Descarrega el PDF

Etiquetes de comentaris: 7, Cultura, història, l'Espurna, PDF, Pensament

Llegir més

Ara fa 60 anys, el 10 de desembre, l’Assemblea General de Nacions Unides aprovava la Declaració Universal dels Drets Humans, que establia uns drets i una dignitat inalienables de les persones pel sol fet de ser-ho, més enllà dels estats que n’eren membres. Això va suposar un nou discurs dels drets al marge de si els estats els reconeixien i posaven mitjans per al seu compliment, o feien tot el contrari, esdevenint instruments per a la lluita per la democràcia i la justícia social dels moviments democratitzadors i en els moviments de la gent treballadora per la millora de les seves condicions de vida. I també per a les dobles vares de mesurar i per a preparar les opinions públiques occidentals per fer les guerres dels poderosos pels seus mesquins interessos que encobreixen de grans i buides paraules, ja sigui a l'Irak, a l'Afganistan i a tants i tants d'altres indrets d'aquest món: la guerra humanitària era i és una fórmula més acceptable que la guerra preventiva.

Cal recordar que els Drets Humans són 30 articles- no només els anomenats drets civils (reunió, manifestació, llibertat de consciència...), sinó també dret a l'aliment, al lliure desenvolupament, a la salut, a l'educació- i tots es vulneren a diari als i pels estats de la UE i els EUA, encara que estiguin disposats a exercir de gendarmes del món i a buscar amb l'aire de superioritat del colonialista la palla a l'ull aliè. En realitat, la seva autoproclamada missió civilitzatòria consisteix a sotmetre el comandament de tota l'activitat de la humanitat i el seu producte a una diminuta oligarquia. Com diu l'amic Samir Amin, en una entrevista que tenim la sort de poder presentar en aquest número: "No n’hi ha prou amb proclamar aquests drets en una bonica carta de declaracions dels drets, cal també pensar les fórmules polítiques i institucionals que en permeten l’exercici efectiu. La posada en marxa efectiva d’aquests drets implica la regulació de la propietat privada en alguns àmbits i en d'altres l'abolició".

En això de buscar fórmules polítiques i institucionals estan tots, per salvar el capitalisme financer- o si més no el substantiu de la fórmula- de la crisi a què ens ha abocat. Nosaltres, per contra, busquem en una altra direcció: per salvar- i profunditzar- la democràcia. Perquè per a nosaltres socialisme és profundització democràtica a l'àmbit econòmic, social, polític i cultural. I aquestes fòrmules no seran, com no han estat mai productes de laboratori, sinó que han de sorgir, cuinar-se en la pràctica social, en la democràcia en exercici.

Per escometre aquesta tasca a la que volem contribuir cal estar ben arrelat a la realitat, no caure en il·lusions: el capitalisme - ara com sempre- no s'ensorrarà per si mateix, donant a llum el socialisme. El cert, però, és que el desoncert que genera el resultat de les contradiccions del sistema capitalista- expressades amb tota la seva duresa a la crisi que estem travessant a nivell mundial- obre una finestra històrica que permet plantejar sense embuts que el capitalisme no ens serveix i que cal caminar cap a una altra cosa, en termes clàssics... adoba el terreny per a la propaganda socialista i l'acumulació de forces.

No obstant, les esquerres no ens podem limitar proclamar les maldats morals del capitalisme i les bondats del socialisme, com massa sovint hem fet al llarg de la Història. La democratització de la vida social, que és el socialisme, implica la intervenció en els assumptes que cada dia es van dirimint a totes les esferes d'activitat humana proposant en funció de la correlació de forces existents solucions superadores que responguin a les aspiracions de les majories i siguin capaces de generar una hegemonia alternativa en les formes de vida, de pensament i de treball, permetent així variar favorablement la correlació de forces de manera que sigui possible plantejar respostes a noves i més ambicioses qüestions. Intervenir sota aquestes premises és el que permetrà a les esquerres sortir de la lògica resistencial i fer acumulació i propaganda. No hi ha dreceres.

Etiquetes de comentaris: 7, Editorial, l'Espurna

Llegir més

José Antonio Moreno Díaz
Advocat i president del Fòrum per la Memòria


“Aquí hubo una amnistía,y amnistía quiere decir no solamente
perdón sino mutuo olvido.
Amnistía quiere decir amnesia y eso quiere decir olvidar, olvidar.

Todo el mundo tiene derecho a enterrar a sus muertos. Pero los muertos
amontonados son de una guerra civil en la que toda la responsabilidad,
toda, fue de los políticos de la II República ¡Toda ¡”.

MANUEL FRAGA IRIBARNE,
entrevista en el diario EL PAIS, 12 de agosto de 2007


Vivim una època de gran agitació social i política en el devenir de l’anomenat procés de recuperació de la memòria històrica democràtica de Espanya, i dic MEMÒRIA DEMOCRÀTICA perquè l’“altra” memòria, la del franquisme, la dels seus “herois”, la de les seves “víctimes”, la memòria – en definitiva- de l’oprobi, l’opressió i la dictadura, es troba perfectament preservada a través dels anys i amb importants valedors (per exemple, l’Església Catòlica, dirigents del PP, etc) a les nostres ciutats (carrers, monuments, símbols…), a les nostres institucions (el general Franco acumula honors com a alcalde honorífic, rector honorífic, etc sense que les institucions afectades acabin amb aquesta situació) i fins i tot en el nostre sistema educatiu (n’hi ha prou de fer una ullada al tractament que els nostres llibres de text realitzen sobre la II República).

Sense veritat no hi ha justícia. Per això el procés de recuperació de la memòria històrica democràtica està vinculat de manera inseparable al concepte de justícia, això és, no hi haurà justícia amb les víctimes del franquisme mentre no es produeixi aquest procés de recuperació.

De la mateixa manera, no hi haurà tampoc justícia mentre no es recuperi la memòria d’un període històric nou i enriquidor per a la societat espanyola com va ser el període de la II República.

Per al FÒRUM PER LA MEMÒRIA aquest procés és eminentment polític, això és, haurà de recuperar els valors que hi havia en i per les que van lluitar les víctimes del franquisme, tals com el compromís, el progrés social, la lluita per les llibertats, la convivència democràtica, el pluralisme, etc, però també aquells valors que estaven vigents en la pròpia caracterització del règim republicà i que es tradueixen en la seva normativa des del 1931 al 1939, com per exemple , la regeneració i la transformació social, l’articulació territorial i la perspectiva federal, el laïcisme i la separació entre església i Estat, l’interès per la instrucció-educació pública i l’adequat dimensionament i qualitat d’aquesta, la incorporació de la dona a la vida pública en totes les seves facetes, la construcció d’una cultura del poble i per al poble a través de les biblioteques populars, etc, el pacifisme i la cooperació internacional, etc.

Però també caldrà que recordar i explicar per què el franquisme va perseguir determinades idees i per què a determinades persones i als qui eren els perseguidors o els seus legitimadors (sociològics, religiosos, econòmics, etc).

Aquest procés haurà de ser també un procés col·lectiu, ja que pertoca a la societat espanyola en el seu conjunt que és l’hereva natural dels processos històrics que ella mateixa ha viscut. La memòria és la construcció social del record i aquest concepte col·lectiu ens ha de portar a la projecció pública de la memòria i a intentar no restringir-la a àmbits privats on sense cap dubte ha de tenir també la seva cabuda (en l’àmbit familiar per exemple) però no de manera exclusiva.

El procés és, també, un procés reivindicatiu on es tracta de plasmar avui en dia la vigència política, social, cultural, etc d’aquesta memòria: per tant, aquest concepte de recuperació de la memòria està vinculat més al testimoni que al mer record sentimental o fins i tot nostàlgic.

Finalment, el procés és sense dubte multidisciplinar ja que afectarà distintes instàncies i àmbits d’actuació des de l’exhumació i identificació de lluitadors per la llibertat assassinats, a la revisió i actualització dels llibres de text pel que fa al tractament pedagògic amb què s’aborden els períodes històrics de la II República i la dictadura franquista, però també passa per la declaració de nul·litat –des de la seva adopció- de totes les sentències dictades a l’empara de les normes franquistes que emparaven o permetien la persecució o el càstig de la dissidència política, religiosa, cultural, nacional, de gènere o d’orientació sexual, l’adequada recuperació i/o preservació dels llocs de memòria pel que fa a la guerra, la repressió, etc, les compensacions a les persones privades de llibertat pel franquisme, o al manteniment en l’escalafó -amb totes les seves conseqüències- dels militars i membres dels cossos de seguretat republicanes que es van mantenir lleials a la república i que van ser, com a mínim degradats i/o depurats, quan no directament assassinats; també òbviament la total eliminació dels símbols franquistes dels nostres pobles i ciutats i la reconversió democràtica del mal anomenat “valle de los caídos”, etc[1].


La mort del dictador i l’arribada d’un règim de llibertats i democràtic amb la constitució del 1978 no va suposar un procés de “sanejament” i aclariment del que havia passat a Espanya des del 1936 a algunes zones però, sobretot, des del 1939 fins a la pròpia promulgació de la constitució del 1978, ni de reconeixement de les víctimes de la dictadura a diferència dels processos que han viscut països que han sortit de dictadures similars (Alemanya, Xile, el Marroc, Sud-àfrica, Guatemala, l’Argentina…).

Aquesta mancança en recordar els dramàtics fets viscuts va suposar un fals oblit, institucional que no social, induït i políticament interessat pels hereus polítics i sociològics del franquisme i fins i tot un intent d’equiparar – pel que fa a la seva negativitat- el període republicà amb el franquisme, arribant a justificar la “necessitat” del cop del 18 de juliol pel “desconcert republicà”.

Amb això es consolida el que alguns historiadors qualifiquen de “model espanyol d’impunitat” ja que, a la manca de resposta institucional sobre els crims del franquisme (justícia punitiva), s’hi uneix l’absència d’un reconeixement, reparació i compensació a les víctimes de la dictadura (justícia correctora).

A poc a poc, els resistents antifranquistes i els seus partidaris, a nivell particular o bé a través d’organitzacions socials i partits polítics d’esquerra, reclamen no tan sols el reconeixement de la seva lluita i el seu paper en la recuperació de les llibertats sinó també que es doni testimoni dels crims i aberracions del franquisme amb la finalitat de constatar de forma indubtable el seu destí final en l’abocador de la història i evitar amb això revisionismes de diferent pelatge.

Comptant amb això, aquesta demanda social va tenir una baula crucial en la declaració institucional i per unanimitat del congrés dels diputats de 20 de novembre de l’any 2002 sobre el reconeixement dels drets de les víctimes de la guerra civil i del règim franquista: aquest acord va suposar el punt de partida de la imprescindible cobertura institucional de la recuperació de la memòria històrica des dels poders públics.

No obstant, aquest moviment iniciat a finals dels anys 90 i desenvolupat sobretot per una nova generació d’espanyols – precisament, els néts de les víctimes del franquisme- junt amb la inextingible flama aportada pels nostres veterans lluitadors per la llibertat en aquest país (Brigadistes, expresos, ex-represaliats, exiliats, etc) ha acabat per col·locar la qüestió de la “MEMÒRIA HISTÒRICA DEMOCRÀTICA” en línia de primera actualitat, de l’esdevenidor polític i de titulars mediàtics.

Ja fa alguns anys que els lluitadors antifranquistes i els seus descendents decidim desempolsar no només el digne record sinó la memòria del projecte republicà, així com recuperar la de tots aquells que amb el seu sacrifici – i moltes vegades fins i tot amb la seva pròpia vida- es van oposar al cop militar defensant la legalitat republicana, van mantenir viva la flama de la resistència democràtica durant la dictadura i van fer possible assolir el sistema de llibertats en el que ara podem viure: amb cert afany cronològic podem afirmar que fins a l’any 2000 els historiadors van intentar dimensionar la magnitud de la massacre franquista i parlem d’Història, i que, a partir del 2000, principalment les víctimes i les seves famílies intenten testimoniar la massacre, parlant aleshores de MEMÒRIA.

