Óscar martínez
Director del documental Gaza War in Media
El documental "Gaza War in Media" -"Gaza, la guerra en els mitjans"-, produït per l'Associació Cultural Roig, recull testimonis que posen en qüestió la versió oficial transmesa per la majoria de mitjans de comunicació catalans i espanyols respecte a l'operació israeliana "Plom Fos", operació que va costar la vida de més de 1400 palestins i en va deixar ferits uns altres 5.000, la majoria d'ells no combatents.
Segons aquesta versió, Israel s'estava "defensant" del llançament de coets Qasam per part de Hamas, en destruir mitjançant bombardejos massius la "infraestructura" d'aquest grup "terrorista". En realitat, tant els bombardejos com l'ofensiva terrestre de l'exèrcit israelià anaven dirigits contra la població civil de la Franja de Gaza, com ha demostrat l'informe Goldstone, encarregat pel Consell de Drets Humans de l'ONU.
No hem d'oblidar mai que el que es dirimeix no és la seguretat d'Israel -a la qual tenen dret els seus habitants, ningú ho discuteix- sinó el règim d'ocupació al qual estan sotmesos els palestins, que no pot ser mantingut sense recórrer a la força, a una força extrema, com els mateixos militars israelians han reconegut en múltiples ocasions.
Segons dades d'un informe publicat pel Centre Palestí per als Drets Humans (PCHR)1, l'operació "Plom fos" es va cobrar la vida de 1419 palestins, dels quals 1167 (el 82,2%) eren no combatents i 252 (el 17,8%) pertanyien a la resistència. Entre els morts, 318 eren nens i 111 dones (el 30,2% del nombre total de víctimes mortals). Com a mínim 5300 palestins van resultar ferits, dels quals 1600 eren nens i 830 dones, la qual cosa representa el 45,6% del total. Aquestes xifres, per si soles, deixen en evidència el caràcter inhumà dels responsables d'una ofensiva militar que no va tenir en compte els principis de salvaguarda de la vida de civils en els conflictes armats, recollits en la IV Convenció de Ginebra.
La desmesura d'aquests atacs no es limita al gran nombre de baixes i a l'enorme desproporció que hi va haver entre víctimes combatents i no combatents. És evident que el propòsit de l'estat d'Israel en aquesta ofensiva va ser ocasionar el màxim grau de danys en la infraestructura civil de Gaza, amb ànim de castigar col•lectivament tots els seus habitants sense excepció. Per exemple, segons el mateix informe citat més amunt, 150 de les 384 escoles que hi ha a la Franja van ser atacades per les Forces d'Ocupació Israelians. La majoria de les universitats i dels centres d'ensenyament secundari van ser danyats. L'atenció mediàtica, pel contrari, es va centrar a les escoles de l'UNRWA, sent aquestes un petit percentatge del total, o a la Universitat Islàmica, per raons òbvies. El nom d'aquesta universitat podia ser utilitzat per reforçar la tesi dels "objectius d'Hamas", aspecte que comentarem més endavant.
Caldria afegir al ja esmentat amb anterioritat les 2114 cases i els 2864 apartaments destruïts totalment, que han deixat 3314 famílies sense llar; les més de 16000 cases danyades pels atacs; els més de 51000 palestins que s'han quedat sense sostre. I què dir dels centenars de negocis i instal•lacions destruïts o afectats: comerços, tallers, fàbriques, instal•lacions esportives, edificis públics, llars d'infants, mesquites, camps de cultiu, granges, la xarxa de subministrament elèctric i d'aigua, instal•lacions mèdiques, etc.? Quant a aquestes últimes, els israelians van atacar dotzenes d'hospitals i altres tipus de centres mèdics. 8 membres del personal mèdic van ser assassinats mentre intentaven salvar la vida d'altres persones ferides. Van ser bombardejats l'Hospital Europeu de Gaza i l'Hospital Al-quds; aquest últim va ser incendiat dues vegades. Els atacs també van paralitzar durant diversos dies la distribució de l'ajut humanitari que fa a Gaza l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Guerra (UNRWA). El magatzem principal d'aquesta agència va ser incendiat el 15 de gener del 2009 per una bomba de fòsfor blanc llançada des d'un helicòpter israelià. Durant dies i dies, els nostres mitjans de comunicació, en canvi, no van deixar de bombardejar-nos amb la idea que els atacs anaven dirigits contra els túnels de contraban d'armes i la "infraestructura d'Hamas", sense que l'espectador pogués fer-se una idea justa del grau de destrucció real que estaven patint els palestins.
