Xavier Vendrell
Diputat al Parlament i Cap de campanya d’Esquerra
L’estratègia que ha desplegat Esquerra a les principals institucions del Principat de Catalunya en els darrers sis anys (2004-2009) cal entendre-la dins d’una evolució històrica. Des de la creació de la primera organització que reivindicava un Estat propi per a Catalunya (Estat Català, 1922) fins avui, el discurs independentista ha viscut una profunda evolució. Una evolució que s’ha anat enriquint, amb diferents aportacions dels què han estat els seus màxims dirigents, i que l’ha permès adaptar-se als canvis sociològics que el nostre país ha viscut.
L’independentisme identitari i extraparlamentari (1922-1992)
L’independentisme fins a l’any 1992 era d’arrel bàsicament identitària. Les persones que, des de principis del segle XX, van incorporar-se a les diferents organitzacions independentistes ho van fer moguts per la voluntat de, tal com deia el lema de la Crida a la Solidaritat, defensar la llengua, la cultura i la nació catalanes.
Tant en Macià, que va fundar Estat Català el 1922, com els qui van crear el Front Nacional de Catalunya el 1940 en plena dictadura franquista, ho van fer moguts per la convicció que l’única manera de preservar la pròpia identitat era assolint el reconeixement de condició d’Estat per a la nostra nació. Amb la mateixa convicció que ho van fer més tard milers de persones que, en veure frustrades les seves expectatives, després d’una transició pactada pel franquisme i pels poders fàctics de l’Estat, no van renunciar a lluitar per les llibertats nacionals del nostre poble, i van crear organitzacions polítiques que no van reeixir electoralment, com NE, PSAN o IPC els anys 70. Com ho vam fer també els milers de joves que ens incorporàvem els anys 80 a la Crida, l’MDT o Catalunya Lliure. Tot aquest conjunt d’organitzacions era, evidentment, situat ideològicament a l’esquerra. Des de marxistes a socialdemòcrates. I, majoritàriament, tenien com a un dels seus eixos discursius la defensa del territori i el patrimoni natural.
El 1987, però, es produeix un fet que en gira el rumb. Aquell any, personatges que fins a aquells moments eren desconeguts pel gran públic, però que ja eren referents per a la militància independentista, fan una “Crida a Esquerra”. L’Àngel Colom i en Josep-Lluís Carod-Rovira lideraven aquella crida que va provocar la incorporació de milers d’independentistes a Esquerra. El partit d’en Macià i en Companys era pres per la militància independentista. Una Esquerra agònica que havia passat, i avui més que mai és bo recordar-ho, de 14 a 5 diputats al Parlament de Catalunya i que havia perdut la representació a les Corts Espanyoles després que l’Heribert Barrera pactés amb Convergència la Presidència de la Generalitat. Pocs mesos després, en Joan Puigcercós ja era secretari general de les joventuts (JERC) i el 1989 l’Àngel Colom guanyava un mític congrés a la ciutat de Lleida.
Sota el seu lideratge Esquerra continua incorporant centenars de militants independentistes i l’esquerra independentista viu un procés històric de digestió de la lluita armada i d’incorporació dels seus actius a la lluita pacífica i democràtica per construir una nació lliure i justa. 60 anys després de la “Conferència d’Esquerres” liderada per en Macià i en Companys, que feia néixer Esquerra Republicana de Catalunya, aquesta organització aplegava al seu si les dones i homes d’esquerres disposats a treballar per aconseguir un estat propi per a la nostra nació, i s’implantava arreu dels Països Catalans. I el 15 de març del 1992, sota el lema “Cap a la independència”, Esquerra feia que un partit independentista tingués, per primera vegada a la història, representació parlamentària.
L’independentisme socioeconòmic
En el nostre subconscient hi era, però el discurs socioeconòmic no formava part del guió. Potser en algun moment algú utilitzava aquest recurs, però fins a l’any 1992, com ja s’ha dit, el discurs era molt més simple. Algú, però, feia temps que hi donava voltes, i ja en el video de campanya d’Esquerra de les eleccions del 92 començava a traspuar una nova idea. Aquell video recreava una imaginària Catalunya independent. En aquella nova Catalunya s’hi reflectien elements d’enfortiment de la nostra identitat, però també s’hi podia intuir una millora de la qualitat de vida. A poc a poc, com el most que ens dóna el millor vi, s’anava macerant el que acabaria esdevenint un altre dels pilars fonamentals dels discurs independentista: amb la independència viuríem millor. Si els Països Catalans tinguessin capacitat per legislar, recaptar i decidir a què destinem la totalitat dels nostres recursos, viuríem millor. Si tinguéssim els controls dels fluxos migratoris i la capacitat de gestionar i autoritzar els permisos de residència i la nacionalització de la ciutadania catalana fins i tot els nous vinguts viurien millor. Si des d’aquí poguéssim prendre les principals decisions estratègiques, a Catalunya s’hi viuria millor.
