A finals dels anys trenta, Nova York era la ciutat més d’esquerres del període més progressista de la història nord-americana. Era l’època del Front Popular, que als Estats Units es concretava en un ampli moviment social que donava un suport crític al president Roosevelt i on el Partit Comunista dels Estats Units (CPUSA) jugava un paper central. Les seves principals lluites eren l’eradicació de la discrimació racista, l’extensió dels drets sindicals i la solidaritat internacionalista amb Xina i, sobretot, amb l’Espanya republicana. El gruix de l’esquerra frontpopulista eren sindicalistes, però entre les seves files també s’hi comptaven un bon grapat d’artistes i intel•lectuals, molts dels quals eren refugiats de l’Alemanya nazi. Arthur Rosenberg, historiador de la democràcia i el socialisme, era un dels caps més privilegiats d’aquella generació.
L’etapa nord-americana d’Arthur Rosenberg és l’últim episodi d’una biografia política i acadèmica molt accidentada. Nasqué a Berlín el 1889, en el si d’una família de classe mitjana jueva. En el moment en què esclatà la guerra, Rosenberg era un nacionalista alemany i un jove professor d’història antiga. S’allistà voluntari a l’exèrcit imperial el 1915 i serví la major part del temps al Departament de Premsa de Guerra a França. Per a la generació de Rosenberg, la catàstrofe de la guerra significà una profunda decepció amb el sistema polític imperial. En el seu cas, la decepció implicà un canvi de vida radical. El jove historiador no només va abandonar el nacionalisme alemany per abraçar la causa de l’internacionalisme proletari, sinó que va traslladar les seves investigacions històriques a un nou període —de la història antiga a la contemporània. El novembre del 1918, Rosenberg va afiliar-se al Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya (USPD). Dos anys més tard seguí a l’ala esquerrana de l’USPD en la seva confluència en el Partit Comunista Alemany (KPD), on ocupà diferents càrrecs.
A partir de la tardor del 1925, començà a mostrar signes de disconformitat amb la línia política dels seus camarades fins que, finalment, l’abril del 1927, abandonà el partit comunista. En aquell moment, argüí que la principal causa de la seva ruptura era la subordinació dels diferents partits del Comintern a les directrius de Moscou. Rosenberg lamentava que la política dels comunistes havia derivat en una fraseologia revolucionària —romàntica i inofensiva— que ja no servia per enderrocar l’ordre capitalista. Seguí com a diputat independent al Reichstag fins al 1928. Es reincorporà a l’ensenyament, des d’on mirà de conciliar la seva passió política i la carrera professional a través dels seus escrits sobre la història de la democràcia. La vida calmada fora de la política durà pocs anys. Fugí d’Alemanya tot just Adolf Hitler fou nomenat canceller, l’hivern de 1933. Després d’una breu estada a Suïssa, va reprendre el rumb cap a Anglaterra, on va treballar com a lector d’història antiga durant tres anys a la Universitat de Liverpool. Acabat el contracte a Liverpool, acceptà una oferta del Brooklyn College, als Estats Units. Rosenberg arribà a Nova York el novembre del 1937 amb la seva família. Entre el sou misèrrim que rebia per les seves classes i els ajuts d’una organització de solidaritat amb els refugiats, l’historiador alemany es disposà a refer la seva vida com a intel•lectual compromès. Entre les pertinences que arrossegà fins a Nova York, s’hi trobava el manuscrit del que seria el seu darrer llibre: Democracy and Socialism.
