Descarrega el PDF

Etiquetes de comentaris: 8, Cultura, història, l'Espurna, PDF, Pensament

Llegir més

La idea de les jornades Pau Guerra i Neoliberalisme surt d'una reflexió col•lectiva de la necessitat d'abordar un tema de caire estratègic i central sobre la relació entre la guerra i l'estratègia neoliberal d'acumulació del capitalisme financer consistent en polaritzar a través de l'exclusió i la pressió a la baixa dels salaris, en apropiar-se parasitàriament d'actius públics (transports, serveis educatius, sanitaris, aigua, xarxa elèctrica, xarxes industrials dels països centrals i de la perifèria...) i en l'especulació financera sense límits.
Les jornades Pau, Guerra i Neoliberalisme, organitzades per la Fundació Pere Ardiaca i amb la col•laboració de Món-3, l'Associació Catalana per la Pau i la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO, i el suport de l'Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat de Catalunya, han volgut ampliar la visió d'un cert moviment pacifista -que en l'extrem pot arribar a ser naïf- que posa l'accent en els mitjans i mecanismes de solució pacífica de conflictes, per una banda, i en l'educació per la pau, per l'altre, com a remeis contra la violència i la guerra. Nosaltres saludem aquest treball d'educació per la pau i de buscar fórmules per donar sortides pacífiques als conflictes però, al mateix temps, pensem que no podem abandonar la crítica de fons, radical al sistema capitalista- a l'actual capitalisme mundialitzat neoliberal- com a generador de violència estructural. És aquesta arrel la que cal- en darrer terme- descastar, si ens prenem seriosament la lluita per la pau.

Cal conéixer les estratègies i causes de fons de la guerra per poder promocionar la pau i resistir les estratègies de guerra intrínsecament relacionades amb el capitalisme realment existent (cerca i dominació de mercats i matèries primeres, mantenir a ratlla els competidors, destruir actiu sobrant i participar en el negoci de la reconstrucció...), així com per no acabar- com voldrien la majoria dels mitjans convencionals- ballant al so dels qui produeixen les guerres amb pretextos "humanitaris", "contra el terrorisme", o "per la llibertat". En aquest sentit les aportacions d’en Michel Collon, en John Catalinotto, en John P. Neelsen, en Willy Meyer i en Samir Amin són d'una gran utilitat.

Entre les idees que hem remenat a la qüestió de què podem esperar de la deslegitimació del discurs neoliberal i el nou escenari que planteja la crisi ens podríem quedar, entre d'altres, amb el fet que estem en una cruïlla entre la conformació d'un món multicèntric i- arran la crisi del capitalisme financer i la possible divergència de camins de desenvolupament- multipolar, o una resistència dels vells centres capitalistes (en especial els EUA i Europa), que hauria de ser un camí de guerra permanent per mantenir la dominació. El món multicèntric té el perill d'agudització de conflictes interimperialistes però, com ja hem dit, només un desenvolupament no capitalista pot eradicar la guerra.

Etiquetes de comentaris: 8, l'Espurna, Neoliberalisme

Llegir més

PAU, GUERRA I NEOLIBERALISME

Michel Collon
Periodista i investigador


Després de Bush tots esperem un canvi o bé ens temem el pitjor. En McCain o l’Obama? En què canviaran les eleccions la situació de l’Iraq, l’Afganistan, Palestina, l’Àfrica, el Càucas, Cuba o Veneçuela? I les relacions amb les grans potències, Europa, el Japó, Rússia, la Xina?

No creiem que la política internacional dels Estats Units es decideixi a la Casa Blanca. De fet, l’elit nord-americana està dubtant actualment sobre l’estratègia que se seguirà en els pròxims anys. En aquest text s’analitzen les dues opcions que se li ofereixen. La crisi econòmica fa que la pregunta sigui encara més candent: com faran els Estats Units per seguir sent la superpotència que domina el món?
Aquest text és un extracte del nostre llibre Los 7 pecados de Hugo Chávez (capítol 11: Estados Unidos, el oro negro y las guerras de mañana), de pròxima aparició. En les pàgines anteriors s’expliquen les raons de l’ascens i posterior declivi dels Estats Units. Investig’Action considera necessari publicar ja aquest extracte per posar una mica de llum sobre els actuals debats sobre les eleccions als Estats Units…

El fracàs d’en Bush

Quin balanç es pot fer d’aquesta guerra global que l’administració Bush ha dut a terme a partir de l’11 de setembre? Negatiu. Pràcticament a tot arreu…

A l’Afganistan i a l’Iraq els Estats Units van desencadenar grans guerres que han estat incapaços de guanyar i que no guanyaran mai. A en Bush li hagués agradat emprendre’n una tercera contra l’Iran, però en estar massa debilitat va haver de renunciar-hi. L’objectiu d’aquesta guerra era assegurar a Washington el control del petroli. En cinc anys el seu preu ha passat de 25 dòlars a més de 100 dòlars, la qual cosa ha tingut unes conseqüències molt negatives per a l’economia nord-americana i mundial.

A l’Amèrica del Sud els Estats Units han perdut totalment o parcialment el control de gairebé totes les seves colònies: Veneçuela, Bolívia, l’Equador, Uruguai, Paraguai, l’Argentina i el Brasil. En el moment d’escriure aquestes línies només li queden Perú, Xile i Colòmbia.

També a l’Àfrica la resistència s’ha marcat punts. El Congo de Kabila s’ha negat a posar-se de genolls. I quan Washington buscava on instal•lar el centre del seu nou comandament militar Africom, tots els països van declinar educadament.

Igualment, al sud d’Àsia a un grup d’estrategues nord-americans els preocupava recentment l‘ascens de les resistències a tota la regió i proposava reforçar la ‘capacitat de projecció’ dels Estats Units al sud d‘Àsia. En el seu llenguatge això vol dir els mitjans d’organitzar el desembarcament de militars, bombardejos o suport a cops d’estat. Però van córrer a assenyalar que a causa de la impopularitat dels Estats Units en aquesta regió seria impossible trobar un país que pogués acollir la seu d’aquesta força nord-americana (1).

La política d’en Bush ha provocat resistències fins i tot entre els aliats europeus. Així, a la cimera de l’OTAN a Bucarest del passat mes d’abril en George Bush va reclamar una nova expansió per integrar en aquesta ocasió Ucraïna i Geòrgia, dues pistoles que apunten Rússia. Però va obtenir la negativa ferma i pública d’Alemanya, França, Espanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, poc delerosos d’enemistar-se amb Moscou, el seu subministrador de gas. L’Steve Erlanger i l’Steven Lee Myers, dos analistes propers al Pentàgon, hi van veure «un notable fracàs de la política dels Estats Units en una aliança normalment dominada per Washington» (2).

A Rússia, precisament, el to està pujant. Moscou es nega a que s’instal•lin al continent europeu unes armes que els Estats Units anomenen escut antimíssils: «Si una part del potencial nuclear dels Estats Units està a Europa (...), haurem de tenir uns objectius a Europa» (3). A més, el maig del 2008 Rússia va provar un nou míssil intercontinental de caps múltiples «en resposta als actes unilaterals i infundats dels nostres socis», va declarar en Putin. No obstant, Washington assegura que l’escut antimíssils no és dirigeix contra Rússia, sinó només contra estats com l’Iran. Però en Putin replica: «cap míssil iranià té tant d’abast, així que és evident que aquesta novetat també ens concerneix a nosaltres, els russos» (4).

La Xina, com Rússia, tampoc no va fer marxa enrere davant les múltiples pressions i campanyes organitzades per Washington.

L’elit nord-americana es divideix

Fa deu anys en Zbigniew Brzezinski, ex-conseller del president Carter i l’estrateg més important dels Estats Units, va publicar El gran tablero de ajedrez, una mena de llibre d’instruccions sobre «Cómo seguir siendo la única potencia que domina el mundo» (5). Amb la brutalitat del qui ja no està al poder, en aquest llibre explicava que era imperiós que Washington afeblís no només els seus rivals, Rússia i la Xina, sinó també Europa i el Japó, i que els impedís aliar-se entre si. Divideix i venceràs.

Quina nota es podria posar avui en dia a en George Bush basant-nos en els criteris definits per en Brzezinski? Ha aconseguit debilitar les grans potències rivals? Notable en relació al Japó, bé (per ara) pel que fa a la Unió Europea, però suspès en el que concerneix Rússia i molt deficient en el que concerneix La Xina.

En Bush ha provocat globalment tantes resistències que el domini dels Estats Units s’ha debilitat. Els sectors que l’havien portat al poder (armament, petroli, automòbil, defensa, farmacèutiques) constaten que les guerres d’en Bush no han aportat ni grans beneficis ni noves zones d’explotació. De fet, han costat més que els beneficis aportats. I l’administració Bush ha demostrat ser un petit cercle restringit que pensa molt com omplir-se personalment les butxaques però que és incapaç de tenir subtilesa tàctica i una veritable visió a llarg termini.

Un cop que el fracàs ha resultat evident, s’han exacerbat les divisions al si de l’elit nord-americana, i fins i tot de l’administració Bush. A partir del 2006 els neocons han hagut de cedir el terreny. Han hagut d’acceptar que el ministre de la Guerra, Donald Rumsfeld, sigui substituït per en Robert Gates, un home de la Trilateral i de la tendència Brzezinski. En un discurs pronunciat davant dels alumnes de l’Acadèmia Militar de West Point el nou ministre en certa manera va acceptar la feblesa del militarisme nord-americana: «No combatin a menys que s’hi vegin obligats. Mai no combatin sols. I mai no combatin durant massa temps» (6). Temps després la comissió bipartita Baker-Hamilton va condemnar l’intent d’en Bush de remodelar el ‘Gran Orient Pròxim’ per no ser realista i va recomanar, contràriament, un enfoc més tàctic pel que fa a Síria i l’Iran.

Fins i tot al si dels serveis secrets i de l’exèrcit s’han desencadenat diverses revoltes. El desembre del 2007, quan en Bush va voler preparar un atac contra l’Iran sota el pretext clàssic de les armes de destrucció massiva, setze serveis d’intel•ligència nord-americans van sorprendre tothom publicant un informe en què constatava que com a mínim des del 2003 l’Iran havia suspès el seu programa nuclear.

«El declivi dels Estats Units és inevitable» (Zbigniew Brzezinski)

En Brzezinski proposava al seu llibre una estratègia agressiva i maquiavèl•lica per a salvar l’Imperi nord-americà. Però, creu ell mateix que funcionarà? Per molt sorprenent que sembli, la resposta és no.

«A llarg termini la política global està condemnada a fer-se cada cop menys propícia a la concentració d’un poder hegemònic en les mans d’un sol Estat. Per tant, els Estats Units no només són la primera superpotència global, molt probablement serà l’última» (p.267).

La raó és per l’evolució de l’economia: «El poder econòmic també corre perill de dispersar-se. En els pròxims anys cap país serà susceptible d’arribar aproximadament al 30% del PIB mundial, xifra que els Estats Units han mantingut durant la major part del segle XX, per no parlar de la barrera del 50% que va assolir el 1945. Segons certs càlculs, els Estats Units encara podrien detentar el 20% del PIB mundial a finals d’aquesta dècada per a caure a un 10-15% d’aquí a 2020, mentre que les xifres d’altres potències (Europa, la Xina, el Japó) augmentarien per igualar de forma aproximada el nivell dels Estats Units. (…) Un cop que s’hagi iniciat el declivi del lideratge nord-americà, cap estat aïllat podrà assegurar la supremacia de la que gaudeixen avui els Estats Units» (p. 267-8).

«Un cop que s’hagi iniciat el declivi del lideratge nord-americà». Per tant, en Brzezinski no parla d’una possibilitat, sinó d’una certesa. Escriu això el 1997. Actualment resulta clar que el declivi s’ha iniciat totalment. El món arriba a ser multipolar.
Però, potser en Brzezinski és un pessimista aïllat? Potser els neocons que van inspirar en Bush són més ‘optimistes’, si gosem utilitzar aquesta paraula? Doncs bé, de fet no ho són molt més. Al text fundador de tota la política de l’administració, el Project for a New American Century (PNAC, Projecte per a un Nou Segle nord-americà), redactat el 1992 per en Paul Wolfowitz i els seus amics, hi trobem, evidentment, tota la ideologia de la nova creuada militarista, però també una observació que crida l’atenció: «Actualment els Estats Units no tenen cap rival mundial. L’objectiu de la gran estratègia dels Estats Units ha de ser preservar i estendre aquesta posició avantatjosa el major temps possible (…). Preservar aquesta situació estratègica desitjable en la que es troben els Estats Units en aquest moment exigeix unes capacitats militars predominants a nivell mundial» (7).