Si ja durant la campanya del març d’aquell any Esquerra havia començat a utilitzar algun element socioeconòmic en el seu discurs, va ser el desembre del 1992 quan vam presentar en societat la primera campanya socioeconòmica. Des de final d’aquell any Esquerra desplegava una intensa i extensa campanya amb el lema “Pel concert Econòmic” i el sots lema “Espanya ens roba”. Prop d’un miler d’actes arreu del territori amb un final apoteòsic al Parc de la Ciutadella el 25 d’abril, en un míting multitudinari, davant de 30.000 persones. De la mà d’en Josep Huguet, Esquerra havia elaborat el primer lliurament d’una sèrie de capítols que van forjar el segon gran pilar dels que avui sostenen l’aposta per convertir els Països Catalans en un Estat. En aquesta primera campanya s’informava de l’injust tracte fiscal que pateix la nació catalana. Unes dotzenes de dirigents del partit recorríem incansablement les comarques per informar del diferencial que hi ha entre allò que paguem i allò que rebem. A aquella campanya, però, se n’hi van anar afegint d’altres sobre la discriminació que suposen els peatges (no només els de les autopistes, també pel que paguem en salut i educació concertades), o sobre el cost diferencial de la vida al nostre país respecte a d’altres territoris de l’Estat.
El discurs que va anar generant l’avui Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, ens va permetre adreçar-nos a aquelles persones que, sense estar en contra de la pervivència de la identitat nacional catalana, no la veuen com a pròpia, o no és el seu principal element de reflexió política. Si se’m permet la llicència, el resum d’aquest discurs en una expressió popular, el vaig sentir l’any 1997, en una concentració veïnal, de boca d’una senyora amb accent andalús adreçant-se a en Carod-Rovira: “El problema es que aquí el único que trabaja es el pueblo trabajador catalán”. Efectivament el nostre discurs havia començat a quallar, i, a poc a poc, aniríem constatant que homes i dones que mai se sentirien atrets pel discurs de l’independentisme indentitari, començaven a escoltar-se el nostre discurs socioeconòmic.
Però malgrat la racionalitat que havia pres la nostra proposta i l’evidència de les xifres, ens vam trobar una nova barrera: l’estimació per Espanya. Avui, agradi més o menys, la majoria de dones i homes que viuen al nostre país tenen un sentiment d’afecció, d’estima per Espanya. I, malgrat molta gent comparteixi la idea que tenir un Estat propi pot generar una millora en la qualitat de vida, no aposten per la independència perquè no volen tallar vincles amb Espanya. Per tant, si reclamem la renúncia als vincles emocionals que, lliurement, té cadascú, per tal que la seva adscripció nacional sigui només a la del país d’acollida, a Catalunya, estem renunciant a ser majoria. Dit d’una altra manera, els qui aposten per una Catalunya pura, estant renunciant a una Catalunya lliure.
L’independentisme integrador
Sempre hem defensat la nostra voluntat de construir una Catalunya lliure, per a homes i dones lliures. Però el nacionalisme català ha generat rebuig perquè en el fons coartava aquesta llibertat. Les mancances i febleses pròpies ens portaven a posar tanques, a limitar l’accés a la condició de català. El clàssic “Boti boti, espanyol el qui no boti” tan corejat a les manifestacions independentistes expulsava i expulsa qualsevol que se senti espanyol i que estigui optant per posicionar-se en favor de la independència. El posicionament defensiu del nacionalisme català, fruit dels atacs constants que ha patit la nostra nació, ha esdevingut refractari. Només amb seguretat i confiança en nosaltres mateixos, només d’una forma desacomplexada, aconseguirem il•lusionar els nouvinguts envers el nostre projecte nacional. I només ho farem donant-los llibertat d’escollir. Mirem-nos a nosaltres mateixos. Fem un exercici d’empatia i posem-nos en la seva pell. Si nosaltres haguéssim d’emigrar a l’altra banda de l’oceà, com ja van fer els nostres avis, renunciaríem a sentir-nos catalans? Aquells que van haver de fugir del franquisme, per molt bé que els acollissin a Veneçuela, l’Argentina, el Brasil o l’Uruguai, no van renunciar a sentir-se catalans i avui n’estem orgullosos. Ens sembla absolutament normal, i fins hi tot lloable, que hi fundessin casals catalans, que hi ballessin sardanes i hi organitzessin jocs florals. Molts d’ells hi van tenir filles i fills, van acabar sentint-se d’aquella terra, però mai no van renunciar a sentir-se catalans. Fins i tot, encara avui, els seus fills i néts conserven un vincle amb la nostra terra per bé que, en alguns casos, ni tant sols l’han trepitjada mai. Si entenem, i àdhuc lloem aquesta actitud, per què blasmem la d’aquells que viuen aquí i se senten catalans i espanyols alhora, o catalans i ... el que vulguin sentir-se?
