu. Crisis com l'actual ens mostren la necessitat de construir un model alternatiu al capitalisme que posi l'economia al servei de les persones. Les dones treballadores, millor que ningú, som conscients de la necessitat d'aquest canvi que torna a posar en primer pla, front la crisi, la nostra antiga reivindicació de pa i roses ... en un altre món possible.
Bibliografia bàsica:
Artazcoz, L., Borrell, C., Cascant, L., Cortès, I i Escribà-Agüir, V, (2007) “Gender perspective in the analysis of the relationship between long workhours, health and health-related behavior”, Scandinavian Journal of Work, Environment & Health No. 33 (5) pp 344-350.
Bakker, I., (1994) The Strategic Silence, Ottawa: The North-South Institute.
Balakrishnan, Radhika, Diane Elson, i Raj Patel, (2009) Rethinking Macro Economic Strategies from a Human Rights Perspective.
http://www.ushrnetwork.org/files/ushrn/images/linkfiles/MES-II.pdf
Benería, Lourdes, (2005) Género, Desarrollo y Globalización, Versió castellana de Mireia Bofill, Barcelona: Hacer.
Benería, L. i M. Floro, (2006): “Distribution, Gender and Labor Market Informalization: A Conceptual Framework with a Focus on Homeworkers,” a S. Razawi and S. Hassim, Eds; Gender and Social Policy in a Global Context: Uncovering the Gendered Structure of ‘the Social’, Basingstoke: Palgrave.
Benería, Lourdes, (2008) “The economic crisis will most likely have effects that are not gender neutral,” no publicat.
Bernhardt, Annette, i Dresser, Laura, (2002) Why Privatizing Government Services Would Hurt Women Workers, Center on Wisconsin Strategy: Institute for Women’s Policy Research.
Bosch, A., Carrasco, C., i Grau, E. (2006) “La Ley de Dependencia y el mito del Homo Economicus”, a Revista de Economía Crítica, No 5
Borrell, C i Artazcoz, L., (2008) “Las políticas para disminuir las desigualdades en salud”, Gaceta Sanitaria No 22 (5): pp.465-73.
Borrell, C i Artazcoz, L., (2000) “Las desigualdades de género en salud: retos para el futuro”, Revista Española de Salud Pública.
Carrasco, Cristina; Alabart, Anna; Coco, Andrés; Domínguez, Màrius; Martínez i Castells, Àngels; Mayordomo, Maribel; Recio, Albert; Serrano, Mónica: (2003) Tiempos, trabajos y flexibilidad: una cuestión de género. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, Instituto de la Mujer.
Casanueva Artís, A., i Martínez Castells, A., (2009) “La crisi des d’una perspectiva de gènere” a Lluita, Barcelona No 193, gener-febrer, pp. 3-4
Comissió sobre Determinants de Salut de l’OMS, (2009) “Subsanar las desigualdades en una generación.”
Eagly, A.H, i Carli, L.L, (2007) Throught the Labyrtinth. The Thruth About How Women Become Leaders, USA, Harvard Business School Press.
Elson, Diane and Nilufer Cagatay (2000). ‘The Social Content of Macroeconomic Policies’, a World Development Report 28(7) (Juliol), 1347–64.
INE (2009) Enquesta de Població Activa (EPA), diverses sèries http://www.ine.es/jaxiBD/menu.do?L=0&divi=EPA&his=1&type=db
Juliano, D., Parella, S., i al. (2008) Dones Immigrades: Treball i Sindicat, Barcelona: Secretaria d’Immigració i CITE,.
Emmett, Bethan, (2009), Paying the Price for the Economic Crisis, Oxfam International Discussion Paper.
European Women’s Lobby, (2009) “Women and the Economic Crisis - An opportunity to assert another vision of the world?” a: http://www.womenlobby.org/site/1actions.asp?DocID=2514&v1ID=&RevID=&namePage=&pageParent=&DocID_sousmenu=
Eurostat, (juny del 2009) http://epp.eurostat.ec.europa.eu/cache/ITY_PUBLIC/3-02062009-AP/EN/3-02062009-AP-EN.PDF
Martínez i Castells, A., (direcció) (2006) Estudi de gènere sobre el tancament d’empreses a Catalunya , Secretaria de la Dona CC.OO i ICD, Barcelona.
Martínez i Castells, A., (2009) ¿Puede sobrevivir la democracia al capitalismo financiero? El Viejo Topo, No. 253, febrer 2009.
Miralles-Guasch, C., (2002) Ciudad y transporte: el binomio imperfecto, Ariel.