Democràcia entesa com a govern de la majoria de pobres
Entre les principals premisses de l’obra de Rosenberg, hi trobem la voluntat d’historitzar la democràcia, el rebuig a les abstraccions descontextualitzades de certa literatura politològica i importància donada a l’anàlisi de classes. La importància atorgada per Rosenberg a les classes socials en la història de la democràcia no va renyida amb una visió plena de matisos i respectuosa amb la complexitat històrica. Les classes socials no són estàtiques ni tenen un comportament predictible, sinó que són realitats dinàmiques i fluides, on l’element subjectiu té un gran paper. En la seva obra, la concepció de classe no es vol limitada als factors econòmics ni pretén definir categories de classe vàlides per a qualsevol context històric. És per això que és important historitzar la democràcia, resseguir el seu significat mudadís i definir les forces socials que li han donat suport al llarg del temps. La democràcia, pels antics, era el govern de les classes populars, de la majoria de pobres lliures. L’extensió que conformava aquesta majoria era canviant, depenia de cada moment històric, però no només a causa de les exigències dels diferents modes de producció. També hi influïa l’habilitat del moviment democràtic a l’hora d’agrupar la majoria del poble al seu voltant i aïllar els més rics. Per Rosenberg, les classes socials es creen i es redefineixen a través de la lluita política. L’originalitat del marxisme de Rosenberg queda demostrada en el seu desafiament a determinades certeses de la historiografia marxista tradicional. Com a marxista, defensa que la lluita de classes és el motor de la història, però, per tal que aquesta afirmació mantingui un valor heurístic, exigeix que es miri de prop quines són les classes en lluita en cada moment històric determinat. Rosenberg rebutja la teoria historicoevolutiva dels modes de producció. Ja en un estudi publicat el 1921, assenyala que, en l’Antiguitat, la lluita de classes determinant no es donà entre esclaus i amos. Situa l’esclavitud com una relació social minoritària i com un règim d’explotació menys dur que la servitud de la gleva, la qual, al seu torn, apareix de manera intermitent durant l’Antiguitat. En conclusió, en contra del que s’afirma al primer capítol del Manifest Comunista, les principals lluites de classe per als antics no foren entre senyors i esclaus o serfs, sinó entre pobres lliures —demos, la plebs— i ciutadans rics —els oligoi, els patricis—.
Si bé les bases del marxisme original de Rosenberg aplicades a la història de la democràcia ja es poden apreciar el 1921, Democracy and Socialism (1939) serà la seva obra culminant, després d’haver tractar la mateixa qüestió en llibres sobre els antics, el bolxevisme i la República de Weimar. El llibre fou rebut amb força fredor en els cercles acadèmics. Democracy and Socialism es proposava, principalment, historitzar la relació del moviment socialista amb la democràcia i demostrar que el socialisme, des de Marx i Engels, s’havia inserit en la tradició de la democràcia revolucionària. La primera part del llibre tracta de la democràcia moderna abans de Marx, amb especial atenció a Jefferson i Robespierre, a qui considera dues versions del mateix moviment democràtic, malgrat la llegenda negra que patia el revolucionari francès. El gruix del llibre, però, es troba en la segona part, dedicada a l’evolució del pensament de Marx i Engels des del 1848 fins als inicis de la Segona Internacional.
De Marx als Fronts Populars
En un principi, tal com és fàcilment observable en l’últim capítol del Manifest Comunista, Marx i Engels situaven el comunisme com una branca del moviment democràtic. Si s’autodefinien com a comunistes i demòcrates és per què entenien que l’objectiu de socialitzar la propietat dels mitjans de producció només s’aconseguiria com a resultat d’una gran revolució democràtica, que donés al proletariat el domini polític que li corresponia per la seva força numèrica i la seva missió històrica. A més, Marx i Engels mai no van creure que la seva modesta organització, la Lliga Comunista, fos capaç de prendre el poder en cap nació europea. Si els escrits anteriors al 1848 mostren una gran convicció en la imminència de la revolució és perquè els comunistes tenien plena consciència de pertànyer a l’ampli moviment democràtic. La seva tasca consistia a influir el moviment democràtic per tal d’alliberar-lo d’il•lusions i endarreriments propis de la petita burgesia i fer-lo conscient de la necessitat de centralitzar l’activitat industrial moderna, amb un programa de transició gradual cap al socialisme (on els privilegis del bressol, com ara el dret a herència o els impostos regressius, serien abolits immediatament). El moviment democràtic era una coalició interclassista que incloïa treballadors, camperols i petita burgesia. En aquesta vasta coalició, la missió dels comunistes consistia en l’enfortiment del lideratge del proletariat, ja que cap altra classe social es trobava en millor posició per entendre la necessitat històrica i el significat profund del moviment democràtic. De la mateixa manera que l’èxit de la revolució democràtica passava pel lideratge del proletariat, l’èxit del socialisme era inconcebible sense el seu mitjà principal, és a dir, sense la conquesta del poder per part del proletariat a través de la revolució democràtica. La teoria política de Marx i Engels, doncs, no es pot entendre sense tenir en compte el moviment democràtic de masses.