Catalunya és terra de llibertat, afirmem sovint amb contundència. Doncs bé, demostrem-ho sense pors, sense condicions. Que cadascú sigui el que vulgui, no cal que ningú renunciï a res per ser dels nostres. Aquesta reflexió té el seu origen en el parlament de Cloenda del Congrés Nacional d’Esquerra, que pronuncià a Girona el juliol del 1998 l’aleshores Secretari General, en Josep-Lluís Carod-Rovira, on va afirmar que “per ser català no cal deixar de ser espanyol”. Possiblement es va decidir a llançar el discurs aquell dia pel fet que el dia abans havia enterrat el seu pare, català i espanyol, i això el va esperonar anímicament a fer-ho. Però en qualsevol cas, és segur que feia temps que li donava moltes voltes en privat a la qüestió i aquell dia va iniciar la seva reflexió en públic. Un discurs que ha anat modelant, enriquint i completant durant una dècada llarga. Aquest ha estat el debat central del nostre partit durant aquests anys, el que ens ha fet prendre les decisions estratègiques que hem pres.
Amb errors i encerts, amb alegries i desenganys, rebent a voltes suports i d’altres crítiques, les decisions que Esquerra, sota el lideratge d’en Carod-Rovira, ha anat prenent des del 1998 ençà, han tingut la voluntat inequívoca d’incorporar al nostre projecte dones i homes els seus vincles emocionals dels quals no són, només, aquells que conformen la identitat nacional catalana. I només sota aquest paràmetre s’ha d’entendre i es pot entendre la decisió de fer en José Montilla President de Catalunya. Un home que estima Catalunya, però també Espanya. En José Montilla i el PSC són el referent polític de persones que, al Principat de Catalunya, tenen aquest sentiment compartit. Els seus votants, que en ocasions han arribat a 1,8 milions, manifesten sentir-se tant catalans com espanyols. Sense com a mínim una part de les persones que se senten catalanes i espanyoles alhora és impossible assolir una majoria social favorable a la independència.
Davant d’aquesta situació tenim dues opcions, buscar la manera d’incorporar-los o renunciar a la victòria. I Esquerra ha apostat per la primera. I el primer pas per aconseguir-ho és que aquests no se sentin rebutjats pel nostre projecte. Durant dècades el lerrouxisme -la idea que aquells que volem construir una nació catalana potent, ho volem fer expulsant o marginant els espanyols que viuen a Catalunya- ha planat sobre el nostre projecte com una amenaça constant. Avui aquesta idea està enterrada. Després d’haver fet en Montilla president, ningú pot pensar que l’esquerra independentista és excloent.
Esquerra té, a l’inici del segle XXI, un projecte que, al Principat de Catalunya, és percebut de forma normalitzada. Pot ser compartit per una part més o menys gran de la ciutadania, però no espanta cap persona normal. La seva normalització, en tot cas, espanta rivals i enemics. I si avui no té un major grau de suport electoral no és per la manca de solidesa discursiva, sinó per manca de capacitat comunicativa d’Esquerra i per alguns errors comesos en la gestió governamental, que ha desdibuixat la potència d’aquest discurs i d’aquesta estratègia.
De la mà d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, Esquerra ha aconseguit fins a 540.000 vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Un gran resultat però que ens deixa, encara, lluny d’obtenir la majoria necessària per assolir la independència. Per bé que hi ha persones favorables a la independència que voten altres partits, continuem sense ser majoria.
Davant del discurs racional, davant l’evidència de les dades econòmiques que demostren que els que vivim a la nació catalana, amb un Estat propi tindríem més recursos, per tant, que amb la independència viuríem millor, pot sorprendre que, malgrat això, la majoria de la ciutadania no la vulgui. La resposta és complexa i senzilla alhora. No ens ha de deixar perplexos el fet que moltes persones del nostre país que comparteixen la idea que amb la independència s’hi viuria millor, no la vulguin. Si no la volen, no és només perquè estimen Espanya, sinó perquè a més l’Espanya d’avui no és la de fa 50 anys. L’Espanya d’avui és capaç de guanyar Òscars a Hollywood, o de guanyar l’Eurocopa de futbol. L’Espanya d’avui, dins de les seves limitacions, té una projecció internacional, els seus presidents són rebuts pels dels EUA o Rússia, se la convida al club dels estats més poderosos i se la reconeix com un estat de dret, com una democràcia consolidada al si de la Unió Europea. Ja no fa vergonya ser espanyol. És més, molts se’n senten orgullosos. I, davant d’això, no hi podem contraposar una Catalunya immobilista i que es mira el melic. No, si volem seduir-los i atraure’ls en la construcció d’una nació potent i d’un país sobirà. Ara ja els hem fet saber que no ens fa res que estimin Espanya, ens cal aconseguir que s’enamorin d’una Catalunya lliure. I aquest projecte nacional ha de ser prou seductor i avui encara no ho és. Si més no, no ho és prou per competir amb una nació consolidada com Espanya, amb una llengua i una cultura molt potents, que li donen una considerable projecció internacional. No els captivarem si, davant d’aquesta Espanya, hi contraposem un catalanisme negativista, pessimista, que contínuament s’interroga sobre ell mateix i que proclama que la llengua catalana està en extinció.
