Conny Hildebrandt/Meinhard Meuche-Mäker/Andreas Thomsen/Florian Weis
Fundació Rosa Luxemburg
Traducció de Jordi Llavoré Pons
Tothom està parlant de la crisi. I té sentit preguntar quin impacte ha tingut en les eleccions al Parlament alemany (Bundestag). Potser les notícies encara no han arribat a la població en conjunt, però hi ha una sensació vaga de que hi haurà retallades socials que seguiran a les eleccions. Tanmateix, les enquestes suggereixen que ―a diferència de 2008― la gent veu la seva pròpia situació com a millor que la situació econòmica general, fins i tot millor que el 2005, malgrat la crisi. Aquesta és també una raó per la qual al 2009, el discurs de la justícia social, que va ser deixat en un segon terme per la crisi, va créixer força fins al setembre i va ajudar a posar en perspectiva quines havien estat les solucions prèvies orientades a l'economia de mercat donades durant la campanya.
Una vegada els partits, particularment l'SPD, van excloure una sèrie de coalicions possibles, no va quedar cap alternativa pràctica ala CDU. I així fou com les campanyes van ser dirigides: el CDU es va presentar com el partit de govern, l'SPD es va presentar com a soci de coalició potencial per a una mantenir la gran coalició, i el FDP es va presentar com a soci de coalició per al CDU i com el portaveu dels treballadors en el centre de la societat, com si diguessin: "Aquells que treballen més, han d'obtenir més; l'esforç ha de ser recompensat". Els Verds van presentar el seu New Green Deal, com el nou contracte social dissenyat per resoldre els problemes ecològics, socials i econòmics, mentre que L'Esquerra (Die Linke) es va presentar com a partit per a la justícia social, els drets civils i la pau.
Tot i guanyar amb un 33,8%,. la CDU va registrar el seu pitjor resultat des de les eleccions de 1949. Els antics votants del CDU es van traslladar particularment al FDP (1,1 milions de votants); 430.000 es van desplaçar a l'SPD, 920.000 es van unir a a les files dels abstencionistes i 70.000 van votar pels Verds, L'Esquerra (Die Linke) i d’ altres partits. El CDU va perdre terreny, particularment, entre els funcionaris ( un 4%) i els autònoms (un 8%). També en va perdre entre membres d'església.
Amb només el 23%, l'SPD va experimentar el pitjor resultat de la seva història des de la postguerra i va caure al nivell de 1893. Va perdre votants a a l'esquerra (1,49 milions) i a la dreta (1,05 milions), així com 1,6 milions a les files dels abstencionistes. Va perdre particularment entre els votants joves (el 20%) i les dones joves (el 21%). Manté encara la seva força entre la seva parròquia socialdemòcrata clàssica: treballadors, assalariats i membres del sindicat. I continua sent el partit més fort entre els treballadors sindicats.
Els Verds van assolir el seu millor resultat fins ara, aconseguint un 10,7%. Els nous votants dels verds provenen principalment de l'SPD (710.000) i del CDU (70.000). Els temes més importants per als seus votants són el canvi climàtic en un 66% (el +14%), la justícia social, un 38%, l’educació per al 30% i l'economia el 19%.
Amb un 14,6%, el FDP pot també assenyalar el seu millor resultat (+ 4,7%). Els seus nous votants vénen principalment del CDU (1,11 milions), de l'SPD (430.000) i de l'abstenció (120.000). Va augmentar particularment entre els votants amb nivells per sota de la mitjana en educació (el + 5%) i entre els autònoms (el + 7%), que segueixen sent el seu grup més gran, per davant dels assalariats. Però també van incrementar el seu suport entre els treballadors (el + 5%) i els treballadors afiliats a sindicats (el + 7%).
Amb un 11,9%, L'Esquerra (Die Linke) ha assolit els millors resultats en unes eleccions al Bundestag. Es va convertir en lprimera força política o en la segona dels estats alemanys de l'est amb un promig del 28,5%. En el procés, va passar la barrera del cinc per cent en tots els estats alemanys occidentals. A Baviera, L'Esquerra (Die Linke) va guanyar gairebé tants vots com el PDS va fer al conjunt d'Alemanya Occidental entre 1994 i 2002. Ningú comptava amb aquest resultat que venia després dels resultats modestos del partit a les eleccions al Parlament Europeu del juny de 2009. Entre les forces impulsores darrere d'aquest desenvolupament la trobem en els resultats de L'Esquerra en les eleccions estatals de l'agost de 2009 a Turingia (27,4%) i al Sarre (21,3%). Aquest èxit va converitr L'Esquerra (Die Linke) en un factor polític durant la campanya i va tenir un fort impacte en altres campanyes.
