Patricia Da Silva
Si bé es cert que en les darreres dècades i després d'anys de contínues lluites les dones hem conquerit elevades quotes d’igualtat formal davant els homes, en ple segle XXI, la situació comparativa entre ambdós sexes continua sense experimentar canvis substancials i encara avui dia roman la barrera del “sostre de vidre”, un obstacle invisible que es naturalitza a través de normes no escrites o d'una cultura empresarial que impossibilita a les dones l'equànime desenvolupament professional.
A principis de segle XX, la teòrica russa Alexandra Kollontay, socialista revolucionària, argumentava que en l’evolució de la humanitat, les nostres avantpassades havien desenvolupat un paper molt més important del que la història de la ciència havia pretès, però sempre havien estat excloses del saber oficial, considerades i encasellades fins i tot com bruixes quan persistien a conèixer i experimentar. Un segle més tard, la filòsofa Cèlia Amorós, en la seva obra “Hacia una crítica de la razón patriarcal” (1985), va tornar a posar de manifest que, sota la presumpte universalitat, objectivitat i neutralitat del discurs científic, s’havia demostrat que, en general i fins al moment, les probables contribucions al desenvolupament científic i tècnic que havien realitzat les dones, havien estat silenciades i ignorades, mentre es magnificava el paper dels nostres companys masculins.
La teoria política i social moderna va establir una clara distinció entre l'esfera pública, tant a nivell simbòlic com material, que era la parcel•la reservada als homes, de la que s’excloïa les dones, de l’esfera privada o domèstica, reservada per a les dones a temps complet. Ambdues esferes es van constituir com a símbols contraposats i mentre la pública era l’esfera de la universalitat, la imparcialitat, la ciència, la tècnica, el dret, la política, la moral, i estava regida per la raó; la privada o domèstica, es va caracteritzar de forma contraposada com l’àmbit del que era particular, la parcialitat, la natura, els afectes i les passions, és a dir, la irracionalitat.
En aquest empobridor context, el món virtual va sorgir com una nova possibilitat, un nou espai, més enllà de l’antic binomi públic/privat, on els sexes podien quedar situats en un segon plànol i les persones es podien alliberar de les rígides estructures conductistes sobre una masculinitat o una feminitat clarament alienants.
Però en el nou ordre tecnològic i cultural, la dona té un lloc ben definit
Va ser la britànica Sadie Plant, la primera que va encunyar el terme "Ciberfeminisme" que defensava que la realitat virtual del ciberespai podia acabar finalment amb la visió del món i la realitat material construïda per un ordre patriarcal, on les dones eren enteses com una versió deficient d’una realitat masculinitzada, que no havien tingut mai l’oportunitat d’accedir als sistemes de poder polític, tecnològic, econòmic, social i cultural. Però en el nou ordre tecnològic i cultural, la dona té un lloc ben definit.
El ciberfeminisme es va iniciar a mitjans de la dècada dels anys 80 com un activisme feminista que es desenvoluparà en el ciberespai, que es desmarca del feminisme que es va iniciar als anys 60, en resposta als plantejaments pessimistes dels anys 80 sobre la presumpta naturalesa masculina de la tecnologia. Sadie Plant va qüestionar la tecnofòbia que mostrava una part important del feminisme tradicional, que va provocar la desconfiança entre el moviment feminista clàssic i el ciberfeminisme. L'excessiva valoració del fet “natural” per part d’algunes tendències feministes i el recel cap a les màquines a causa d'un possible ús pervers de les mateixes, va fer augmentar el perill a què es produís una bretxa digital insalvable. De fet, la sociòloga australiana Judy Wajcman, catedràtica de la Universitat Nacional d’Austràlia i professora de l’Institut d’Internet d’Oxford i de la London School of Economics, va posar de manifest en el seu llibre "Tecnofeminisme" que "la tecnologia segueix estant dominada pels homes", i les dones juguem només un paper passiu.