Un projecte valent
És a les nostres mans construir un projecte més atractiu, més alegre, més optimista i més creatiu. Un projecte valent i decidit, desacomplexat. Deixem de queixar-nos i comencem a caminar.
Fins aquí, en aquest relat planer i que té la voluntat de ser entès per les persones que no han seguit de prop el nostre projecte, he intentat explicar i demostrar que l’esquerra independentista té un projecte per a la totalitat de la nació catalana, tant territorialment com culturalment com socialment parlant; que és un projecte que neix del cor i creix amb el cap; que parteix de la voluntat subjectiva, de la il•lusió de mantenir viva una identitat nacional -que no pretén ser millor que cap altra- com a aportació a un món divers, a un mosaic de cultures que fan més ric el nostre planeta; i que es va construint i cerca suports des d’una anàlisi objectiva de la realitat, d’una anàlisi fins i tot científica, amb dades que demostren que la independència pot ser un element clau per construir una societat millor.
Les dones i els homes que, des de l’esquerra independentista, volem un Estat per a la nació catalana, la reclamem des de la més absoluta i sincera convicció que no hi ha altra manera de donar, als Països Catalans, a la seva gent, la qualitat de vida que mereixen, d’acord amb el seu esforç, la seva creativitat, la seva il•lusió i la seva empenta col•lectiva. No entenem una altra manera de ser d’esquerres al nostre país. No som capaços de desvincular la justícia social de la llibertat nacional. Perquè aquesta justícia social s’assoleix amb una bona formació per als nostres infants i joves, amb un bon sistema de salut pública a l’abast de tothom, amb una xarxa social capaç d’atendre tothom qui ho necessiti. I tot això requereix empreses fortes, innovadores, creatives i internacionalitzades. I que al nostre país hi hagi empreses potents passa perquè tinguem infraestructures viàries modernes, ports i aeroports dinàmics i ben connectats, i un sistema financer sòlid i amb liquidesa. Finalment, per a què tot això sigui possible, és necessari que puguem reinvertir els recursos fiscals que generem. I, ningú ens convencerà que hi ha millor manera de fer-ho que no sigui assolint un Estat propi en el si de la Unió Europea.
El món coneix Catalunya per en Dalí i en Gaudí. I n’estem orgullosos. Però creiem que les actuals generacions hem de ser capaces de crear quelcom que ens posicioni en el món per mèrits propis. De la mateixa manera que el món coneix Finlàndia per Nokia. I creiem que això és possible si superem les barreres mentals de l’immobilisme. Si deixem emergir la capacitat emprenedora del nostre país amb tot el seu talent. Si desfermem la capacitat i la imaginació al costat de la puntualitat, el rigor, la bona organització i la feina ben feta. Des dels nostres valors morals; la solidaritat, el respecte per la diversitat, la llibertat de pensament i l’honestedat. I avui cal fer incís en l’honestedat, perquè és un valor que ha quedat qüestionat pels casos de corrupció, però que no podem renunciar-hi, perquè unes quantes pomes podrides no poden malmetre’n el cistell sencer.
Catalunya té prou actius per construir una nació modèlica tant socialment com econòmicament. I històricament ho hem demostrat. Vam ser dels primers països d’Europa a fer la revolució industrial. I ho vam ser sense carbó, ni ferro ni cotó. Hem estat capaços d’anar incorporant, onada rere onada, milers de persones arribades d’arreu del món des de temps immemorials, enriquint el país amb les seves aportacions, no pas rebutjant-les.
Ara toca incorporar la gent de la darrera onada. Un milió i mig de persones arribades en poc més de 10 anys. I al mateix temps toca posicionar les nostres empreses enmig d’una crisi i en un món globalitzat. I ho farem. Aquesta segona revolució industrial la farem sense gas, urani ni petroli. Reconvertirem les nostres empreses posant en valor les energies renovables i canviant els sistemes de producció. Hem de ser capaços de fer les reformes estructurals necessàries i desfer-nos del llast que suposaria arrossegar Espanya.
Però per fer això, el nostre país ha de ser valent i decidit. No pot dubtar, ha de prendre un rumb i seguir-lo fins al final. I el país només agafarà un rumb clar si té un lideratge clar que, modestament entenc, només pot venir des de l’esquerra, però ha de ser una esquerra disposada a trencar motlles. Crec que la paraula clau en la política catalana dels propers anys serà valentia. Qui no la tingui que no s’hi posi, perquè l’electorat l’escombrarà.