OIT., (2009) “Tendencias mundiales del empleo de les dones”. Març del 2009 Ginebra.
Palmer, Ingrid (1992) “Gender Equity and Economic Efficiency in Adjustement Programmes”, a H. Afshar i C. Dennis (eds.) Women and Adjustement Policies in the Third World, Basingstoke, Macmillan.
Recio, A., (2006) “La ley de dependencia: socialdemocracia demediada”, a Revista de Economía Crítica, núm. 5.
Torns, T (2009) “Les dones i el treballa Catalunya: mites i certeses” a Lluita, Barcelona No 193, gener –febrer, pp: 5-6
UNIFEM (2008) “El progreso de las mujeres en el mundo 2008/2009, ¿Quién responde a las mujeres? Género y rendición de cuentas” a http://www.unifem.org/progress/2008/media/POWW08_Report_Full_Text_es.pdf
Annalí Casanueva Artís.
1. A TALL D'INTRODUCCIÓ:
La situació econòmica actual es caracteritza per una profunda crisi que no és per res neutral ni des del punt de vista de classe ni de gènere. En una primera aproximació ja es posa en evidència que els sectors econòmics amb problemes que reben l'atenció dels polítics i dels mitjans de comunicació -finances, construcció i la indústria automobilística- són sectors on hi predominen els homes. I tot i que la crisi s'està estenent també amb força a branques d'activitat on la plantilla està formada bàsicament per dones, a aquests sectors se'ls presta una atenció molt menor, si és que alguna. En opinió del Lobby Europeu de Dones (2009), a més de veure's greument afectats, aquests sectors de mà d'obra predominantment femenina representen també la segregació per sexes en el mercat de treball. Són sectors on les dones tenen contractes de treball «atípics», hi ha més feina a temps parcial, el treball és menys qualificat, els salaris són menors, els temps de treball són més flexibles i es fa més pressió perquè les dones estiguin “sub-ocupades”. En tots aquests sectors les dones estan més exposades a la pobresa, i no tenen accés a un treball que donaria dret a les prestacions socials, ja que la seguretat social sempre ha reflectit un biaix de gènere en el seu enfocament del treball i de la protecció social . També Benería (2008) enumerava fins a cinc efectes de gènere de la crisi, i una mica més recentment Bethan Emmett, a “Paying the Price for the Economic Crisis” (2009) assenyalava que les investigacions realitzades per Oxfam International posaven de manifest els efectes devastadors de la crisi en la vida quotidiana de les dones, els seus drets i les seves famílies.
Tampoc les estadístiques de l'INE reflecteixen -ni tan sols per al mercat de treball-l'impacte global de la crisi. De fet, difícilment poden fer-ho perquè no recullen aspectes de la crisi financera, energètica, alimentària i social sobre la vida de les dones, i ni tan sols està pensat l'aparell estadístic per a això. Pel que fa al mercat laboral, recordem a més la impossible visibilització estadística de l'impacte de la crisi sobre el treball irregular de moltes dones. D'altra banda, escrivim aquest article quan assistim a un renovat intent del sector privat -que de fet va començar a nivell mundial en els anys noranta- per acaparar els segments més rendibles dels serveis públics, mentre es prodiguen les amenaces sobre la “insostenibilitat” del sistema de pensions en un enèsim i renovat giravolt d'assalt per a la seva privatització. En general, totes les polítiques privatitzadores tenen també biaix de gènere en les seves diferents variants d’”externalitzacions”, “co / re-pagaments”, “enfortiment del sistema mixt”, etc., ja que minven el precari estat del benestar a Espanya i repercuteixen en les “polítiques amigues de les dones”.
2. LES DONES I EL MERCAT DE TREBALL
Les característiques concretes de la vida laboral de les dones debiliten la seva posició a l'hora de sortir menys perjudicades de la crisi:
1 .- Les dones reben salaris més baixos que els homes. Aquest fet àmpliament comprovat i universal és a causa tant del manteniment del model de l'home com “breadwinner” com a la divisió tradicional del treball en base al gènere. Aquesta divisió bàsica del treball es tradueix i s'agreuja amb la crisi en el mercat laboral en els següents factors:
a) La segmentació per gènere del mercat de treball. Així, malgrat que s'han donat alguns avenços en la seva superació, continuen podent-se establir llocs de treball típicament “femenins” o típicament “masculins”. Els treballs “femenins” tenen, pel sol fet de ser-ho, (especialment en el sector privat) menys prestacions econòmiques, més precarietat, i menor reconeixement social. Aquest fet s'explica perquè el perfil, la categoria i remuneració d'algunes ocupacions s'ha determinat d'acord amb la suposada naturalesa de les persones que les fan, i no segons la preparació requerida o la seva importància social. Uns menors salaris impliquen menors cotitzacions i, arribat el cas o el moment, menor subsidi d'atur i menors prestacions de jubilació.