Després del 1850, però, les relacions de Marx i Engels amb els líders oficials del moviment democràtic van patir un gran canvi. Per als líders comunistes, els dirigents oficials del moviment democràtic, un cop aïllats i derrotats, van perdre tot interès. Les dures crítiques contra els líders demòcrates no evidenciaven, en cap cas, un defalliment en l’aposta per la revolució democràtica de Marx i Engels. L’autèntic canvi cap al moviment democràtic es donà a partir de la derrota obrera en la Comuna de París. L’octubre del 1847, Friedrich Engels escrivia que les discussions entre comunistes i demòcrates no tenien cap sentit, ja que uns i altres coincidien en totes les qüestions de política immediata. A més, el domini del proletariat equivalia al domini democràtic de la majoria. Una generació després, el desembre del 1884, el mateix Engels escrivia en una carta sobre el perill que les forces de la reacció, en una situació revolucionària, s’agrupessin sota la bandera de la “pura democràcia” per tal d’impedir l’hegemonia política del proletariat. L’evolució dels conceptes democràcia i socialisme és encara més profund si es té en compte, que, abans del 1848, democràcia era una paraula gruixuda per a la gran burgesia, una paraula que feia pudor a sang i barricades, mentre que la paraula socialisme tenia unes connotacions més aviat inofensives, associables a aquells que s’entretenien a discutir sobre temes socials.
En efecte, la derrota de la Comuna de París del 1871 i la repressió posterior van suposar un cop molt dur per al moviment obrer europeu. L’extermini de desenes de milers d’obrers també comportà l’aniquilació de la memòria democràtica popular. S’esfumà el significat de poble i de democràcia, tal com s’entenien en la tradició política de la democràcia revolucionària. El moviment obrer socialista que reneix a França ignora el llegat de Robespierre, un radical de classe mitjana sobre qui caurà una llegenda negra. El declivi del moviment democràtic coincidí amb un important canvi de percepció cap al sufragi universal. Fins al 1848, s’entenia que l’extensió del dret a vot tindria com a conseqüència inevitable el domini econòmic i polític de les masses. Les lluites per l’extensió del sufragi es lliuraren amb l’alt nivell de vehemència i ferocitat que una creença com aquesta podia suscitar en tots els bàndols, però l’experiència posterior va provocar un fort desencant en els sectors polititzats de les classes populars. Sobretot en els obrers francesos, traumatitzats pel fet que la supressió de la Comuna havia gaudit de l’aprovació d’una Assemblea legitimada pel sufragi universal masculí. En la mesura en què l’obtenció del sufragi universal no suposava una amenaça per a les classes altes ni un increment notable en les condicions de vida dels treballadors, la fracció més radical del moviment obrer començà a menysprear el sistema democràtic, que ja no s’associava amb l’autogovern de les masses com a mitjà per a la seva emancipació social i política, sinó amb l’organització política del capitalisme.
La socialdemocràcia alemanya liderada per Lassalle també suposarà un punt de trencament respecte a l’etapa anterior, quan el socialisme s’entenia com una branca de la tradició de la democràcia revolucionària, basada en un moviment interclassista i popular. Un dels motius de disputa més greus entre Lassalle i Marx serà justament el menyspreu dels socialdemòcrates alemanys cap a la necessitat d’aliar-se amb la classe mitjana. En el Congrés d’unificació dels socialdemòcrates alemanys del 1875 celebrat al municipi de Gotha, la tendència de Lassalle era dominant. El programa adoptat, conegut com el Programa de Gotha, contenia moltes concessions dels socialistes “marxistes”. Per Marx i Engels, el resultat de la negociació era molt decebedor, ja que el nou partit patia el mal del sectarisme obrerista, a més de ser excessivament estatista i insuficientment internacionalista. La Segona Internacional viurà, durant dècades, amb una política d’obrerisme estret, xifrant les seves esperances de creixement numèric al procés mecànic de proletarització de les classes mitjanes.
Lenin, bon lector de Marx, fou el dirigent que recuperà el vell programa marxista: revolució democràtica amb el lideratge del proletariat. En la profunda crisi de legitimitat a què la Guerra Mundial condemnà el tsarisme, la bandera de la democràcia revolucionària es mostrà molt eficaç en la presa de poder. El programa inicial dels bolxevics era, en efecte, un programa de radicalitat democràtica: poder per als consells democràtics de treballadors, camperols i soldats, convocatòria d’eleccions per a l’Assemblea Constituent, final immediat de la guerra imperialista a través de negociacions de pau transparents, amb llum i taquígrafs, i confiscació de la gran propietat agrícola. Els enemics de la Revolució Russa eren l’aristocràcia latifundista, la gran burgesia industrial i la burocràcia absolutista —en cap cas, la democràcia o la classe mitjana. La tràgica bordada vindrà després, quan les circumstàncies d’extrema duresa que els bolxevics hauran d’encarar per sobreviure els forçarà a abandonar els ideals ultrademocràtics de democràcia soviètica —és a dir, democràcia directa, assembleària— pel recurs desesperat a la dictadura de partit. Aquesta no fou l’única contradicció que hagué d’afrontar Lenin. A més, els bolxevics havien arribat al poder amb un partit que pretenia fer una revolució democràtica, però que, internament, s’havia regit amb pràctiques autoritàries, heretades, segons Rosenberg, de les mateixes males pràctiques de Marx i Engels en les seves relacions amb els treballadors socialistes.