Diputat al Parlament i Cap de campanya d’Esquerra
L’estratègia que ha desplegat Esquerra a les principals institucions del Principat de Catalunya en els darrers sis anys (2004-2009) cal entendre-la dins d’una evolució històrica. Des de la creació de la primera organització que reivindicava un Estat propi per a Catalunya (Estat Català, 1922) fins avui, el discurs independentista ha viscut una profunda evolució. Una evolució que s’ha anat enriquint, amb diferents aportacions dels què han estat els seus màxims dirigents, i que l’ha permès adaptar-se als canvis sociològics que el nostre país ha viscut.
L’independentisme identitari i extraparlamentari (1922-1992)
L’independentisme fins a l’any 1992 era d’arrel bàsicament identitària. Les persones que, des de principis del segle XX, van incorporar-se a les diferents organitzacions independentistes ho van fer moguts per la voluntat de, tal com deia el lema de la Crida a la Solidaritat, defensar la llengua, la cultura i la nació catalanes.
Tant en Macià, que va fundar Estat Català el 1922, com els qui van crear el Front Nacional de Catalunya el 1940 en plena dictadura franquista, ho van fer moguts per la convicció que l’única manera de preservar la pròpia identitat era assolint el reconeixement de condició d’Estat per a la nostra nació. Amb la mateixa convicció que ho van fer més tard milers de persones que, en veure frustrades les seves expectatives, després d’una transició pactada pel franquisme i pels poders fàctics de l’Estat, no van renunciar a lluitar per les llibertats nacionals del nostre poble, i van crear organitzacions polítiques que no van reeixir electoralment, com NE, PSAN o IPC els anys 70. Com ho vam fer també els milers de joves que ens incorporàvem els anys 80 a la Crida, l’MDT o Catalunya Lliure. Tot aquest conjunt d’organitzacions era, evidentment, situat ideològicament a l’esquerra. Des de marxistes a socialdemòcrates. I, majoritàriament, tenien com a un dels seus eixos discursius la defensa del territori i el patrimoni natural.
El 1987, però, es produeix un fet que en gira el rumb. Aquell any, personatges que fins a aquells moments eren desconeguts pel gran públic, però que ja eren referents per a la militància independentista, fan una “Crida a Esquerra”. L’Àngel Colom i en Josep-Lluís Carod-Rovira lideraven aquella crida que va provocar la incorporació de milers d’independentistes a Esquerra. El partit d’en Macià i en Companys era pres per la militància independentista. Una Esquerra agònica que havia passat, i avui més que mai és bo recordar-ho, de 14 a 5 diputats al Parlament de Catalunya i que havia perdut la representació a les Corts Espanyoles després que l’Heribert Barrera pactés amb Convergència la Presidència de la Generalitat. Pocs mesos després, en Joan Puigcercós ja era secretari general de les joventuts (JERC) i el 1989 l’Àngel Colom guanyava un mític congrés a la ciutat de Lleida.
Sota el seu lideratge Esquerra continua incorporant centenars de militants independentistes i l’esquerra independentista viu un procés històric de digestió de la lluita armada i d’incorporació dels seus actius a la lluita pacífica i democràtica per construir una nació lliure i justa. 60 anys després de la “Conferència d’Esquerres” liderada per en Macià i en Companys, que feia néixer Esquerra Republicana de Catalunya, aquesta organització aplegava al seu si les dones i homes d’esquerres disposats a treballar per aconseguir un estat propi per a la nostra nació, i s’implantava arreu dels Països Catalans. I el 15 de març del 1992, sota el lema “Cap a la independència”, Esquerra feia que un partit independentista tingués, per primera vegada a la història, representació parlamentària.
L’independentisme socioeconòmic
En el nostre subconscient hi era, però el discurs socioeconòmic no formava part del guió. Potser en algun moment algú utilitzava aquest recurs, però fins a l’any 1992, com ja s’ha dit, el discurs era molt més simple. Algú, però, feia temps que hi donava voltes, i ja en el video de campanya d’Esquerra de les eleccions del 92 començava a traspuar una nova idea. Aquell video recreava una imaginària Catalunya independent. En aquella nova Catalunya s’hi reflectien elements d’enfortiment de la nostra identitat, però també s’hi podia intuir una millora de la qualitat de vida. A poc a poc, com el most que ens dóna el millor vi, s’anava macerant el que acabaria esdevenint un altre dels pilars fonamentals dels discurs independentista: amb la independència viuríem millor. Si els Països Catalans tinguessin capacitat per legislar, recaptar i decidir a què destinem la totalitat dels nostres recursos, viuríem millor. Si tinguéssim els controls dels fluxos migratoris i la capacitat de gestionar i autoritzar els permisos de residència i la nacionalització de la ciutadania catalana fins i tot els nous vinguts viurien millor. Si des d’aquí poguéssim prendre les principals decisions estratègiques, a Catalunya s’hi viuria millor.