«El major temps possible». Per tant, també aquí es creu que no serà possible que els Estats Units siguin eternament els amos del món. Heus aquí una gran paradoxa. El món sencer té por dels Estats Units. Però els dirigents nord-americans, per la seva banda, saben que estan al comandament del Titànic. I estan dividits en dues opcions pel que fa a com salvar l’Imperi tant com sigui possible …

Dues opcions per salvar l’Imperi

Quina serà la política nord-americana en els pròxims anys? L’elecció d’un o altre president és, evidentment, una indicació, però no és decisiva.

Recordem que durant la campanya presidencial del 2000 en George Bush havia promès ¡una política internacional molt més humil i menys intervencionista que la del seu predecessor! Mentre que l’altre candidat, l’Al Gore, havia proposat un pressupost militar més alt que el d’en Bush. Creiem que les grans orientacions de la política internacional no les decideixen els presidents, sinó les multinacionals en funció de les seves necessitats del moment i de la seva avaluació de la relació de forces mundial.

I, precisament, després del balanç de fracàs dels anys d’en Bush que acabem de descriure, l’elit nord-americana sembla bastant dividida pel que fa al camí que s’ha de seguir. Com sortir d’aquesta delicada situació?

La primera opció possible és l’opció militarista. En aquests últims anys l’han encarnat els neocons d’en Bush amb l’estratègia d’en Wolfowitz. L’agressió i la intimidació com a estratègia general. Multiplicar les guerres, inflar al màxim les despeses en el complex militar-industrial per obtenir el creixement i el domini de les multinacionals nord-americanes, i també per intimidar aliats i rivals.

L’altra opció és la defensada per en Brzezinski i que a ell li agrada anomenar ‘soft power’ (poder tou). Uns altres parlen d’un ‘imperialisme intel•ligent’. Es tracta, de fet, d’aconseguir els mateixos objectius dels Estats Units però per mitjà d’unes formes de violència menys directes i visibles, comptant menys amb les intervencions militars nord-americanes, molt costoses, i més amb els serveis secrets, les maniobres de desestabilització, les guerres per mitjà de països interposats i també amb la corrupció ...

Cinc generals de l’OTAN preparen un govern mundial…

La primera opció consisteix en militaritzar més la vida política i en multiplicar les guerres. En Bush al quadrat.

El gener del 2008 cinc ex-generals de l’OTAN van presentar un document preparatori d’una trobada a la cimera de l’OTAN a Bucarest (8). Les seves propostes revelen una tendència absolutament espantosa. I el que dóna molt pes a aquest document és que fins fa poc temps tots exercien funcions del més alt nivell. El general John Shalikashviliera era cap de l’Estat Major nord-americà i comandant en cap de l’OTAN a Europa; el general Klaus Naumann dirigia l’exèrcit alemany i presidia el comitè militar de l’OTAN a Europa; el general Henk van den Breemen era cap de l’Estat Major holandès; les mateixes funcions a França les ocupava l’almirall Jacques Lanxade, mentre que en Lord Inge dirigia l’Estat Major i del servei de Defensa de la Gran Bretanya. Ni més ni menys que personatges importants. I molt agressius, com veurem …

Pàgina 6: « [Els autors] proposen pistes sobre la forma de superar una possible rivalitat amb la Unió Europea i permetre l’OTAN accedir a uns instruments no militars». Dues observacions. 1. De fet, aquesta rivalitat no tan sols és possible sinó que és absolutament real. En quin sentit volen superar-la? 2. Què significa per a l’OTAN «accedir a uns instruments no militars»? Es tracta d’obtenir una influència més gran sobre la vida civil de les societats occidentals?

Pàgina 7: «Amb la finalitat d’iniciar el procés proposen establir un directori que reuneixi els Estats Units, la UE i l’OTAN. La seva missió seria coordinar totes les operacions en l’esfera atlàntica». Per tant, un super govern mundial. Amb quins objectius?

Els Cinc ens l’expliquen a la pàgina 42: «El que esperen els aliats occidentals és la defensa pro activa, mantinguda a llarg termini, de les seves societats i del seu mode de vida». ‘Defensar el nostre mode de vida’ ja va ser un argument esgrimit pel pare d’en Bush per desencadenar la primera guerra contra l’Iraq. En realitat, ‘mode de vida’ és una manera hipòcrita de designar el domini de les multinacionals sobre la vida econòmica, domini l’efecte del qual és mantenir en la pobresa la meitat de la humanitat. L’objectiu dels cinc és, efectivament, utilitzar els mitjans militars per mantenir l’abisme entre rics i pobres. Per als qui tinguin dubtes, a la pàgina 92 es precisa: «Els objectius de la nostra estratègia són preservar la pau, els nostres valors, el liberalisme econòmic i l’estabilitat ».

Conseqüentment, preserva l’estabilitat de les multinacionals. I, contra quin enemic? Els autors proporcionen alguns exemples del que no s’ha de tolerar al tercer món. Pàgina 52: «Tenim exemples menys importants d’ajut no desitjable: de Veneçuela al règim cubà». El gendarme mundial s’arroga el dret d’intervenir per tot el món contra qualsevol país que plantegi actes que desagraden a les multinacionals.

Però, quin és d’entre tots els indesitjables l’enemic principal? La resposta apareix a la pàgina 44: «La Xina pot causar un gran dany a les economies nord-americana i mundial basant-se en les seves enormes reserves de dòlars». I a la pàgina 52: «La Xina pot utilitzar l’arma de les finances per imposar-se a l’Àfrica i si decideix fer-ho té capacitat d’utilitzar-la a una escala molt més gran».

Heus ací ben definit qui són els bons i els dolents. El liberalisme necessita de l’OTAN per imposar-se al món sencer. I, de quins mitjans hauria de disposar l’OTAN per dur a terme aquesta guerra econòmica?

El dret internacional i l’ONU tirats per la borda

Aquests cinc generals se senten, de fet, frustrats. Pàgina 76: «Un dels principals problemes en la concepció estratègica actual de l’Aliança Atlàntica és que les seves accions segueixen sent més reactives que preventives i es limiten a uns mitjans militars». Pàgina 91: «Ara bé, una estratègia ambiciosa ha de comprendre la utilització ben integrada de totes les armes disponibles, ja siguin polítiques, econòmiques, militars, culturals, socials, morals, espirituals o psicològiques».

Aquí el tenim! La Banda dels Cinc pretén desbordar les seves tasques militars i exercir una influència sobre el funcionament de la societat civil. Però, com a mínim, respectarà aquest nou govern mundial el dret internacional? És extremadament dubtós … Pàgines 94-95: «Un altre principi que cal respectar és la legalitat. Qualsevol acció ha de ser legítima, autoritzada, i ha de respectar el dret internacional. Això pot representar un desavantatge considerable quan l’adversari no tingui cap respecte per cap llei, però, al cap i a la fi, actuar d’una altra manera significaria aplicar la llei de la jungla i minar la nostra pròpia credibilitat. No obstant, aquest principi no impedeix que s’hagi d’adaptar el dret internacional existent a un context internacional en constant evolució … »

En aquesta cita les primeres frases serveixen per dorar la píndola i el veritable contingut ve al final: ‘adaptar’ el dret significa en realitat violar-lo, negar els principis proclamats fins al moment. Després de l’Abu Ghraib, Guantánamo, la tortura, els assassinats de caps d’estat, els vols clandestins i les presons secretes de la CIA, se’ns proposa lluitar contra aquestes violacions del dret? No, es proposa legalitzar-les ‘adaptant’ el dret.

Cal recordar que les dues guerres contra l’Iraq i la guerra contra Iugoslàvia ja havien violat el dret internacional, la Carta de l’ONU i fins i tot la mateixa Carta de l’OTAN. Però precisament és de la legalitat internacional del que es volen desfer els Cinc. Pàgines 104-105: « L’aprovació de Nacions Unides pot no ser necessària segons l’Article 51 de la Carta de Nacions Unides (legítima defensa) i potser és possible renunciar a això segons els termes de la Convenció sobre el genocidi».

«Visca la guerra preventiva!». Fins i tot la nuclear

Més inquietant és la lectura de la pàgina 96: «El que necessitem és una forma de dissuasió per mitjà del rebuig pro actiu, en què el tanteig és una forma de reacció en cas d’amenaça imminent i la prevenció un intent de recuperar la iniciativa i acabar amb el conflicte».

En el llenguatge militar ‘defensa pro activa’ designa la guerra preventiva. Aquest terme apareix una i altra vegada al document dels Cinc. En George W. Bush ja havia invocat una ‘guerra preventiva’ contra el terrorisme. Com en Hitler a la seva època. Perquè els agressors es refugien amb freqüència rere el pretext de prevenir un perill. En realitat, el dret internacional sempre ha prohibit explícitament les guerres suposadament preventives. Però els temors no acaben aquí…

Pàgina 94: «L’arma nuclear pot semblar a primera vista desproporcionada, però si es tenen en compte els danys que evita, és possible que sigui raonable». Aquí resplendeix tota la immoralitat d’aquests cinc bandits. La guerra nuclear és una atrocitat i la humanitat no ha deixat d’exigir el desmantellament d’aquestes armes de destrucció massiva. Heus ací que es pretén justificar-la amb una hipocresia que no pot enganyar ningú: ‘evitar danys’. Absolutament vague i sens dubte racista: la vida dels pobles adversaris no val res.

La veritat és que en constatar que amb els bombardejos clàssics no n’hi ha prou per trencar les resistències i que les guerres clàssiques són cares i perilloses per als invasors, aquests generals criminals proposen l’arma nuclear com a solució al problema de l’hegemonia mundial de les multinacionals.

«Preparar els ànims»

Com veiem, la mercaderia que ens pretén vendre la Banda dels Cinc està completament podrida i feta malbé. Per això, previsors com són, compten amb treballar l’opinió pública per mitjà de campanyes de propaganda a llarg termini. Pàgina 104: «Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’esforços pro actius i coordinats de comunicació en els mitjans de comunicació (…). Aquesta campanya mediàtica podria, a més, preparar els ànims per a una intervenció armada».

‘Preparar els ànims’! Evidentment, això no és una novetat… Fent balanç de la guerra contra Iugoslàvia (el 1999), que va ser l’assoliment més gran de la desinformació organitzada, un general de l’OTAN confessava després de la guerra que s’havien llençat sistemàticament informacions falses, mentre que s’havien apartat o marginat les informacions molestes per «anestesiar l’opinió pública». Resumia de la següent manera la filosofia de l’OTAN: « L’opinió pública es treballa, com tota la resta» (9). A més, a cada guerra els generals occidentals contracten spin doctors, és a dir, agents publicitaris per vendre les seves guerres i manipular l’ opinió pública. però aquesta vegada es va molt més lluny: es tracta de tota una campanya a llarg termini per condicionar l’opinió pública …

Pàgina 129: «Conseqüentment, és necessari que l’OTAN desenvolupi una estratègia d’informació que ha d’acomplir tres objectius a l’hora. Ha de persuadir el món que l’OTAN és una força del bé. S’ha de desplegar abans que els adversaris comencin a difondre la seva informació, és a dir, que l’OTAN ha d’imposar el seu domini en matèria de relacions públiques. S’ha de guanyar el cor i l’esperit dels habitants dels països de l’OTAN (d’acord amb l’actitud de l’Aliança Atlàntica) i també de les poblacions dels països on es produeixi la intervenció armada».

«Imposar el seu domini en matèria de relacions públiques». La informació es concep com a una guerra que es guanya eliminant les forces de l’adversari. No es tracta aquí d’acusacions gratuïtes: l’exèrcit nord-americà va bombardejar i va empresonar periodistes d’al-Jazeera, l’OTAN va bombardejar la televisió de Belgrado (17 morts), el Pentàgon prepara plans per eliminar informacions molestes a Internet, el caràcter democràtic del qual molesta considerablement.

Un pla de dictadura mundial

Al principi del seu document els cinc generals anunciaven «unes pistes per superar una rivalitat amb la Unió Europea». Com ho faran? De fet, utilitzen el marc de l’OTAN per organitzar la submissió de la UE a la voluntat de Washington…

Pàgina 137: «Considerem que les forces multinacionals són la clau d’una modernització ràpida i poc onerosa de les forces de l’OTAN, però subratllem que aquesta opció només és possible si els estats membres accepten sense restricció que les seves forces estiguin a disposició de l’OTAN per a qualsevol operació autoritzada pel Consell de l’OTAN». Traducció: s’obligarà els exèrcits europeus a obeir les decisions de l’OTAN (actualment es requereix la unanimitat).

El pla dels Cinc proporciona als Estats Units tres avantatges: 1. Integrar a les forces europees en les seves guerres. 2. Traslladar les despeses als aliats. 3. Repartir també la impopularitat.

El caràcter antidemocràtic dels Cinc es manifesta clarament a la pàgina 139: «Elegim no formular les nostres propostes per a la reforma de la UE de manera tan detallada com per a l’OTAN per dues raons: en primer lloc, un nou tractat, que ve a substituir a la ‘constitución’ que havia estat condemnada, ha estat adoptat actualment amb discreció, per evitar consultar a les poblacions».