b) Els resultats en la pràctica del que en la teoria es coneix com a “sostre de vidre” i que es justifica en base a concepcions patriarcals antropològiques que encara perduren amb força en la nostra societat. La conseqüència en el mercat laboral es tradueix no només en que les dones ocupin llocs de menys responsabilitat que els homes i, per tant, menys remunerats, sinó que tinguin també un menor control sobre el seu treball (la qual cosa representa un peatge no només professional, sinó personal, en termes de qualitat de vida i salut).
c) El nombre de dones amb contractes a temps parcial, en la major part de casos contra la seva voluntat, (de totes les persones amb contracte a temps parcial en el quart trimestre del 2009 el 78% són dones) i la major reticència dels empresaris a fer contractes fixos.
2 .- El fracàs d'un repartiment equitatiu dels treballs necessaris per a la vida entre dones, homes i institucions públiques i privades segueix donant a les dones la responsabilitat social de les cures de subsistència i reproducció. Al costat dels valors que implica, aquesta situació és en gran mesura responsable que encara avui sigui difícil la plena integració en igualtat de les dones en el mercat de treball, o que el seu pas per ell no els hagi permès meritar unes cotitzacions suficients per evitar la percepció d'uns recursos insuficients quan es veuen abocades a l'atur o arriben a la jubilació. Els valors retrògrads que socialment segueixen considerant subsidiari el salari de les dones en els ingressos familiars -unit en molts casos al biaix de gènere de les polítiques fiscals o les greus deficiències dels serveis públics que permetrien “socialitzar” responsabilitats- ens fa témer que amb la crisi es pugui reforçar la diferència de models laborals entre homes i dones. De manera semblant al que demostren estudis efectuats en empreses en crisi a Catalunya, la crisi pot afectar de manera tan decisiva com adversa la contractació regular de dones de més de 45 anys.
3 .- Per contra, amb la crisi creix el nombre de dones en l'economia submergida, on solen treballar en condicions més insalubres i precàries, reben un salari molt menor i no cotitzen a la seguretat social. Amb això la crisi no fa sinó reforçar i agreujar la proporció de dones que treballen en l'economia submergida en relació al nombre d'homes, de manera que es pot parlar ja d'una economia submergida altament feminitzada. En aquest sentit, també Benería i Floro (2006) ens alertaven que, contra pronòstic, en lloc de consolidar les seves conquestes en el mercat laboral amb implicacions directes en millora de rendes, empoderament i capacitat d'elecció, les polítiques neoliberals i la globalització econòmica han provocat el creixement de la informalitat en països amb dinàmiques cada vegada més complexes com l'Equador i Bolívia. El seu estudi mostra com les llars assumeixen completament els riscos en situacions de canvi econòmic, i que el gènere és un factor important en el grau de vulnerabilitat, en les posicions socials adscrites i en la presa de decisions a la llar.
Els factors abans analitzats signifiquen a la vegada una retallada de l'autonomia, benestar i drets de ciutadania de les dones -incrementant la seva vulnerabilitat davant les conjuntures econòmiques i la crisi- ja que en gran mesura els drets econòmics i socials segueixen encara derivant d'una vida laboral amb contractació regular.
3. DONES, TAXES D'ACTIVITAT I ATUR
És difícil posar en dubte que una de les repercussions més greus de la crisi és la precarietat laboral, l'atur que genera, i les seves conseqüències sobre la vida de les persones. A Espanya, particularment, l'atur és una de les primeres conseqüències de la crisi. Per la pròpia segmentació per gènere del mercat de treball i les característiques de l'actual crisi, l'atur derivat d’aquesta va afectar en primer lloc i en major proporció a la població masculina en iniciar-se en el sector financer, la construcció i el sector de l'automòbil, on és palesa la diferència de rols en els sectors productius. En el següent gràfic es pot observar l'evolució de la taxa d'atur per a homes i dones fins al segon trimestre del 2009.