Finalment, el descrèdit quasi absolut de la democràcia entre el moviment obrer arribarà amb la Primera Guerra Mundial i, sobretot, en la postguerra. Aquest canvi no es deurà en exclusiva a la nova dictadura bolxevic. Als Estats Units, per exemple, la guerra s’havia lliurat com una croada per tal de construir a world safe for democracy. L’ascens del feixisme als anys trenta canviarà les coses de nou. La irrupció d’un moviment explícitament antidemocràtic i antiil•lustrat, que es proposa exterminar les conquestes democràtiques de la classe treballadora i el mateix moviment obrer, farà reviure la fe democràtica dels treballadors, amb l’aparició de la cultura política del frontpopulisme arreu de les nacions industrialitzades.
Una història útil per al socialisme
És en aquest context de revifament democràtic entre l’esquerra, on els llibres de Rosenberg agafaran un sentit especial. La seva obra ofereix la història que el Front Popular necessita: democràcia i socialisme és la mateixa cosa des dels temps del jove Marx. La derrota de la Comuna de París i la miopia política dels dirigents de la Segona Internacional trencaren temporalment el vincle entre el socialisme i la democràcia revolucionària i donaren pas a una política obrerista, despreocupada de la resta de classes populars. Lenin, el marxista que liderà una revolució victoriosa, fou l’encarregat de reconciliar el socialisme amb el moviment democràtic. El retrobament fou breu, a causa de les peculiaritats i les dureses de la nova Rússia soviètica. Ara l’empenta del feixisme exigia reprendre, a través dels Fronts Populars, la vella tradició marxista. El moviment obrer havia d’intentar liderar una coalició interclassista amb un programa mínim de radicalitat democràtica. Per tal de fer realitat aquest programa, era imprescindible l’abandó de la doctrina del pacifisme abstracte, un dogma compartit pel moviment obrer socialista i per la vella democràcia liberal, però totalment aliè al pensament polític de Marx i Engels i a la tradició de la democràcia revolucionària. També en aquest sentit la política de Front Popular ―defensa armada de la democràcia― suposava una represa del marxisme originari. Per Rosenberg, el suport dels socialistes a les sancions de la Lliga de les Nacions contra la Itàlia de Mussolini respresentava un canvi de gran significació històrica.
Arthur Rosenberg és, avui en dia, un intel•lectual força oblidat, tant a Catalunya com als Estats Units. L’historiador Joaquín Miras atribueix el desconeixement general de Rosenberg a la seva radicalitat política i independència de criteri (en afortunada expressió de Luciano Canfora, Rosenberg fou un comunista sense partit), així com el poc interès general per la història de la democràcia com a moviment sociopolític de les classes populars. Sens dubte, l’obra de Rosenberg presenta debilitats que no poden escapar al lector crític d’avui, especialment la seva manifesta incapacitat per integrar el racisme i el colonialisme en el seu relat historiogràfic. Però, més enllà dels encerts i insuficiències de l’obra historiogràfica de Rosenberg, Democracy and Socialism manté interès per la seva significació política, molt representativa de l’esperit de l’època frontpopulista. Refutar la pretesa antinòmia entre comunisme i democràcia és un objectiu que no sembla gaire allunyat del significat històric del Front Popular, en la seva vessant de reconciliació del comunisme amb el moviment democràtic i de rectificació inconfessada respecte a moltes de les premisses que havien provocat la ruptura amb els socialistes, incloent-hi la diferència sobre la imminència de la revolució.
Per Rosenberg, la millor manera per defensar els interessos comuns de les classes populars rau en la capacitat d’articular un moviment democràtic de masses, que elimini l’amenaça d’involució reaccionària i implanti un programa democràtic avançat. El compliment d’aquest programa revelarà la seva natura democràtica en la mesura que sigui capaç de reequilibrar el pes de les classes socials en totes les institucions socials, polítiques i econòmiques del país, retornant d’aquesta manera el poder segrestat per les minories plutocràtiques a la majoria popular i democràtica i establint un marc pacífic per a la lluita de classes. El programa democràtic del frontpopulisme, destinat a escurçar les distàncies entre els ideals de justícia neutralista del liberalisme històric i una realitat embrutida per les injustícies de l’atzar del bressol, tindrà com a primer objectiu, de gran urgència, la victòria sobre l’amenaça feixista. Entre els objectius secundaris de l’aposta frontpopulista, la reivindicació de la tradició del socialisme com la branca més conseqüent del moviment democràtic conserva una extraordinària vigència. En efecte, amb un nou tipus de socialisme pluralista realitzant avenços espectaculars a Amèrica Llatina, la necessitat de revisitar l’obra de Rosenberg es fa més urgent que mai.
