Miquel Àngel Sòria
A vegades el bosc no ens deixa veure l’arbre. Una gran massa verda, un ésser col•lectiu ens impedeix gaudir de les individualitats. I les tenim aquí a prop. No ens cal buscar-les fora. Però ja sabem, el món editorial és un altre bosc.
Ara, després de l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, la casualitat et fa coneixedor d’alguns esforços realitzats en temps anteriors que, utilitzant la ficció, denunciaven una realitat amagada. En aquest cas no era altra que la brutal repressió feixista, els dies immediats al 18 de juliol, a les terres navarreses i en concret a Estella. Hi ha una novel•la curta que ens mostra un d’aquells casos que no quedarien recollits directament en la nova llei: el tipus de vida al que es van veure condemnades “de forma col•lateral” –com agrada dir ara- algunes persones. La novel•la: “Del rencor y la memoria” (2005) i l’autor: Juan Retana (Estella, 1961), resident a Sabadell.
Però ara vull centrar l’atenció en una obra seva més recent: “Gentes de otro lugar” (2009). Ambdues guanyadores del Premi de novel•la curta “Cristóbal Zaragoza” que atorga l’Ajuntament de la Vila Joiosa (Alacant).
COM UNA NOVEL•LA NEGRA
Les novel•les d’en Juan Retana contemplen molts dels ingredients del conte. Els capítols són molt curts, cosa que facilita la lectura, i delimiten l’espai d’un protagonista coral composat d’un seguit de protagonistes individuals. Una estructura concèntrica, permet seguir els diferents temps del relat cap a un desenllaç que s’anuncia des de l‘aparició en el primer moment d’un personatge que es manté en un segon pla, molt prudent: la pluja.
Som a Sabadell (1962) i trobem un mosaic de personatges contraposats: els de la burgesia catalana del tèxtil, sobretot, i la banca d’una banda. Aquests últims amb els ulls fixats en l’operació especulativa que pot representar el creixement de la ciutat. “Habría que calcular la demanda potencial de vivienda en la ciudad”. D’altra banda els nouvinguts. Personatges que amb grans sacrificis i esforços s’han anat forjant una nova vida a la terra d’acolliment, aquells que han pogut travessar tots els filtres. I, si no, repetint un altre cop, precedent dels actuals subsaharians. “Els altres catalans”, en l’encert del Paco Candel.
La tensió ‘in crescendo’ es viu en diferents escenaris que van quedant emmarcats per la descripció de l’orografia hídrica dels diferents corrents d’aigua –reals o potencials- de la zona (la Mola, la riera de las Arenas, el riu Tort, la conca del riu Ripoll) que l’autor coneix perfectament.
L’autor, com un divertimento, desdramatitza el relat amb l’elecció dels noms d’alguns personatges: Cristina Almeida, Julio Médem, Pérez Llorca, Julián Delgado,...
Mentre, la tensió i l’angoixa, a imatge d’una novel•la negra, caminen a la recerca del culpable. Un culpable en el que es viu la paradoxa que encara no ha comès cap delicte. Un delicte que, al final, com la imatge medieval de la mort que iguala, ha afectat pobres i rics. Però la imatge és enganyosa perquè mentre que els pobres han pagat amb la seva vida o els més afortunats amb el seu lloc de treball, els rics sempre podran tornar a aixecar les edificacions malmeses, reiniciar els seus negocis o, com el personatge arquetípic del periodista vividor, tornar a la partida de pòquer –com si res no hagués succeït-.
El volum de la tragèdia es va coneixent. Les emissores de ràdio criden a la solidaritat. La ficció convergeix amb la realitat d’unes xifres esfereïdores. Només a Sabadell, 30 morts, 200 ferits i 23 desapareguts.
A vegades el bosc no ens deixa veure l’arbre. Una gran massa verda, un ésser col•lectiu ens impedeix gaudir de les individualitats. I les tenim aquí a prop. No ens cal buscar-les fora. Però ja sabem, el món editorial és un altre bosc.
Ara, després de l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, la casualitat et fa coneixedor d’alguns esforços realitzats en temps anteriors que, utilitzant la ficció, denunciaven una realitat amagada. En aquest cas no era altra que la brutal repressió feixista, els dies immediats al 18 de juliol, a les terres navarreses i en concret a Estella. Hi ha una novel•la curta que ens mostra un d’aquells casos que no quedarien recollits directament en la nova llei: el tipus de vida al que es van veure condemnades “de forma col•lateral” –com agrada dir ara- algunes persones. La novel•la: “Del rencor y la memoria” (2005) i l’autor: Juan Retana (Estella, 1961), resident a Sabadell.
Però ara vull centrar l’atenció en una obra seva més recent: “Gentes de otro lugar” (2009). Ambdues guanyadores del Premi de novel•la curta “Cristóbal Zaragoza” que atorga l’Ajuntament de la Vila Joiosa (Alacant).
COM UNA NOVEL•LA NEGRA
Les novel•les d’en Juan Retana contemplen molts dels ingredients del conte. Els capítols són molt curts, cosa que facilita la lectura, i delimiten l’espai d’un protagonista coral composat d’un seguit de protagonistes individuals. Una estructura concèntrica, permet seguir els diferents temps del relat cap a un desenllaç que s’anuncia des de l‘aparició en el primer moment d’un personatge que es manté en un segon pla, molt prudent: la pluja.
Som a Sabadell (1962) i trobem un mosaic de personatges contraposats: els de la burgesia catalana del tèxtil, sobretot, i la banca d’una banda. Aquests últims amb els ulls fixats en l’operació especulativa que pot representar el creixement de la ciutat. “Habría que calcular la demanda potencial de vivienda en la ciudad”. D’altra banda els nouvinguts. Personatges que amb grans sacrificis i esforços s’han anat forjant una nova vida a la terra d’acolliment, aquells que han pogut travessar tots els filtres. I, si no, repetint un altre cop, precedent dels actuals subsaharians. “Els altres catalans”, en l’encert del Paco Candel.
La tensió ‘in crescendo’ es viu en diferents escenaris que van quedant emmarcats per la descripció de l’orografia hídrica dels diferents corrents d’aigua –reals o potencials- de la zona (la Mola, la riera de las Arenas, el riu Tort, la conca del riu Ripoll) que l’autor coneix perfectament.
L’autor, com un divertimento, desdramatitza el relat amb l’elecció dels noms d’alguns personatges: Cristina Almeida, Julio Médem, Pérez Llorca, Julián Delgado,...
Mentre, la tensió i l’angoixa, a imatge d’una novel•la negra, caminen a la recerca del culpable. Un culpable en el que es viu la paradoxa que encara no ha comès cap delicte. Un delicte que, al final, com la imatge medieval de la mort que iguala, ha afectat pobres i rics. Però la imatge és enganyosa perquè mentre que els pobres han pagat amb la seva vida o els més afortunats amb el seu lloc de treball, els rics sempre podran tornar a aixecar les edificacions malmeses, reiniciar els seus negocis o, com el personatge arquetípic del periodista vividor, tornar a la partida de pòquer –com si res no hagués succeït-.
El volum de la tragèdia es va coneixent. Les emissores de ràdio criden a la solidaritat. La ficció convergeix amb la realitat d’unes xifres esfereïdores. Només a Sabadell, 30 morts, 200 ferits i 23 desapareguts.
Publica un comentari