Les imatges gravades per l’Alberto Arce i en Muhammad Rujailah demostren, al contrari, que els atacs israelians van ser indiscriminats i que el seu objectiu no era la "infraestructura de Hamas", com argumentava la propaganda israeliana. Primer, perquè atacar hospitals, escoles, ambulàncies, cementiris, mesquites, hotels, a més de milers de cases i centenars de negocis particulars, no pot ser considerat més que com un càstig col•lectiu contra la població civil de Gaza. Segon, perquè en un lloc tan densament poblat és impossible, fins i tot per a l'armament més sofisticat, distingir entre objectius civils i militars i, com diu el relator especial de les Nacions Unides per als Territoris Ocupats, en Richard Falk, llançar una ofensiva en aquestes condicions només pot ser considerat com un crim de guerra. Tanmateix, els nostres mitjans de comunicació no ho van interpretar així. Van acceptar sense problemes que atacar una mesquita o la Universitat Islàmica era combatre l'organització terrorista Hamas i quan es demostrava que els atacs anaven dirigits contra civils, esgrimien la recurrent excusa del "dany col•lateral": simplement, els israelians "no havien encertat en el blanc", ni se'ls passava pel cap pensar, ni molt menys dir, que l'atac havia estat deliberat.
L'altra tesi infame que la majoria de periodistes va assumir com a certa és que Israel s'estava defensant dels atacs amb coets per part d'Hamas i altres grups palestins armats. Fins i tot, es podia veure publicat en alguns diaris que Israel portava diversos anys suportant els atacs sense respondre-hi, la qual cosa és una gran mentida que demostra el fàcilment que penetra la propaganda israeliana en els nostres mitjans. Per posar un exemple, només el 2008, entre gener d'aquell any i els mesos que precediren l'operació "Plom Fos", més de 400 palestins havien estat assassinats als Territoris Ocupats, una dada significativa que gairebé cap periodista no es va preocupar de recordar als ciutadans mal informats. En segon lloc, no va ser Hamas qui va trencar la treva de 6 mesos que aquesta mateixa organització va declarar unilateralment entre juny i desembre del 2008, amb la mediació egípcia, sinó que va ser Israel, amb diverses incursions armades contra la Franja. Hamas es va limitar a declarar finalitzada una treva que no havia estat respectada quasi en cap moment. Cap de les condicions de la treva no havia estat complerta per Israel, que va continuar sotmetent Gaza a un setge medieval que també ha provocat víctimes mortals per falta de medicaments. Tot i això, per a la major part dels mitjans de comunicació, la responsabilitat en la represa de les hostilitats va recaure en l'organització islamista, com si les contínues ruptures israelianes de la treva no haguessin tingut lloc.
No només això: des de quan és la potència ocupant la que es "defensa" del poble ocupat? És totalment absurd considerar ni per un moment que hi hagi un àtom de veritat a la tesi de l'autodefensa, mentre existeixi una situació d'ocupació que només pot ser sostinguda mitjançant l'exercici planificat de la violència terrorista d'estat. Pensaríem que França es defensava dels espanyols quan aquests s'oposaven a l'ocupació de l'exèrcit napoleònic durant la Guerra de la Independència? Diríem que els nord-americans de pell blanca es defensaven dels indis en desposseir-los de les seves terres, massacrar-los en massa en guerres d'extermini i confinar els supervivents en reserves? Tanmateix, el que diuen els nostres mitjans respecte a aquest conflicte és justament això. Segons ells, són els palestins els que ataquen i Israel la que "respon". Dibuixar d'aquesta forma tan allunyada de la realitat el rol de cada un, en definitiva, és reconèixer que Israel té dret a sotmetre el poble palestí, la qual cosa entra en conflicte frontal amb el dret internacional, que reconeix el dret a l'ús de la força únicament al poble ocupat, mai a l'ocupant.