El perill que es produeixi l’anomenada bretxa digital no es constata només entre els homes i les dones. Les diferències socio-econòmiques, no només entre classes socials, si no també entre territoris són variables insuperables. Pippa Norris, en el seu llibre "Digital divide. Civil engagement, information poverty and the Internet world wide", va tractar aquest fenomen i el va classificar en tres tipus diferents: la bretxa global (entre diferents països), la bretxa social (entre les diferents classes socials) i la bretxa democràtica (entre els/les que participen i els/les que no participen dels assumptes públics en línia). Segons un informe d'Internet World Stats, actualitzat l'any 2005, dels 985 milions d'internautes connectats, gairebé el 70% viu als països industrialitzats, on resideix el 15% de la població mundial. Així, mentre que Europa i els Estats Units sumen uns 500 milions d’usuaris i usuàries, en tot el continent Africà només hi ha 4 milions. Dades del 2006 de la Unió Internacional de Telecomunicacions mostren, per una banda, que mentre el 58.6% dels habitants dels països desenvolupats tenien accés a Internet, per altra, als països en via de desenvolupament amb prou feines el 10.2% dels habitants té accés a aquesta tecnologia. Aquestes diferències econòmiques es manifesten així mateix entre homes i dones, paral•lelament a les "bretxes" de sempre com són l’accés a la sanitat, a l’educació, la fam, la pobresa...
la Xarxa i el Món Virtual va permetre relativitzar els aspectos de gènere en contra de l’essencialisme
Per aquest motiu, el desenvolupament de la Xarxa i el Món Virtual va permetre relativitzar els aspectes de gènere en contra de l'essencialisme, tal i com apuntava la biòloga i filòsofa nord-americana Donna Haraway, l’any 1985 quan va publicar l'assaig “Manifesto for Cyborgs”, que pica l’ullet al “Manifest Comunista" de Karl Marx, un llibre que va recuperar la figura fonamental del “Cyborg” com una nova entitat ontològica, que no era ni humana, ni màquina, ni home, ni dona, i que desmantellava, per tant, les velles categories dicotòmiques que funcionaven al món occidental. En paraules de l'autora, “Fins ara, la personificació femenina semblava ser quelcom donat, orgànic, necessari; i l'expressió del que és femení semblava significar el disposar d'habilitats maternals, en sentit estricte o metafòric. Només si estem fora de lloc aconseguirem un plaer intens amb les màquines i, llavors, amb l'excusa de que al cap i a la fi es tracta d'una activitat orgànica, finalment podrem apropiar-nos les màquines per les dones". Casualment, és també durant aquests anys quan en Richard Stallman, referència del moviment del Software Lliure, va desenvolupar el projecte GNU/Linux.
A principis dels anys noranta van sorgir diversos corrents ciberfeministes. A Austràlia, un grup de quatre artistes van crear l’associació VNS (Venus) Matrix, que buscava explorar la construcció de l'espai social, d'identitat i de sexualitat en el ciberespai. Aquest col•lectiu va constatar que la tècnica no només no havia canviat els estereotips de gènere, sinó que reproduïa a la Xarxa l'estructura patriarcal de dominació de la dona. VNS Matrix es va convertir en un símbol del que es va denominar “ciberfeminisme radical” davant el "ciberfeminisme conservador” que es situava en el corrent liderat pel grup europeu OBS (Old Boys Network). A les dues categories que va desenvolupar Alex Gallowey resulta fonamental afegir una tercera tendència que es denomina “ciberfeminisme social”, que es desenvolupa en paral•lel als treballs de VNS Matrix i d'OBS, que s'entrellaça amb els moviments antiglobalització i amb grups d'activistes en defensa dels drets humans, que estableix ponts entre aquests moviments i els moviments feministes i va proclamar l'ús estratègic de les noves tecnologies i l'espai virtual en la nova transformació social. Autores com Faith Wilding van establir vincles d'unió vital entre els moviments ciberfeministes sorgits de la connexió entre el món de l'art i el feminisme amb el ciberfeminisme social, i van plantejar la necessitat de la intervenció política més enllà de les formes.