L’objectiu del seu pla és, efectivament, fer impossible qualsevol oposició. Pàgina 144: «Amb la finalitat d’eliminar qualsevol font d’irritació, es podria decidir que fos sempre al si de l’OTAN on es tracti un punt i que els membres de l’OTAN que també són membres de la UE es comprometin a no allunyar-se del vot dipositat a l’OTAN quan aquest abordi aquest punt en les instàncies europees ». Així doncs, un cop que hagi decidit l’OTAN, un país europeu no tindrà dret a oposar-s’hi.

Com a conclusió, aquest pla de la Banda dels Cinc, preparat per uns individus que han estat a la cimera del poder militar mundial, indica una tendència significativa en aquesta elit. El seu pla de súper govern mundial a tres (en realitat dominat pels Estats Units) llençaria a la brossa qualsevol vestigi de dret internacional, legitimaria la guerra preventiva i les armes nuclears, organitzaria la manipulació sistemàtica de les opinions públiques. És un pla de naturalesa feixista.

Heus ací una de les dues opcions en les que l’elit nord-americana està pensant actualment per resoldre els seus problemes. L’altra la encarna fonamentalment en Zbigniew Brzezinski, del que hem parlat abans …

«L’imperialisme intel•ligent»?

Els estrategs militars nord-americans distingeixen tres tipus de guerres que ells poden desencadenar: 1. Les guerres d’alta intensitat. Es tracta d’enfrontaments entre grans potències del tipus de les dues guerres mundials. 2. Les guerres d’intensitat mitjana. Comporten també un compromís militar nord-americà directe, però contra potències molt més febles, com l’Iraq o Iugoslàvia. 3. Les guerres de baixa intensitat. No comporten un compromís militar directe dels Estats Units, que aconsegueix que altres combatin. Provoca conflictes entre països veïns o a través dels moviments paramilitars o terroristes.

El terme ‘baixa intensitat’ és enganyós, pot donar la impressió que els danys són menors, però, en realitat, només són menors per als Estats Units. Així, la guerra anomenada de ‘baixa intensitat’ que Washington va desencadenar contra el Congo (a través dels exèrcits dels veïns Ruanda i Uganda, i de diverses milícies) va deixar cinc milions de morts i va paralitzar el desenvolupament del Congo.

A diferència d’en Bush, l’estratègia Brzezinski privilegia aquestes guerres de baixa intensitat. No és més moral, simplement vol ser més intel•ligent.

Però en Brzezinski proposa també recórrer a altres formes d’intervenció. Moltes vegades només es pensa en la forma més visible d’agressió: la intervenció militar dels Estats Units. En realitat, aquest país disposa de tot un desplegament de mitjans. Si volem establir una tipologia completa en ordre d’intensitat, s’ha de comptar amb les següents formes: 1. Corrupció dels dirigents locals. 2. Xantatges a aquests dirigents locals. 3. Campanyes mediàtiques de demonització. 4. Desestabilitzacions diverses. 5. Embargaments i bloquejos comercials. 6. Cops d’Estat . 7. Provocació de separatismes. 8. Guerres per intermediació d’altres. 9. Bombardejos. 10. Ocupacions terrestres. Com veiem, tota una gamma de mètodes i que, evidentment, es poden combinar, però que són tots ells agressions.

Òbviament, tots els governs nord-americans recorren al conjunt d’aquests mètodes i no només a alguns. El que difereix és la dosificació i el finançament.

Després dels crims comesos per en Bush, un podria estar temptat d’alegrar-se d’un canvi de mètodes. En realitat, si Washington decideix canviar les seves tàctiques, no es tractarà de pacifisme sinó només de fer menys visible la brutalitat. S’ha de recordar que en Brzezinski és l’home que va finançar en Bin Laden a l’Afganistan per entrampar la Unió Soviètica a una guerra de llarga durada i cara, i trencar la seva aliança amb el món musulmà. En Brzezinski està molt orgullós del seu èxit i no deixa passar cap ocasió de recordar-ho.

Si els Estats Units decideixen aplicar l’estratègia d’en Brzezinski, sens dubte hi haurà menys guerres directes. I aquestes estaran el més possible d’acord amb els aliats, el que també permetrà cuidar millor la imatge mediàtica i la manipulació de l’opinió pública.
I, sobretot, fent treballar més la CIA, es farà un esforç per substituir les guerres que els Estats Units duen a terme directament per guerres ‘indirectes’: fer que els països veïns es barallin donant suport al ‘bo’ amb tot tipus de bons pretextos. Aquest va ser el mètode que en Clinton va utilitzar amb èxit contra Iugoslàvia.

El mètode d’en Brzezinski presenta dos avantatges per als Estats Units: 1. Li torna un aspecte més presentable, per a restablir la seva autoritat moral. 2. Invertir menys diners al complex militar-industrial permet ajudar més a l’economia nord-americana per a reforçar la seva postura competitiva davant a Europa, La Xina, India, etc…

Per estalviar a les guerres l’estratègia d’en Brzezinski recorre més als xantatges i també a l’acció clandestina. els xantatges poden passar, sobretot, per l’ús dels instruments del control econòmic global com el Banc Mundial, l’FMI i l’OMC. Institucions multilaterals però dominades pels Estats Units i que permeten dictar la seva voluntat al tercer món d’una manera aparentment més objectiva. Però això no serà fàcil ja que el Banc Mundial i l’FMI han acumulat tant odi allà on han passat que els països han buscat alternatives. La idea del Banc del Sud llençada per en Chávez es va obrint pas …

L’acció clandestina, és a dir, la CIA, també s’hauria d’utilitzar més. Permet desfer-se dels governs molestos amb inversions molt menors.

Heus ací perquè els defensors de l’estratègia d’en Brzezinski es defineixen com a partidaris d’un ‘poder tou’ o ‘imperialisme intel•ligent’. El perill d’aquest poder tou seria que l’esquerra s’alegrés d’haver-se lliurat d’en Bush i disminueix la seva vigilància perquè, durant un temps, hi haurà menys guerres directes, de manera que el moviment internacional contra la guerra, que coneix una evident crisi, respondria encara menys davant d’unes estratègies més discretes de l’Imperi.

De tota manera, aquest Imperi no es tornarà pacífic. Tard o d’hora emprendrà guerres a l’estil Bush perquè l’elit nord-americana practica de fet un cicle d’alternança entre les dues opcions…

Els presidents passen, les multinacionals romanen

Aquestes dues opcions, militarista o ‘intel•ligent’, no són noves. No es tracta d’una oposició entre republicans i demòcrates perquè aquests dos partits no representen ‘la guerra’ i ‘la pau’, sinó solament uns electorats diferents i unes tàctiques diferents, sempre al servei de les multinacionals. Així, no va ser un republicà sinó un demòcrata qui el 1950 va desencadenar la guerra contra Corea i la Xina i no va ser un republicà sinó un demòcrata qui va iniciar la guerra contra el Vietnam el 1961.

Tampoc no es tracta d’un vot popular contra un vot burgès. Les multinacionals nord-americanes sempre financen ambdós candidats, amb el que sempre reparteixen els ous entre ambdós cabassos. Però per la quantitat de diners lliurada podem veure les seves preferències. A principi dels anys noranta les multinacionals van invertir en ambdues bandes, però van privilegiar en Clinton i els demòcrates en el 58 %. A partir del 1996, pel contrari, van beneficiar els republicans en el 67 %. En les presidencials del 2000 va ser a en Bush a qui es va finançar massivament. I qui va ser declarat electe tot i que l’escrutini hagués designat el seu rival Gore. En canvi, a les presidencials del 2008 les multinacionals tornen a canviar de banda i financen més l’Obama que el seu rival McCain.

De tota manera, el mateix president pot canviar de política. Després de la caiguda de la URSS i el final de la guerra freda, en un primer moment en Bill Clinton va baixar els pressupostos militars i les comandes al complex militar-industrial amb l’esperança de rellançar la màquina econòmica nord-americana en general. Però tot i que la decisió va passar pràcticament desapercebuda, el mateix Clinton va fer un gir al final del seu mandat: «El pressupost militar nord-americà ha d’augmentar un 70 %» (10). La qual cosa confirma el que vam dir més amunt: les grans decisions polítiques no depenen del caràcter d’un o altre president, sinó d’estratègies que es decideixen més amunt. Els presidents passen, les multinacionals romanen.

La política nord-americana alterna els mètodes

Conseqüentment, parlarem més aviat d’una alternança en la política dels Estats Units. Després de cada gran revés es constata una tornada, temporal, al ‘soft power’.
Després de la derrota del Vietnam i la reprovació moral de les dictadures instal•lades per Washington a l’Amèrica Llatina, les multinacionals nord-americanes van portar a la presidència l’amable pastor Jimmy Carter amb el seu meravellós discurs sobre els drets humans. Després de la guerra freda i la primera guerra contra l’Iraq el president Clinton es va esforçar per embarcar els europeus en les seves guerres i va tenir cura de la presentació mediàtica.

De fet, la burgesia nord-americana ha dubtat constantment entre ambdues opcions per intentar resoldre els seus problemes. O, més aviat, les ha alternat: una mica més de pal, una mica més de pastanaga. Però les seves opcions són cada vegada més difícils, perquè cap mètode resol realment els problemes.

Actualment, després del desastrós balanç d’en Bush, aquesta burgesia nord-americana dubta entre les dues opcions. O bé la fugida cap endavant, és a dir, la guerra generalitzada. O bé un replegament tàctic, retrocedir per a saltar millor i reorganitzar els mètodes d’acció. La qüestió no és tant quin president elegeix aquesta burgesia sinó quina estratègia.

De tota manera, no està clar que, al final, l’estratègia d’en Brzezinski sigui menys brutal que la d’en Bush. és veritat que el 2008 va criticar públicament el president dient que era estúpid voler atacar l’Iran perquè no podia guanyar i que una guerra perjudicaria la situació d’Israel, el preu del petroli i, per tant, l’economia nord-americana. Però alguns analistes pensen que en Brzezinski vol salvar l’Iran perquè espera poder donar la volta a aquest país i fer-lo participar un dia al setge de Rússia. Heus ací la potència que segueix sent la bèstia negra, l’obsessió de l’autor d’El Gran Tauler. Alguns creuen que l’objectiu d’en Brzezinski segueix sent cercar i debilitar Rússia, tot i el risc d’haver de veure-se-les amb ella. Sense oblidar la Xina, que ha esdevingut clarament un objectiu capital. En aquesta hipòtesi, el soft power es transformaria en un apocalypse now.

Les seves solucions empitjoren el problema

La divisió de la burgesia pel que fa a quina línia ha de seguir es desprèn del fet que finalment els Estats Units no són tan potents com es creu. Ni en el pla econòmic ni en el militar. Cada vegada que els dirigents nord-americans han cregut trobar una solució, al cap d’un temps ha resultat que aquesta solució empitjorava les coses.

Per exemple, en els anys vuitanta per escapar a la recessió les multinacionals nord-americanes s’abraonaren sobre l’Amèrica Llatina i altres regions del tercer món i es van apoderar de les seves matèries primeres, de les seves empreses, dels seus mercats. Però com que aquesta ofensiva neoliberal va empobrir tant aquests països, va acabar provocant catàstrofes i, per tant, resistència cada vegada més fortes, i l’Amèrica Llatina va girar a l’esquerra. A partir del 1989 Washington va desencadenar una guerra global per assegurar-se el control absolut del petroli. Però el petroli se li escapava cada vegada més. A partir del 2001 en Bush va desencadenar una guerra contra el suposat Eix del Mal, però només ha aconseguit reforçar les resistències en totes les regions.

Els Estats Units semblen molt forts, però, ho són realment? Amb tots els seus dòlars, tota la seva tecnologia i tots els seus crims, han perdut la guerra de Corea (1950) i la del Vietnam (1961-1975), van haver de replegar-se del Líban (1982) i de Somàlia (1993), sense cap tipus de dubte no haurien guanyat a Iugoslàvia (1999) si el president Milosevic hagués acceptat els combats terrestres i ja han perdut a l’Iraq i l’Afganistan, tot i que encara no ho reconeguin. És que no és el que s’anomena un ‘tigre de paper’? És que els pobles que defensen les seves riqueses i el seu futur no són a llarg termini més forts que els dòlars i els míssils?

Per molt que els Estats Units hagin gastat ells tots sols en pressupost militar més que totes les altres nacions del món, això tampoc no ha aconseguit assegurar-li la supremacia mundial. Ells mateixos són víctimes, si es pot dir, de la seva contradicció fonamental: tot el que fan s’oposa als interessos de la immensa majoria dels habitants d’aquest planeta, per tant, ells mateixos creen la força que els abatrà.

Un exèrcit no pot ser més fort que l’economia que el finança. I la feblesa fonamental que impedirà els dirigents nord-americans assolir el seu objectiu és que l’economia nord-americana serri la branca sobre la que s’assenta. Infra-pagant els seus treballadors, deslocalitzant una part de la seva producció, arruïnant els països del tercer món que haurien de ser els seus socis no deixa d’empobrir aquells als qui se suposa que ven els seus productes.