No obstant el fet que a Espanya estigui consolidat amb el pas del temps el que els historiadors anomenen el “model espanyol d’impunitat”, això és, el fet que no hagi existit cap tipus d’aclariment històric públic i institucional sobre el genocidi (múltiple, ja que encara que era principalment per qüestions polítiques i ideològiques no escapaven tampoc les qüestions d’orientació sexual o conviccions religioses) executat per en Franco i els seus correligionaris des del 1936, s’ha afegit el fet del no reconeixement i rescabalament de les víctimes de la sublevació militar, el consegüent terror i la perllongada dictadura, així com el testimoni d’aquesta repressió.

Amb això, els hereus sociològics, econòmics i polítics del franquisme han anat guanyant espais dins d’aquesta “desmemòria” on abocar fal·làcies sense límit que van des de l’equiparació del període republicà a la dictadura franquista fins a justificar la necessitat del cop del 18 de juliol del 1936 passant per ressenyar la prosperitat del règim dictatorial: no hem d’oblidar que la dreta espanyola – inclosa l’Església Catòlica- va ser instigadora primer, legitimadora després y, finalment, gran beneficiària del cop militar i que ha desenvolupat durant dècades una immensa maquinària ideològica tendent a deslegitimar i denigrar la República[2] i justificar el cop així com intentar ocultar el bany de sang – la “matança fundacional del règim franquista” que refereixen els historiadors- que va suposar la repressió franquista.

La qüestió no es baladí ja que som davant d’un debat ideològic de profundes conseqüències i la dreta és perfectament conscient de la seva magnitud: així ja hem vist com des del PP es tanquen files entorn a la qüestió de la MEMÒRIA HISTÒRICA, amb una mena d’“aquí es va deixar tot lligat i ben lligat” (davant del qual cal preguntar-se per qui i per a què): no obstant l’esquerra i sobretot el PSOE no sembla adonar-se que ens trobem davant d’un debat sobre les mateixes arrels no tan sols de la pròpia esquerra sinó fins i tot del nostre mateix sistema democràtic perquè ¿on en tota la Història d’Espanya ha existit un període democràtic si no és durant la vigència del nostre sistema constitucional republicà del 1931? ¿Potser la nostra democràcia actual té algun altre antecedent que la democràcia instaurada a partir del 1931 a Espanya? La Constitució del 1978 no va inventar la democràcia a Espanya perquè la Constitució del 1931 ja va portar un sistema de drets i llibertats: aquestes són les arrels a no ser que es vulgui creure (o induir a creure, com fan alguns pseudohistoriadors) que els antecedents són en les Lleis Fonamentals del Moviment i en el gloriós alçament nacional.

En aquest debat sorgeix la qüestió de l’anomenada LLEI DE MEMÒRIA, davant del qual -i sense entrar en els prolegòmens de la seva gènesi- la valoració que vam fer des del FÒRUM PER LA MEMÒRIA va ser de profunda decepció davant la tebiesa d’un text que, si bé inicialment resulta positiu, després d’un repàs superficial resulta clarament insuficient i fins i tot frustrant.

En primer lloc, si com a positiu cal referir que planteja la MEMÒRIA com a part de l’estatut jurídic de la ciutadania democràtica, com és possible que no es plantegi la nul·litat radical -ex lege- de tots els judicis franquistes per motivacions polítiques, ideològiques i/o socials?

S’ha de tenir en compte que qualsevol sentència ferma, incloses –òbviament- les sentències dels tribunals repressius franquistes de la Guerra Civil i de la Dictadura, tenen efectes de cosa jutjada i que, per tant, els seus pronunciaments es projecten sine die amb plena vigència: això significa que -per exemple – el meu avi -Joaquín Moreno Tormos- afusellat a Madrid el dia 31 d’octubre del 1939 després d’un processament no ja sense cap garantia sinó sense la més mínima noció de justícia o simple possibilitat de defensa, segueix sent avui en dia, un sediciós que va ajudar la rebel·lió (¡!)[3].

Seguim exigint que el Govern difongui i faci públics no només els resultats, informes i conclusions de la Comissió Ministerial per a l’estudi de la situació de les víctimes de la Guerra Civil i de la Dictadura però, sobretot, aquells informes jurídics que ha manejat per a decidir no plantejar la nul·litat radical d’aquestes sentències en contra del sentit comú no tan sols ètic sinó eminentment jurídic respectuós amb els valors consagrats a la nostra Constitució del 1978: s’ha de ressaltar -com ja fan bon nombre de juristes espanyols de qualitat innegable i reconegut prestigi- que aquests judicis eren i són radicalment nuls perquè eren desenvolupats per òrgans militars d’excepció que no poden ser qualificats com a “tribunals” donada la seva total i absoluta dependència jeràrquica del poder executiu[4] i, al seu torn, sotmesos a la disciplina castrense i a la dependència jeràrquica militar dels militars que els formaven. També, en aquests processos existia una total vulneració de tots els principis, garanties i drets mínims en qualsevol procés penal (dret a la defensa, dret a un jutge predeterminat i imparcial, principi d’irretroactivitat penal, presumpció d’innocència, in dubio pro reo…).

Per parlar més sobre la imprescindibilitat de plantejar aquesta nul·litat radical dels judicis franquistes hem d’esmentar la nul·la viabilitat processal fins a dia d’avui dels recursos judicials tendents a revisar jurisdiccionalment les sentències de mort, els quals topen amb el rigor formalista del recurs de revisió davant la Sala del Militar del Tribunal Suprem, òrgan inicialment competent per a aquesta qüestió pel caràcter militar dels tribunals sentenciadors[5].

L’axioma jurídic que “qui nega el negador del Dret, afirma el Dret” planteja que la seguretat jurídica rau precisament en fer valer un ordenament jurídic constitucional democràtic, inspirat en els valors superiors de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític, on la justícia apareix com a un primer propòsit de l’Estat Social i Democràtic de Dret del 1978 en ares del respecte de la dignitat humana i les garanties inherents a aquesta i estendre els seus virtuosos efectes sobre les aberracions repressives pseudojurídiques inventades per la Dictadura amb la finalitat d’exterminar l’oponent polític des del dia 18 de Juliol del 1936.

La Dictadura del general Franco era un règim il·legítim ab initio i, per tant il·legal, que té la seva gènesi en una sublevació contra un Govern legítim sustentat en un ordenament jurídic constitucional democràtic: així va ser reconegut per l’Assemblea General de les Nacions Unides en diverses sessions plenàries durant el 1946, molt especialment la del 12 de desembre del 1946 i més recentment sengles Resolucions del Consell d’Europa i del Parlament Europeu ambdues el 2006.

Mantenir que la seguretat jurídica impedeix la declaració de nul·litat dels judicis franquistes en els actuals temps, on les doctrines jurídiques sobre la plena vigència de la jurisdicció universal, l’anul·lació de les lleis de punt final, les derogacions de les autoamnisties, la imprescriptibilitat dels crims contra la Humanitat i la creació de Tribunals Internacionals i Corts de Justícia ad hoc per a la seva persecució no deixa de ser un exercici de cinisme precisament a Espanya, els Jutges, Jutjats i Tribunals de la qual s’han situat a l’avantguarda en la persecució d’aquest tipus de delictes i d’aquestes dictadures que els han possibilitat.

Per altra banda, com és possible invocar la seguretat jurídica quan es tracta de valorar l’aplicació i vigència d’unes normes – les franquistes- que eren radicalment injustes en vulnerar les més essencials normes de la convivència humana i estar destinades a la més brutal repressió –generalitzada, sistemàtica i institucionalitzada- de qualsevol persona de diferent criteri polític, ideològic, religiós o sexual?[6].

Com a síntesi al respecte cal referir que la seguretat jurídica és valuosa en tant que protegeix legítimes expectatives de les persones pel que fa a actes jurídics anteriors, però ens hem de preguntar si algú actualment es consideraria afectat per l’anul·lació dels milers de sentències – la immensa majoria, a mort- dels judicis sumaríssims franquistes, per exemple .

Per tant, el restabliment de la legalitat democràtica després de la Constitució del 1978 -com ja hem dit- enllaça amb la legitimitat democràtica del 1931 i restitueix aquest fil democràtic i institucional, deixant la dictadura franquista com un parèntesi no només mancat de democràcia sinó, sobretot, mancat de legitimitat i de legalitat: la seguretat jurídica rauria al nostre àmbit, per tant, en anul·lar les conseqüències jurídiques més aberrants d’aquest entramat repressor il·legal com són les seves sentències, condemnes i sancions.

També, després de la doctrina emanada dels judicis de Nüremberg i la seva configuració de crims contra la Pau i contra la Humanitat no es pot referir seguretat jurídica alguna en el fet de “preservar” l’efectivitat jurídica de sentències assumides sota els paràmetres d’encalç i extermini de l’oponent i aliens als més mínims aguaits de justícia, o és que algú dubta, per exemple , de la nul·litat radical de les lleis d’esterilització del règim nazi o, més encara, de les lleis que fixen la “solució final” que també van ser el producte legal – les hi nego la qualificació de lleis- dels governants alemanys en determinat període històric?

S’ha de ressaltar a més que els Drets Humans no neixen el 1978, ja que existeix una àmplia construcció jurídica internacional prèvia al respecte i que es consagra definitivament amb la doctrina emanada dels Judicis de Nüremberg: per tant el franquisme no va suprimir els drets fonamentals sinó que –brutalment- els va violar i vulnerar.

Per altra banda, els Drets Humans tampoc no són inventats a Espanya el 1978 perquè ja estaven configurats jurídicament en la Constitució del 1931, que en el seu Títol III Capítol I, expressava els Drets i Llibertats dels Espanyols i les seves garanties individuals, reconeixent expressament – article 28- el dret a un judici just, el dret a un jutge predeterminat per la llei, el dret a la tutela judicial efectiva, els principis de legalitat i irretroactivitat penal, a més de les garanties dels detinguts i presos (article 29) entre altres, reafirmant (articles 42 i 95) el caràcter excepcional – i residual- de la jurisdicció militar i l’exclusiva potestat del Govern d’Espanya per a suspendre els drets fonamentals reconeguts.

Amb això la conclusió és clara: la Constitució Espanyola del 1978 no va instituir els Drets Fonamentals sinó que els va restituir, perquè ja estaven previstos en l’ordenament del 1931. Així doncs, el franquisme no és un règim preconstitucional sinó postconstitucional.

Un dels temes més candents relatius a aquest aspecte de la Llei sorgeix amb la qüestió de la vigència de les sentències i la qualificació d’il·legítims d’aquests “tribunals” i de les seves “sentències”: sense entrar en massa detalls sembla de dubtosa tècnica jurídica introduir un concepte eminentment moral com és el d’“il·legitimitat”en l’àmbit jurídic del dret. En tot cas, com es plantegen els artífexs de l’acord la reparació moral de les víctimes sense que hi hagi conseqüències jurídiques?

Tot i això, si les explicacions ofertes sobre aquest acord insisteixen en què es deixen lliures les vies per a la impugnació judicial d’aquestes sentències en base a la seva “il·legitimitat” de fons i forma; algú creu sincerament que el Tribunal Suprem davant del que s’han estavellat arguments de profund calat tècnic sustentats en la vigència i extensió dels valors de la Constitució Espanyola del 1978 atorgarà ara eficàcia revisora a la declaració moral d’il·legitimitat sostinguda en aquest concepte?

En conclusió i sense més embuts ni excuses, el que la Llei hauria d’haver ofert a les víctimes és veritat, justícia i reparació i per a això és requisit sine qua non la nul·litat ex lege de les sentències franquistes.

Per altra banda, la dreta ja ha mostrat les seves cartes: per al PP la qüestió de la MEMÒRIA HISTÒRICA a més de ser una qüestió ideològica crucial que afecta la seva pròpia tradició política, és un eix d’atac al Govern. En la visió del PP la llei es innecessària perquè ja hi ha hagut mesures de rescabalament a les víctimes del franquisme (pensions, indemnitzacions, etc), és divisiva ja que reobre les ferides de la Guerra Civil i, finalment, parteix d’un pressupost històric fals ja que volen entendre que l’“esperit de la transició” va resoldre i concloure la qüestió.