En aquest sentit, a Nova York i a Londres, algunes organitzacions en defensa dels Drets Humans, grups ecologistes i feministes van començar a construir les primeres xarxes socials a Internet a partir de “servidors alternatius” i un grup de dones van promoure, des de la perspectiva de gènere, l'ús estratègic d'aquestes xarxes socials electròniques. L'any 1993, l'Associació per al Progrés de les Comunicacions va impulsar la creació del grup apc-dones amb la filosofia d'utilitzar les noves tecnologies per a fomentar "l'emponderament" (empowerment) de les dones al món. En aquest sentit, la celebració de la IV Conferència Mundial de Dones va plantejar per primera vegada la comunicació com un dret humà fonamental que s'havia de defensar per aconseguir la igualtat de drets.
L'estat espanyol es va sumar al moviment ciberfeminista l'agost del 1997 amb la creació del portal Dones en Xarxa amb l'objectiu de crear un punt de trobada a Internet que facilités l'intercanvi d'informació, estratègies i contactes entre grups de dones i altres grups d'arreu del món. Aquesta xarxa però no admetia pàgines web de dones amb fort component ideològic.
Serà capaç Internet de transformar les formes convencionals d’activisme democràtic?
La ràpida explosió d’Internet va provocar una intensa especulació per l’impacte que suposaria sobre l’economia, la societat i la política. Moltes persones esperaven que Internet es convertís en una nova força potent capaç de transformar els models existents de desigualtat social, en consolidar la unió entre les persones i els seus representants, i facilitar noves formes de compromís públic per al desenvolupament d’una societat cívica global. ¿Però serà capaç Internet de transformar les formes convencionals d’activisme democràtic, o servirà només per reforçar les diferències existents entre la tecnologia dels rics i dels pobres? ¿Anivellarà el terreny de joc per a les societats que es s’estan desenvolupant, o en comptes d’això consolidarà les avantatges d’economies post-industrials? ¿Els partits, grups d’interès, i els governs utilitzaran la xarxa per animar la participació interactiva, o la tecnologia serà utilitzada com un altra forma de diferenciar i sotmetre les comunicacions?
Malgrat els espais aconseguits a Internet, encara queda un llarg camí que recórrer per deixar la nostra impremta en aquest món apassionant, i trencar definitivament amb la profunda posició masclista en relació a les noves tecnologies, amb l'objectiu d'assolir la desitjada igualtat, no només entre homes i dones, si no també entre classes socials.
Si bé es cert que en les darreres dècades i després d'anys de contínues lluites les dones hem conquerit elevades quotes d’igualtat formal davant els homes, en ple segle XXI, la situació comparativa entre ambdós sexes continua sense experimentar canvis substancials i encara avui dia roman la barrera del “sostre de vidre”, un obstacle invisible que es naturalitza a través de normes no escrites o d'una cultura empresarial que impossibilita a les dones l'equànime desenvolupament professional.
A principis de segle XX, la teòrica russa Alexandra Kollontay, socialista revolucionària, argumentava que en l’evolució de la humanitat, les nostres avantpassades havien desenvolupat un paper molt més important del que la història de la ciència havia pretès, però sempre havien estat excloses del saber oficial, considerades i encasellades fins i tot com bruixes quan persistien a conèixer i experimentar. Un segle més tard, la filòsofa Cèlia Amorós, en la seva obra “Hacia una crítica de la razón patriarcal” (1985), va tornar a posar de manifest que, sota la presumpte universalitat, objectivitat i neutralitat del discurs científic, s’havia demostrat que, en general i fins al moment, les probables contribucions al desenvolupament científic i tècnic que havien realitzat les dones, havien estat silenciades i ignorades, mentre es magnificava el paper dels nostres companys masculins.
La teoria política i social moderna va establir una clara distinció entre l'esfera pública, tant a nivell simbòlic com material, que era la parcel•la reservada als homes, de la que s’excloïa les dones, de l’esfera privada o domèstica, reservada per a les dones a temps complet. Ambdues esferes es van constituir com a símbols contraposats i mentre la pública era l’esfera de la universalitat, la imparcialitat, la ciència, la tècnica, el dret, la política, la moral, i estava regida per la raó; la privada o domèstica, es va caracteritzar de forma contraposada com l’àmbit del que era particular, la parcialitat, la natura, els afectes i les passions, és a dir, la irracionalitat.
En aquest empobridor context, el món virtual va sorgir com una nova possibilitat, un nou espai, més enllà de l’antic binomi públic/privat, on els sexes podien quedar situats en un segon plànol i les persones es podien alliberar de les rígides estructures conductistes sobre una masculinitat o una feminitat clarament alienants.