Cap de les dues opcions, ni la militarista ni la ‘intel•ligent’, podrà resoldre aquest problema. Els militaristes augmenten les despeses i les resistències. Si bé els ‘intel•ligents’ disminueixen el terror que difon la guerra directa també fomenten la resistència.

Sigui quina sigui la tàctica elegida, els Estats Units seguiran portant la guerra a tot arreu del món per imposar el seu sistema econòmic i els seus interessos. És urgent tornar a crear un moviment poderós per la pau i la sobirania dels pobles.



Fonts:

(1) John E. Peters, etc, War and escalation in South Asia, www.rand.org/pubs/monographs/2006/RAND_MG367-1.sum.pdf
(2) New York Times, 3 d’abril del 2008.
(3) Le Monde, AFP, Reuters, Le Figaro, 21 d’abril del 2008
(4) Corriere della Sera, 21 d’abril del 2008.
(5) Michel Collon, Monopoly, EPO, Bruxelles, 2000. Agotat [en francès], vegis una còpia gratuïta en: <> [Versió en castellà, Monopoly, Hiru, Hondarribi, 2000]
(6) Le Soir (Belgique), 23 d’abril del 2008.
(7) Project for a New American Century (PNAC), Rebuilding America’s Defenses, setembre del 2000.
(8) Towards a grand strategy for an uncertain world, German Marshall Fund of the United States, www.gmfus.org/event/detail.cfm?parent_type=E&id=451
(9) Nouvel Observateur (França), 1 de juliol del1999.
(10) Bill Clinton, State of Union speech, gener del 1999.

Etiquetes de comentaris: 8, l'Espurna, Neoliberalisme

Llegir més

PAU, GUERRA I NEOLIBERALISME

John Catalinotto
Membre del International Action Center i de portaveu de la plataforma ANSWER contra la guerra


Aquest text discutirà els perills d’una nova guerra que emani dels EUA i el potencial per a un moviment que no només aturi la guerra sinó que també contribueixi al progrés social. Els temes tractats (1) l’estratègia de l’imperalisme dels EUA i el seu impuls de guerra; (2) la crisi econòmica mundial i les seves arrels en l’enorme expansió de la producció capitalista globalitzada i (3) una valoració de la nova situació política en els EUA després de les històriques eleccions presidencials del novembre.

Les guerres d’agressió no van començar amb el govern d’en George W. Bush. En Bush pare (George H.W. Bush) va llançar una guerra en tota regla contra l’Iraq el 1991 amb el suport de Nacions Unides. El 1999, incapaç d’obtenir el suport de Nacions Unides, l’administració Clinton es va recolzar en l’OTAN, que donava suport als EUA en una guerra d’agressió que va conduir a la destrucció d’un estat multinacional, Iugoslàvia.
Però l’administració d’en Bush fill va portar l’agressió a un nou nivell. Va fer la guerra sense suport de l’ONU i ni tan sols de l’OTAN. I tampoc es va preocupar de buscar la cobertura per a una autoproclamada guerra humanitària. El govern va justificar la intervenció unilateral sobre la base de la interminable "guerra contra el terrorisme" després dels fets de l’11 de setembre del 2001. Jo treballava en el World Trade Center, però afortunadament vaig arribar tard a la feina aquell matí. La por de la gent era molt real.

Sense oposició significativa en l’establishment capitalista, en Bush va ordenar una invasió de l’Afganistan. Però això va ser només el primer pas. En entrevistes publicades el 2004, l’ex-Secretari del Tresor Paul O’Neill va admetre que l’administració Bush va començar a plantejar la invasió basant-se completament en mentides just després de l’11 de setembre del 2001.

El gener passat, dues organitzacions que analitzen els mitjans de comunicació van comptar 935 falses afirmacions fetes entre l’11 de setembre del 2001 i el 19 de març del 2003 per la banda d’en Bush per a greixar el camí per a la invasió de l’Iraq. Aquestes 935 mentides mostren la responsabilitat de qualsevol classe dirigent dels EUA en la conspiració per declarar i fer la guerra a l’Iraq. El Pentàgon es va sumar encantat a la banda d’en Bush. El Departament d’Estat i el seu cap, en Colin Powell, va presentar informes falsos a Nacions Unides. El Congrés i tant el Partit Demòcrata com el Republicà van donar suport a la guerra. Ningú als principals mitjans de comunicació corporatius va qüestionar seriosament o va desafiar aquestes mentides, tot i que el moviment antiguerra va poder veure clarament que es tractava de mentides. Armes de destrucció massiva? En Saddam Hussein col•laborant amb Al-Qaeda? La veritat és que els propietaris de les corporacions silenciaven qualsevol discrepància davant les expectatives de beneficis i el pillatge que reportaria una ràpida victòria dels EUA a l’Iraq.

Cinc anys més tard, la "ràpida victòria" a l’Iraq s’ha convertit en una debacle a llarg termini per a l’imperialisme dels EUA. La determinació de la resistència del poble iraquià ha mostrat la feblesa del Pentàgon — que inclou portar al límit i tenir desmoralitzada les seves tropes sobre el terreny.

La classe dirigent dels EUA va infravalorar els iraquians. Malgrat l’aclaparador pes de les armes nordamericanes, malgrat la falta de suport per part dels seus països veïns, malgrat la falta d’una base segura des de la qual organitzar la lluita política, malgrat les dificultats per establir un front unit d’alliberament nacional, la resistència iraquiana ha aturat en sec els ocupants nordamericans. No hi ha un govern titella estable que controli l’Iraq per a l’imperialisme dels EUA.

De fet, el món té un deute amb el poble iraquià. La seva resistència no només ha defensat l’honor de l’Iraq, sinó que també a dissuadit el Pentàgon d’iniciar noves accions que impliquin presa i ocupació de territoris.

La resistència libanesa del 2006 a la invasió israeliana va ser un altre revés per a l’imperialisme i el seu estat client a la regió, Israel.

Els estrategues de Washington tampoc no van preveure la resistència afganesa. Van considerar l’Afganistan una ocupació fàcil. Van passar el pes de la guerra als seus aliats de l’OTAN, van aparcar tropes en unes poques bases militars i van comprar alguns senyors de la guerra. No hi va haver reconstrucció. Només van fer algunes rodes de premsa prometent l’allliberament de les dones i la construcció d’escoles... i després es van dedicar a la següent guerra.

Però aquest novembre un important comboi d’abastiment nordamericà amb escolta d’helicòpters i reconeixement aeri per satèlit va ser segrestrat en el pas de Khyber, encara el Pakistan. Al voltant del 75% de tots els aprovisionaments es fan mitjançant aquesta tortuosa i estreta carretera de muntanya de 30 milles. L’atac va mostrar la vulnerabilitat de les forces dels EUA i de l’OTAN a l’Afganistan. Els EUA han perdut el control de l’Afganistan i zones senceres del Pakistan, un país armat nuclearment de 170 milions de persones. L’única resposta dels EUA és bombardejar més, disparar més míssils i matar en més festes de casament.


La política dels EUA cap a Europa i Rússia

La política de Washington cap als seus rivals capitalistes va ser explícitament exposada en documents de meitat de la dècada del 1990. Transformar l’OTAN -- una aliança militar dirigida pels EUA-- per evitar el resorgiment de la propietat i planificació socialista a Europa de l’Est i l’antiga Unió Soviètica. i assegurar-se que cap nou poder capitalista emergís a Rússia, i que cap bloc militar rival pogués ser establert a Europa. La dominació militar i econòmica de tota la regió era l’objetiu.

El bombardeig de l’OTAN, el desembarcament i ocupació de Iugoslàvia de 1994-2000 va sentar un precedent per a la ràpida expansió de l’OTAN. Els EUA es van proposar expandir l’OTAN a Geòrgia i Ucraïna. Però l’agost passat, el règim titella de Geòrgia va escometre un atac devastador sobre la petita regió autònoma d’Osètia del Sud. L’atac va tenir un efecte boomerang. En un dia de contraatac l’exèrcit de Geòrgia va col•lapsar quedant sumit en el caos.

El setembre, els EUA van iniciar un nou atac a territori de Síria — perpetrat per tropes nordamericanes d’ocupació de l’Iraq—i el Pakistan — per les seves forces ocupants de l’Afganistan. Washington usa l’excusa que persegueix “terroristes.” Realment aquestes invasions són crims de guerra dels EUA. Els EUA violen la sobirania de qualsevol estat que els seus estrategues pensin que poden atacar impunement, simplement perquè tenen tecnologia militar punta.

Alguns temen que l’administració Bush pugui usar una excusa similar per fer un cop militar a l’Iran. Si els iranians es defensen com tenen el dret de fer, la banda d’en Bush llençaria atacs aeris. Això significaria per al nou govern dels EUA una política de fets consumats i per al món una nova guerra.

Canvis econòmics a nivell mundial

Tornem enrere per examinar alguns canvis estructurals profunds en el capitalisme mundial que estan remodelant la classe treballadora internacional. Aquests canvis ja han portat misèria a la majoria de la humanitat, en especial a l’Àsia, l’Àfrica i l’América Llatina, com l’imperialisme ha fet durant dècades. No obstant, l’element novedós és que aquests canvis històrics desestabilitzaran també la dominació capitalista en els països imperalistes, incloent els EUA.

Baso aquesta breu argumentació que segueix en el nou llibre d’en Fred Goldstein Low Wage Capitalism (Capitalisme de salaris baixos), un col•laborador del periòdic nordamericà Workers World.

En el periode des de finals de la dècada del 1980, el nombre de treballadors sotmesos a l’explotació de les empreses transnacionals capitalistes s’ha doblat de 1,5 a 3 mil milions (3,000,000,000) .El resultat va ser la ràpida expansió del poder del capital imperialista sobre els treballadors i oprimits del món.

Junt amb la desaparició de la URSS i els països socialistes europeus, així com altres canvis polítics en tot el món, hi va haver canvis en la tecnologia que van permetre organitzar la producció sobre una base descentralitzada. La producció d’un sol producte ara pot tenir lloc a dotzenes de països escampats pel món. Els capitalistes organitzen la producció de manera que tingui lloc allà on el preu de la força de treball sigui més barat.

Aquests canvis tenen un fort impacte en la lluita de classes i requeriran canvis en l’estratègia i tàctica de les organitzacions i partits dels treballadors -especialment en països imperialistes com els EUA. Ja que els canvis posen els treballadors dels països imperialistes en competència directa amb els treballadors en països que pateixen el llegat de l’imperialisme i el colonialisme, serà encara més necessària la solidaritat internacional de la classe treballadora.

La intensificació de l’explotació ha suposat retalls salarials que han contribuït a l’última crisi econòmica, que va començar amb l’enfonsament de les hipoteques subprime en els EUA i ha continuat amb la crisi fincancera.

Noves pujades de l’atur

Aquest any, als EUA, 1,2 milions de treballadors han perdut els seus treballs. L’atur oficial ha augmentat del 6,1 % al 6,5 % i es preveu que aviat se situï per sobre del 7%. La despesa dels consumidors va caure un 3% l’octubre. Som a la pitjor temporada de vendes per al comerç.

Citibank acaba amb 53,000 nous acomiadaments (17 de novembre del 2008). Sun Microsystems n’ha anunciat 6,000. Circuit City, el segon venedor electrònic als EUA ha tancat 155 botigues i està declarant-se en fallida. El segon operador més gran de centres comercials en el país, General Growth Properties, que té 200 centres comercials a 44 estats, està a punt de la fallida.

Intel, el fabricante més gran de microxips al món, ha patit una important disminució en els seus ingressos. Caterpillar, el fabricant més gran d’equip de construcció en el món capitalista està preparant una forta caiguda. GE, un conglomerat multinacional gegant planeja retallar inversions i treballadors.

La indústria de l’automòbil presenta caigudes sostingudes de vendes, pèrdues i acomiadaments. General Motors amenaça amb la fallida en una campanya de relacions públiques per aconseguir un rescat financer del Tresor -- en el que també és un perillós joc de guerra psicològica contra la Unió de Treballadors de l’Automòbil, ja que la companyia intenta establir una revisió de contractes i obtenir importants concessions. GM va anunciar recentment que a finals d’any acabaria amb la cobertura sanitària per a 100.000 jubilats de coll blanc.

Mentre el G-20 es troba a Washington, les economies capitalistes d’Europa i el Japó estan en recessió. Aquesta és la primera vegada des de la II Guerra Mundial que els tres principals centres de l’imperialisme-- els EUA, Europa i el Japó--han entrat en recessió durant el mateix any.

És evident que hi ha una crisi de producció i ocupació en tot el sistema econòmic. La causa de la crisi es pot reduir a dues paraules: explotació capitalista.