S’hauria de plantejar al PP que si la llei és innecessària, com és possible que hi hagi milers d’assassinats disseminats a fosses sense nom pels camps d’Espanya o com és possible que els noms d’assassins i lliberticides confessos poblin les ciutats i pobles d’Espanya en forma de monuments, símbols o noms de carrers. Per altra banda, si la llei es divisiva seria interessant saber què opina la cúpula del PP dels actes de beatificació dels “màrtirs” de la Guerra Civil per part de l’Església Catòlica o de la construcció d’una basílica per a aquests màrtirs a València en terrenys cedits pel mateix Ajuntament del PP que intenta destruir les fosses comuns en el cementiri municipal en què s’hi troben els milers d’assassinats per la repressió franquista. Finalment, si la llei es basa en pressupostos històrics falsos, seria bo conèixer quina és la valoració oficial i institucional del cop militar del 1936 i del franquisme per part del mateix PP.

En tot cas, la llei de Memòria no és una finalitat en si mateixa sinó un mitjà per a una finalitat: amb això volem dir que el moviment social sorgit entorn la recuperació de la memòria democràtica del nostre país no s’aturarà hi hagi o no hi hagi llei, independentment del seu contingut.

És important –certament- l’elaboració d’un marc normatiu que institucionalitzi aquest procés i que suposi el reconeixement per part dels poders públics espanyols de la labor, l’esforç i el sacrifici dels lluitadors antifranquistes, així com que s’estronqui el “fil democràtic” de forma que es constati -de manera institucional i amb la deguda i adequada projecció social- que el nostre actual règim de llibertats té el seu antecedent natural en el període republicà.

I, al mateix temps, aquesta llei ha de constatar tots i cadascun dels horrors del franquisme des de tots els punts de vista (historiogràfic, sociològic, etc) amb la finalitat d’evitar interpretacions revisionistes o maniquees: respecte a les perspectives de desenvolupament de la llei se’ns han anunciat quatre reglaments diferents que estan en tràmit d’elaboració per part del Govern.

Hem d’exigir un IMMEDIAT desenvolupament reglamentari pel temps transcorregut, l’edat de moltes de les víctimes, l’estat de conservació d’arxius, llocs de memòria, etc, sense oblidar els milers d’espanyols en fosses comuns sense nom.


Finalment, aquesta llei hauria de ser una llei integral, entenent per integral el fet que abraci totes les facetes inscrites en la recuperació de la Memòria Històrica. Hem esperat dècades per tal que es faci Justícia i volem que es faci però que es faci bé.[7]

Així, tota la doctrina internacional sobre violacions de drets humans reconeix el dret de les víctimes a saber, a conèixer el que va passar, això és, el dret a la veritat, el qual s’articula conjuntament amb el deure de recordar: amb això, s’eviten certes tendències actuals de pseudohistoriadors que intenten revisar o fins i tot negar la Història i manipular fets objectius.

Si bé l’existència de la llei pel que fa al reconeixement jurídic i institucional de la barbàrie franquista és un instrument molt important de cara –sobretot- a la pedagogia social i a la sanitat democràtica de la nostra societat, el moviment memorialista ha de seguir treballant, creant consciència social, reivindicant, divulgant i generant debat públic al respecte, ja que tot i que hi hagi llei és previsible que aquesta no faci complida referència a totes les expectatives generades durant tant de temps, expectatives que abracen molts i diversos àmbits i molt importants problemàtiques de profund calat humà i – també- polític.


Finalment i pel que ha succeït davant la denúncia presentada per una sèrie d’associacions davant l’Audiència Nacional, l’ASSOCIACIÓ FÒRUM PER LA MEMÒRIA, un cop analitzat l’Auto de data 16 d’octubre del 2008 del Jutjat Central d’Instrucció nº 5 de l’Audiència Nacional, considera aquest Auto una fita en el procés de la recuperació de la memòria històrica democràtica d’Espanya per diversos motius i per això entenem que :

1.- Institucionalitza a nivell estatal el procés de recuperació de la memòria, això és, finalment un poder de l’Estat, en aquest cas, el judicial, assumeix de manera oficial tasques proactives tendents a aclarir els crims del franquisme.

2.- Situa el debat sobre el procés de recuperació de la memòria en el pla que havíem exigit des de fa molts anys, això és, en el pla dels drets humans. El procés de recuperació no es només una qüestió historiogràfica per a acadèmics ni només sentimental per a les víctimes i els seus familiars: és una qüestió que afecta els drets humans tant de les víctimes com dels seus familiars i que , per tant, transcendeix a la societat espanyola en el seu conjunt.

3.- Com a conseqüència de l’anterior, en un Estat de dret són els òrgans judicials els que fixen la “veritat material” a través dels corresponents procediments: dit d’una altra manera, podrem tenir opinions d’historiadors, interpretacions historiogràfiques, etc., però la veritat judicial és la que preval sobre totes elles. D’aquí la seva radical importància.

4.- El fet judicialment fixat de considerar JA I FINALMENT el franquisme com a un règim delinqüencial que sorgeix a partir del comportament delictiu de –fins ara- 35 persones i que manté la seva estructura de poder en base a l’eliminació sistemàtica del diferent polític o ideològic, la qual cosa ve a ratificar la Resolució de l’Assemblea General de Nacions Unides de Desembre del 1946 que va qualificar el règim franquista de règim il·lícit.

5.- La determinació processal d’en Franco i les altres 34 persones com a delinqüents, en tant que contra ells es dirigeix l’acció penal, si bé inicialment infructuosa per l’extinció de la responsabilitat penal de tots ells per mort.

6.- La fonamentació de l’Auto pel que fa a la comissió de delictes contra la Humanitat per part del règim franquista i els seus jerarques és la constatació judicial – i per tant, jurídica- del que la immensa majoria d’historiadors, tant espanyols com estrangers, ja havia plantejat des del punt de vista de la historiografia contemporània.

7.- Reiterem que ni els drets humans “apareixen” amb la Constitució Espanyola del 1978 ni “sorgeixen” per als espanyols des de l’any 1978: la Constitució Espanyola del 1931, en el seu Títol III, Capítol I, expressava els drets i llibertats dels espanyols i les seves garanties individuals i, per tant, aquests drets estaven –des del punt de vista també del dret positiu- en vigor en el moment de la insurrecció militar. El franquisme va aixafar aquests drets, els va subjugar, els va vulnerar, però no els va poder eliminar en quant a inherents a la pròpia condició humana. Així, el règim franquista no només és pre-constitucional sinó post-constitucional.

8.- A partir de l’anterior, la configuració com a delictes contra la Humanitat és òbvia, a més dels delictes connexes contra la forma de Govern, autoritats de la República, etc.

9.- Assumim la imprescriptibilitat dels crims franquistes com una qüestió tècnica indiscutible des del punt de vista de la doctrina jurídica internacional (i, especialment , de les Nacions Unides) sobre les desaparicions forçades.

10.- Denunciem la inaplicabilitat de la “Llei d’amnistia” del 1977 perquè els fets ara investigats mai no van ser no ja jutjats sinó ni tan sols investigats ni – més encara- hi va haver possibilitat de fer-ho; al mateix temps que la seva aplicació vulneraria el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics ratificat per Espanya el 1976, això és, sis mesos abans de la mateixa llei d’Amnistia i ratificaria la impunitat existent fins a aquest moment al respecte.

11.- Exigim al Ministeri Fiscal coherència amb el seu paper institucional amb la finalitat d’evitar l’obstaculització del procediment i que promogui i faciliti l’aclariment i investigació de tan tràgics fets en acompliment del seu estatut legal: la seva actuació fins avui ratlla en el contradictori quan en altres circumstàncies molt menys greus i transcendents ha promogut actuacions d’ofici amb extrem rigor, com per exemple en el “cas EL JUEVES”.

12.- Finalment DONAR SUPORT al treball i la voluntat de totes les nostres organitzacions germanes personades en aquest procediment, des de la solidaritat més activa, així com RECOLZAR el rigor i coratge del Magistrat Jutge Instructor de la referida causa, assumint que és un moment crucial per al moviment per a la recuperació de la memòria històrica democràtica d’Espanya que requereix del màxim d’unitat, coordinació i coherència de les organitzacions i persones que treballem en aquest àmbit.




Madrid, octubre del 2008

[1] Veure el document “PROPUESTAS DEL FORO POR LA MEMORIA PARA INCLUIR EN LOS PROGRAMAS ELECTORALES RESPECTO A LA MEMORIA HISTÓRICA” que es va presentar a la campanya electoral de les eleccions del 2008.
[2] “No reconozco ninguna legitimidad democrática a la República de 1931” expressió textual d’en Gabriel Elorriaga, Portaveu Adjunt del PP, el dia 1 d’agost del 2007, a la taula rodona sobre “Incidencia política de la revisión del franquismo” al Curs “Memoria y franquismo: desenterrar la verdad”, Fundación General UCM, Cursos d’Estiu 2007, El Escorial (Madrid).
[3] No obstant hem de recordar que, el Congrés dels Diputats va aprovar cabalment i justament una proposició no de llei instant la nul·litat del consell de guerra que va dur a la mort un dirigent catalanista, el que pot donar la impressió que hi ha categories entre les víctimes de la repressió.
[4] S’ha de recordar que era el mateix Cap de l’Estat, el general Franco, el que firmava l’“assabentat” de les sentències de mort.
[5] Veure les sentències del cas Grimau, el cas Delgado i Granados, el cas Pellicer i el cas Peiró.
[6] Cal referir que el nostre ordenament ja ha incorporat mecanismes legals que plantegen límits a la seguretat jurídica tals com la imprescriptibilitat dels crims contra la Humanitat o la mateixa figura processal de la revisió de sentències.
[7] En tot cas una llei de Memòria ha de contemplar -al menys i entre altres- els següents aspectes:
· Establiment de la nul·litat radical de tots els processaments per motius polítics – entre altres- desenvolupats durant el franquisme.
· Intervenció pública i institucional en les tasques de localització, exhumació, identificació i divulgació de les fosses o enterraments de víctimes del franquisme.
· Determinació d’un protocol d’actuació científica multidisciplinar que asseguri l’adequada intervenció en aquestes exhumacions, garantint les identificacions.
· Creació d’un catàleg de monuments franquistes i establiment d’un pla d’eliminació d’aquests.
· Plantejar –com a directriu d’obligatori acompliment municipal- l’elaboració d’un nomenclator de carrers amb denominació franquista i la seva substitució per denominacions democràtiques.
· Impulsar institucionalment la creació cultural que tingui com a objectiu la difusió de la lluita antifranquista.
· Fomentar i dotar pressupostàriament les tasques acadèmiques i científiques destinades a la investigació dels crims del franquisme, així com a la restauració i divulgació de la memòria de la lluita antifranquista.
· Anàlisis dels arxius policials i/o militars respecte a la guerrilla antifranquista i reconeixement del caràcter militar dels seus membres, dotant els mitjans pressupostaris adequats per a què els supervivents percebin les pensions que els corresponguin com a membres de les Forces Armades Espanyoles.
· Reconeixement i dotació de pensions a totes les persones privades de llibertat per motius polítics durant el franquisme, prenent en consideració cada dia privat de llibertat als efectes de cotització a la Seguretat Social en la seva escala més alta.
· Reconeixement dels “nens de la guerra” i dels seus descendents, així com dels exiliats espanyols i els seus descendents i establiment per aq2uesta llei de la nacionalitat espanyola d’origen d’aquests.
· Reconeixement i rehabilitació de tots els membres de les Forces Armades i dels cossos d’ordre públic professionals que es van mantenir lleials al Govern i a la República després del 18 de juliol del 1936: aquesta rehabilitació ha de contemplar l’anotació en els seus fulls de servei de la defensa que van realitzar del règim democràtic i de la Constitució del 1931.
· Creació de directrius urbanístiques i mediambientals per a l’adequada preservació, conservació, manteniment i divulgació de tots aquells paratges, llocs i establiments relacionats amb la Guerra Civil, la repressió franquista i la lluita antifranquista.

· Adequació dels plans d’estudi i dels llibres de text respecte al tractament didàctic sobre la II República com a referent d’una cultura democràtica. En el mateix sentit però pel que fa a l’enfocament de l’aixecament militar del 1936 i la posterior dictadura com a referent d’intolerància i autoritarisme.