Si un examina els resultats d’aquestes eleccions al Budestag relacionant-ho amb el sistema de partits, es posa de manifest que el sistema fluïd dels cinc partits a Alemanya confirma la seva existència. Les noves opcions de coalició possibles, que ja existeixen o que estan pròximes a ser formades a nivell estatal són: negre-groc, negre-verd, negre-groc-verd, negre-vermell, vermell-verd, vermell-vermell. Els Verds i el CDU han estat més ràpids a adaptar-se a la nova situació que l'SPD. Tanmateix, el desastre de l'SPD és, en bona part, conseqüència de la seva incapacitat per prendre posicions clares enels conflictes socials centrals.
El sistema alemany de partits està format actualment per dues dimensions fonamentals del conflicte: un conflicte socioeconòmic —particularment el conflicte per la forma de l'estat del benestar— i una dimensió política-cultural. Dins aquests conflictes socials que s’estan donant entre els pols oposats de la justícia social contra la llibertat del mercat, i de l'autoritarisme contra el liberalisme, és tasca dels partits articular els interessos i els objectius específics. Els pols d'aquest eix es poden descriure per les posicions del FDP i de L'Esquerra (Die Linke). Ambdues parts van fer considerables avenços a les eleccions al Bundestag; cosa que no és sorprenent, si considerem la intensificació dels conflictes sociopolítics sota les condicions de la crisi financera i econòmica.
Mentrestant, L'Esquerra (Die Linke) té un nou paper a jugar: L'Esquerra (Die Linke) ha d'assumir el paper rudimentari de propagandista i de líder de l'oposició en els assumptes referents a justícia distributiva així com en les matèries referents l'abast i al tipus d'intervenció del Govern. La qüestió de si podrà o estarà disposat a satisfer aquest paper en el llarg termini ajudarà a decidir una possible aliança de reformista el 2013. A la vista de la crisi de l'SPD, el L'Esquerra (Die Linke) no pot definir-se més en relació amb l'SPD sinó que ha de desenvolupar un perfil independent. Als estats alemanys de l'est s'ha presentat amb la responsabilitat política d'afavorir un canvi polític, particularment a la llum del fet que no hi ha una majoria estructural a escala nacional per a la coalició vermell-vermell-verd i que, a causa de la debilitat de l'SPD, el partit no té una opció política real a la seva disposició.
Un problema addicional que L'Esquerra (die Linke) haurà d’afrontar és el creixement electoral i fins i tot l’apatia política demostrada pels treballadors, els treballadors aturats i els assalariats. La proporció d'aquests grups entre els abstencionistes és extremadament alta, com és suggerit per la participació històricament baixa d’un 71%. L'Esquerra (Die Linke)té una base electoral potencial de 2,5 milions de persones. Aquests votants asseguren que el partit pugui superar l'obstacle del 5% i entrar així al Bundestag. Però necessitarà motivar a altres grups per arribar al canvi polític. Restringir la plataforma del partit i focalitzar-se en grups d'esquerra "dels nuclis centrals de votants" pot conduir a l’amenaça per al desenvolupament futur del partit. El partit està per sobre dels resultats mitjans en els antics bastions del PDS de l'oest, per exemple en ciutats universitàries, la qual cosa és un semàfor vermell. El 2009 l'esquerra va arribar a ser forta en molts llocs on avui hi trobem unes altes xifres de desocupació. El 25% de votants aturats van optar per L'Esquerra (Die Linke).
L'Esquerra (Die Linke) va obtenir, per primera vegada, més vots a l'oest que a l'est, fins i tot si la seva proporció a l'est era considerablement més alta (28,5% contra 8,3%), això es va plasmar en la figura sensacional de setze seients directes als estats alemanys de l'Est. La composició del nou grup parlamentari reflecteix aquest desenvolupament. Del total de setanta-sis diputats, quaranta-dos van ser escollit a través de les deu llistes d'estats alemanys de l'Oest i vint-i-nou provenen dels estats alemanys de l'Est. Cinc van ser escollits a Berlin de l'Est i l'Oest. L'Esquerra (Die Linke) ara té l'oportunitat de situar-se com a autèntic partit a escala nacional i a llarg termini. Tanmateix, una fusió Est-Oest completa del partit està lluny de ser una realitat.
És precissament el pluralisme i la diversitat de L'Esquerra (Die Linke), que ha arribat a l’Est i a l'Oest a la vegada com cap altre partit, que la fan interessant i l'han transformada en un actor viu, segur de sí mateix i autònom en la nova escena política d'Alemanya.