La classe capitalista s’ha tornat més i més depenent del deute com a recurs artificial per contrarestar el creixent problema de la sobreproducció capitalista. Ja que la tecnologia millora, el creixent nivell d’explotació i de competència mundial de salaris pressiona els salaris a la baixa a tot arreu, fent més dificil per al sistema capitalista generar un fort boom que pugui crear treballs. Això s’ha convertit en una tendència a llarg termini i significa una nova fase en la crisi general del capitalisme.

El boom immobiliari és un d’aquells sectors, similar a l’automòbil, que es dispersa per l’economia i multiplica les ocupacions. Va poder ajudar temporalment a retardar una crisi. Però el boom immobiliari estava completament basat en el crèdit fàcil i en l’especulació i tenia un límit. El preu de l’habitatge va créixer. L’oferta va créixer. Ben aviat hi havia més cases en el mercat de les que es podien vendre. A continuació es va produir una crisi de sobreproducció en l’habitatge i va arribar el col•lapse, precipitant la crisi creditícia i bancària que ha seguit.

Si la present crisi hagués estat causada únicament per la manipulació financera, aleshores podria haber estat solucionada per mesures financeres. Però el Tresor sota la Secretaria de Henry Paulson i la Reserva Federal de Ben Bernanke han injectat centenars de milers de milions als bancs dels EUA i prometent centenars de milers de milions més.

El banc central alemany ha injectat milers de milions en la seva economia. El Banc de Londres ha nacionalitzat bancs i ha injectat milers de milions en rescats financers. Res de tot això ha aturat el creixement dels acomiadaments i els retalls de jornada.

Per qué? Perquè la crisi és una crisi de sobreproducció. Bernanke pot baixar el tipus d’interès a zero –el Japó pot fer-ho en breu. Però fins i tot tipus d’interès zero no duran a un augment del crèdit si els treballadors no tenen diners i no hi ha expectativa de benefici a obtenir en el mercat.

Així és la globalització en un període de crisi.

La necessitat dels treballadors de trobar la forma de resistir

Mentre els canvis en el món de l’economia han creat enormes problemes per a la classe treballadora i les seves organitzacions, han creat també condicions que fan la lluita de classes inevitable. Per evitar un retrocés a condicions de semiesclavitud, els treballadors es veuen en la necessitat de lluitar no només contra la seva classe local d’explotadors sinó també contra els seus amos de les corporacions transnacionals. Als EUA, en què la direcció dels treballadors ha rebutjat la lluita, assumint la derrota, els treballadors necessitaran substituir-la per una altra disposada a portar la lluita fins al final.

L’estabilitat als EUA no està basada ja principalment en els privilegis d’una secció de treballadors. És fràgil, condicionada i depenent d’una brutal ofensiva de la classe dirigent.

Els treballadors als EUA han de saber que el seu destí està lligat al destí dels treballadors a l’Índia i Mèxic. Els treballadors blancs han de saber que el seu destí està unit al dels treballadors negres, llatins i asiàtics, i això significa que als treballadores immigrants també.

Actualment, ja està clar que no tots als EUA disfruten dels privilegis mostrats a les pel•lícules de Hollywood. L’huracà Katrina va desvetllar al món el racisme descarat del govern i l’opressió nacional que pateixen 40 milions d’afroamericans. Els programes contra els immigrantes han estat perpetrats contra desenes de milions de llatins i asiàtics que són ciutadans o residents regularitzats tant com contra els 12 milions d’immigrants sense documents que van protagonitzar el retorn de les lluites del Primer de Maig als EUA. Les persones lesbianes, gais, bisexuals i transexuals lluiten contra la discriminació i la intolerància.

Actualment, s’ha obert un front de lluita en la defensa del dret a la vivenda dels treballadors. En un bon nombre d’estats hi ha hagut mobilitzacions per demanar la moratòria en l’execució de les cases de les persones quan no poden pagar les seves hipoteques. Hi ha hagut una defensa física de les llars de la gent. En el periode vinent podem esperar que hi hagi protestes similars per la defensa dels llocs de treball dels treballadors. Unes altres fronts que es poden obrir són la demanda d’un accés universal a la sanitat i l’educació, i una major defensa del mediambient.

Impacte de l’elecció presidencial

Una afluència massiva de vot llatí i afroamericà que bat rècords, i una onada de votants joves—incloent desenes de milions de treballadors blancs de Virgina i Carolina del Nord, Indiana, Ohio i Pennsylvania—van cimentar la coalició electoral multinacional que va fer història elegint el primer president afroamericà dels EUA.

Evidentment, la classe capitalista dirigent dels EUA segueix fermament al capdavant. La lleialtat dels dos partits de la classe dirigent, incloent el del president electe, a l’imperialisme nordamericà està encara intacte. La majoria de la classe dirigent dels EUA ha arribat a la conclusió que l’Obama pot ser el canvi radical que el seu govern necessita per tractar amb la crisi. Però el fet és que no pot negar el rol o els sentiments de les masses en aquest fenomen.

A les comunitats afroamericanes de Chicago, a Harlem o a l’encara devastada pel Katrina Nova Orleans hi ha eufòria pel resultat d’aquesta elecció, fins i tot un sentiment d’alliberament del racisme nascut de l’esclavitud, que els ha mantingut com a ciutadans de segona, sumat al terror de la policia, les presons o el Ku Klux Klan.

La realitat és que el fenomen Obama i la victòria del Partit Demòcrata ha estat alimentada per dues sèries d’interessos contradictòries— els de la classe capitalista i imperialista dirigent i els de les masses negres oprimides, altres nacions oprimides i la classe treballadora en el seu conjunt.

La victòria de l’Obama suposa el rebuig popular de les polítiques més reaccionàries d’en Bush. Les masses oprimides i treballadores volen el final de la guerra de l’Iraq, volen treballs amb salaris dignes; sanitat; vivenda; incloent una moratòria en les execucions; accés a l’educació; el final de les detencions i deportacions; el final de la brutalitat policial, de la pressió sobre les comunitats oprimides i el tancament massiu de la joventut oprimida en el complex carcerari industrial.

La classe dirigent dels EUA necessita una imatge més amable en el món després de vuit anys de fanfarronada i reacció dretana. Esperen més benestar per a les corporacions, un accés més barat als recursos i més mercats.

L’imperialisme no canvia. Què importa si una encaixada de mans i un somriure precedeixen una puñalada per l’esquena? Aquesta és l’oferta dels Demòcrates.


La Història pertany a les masses i basarem la nostra pròpia estratègia en una visió optimista de les masses, les demandes de les quals intentaran ser més fortes. Tot i que alguns en el Partit Demòcrata han pensat que les paraules "esperança" i "canvi" són eslogans buits de contingut, les expectatives de les masses són que aquestes paraules tinguin contingut.

Necessitat de la unitat de la lluita a nivell mundial

Els iraquians i afganesos han donat a Washington importants revesos. Però no han eliminat el risc d’una nova guerra dels EUA. El pressupost militar dels EUA és ja tan gran com el de la resta del món conjuntament, i continua creixent. L’imperialisme nordamericà avui no té solucions a les crisis emergents a tot el món excepte el militarisme, la guerra i l’amenaça de guerra. Això fa al sistema capitalista més perillós i desesperat.

La qüestió ara és si el deteriorament de condicions de la classe obrera portarà a les lluites esmentades anteriorment, inclòs el moviment antiguerra, a fusionar-se amb la lluita general dels treballadors i esdevenir una lluita anticapitalista. Aquesta seria la millor resposta contra l’impuls de guerra dels EUA.

Una lluita tal requeriria una gran dosi de solidaritat internacional, organització transfronterera i coordinació per contrarestar els plans globals dels caps. Necessitaria l’esforç més gran de la solidaritat amb els treballadors immigrants, la problemàtica dels quals és una altra part més de la globalització neoliberal i la febre pels baixos salaris.

La solidaritat internacional de classe a l’exterior i a casa són requisits fonamentals per impedir la guerra i obrir la lluita pel socialisme.

Com ens preparem per a aquesta lluita? És essencial que el moviment de la classe obrera i els activistes progressistes contra la guerra ens oposem no només a les guerres individuals de l’imperialisme nordamericà. L’oposició a totes les guerres i ocupacions dels EUA, demanant el final de l’ocupació israeliana de Palestina, i la crida a l’abolició de l’OTAN estan a l’ordre del dia. Esperem que les forces progressistes de Catalunya i de l’Estat Espanyol s’uneixin a l’esforç de moltes organitzacions durant l’abril del 2009 a Estrasburg per protestar pel 60è aniversari de l’OTAN. Als 60, ja fa massa temps que a l’OTAN li ha passat el moment de jubilar-se.

Etiquetes de comentaris: 8, l'Espurna, Neoliberalisme

Llegir més

PAU, GUERRA I NEOLIBERALISME

Willy Meyer
Diputat al Parlament Europeu per Izquierda Unida


Període 1.949-1.991: El perill roig

L’OTAN neix fonamentalment per frenar la influència de la URSS en el món, com a garantia del nucli de països capitalistes més desenvolupats per disputar l’hegemonia en els terrenys ideològic, cultural, econòmic i militar, al sistema del "socialisme real".

El 4 d’Abril del 1949 se signa a Washington el Tractat de l’Atlàntic Nord, que perseguia la creació d’una Aliança Militar de caràcter defensiu i vinculada a la Carta de Nacions Unides. En tot l’articulat del Tractat se salvaguarda el paper del Consell de Seguretat en la solució dels conflictes i en el seu article 5 s’explicita que l’OTAN només actuarà com a resposta a l’atac a algun dels països membres i en legítima defensa, tal i com reconeix l’artícle 51 de la Carta de Nacions Unides.
L’estratègia militar de l’OTAN ha evolucionat sempre en funció dels canvis produïts en "el terreny de l’adversari". Caldria distingir dos períodes clars en aquesta evolució: els anys que van del 1940 al 1991, i els del 1991 en endavant.

Durant els seus primers 40 anys, l’estratègia estarà determinada fonamentalment pel balanç de forces Est-Oest i l’evolució tecnològica dels sistemes d’armes, bàsicament el nuclear. El 1956 el plantejament militar de l’OTAN preveia que l’escenari d’una possible guerra a Europa seria nuclear des de les primeres fases del conflicte, responent els EUA de forma massiva amb tot el seu arsenal contra les principals ciutats, centres industrials i militars de la URSS. Aquesta estratègia es va anomenar de "Resposta Massiva". L’estratègia necessitava, per resoldre la seva capacitat disuasòria, de la superioritat nuclear dels EUA front la URSS. La superioritat de la URSS obligaria a una carrera armamentista en els anys seixanta l’objetiu fonamental de la qual seria arribar a la paritat, cosa que va passar el 1968. L’escenari de guerra nuclear, per la paritat armamentística, podria aconseguir el que es va definir com la "Destrucció Mútua Assegurada" entre els països OTAN i els del Pacte de Varsòvia. L’estratègia de "Resposta Massiva" entra en crisi precisament per l’inversemblant que resulta gestionar una crisi que pot acabar amb la destrucció assegurada del planeta.

El 1967 l’OTAN abandona l’estratègia de "Resposta Masiva" a favor de la "Resposta Flexible", estratègia que va requerir als anys vuitanta el desplegament en terreny europeu de míssils tàctics Pershing II i Creuer, desplegament acompanyat de les mobilitzacions pacifistes europees més importants dels darrers anys.

Del perill roig al gris (1991-1999)

El Juliol del 1991 es dissol el Pacte de Varsòvia en paral•lel a l’enfonsament de la URSS. Aquests fets van crear una gran incertesa sobre el futur de les organitzacions militars que afirmaven defensar Europa Occidental de l’amenaça soviètica: l’OTAN i la UEO. La poderosa OTAN veia perillar la seva continuïtat en quedar-se sense enemic. En paraules d’un general espanyol: "l’OTAN ha esdevingut una organització amb mitjans però sense missions, s’estan buscant nous objectius per garantir el seu futur," i comença la recerca.
El Novembre del 1991 té lloc a Roma la cimera de Caps d’Estat i de Govern de l’OTAN, reunió que es considera decisiva per a la continuïtat de l’Aliança. En ella, el President Bush va formular dues propostes:

a) Dotar l’OTAN de capacitat per a realitzar accions fora de la zona assignada en el protocol inicial, el que més tard s’anomenaria "missions fora de l’article 5".

b) Vincular la defensa europea a la dels EUA, el que anys més tard, el 1996, en definir la Identitat de Defensa Europea, es va anomenar "Forces Separables però no separades".

En l’esmentada reunió, en la recerca escarrassada dels "nous perills" que justifiquessin la seva continuïtat, s’esmenten per primer cop "els perills del Sud", referits als països àrabs. Ée en aquest context quan l’aleshores Secretari General de l’OTAN, Willy Claes, afirma que "l’integrisme musulmà representa el desafiament per a Europa des de la caiguda de l’enemic soviètic." En argot militar, passem d’un enemic Roig a un de Gris, i aquest color gris acaba per estar associat a perills poc o gens definits: La possible degeneració de les ex-repúbliques soviètiques en nacionalismes expansionistes; la dispersió de l’armament nuclear a Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Kazajastan; els conflictes del Caucas; els conflictes del Mediterrani i els Balcans.Per primer cop, l’OTAN necessita identificar els possibles riscos de forma molt genèrica, i envaint clarament en alguns d’ells el terreny del camp polític o diplomàtic.