Malauradament, i com ja prevèiem en un treball anterior, l'atur de les dones -que ja partia d'uns percentatges molt més elevats que el dels homes- s'ha disparat a partir del tercer trimestre del 2008. I encara més lamentablement, s'està constatant no només a Espanya sinó en altres països industrialitzats que el “gap” d'atur entre dones i homes se salva pel costat menys positiu: per l'increment de la taxa d'atur masculina. A Espanya, en concret, i segons dades subministrades per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la taxa d'atur masculí va arribar en el quart trimestre del 2009 al 18,64%, 8,32 punts més respecte al quart trimestre del 2008 i un 136,8% més que el primer trimestre del 2008. L'atur de les dones a l'Estat va arribar al 19,07%, 3,93 punts més que el mateix trimestre del 2008 i presenta un increment del 59,0% respecte al primer trimestre del 2008. Aquests augments en la taxa d'atur de les dones són a causa principalment dels següents factors:
1) En primer lloc, la gran feminització del treball en la indústria dependent de l'automòbil ha augmentat el nombre de dones aturades en la indústria. I caldria afegir l'excepció que fins i tot en la pròpia indústria de l'automòbil -segons estudis realitzats per dones sindicalistes de SEAT- els Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) no són neutrals pel que fa a gènere i afecten proporcionalment a un nombre molt superior de dones que d'homes, alhora que reapareixen amb més força els conceptes sexistes de preferència de conservació del treball per als homes, infravalorant les necessitats econòmiques, professionals i d'autonomia personal de les dones.
2) En segon lloc, la crisi s'ha expandit ràpidament al sector comerç (que compta amb un gran nombre de dones empleades) a partir del tercer trimestre del 2008, encara que sembla haver-se estancant en l'últim trimestre, com es pot veure en el gràfic .
3) En tercer lloc, el gran augment de la taxa d'activitat de les dones (que ja venia augmentant des de l'inici de la crisi, però que s'ha accelerat a partir del darrer trimestre de 2008) conjuntament amb la impossibilitat d'aquestes dones de trobar feina, fa que el nombre de dones aturades creixi encara més. (Veure gràfic 3)
Aquestes dades per a Espanya es veuen corroborades per les investigacions per a Colòmbia de Ximena Peña (2009) de la Universidad de los Andes, que subratlla que en èpoques difícils com l'actual les dones que abans acceptaven quedar-se a la llar i es comptabilitzaven a efectes estadístics com a “inactives”, surten ara a buscar feina, i aquest fet es pot generalitzar per a tota l'Amèrica Llatina. L'efecte de la crisi és també paradoxal pel que fa a salaris, ja que Peña afegeix: “la bretxa salarial disminueix, el que no vol dir que els sous (de les dones) siguin millors, sinó que no hi ha tanta desigualtat en la paga entre ambdós sexes” (per la disminució dels ingressos dels homes).
Finalment, la crisi econòmica ofereix excusa i ocasió per a que augmenti el nombre d'empreses que -tot i seguir presentant en molts casos balanços amb beneficis- es traslladen a països menys regulats laboralment, amb sous més baixos i amb una mà d'obra menys reivindicativa i organitzada. Aquestes deslocalitzacions són especialment lesives per als interessos de les dones treballadores: en territoris on no hi ha estructura industrial, la deslocalització d'una determinada empresa pot significar que desaparegui per a moltes dones la possibilitat de trobar un lloc de treball en el sector industrial, ja que aquestes solen treballar més a prop de la seva llar. La distància entre lloc de treball i lloc de residència significa un important element desincentivador, ja que complica encara més l'organització de la vida quotidiana i pot significar una reducció important dels ingressos propis de les dones si finalment opten per l'atur i / o acaben per abandonar el mercat de treball. Altres factors que agreugen la possibilitat de trobar i acceptar una nova feina són: el canvi de sector (d'industrial a serveis, amb la pèrdua de formació i habilitats adquirides i un nivell de salaris superior) la necessitat de reciclatge i formació (no sempre adequada per al nivell de formació de les persones que ho necessiten) i l'impacte psicològic i en la salut de la pèrdua traumàtica del lloc de treball anterior.
4. EFECTES DE LA CRISI EN LES DONES JOVES.
La crisi és especialment agressiva amb les persones joves, com demostra el fet que les taxes d'atur dels menors de 25 anys són especialment escandaloses a tot Europa. El desembre del 2009, la seva taxa d'atur era respectivament del 21,4% a la zona euro i del 21,4% a la UE27, assolint la seva cota més alta a Espanya amb el 44,5%.
Volem destacar que les dones joves són especialment vulnerables davant la crisi. Algunes dades com les de l'atur registrat a Espanya en el quart trimestre del 2009, que se situa en una taxa del 17,26% en dones majors de 25 anys i en el 36,37% en dones menors de 25 anys, fa ostensible i dolorosament visible aquesta situació. A més, com es pot veure en el gràfic, la taxa d'atur de les dones joves creix més ràpidament que la taxa en dones majors de 25 anys i és més sensible als canvis estacionals de creació de treball. La tendència, però i malauradament, no sembla tancar per ara el major increment de la bretxa que separa les taxes d'atur de dones majors i menors de 25 anys i que es va obrir amb l'inici de la crisi.