Si ja durant la campanya del març d’aquell any Esquerra havia començat a utilitzar algun element socioeconòmic en el seu discurs, va ser el desembre del 1992 quan vam presentar en societat la primera campanya socioeconòmica. Des de final d’aquell any Esquerra desplegava una intensa i extensa campanya amb el lema “Pel concert Econòmic” i el sots lema “Espanya ens roba”. Prop d’un miler d’actes arreu del territori amb un final apoteòsic al Parc de la Ciutadella el 25 d’abril, en un míting multitudinari, davant de 30.000 persones. De la mà d’en Josep Huguet, Esquerra havia elaborat el primer lliurament d’una sèrie de capítols que van forjar el segon gran pilar dels que avui sostenen l’aposta per convertir els Països Catalans en un Estat. En aquesta primera campanya s’informava de l’injust tracte fiscal que pateix la nació catalana. Unes dotzenes de dirigents del partit recorríem incansablement les comarques per informar del diferencial que hi ha entre allò que paguem i allò que rebem. A aquella campanya, però, se n’hi van anar afegint d’altres sobre la discriminació que suposen els peatges (no només els de les autopistes, també pel que paguem en salut i educació concertades), o sobre el cost diferencial de la vida al nostre país respecte a d’altres territoris de l’Estat.
El discurs que va anar generant l’avui Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, ens va permetre adreçar-nos a aquelles persones que, sense estar en contra de la pervivència de la identitat nacional catalana, no la veuen com a pròpia, o no és el seu principal element de reflexió política. Si se’m permet la llicència, el resum d’aquest discurs en una expressió popular, el vaig sentir l’any 1997, en una concentració veïnal, de boca d’una senyora amb accent andalús adreçant-se a en Carod-Rovira: “El problema es que aquí el único que trabaja es el pueblo trabajador catalán”. Efectivament el nostre discurs havia començat a quallar, i, a poc a poc, aniríem constatant que homes i dones que mai se sentirien atrets pel discurs de l’independentisme indentitari, començaven a escoltar-se el nostre discurs socioeconòmic.
Però malgrat la racionalitat que havia pres la nostra proposta i l’evidència de les xifres, ens vam trobar una nova barrera: l’estimació per Espanya. Avui, agradi més o menys, la majoria de dones i homes que viuen al nostre país tenen un sentiment d’afecció, d’estima per Espanya. I, malgrat molta gent comparteixi la idea que tenir un Estat propi pot generar una millora en la qualitat de vida, no aposten per la independència perquè no volen tallar vincles amb Espanya. Per tant, si reclamem la renúncia als vincles emocionals que, lliurement, té cadascú, per tal que la seva adscripció nacional sigui només a la del país d’acollida, a Catalunya, estem renunciant a ser majoria. Dit d’una altra manera, els qui aposten per una Catalunya pura, estant renunciant a una Catalunya lliure.
L’independentisme integrador
Sempre hem defensat la nostra voluntat de construir una Catalunya lliure, per a homes i dones lliures. Però el nacionalisme català ha generat rebuig perquè en el fons coartava aquesta llibertat. Les mancances i febleses pròpies ens portaven a posar tanques, a limitar l’accés a la condició de català. El clàssic “Boti boti, espanyol el qui no boti” tan corejat a les manifestacions independentistes expulsava i expulsa qualsevol que se senti espanyol i que estigui optant per posicionar-se en favor de la independència. El posicionament defensiu del nacionalisme català, fruit dels atacs constants que ha patit la nostra nació, ha esdevingut refractari. Només amb seguretat i confiança en nosaltres mateixos, només d’una forma desacomplexada, aconseguirem il•lusionar els nouvinguts envers el nostre projecte nacional. I només ho farem donant-los llibertat d’escollir. Mirem-nos a nosaltres mateixos. Fem un exercici d’empatia i posem-nos en la seva pell. Si nosaltres haguéssim d’emigrar a l’altra banda de l’oceà, com ja van fer els nostres avis, renunciaríem a sentir-nos catalans? Aquells que van haver de fugir del franquisme, per molt bé que els acollissin a Veneçuela, l’Argentina, el Brasil o l’Uruguai, no van renunciar a sentir-se catalans i avui n’estem orgullosos. Ens sembla absolutament normal, i fins hi tot lloable, que hi fundessin casals catalans, que hi ballessin sardanes i hi organitzessin jocs florals. Molts d’ells hi van tenir filles i fills, van acabar sentint-se d’aquella terra, però mai no van renunciar a sentir-se catalans. Fins i tot, encara avui, els seus fills i néts conserven un vincle amb la nostra terra per bé que, en alguns casos, ni tant sols l’han trepitjada mai. Si entenem, i àdhuc lloem aquesta actitud, per què blasmem la d’aquells que viuen aquí i se senten catalans i espanyols alhora, o catalans i ... el que vulguin sentir-se?