A parer nostre, l'acusació més greu que es pot fer als nostres mitjans de comunicació en la cobertura del conflicte que fan és que obviï de forma continuada les autèntiques raons d’aquest. Que es parli constantment de la seguretat d'Israel i gairebé mai de l'ocupació israeliana és una prova de la parcialitat mediàtica en favor del manteniment de l'status quo. Al seu lloc, veiem com als mitjans es fan constants referències a la violència d'origen palestí com a l'únic problema a resoldre, com si l'incompliment sistemàtic per part d'Israel de la legislació internacional no tingués importància. És gairebé impossible trobar en premsa escrita -ja no diguem en televisió- referències a la Nakba, l'operació de neteja ètnica que és en l'origen mateix de la creació de l'estat israelià. Ni l'expulsió al seu dia de 750.000 palestins, ni la destrucció sistemàtica de més de 500 llogarrets, ni el problema sense resoldre dels milions de refugiats que va provocar la fundació d'Israel no són prou greus per merèixer l'atenció de la premsa. Tampoc l'infern en el qual viuen quotidianament els palestins dels territoris ocupats no rep l'atenció que mereix.
La conclusió inevitable a la qual arriba un és que els nostres mitjans tenen un paper decididament proisraelià, per molt que Israel es queixi del contrari. És cert que van cobrir l'ofensiva, que van donar compte del nombre de morts i ferits, que van informar del que estava succeint, d'una part almenys. Però si es limiten a això, si oculten informació clau per a entendre les causes reals del conflicte i les raons de cadascú, estan fent un flac favor a aquells que, genuïnament, desitgen una solució real al conflicte, estan col•laborant amb Israel en mantenir l'ocupació d'una terra que no és seva, que pertany per dret al poble palestí.
Director del documental Gaza War in Media
El documental "Gaza War in Media" -"Gaza, la guerra en els mitjans"-, produït per l'Associació Cultural Roig, recull testimonis que posen en qüestió la versió oficial transmesa per la majoria de mitjans de comunicació catalans i espanyols respecte a l'operació israeliana "Plom Fos", operació que va costar la vida de més de 1400 palestins i en va deixar ferits uns altres 5.000, la majoria d'ells no combatents.
Segons aquesta versió, Israel s'estava "defensant" del llançament de coets Qasam per part de Hamas, en destruir mitjançant bombardejos massius la "infraestructura" d'aquest grup "terrorista". En realitat, tant els bombardejos com l'ofensiva terrestre de l'exèrcit israelià anaven dirigits contra la població civil de la Franja de Gaza, com ha demostrat l'informe Goldstone, encarregat pel Consell de Drets Humans de l'ONU.
No hem d'oblidar mai que el que es dirimeix no és la seguretat d'Israel -a la qual tenen dret els seus habitants, ningú ho discuteix- sinó el règim d'ocupació al qual estan sotmesos els palestins, que no pot ser mantingut sense recórrer a la força, a una força extrema, com els mateixos militars israelians han reconegut en múltiples ocasions.
Segons dades d'un informe publicat pel Centre Palestí per als Drets Humans (PCHR)1, l'operació "Plom fos" es va cobrar la vida de 1419 palestins, dels quals 1167 (el 82,2%) eren no combatents i 252 (el 17,8%) pertanyien a la resistència. Entre els morts, 318 eren nens i 111 dones (el 30,2% del nombre total de víctimes mortals). Com a mínim 5300 palestins van resultar ferits, dels quals 1600 eren nens i 830 dones, la qual cosa representa el 45,6% del total. Aquestes xifres, per si soles, deixen en evidència el caràcter inhumà dels responsables d'una ofensiva militar que no va tenir en compte els principis de salvaguarda de la vida de civils en els conflictes armats, recollits en la IV Convenció de Ginebra.