Altres factors a tenir en compte serien:
1 .- Les persones joves, en portar menys temps de cotització, reben prestacions d'atur menors i més curtes, amb el que s'agreuja la dependència de la joventut en relació als ingressos d'altres membres de la família i impossibilita que puguin portar una vida independent.
2 .- Els paradigmes polític-econòmics. La ideologia dominant neoliberal que va començar a imposar-se mundialment a finals dels 70, ha aconseguit transformar les relacions laborals i imposar condicions laborals més precàries. Aquestes polítiques es van començar a aplicar en els nous contractes i han afectat per tant, en major mesura, a les persones més joves. En aquest sentit, les noves contractacions de persones joves no suposen els mateixos drets laborals aconseguits per les generacions anteriors.
3 .- Les dificultats afegides de formació, amb la disminució o precarització dels ingressos familiars, més una dotació insuficient de beques i els condicionants de temps que implica la nova organització de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior.
Tot aquest conjunt de situacions empeny les persones joves cap al mercat de treball i l'acceptació del que es coneix com a “contractes escombraries” en tant que repercuteix negativament en la seva formació, en la seva implicació com a ciutadanía participativa, i afecta en un termini més o menys llarg en la seva salut física i psicològica, empitjorant encara més la capacitat emancipadora -en sentit ampli- de la joventut.
5 .- LA GLOBALITZACIÓ DE LA DIVISIÓ INTERNACIONAL DEL TREBALL EN BASE AL GÈNERE: LA MIGRACIÓ DE LES DONES
També en el cas de la població immigrada les dones es veuen afectades per les característiques menys favorables del fet migratori, que se sumen a les dificultats de gènere. No només les persones immigrades representen el 83% dels pobres de la nostra societat sinó que els treballs que realitzen estan normalment per sota dels seus nivells de qualificació. En el seu cas, a més, la legislació fortament repressiva ajuda a convertir les persones immigrants en les principals víctimes de la crisi econòmica, i tota aquesta vulnerabilitat, com ens recorda Julià, té gènere, fins al punt que en els casos denunciats de violència de gènere les dones migrants es troben sobre representades .
El fet migratori és l'altra cara de les deslocalitzacions empresarials i la lliure circulació del capital. Però és també l'estratègia del capital “no deslocalitzable” (agricultura intensiva, construcció, i en especial serveis) que importa les pitjors condicions laborals i els salaris més baixos dels països on altres empreses -per la seva diferent naturalesa- sí que poden deslocalitzar. A més, es pot parlar amb propietat d'una feminització dels fluxos migratoris en la mesura que van consolidant i multiplicant els “conglomerats urbans” que generen una gran demanda de serveis entre els quals hi ha l'atenció a les famílies- també per l'envelliment de la població i la demanda de cures dels que s'encarreguen ara dones immigrades.
No obstant això, és difícil pensar en una disminució dels fluxos migratoris en la mesura que el seu motor són les desigualtats socials i el procés globalitzador fa repercutir també la crisi en els països menys desenvolupats.
La tipologia tan diferent dels treballs realitzats en la seva major part per la població immigrada va repercutir amb tota la seva cruesa en les taxes d'atur masculí i femení, afectant l'atur registrat al doble d'homes que a les dones, Així, des d'octubre del 2008 fins al gener del 2009, 64.337 homes immigrants van perdre el seu treball a Espanya segons xifres d'afiliacions a la Seguretat Social, el que significa una disminució del 8,4%. Per contra, l'ocupació femenina immigrant només va disminuir en un 4,2%, que en xifres absolutes vol dir que 23.846 dones estrangeres van quedar a l'atur. Això vol dir que dels 90.000 immigrants no comunitaris que van perdre el seu lloc de treball, dos de cada tres eren homes, relacionat amb la caiguda de l'activitat en el sector de la construcció.
El fet que el treball d'una gran majoria de dones immigrants es concentri en el sector serveis i domèstic - amb una gran dependència de moltes famílies espanyoles per a la cura de nens i grans com s'ha observat abans - assegurarà els seus llocs de treball mentre la crisi ho permeti, donada la divisió internacional del treball en base al gènere que la globalització ha reforçat. En aquest sentit, els únics col•lectius de dones immigrades que han disminuït per nacionalitats són els de les que menys incorporades estaven en el mercat de treball (marroquines i pakistaneses), En qualsevol cas, cal ressaltar l'alta taxa d'irregularitat de molts col•lectius de dones immigrants- fins i tot moltes d'elles sense papers- que per tant no consten a les estadístiques de la Seguretat Social.