Catalunya és terra de llibertat, afirmem sovint amb contundència. Doncs bé, demostrem-ho sense pors, sense condicions. Que cadascú sigui el que vulgui, no cal que ningú renunciï a res per ser dels nostres. Aquesta reflexió té el seu origen en el parlament de Cloenda del Congrés Nacional d’Esquerra, que pronuncià a Girona el juliol del 1998 l’aleshores Secretari General, en Josep-Lluís Carod-Rovira, on va afirmar que “per ser català no cal deixar de ser espanyol”. Possiblement es va decidir a llançar el discurs aquell dia pel fet que el dia abans havia enterrat el seu pare, català i espanyol, i això el va esperonar anímicament a fer-ho. Però en qualsevol cas, és segur que feia temps que li donava moltes voltes en privat a la qüestió i aquell dia va iniciar la seva reflexió en públic. Un discurs que ha anat modelant, enriquint i completant durant una dècada llarga. Aquest ha estat el debat central del nostre partit durant aquests anys, el que ens ha fet prendre les decisions estratègiques que hem pres.
Amb errors i encerts, amb alegries i desenganys, rebent a voltes suports i d’altres crítiques, les decisions que Esquerra, sota el lideratge d’en Carod-Rovira, ha anat prenent des del 1998 ençà, han tingut la voluntat inequívoca d’incorporar al nostre projecte dones i homes els seus vincles emocionals dels quals no són, només, aquells que conformen la identitat nacional catalana. I només sota aquest paràmetre s’ha d’entendre i es pot entendre la decisió de fer en José Montilla President de Catalunya. Un home que estima Catalunya, però també Espanya. En José Montilla i el PSC són el referent polític de persones que, al Principat de Catalunya, tenen aquest sentiment compartit. Els seus votants, que en ocasions han arribat a 1,8 milions, manifesten sentir-se tant catalans com espanyols. Sense com a mínim una part de les persones que se senten catalanes i espanyoles alhora és impossible assolir una majoria social favorable a la independència.
Davant d’aquesta situació tenim dues opcions, buscar la manera d’incorporar-los o renunciar a la victòria. I Esquerra ha apostat per la primera. I el primer pas per aconseguir-ho és que aquests no se sentin rebutjats pel nostre projecte. Durant dècades el lerrouxisme -la idea que aquells que volem construir una nació catalana potent, ho volem fer expulsant o marginant els espanyols que viuen a Catalunya- ha planat sobre el nostre projecte com una amenaça constant. Avui aquesta idea està enterrada. Després d’haver fet en Montilla president, ningú pot pensar que l’esquerra independentista és excloent.
Esquerra té, a l’inici del segle XXI, un projecte que, al Principat de Catalunya, és percebut de forma normalitzada. Pot ser compartit per una part més o menys gran de la ciutadania, però no espanta cap persona normal. La seva normalització, en tot cas, espanta rivals i enemics. I si avui no té un major grau de suport electoral no és per la manca de solidesa discursiva, sinó per manca de capacitat comunicativa d’Esquerra i per alguns errors comesos en la gestió governamental, que ha desdibuixat la potència d’aquest discurs i d’aquesta estratègia.
De la mà d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, Esquerra ha aconseguit fins a 540.000 vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Un gran resultat però que ens deixa, encara, lluny d’obtenir la majoria necessària per assolir la independència. Per bé que hi ha persones favorables a la independència que voten altres partits, continuem sense ser majoria.
Davant del discurs racional, davant l’evidència de les dades econòmiques que demostren que els que vivim a la nació catalana, amb un Estat propi tindríem més recursos, per tant, que amb la independència viuríem millor, pot sorprendre que, malgrat això, la majoria de la ciutadania no la vulgui. La resposta és complexa i senzilla alhora. No ens ha de deixar perplexos el fet que moltes persones del nostre país que comparteixen la idea que amb la independència s’hi viuria millor, no la vulguin. Si no la volen, no és només perquè estimen Espanya, sinó perquè a més l’Espanya d’avui no és la de fa 50 anys. L’Espanya d’avui és capaç de guanyar Òscars a Hollywood, o de guanyar l’Eurocopa de futbol. L’Espanya d’avui, dins de les seves limitacions, té una projecció internacional, els seus presidents són rebuts pels dels EUA o Rússia, se la convida al club dels estats més poderosos i se la reconeix com un estat de dret, com una democràcia consolidada al si de la Unió Europea. Ja no fa vergonya ser espanyol. És més, molts se’n senten orgullosos. I, davant d’això, no hi podem contraposar una Catalunya immobilista i que es mira el melic. No, si volem seduir-los i atraure’ls en la construcció d’una nació potent i d’un país sobirà. Ara ja els hem fet saber que no ens fa res que estimin Espanya, ens cal aconseguir que s’enamorin d’una Catalunya lliure. I aquest projecte nacional ha de ser prou seductor i avui encara no ho és. Si més no, no ho és prou per competir amb una nació consolidada com Espanya, amb una llengua i una cultura molt potents, que li donen una considerable projecció internacional. No els captivarem si, davant d’aquesta Espanya, hi contraposem un catalanisme negativista, pessimista, que contínuament s’interroga sobre ell mateix i que proclama que la llengua catalana està en extinció.