Etiquetes de comentaris: 7, l'Espurna, Memòria Històrica

Llegir més

Adoni González. Lluitador antifranquista, expres polític, activista de CCOO i ex-membre d'Amics de la UNESCO


(Algunes) Efemèrides necessàries a considerar:
La història i els seus edeveniments transcorren en l’espai-temps, ambdós emmarquen el com i el quan.
Febrer 1939, Francisco Franco, “Caudillo de España por la Gracia de Dios” (segons monedes de l’època, amb el beneplàcit de l’Església), i “Centinela de Occidente” des del reconeixement per part del govern nordamericà.
1er de desembre del 1948. Les NNUU proclamen la Declaració dels Drets Humans (DD.HH.).
14 de desembre del 1955. Amb el suport dels EUA i els seus satèl·lits Espanya s’incorpora al si de les NN.UU.
1958. Decret de la Llei de Convenis Col·lectius pel qual els treballadors i empreses poden negociar salaris i ritmes de treball. Va ser inici de les lluites obreres per millorar les seves condicions de treball i salari.
1962. Vaga a la mina “La camocha” (Astúries). Es constitueix la primera Comissió Obrera, de vida efímera.
El 4 de juliol del 1963 la mina “La Camocha” novament en vaga contra diverses sancions.
El 2 d’octubre del 1963, una comissió obrera – ja estable - de miners visita el ministre José Solís. Les seves reivindicacions són: reincorporació dels acomiadats per les vagues, tornada dels deportats i alliberament dels detinguts.
2/XI/1963. Es crea el Tribunal d’Ordre Públic (TOP).
El 1964 les Comissions Obreres (CC.OO.) han arrelat fermament en tot l’Estat.
Entre el 1958 i el 1975 hi va haver 11 estats d’excepció. Un d’ells el del 8 de juny del 1962, fins al juny del 1964.

Salt qualitatiu
Si abans del 1964 la resistència en centres de treball i localitats contra la dictadura havia recaigut gairebé en exclusiva en el Partido Comunista de España i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, sense oblidar algunes accions minoritàries de la FAI i grups nacionalistes, l’aparició de CCOO va comportar que a partir d’aquell moment recaigués sobre elles el gruix de les lluites obreres i populars.
Prenent com a marc d’exposició Catalunya, la incorporació a CCOO de desenes de treballadors i dirigents catòlics seglars i sacerdots obrers integrats a la HOAC i la JOC: Alcázar, Manuel Murcia Ros, Joan Carreras, Mossèn Vidal, Joan Morán, García Nieto,… i de múltiples joves que es formaven a escoles professionals com era l’Escola Professional del Clot, van facilitar espais i cobertures per a reunions i assemblees, van cedir les seves impremptes per a l’edició de butlletins i octavetes i la inestimable ajuda d’una estructura que va col·laborar en la sortida clandestina cap a l’exili.
CCOO, majoritàriament, així com els sindicats universitaris FUDE i SDEUB, van ser els artífexs del gran salt qualitatiu en la lluita contra la dictadura. Entre el 23 d’abril i el 20 de desembre del 1964 i 1976, el TOP va dictar 3798 sentències, d’elles 1294 (34%) en els anys 1974/75 i 76, que denoten el gran augment d’oposició al règim i el potencial de canvi que significaven. (En la 1a o 2a setmana de maig del 1968, la revista “Cambio 16” va publicar una entrevista a l’ambaixador dels EUA en la que ja preveïa la necessitat de canvi del franquisme. La malaltia del dictador i la seva oportuna mort, possiblement van evitar el canvi de règim més gran que la burgesia més intel·ligent volia evitar).
En aquest periode l’església catòlica assumeix la Declaració Universal dels Drets Humans de les NN.UU. a través de l’encíclica “Pacim in Terris” (abril del 1963) apartat “Senyals dels temps” (143); i donar suport a les “Relacions entre catòlics i no catòlics” (157). Aquesta encíclica va ser donada a conèixer 43 dies abans de la mort d’en Joan XXIII i ja greument malalt.
Les coincidències entre les línies programàtiques de CCOO: “Front el futur del sindicalisme”, apartats 2, 5 i 7 de data 31 de març del 1966 i a la introducció del text de “Què són les Comissions?” de juny del 1966, van motivar que en gran mesura, tant els treballadors com els seus advocats duessin a terme, uns les seves lluites i altres les seves defenses, prenguessin com a referència les distintes encícliques papals, i sobretot i en particular per la immediatesa de les del Papa Joan XXIII, “Pacem in Terris” de la que ja hem fet referència i “Mater et Magistra (A tots els treballadors del món)”, publicada el 15 de maig del 1961 i que actualitzava la del Papa Lleó XIII “Rerum Novarum (Sobre la situació dels treballjadors)”, publicada el 15 de maig del 1891.

Què justifica la major acollida de les encícliques papals a la pròpia Declaració dels Drets Humans?
1) En “Pacem in Terris” estan implícitament recollits.
2) L’Estat espanyol es declarava catòlic, la qual cosa convertia en una enorme contradicció el seu comportament atacant persones que demanaven i defensaven allò que les encícliques recollien. Aquesta situació aguditzava les contradiccions església-franquisme.
3) La dictadura va reprimir amb la mateixa ràbia creients i no creients.
4) L’Alt Comissionat de les NN.UU. per als DD.HH. no poden intervenir de mutu propi ni petició de part. Han de ser tercers països o organitzacions qui ho sol·licitin. I el govern dels EUA no ho permitia.

Recuperant la introducció sobre l’espai i el temps, és fàcil comprendre perquè durant el periode històric que inclou des de la proclamació dels DDHH per la NN.UU. fins a la fi de la dictadura del general Franco, es fes més insistència a les encícliques, ja que “Pacim in Terris” ja la incloïa explícitament.

Etiquetes de comentaris: 7, l'Espurna, Memòria Històrica

Llegir més

Luz Helena Ramírez Hache, Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat

La sola existència d’un grup d’organitzacions i persones que és reclamen víctimes de l’Estat i que assenyalen que la impunitat i el terror formen part estructural d’un sistema polític, són evidència clara de la inexistència de democràcia en un país.
Malgrat que l’ús d’estratègies de terror utilitzades de manera sistemàtica contra el moviment social i polític d’oposició, és potser la característica més evident d’un estat de coses injust, caldria assenyalar d’altres elements estructurants del sistema polític colombià que en suma permeten afirmar que lluny de ser un estat democràtic, el colombià és un estat terrorista.
En parlar de Colòmbia és freqüent escoltar que és la “democràcia més estable i antiga de la regió”. Aquesta afirmació se sosté sobre la inexistència de règims militars de facto en moments en els que en la majoria de països de l’Amèrica Llatina vivien dictadures. La realitat és que des del poder civil s’ha construït no només una bastimentada legal de persecució al moviment social i d’oposició, sinó que aquest s’ha mantingut en un discurs legitimador de l’ús de la força en el control de la protesta social, fent de la violència l’única resposta als reclams de millors condicions de vida per als pobladors. Des de l’actuació de governs civils, elegits en processos electorals formals, s’ha atacat de manera criminal qualsevol expressió política dissident als poders bipartidistes establerts. Aquesta situació es manté fins al dia d’avui.

Tampoc no es pot donar de banda que la repressió ha estat la millor eina per mantenir i aprofundir un model econòmic excloent, que prioritza les forces del mercat sobre els drets de la població, i que des del 1990 ha permès la implementació del neoliberalisme.

En la present ponència s’enuncien breument alguns elements característics de l’Estat colombià i de les seves estructures polítiques, que permeten afirmar la inexistència d’un sistema polític democràtic i modern, així com algunes de les seves conseqüències, es descriu el paper que estan jugant les diferents expressions del moviment social i polític alternatiu, i per últim, algunes propostes que des del moviment de Víctimes de Crims d’Estat s’estan construint, en particular dirigides al canvi d’estructures de poder que garanteixen la no repetició dels horribles crims dels que ha estat víctima el poble colombià.
El punt d’anàlisi del que es parteix és que l’Estat representa el sector que té al seu favor la correlació de forces, i que expressa en la seva estructura, els interessos econòmics i polítics dels sectors dominants. En aquest sentit, a Colòmbia l’estat expressa un model econòmic determinat, que afavoreix l’enriquiment de determinats sectors i les estructures polítiques busquen la permanència del statu quo.

Tot i que a Colòmbia hi ha de manera formal les premisses bàsiques d’un estat modern, els fets contradiuen la teoria. Reformes com la distribució democràtica de la propietat rural, la secularització de l’estat, la divisió i el control entre les branques del poder públic, i la supremacia del poder civil sobre el militar han quedat ajornades dramàticament. Situació que lluny de resoldre’s per avançar en la solució dels problemes estructurals que van donar origen al conflicte armat intern, amb les polítiques antiterroristes i militarització creixent de la societat, aprofundeix en els problemes estructurals de Colòmbia.

L’Estat colombià: Un Estat antidemocràtic i criminal

A continuació es descriuen breument algunes característiques del sistema polític colombià.
- Presidencialisme i predomini del poder executiu sobre les altres branques del poder públic. La història de les institucions polítiques colombianes han estat cenyides a l’excessiu presidencialisme i la ingerència de la branca executiva en les altres branques del poder. Actualment el President de la República incideix en la conformació de les ternes per als magistrats de les altes corts[1], així com en la terna per al Defensor del Poble[2], a més, la major part de la història recent, a Colòmbia s’han aprovat permanents estats d’excepció, en els que l’Executiu ha tingut la facultat no només de retallar la vigència de certs drets polítics, sinó la de realitzar modificacions en l’estructura dels poders públics i dictar altres normes, suplantant de fet el legislatiu. Aquesta figura s’ha enfortit amb el president Àlvaro Uribe en la mesura en què ell, en els seus actes de govern, ordena detencions, obertura d’investigacions, absol delinqüents i qüestiona les decisions judicials.

- legitimitat de l’estat i absència de condicions de vida digna de la població. La tradició jurídica i política parla de la legitimitat en l’ús de la força i com aquesta radica en l’existència d’un ordre just. L’adequació permanent de la legislació interna en benefici dels interessos dels grans grups econòmics i les condicions creixents de pobresa de la població són evidència de l’existència d’un ordre social injust. La total inexistència de garanties per a l’organització social i l’exercici de l’oposició política que se sostenen sobre les dades de desaparicions, amenaces i assassinats de líders populars, del que en reten compte les estadístiques oficials i d’organismes multilaterals, així com les denúncies realitzades des de les organitzacions socials, reten compte d’això.

- No hi ha monopoli de les armes i de l’aparell repressiu per part de l’Estat. Històricament el tractament que ha rebut la protesta social a Colòmbia ha estat la d’“amenaça a l’ordre públic”. Això ha permès la construcció d’un discurs legitimat des de l’establiment que relaciona qualsevol expressió de mobilització popular amb la insurgència. L’existència d’elits polítiques i econòmiques que no han estat disposades a resoldre les greus problemàtiques d’injustícia i desigualtat en el país han estat acompanyades del militarisme i la repressió, pràctica antidemocràtica que ha estat encoratjada i amb el suport pel govern nord-americà.

A Colòmbia les teories de seguretat nacional[3] i d’enemic intern[4] es van desenvolupar des del poder civil, sense que fos necessària l’existència d’una dictadura militar per a la seva aplicació.

Els mecanismes il·legals de repressió contra els camperols ja havien estat utilitzats pels gamonals i grans terratinents, permetent l’apropiació violenta de zones senceres del país[5]. Les actuacions d’aquests grups delinqüencials es van fer a l’empara de l’estat i dels factors privats de poder, però és a partir de la implementació de les directrius de seguretat nacional – en la lògica de “treure l’aigua al peix” - que es fa sistemàtic l’ús de la violència política contra les organitzacions socials i populars, i els potencials grups polítics d’oposició.