Fundació Rosa Luxemburg
Traducció de Jordi Llavoré Pons
Tothom està parlant de la crisi. I té sentit preguntar quin impacte ha tingut en les eleccions al Parlament alemany (Bundestag). Potser les notícies encara no han arribat a la població en conjunt, però hi ha una sensació vaga de que hi haurà retallades socials que seguiran a les eleccions. Tanmateix, les enquestes suggereixen que ―a diferència de 2008― la gent veu la seva pròpia situació com a millor que la situació econòmica general, fins i tot millor que el 2005, malgrat la crisi. Aquesta és també una raó per la qual al 2009, el discurs de la justícia social, que va ser deixat en un segon terme per la crisi, va créixer força fins al setembre i va ajudar a posar en perspectiva quines havien estat les solucions prèvies orientades a l'economia de mercat donades durant la campanya.
Una vegada els partits, particularment l'SPD, van excloure una sèrie de coalicions possibles, no va quedar cap alternativa pràctica ala CDU. I així fou com les campanyes van ser dirigides: el CDU es va presentar com el partit de govern, l'SPD es va presentar com a soci de coalició potencial per a una mantenir la gran coalició, i el FDP es va presentar com a soci de coalició per al CDU i com el portaveu dels treballadors en el centre de la societat, com si diguessin: "Aquells que treballen més, han d'obtenir més; l'esforç ha de ser recompensat". Els Verds van presentar el seu New Green Deal, com el nou contracte social dissenyat per resoldre els problemes ecològics, socials i econòmics, mentre que L'Esquerra (Die Linke) es va presentar com a partit per a la justícia social, els drets civils i la pau.
Tot i guanyar amb un 33,8%,. la CDU va registrar el seu pitjor resultat des de les eleccions de 1949. Els antics votants del CDU es van traslladar particularment al FDP (1,1 milions de votants); 430.000 es van desplaçar a l'SPD, 920.000 es van unir a a les files dels abstencionistes i 70.000 van votar pels Verds, L'Esquerra (Die Linke) i d’ altres partits. El CDU va perdre terreny, particularment, entre els funcionaris ( un 4%) i els autònoms (un 8%). També en va perdre entre membres d'església.
Amb només el 23%, l'SPD va experimentar el pitjor resultat de la seva història des de la postguerra i va caure al nivell de 1893. Va perdre votants a a l'esquerra (1,49 milions) i a la dreta (1,05 milions), així com 1,6 milions a les files dels abstencionistes. Va perdre particularment entre els votants joves (el 20%) i les dones joves (el 21%). Manté encara la seva força entre la seva parròquia socialdemòcrata clàssica: treballadors, assalariats i membres del sindicat. I continua sent el partit més fort entre els treballadors sindicats.
Els Verds van assolir el seu millor resultat fins ara, aconseguint un 10,7%. Els nous votants dels verds provenen principalment de l'SPD (710.000) i del CDU (70.000). Els temes més importants per als seus votants són el canvi climàtic en un 66% (el +14%), la justícia social, un 38%, l’educació per al 30% i l'economia el 19%.
Amb un 14,6%, el FDP pot també assenyalar el seu millor resultat (+ 4,7%). Els seus nous votants vénen principalment del CDU (1,11 milions), de l'SPD (430.000) i de l'abstenció (120.000). Va augmentar particularment entre els votants amb nivells per sota de la mitjana en educació (el + 5%) i entre els autònoms (el + 7%), que segueixen sent el seu grup més gran, per davant dels assalariats. Però també van incrementar el seu suport entre els treballadors (el + 5%) i els treballadors afiliats a sindicats (el + 7%).
Amb un 11,9%, L'Esquerra (Die Linke) ha assolit els millors resultats en unes eleccions al Bundestag. Es va convertir en lprimera força política o en la segona dels estats alemanys de l'est amb un promig del 28,5%. En el procés, va passar la barrera del cinc per cent en tots els estats alemanys occidentals. A Baviera, L'Esquerra (Die Linke) va guanyar gairebé tants vots com el PDS va fer al conjunt d'Alemanya Occidental entre 1994 i 2002. Ningú comptava amb aquest resultat que venia després dels resultats modestos del partit a les eleccions al Parlament Europeu del juny de 2009. Entre les forces impulsores darrere d'aquest desenvolupament la trobem en els resultats de L'Esquerra en les eleccions estatals de l'agost de 2009 a Turingia (27,4%) i al Sarre (21,3%). Aquest èxit va converitr L'Esquerra (Die Linke) en un factor polític durant la campanya i va tenir un fort impacte en altres campanyes.