Però en el nou ordre tecnològic i cultural, la dona té un lloc ben definit
Va ser la britànica Sadie Plant, la primera que va encunyar el terme "Ciberfeminisme" que defensava que la realitat virtual del ciberespai podia acabar finalment amb la visió del món i la realitat material construïda per un ordre patriarcal, on les dones eren enteses com una versió deficient d’una realitat masculinitzada, que no havien tingut mai l’oportunitat d’accedir als sistemes de poder polític, tecnològic, econòmic, social i cultural. Però en el nou ordre tecnològic i cultural, la dona té un lloc ben definit.
El ciberfeminisme es va iniciar a mitjans de la dècada dels anys 80 com un activisme feminista que es desenvoluparà en el ciberespai, que es desmarca del feminisme que es va iniciar als anys 60, en resposta als plantejaments pessimistes dels anys 80 sobre la presumpta naturalesa masculina de la tecnologia. Sadie Plant va qüestionar la tecnofòbia que mostrava una part important del feminisme tradicional, que va provocar la desconfiança entre el moviment feminista clàssic i el ciberfeminisme. L'excessiva valoració del fet “natural” per part d’algunes tendències feministes i el recel cap a les màquines a causa d'un possible ús pervers de les mateixes, va fer augmentar el perill a què es produís una bretxa digital insalvable. De fet, la sociòloga australiana Judy Wajcman, catedràtica de la Universitat Nacional d’Austràlia i professora de l’Institut d’Internet d’Oxford i de la London School of Economics, va posar de manifest en el seu llibre "Tecnofeminisme" que "la tecnologia segueix estant dominada pels homes", i les dones juguem només un paper passiu.
El perill que es produeixi l’anomenada bretxa digital no es constata només entre els homes i les dones. Les diferències socio-econòmiques, no només entre classes socials, si no també entre territoris són variables insuperables. Pippa Norris, en el seu llibre "Digital divide. Civil engagement, information poverty and the Internet world wide", va tractar aquest fenomen i el va classificar en tres tipus diferents: la bretxa global (entre diferents països), la bretxa social (entre les diferents classes socials) i la bretxa democràtica (entre els/les que participen i els/les que no participen dels assumptes públics en línia). Segons un informe d'Internet World Stats, actualitzat l'any 2005, dels 985 milions d'internautes connectats, gairebé el 70% viu als països industrialitzats, on resideix el 15% de la població mundial. Així, mentre que Europa i els Estats Units sumen uns 500 milions d’usuaris i usuàries, en tot el continent Africà només hi ha 4 milions. Dades del 2006 de la Unió Internacional de Telecomunicacions mostren, per una banda, que mentre el 58.6% dels habitants dels països desenvolupats tenien accés a Internet, per altra, als països en via de desenvolupament amb prou feines el 10.2% dels habitants té accés a aquesta tecnologia. Aquestes diferències econòmiques es manifesten així mateix entre homes i dones, paral•lelament a les "bretxes" de sempre com són l’accés a la sanitat, a l’educació, la fam, la pobresa...
la Xarxa i el Món Virtual va permetre relativitzar els aspectos de gènere en contra de l’essencialisme
Per aquest motiu, el desenvolupament de la Xarxa i el Món Virtual va permetre relativitzar els aspectes de gènere en contra de l'essencialisme, tal i com apuntava la biòloga i filòsofa nord-americana Donna Haraway, l’any 1985 quan va publicar l'assaig “Manifesto for Cyborgs”, que pica l’ullet al “Manifest Comunista" de Karl Marx, un llibre que va recuperar la figura fonamental del “Cyborg” com una nova entitat ontològica, que no era ni humana, ni màquina, ni home, ni dona, i que desmantellava, per tant, les velles categories dicotòmiques que funcionaven al món occidental. En paraules de l'autora, “Fins ara, la personificació femenina semblava ser quelcom donat, orgànic, necessari; i l'expressió del que és femení semblava significar el disposar d'habilitats maternals, en sentit estricte o metafòric. Només si estem fora de lloc aconseguirem un plaer intens amb les màquines i, llavors, amb l'excusa de que al cap i a la fi es tracta d'una activitat orgànica, finalment podrem apropiar-nos les màquines per les dones". Casualment, és també durant aquests anys quan en Richard Stallman, referència del moviment del Software Lliure, va desenvolupar el projecte GNU/Linux.