En aquest sentit, la Guerra de Bòsnia-Herzegovina va ser el millor escenari possible per a aquesta nova teorització del paper a seguir per la "Nova OTAN". Així, l’OTAN estrena el seu nou paper, de la mà de Nacions Unides, en una missió "Forcing Peace" a Bòsnia-Herzegovina per imposar els acords de Dayton. La pròpia feblesa consentida de l’ONU permet que, en la dècada dels 90, més de 60 Estats hagin utilitzat, per al manteniment de la Pau, forces alienes de l’ONU, amb resultats variats i no sempre sota l’autorització del Consell de Seguretat.

La situació estava servida per a la següent posada en destret a l’OTAN, ja que es tenien ja prefixats els nous riscos grisos que permetien una amplíssima gamma de possibilitats d’intervenció en un seguit de conflictes en diferents territoris: la possibilitat d’intervenir no com a resposta a una agressió a l’Aliança, objectiu fundacional d’aquesta. Només faltava treure’s l’enutjós tràmit preceptiu per poder intervenir sense haver de comptar amb l’autorització expressa del Consell de Seguretat de Nacions Unides.

La Intervenció Militar a Iugoslàvia: Un cop d’Estat a la comunitat internacional, un missatge a un món en conflicte

El President de l’Assemblea de NNUU, el canceller uruguaià Opertti, no va dubtar en qualificar l’agressió de l’OTAN a Iugoslàvia com un "Cop d’Estat Mundial. No voldria passar a la història com el President de l’Assemblea de NN UU precisament l’any en el que aquest organisme signa la seva acta de defunció". Efectivament, l’agressió de l’OTAN a Iugoslàvia s’ha d’entendre en aquests termes. Com hem vist anteriorment, l’Aliança manca de qualsevol legitimitat jurídica per emprendre aquesta agressió. La garantia de la seguretat internacional correspon al Consell de Seguretat. És una organització "defensiva" (art. 3 i 5 del Tractat), amb una àrea molt limitada d’acció (art.6), i l’atac contra Iugoslàvia és clarament una agressió en els termes fixats per la Resolució 3314 de NN UU i una manifesta intromissió contra un Estat Sobirà conforme als articles 2.4 i 2.7 de la Carta de Nacions Unides. Es va justificar l’agressió apel•lant al dret d’injerència per garantir els drets humans. En aquest cas, els del poble kosovar.

La permisivitat i, a vegades, la complicitat amb Governs antidemocràtics que han comès tota mena de malifetes, encalços i mort és consubstancial amb l’administració nordamericana. Es podrien posar infinitat d’exemples de pobles que en l’actualitat estan patint encalç o als que no se’ls reconeix el seu dret a una vida digna i autodeterminada: palestins, saharauis, indígenes de Chiapas, colombians, afgans, ruandesos, sudanesos, birmans, peruans, somalís. Però que ningú tingui cap mena de dubte que el pròxim bombardeig no serà ni sobre Ankara, ni sobre Tel Aviv, ni sobre Mèxic DF... No. Per a l’OTAN no és un problema de drets humans, és simplement la necessitat de resoldre el seu dret a la injerència en aquells conflictes que geoestratègicament interessen per preservar la seva zona d’influència.

La cimera de Washington del 1999; Nou disseny de l’OTAN

Intimidant i dominant

El millor resum de la Cimera de Washington el va realitzar l’empresa Boeing en el seu anunci insertat a la Revista Española de Defensa (Ministerio de Defensa) sobre l’helicòpter AH-64D, més conegut com a Apatxe: "Intimidant i Dominant és com l’Apatxe manté la Pau". En aquest anunci publicitari es condensa el que pretén l’OTAN després de la cimera de Washington Intimidar i dominar per "mantenir la Pau." En la declaració, signada pels Caps d’Estat i de Govern, es defineixen el Nou Concepte Estratègic, l’escenari i proper camp d’actuació de l’OTAN per al segle XXI:

-Un nou escenari d’intervenció: Desapareix la referència concreta a Europa, els EUA i Canadà com a límit d’intervenció i es consolida el terme "entorn euroatlàntic". La conseqüència d’aquest canvi terminològic és òbvia en considerar el seu territori d’acció d’Alaska fins a Vladivostok. L’"entorn" es pot fer més curt o més llarg cap als quatre punts cardinals, apuntant a l’Àfrica o Àsia.

-La consolidació de la injerència i agressió: L’OTAN es reserva el dret a actuar, en darrer terme, en bona part del planeta amb o sens permís previ del Consell de Seguretat de les NN UU, tal i com va fer a Iugoslàvia o a l’Iraq.

-Desafiaments i riscos per a la seguretat: ampliar la coartada per a l’agressió: el Concepte Estratègic de l’OTAN concreta els riscos als que haurà de fer front en els pròxims anys perquè no descarta que a mig termini l’OTAN pugui patir una amenaça d’agressió convencional a gran escala, fonamentalment per la incertesa i inseguretat d’alguns països de la regió euroatlàntica i els seus voltants. Un altre risc el determinen les armes de destrucció massiva "de l’exterior" de l’OTAN, no les de l’OTAN.

Però l’autèntica novetat és el risc d’un atac armat a algun dels seus Estats. Art. 24: "els interessos de l’Aliança poden veure’s afectats per riscos diferents de caràcter més general, en particular per actes de terrorisme, de sabotatge o de delinqüència organitzada i per la pertorbació del fluxe de recursos vitals". També, pels grans moviments incontrolats de població..."

L’esment als recursos vitals, no als seus sinó als d’altres, ens ha de fer pensar que en els seus caps no es descarten accions militars si algun Estat decidís nacionalitzar part dels seus recursos vitals. Finalment, que es considerin motiu d’intervenció armada els grans moviments incontrolats de població és senzillament i directament repugnant. L’immigració, el fenomen social sense dubte més important del proper segle requereix polítiques de cooperació, d’integració, de solidaritat per a què les persones puguin viure dignament, la qual cosa no té res a veure amb "tractaments militars". Només des de posicions d’extrema dreta, totalitàries, es pot mantenir la necessitat de respondre militarment a aquests fenomens.

Conseqüències de la Cimera de Washington: El segle XXI més aprop dels bàrbars

El Nou Concepte Estratègic de l’OTAN suposa un salt enrere de la civilització a favor de la barbàrie. L’ús de la força unilateral dels Estats fora del marc de Nacions Unides suposa un retrocés que, de seguir-se el seu exemple en altres continents, pot desencadenar conflictes sense precedents.

La reiteració de la possibilitat de l’ús de l‘arma nuclear, a més de bàrbara, és molt mal exemple per als països pobres als que se’ls exigeix la destrucció del seu arsenal NBQ.

L’ampliació de l’OTAN cap a l’Est, cercant la Federació Russa, té sense dubte una resposta de rearmament i de tensió innecessària. El missatge que el món ha rebut de l’OTAN tindrà una repercusió indubtable en el rearmament. L’exemple el tenim avui en l’escut antimíssils que s’instal•larà a la República Txeca i Polònia apuntant cap a Rússia.

Malauradament, la tendència reduccionista en la despesa militar mundial de mitjan dels noranta s’ha invertit, incrementant substancialment els Estats la despesa en armament.

Un sistema alternatiu

Què fer?

Indubtablement, per al moviment pacifista internacional després de la cimera de Washington els reptes són més difícils i tal vegada requereixin de respostes més grans, menys incerteses i dubtes que les registrades després del final de la guerra freda, per poder avantposar a aquest sistema de seguretat cada vegada més militaritzat un altre d’alternatiu.

Ha arribat el moment de reconstruir i construir un Moviment Pacifista per a contribuir a la construcció d’un sistema de seguretat alternatiu. Un Sistema que parteixi realment del que avui genera inseguretat en el món, fent nostre l’informe sobre el Desenvolupament Humà de NN UU: "el concepte de seguretat s’ha interpretat de forma estreta durant massa temps: pel que fa a seguretat del territori contra l’agressió externa, o com a protecció dels interessos nacionals en política exterior o com a seguretat mundial front l’amenaça de l’holocaust nuclear. La seguretat s’ha relacionat més amb l’Estat-Nació que amb la gent. Es deixaven de banda les preocupacions legítimes de la gent comú que procurava tenir seguretat en la vida quotidiana. Per a molts, la seguretat simbolitza la protecció contra l’amenaça de la malaltia, la fam, l’atur, el delicte, la repressió política i els riscos del medi ambient. En definitiva, la seguretat s’expressa en un nen que no mor, en una malaltia que no es difon, en una ocupació que no s’elimina, en una tensió ètnica que no explota en violència. La seguretat humana no és la preocupació per les armes. És una preocupació per la vida i per la dignitat humana."

Desmilitaritzar la Seguretat

El segle XXI demanda un model de seguretat, rupturista amb l’actualment existent, que inicïi un període de transició, "el transarmament", que permeti aconseguir un món desarmat i desmilitaritzat. El "transarmament" suposarà un estalvi de milers de milions de dòlars anuals susceptibles de ser utilitzats en cooperació amb el Tercer món i sostenir les conquestes socials dels països desenvolupats. Faria més difícils els conflictes i es podria actuar amb més recursos sobre el principal problema de la inseguretat: la desigualtat, la fam i la mort per malalties fàcilment curables.

Si aquest és l’objectiu, s’hauran de fer passes en aquesta direcció. Els més immediats hauran de resoldre l’actual opacitat i falta de participació democràtica a les polítiques de Defensa. Avui més que mai les polítiques de Defensa han de ser decidides amb la màxima participació democràtica, això és, per decisió de la representació de la sobirania nacional, i obrint la possibilitat de crear òrgans consultius amb participació d’investigadors per la Pau, ONG i associacions interessades en la Pau i el Desarmament.

El tractament informatiu dels conflictes, interessat, esbiaixat i la majoria de vegades còmplice i laudatori amb l’actual sistema de seguretat, requerirà de la societat civil una resposta que permeti no només contrarrestar, sinó informar el més veraç i objectivament sobre l’origen dels conflictes i les seves possibles solucions.

Correspondrà a un Nou Moviment Pacifista organitzar canals d’informació que permetin mantenir oberta una línia d’informació permanent sobre els actuals i venidors conflictes al món amb la voluntat que no siguin silenciats i poder superar-los en direcció contrària a la dels Senyors de la Guerra.

Etiquetes de comentaris: 8, l'Espurna, Neoliberalisme

Llegir més

PAU, GUERRA I NEOLIBERALISME

Samir Amin
Economista egipci, Director del Fòrum del Tercer Món

Debacle financera, crisi sistèmica? Respostes il•lusòries i respostes necessàries
Informe introductori - Fòrum Mundial de les Alternatives - Caracas, Octubre 2008


La brutal explosió de l’actual crisi econòmica no ens va enganxar desprevinguts. A més, jo l’havia evocat fa uns mesos, quan els economistes convencionals tenien cura de minimitzar les seves conseqüències, particularment a Europa. Per entendre la seva gènesi, convé abandonar l’actual definició del capitalisme, que avui en dia s’acostuma a definir com a "neoliberal globalitzat". Aquesta qualificació és enganyosa i oculta l’essencial. El sistema capitalista actual està dominat per un grapat d’oligopolis que controlen la presa de decisions fonamentals en l’economia mundial. Uns oligopolis que no només són financers, constituïts per bancs o companyies d’assegurances, sinó que són grups que actuen en la producció industrial, en els serveis, en els transports, etc. La seva característica principal és el seu finançament. Amb això convé comprendre que el centre de gravetat de la decisió econòmica ha estat transferit de la producció de plusvàlua en els sectors productius cap a la redistribució
de beneficis ocasionats pels productes derivats de les inversions financeres. És una estratègia perseguida deliberadament no pels bancs, sinó pels grups "financizaritzats". Més encara, aquests oligopolis no produeixen beneficis, senzillament s’apoderen d’una renda de monopoli mitjançant inversions financeres.
Aquest sistema és summament profitós per als segments dominants del capital. Per tant no estem en presència d’una economia de mercat, com s’acostuma a dir, sinó d’un capitalisme d’oligopolis financiaritzats. No obstant, la fugida cap endavant en les inversions financeres no podia durar eternament quan la base productiva només creixia amb una taxa dèbil. Això no resultava sostenible. D’aquí l’anomenada "bombolla financera", que tradueix la lògica del sistema d’inversions financeres. El volum de les transaccions financeres és de l’ordre de dos mil trilions de dòlars quan la base productiva, el PIB mundial només és d’uns 44 trilions de dòlars. Un enorme múltiple. Fa trenta anys, el volum relatiu de les transaccions financeres no tenia aquesta mida. Aquestes transaccions es destinaven aleshores principalment a la cobertura de les operacions directament exigides per la producció i pel comerç nacional i internacional. La dimensió financera d’aquest sistema dels oligopolis financiaritzats era, ja ho vaig dir, el taló d’Aquiles del conjunt capitalista. La crisi havia doncs d’esclatar per un desastre financer.