6. L'ATAC A LES POLÍTIQUES AMIGUES DE LES DONES: PRIVATITZACIONS, RETALLS DE L'ESTAT DEL BENESTAR
En crisis anteriors s'ha demostrat que no només la crisi afectava l'ocupació de les dones en el sector públic i la futura quantia de les seves pensions, sinó que augmenta també el grau de privatització de sectors fonamentals com l'ensenyament i la salut, que per la seva pròpia naturalesa combinen un biaix de classe i de gènere. Quan es retalla o empitjora el funcionament d'aquest tipus de serveis públics, són normalment les dones les que assumeixen i compensen la disfunció, incrementant el temps necessari que les dones han d’utilitzar perquè el benestar familiar es mantingui en uns límits acceptables. Les dones són qui més pateixen els efectes nocius de les privatitzacions en el subministrament de serveis bàsics que són públics per la seva naturalesa.
Malgrat que des del feminisme es critica el patró masculí que va donar origen a les institucions de benestar i la pròpia concepció de ciutadania i es qüestiona fins i tot el biaix de gènere amb el qual es denominen les seves últimes manifestacions com la Llei de la Dependència (Bosch, Carrasco i Grau 2006), el cert és que amb la crisi econòmica corren de nou perill les anomenades “polítiques amigues de les dones” que haurien de potenciar un millor repartiment dels treballs socials entre les persones d'un o altre sexe i les institucions públiques. En aquest sentit, es retallen les polítiques socials que podien significar un Estat del Benestar més “feminitzat” ja que els menors ingressos estatals per la caiguda de les rendes i el consum es tradueixen en menors despeses socials amb biaix de gènere. De fet, de nou s'assumeix que el treball no remunerat de les dones impedirà que es generin situacions de malestar social manifest, posant de nou en primer pla la teoria de l’”impost reproductiu” d'Ingrid Palmer , ja que no sembla que amb la crisi puguin articular els mecanismes necessaris que evitin l'exclusió i garanteixin condicions laborals i serveis acceptables (Recio 2006).
Tot això implica efectes especialment pertorbadors de la crisi sobre la salut de les dones que han estudiat de manera brillant Borrell i Artazcoz (2008), basant-se en el diferent rol de gènere procedent del patriarcat i que els recomanem consultar en aquest mateix número de l'Espurna .
7 .- TENDÈNCIES ANUNCIADES I SOLUCIONS POSSIBLES
Segons un informe de la Comissió sobre Tendències Mundials de l'Ocupació de l'OIT (2009), la crisi econòmica mundial crearà nous obstacles en el camí cap al creixement sostenible i socialment equitatiu, i farà encara més difícil el treball decent per a les dones. L'OIT estima que el nombre de dones aturades puja a 22 milions el 2009, amb una taxa d'atur mundial de les dones que pot augmentar fins a un 7,4 per cent, comparada amb el 7,0 per cent dels homes, alhora que assenyala que dels 3.000 milions de persones empleades en el món el 2008, 1.200 milions eren dones (40,4 per cent). L'informe considera que l'impacte de gènere de la crisi econòmica en termes de taxes d'atur serà més perjudicial per a les dones en la majoria de les regions del món, i amb més claredat a l’Amèrica Llatina i el Carib. A l'Àsia Oriental, les economies desenvolupades i la regió formada pels països del Sud-est d'Europa que no pertanyen a la UE i els països CEI, en els quals la bretxa de gènere era menor en termes d'oportunitats de treball abans de l'actual crisi econòmica, l'impacte de gènere pot ser menor. L'OIT estima que la taxa d'atur mundial podria augmentar entre 6,3 i 7,1 per cent, amb el seu respectiu augment en la taxa d'atur femení d'entre 6,5 i 7,4 per cent (comparat amb entre 6,1 i 7,0 per cent per als homes). Això produiria un augment d'entre 24 i 52 milions de persones desocupades al món, de les quals entre 10 i 22 milions serien dones.