A principis dels anys noranta van sorgir diversos corrents ciberfeministes. A Austràlia, un grup de quatre artistes van crear l’associació VNS (Venus) Matrix, que buscava explorar la construcció de l'espai social, d'identitat i de sexualitat en el ciberespai. Aquest col•lectiu va constatar que la tècnica no només no havia canviat els estereotips de gènere, sinó que reproduïa a la Xarxa l'estructura patriarcal de dominació de la dona. VNS Matrix es va convertir en un símbol del que es va denominar “ciberfeminisme radical” davant el "ciberfeminisme conservador” que es situava en el corrent liderat pel grup europeu OBS (Old Boys Network). A les dues categories que va desenvolupar Alex Gallowey resulta fonamental afegir una tercera tendència que es denomina “ciberfeminisme social”, que es desenvolupa en paral•lel als treballs de VNS Matrix i d'OBS, que s'entrellaça amb els moviments antiglobalització i amb grups d'activistes en defensa dels drets humans, que estableix ponts entre aquests moviments i els moviments feministes i va proclamar l'ús estratègic de les noves tecnologies i l'espai virtual en la nova transformació social. Autores com Faith Wilding van establir vincles d'unió vital entre els moviments ciberfeministes sorgits de la connexió entre el món de l'art i el feminisme amb el ciberfeminisme social, i van plantejar la necessitat de la intervenció política més enllà de les formes.
En aquest sentit, a Nova York i a Londres, algunes organitzacions en defensa dels Drets Humans, grups ecologistes i feministes van començar a construir les primeres xarxes socials a Internet a partir de “servidors alternatius” i un grup de dones van promoure, des de la perspectiva de gènere, l'ús estratègic d'aquestes xarxes socials electròniques. L'any 1993, l'Associació per al Progrés de les Comunicacions va impulsar la creació del grup apc-dones amb la filosofia d'utilitzar les noves tecnologies per a fomentar "l'emponderament" (empowerment) de les dones al món. En aquest sentit, la celebració de la IV Conferència Mundial de Dones va plantejar per primera vegada la comunicació com un dret humà fonamental que s'havia de defensar per aconseguir la igualtat de drets.
L'estat espanyol es va sumar al moviment ciberfeminista l'agost del 1997 amb la creació del portal Dones en Xarxa amb l'objectiu de crear un punt de trobada a Internet que facilités l'intercanvi d'informació, estratègies i contactes entre grups de dones i altres grups d'arreu del món. Aquesta xarxa però no admetia pàgines web de dones amb fort component ideològic.
Serà capaç Internet de transformar les formes convencionals d’activisme democràtic?
La ràpida explosió d’Internet va provocar una intensa especulació per l’impacte que suposaria sobre l’economia, la societat i la política. Moltes persones esperaven que Internet es convertís en una nova força potent capaç de transformar els models existents de desigualtat social, en consolidar la unió entre les persones i els seus representants, i facilitar noves formes de compromís públic per al desenvolupament d’una societat cívica global. ¿Però serà capaç Internet de transformar les formes convencionals d’activisme democràtic, o servirà només per reforçar les diferències existents entre la tecnologia dels rics i dels pobres? ¿Anivellarà el terreny de joc per a les societats que es s’estan desenvolupant, o en comptes d’això consolidarà les avantatges d’economies post-industrials? ¿Els partits, grups d’interès, i els governs utilitzaran la xarxa per animar la participació interactiva, o la tecnologia serà utilitzada com un altra forma de diferenciar i sotmetre les comunicacions?
Malgrat els espais aconseguits a Internet, encara queda un llarg camí que recórrer per deixar la nostra impremta en aquest món apassionant, i trencar definitivament amb la profunda posició masclista en relació a les noves tecnologies, amb l'objectiu d'assolir la desitjada igualtat, no només entre homes i dones, si no també entre classes socials.
Publica un comentari