Després de la crisi financera, la crisi sistèmica del revellit capitalisme

Però no n’hi ha prou amb cridar l’atenció sobre el desastre financer. Al seu darrere s’esbossa una crisi de l’economia real, ja que l’actual deriva financera mateixa asfixiarà el desenvolupament de la base productiva. Les solucions aportades a la crisi financera només poden desembocar en una crisi de l’economia real, això és, una estagnació relativa de la producció i el que aquesta comportarà: regressió dels ingressos dels treballadors, augment de l’atur laboral, pujada de la precarietat i empitjorament de la pobresa als països del Sud. En endavant hem de parlar de depressió i ja no de recessió.

I després d’aquesta crisi es perfila al seu torn la veritable crisi estructural sistèmica del capitalisme. La continuació del model de desenvolupament de l’economia real, tal i com l’estem coneixent, així com el del consum que el va empitjorant, s’ha tornat, per primer cop a la història, una veritable amenaça per al pervindre de la humanitat i del planeta.

La dimensió més gran d’aquesta crisi sistèmica concerneix l’accés als recursos naturals del planeta, que s’han tornat molt més escassos que fa mig segle. El conflicte Nord/Sud constitueix, per tant, l’eix central de les lluites i conflictes per venir.

El sistema de producció i de consum/malbaratament existent fa impossible l’accés als recursos naturals del globus per a la majoria dels habitants del planeta, per als pobles dels països del Sud. Abans, un país emergent podia retenir la seva part d'aquells recursos sense amenaçar els privilegis dels països rics. Però avui en dia ja no és el cas. La població dels països opulents el 15% de la població del planeta acapara per al seu propi consum i malbaratament el 85 % dels recursos del globus i no pot consentir que uns acabats d’arribar accedeixin a aquests recursos, ja que provocarien greus penúries que posarien en perill els nivells de vida dels rics.

Si els Estats Units s’han fixat com a objectiu el control militar del planeta és perquè saben que sense aquest control no es poden assegurar l’accés exclusiu d’aquests recursos. Com ja se sap, la Xina, l’Índia i el Sud en el seu conjunt també necessiten aquests recursos per al seu desenvolupament. Per als Estats Units es tracta imperativament de limitar aquest accés i, en última instància, només existeix un mitjà: la guerra.

Per altra banda, per estalviar les fonts d’energia d’origen fòssil, els Estats Units, Europa i altres nacions desenvolupen projectes de producció d’agrocombustibles a gran escala, en detriment de la producció de queviures, encara afectats per l’alça dels preus.

Les respostes il•lusòries dels poders vigents

Els poders vigents, al servei dels oligopolis financers, no tenen un altre projecte sinó el de tornar a posar en peu aquest mateix sistema. Què són aquestes intervencions estatals sinó les que els exigeix la mateixa oligarquia? No obstant, no és impossible l’èxit d’aquesta posada en peu si les infusions de diners resulten suficients i si les reaccions de les víctimes les classes populars i les nacions del Sud no deixen de ser limitades. Però en aquest cas el sistema només retrocedeix per a millor saltar i una nova debacle financera, encara més important, serà ineludible, ja que les "adaptacions" previstes per a la gestió dels mercats financers i monetaris resulten àmpliament insuficients, ja que no posen en entredit el poder dels oligopolis.

Per altra banda, resulten molt divertides aquestes respostes a la crisi financera mitjançant la injecció de fons públics astronòmics per restablir la seguretat dels mercats financers: privatitzats ja els beneficis, quan en resulten amenaçades les inversions financeres se socialitzen les pèrdues. Cara: guanyo jo; creu: perds tu!

Les condicions d’una resposta positiva als desafiaments

No n’hi ha prou amb dir que les intervencions dels Estats poden modificar les regles del joc, atenuar les derives. També és necessari definir les seves lògiques i els seus impactes socials. Evidentment, en teoria, es podria tornar a fórmules d’associació dels sectors públics i privats, fórmules d’economia mixta com va passar durant els "trenta anys gloriosos" (els anys 1945/1975) a Europa i durant l’era de Bandung, a l’Àsia i a l’Àfrica, quan el capitalisme d’Estat dominava àmpliament, acompanyat per polítiques socials fortes. Però aquest tipus d’intervenció de l’Estat no està a l’ordre del dia. I estan les forces socials progressistes a l’alçada d’imposar una transformació d’aquesta amplitud? Encara no, opino jo.

La veritable alternativa passa per l’enderrocament del poder exclusiu dels oligopolis, la qual cosa és inconcebible sense, finalment, la seva progressiva nacionalització democràtica. Final del capitalisme? No ho crec. Crec en canvi que són possibles unes noves configuracions de les relacions de forces socials que obliguin al capital a ajustar-se a les reivindicacions de les classes populars i els pobles. A condició que les lluites socials encara fragmentades i a la defensiva, en el seu conjunt, aconsegueixin cristal•litzar en una alternativa política coherent. Amb aquesta perspectiva, resulta possible el començament d’una llarga transició del capitalisme al socialisme. Els avenços en aquesta direcció, està clar, sempre seran desiguals d’un país a un altre i d’una fase del seu desplegament a una altra.

Les dimensions de l’alternativa desitjable i possible són múltiples i concerneixen tots els aspectes de la vida econòmica, social, política. Evocaré a continuació les grans línies d’aquesta resposta necessària.

1) - La reinvenció per part dels treballadors d’organitzacions apropiades que facin possible la construcció de la seva unitat amb la finalitat de transcendir la seva dispersió associada a les formes d’explotació vigent (atur laboral, precarietat, informalitat).

2) - La perspectiva és la d’un despertar de la teoria i de la pràctica de la democràcia associada al progrés social i al respecte de la sobirania dels pobles i no dissociada d’aquests.

3) – Alliberar-se del virus liberal basat en el mite de l’individu, que ja va passar a ser tema històric. Els rebutjos freqüents dels modes de vida associats al capitalisme (múltiples alienacions, consumisme i destrucció del planeta) assenyalen la possibilitat d’aquesta emancipació.

4) – Alliberar-se de l’atlantisme i del militarisme que li està associat, ambdós destinats a fer acceptar la perspectiva d’un planeta organitzat sobre la base de l’apartheid a escala mundial.

En els països del Nord el desafiament implica que l’opinió general no es deixi tancar en un consens de defensa dels seus privilegis amb respecte als pobles del Sud. L’internacionalisme necessari passa per l’antiimperialisme, no per l’ humanitarisme.

En els països del Sud, l’estratègia dels oligopolis mundials comporta el fer recaure el pes de la crisi sobre els seus pobles (desvalorització de les seves reserves de canvi, baixada dels preus de les matèries primeres exportades i alça dels preus dels productes importats). La crisi ofereix l’ocasió del renaixement d’un desenvolupament nacional, popular i democràtic autocentrat, que sotmeti les relacions amb el Nord a les seves exigències, això és, la desconnexió. La qual cosa implica:

a) El control nacional dels mercats monetaris i financers

b) El control de les tecnologies modernes en endavant possible,

c) La recuperació de l’ús dels recursos naturals,
d) La derrota de la gestió globalitzada, dominada pels oligopolis (l’OMC) i la del control militar del planeta pels Estats Units i els seus aliats,

e) Alliberar-se de les il•lusions d’un capitalisme nacional autònom en el sistema i dels mites del passat.

f) La qüestió agrària, en efecte, està en el centre de les opcions per venir als països del Tercer Món. Un desenvolupament digne d’anomenar-se així exigeix una estratègia política agrícola basada en la garantia de l’accés a la terra per a tots els camperols (la meitat de la humanitat). En contrapartida, les fórmules preconitzades pels poders dominants - accelerar la privatització de la terra agrícola i transformar la terra agrícola en mercaderia comporten l’èxode rural massiu que anem coneixent bé. Com que el desenvolupament industrial dels països afectats no
pot absorbir aquesta superabundant mà d’obra, aquesta es concentra en les barriades miserables dels extraradis ciutadans o es deixa temptar per les tràgiques aventures d’una fugida en balsa per l’Atlàntic. Hi ha una relació directa entre la supressió de la garantia de l’accés a la terra i l’augment de les pressions migratòries.

g) La integració regional, en afavorir el sorgiment de nous pols de desenvolupament, pot constituir una forma de resistència i d’alternativa? La regionalització és necessària, tal vegada no per a gegants com la Xina i l’Índia o fins i tot per al Brasil, però segurament sí per a altres moltes regions, al sud-est asiàtic, a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina. Aquest continent està una mica per davant en aquest terreny. Veneçuela, oportunament, ha près la iniciativa de crear l’Alba (Alternativa bolivariana para América Latina y el Caribe) i el Banco del Sur (Bancosur), fins i tot abans de la crisi. Però l’Alba , un projecte d’integració econòmica i política, encara no ha rebut l’adhesió del Brasil ni la de l’Argentina. En canvi, el Bancosur, que suposadament ha de promoure una altra forma de desenvolupament, associa igualment a aquests dos països malgrat que, fins avui, segueixen tenint una concepció convencional del paper que ha de desenvolupar un banc.

Els avanços en aquestes direccions tant al Nord com al Sud, que són la base de l’internacionalisme dels treballadors i dels pobles, constitueixen les úniques garanties de reconstrucció d’un món millor, multipolar i democràtic, única alternativa a la barbàrie de l’envellit capitalisme.

Més que mai, la lluita pel socialisme del segle XXI està a l’ordre del dia.

Etiquetes de comentaris: 8, l'Espurna, Neoliberalisme

Llegir més

PAU, GUERRA I NEOLIBERALISME

John P. Neelsen
Professor de sociologia de la Universitat de Tübingen i membre de la Fundació Rosa Luxemburg


1. Accions per la «Pau» o la Militarització d'Europa

Actualment la UE està compromesa amb 70.000 efectius en diversos escenaris bèl•lics o zones de conflicte al món que van de la costa de Somàlia i el Congo, a través del Líban, Kosovo i Bòsnia-Herzegovina a l’Afganistan. Algunes són missions directes de les NU, altres - que involucren els majors contingents- tenen un mandat de NU obtingut després d’una intervenció militar unilateral.

Kosovo és un bon exemple: va ser una guerra d’agressió que finalment va conduir al desmembrament d’un Estat i l’establiment d’un estat 'independent' sota la tutela de la UE, així com una important base americana. Malgrat ser presentada com una «intervenció humanitària» que no té base en la legislació internacional, i causar considerables «danys col•laterals», va aconseguir certa aparença de justificació per la KFOR sota les ordres de NU. Com al cas de l'Iraq, on l'intervenció i ocupació va resultar finalment sancionada per un mandat de NU, això reflecteix més la creixent instrumentalització de NU pels poders occidentals més que el necessari "desenvolupament" de la legislació internacional.
Hi ha una relació estreta entre l’OTAN i la UE. No només la majoria dels països de la UE són simultàniament membres de l'OTAN, sinó que la incorporació de la majoria a aquesta darrera és anterior. Des del principi només una organització de defensa, l’OTAN ha estat mantinguda fins i tot després de la dissolució del Pacte de Varsòvia i el bloc socialista. Més encara, la doctrina de l’OTAN ha canviat de la defensa territorial a la defensa "activa", amb l'accés als mercats i recursos del món com a interessos vitals. Vista des de fora, l'expansió de l’OTAN cap a l'Est, incloent antigues repúbliques de la URSS junt amb una UE que deliberadament no ha definit els seus límits (Ucraïna i Geòrgia intenten entrar-hi pròximament) és percebuda com una amenaça.

L'OTAN( els EUA) i la UE són els països amb de lluny els majors aparells de defensa, els més moderns arsenals armamentístics i (exceptuant Rússia), els majors comerciants d’armes, mentre al mateix temps denuncien els "voluminosos" pressupostos militars en altres països i insisteixen en programes del tipus "qualsevol cosa menys armes". El Tractat de Lisboa no només fa obligatòria una major despesa militar per als estats membres, s'addueix que representa un intent d'una major integració política per via militar.

En suma, lluny d'un model de pau i reconciliació, la UE està en camí de convertir-se en una força militar important, el que naturalment no exclou alguna ocasional intervenció justificada de pacificació o manteniment de la pau.