El desenvolupament d’aquestes orientacions va permetre l’aparició de bandes paramilitars que involucren els civils en tasques de seguretat i d’intel·ligència sota la tutela de les forces armades[6]. El paramilitarisme que en un primer moment va tenir un objectiu contrainsurgent, a partir dels anys 90 principalment, amb l’aparició d’un nou sector econòmic i polític que sorgeix amb els diners del tràfic de drogues il·lícites, fa complex el fenomen paramilitar. Les aliances entre sectors militars; econòmics (nacionals i transnacionals, amb interessos en l’extracció de recursos) i polítics conservadors; expliquen l’enfortiment del paramilitarisme com un factor de poder que actualment s’expressa en la direcció de l’Estat i en el control de renglons sencers de l’economia legal i il·legal a Colòmbia.

Els mecanismes de terror han estat acompanyats per una justícia inoperant. La impunitat supera el 99% en les violacions greus als drets humans i crims de lesa humanitat.

L’ús del terror per part de l’Estat colombià, que també ha inclòs mecanismes legals com la criminalització de la protesta social, les detencions massives i arbitràries, l’estructura judicial que empara la impunitat, la justícia penal militar, els llistats d’intel·ligència militar del que es nodreixen les llistes d’extermini, i l’ús de grups paramilitars, han construït un eficaç aparell de dissuasió i d’eliminació d’estructures organitzatives i polítiques senceres[7].

En el desenvolupament de la lluita antiterrorista dels que el govern colombià n’és el primer promotor a l’Amèrica Llatina, ha significat un augment de la repressió a la lluita social. Les veus oficials insistentment posen el moviment social al costat dels “terroristes”, justificant l’atac legal i paralegal als seus líders, desconeixent de tall la justícia de les exigències socials de millorament de les condicions vitals i de defensa dels recursos naturals, que venen sent lliurats a les multinacionals per a la seva explotació, comprometent l’existència no només de pobles originaris, de comunitats camperoles i afro-colombianes, sinó fins i tot la biodiversitat i l’harmonia amb l’entorn.

La vinculació de funcionaris d’amplis sectors de les branques del poder públic a Colòmbia amb el paramilitarisme i els negocis il·lícits, així com la corrupció imperant en la gestió dels recursos públics, l’ús de l’Estat per a finalitats privades, permeten afirmar fins i tot que a Colòmbia s’ha gestat un Estat mafiós.
El paper de les organitzacions socials i de la lluita popular en la construcció de la democràcia
L’ús extensiu i sistemàtic del terror contra totes les expressions d’inconformitat social a Colòmbia, ha portat a una qualificació política del teixit social. En aquest sentit, tot i que les reivindicacions populars inclouen en un primer moment la millora de les condicions reals de vida (de condicions laborals dignes, distribució democràtica de la propietat de la terra, enfortiment de la funció social de l’Estat, defensa de territoris i de recursos naturals) han estat incorporats a l’agenda social exigències de transformacions democràtiques en el règim polític.
Dins de les banderes de lluita s’hi inclouen la solució política negociada al conflicte armat, la desaparició dels esquadrons de la mort, l’exigència del reconeixement de la legitimitat de les organitzacions sindicals, camperoles, estudiantils, de dones, indígenes, de víctimes, etc., i de la seva importància en un sistema que s’anomeni democràtic; la vigència dels drets humans, la independència de la branca judicial, entre altres.
Des del moviment popular es reconeix que els grups guerrillers van tenir el seu origen en l’estructura injusta del sistema polític i econòmic nacional, i que només la solució de fons a aquesta problemàtica permetrà la solució real del conflicte intern. D’aquesta solució en forma part també la construcció d’un model econòmic que giri al voltant de la satisfacció dels drets humans de la població.
Les reivindicacions polítiques dels sectors socials van més enllà de les reivindicacions particulars. Les transformacions democràtiques a Colòmbia tenen relació directa amb la supervivència del moviment social.
Les garanties de la no repetició dels crims de lesa humanitat i de les violacions greus als drets humans formen part de la construcció d’una veritable democràcia a Colòmbia, i no la seva existència merament formal, en la que l’exercici de la democràcia es fa fent una crida a participar en les votacions per a elegir a aquells que ocupen els alts càrrecs nacionals i regionals, perquè fins i tot aquest sol exercici ha estat tenyit de sang, ja que els polítics tradicionals també han utilitzat el terror per fer-se els càrrecs d’elecció popular[8].
Algunes propostes des del Moviment de Víctimes que van en direcció de garantir la No repetició de violacions als drets humans.
Reivindicacions generals que es relacionen amb la democratització de l’Estat colombià i que busquen la no repetició dels crims contra la humanitat, es relacionen amb: la depuració dels informes de seguretat dels organismes d’intel·ligència de l’Estat, que excloguin els lluitadors socials i defensors de drets humans, que són en aquests llistats amb ocasió de la seva activitat de política de defensa dels drets polítics i civils i dels DESC; garantir les condicions de la independència i autonomia de la branca judicial i en particular les que permetin la seva actuació de sanció i investigació de les greus violacions als drets humans; garanties efectives per a l’oposició política (que inclou l’accés a recursos econòmics i als mitjans de comunicació) i a la mobilització social; eliminació de la justícia penal militar i judici dels delictes comesos per la força pública per part de la justícia ordinària.
Les següents propostes estan contingudes en un projecte de llei radicat l’any anterior en el Congrés, construït en el MOVICE[9], i que formen part de l’estratègia de no repetició[10].
- Elevar a rang constitucional els drets de les víctimes a la veritat, la justícia i la reparació integral.
- Pèrdua del dret a ser elegit de qualsevol persona que hagi estat condemnada per comissió de delictes greus contra la humanitat.
- Prohibició expressa als funcionaris públics de tolerar, consentir expressa o tàcitament, donar suport, afavorir, instigar, col·laborar o participar en la creació, promoció o activitats de grups paramilitars. La sanció inclou la pèrdua de drets polítics.
- Prohibició sense excepció de qualsevol delegació, per via executiva o legal, de la força pública a particulars, i en especial a grups paramilitars i mercenaris, així com l’actuació encoberta d’agents estatals en nom d’aquests grups.
- Retornar el monopoli de la força a l’Estat. És un component fonamental de les víctimes de crims contra la humanitat i genocidi.
- Separar del servei de qualsevol membre de la força pública del que hi hagi indicis d’haver tolerat, consentit expressament o tàcitament, recolzat, afavorit, promogut, instigat, col·laborat o participat en la creació o activitats de grups paramilitars.
- Els vincles establerts pels membres de la força pública amb els grups paramilitars, sota cap circumstància, poden ser considerats com a delictes relacionats amb el servei, per tant, no poden ser investigats per la justícia penal militar.
- Sota cap circumstància els particulars poden substituir la força pública. En cap cas es pot autoritzar la tinença i portada d’armes de guerra o d’ús privatiu de la força pública als particulars. De la mateixa manera, prohibir la delegació a particulars de la prestació del servei de seguretat, o la participació de civils en activitats d’intel·ligència militar i policial.


[1] Cort Suprema de Justícia, Cort Constitucional, Consell Superior de la Judicatura.
[2] La Defensoria del Poble va ser una institució creada a partir de la Constitució del 1991, que forma part dels organismes de control.
[3] “La doctrina de seguretat nacional és una concepció militar de l’estat i del funcionament de la societat, que explica l’“ocupació” de les institucions estatals per part dels militars”. En La inseguridad de la seguridad, Leal Buitrago Francisco, Editorial Planeta, 2006. Pàg. 27.
[4] “Els Estats Units van iniciar en els anys cinquanta, durant l’època de l’anomenat macartisme, el trasllat de la Guerra Freda a les societats llatinoamericanes. A diversos països es va acabar legitimant també la militarització de la política interna”. Ibid, pàg 27.
[5] L’anomenada violència liberal conservadora que s‘ubica entre el 1948, amb l’assassinat del cabdill Jorge Eliecer Gaitán, i el 1958, amb l’acord del Front Nacional. El Front Nacional va ser un acord entre els partits tradicionals, Liberal i Conservador, que va durar fins al 1974, i va consistir en l’alternança en el poder per períodes presidencials de 4 anys. El període conegut com la “violència” va deixar víctimes que es compten per milers (es parla d’unes tres-centes mil) i va deixar en el país una nova organització territorial, desposseint els camperols de vastes zones productives ubicades als departaments del Valle del Cauca, Tolima, els Santanderes, Boyacá i Cundinamarca fonamentalment, i que els va desplaçar cap a zones de colonització.
[6] Decret 3398 de 1965, convertit en legislació permanent amb la Llei 48 del 1968. Decret 535 de 1993 i el 356 del 1994. En aquestes lleis i decrets s’orienta la formació de grups de civils armats que serveixin com a suport a les tasques de les forces militars en operacions de seguretat, per a això es contempla entrenament i dotació per part de l’exèrcit i la policia.
[7] El Projecte Colòmbia Nunca Más va documentar més de 40 mil crims de lesa humanitat comesos per l’Estat entre el 1966 i el 1998. Actualment la Unión Patriótica avança una demanda per genocidi polític .
[8] D’això en reten compte els més de 70 parlamentaris investigats per l’anomenada “parapolítica”. Molts d’ells estan detinguts en l’actualitat. El càrrec sota el qual s’investiguen és el de concert per a delinquir agreujat. Més del 90% dels parlamentaris investigats pels seus vincles amb el paramilitarisme són de la coalició de govern. Cal esmentar que en el parlament s’estan aprovant lleis que van en detriment dels drets dels colombians.
[9] Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat (Colòmbia)
[10] Veure “Ocho estrategias de lucha contra la impunidad, aprobadas en el Tercer Encuentro”, realitzat a Bogotà el 9 de juliol del 2006. http://www.movimientodevictimas.org/

Etiquetes de comentaris: 7, Internacional, l'Espurna

Llegir més

Rahmani Messaouda. Membre de la Comissió Executiva Nacional de la UGTA. Presidenta de la Comissió de dones Treballadores de Wilaya d’Alger

És per a mi un honor i un privilegi el poder dirigir-me a vosaltres. M’alegro de la possibilitat que se m’ha ofert de poder parlar de l’experiència del meu sindicat en la lluita contra les discriminacions en el món del treball i al mateix temps conèixer-ne d’altres que es produeixen sobre la qüestió dels drets dels treballadors.

M’expresso, doncs, com a sindicalista de la Unió General de Treballadors Algerians, la més històrica de les organitzacions sindicals algerianes i la més important amb una mica més d’1,6 milions d’afiliats dels quals uns 150.000 són dones.

Abans d’abordar el tema d’aquesta trobada, permeteu-me dir-vos tan sols unes paraules sobre el meu país, Algèria, que ha evolucionat aquests darrers anys en un context sociopolític difícil.

Ho sabeu, Algèria ha viscut durant més d’una dècada una situació de vulnerabilitat extrema, marcada per una crisi econòmica sense precedents, a la qual s’hi ha afegit el dolor i la por exercits per un integrisme islamista inhumà que ha determinat sense penediment les seves millors criatures (intel·lectuals, metges, periodistes, joves, dones, nens...).

El poble algerià i sobretot els treballadors i les treballadores han expressat un refús clar a la destrucció de la seva eina de treball i l’intent de fer fracassar la república.

Cal precisar, però, que una part important de la responsabilitat de la tragèdia algeriana incumbeix també determinades potències estrangeres que han acollit, format i acompanyat proporcionant armament fins a Algèria centenars d’il·luminats, assistint-los políticament i amb mitjans en el seu objectiu de destrucció d’Algèria.

L’objectiu que se cerca és la paralització i la seva eliminació de l’escena internacional, mentre això sigui possible, submergint la seva població en el caos. Per altra banda i com que les desgràcies no venen mai soles, el meu país ha patit també al nord un terratrèmol de gran magnitud i inundacions mortíferes, causant la pèrdua de milers de persones i deixant-ne moltes sense aixopluc.

Actualment, Algèria es recupera a poc a poc dels seus entrebancs i, sobre el pla econòmic, les exportacions d’hidrocarburs rauen com a principal motor de l’economia, i els índex macro financers per a l’any 2008 confirmen un superàvit.

No obstant, les Indústries Manufactureres, especialment l’agro-alimentària i les de la pell i la roba, estan en greu crisi a causa de l’existència de productes importats i dels aparells de producció nacional obsolets.