L’etapa nord-americana d’Arthur Rosenberg és l’últim episodi d’una biografia política i acadèmica molt accidentada. Nasqué a Berlín el 1889, en el si d’una família de classe mitjana jueva. En el moment en què esclatà la guerra, Rosenberg era un nacionalista alemany i un jove professor d’història antiga. S’allistà voluntari a l’exèrcit imperial el 1915 i serví la major part del temps al Departament de Premsa de Guerra a França. Per a la generació de Rosenberg, la catàstrofe de la guerra significà una profunda decepció amb el sistema polític imperial. En el seu cas, la decepció implicà un canvi de vida radical. El jove historiador no només va abandonar el nacionalisme alemany per abraçar la causa de l’internacionalisme proletari, sinó que va traslladar les seves investigacions històriques a un nou període —de la història antiga a la contemporània. El novembre del 1918, Rosenberg va afiliar-se al Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya (USPD). Dos anys més tard seguí a l’ala esquerrana de l’USPD en la seva confluència en el Partit Comunista Alemany (KPD), on ocupà diferents càrrecs.
A partir de la tardor del 1925, començà a mostrar signes de disconformitat amb la línia política dels seus camarades fins que, finalment, l’abril del 1927, abandonà el partit comunista. En aquell moment, argüí que la principal causa de la seva ruptura era la subordinació dels diferents partits del Comintern a les directrius de Moscou. Rosenberg lamentava que la política dels comunistes havia derivat en una fraseologia revolucionària —romàntica i inofensiva— que ja no servia per enderrocar l’ordre capitalista. Seguí com a diputat independent al Reichstag fins al 1928. Es reincorporà a l’ensenyament, des d’on mirà de conciliar la seva passió política i la carrera professional a través dels seus escrits sobre la història de la democràcia. La vida calmada fora de la política durà pocs anys. Fugí d’Alemanya tot just Adolf Hitler fou nomenat canceller, l’hivern de 1933. Després d’una breu estada a Suïssa, va reprendre el rumb cap a Anglaterra, on va treballar com a lector d’història antiga durant tres anys a la Universitat de Liverpool. Acabat el contracte a Liverpool, acceptà una oferta del Brooklyn College, als Estats Units. Rosenberg arribà a Nova York el novembre del 1937 amb la seva família. Entre el sou misèrrim que rebia per les seves classes i els ajuts d’una organització de solidaritat amb els refugiats, l’historiador alemany es disposà a refer la seva vida com a intel•lectual compromès. Entre les pertinences que arrossegà fins a Nova York, s’hi trobava el manuscrit del que seria el seu darrer llibre: Democracy and Socialism.
Democràcia entesa com a govern de la majoria de pobres
Entre les principals premisses de l’obra de Rosenberg, hi trobem la voluntat d’historitzar la democràcia, el rebuig a les abstraccions descontextualitzades de certa literatura politològica i importància donada a l’anàlisi de classes. La importància atorgada per Rosenberg a les classes socials en la història de la democràcia no va renyida amb una visió plena de matisos i respectuosa amb la complexitat històrica. Les classes socials no són estàtiques ni tenen un comportament predictible, sinó que són realitats dinàmiques i fluides, on l’element subjectiu té un gran paper. En la seva obra, la concepció de classe no es vol limitada als factors econòmics ni pretén definir categories de classe vàlides per a qualsevol context històric. És per això que és important historitzar la democràcia, resseguir el seu significat mudadís i definir les forces socials que li han donat suport al llarg del temps. La democràcia, pels antics, era el govern de les classes populars, de la majoria de pobres lliures. L’extensió que conformava aquesta majoria era canviant, depenia de cada moment històric, però no només a causa de les exigències dels diferents modes de producció. També hi influïa l’habilitat del moviment democràtic a l’hora d’agrupar la majoria del poble al seu voltant i aïllar els més rics. Per Rosenberg, les classes socials es creen i es redefineixen a través de la lluita política. L’originalitat del marxisme de Rosenberg queda demostrada en el seu desafiament a determinades certeses de la historiografia marxista tradicional. Com a marxista, defensa que la lluita de classes és el motor de la història, però, per tal que aquesta afirmació mantingui un valor heurístic, exigeix que es miri de prop quines són les classes en lluita en cada moment històric determinat. Rosenberg rebutja la teoria historicoevolutiva dels modes de producció. Ja en un estudi publicat el 1921, assenyala que, en l’Antiguitat, la lluita de classes determinant no es donà entre esclaus i amos. Situa l’esclavitud com una relació social minoritària i com un règim d’explotació menys dur que la servitud de la gleva, la qual, al seu torn, apareix de manera intermitent durant l’Antiguitat. En conclusió, en contra del que s’afirma al primer capítol del Manifest Comunista, les principals lluites de classe per als antics no foren entre senyors i esclaus o serfs, sinó entre pobres lliures —demos, la plebs— i ciutadans rics —els oligoi, els patricis—.