Des del Lobby Europeu de Dones (2009) no dubten a considerar el desastre de la crisi una responsabilitat dels homes en la mesura que “la crisi del crèdit ha posat en primer terme el lloc que els homes ocupen en la presa de decisions, dels que exclouen més que mai les dones -i per tant a la meitat de la humanitat- i demostren que la presa de decisions segueix sent propietat privada dels homes, com ho és el món de les finances i els sectors econòmics privats.” Davant l'empoderament de les dones que es considera necessari davant la crisi, i l'oportunitat de fer visible una altra visió del món i l'economia, proposem algunes accions i solucions possibles:
1 .- Prendre consciència de classe i actuar de forma col•lectiva. La crisi no pot significar una retallada dels drets aconseguits per la classe treballadora en general i per les dones en particular. La crisi que vivim es produeix en un món on les “cadenes de la producció” s'han estès per tot el planeta, i la globalització permet que també el món del treball estigui més connectat que mai. Si alguna vegada ha estat possible un canvi a nivell mundial, amb un clar protagonisme de les forces del treball, és ara.
2 .- Prendre consciència de gènere i posar gènere a la desigualtat, la crisi i les seves solucions. La crisi posa de manifest, amb tota la seva cruesa, la veritable magnitud de la desigualtat entre homes i dones que ja existeixen a la fase alcista del cicle econòmic. Des d'àmbits interessats se sol plantejar la crisi com a “un repte i una oportunitat”. Nosaltres creiem que la crisi només representa un repte afegit a les dificultats quotidianes de les dones treballadores, i ens costa trobar en la crisi alguna oportunitat de gènere que no signifiqui un canvi radical de l'economia i la societat. Per això potser l’“oportunitat” podria començar a materialitzar-se si s'iniciés la urgent inversió posant de fet l'economia al servei de les persones i les seves necessitats i reconeixent que és el moment de prendre en consideració i en peu d'igualtat tant les aspiracions com les necessitats reals d'homes i de dones.
Estem d'acord amb el Lobby Europeu de Dones en què cal invertir en treballs de cura i en responsabilitzar-se de les persones que ho necessiten, en serveis per a la comunitat, ensenyament, salut -entenent per salut també la sexual i reproductiva-, en anàlisis pressupostàries sensibles al gènere ( “gender budgeting”); obrir la porta a les dones en la presa de decisions i posar punt final a les remuneracions desiguals, corregir els models de protecció social que reflecteixen pràcticament en exclusiva la vida activa dels homes, són alguns dels mitjans que poden permetre les dones suportar les pitjors conseqüències de la crisi. Cal que les dones liderin el necessari canvi socioeconòmic.
3 .- Canviar la manera de repartir els treballs de cures i reproducció. Cal defensar un repartiment igualitari dels treballs fins ara assumits per les dones, començant per una educació tant acadèmica com social no sexista, que no reprodueixi les concepcions patriarcals de la societat. D'altra banda, tant els homes com les dones han de tenir possibilitat i capacitat per harmonitzar la seva vida personal, familiar i laboral i en aquest sentit -al contrari del que pretén la normativa europea d'increment de la jornada laboral- s'han d'aconseguir uns horaris de treball que ho permetin.
4 .- Empoderament de les dones i de les persones més febles. Per tal de crear una societat en la que es prioritzin les persones i les seves necessitats, cal que canviïn els paradigmes actuals i que augmenti l'autonomia i la capacitat de decisió tant de les dones com de les persones pertanyents als col•lectius més febles. Per a això cal construir una societat més participativa, amb un exercici més democràtic de les responsabilitats polítiques i un major control efectiu sobre aquestes.
5 .- Garantir l'autonomia de totes les persones perquè puguin desenvolupar-se com a ciutadans i ciutadanes en una societat més democràtica, més saludable, lliure i feliç. Amb aquest objectiu és important defensar un paper actiu de les administracions en polítiques actives que garanteixin un treball digne o, si no, un subsidi d'atur equivalent, i asseguri l'accés universal i públic als serveis bàsics (salut, educació, aigua, llum, transport) en un model social i ecològicament sostenible.
6 .- Construcció d'un món alternatiu. Crisis com l'actual ens mostren la necessitat de construir un model alternatiu al capitalisme que posi l'economia al servei de les persones. Les dones treballadores, millor que ningú, som conscients de la necessitat d'aquest canvi que torna a posar en primer pla, front la crisi, la nostra antiga reivindicació de pa i roses ... en un altre món possible.
Bibliografia bàsica:
Artazcoz, L., Borrell, C., Cascant, L., Cortès, I i Escribà-Agüir, V, (2007) “Gender perspective in the analysis of the relationship between long workhours, health and health-related behavior”, Scandinavian Journal of Work, Environment & Health No. 33 (5) pp 344-350.
Bakker, I., (1994) The Strategic Silence, Ottawa: The North-South Institute.