A més, hem passat d’una economia dirigida a una economia de mercat amb tot el que això comporta de desreglamentació, especialment per l’abandonament de les feines permanents i la sistematització de les feines temporals.

I aquestes grans transformacions econòmiques han generat tensions que s’han focalitzat sobretot en les dones, realitzant l’escàs treball, precari i no assegurat, exposant milers de dones a l’assetjament sexual en l’entorn professional i amb el xantatge com a contrapartida.

La feminització creixent de la mà d’obra constitueix actualment a Algèria una realitat sorprenent.

Aquesta presència en el món del treball no només està dirigida pels factors o les obligacions econòmiques sinó també per una nova percepció i aspiració de la dona sobre el paper i el lloc que elles volen ocupar a la societat. Es tracta realment d’un actor econòmic el que les dones intentin sobresortir actualment en el món del treball.

Elles ja han demostrat anteriorment les seves capacitats per imposar respecte, ja que han donat la sang per la independència del país i s’han enfrontat al terrorisme islamista atès que es tracta de salvar la nostra república.

Gràcies a la generalització de l’ensenyament, una gran majoria ha accedit als estudis; aprofitant els avantatges que l’ensenyament els podia oferir, els oficis en tots els sectors, amb una predilecció en el sector de l’educació, la sanitat, l’audiovisual, la magistratura i alguns d’altres sectors que fins ara estaven reservats als homes com són l’exèrcit, la policia, el transport ferroviari, l’hostaleria, etc.

Les reivindicacions actuals de les treballadores

La treballadora actual reclama del sindicat que li reconegui la importància i la qualitat del treball de la dona i la seva contribució a l’economia nacional, que vetlli perquè se’ls respectin els drets normatius i que situï en el nucli de la seva acció la qüestió de la igualtat de possibilitats entre els homes i les dones en el treball i en el sindicat en el qual malgrat tot segueix relegada a funcions de segon terme.

Que vetlli pel seu honor i que aporti respostes a les seves preocupacions:

- Com viure dignament quan es tracta d’una dona que necessita una feina i no la troba?
- Com conciliar vida professional i vida familiar quan hi ha manca de llars d’infants?
- Com tenir ambició professional quan persisteix un context social hostil per a l’accés a llocs de responsabilitat?
- Com fer-se respectar quan és substituta, no declarada o contractada amb contracte temporal?

Aquestes són algunes de les preocupacions de les treballadores i és justament per trobar respostes a aquestes inquietuds que la meva organització planteja la qüestió de la igualtat d’oportunitats entre homes i dones al nucli del combat sindical i també com a la seva raó de ser.
Aquest principi forma part d’un debat sindical apassionat, ja que són sempre les dones sindicalistes les que pràcticament soles s’han organitzat per defensar el seus drets, exercir determinada influència, canviar les mentalitats i combatre els persistents obstacles cap a la plena igualtat; i encara són elles les que elaboren i suggereixen les polítiques en matèria de formació sindical per tal de sensibilitzar les treballadores en els seus drets i sobre la manera d’exercir-los.

I és just que la UGTA militi per un principi fonamental, el de combatre les desigualtats i la marginació, millorar les condicions de vida i de treball dels treballadors i treballadores i construir un sindicat modern.

Però el context actual ens situa davant de problemes complexos, les conseqüències dels quals estan encara reabsorbides: es tracta de posar al centre de la lluita sindical nombroses prioritats, esmento per exemple:

- Un terrorisme residual que persisteix arreu per l’existència de focus de violència i de mort amenaçant la vida d’homes i de dones, així com les seves eines de producció.
- Una crisi econòmica que ha posat en entredit un cert nombre d’experiències en les que els programes de privatitzacions de l’empresa econòmica pública són responsables de la reducció de milers de treballadors i el creixement considerable del nombre de jubilacions anticipades.
- Un front social en efervescència per l’erosió del poder adquisitiu de les famílies, lligat a una economia en crisi.
- Un treball informal, veritable fenomen social, derivat de feinetes de subsistència.
- L’atur dels joves i de les dones, que encara persisteix.
- Abandonament del treball indefinit i la sistematització dels contractes temporals, exposant els treballadors i les treballadores a una pressió intolerable de xantatge i precarietat en un entorn hostil per a l’exercici del dret a l’activitat sindical.
- Un fenomen d’immigració clandestina per mar en embarcacions lleugeres anomenades “harraga”.
- Inversors estrangers suposadament portadors d’esperances, que triguen a venir, excepte el sector d’hidrocarburs, alguns segments de telefonia i la gestió d’hotels de luxe.

A tot això s’hi ajunta la qüestió dels drets de la dona treballadora. El que pateixen les treballadores algerianes són els prejudicis negatius, que entren en contradicció amb les disposicions contingudes a la constitució i el dret al treball.

La discriminació, cal precisar-ho, no la trobem en els salaris, però sí en el desenvolupament i en l’evolució de la carrera professional, especialment en el sector privat.

El mitjà professional, minat per les pràctiques discriminatòries, que les sindicalistes qualifiquem de discriminació indirecta, discreta, ensolapada i que es manifesta per comportaments que obstaculitzen la participació igualitària entre dones i homes.

Sapigueu que actualment encara, a titulació igual i competència igual, les dones i els homes no tenen mai la mateixa trajectòria professional.

En una contractació o davant una vacant en un lloc de treball, es continua preferint un home a una dona.

Per altra banda, l’accés a llocs de responsabilitat no és una excepció, ja que se segueix pensant que les dones no serveixen per a dirigir, ni estan fetes per al comandament. I és per als milers de titulades el famós “sostre de vidre”, aquesta barrera invisible que impedeix les dones i els homes avançar en la carrera professional al mateix ritme.

L’assetjament sexual en el mitjà professional es manifesta també com una amenaça en la promoció de les dones, i és l’atemptat més intolerable a la dignitat i a l’honor de les treballadores. Efectivament, gràcies a la mobilització militant hem trencat el tabú que envolta aquest fenomen, i el 2004 vam obtenir una esmena al codi penal que ho penalitza.

Evidentment, Algèria ha ratificat nombrosos mitjans internacionals de l’OIT, especialment el conveni 100 sobre la igualtat de salari, els convenis 111 contra les discriminacions, així com la de les nacions unides: la CEDAW.

D’altra banda, la constitució algeriana i la legislació nacional no manifesten cap tipus d’ambigüitat pel que fa a la igualtat d’oportunitats entre homes i dones.

Però legislar i ratificar no ho és tot, més enllà de les lleis calen altres mecanismes de posada en marxa per tornar concretament i efectivament al principi d’igualtat en el treball, calen polítiques voluntaristes ofensives per canviar la realitat i les pràctiques negatives; per què, com emancipar-se del model de vida tradicional si hi segueix havent els obstacles a la participació econòmica de les dones?

Treballarem en la meva organització per fer efectiu l’article 4 de la CEDAW, que invita les signants del conveni a adoptar mesures temporals per fomentar la paritat, ja que estem convençudes que la política de quotes pot ser un accelerador del procés de transformació de les mentalitats.

Donem suport a la formació sindical i a les campanyes de sensibilització, per enfortir la capacitat dels nostres elegits i permetre’ls mesurar els avantatges de la sindicalització i de la integració de les dones al sindicat.

A Algèria la qüestió de la igualtat segueix sent un tema central, difícil, delicat; es poden trobar determinades sensibilitats retrògrades, ja que la divisió tradicional dels rols persisteix de manera profunda i està arrelada en els usos i els costums.

Però no tenim altra elecció que prosseguir amb aquesta acció conforme als objectius estratègics de la promoció del treball decent, des del moment en què comptem amb un arsenal jurídic incontestable: la llei fonamental algeriana, la llei del treball i els convenis de l’OIT ratificats, així com el conveni multilateral: el conveni anomenat de Copenhague del 1979 sobre l’eliminació de qualsevol discriminació pel que fa a la dona CEDAW.

Ja que la lluita contra les discriminacions és un combat fonamental que ens preocupa a tots, és indissociable de la lluita contra la injustícia i la pobresa. Al meu sindicat considerem que no hi ha descans mentre no haguem eliminat aquests obstacles que s’oposen al ple reconeixement de la igualtat entre els homes i les dones. En això hi va la credibilitat de la nostra organització i el grau de democràcia que s’hi practica.

La tolerància, el respecte a la diferència, la igualtat d’oportunitats de treball, concerneixen els drets fonamentals i la dignitat de cadascun de nosaltres.

Us agraeixo la vostra atenció.

Etiquetes de comentaris: 7, Classe Obrera, Internacional, l'Espurna

Llegir més

"Per a mi, i per als nostres precursors socialistes, socialisme i democràcia són sinònims"

Entrevista a en Samir Amin

Àngels Martínez Castells
Economista i professora de la UB
L'ESPURNA
Transcripció del francès: Rosario Cunillera i Pilar del Amo
Correcció: Mar Olivé


Àngels Martínez Castells- Bon dia, Samir Amin, és un plaer que sigui a Barcelona entre nosaltres. Hi ha moltes coses que ens agradaria saber de vostè i del seu pensament, però una de les qüestions importants i per la qual començarem l’entrevista és la defensa que fa del socialisme. Una de les coses que més m’ha agradat del que li he llegit és que de la mateixa manera que no anomenem al capitalisme post-feudalisme, moltes persones s’obstinen a anomenar el que ve després del capitalisme com a post-capitalisme en lloc d’anomenar-lo simplement socialisme? Ens ho podria explicar?

Samir- Sí, bon dia, gràcies per aquesta entrevista, moltes gràcies Àngels. S’han de dir les coses pel seu nom: post-capitalisme no queda clar què vol dir.
Un règim, un sistema post-capitalista un se’l pot imaginar encara pitjor que el capitalisme. Nosaltres volem un post-capitalisme millor que el capitalisme i no hi veig un altre nom per donar-li que el nom històric que se li ha donat, és a dir, socialisme.
Per què el socialisme no té alternatives? La senyora Thatcher deia del capitalisme: “no hi ha cap altra alternativa que el capitalisme”. I jo dic, no hi ha cap altra alternativa que el socialisme. Socialisme o barbàrie, com deia la Rosa Luxemburg ara fa un segle.
Per què el socialisme? Perquè hem arribat a un estadi en el desenvolupament del capitalisme en què un grapat de monopolis, anomenem-los oligopolis si voleu, un grapat de grans grups financers industrials integrats controla gairebé totes les decisions fonamentals. No hi ha la possibilitat de pensar un sistema post-capitalista millor sense abolir la propietat privada d’aquests grans grups, que controlen el 90% de la decisió econòmica social i política a escala mundial arreu. No hi ha cap altra alternativa que expropiar aquesta propietat privada que al cap i a la fi és un bé comú. I per què? Perquè tenim l’evidència que hi ha un conflicte fonamental entre els interessos privats dels qui controlen els oligopolis i l’interès públic, l’interès dels pobles, l’interès dels treballadors. Cal reconèixer-ho. I abolir aquesta propietat privada no vol pas dir fer un estatisme també horrible. Vol dir entrar a la llarga construcció de la socialització de la propietat dels grans mitjans de producció, i això s’anomena socialisme.

El socialisme ja compta amb una història al seu darrera, la història del socialisme utòpic, la història del marxisme, la història de la Primera Internacional, la història posterior de les Internacionals successives incloent la història de les seves desviacions, de les seves degeneracions, fins i tot els seus crims. No hi ha cap història en què una banda sigui exclusivament positiva. Hem d’intentar seguir aquesta història fent-ho millor, així ho espero. No es tracta de rehabilitar el terme socialisme tot agitant banderes vermelles, sinó que cal fer entendre que no hi ha cap altra alternativa realment humana que respongui al que demanen els pobles, al que volen especialment els joves, un món millor, un món en què un se sent més lliure, un món en què la personalitat es pugui desenvolupar més.
El vell Marx va escriure moltes coses sobre aquests problemes. Crec que també s’hauria de rellegir i comprendre que la fórmula definitiva del socialisme no ha estat descoberta en un moment donat i no hem de fer més que aplicar-la, és una creació constant.