2. La UE al sistema polític (emergentment multipolar) internacional/ a l'ONU

La dissolució dels Pacte de Varsòvia amb la implosió del socialisme real van preparar la base per a un sistema mundial unipolar dominat pels EUA que ha actuat enèrgicament per imposar les seves idees de pau, seguretat i ordre als altres estats remodelant així el rol de l’OTAN com el de la majoria de les institucions internacionals, incloent l'ONU (Consell de Seguretat, UNCTAD). De tota manera, l'intent de perllongar la seva hegemonia a un previsible futur s'ha provat il•lusòria a la vista de les costoses i desastroses guerres en marxa a l’Orient Mitjà acompanyades per la profunda pèrdua de lideratge moral (Guantanamo, Abu Ghraib), així com la crisi econòmic-financera del neoliberalisme que ha estat originada i que afecta especialment els EUA mateixos. Aquest declivi relatiu ha estat acompanyat per la simultània embranzida de les economies emergents i, en especial, els BRIC (Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina). Històricament, canvis tectònics al balanç internacional de poder d'aquesta dimensió han conduït a violentes lluites de poder. De fet, ja es donen nivells rècord de despesa militar global, amb els BRIC mostrant nivells de creixement especialment alts (SIPRI 2008). En aquesta reconfiguració en curs del sistema mundial cap a una creixent multipolaritat, la UE té un rol potencialment decisiu a jugar, donada la seva dimensió econòmica (el seu PIB de 13 bilions de dòlars és comparable al dels EUA, la seva contribució al comerç mundial és de llarg la més gran: un 43% davant del 15% de Nordamèrica) i la influència política mundial dels seus 27 membres a l'ONU, el G-8, etc. Per bastant temps, es mantindrà superior fins i tot al pes dels BRIC combinats (per exemple els PNB de 2.6 bilions de dòlars de la Xina o l'1.1 de l'Índia). Treballant activament en favor d'un sistema multipolar, la UE facilitaria la transició prevenint confrontacions violentes, ajudat per l'eliminació de l'hegemonia d'una nació per al reapoderament de l'Estat i la restitució de la sobirania com a precondició per a un món més governat per la llei internacional que per la llei del més fort. Encara que això estigui en línia amb els autoproclamats objectius de la UE, no serà fàcil habituar-se i adaptar-se a un món on el paper dominant que ha jugat durant més de 250 anys entrarà dràsticament en decliu a les properes dècades (d'acord a algunes projeccions la seva part en la producció global es veurà més que retallada a la meitat cap a mitjan segle) com a mínim en relació als pobles del Sud, especialment amb Àsia (essent molts països de la regió antigues colònies) com a nou centre de gravetats, representant diferents cultures.

Les opcions d'una reorientació bàsica de la UE en el sentit que apuntava, especialment el necessari distanciament dels EUA a llarg termini, semblen, de fet, poc sòlides. Amb Euràsia el futur epicentre del creixement, i la seguretat (distribució energètica, fundamentalisme islàmic, terrorisme, proliferació nuclear), és més probable que la UE, malgrat les visions i interessos en conflicte en diverses àrees, continuï aliant-se principalment amb els EUA i els seus desigs imperials. La remodelació del sistema internacional pot fins i tot suposar un paper més important per Europa i una aliança transatlàntica més equilibrada, formant un front essencialment comú contra els poders emergents de l'Est i el Sud (possiblement amb diferents papers: un poder tou per a la UE, el pal i l'amenaça militar reservats als EUA). D'aquesta manera, la naixent triple aliança París-Berlín-Moscou formada contra la intervenció armada liderada pels EUA a l'Iraq va provar ser de curta vida, mentre altres membres de la UE, del Regne Unit i Espanya a pràcticament tots els nous d'Europa de l'Est van suportar activament la guerra. Més encara, molts dels mateixos estats s'oposen a una major integració política d'Europa, preocupats per la seva autonomia, mentre confien en els EUA com a darrera garantia de la seva seguretat. Les creixents relacions econòmiques i interpenetracions de capital a través de l'Atlàntic, la ideologia de valors compartits com democràcia, secularisme, liberalisme i drets humans, han posat en posició minoritària no només a França el moviment per una Europa independent o en oposició contra els EUA (Sarkozy i Merkel contra De Gaulle, Mitterrand i Chirac, així com Schröder respectivament). Abundant en això, hi ha impediments materials perquè aquest moviment es consolidi, quan hi ha una influència decisiva dels EUA en els afers europeus a través de l'OTAN i l'OSCE, que han explotat repetidament per fer avançar els seus particulars interessos geopolítics encara que fos a costa d'una independència política i militar major de la UE ( d'acord amb la doctrina de "dominació d'ample espectre" que inclou la prevenció de l'emergència d'un poder rival, fins i tot és aliat).


3. La UE – capitalisme metropolità i violència estructural

La Globalització neoliberal es caracteritza (a) per l'emergència de les Companyies Transnacionals (CTN), més poderoses que la majoria d'estats, que controlen fins a dos terços del comerç mundial, (b) una concentració de capital molt elevada que condueix a la constitució d'oligopolis a nivell global a pràcticament totes les branques importants de l'activitat econòmica, cadenes de distribució (Wal Mart, Carrefour, etc) des de l'aviació/indústria aeroespacial (Boeing and EADS), passant per les cadenes de distribució (Wal Mart, Carrefour, etc) i el comerç exterior (els països i l'OCDE tant com les exportacions de les economies emergents com la Xina).

Iniciat als països anglosaxons gairebé 30 anys enrere, la Globalització neoliberal és un projecte polític que ha estat adoptat pràcticament per les elits polític-econòmiques del món. A molts països del Sud, la consegüent triple estratègia de desregulació, privatització i integració del mercat mundial va ser impulsada primerament sota pressió de l’FMI i el BM (programes d'ajustament estructural; programes d'ajuda i de crèdit). Va estendre la seva influència i execució des del 1995 a través de l'Organització Mundial del Comerç, que aplica el principi de lliure circulació no només a l'intercanvi de béns, sinó també de serveis (TRIMS) i propietat intel•lectual (TRIPS). Investit amb un tribunal amb poder per aplicar sancions punitives contra els països que es desviïn, l'OMC ha servit per transformar la preeminent relació entre l'estat i el capital privat en favor del darrer, i per subordinar els interessos nacionals als de la burgesia transnacional i les exigències del mercat mundial amb la Inversió Estrangera Directa (IED) com a principal arma. Creant un camp de joc pel capital transnacional entre països amb nivells molt diferents de desenvolupament, una nova especialització dels productors i dels països i ha donat a llum una nova divisió internacional del treball. Encara que ha estat capaç de produir alts nivells de creixement del PNB durant llargs períodes, permetent a parts substancials de les classes mitjanes i altes un alt nivells d'ingrés i consum, per contra ha generat noves i encara més serioses formes de desigualtat entre països, regions i classes socials a través del món.

Estenent-se des dels països del centre, el capitalisme contemporani ha universalitzat en forma i contingut les condicions d'acumulació capitalista dels països metropolitans, reflectint un alt nivell de concentració del capital. Com a resultat, i en contrast amb les prediccions de la teoria modernitzadora de les previsions (els resultats futurs de la dominació britànica de l’Índia), es va instaurar un tipus de capitalisme específic de les perifèries del sistema mundial. Està caracteritzat per un procés perenne d'acumulació primitiva i transició basat en formacions socials heterogènies que juxtaposen permanentment per semi i plenes relacions capitalistes de producció (a l'Índia, menys del 10% al sector organitzat, una societat rural (72%), una distribució sectorial precapitalista de la força de treball: 60/12/28% amb una majoria d'autoocupats). Lligats per la subordinació formal al capital i als mecanismes de mercat, operen donant suport el sector capitalista, mentre grans parts de la població, cada cop més també al Nord, són empobrides, marginades, excloses (Sud Global). Mentre, globalment, la productivitat i la riquesa s'han incrementat molt més enllà del creixement demogràfic, el nombre de persones morint-se de gana i/o vivint a l'absoluta pobresa ha crescut en lloc de disminuir. De fet, cada dia, les víctimes de "la violència estructural" són molt més nombroses que la mortalitat produïda en temps de guerra.

La UE conjuntament amb els EUA són els més importants protagonistes de la Globalització neoliberal (són indicatius el fet que el director de l’FMI Strauss-Kahn i 1/3 dels membres de la seva direcció són europeus, així com el fet que el director de l'OMC P.Lamy, també ho sigui). Més important encara, des del 1970 -molt abans del Tractat de Lisboa- es va fer una adhesió als principis neoliberals com a pedra de toc de les polítiques d'ajuda i comercials amb els països del Tercer Món (els acords de Cotonou- sobre bon govern- amb 78 països a Àfrica, el Carib i el Pacífic). Malgrat que els concedien un accés privilegiat al mercat de l'UE, no recíproc, aquestes antigues colònies s'han mantingut pobres; i encara que són formalment independents, els privilegis els lliguen (o millor a les seves elits) econòmicament, si no políticament a la UE. Confrontats amb aquests fets, les declaracions de lideratge de la lluita pels Drets Humans al món., la seva insistència en la democràcia sonen buides, ja que les seves polítiques contradiuen el dret a la vida de milions de persones, augmenten les desigualtats social i regional, i margina la majoria de la gent, contribuint al conflicte social, a l'anòmia i eventualment a la fallida de l'Estat (desintegració d'estats).

4. La UE, una font de pau i progrés

Si la UE fos una genuïna força de pau i desenvolupament a nivell internacional, de fet hauria de sotmetre's ella mateixa a les lleis internacionals i actuar per respectar-la a tot arreu.

Com a exemple, es retrauria davant totes les intervencions unilaterals sense autorització prèvia del Consell de Seguretat, i implementaria l'article 43 de la Carta de Nacions Unides que preveu el compromís permanent de tropes (i finances) a l'ONU, una crida renovada per Boutros Ghali a la seva "Agenda per la Pau"; més encara, hauria de militar activament per la democratització de les Nacions Unides, donant més poder a l'Assemblea General, retirar el poder de veto dels membres permanents del Consell de Seguretat, i reestructurar la composició dels òrgans, esbiaixats en favor de membres de països blancs, cristians i desenvolupats.

En lloc dels típics dobles estàndard, compliria les seves obligacions de destruir les seves pròpies armes de destrucció massiva, en especial les armes nuclears, abans de perseguir una política de no proliferació d'aquestes armes que és discriminatòria (Israel vs Iran/Iraq) i amenaçar il•legalment d'acord a la Carta de Nacions Unides altres estats amb la guerra i el canvi de règim.

Reconeixeria les tres generacions de Drets Humans, la seva interdependència i universalitat, incloent els drets col•lectius de nacions i pobles per l'autodeterminació / sobirania com a precondició per a la democràcia, la pau internacional i el desenvolupament.

Tornaria a reconsiderar les demandes del Tercer Món per un Nou Ordre Econòmic Internacional, posaria la política (nacional) un altre cop al comandament i regularia els fluxos de capitals, i les operacions de les CTNs. Essent conscient que la igualtat formal entre pars desiguals cimenta la desigualtat, hauria de fer a un costat el neoliberalisme, així com l'OMC. Finalment, a la vista de la crisi ecològica mundial reexaminaria el seu model civilitzatori i a la vista de la crisi social de pobresa absoluta, atur massiu i persistent i subdesenvolupament, també el mode capitalista de producció que mira d'exportar arreu.

Internacionalment, la UE en el curt i mitjà termini es dissociaria d'una banda dels EUA, especialment en els afers militars de la seva xarxa mundial de 1.000 bases a l'estranger, i de l'altra establiria relacions amb els poders emergents, en especial amb els BRIC, i especialment Rússia (ahir expansió de l'OTAN, demà inclusió d'Ucraïna i Geòrgia; míssils a Polònia i radar a la República Txeca). Respecte a la qüestió dels recursos estratègics escassos, com els combustibles fòssils i l'aigua, que amenacen ser la principal font de conflicte, es comprometria amb una estratègia global de repartiment equitatiu, de transferència de la última tecnologia i de recerca conjunta per alternatives sostenibles.

Tot això, no obstant, implica una UE, diferent de les polítiques i els interessos de classe que dominen avui.

En conclusió: si l’ imperialisme modern es caracteritza (a) per un capitalisme globalitzat que té com a principal mode d'acumulació l'apropiació privada d'antics béns comuns (Harvey); (b) el neocolonialisme, la dominació i expropiació dels països i pobles menys desenvolupats a través dels mecanismes de mercat (sense prèvia ocupació territorial) (c) política exterior de violència, incloent violència estructural; i (c) repressió interior, la UE és un centre imperialista metropolità. Les activitats de pau són primerament dissenyades en relació als seus objectius particulars, si és necessari per mitjans armats, per tal d'assegurar accés mundial als mercats i els recursos, així com l'energia; i per instal•lar, en nom del bon govern, règims econòmics i polítics compatibles amb els propis interessos. En el nom de la democràcia i els Drets Humans, es dedueix el dret a la intervenció armada humanitària, en lloc de combatre els estats anòmics que condueixen als estats fallits, i la incidència del conflicte civil que resulta d'un capitalisme perifèric, i pel seu mode neoliberal. Aquesta UE no és una força històrica progressista; ha de ser combatuda i un altre ordre, postcapitalista, l'hauria de substituir.

Etiquetes de comentaris: 8, l'Espurna, Neoliberalisme

Llegir més