La desmesura d'aquests atacs no es limita al gran nombre de baixes i a l'enorme desproporció que hi va haver entre víctimes combatents i no combatents. És evident que el propòsit de l'estat d'Israel en aquesta ofensiva va ser ocasionar el màxim grau de danys en la infraestructura civil de Gaza, amb ànim de castigar col•lectivament tots els seus habitants sense excepció. Per exemple, segons el mateix informe citat més amunt, 150 de les 384 escoles que hi ha a la Franja van ser atacades per les Forces d'Ocupació Israelians. La majoria de les universitats i dels centres d'ensenyament secundari van ser danyats. L'atenció mediàtica, pel contrari, es va centrar a les escoles de l'UNRWA, sent aquestes un petit percentatge del total, o a la Universitat Islàmica, per raons òbvies. El nom d'aquesta universitat podia ser utilitzat per reforçar la tesi dels "objectius d'Hamas", aspecte que comentarem més endavant.
Caldria afegir al ja esmentat amb anterioritat les 2114 cases i els 2864 apartaments destruïts totalment, que han deixat 3314 famílies sense llar; les més de 16000 cases danyades pels atacs; els més de 51000 palestins que s'han quedat sense sostre. I què dir dels centenars de negocis i instal•lacions destruïts o afectats: comerços, tallers, fàbriques, instal•lacions esportives, edificis públics, llars d'infants, mesquites, camps de cultiu, granges, la xarxa de subministrament elèctric i d'aigua, instal•lacions mèdiques, etc.? Quant a aquestes últimes, els israelians van atacar dotzenes d'hospitals i altres tipus de centres mèdics. 8 membres del personal mèdic van ser assassinats mentre intentaven salvar la vida d'altres persones ferides. Van ser bombardejats l'Hospital Europeu de Gaza i l'Hospital Al-quds; aquest últim va ser incendiat dues vegades. Els atacs també van paralitzar durant diversos dies la distribució de l'ajut humanitari que fa a Gaza l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Guerra (UNRWA). El magatzem principal d'aquesta agència va ser incendiat el 15 de gener del 2009 per una bomba de fòsfor blanc llançada des d'un helicòpter israelià. Durant dies i dies, els nostres mitjans de comunicació, en canvi, no van deixar de bombardejar-nos amb la idea que els atacs anaven dirigits contra els túnels de contraban d'armes i la "infraestructura d'Hamas", sense que l'espectador pogués fer-se una idea justa del grau de destrucció real que estaven patint els palestins.
Les imatges gravades per l’Alberto Arce i en Muhammad Rujailah demostren, al contrari, que els atacs israelians van ser indiscriminats i que el seu objectiu no era la "infraestructura de Hamas", com argumentava la propaganda israeliana. Primer, perquè atacar hospitals, escoles, ambulàncies, cementiris, mesquites, hotels, a més de milers de cases i centenars de negocis particulars, no pot ser considerat més que com un càstig col•lectiu contra la població civil de Gaza. Segon, perquè en un lloc tan densament poblat és impossible, fins i tot per a l'armament més sofisticat, distingir entre objectius civils i militars i, com diu el relator especial de les Nacions Unides per als Territoris Ocupats, en Richard Falk, llançar una ofensiva en aquestes condicions només pot ser considerat com un crim de guerra. Tanmateix, els nostres mitjans de comunicació no ho van interpretar així. Van acceptar sense problemes que atacar una mesquita o la Universitat Islàmica era combatre l'organització terrorista Hamas i quan es demostrava que els atacs anaven dirigits contra civils, esgrimien la recurrent excusa del "dany col•lateral": simplement, els israelians "no havien encertat en el blanc", ni se'ls passava pel cap pensar, ni molt menys dir, que l'atac havia estat deliberat.