Àngels- M’ha agradat molt que parlés de socialisme o barbàrie, l’antiga frase de la Rosa Luxemburg. També he llegit de vostè una altra frase: DAVOS o CAOS, tot i que aquesta afirmació pertany als qui creuen que la història ha acabat amb la mundialització. I això em porta a les crítiques que venen del feminisme a l’home de Davos.
L’home de Davos no és només aquest ésser excessivament neoliberal que creu en el mercat per damunt de tot, que el mercat s’autoregula i que el mercat sortirà triomfant, sinó que deixa de banda una part molt important de la població que són les dones, i les aportacions que les dones fan al món, a la societat i al progrés. És per això que en aquesta alternativa al socialisme que vostè proposa hi veig, en part, una ampliació enorme de la democràcia, de dur la democràcia econòmica i social a primer pla, és a dir, a l’avantguarda de les necessitats socials. Està d’acord en què el socialisme que vostè presenta és de fet una extensió de la democràcia cap als àmbits als que malauradament avui en dia encara no ha arribat?

Samir- Per a mi, i no només per a mi sinó també per als nostres precursors socialistes, des dels socialistes utòpics passant per en Marx i altres després d’ell i les internacionals successives de grau divers, socialisme i democràcia són sinònims. No es pot pensar en socialisme sense democràcia, la qual cosa no vol dir que les forces socialistes sempre hagin estat democràtiques en la pràctica. I el socialisme implica, exigeix, democràcia. Però quina democràcia? Això s’hauria de discutir.
La fórmula de la democràcia que se’ns proposa per part de les forces polítiques dominants, és a dir les forces del capital mitjançant no només els portaveus polítics de dretes sinó també, malauradament, una bona part de l’esquerra, mitjançant els mitjans de comunicació dominants, mitjançant el discurs repetitiu, és una fórmula d’expressió que redueix la democràcia a, simplement, el reconeixement del multipartidisme i a l’organització i la convocatòria d’eleccions més o menys honestes, més o menys correctes. No és inútil del tot, però sí totalment insuficient. La democràcia no té cap sentit si no s’associa al progrés social, ja no dic ni tan sols al socialisme, mesuro les meves paraules, al progrés social. La democràcia no ha fet progrés en la Història, les conquestes democràtiques són sempre refermades en moments revolucionaris, en els moments de canvis socials en favor de les classes populars. La democràcia burgesa, després de tot, ha estat conquerida per la burgesia contra l’antic sistema de l’aristocràcia. La democràcia popular, la democràcia del poble, no es farà sinó és per la conquesta contra el capital dominant. Així, democràcia ha d’estar associat a progrés social i no dissociat tal com ho està en les fórmules actuals.
Hores d’ara, la pràctica de la democràcia, quan n’hi ha, no tan sols està dissociada del progrés social, sinó que, ho veiem en els fets, està associada a les regressions socials. Aquesta democràcia perd la seva legitimitat i la credibilitat; això es tradueix en una mena de caricatura: vosaltres podeu a Espanya i altres països votar més o menys correctament, més o menys lliurement, no hi ha cap policia rere vostre per donar-vos el sobre que s’ha de posar dins l’urna, però encara que vosaltres voteu blanc, voteu blau, voteu roig, voteu rosa, voteu verd, el resultat és el mateix: el no res. Ës a dir, que el Parlament es reuneix i diu que no poden fer res perquè és el mercat el qui decideix.
Aleshores l’elector podria dir: se m’està tractant com a un ciutadà o potser com a un imbecil, o simplement com a un espectador, un consumidor de política que es fa sense que jo sàpiga com pels qui controlen aquest mercat, és a dir, els oligopolis dels que parlaré després. No dic que els drets democràtics no han estat conquerits, els drets no han estat mai concedits, els drets han estat conquerits pels treballadors. Jo no dic que aquests drets no representin res, no dic això, representen molt però són insuficients. Aleshores, les noves fórmules segueixen ideant com associar la pràctica democràtica, la democràcia, amb el progrés social. I bé, jo diria que és impossible si es considera que la propietat privada en totes les seves formes és intocable i definitiva per a l’eternitat, perquè això voldria dir que el capitalisme és aquí per a l’eternitat com deia la senyora Thatcher i com diuen altres amb “la Història ha acabat”. Associat al progrés social, això vol dir proclamar altres drets: el dret a la vida, a l’alimentació, a l’habitatge, al treball, a l’educació gratuïta per a tots els nens i, en definitiva, el dret a la sanitat, etc.
No n’hi ha prou amb proclamar aquests drets en una bonica carta de declaracions dels drets, cal també pensar les fórmules polítiques i institucionals que en permeten l’exercici efectiu i es vegi aleshores que la posada en marxa efectiva d’aquests drets implica la regulació de la propietat privada en determinats àmbits, i l’abolició de la propietat privada en determinats àmbits, i sempre la socialització. L’elecció és la socialització, ja que el que fa el mercat és desposseir l’individu del seu caràcter de ciutadà per fer-ne un consumidor amb el dret dels consumidors, i jo no sé ben bé què és el que això vol dir.
El dret dels consumidors és el dret que els dóna la seva cartera, òbviament. A la realitat, però, aquest ciutadà està desposseït de la ciutadania veritable, no és un ciutadà veritable, és a dir, no participa en les decisions a tots els nivells que sigui: a la decisió econòmica al lloc de treball, etc. Hi ha, a més l’enorme i gegantí problema de relació entre els homes i les dones i també els nens, el dret a l’alimentació, que vol dir també el dret per als camperols --que representen aproximadament la meitat de la humanitat-- als mitjans no només de sobreviure en la pobresa extrema sinó de millorar les seves condicions de vida. El dret al treball no és només el dret a tenir un treball sinó el dret a un treball que li atorga a la persona la possibilitat de ser feliç, el dret a l’educació etc... i tot això exigeix la socialització per la democràcia. Jo prefereixo dir-ne democratització, és a dir, prefereixo parlar de la democràcia com d’un procés sense final.
No hi ha recepta total per a la democràcia, ni avui ni demà. Crec que la humanitat, la Història de la humanitat no s’acabarà si no és amb el final de la humanitat, però potser la democratització és un procés sense fi. Aleshores, jo parlo de socialització per la democratització en oposició a la socialització pel mercat.

Àngels- Ahir vostè parlava també, i això ens va agradar molt, del virus liberal. El virus liberal, en les formes d’aquesta manera d’administrar el govern, ha arribat en alguns casos a col·locar la “gestió”, sobretot en els governs socialdemòcrates, per damunt de la política, intentant fer una gestió més “eficaç” dels recursos. Així, les persones amb problemes de salut acaben sent “clients” i són anomenats també “clients” pel sistema públic de salut.
Aleshores, en referència al que vostè explicava i que ens situa en la complexitat del segle XXI, el que voldria preguntar-li és si totes les lluites que reivindiquen els drets de ciutadania i denuncien aquest punt de vista que ens situa com a clients dels serveis públics, dels béns públics, en lloc de titulars de drets, no són pas de fet lluites polítiques importants i fonamentals que cal saber unir per aconseguir la lluita panoràmica que permet definir i veure la complexitat del nostre món i els punts en què podem avançar.

Samir- Sí, per a mi no necessàriament totes les lluites, no diria totes, però gairebé quasi totes les lluites són completament legítimes i com a conseqüència han de ser incloses i defensades. Les lluites per la defensa de drets, ja sigui per mantenir aquests drets o ja sigui per conquerir nous avanços, la conquesta de nous drets, la proclamació d’aquests drets i la recerca dels mitjans de la seva posada en marxa; totes aquestes lluites són perfectament legítimes, i són al meu parer lluites polítiques. Que en siguin conscients o no, que ho reconeguin o que no ho reconeguin, són lluites polítiques, perquè la meva definició de política és una definició elevada, és a dir, la gestió no de les coses, sinó de la societat.
No és només l’elecció dels individus, potser fins i tot titelles, que parlen en nom vostre en un parlament qualsevol i que faran o no faran res. No és pas això la política, la política és la gestió de la societat en el seu conjunt, i la gestió democràtica és la gestió a tots els nivells pel poble sencer. Són les lluites polítiques. Actualment del que ens podem penedir és de què el moviment de lluites, que són perfectament legítimes, com ja he dit, està molt fragmentat.
És normal, al començament la gent, els individus, s’enfronten a un problema directe. Un treballador en una oficina que tanca s’enfronta al problema de l’atur demà, una dona amb fills i sense ingressos s’enfronta al risc de perdre l’habitatge i trobar-se al carrer, i la gent que es debat sobre el terreny en què s’enfronta a derrotes immediates tot i que les seves lluites són igualment i generalment defensives. Per què? Perquè els treballadors ja han conquerit, els treballadors i els pobles, un determinat nombre de drets a través de la història. Aquests drets han estat àmpliament qüestionats pel que s’anomena el neoliberalisme que és, de fet, una ofensiva ultrareaccionària. Cal anar a la convergència d’aquestes lluites en la construcció de fronts ofensius, i per tant polítics, d’expressar-se per una alternativa política en el bon sentit del terme.
Sé que molts individus, especialment joves, tenen molta por de la paraula perquè tenen por que els vulguin reclutar en organitzacions que ja existeixen i es serveixin d’ells per servir interessos convencionals o els utilitzin com a forces d’assalt.

Tenen raó de tèmer-ho, però això no vol dir que no sigui necessari que es comprometin; si no estan contents amb els partits que ja hi ha, que creïn organitzacions que els convinguin, potser noves, que ideïn, que participin en la creació..., al cap i a la fi els partits que coneixem no han estat decretats per una força divina, han estat el fruit de conquestes, de lluites de generacions anteriors.

Àngels- Així doncs, crec que el que li demana a la joventut, a més del seu compromís, és també l’atreviment de pensament i acció. És això el que vostè diria als joves?

Samir- Sí, absolutament. Atreviment, més atreviment, però també reflexió, audàcia i també reflexió, valentia però no temeritat. No es tracta de fer qualsevol cosa per satisfer l’ego, es tracta de pensar i fer coses que siguin eficaces, eficaces en el bon sentit del terme, no en el sentit oportunista de la petita eficàcia. I per a això cal reflexionar, cal llegir, cal estudiar, cal no menysprear els avantpassats, aprendre’n, però també comprendre els límits i els errors, intentar fer-ho millor i debatre; debatre sense complex d’inferioritat, sense reticència en la crítica i l’autocrítica però sense complaença, i també sense polèmiques inútils, sense insults que no permeten avançar. Debatre per tal de participar en la creació audaç de les solucions adequades a les desfetes a les que els pobles s’enfronten actualment.

Àngels- Quan vostè diu que la transformació pot durar molt de temps, és perque la transformació arreli bé, fent les coses ben fetes. Però això pot portar molts joves, en certa manera, a abstenir-se i pensar “bé, com que jo ja no ho veuré, que siguin els altres els qui ho facin”. Que els diria vostè a aquests joves per no deixar a altres l’opció de comprometre’s?

Samir- Jo diria que els joves en particular, i els que no ho són tant també, que ja participen en la transformació del món tot i que no en siguin conscients. En principi hi participen. En el seu conjunt als joves no els agrada gens el sistema en el qual viuen. En són molt crítics amb tota la raó. Quan se’ls parla que aquest sistema permet l’expansió de l’individu, veuen en la pràctica que aquest sistema ofega l’individu, que tenen ambicions enormes i que cal tenir ambicions enormes i que el sistema les torna impossibles. Aleshores, participen ja en el seu pensament crític, pel seu punt de vista crític, de la realitat a la transformació, però cal que consolidin la seva visió crítica i que la transformin en una acció crítica; i és aquí on comencen els problemes i les dificultats perquè ja hi ha acció. La tasca és com esdevenir efectivament més eficaç.
I bé, la diversitat no em molesta, la diversitat és una cosa positiva, no tan sols la diversitat dels interessos immediats. En recordo algunes, posteriorment en podríem recordar centenars i centenars, fins i tot la diversitat de les visions de futur, la diversitat de l’escala de valors, la importància relativa dels diferents valors a promoure. Però aquesta diversitat no ha d’esdevenir un desavantatge a l’acció eficaç. Cal, i els joves tenen el seu lloc en aquesta lluita, construir la convergència en la diversitat, és a dir, la convergència no només de les paraules sinó també de les accions, donar objectius estratègics comuns, comprometre’s en les batalles per guanyar-les i guanyar-los.