Un projecte valent
És a les nostres mans construir un projecte més atractiu, més alegre, més optimista i més creatiu. Un projecte valent i decidit, desacomplexat. Deixem de queixar-nos i comencem a caminar.
Fins aquí, en aquest relat planer i que té la voluntat de ser entès per les persones que no han seguit de prop el nostre projecte, he intentat explicar i demostrar que l’esquerra independentista té un projecte per a la totalitat de la nació catalana, tant territorialment com culturalment com socialment parlant; que és un projecte que neix del cor i creix amb el cap; que parteix de la voluntat subjectiva, de la il•lusió de mantenir viva una identitat nacional -que no pretén ser millor que cap altra- com a aportació a un món divers, a un mosaic de cultures que fan més ric el nostre planeta; i que es va construint i cerca suports des d’una anàlisi objectiva de la realitat, d’una anàlisi fins i tot científica, amb dades que demostren que la independència pot ser un element clau per construir una societat millor.
Les dones i els homes que, des de l’esquerra independentista, volem un Estat per a la nació catalana, la reclamem des de la més absoluta i sincera convicció que no hi ha altra manera de donar, als Països Catalans, a la seva gent, la qualitat de vida que mereixen, d’acord amb el seu esforç, la seva creativitat, la seva il•lusió i la seva empenta col•lectiva. No entenem una altra manera de ser d’esquerres al nostre país. No som capaços de desvincular la justícia social de la llibertat nacional. Perquè aquesta justícia social s’assoleix amb una bona formació per als nostres infants i joves, amb un bon sistema de salut pública a l’abast de tothom, amb una xarxa social capaç d’atendre tothom qui ho necessiti. I tot això requereix empreses fortes, innovadores, creatives i internacionalitzades. I que al nostre país hi hagi empreses potents passa perquè tinguem infraestructures viàries modernes, ports i aeroports dinàmics i ben connectats, i un sistema financer sòlid i amb liquidesa. Finalment, per a què tot això sigui possible, és necessari que puguem reinvertir els recursos fiscals que generem. I, ningú ens convencerà que hi ha millor manera de fer-ho que no sigui assolint un Estat propi en el si de la Unió Europea.
El món coneix Catalunya per en Dalí i en Gaudí. I n’estem orgullosos. Però creiem que les actuals generacions hem de ser capaces de crear quelcom que ens posicioni en el món per mèrits propis. De la mateixa manera que el món coneix Finlàndia per Nokia. I creiem que això és possible si superem les barreres mentals de l’immobilisme. Si deixem emergir la capacitat emprenedora del nostre país amb tot el seu talent. Si desfermem la capacitat i la imaginació al costat de la puntualitat, el rigor, la bona organització i la feina ben feta. Des dels nostres valors morals; la solidaritat, el respecte per la diversitat, la llibertat de pensament i l’honestedat. I avui cal fer incís en l’honestedat, perquè és un valor que ha quedat qüestionat pels casos de corrupció, però que no podem renunciar-hi, perquè unes quantes pomes podrides no poden malmetre’n el cistell sencer.
Catalunya té prou actius per construir una nació modèlica tant socialment com econòmicament. I històricament ho hem demostrat. Vam ser dels primers països d’Europa a fer la revolució industrial. I ho vam ser sense carbó, ni ferro ni cotó. Hem estat capaços d’anar incorporant, onada rere onada, milers de persones arribades d’arreu del món des de temps immemorials, enriquint el país amb les seves aportacions, no pas rebutjant-les.
Ara toca incorporar la gent de la darrera onada. Un milió i mig de persones arribades en poc més de 10 anys. I al mateix temps toca posicionar les nostres empreses enmig d’una crisi i en un món globalitzat. I ho farem. Aquesta segona revolució industrial la farem sense gas, urani ni petroli. Reconvertirem les nostres empreses posant en valor les energies renovables i canviant els sistemes de producció. Hem de ser capaços de fer les reformes estructurals necessàries i desfer-nos del llast que suposaria arrossegar Espanya.
Però per fer això, el nostre país ha de ser valent i decidit. No pot dubtar, ha de prendre un rumb i seguir-lo fins al final. I el país només agafarà un rumb clar si té un lideratge clar que, modestament entenc, només pot venir des de l’esquerra, però ha de ser una esquerra disposada a trencar motlles. Crec que la paraula clau en la política catalana dels propers anys serà valentia. Qui no la tingui que no s’hi posi, perquè l’electorat l’escombrarà.
Publica un comentari