L'altra tesi infame que la majoria de periodistes va assumir com a certa és que Israel s'estava defensant dels atacs amb coets per part d'Hamas i altres grups palestins armats. Fins i tot, es podia veure publicat en alguns diaris que Israel portava diversos anys suportant els atacs sense respondre-hi, la qual cosa és una gran mentida que demostra el fàcilment que penetra la propaganda israeliana en els nostres mitjans. Per posar un exemple, només el 2008, entre gener d'aquell any i els mesos que precediren l'operació "Plom Fos", més de 400 palestins havien estat assassinats als Territoris Ocupats, una dada significativa que gairebé cap periodista no es va preocupar de recordar als ciutadans mal informats. En segon lloc, no va ser Hamas qui va trencar la treva de 6 mesos que aquesta mateixa organització va declarar unilateralment entre juny i desembre del 2008, amb la mediació egípcia, sinó que va ser Israel, amb diverses incursions armades contra la Franja. Hamas es va limitar a declarar finalitzada una treva que no havia estat respectada quasi en cap moment. Cap de les condicions de la treva no havia estat complerta per Israel, que va continuar sotmetent Gaza a un setge medieval que també ha provocat víctimes mortals per falta de medicaments. Tot i això, per a la major part dels mitjans de comunicació, la responsabilitat en la represa de les hostilitats va recaure en l'organització islamista, com si les contínues ruptures israelianes de la treva no haguessin tingut lloc.
No només això: des de quan és la potència ocupant la que es "defensa" del poble ocupat? És totalment absurd considerar ni per un moment que hi hagi un àtom de veritat a la tesi de l'autodefensa, mentre existeixi una situació d'ocupació que només pot ser sostinguda mitjançant l'exercici planificat de la violència terrorista d'estat. Pensaríem que França es defensava dels espanyols quan aquests s'oposaven a l'ocupació de l'exèrcit napoleònic durant la Guerra de la Independència? Diríem que els nord-americans de pell blanca es defensaven dels indis en desposseir-los de les seves terres, massacrar-los en massa en guerres d'extermini i confinar els supervivents en reserves? Tanmateix, el que diuen els nostres mitjans respecte a aquest conflicte és justament això. Segons ells, són els palestins els que ataquen i Israel la que "respon". Dibuixar d'aquesta forma tan allunyada de la realitat el rol de cada un, en definitiva, és reconèixer que Israel té dret a sotmetre el poble palestí, la qual cosa entra en conflicte frontal amb el dret internacional, que reconeix el dret a l'ús de la força únicament al poble ocupat, mai a l'ocupant.
A parer nostre, l'acusació més greu que es pot fer als nostres mitjans de comunicació en la cobertura del conflicte que fan és que obviï de forma continuada les autèntiques raons d’aquest. Que es parli constantment de la seguretat d'Israel i gairebé mai de l'ocupació israeliana és una prova de la parcialitat mediàtica en favor del manteniment de l'status quo. Al seu lloc, veiem com als mitjans es fan constants referències a la violència d'origen palestí com a l'únic problema a resoldre, com si l'incompliment sistemàtic per part d'Israel de la legislació internacional no tingués importància. És gairebé impossible trobar en premsa escrita -ja no diguem en televisió- referències a la Nakba, l'operació de neteja ètnica que és en l'origen mateix de la creació de l'estat israelià. Ni l'expulsió al seu dia de 750.000 palestins, ni la destrucció sistemàtica de més de 500 llogarrets, ni el problema sense resoldre dels milions de refugiats que va provocar la fundació d'Israel no són prou greus per merèixer l'atenció de la premsa. Tampoc l'infern en el qual viuen quotidianament els palestins dels territoris ocupats no rep l'atenció que mereix.
La conclusió inevitable a la qual arriba un és que els nostres mitjans tenen un paper decididament proisraelià, per molt que Israel es queixi del contrari. És cert que van cobrir l'ofensiva, que van donar compte del nombre de morts i ferits, que van informar del que estava succeint, d'una part almenys. Però si es limiten a això, si oculten informació clau per a entendre les causes reals del conflicte i les raons de cadascú, estan fent un flac favor a aquells que, genuïnament, desitgen una solució real al conflicte, estan col•laborant amb Israel en mantenir l'ocupació d'una terra que no és seva, que pertany per dret al poble palestí.
Publica un comentari