Balakrishnan, Radhika, Diane Elson, i Raj Patel, (2009) Rethinking Macro Economic Strategies from a Human Rights Perspective.
http://www.ushrnetwork.org/files/ushrn/images/linkfiles/MES-II.pdf
Benería, Lourdes, (2005) Género, Desarrollo y Globalización, Versió castellana de Mireia Bofill, Barcelona: Hacer.
Benería, L. i M. Floro, (2006): “Distribution, Gender and Labor Market Informalization: A Conceptual Framework with a Focus on Homeworkers,” a S. Razawi and S. Hassim, Eds; Gender and Social Policy in a Global Context: Uncovering the Gendered Structure of ‘the Social’, Basingstoke: Palgrave.
Benería, Lourdes, (2008) “The economic crisis will most likely have effects that are not gender neutral,” no publicat.
Bernhardt, Annette, i Dresser, Laura, (2002) Why Privatizing Government Services Would Hurt Women Workers, Center on Wisconsin Strategy: Institute for Women’s Policy Research.
Bosch, A., Carrasco, C., i Grau, E. (2006) “La Ley de Dependencia y el mito del Homo Economicus”, a Revista de Economía Crítica, No 5
Borrell, C i Artazcoz, L., (2008) “Las políticas para disminuir las desigualdades en salud”, Gaceta Sanitaria No 22 (5): pp.465-73.
Borrell, C i Artazcoz, L., (2000) “Las desigualdades de género en salud: retos para el futuro”, Revista Española de Salud Pública.
Carrasco, Cristina; Alabart, Anna; Coco, Andrés; Domínguez, Màrius; Martínez i Castells, Àngels; Mayordomo, Maribel; Recio, Albert; Serrano, Mónica: (2003) Tiempos, trabajos y flexibilidad: una cuestión de género. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, Instituto de la Mujer.
Casanueva Artís, A., i Martínez Castells, A., (2009) “La crisi des d’una perspectiva de gènere” a Lluita, Barcelona No 193, gener-febrer, pp. 3-4
Comissió sobre Determinants de Salut de l’OMS, (2009) “Subsanar las desigualdades en una generación.”
Eagly, A.H, i Carli, L.L, (2007) Throught the Labyrtinth. The Thruth About How Women Become Leaders, USA, Harvard Business School Press.
Elson, Diane and Nilufer Cagatay (2000). ‘The Social Content of Macroeconomic Policies’, a World Development Report 28(7) (Juliol), 1347–64.
INE (2009) Enquesta de Població Activa (EPA), diverses sèries http://www.ine.es/jaxiBD/menu.do?L=0&divi=EPA&his=1&type=db
Juliano, D., Parella, S., i al. (2008) Dones Immigrades: Treball i Sindicat, Barcelona: Secretaria d’Immigració i CITE,.
Emmett, Bethan, (2009), Paying the Price for the Economic Crisis, Oxfam International Discussion Paper.
European Women’s Lobby, (2009) “Women and the Economic Crisis - An opportunity to assert another vision of the world?” a: http://www.womenlobby.org/site/1actions.asp?DocID=2514&v1ID=&RevID=&namePage=&pageParent=&DocID_sousmenu=
Eurostat, (juny del 2009) http://epp.eurostat.ec.europa.eu/cache/ITY_PUBLIC/3-02062009-AP/EN/3-02062009-AP-EN.PDF
Martínez i Castells, A., (direcció) (2006) Estudi de gènere sobre el tancament d’empreses a Catalunya , Secretaria de la Dona CC.OO i ICD, Barcelona.
Martínez i Castells, A., (2009) ¿Puede sobrevivir la democracia al capitalismo financiero? El Viejo Topo, No. 253, febrer 2009.
Miralles-Guasch, C., (2002) Ciudad y transporte: el binomio imperfecto, Ariel.
OIT., (2009) “Tendencias mundiales del empleo de les dones”. Març del 2009 Ginebra.
Palmer, Ingrid (1992) “Gender Equity and Economic Efficiency in Adjustement Programmes”, a H. Afshar i C. Dennis (eds.) Women and Adjustement Policies in the Third World, Basingstoke, Macmillan.
Recio, A., (2006) “La ley de dependencia: socialdemocracia demediada”, a Revista de Economía Crítica, núm. 5.
Torns, T (2009) “Les dones i el treballa Catalunya: mites i certeses” a Lluita, Barcelona No 193, gener –febrer, pp: 5-6
UNIFEM (2008) “El progreso de las mujeres en el mundo 2008/2009, ¿Quién responde a las mujeres? Género y rendición de cuentas” a http://www.unifem.org/progress/2008/media/POWW08_Report_Full_Text_es.pdf
Publica un comentari