Si bé les bases del marxisme original de Rosenberg aplicades a la història de la democràcia ja es poden apreciar el 1921, Democracy and Socialism (1939) serà la seva obra culminant, després d’haver tractar la mateixa qüestió en llibres sobre els antics, el bolxevisme i la República de Weimar. El llibre fou rebut amb força fredor en els cercles acadèmics. Democracy and Socialism es proposava, principalment, historitzar la relació del moviment socialista amb la democràcia i demostrar que el socialisme, des de Marx i Engels, s’havia inserit en la tradició de la democràcia revolucionària. La primera part del llibre tracta de la democràcia moderna abans de Marx, amb especial atenció a Jefferson i Robespierre, a qui considera dues versions del mateix moviment democràtic, malgrat la llegenda negra que patia el revolucionari francès. El gruix del llibre, però, es troba en la segona part, dedicada a l’evolució del pensament de Marx i Engels des del 1848 fins als inicis de la Segona Internacional.
De Marx als Fronts Populars
En un principi, tal com és fàcilment observable en l’últim capítol del Manifest Comunista, Marx i Engels situaven el comunisme com una branca del moviment democràtic. Si s’autodefinien com a comunistes i demòcrates és per què entenien que l’objectiu de socialitzar la propietat dels mitjans de producció només s’aconseguiria com a resultat d’una gran revolució democràtica, que donés al proletariat el domini polític que li corresponia per la seva força numèrica i la seva missió històrica. A més, Marx i Engels mai no van creure que la seva modesta organització, la Lliga Comunista, fos capaç de prendre el poder en cap nació europea. Si els escrits anteriors al 1848 mostren una gran convicció en la imminència de la revolució és perquè els comunistes tenien plena consciència de pertànyer a l’ampli moviment democràtic. La seva tasca consistia a influir el moviment democràtic per tal d’alliberar-lo d’il•lusions i endarreriments propis de la petita burgesia i fer-lo conscient de la necessitat de centralitzar l’activitat industrial moderna, amb un programa de transició gradual cap al socialisme (on els privilegis del bressol, com ara el dret a herència o els impostos regressius, serien abolits immediatament). El moviment democràtic era una coalició interclassista que incloïa treballadors, camperols i petita burgesia. En aquesta vasta coalició, la missió dels comunistes consistia en l’enfortiment del lideratge del proletariat, ja que cap altra classe social es trobava en millor posició per entendre la necessitat històrica i el significat profund del moviment democràtic. De la mateixa manera que l’èxit de la revolució democràtica passava pel lideratge del proletariat, l’èxit del socialisme era inconcebible sense el seu mitjà principal, és a dir, sense la conquesta del poder per part del proletariat a través de la revolució democràtica. La teoria política de Marx i Engels, doncs, no es pot entendre sense tenir en compte el moviment democràtic de masses.
Després del 1850, però, les relacions de Marx i Engels amb els líders oficials del moviment democràtic van patir un gran canvi. Per als líders comunistes, els dirigents oficials del moviment democràtic, un cop aïllats i derrotats, van perdre tot interès. Les dures crítiques contra els líders demòcrates no evidenciaven, en cap cas, un defalliment en l’aposta per la revolució democràtica de Marx i Engels. L’autèntic canvi cap al moviment democràtic es donà a partir de la derrota obrera en la Comuna de París. L’octubre del 1847, Friedrich Engels escrivia que les discussions entre comunistes i demòcrates no tenien cap sentit, ja que uns i altres coincidien en totes les qüestions de política immediata. A més, el domini del proletariat equivalia al domini democràtic de la majoria. Una generació després, el desembre del 1884, el mateix Engels escrivia en una carta sobre el perill que les forces de la reacció, en una situació revolucionària, s’agrupessin sota la bandera de la “pura democràcia” per tal d’impedir l’hegemonia política del proletariat. L’evolució dels conceptes democràcia i socialisme és encara més profund si es té en compte, que, abans del 1848, democràcia era una paraula gruixuda per a la gran burgesia, una paraula que feia pudor a sang i barricades, mentre que la paraula socialisme tenia unes connotacions més aviat inofensives, associables a aquells que s’entretenien a discutir sobre temes socials.