Si un examina els resultats d’aquestes eleccions al Budestag relacionant-ho amb el sistema de partits, es posa de manifest que el sistema fluïd dels cinc partits a Alemanya confirma la seva existència. Les noves opcions de coalició possibles, que ja existeixen o que estan pròximes a ser formades a nivell estatal són: negre-groc, negre-verd, negre-groc-verd, negre-vermell, vermell-verd, vermell-vermell. Els Verds i el CDU han estat més ràpids a adaptar-se a la nova situació que l'SPD. Tanmateix, el desastre de l'SPD és, en bona part, conseqüència de la seva incapacitat per prendre posicions clares enels conflictes socials centrals.
El sistema alemany de partits està format actualment per dues dimensions fonamentals del conflicte: un conflicte socioeconòmic —particularment el conflicte per la forma de l'estat del benestar— i una dimensió política-cultural. Dins aquests conflictes socials que s’estan donant entre els pols oposats de la justícia social contra la llibertat del mercat, i de l'autoritarisme contra el liberalisme, és tasca dels partits articular els interessos i els objectius específics. Els pols d'aquest eix es poden descriure per les posicions del FDP i de L'Esquerra (Die Linke). Ambdues parts van fer considerables avenços a les eleccions al Bundestag; cosa que no és sorprenent, si considerem la intensificació dels conflictes sociopolítics sota les condicions de la crisi financera i econòmica.
Mentrestant, L'Esquerra (Die Linke) té un nou paper a jugar: L'Esquerra (Die Linke) ha d'assumir el paper rudimentari de propagandista i de líder de l'oposició en els assumptes referents a justícia distributiva així com en les matèries referents l'abast i al tipus d'intervenció del Govern. La qüestió de si podrà o estarà disposat a satisfer aquest paper en el llarg termini ajudarà a decidir una possible aliança de reformista el 2013. A la vista de la crisi de l'SPD, el L'Esquerra (Die Linke) no pot definir-se més en relació amb l'SPD sinó que ha de desenvolupar un perfil independent. Als estats alemanys de l'est s'ha presentat amb la responsabilitat política d'afavorir un canvi polític, particularment a la llum del fet que no hi ha una majoria estructural a escala nacional per a la coalició vermell-vermell-verd i que, a causa de la debilitat de l'SPD, el partit no té una opció política real a la seva disposició.
Un problema addicional que L'Esquerra (die Linke) haurà d’afrontar és el creixement electoral i fins i tot l’apatia política demostrada pels treballadors, els treballadors aturats i els assalariats. La proporció d'aquests grups entre els abstencionistes és extremadament alta, com és suggerit per la participació històricament baixa d’un 71%. L'Esquerra (Die Linke)té una base electoral potencial de 2,5 milions de persones. Aquests votants asseguren que el partit pugui superar l'obstacle del 5% i entrar així al Bundestag. Però necessitarà motivar a altres grups per arribar al canvi polític. Restringir la plataforma del partit i focalitzar-se en grups d'esquerra "dels nuclis centrals de votants" pot conduir a l’amenaça per al desenvolupament futur del partit. El partit està per sobre dels resultats mitjans en els antics bastions del PDS de l'oest, per exemple en ciutats universitàries, la qual cosa és un semàfor vermell. El 2009 l'esquerra va arribar a ser forta en molts llocs on avui hi trobem unes altes xifres de desocupació. El 25% de votants aturats van optar per L'Esquerra (Die Linke).
L'Esquerra (Die Linke) va obtenir, per primera vegada, més vots a l'oest que a l'est, fins i tot si la seva proporció a l'est era considerablement més alta (28,5% contra 8,3%), això es va plasmar en la figura sensacional de setze seients directes als estats alemanys de l'Est. La composició del nou grup parlamentari reflecteix aquest desenvolupament. Del total de setanta-sis diputats, quaranta-dos van ser escollit a través de les deu llistes d'estats alemanys de l'Oest i vint-i-nou provenen dels estats alemanys de l'Est. Cinc van ser escollits a Berlin de l'Est i l'Oest. L'Esquerra (Die Linke) ara té l'oportunitat de situar-se com a autèntic partit a escala nacional i a llarg termini. Tanmateix, una fusió Est-Oest completa del partit està lluny de ser una realitat.
És precissament el pluralisme i la diversitat de L'Esquerra (Die Linke), que ha arribat a l’Est i a l'Oest a la vegada com cap altre partit, que la fan interessant i l'han transformada en un actor viu, segur de sí mateix i autònom en la nova escena política d'Alemanya.
Publica un comentari