En efecte, la derrota de la Comuna de París del 1871 i la repressió posterior van suposar un cop molt dur per al moviment obrer europeu. L’extermini de desenes de milers d’obrers també comportà l’aniquilació de la memòria democràtica popular. S’esfumà el significat de poble i de democràcia, tal com s’entenien en la tradició política de la democràcia revolucionària. El moviment obrer socialista que reneix a França ignora el llegat de Robespierre, un radical de classe mitjana sobre qui caurà una llegenda negra. El declivi del moviment democràtic coincidí amb un important canvi de percepció cap al sufragi universal. Fins al 1848, s’entenia que l’extensió del dret a vot tindria com a conseqüència inevitable el domini econòmic i polític de les masses. Les lluites per l’extensió del sufragi es lliuraren amb l’alt nivell de vehemència i ferocitat que una creença com aquesta podia suscitar en tots els bàndols, però l’experiència posterior va provocar un fort desencant en els sectors polititzats de les classes populars. Sobretot en els obrers francesos, traumatitzats pel fet que la supressió de la Comuna havia gaudit de l’aprovació d’una Assemblea legitimada pel sufragi universal masculí. En la mesura en què l’obtenció del sufragi universal no suposava una amenaça per a les classes altes ni un increment notable en les condicions de vida dels treballadors, la fracció més radical del moviment obrer començà a menysprear el sistema democràtic, que ja no s’associava amb l’autogovern de les masses com a mitjà per a la seva emancipació social i política, sinó amb l’organització política del capitalisme.
La socialdemocràcia alemanya liderada per Lassalle també suposarà un punt de trencament respecte a l’etapa anterior, quan el socialisme s’entenia com una branca de la tradició de la democràcia revolucionària, basada en un moviment interclassista i popular. Un dels motius de disputa més greus entre Lassalle i Marx serà justament el menyspreu dels socialdemòcrates alemanys cap a la necessitat d’aliar-se amb la classe mitjana. En el Congrés d’unificació dels socialdemòcrates alemanys del 1875 celebrat al municipi de Gotha, la tendència de Lassalle era dominant. El programa adoptat, conegut com el Programa de Gotha, contenia moltes concessions dels socialistes “marxistes”. Per Marx i Engels, el resultat de la negociació era molt decebedor, ja que el nou partit patia el mal del sectarisme obrerista, a més de ser excessivament estatista i insuficientment internacionalista. La Segona Internacional viurà, durant dècades, amb una política d’obrerisme estret, xifrant les seves esperances de creixement numèric al procés mecànic de proletarització de les classes mitjanes.
Lenin, bon lector de Marx, fou el dirigent que recuperà el vell programa marxista: revolució democràtica amb el lideratge del proletariat. En la profunda crisi de legitimitat a què la Guerra Mundial condemnà el tsarisme, la bandera de la democràcia revolucionària es mostrà molt eficaç en la presa de poder. El programa inicial dels bolxevics era, en efecte, un programa de radicalitat democràtica: poder per als consells democràtics de treballadors, camperols i soldats, convocatòria d’eleccions per a l’Assemblea Constituent, final immediat de la guerra imperialista a través de negociacions de pau transparents, amb llum i taquígrafs, i confiscació de la gran propietat agrícola. Els enemics de la Revolució Russa eren l’aristocràcia latifundista, la gran burgesia industrial i la burocràcia absolutista —en cap cas, la democràcia o la classe mitjana. La tràgica bordada vindrà després, quan les circumstàncies d’extrema duresa que els bolxevics hauran d’encarar per sobreviure els forçarà a abandonar els ideals ultrademocràtics de democràcia soviètica —és a dir, democràcia directa, assembleària— pel recurs desesperat a la dictadura de partit. Aquesta no fou l’única contradicció que hagué d’afrontar Lenin. A més, els bolxevics havien arribat al poder amb un partit que pretenia fer una revolució democràtica, però que, internament, s’havia regit amb pràctiques autoritàries, heretades, segons Rosenberg, de les mateixes males pràctiques de Marx i Engels en les seves relacions amb els treballadors socialistes.
Finalment, el descrèdit quasi absolut de la democràcia entre el moviment obrer arribarà amb la Primera Guerra Mundial i, sobretot, en la postguerra. Aquest canvi no es deurà en exclusiva a la nova dictadura bolxevic. Als Estats Units, per exemple, la guerra s’havia lliurat com una croada per tal de construir a world safe for democracy. L’ascens del feixisme als anys trenta canviarà les coses de nou. La irrupció d’un moviment explícitament antidemocràtic i antiil•lustrat, que es proposa exterminar les conquestes democràtiques de la classe treballadora i el mateix moviment obrer, farà reviure la fe democràtica dels treballadors, amb l’aparició de la cultura política del frontpopulisme arreu de les nacions industrialitzades.
Una història útil per al socialisme
És en aquest context de revifament democràtic entre l’esquerra, on els llibres de Rosenberg agafaran un sentit especial. La seva obra ofereix la història que el Front Popular necessita: democràcia i socialisme és la mateixa cosa des dels temps del jove Marx. La derrota de la Comuna de París i la miopia política dels dirigents de la Segona Internacional trencaren temporalment el vincle entre el socialisme i la democràcia revolucionària i donaren pas a una política obrerista, despreocupada de la resta de classes populars. Lenin, el marxista que liderà una revolució victoriosa, fou l’encarregat de reconciliar el socialisme amb el moviment democràtic. El retrobament fou breu, a causa de les peculiaritats i les dureses de la nova Rússia soviètica. Ara l’empenta del feixisme exigia reprendre, a través dels Fronts Populars, la vella tradició marxista. El moviment obrer havia d’intentar liderar una coalició interclassista amb un programa mínim de radicalitat democràtica. Per tal de fer realitat aquest programa, era imprescindible l’abandó de la doctrina del pacifisme abstracte, un dogma compartit pel moviment obrer socialista i per la vella democràcia liberal, però totalment aliè al pensament polític de Marx i Engels i a la tradició de la democràcia revolucionària. També en aquest sentit la política de Front Popular ―defensa armada de la democràcia― suposava una represa del marxisme originari. Per Rosenberg, el suport dels socialistes a les sancions de la Lliga de les Nacions contra la Itàlia de Mussolini respresentava un canvi de gran significació històrica.
Arthur Rosenberg és, avui en dia, un intel•lectual força oblidat, tant a Catalunya com als Estats Units. L’historiador Joaquín Miras atribueix el desconeixement general de Rosenberg a la seva radicalitat política i independència de criteri (en afortunada expressió de Luciano Canfora, Rosenberg fou un comunista sense partit), així com el poc interès general per la història de la democràcia com a moviment sociopolític de les classes populars. Sens dubte, l’obra de Rosenberg presenta debilitats que no poden escapar al lector crític d’avui, especialment la seva manifesta incapacitat per integrar el racisme i el colonialisme en el seu relat historiogràfic. Però, més enllà dels encerts i insuficiències de l’obra historiogràfica de Rosenberg, Democracy and Socialism manté interès per la seva significació política, molt representativa de l’esperit de l’època frontpopulista. Refutar la pretesa antinòmia entre comunisme i democràcia és un objectiu que no sembla gaire allunyat del significat històric del Front Popular, en la seva vessant de reconciliació del comunisme amb el moviment democràtic i de rectificació inconfessada respecte a moltes de les premisses que havien provocat la ruptura amb els socialistes, incloent-hi la diferència sobre la imminència de la revolució.
Per Rosenberg, la millor manera per defensar els interessos comuns de les classes populars rau en la capacitat d’articular un moviment democràtic de masses, que elimini l’amenaça d’involució reaccionària i implanti un programa democràtic avançat. El compliment d’aquest programa revelarà la seva natura democràtica en la mesura que sigui capaç de reequilibrar el pes de les classes socials en totes les institucions socials, polítiques i econòmiques del país, retornant d’aquesta manera el poder segrestat per les minories plutocràtiques a la majoria popular i democràtica i establint un marc pacífic per a la lluita de classes. El programa democràtic del frontpopulisme, destinat a escurçar les distàncies entre els ideals de justícia neutralista del liberalisme històric i una realitat embrutida per les injustícies de l’atzar del bressol, tindrà com a primer objectiu, de gran urgència, la victòria sobre l’amenaça feixista. Entre els objectius secundaris de l’aposta frontpopulista, la reivindicació de la tradició del socialisme com la branca més conseqüent del moviment democràtic conserva una extraordinària vigència. En efecte, amb un nou tipus de socialisme pluralista realitzant avenços espectaculars a Amèrica Llatina, la necessitat de revisitar l’obra de Rosenberg es fa més urgent que mai.
Etiquetes de comentaris: 11, història, l'Espurna, Memòria Històrica
Publica un comentari