Àngels- Desprès d’aquesta part dedicada especialment a la joventut, voldriem preguntar algunes coses més. Una qüestió seria sobre el paper de l’Àsia, del canvi geo-estratègic de l’Atlàntic cap a l’Àsia. L’Àsia és a punt d’esdevenir un centre polític mundial de primer ordre?

Samir- Bé, per començar, quan es parla de l’Àsia es parla de la majoria de la població del planeta. Hi ha 1300 milions a la Xina, 1100 milions que ben aviat seran 1300 milions a l’India, 500 milions al Sudest asiàtic; el que he dit, la majoria de la població mundial.
L’Àsia ha avançat molt en la civilització humana en el seu conjunt, i no només l’Àsia, jo sóc egipci i Egipte és un país africà però amb un bocí a l’Àsia, també Somàlia. Egipte, la Xina, són certament junt amb Mesopotàmia unes de les més antigues civilitzacions que es coneixen. Fins i tot en l’Era Moderna, abans de la invenció del capitalisme, històricament ha existit per als europeus en l’època de la renaixença els segles XVI-XVII. Tres segles abans ja hi havia hagut les ciutats italianes, també a Europa; però a la mateixa època i fins i tot una mica abans amb els Song i els Ming a la Xina, la Xina ja havia inventat el que s’anomena la modernitat, havia inventat la laïcitat de l’Estat desempallegant-se de la religió de l’Estat que era el budisme en l’època anterior, i tot adoptant una filosofia política, el confucianisme, i ideant la modernitat laïca. Va inventar el servei públic per oposicions i no pel reclutament dels fills dels aristòcrates; va inventar el principi fonamental de la modernitat que els éssers humans, les societats, el poder també fan la Història. La Història no està feta pels avantpassats, està feta per les generacions successives, així doncs la Xina estava molt avançada. La Xina té, -els càlculs van ser fets fins al començament de la revolució industrial- fins l’any 1820-, el PIB per càpita (si s'hagués mesurat així) superior al de la Gran Bretanya, d’Europa, i el nivell de vida dels camperols xinesos és superior al nivell de vida dels camperols europeus.
La Xina va perdre el seu lloc en un breu període de la Història per les destruccions que la conquesta imperialista li va comportar. El resorgiment de la Xina, i el mateix per a l’Índia, el resorgiment de l’Índia com el resorgiment de l’Iran o d’Egipte o de Mesopotàmia, l’Iraq devastat per l’ocupació nordamericana, són coses que no ens haurien de semblar curioses. Recordo una vegada, és caricaturesc però divertit, jo era a una assemblea de les Nacions Unides als anys 60, hi havia un orador neozelandès que s’adreçava als països del Tercer Món i va dir: “Vosaltres, les nacions joves”, i a primera fila hi havia: un xinès, un egipci (jo), un iraquià, un iranià. Nosaltres joves nacions? Dit per un neozelandès ens va resultar curiós. Vam somriure, però crec que ell no ens va entendre.
Per tant, no hi ha res de curiós en tot això, però la pregunta que es planteja és: quina renaixença? En quin context? I aquí retrobem les derrotes universals, i de què es preocuparà aquesta renaixença? Es desenvoluparà en el context exclusiu del capitalisme? I del sistema mundial capitalista? O està obligada a anar més enllà?
Bé, crec que una bona part de les classes dirigents dels països en qüestió, actualment pensa que aquesta renaixença es construeix i es pot continuar en el context del capitalisme. En opinió meva estan equivocats. Es fan la il·lusió d’avançar en la renaixença i la reafirmació absolutament legítima del seu poble i d’aquestes velles nacions implicarà que participin en la invenció del socialisme.

Àngels- Vostè creu que la Xina restarà al marge de la crisi actual?

Samir- La Xina no patirà terriblement la crisi actual. La patirà marginalment perquè participa en la mundialització comercial i les seves exportacions patiran la recessió i la depressió que s’aprofundirà, però no massa més. Per què? Perquè fins ara el sistema xinès, per bé que integrat en la mundialització capitalista en el terreny comercial, en el terreny tecnològic, en el terreny de les inversions, no està integrat en el sistema monetari i financer mundialitzat. El poder xinès ha mantingut el control integral o gairebé del sistema bancari, de les assegurances de la Xina, i com que és mitjançant la crisi financera dels països capitalistes desenvolupats i centres imperialistes i subdesenvolupats de les perifèries capitalistes on es pateix més, la Xina està àmpliament al marge del perill.

Àngels- I a més, crec, ja em corregirà si m’equivoco, que la Xina té un gran avantatge, i és que té un gran mercat interior potencial per pal·liar l’impacte d’una restricció del comerç exterior.

Samir- Sí, tens tota la raó, i el poder xinès ha iniciat les accions, jo diria correctives, del desenvolupament capitalista que ha estat als anys 90 especialment, pràcticament, exclusivament orientat cap a l’exportació a partir de les províncies costaneres. I ha iniciat aquesta correcció a partir del 2002 amb inversions massives a les províncies de l’interior i per les inversions massives a l’agricultura i la petita indústria rural per millorar la producció per hectàrea, és a dir, per intensificar la producció agrícola i alimentària, i en conseqüència ampliar la base del mercat interior.

Àngels- Que diríeu a les persones que es mostren escèptiques amb el socialisme en relació amb el passat dels països socialistes?

Samir- Bé, ho he dit, crec que en part, abans. Jo llegeixo el segle XX com la primera onada, no la darrera. La primera onada de les lluites victorioses de graus diversos per a l’emancipació del treball i dels pobles, és a dir, per l’emancipació de les formes d’explotació capitalista, l’abolició de la propietat privada capitalista i per l’emancipació dels pobles, és a dir, l’afirmació dels pobles contra les lògiques de l’expansió imperialista.
Aquesta primera onada ha pres formes diverses, ha estat iniciada per una gran revolució, la revolució russa del 1917, en nom i sota la bandera del socialisme. Ha estat seguida per d’altres revolucions sota la bandera del socialisme, especialment a la Xina i el Vietnam, a Cuba. També ha pres la forma dels grans moviments d’alliberament nacional més o menys radicals de l’Àsia i de l’Àfrica dels anys de Bandung del 1960, 1955-60, fins a l’ofensiva neoliberal imperialista dels anys 90. Ha pres la forma d’una sèrie de moviments que han estat més o menys radicals, han tingut continguts socials diversos però que, lluny d’haver estat exclusivament negatius com se’ls vol presentar, han iniciat una transformació gegantina del món i per a moltes classes populars en un sentit positiu, és a dir, precisament amb la conquesta de nous drets, òbviament, en el conjunt dels drets conquerits i també concedits per dalt, pel poder i controlats pel poder, amb tots els límits, veure fins i tot les desviacions, fins i tot les desviacions criminals en el cas soviètic, no es pot negar. Aquesta pàgina ja ha estat passada per tothom, ha estat passada pels russos, també pels antics soviètics, ha estat passada pels xinesos de l’època maoïsta, ha estat passada pels pobles de l’Àsia, de l’Àfrica de l’època de Bandung...
Entrem en una segona onada, no sé pas quantes onades caldran per construir el socialisme, ja no dic en la seva forma definitiva perquè no crec en les formes definitives però sí en la forma, diguem-ne, plenament desenvolupada.
Una segona onada, aquesta onada ja s’ha iniciat, s’ha iniciat a l’Amèrica Llatina per les victòries que tot i sent encara vulnerables són també les victòries del poble: el Brasil, Veneçuela, Bolívia, fins i tot l’Argentina, l’Equador, i evidentment abans que tots aquests, Cuba, amb tots els seus problemes i límits, les seves contradiccions. S’ha iniciat a l’Àsia amb la revolució al Nepal, que té tot just un any, i que s’ha enfrontat amb problemes igualment enormes i que roman vulnerable.
Bé, aquesta segona onada no hi ha motiu per pensar que no s’expandirà i es desenvoluparà. Encara no està escrita però, com deia en Gramsci: “entre la primera onada que s’ha amortit i la segona onada que tot just comença a formar-se hi ha un forat”, entre la nit i el dia hi ha un període de penombra i a la penombra els monstres es manifesten.
I n’hi ha un munt de monstres, no només en Bin Laden, també en Bush i molts d’altres que són els homes de l’arc del gran capitalisme dominant, aquests són els monstres que se’ns apareixen, i al costat dels monstres odiosos hi ha també els fantasmes. Què és un fantasma? És un ésser imaginari que és lleuger, que és massa lleuger per tenir els peus sobre la terra i en conseqüència vola i és impulsat pel vent i, una mica com un núvol, es pot agregar o disgregar, i són fantasmes en general amables però lleugers, i crec que els moviments socials hores d’ara, no dic això per calumniar-los, encara tenen aquesta naturalesa de fantasmes lleugers. Cal que agafin pes, que guanyin pes per tenir els peus sobre la terra i poder avançar realment sobre terra. Ara som en aquest període, és la raó per la qual hi ha com a mínim un moment de neguit, d’abandonament.
La propaganda del capitalisme s’ha ocupat de repetir que el socialisme s’ha acabat, i la gent ha acabat per creure-ho, també perquè efectivament una etapa de la lluita pel socialisme ha acabat i l’horitzó està embussat, i han dit: bé, repleguem-nos en nosaltres mateixos en els nostres petits interessos, les nostres petites ambicions, les nostres petites lluites, no es pot aspirar a més. Crec que avui s’adonen que això no els ha portat massa lluny, això no ha impedit al capital ultra reaccionari i no liberal de prendre l’ofensiva i d’imposar amb un augment de la violència la degradació de la seva situació.

Àngels- Què pensa vostè de les paraules d’en Nicolas Sarkozy parlant de la refundació del capitalisme?

Samir- En Sarkozy és un home polític oportunista com ho són la major part dels homes polítics, particularment de dretes, que diu aproximadament el que sigui i el contrari. Diu això perquè no pot dir que el capitalisme com a tal és perfecte, ho va dir abans d’ahir i després ha arribat aquesta crisi. Està obligat a dir que cal transformar-lo, però si un observa d’aprop les polítiques que ell du a terme, ell i altres, no està sol, les polítiques que estan dirigides pel poder al poder als Estats Units, i no només per en Bush, l’Obama seguirà, i no només a Europa, no només en Sarkozy, també la senyora Merkel i altres.
A Espanya, per part del govern socialista i totes les seves polítiques apunten a un sol objectiu: restaurar el sistema que hi havia abans de la crisi. No és sobrepassar el sistema i el tema de la socialització dels mitjans de producció acaparats per aquesta minoria d’oligopolis, no és això el que ells entenen quan parlen de transformació, i que si s’observa d’aprop un s’adona que és una transformació fàtua, que és buida. Parlen de moralitzar el capitalisme.
El capitalisme no és immoral, és amoral. Els brokers que han perdut diners no els han perdut perquè han estat deshonestos o incompetents, sinó perquè les contradiccions del sistema duien a l’esclat de la bombolla, i per tant cercar responsables individualitzats és una manera d’evitar enfrontar-se a la responsabilitat objectiva del sistema.

Àngels- En relació a això, una de les conclusions de la conferència de Washington, que em recorden això que vostè diu era, si ho recordo bé: demanar als ministres de Comerç que siguin amables i reprenguin les negociacions de DOHA de l’Organització Mundial del Comerç (OMC).

Samir- És el tipus de discurs buit per excel·lència. Què vol dir això d’invitar als ministres a ser amables!
A vegades hi ha persones que són maleducades però quan fan de diplomàtics son relativament amables, sempre tenen un somriure fins i tot quan claven cops baixos, i es pot demanar amb amabilitat i no necessàriament amb maldat l’expansió comercial que demanen, el lliure canvi, etc.
El lliure canvi sempre actua contra els més febles, i encara que els demaneu de fer-ho amb un somriure o amb una porra a la mà, el resultat per a ells és el mateix.

Àngels- Crec que tothom és més o menys conscient que la Ronda DOHA ha mort, Vostè pensa el mateix o creu que es pot ressuscitar “amb amabilitat”...?

Samir- Crec, espero, que l’etapa DOHA estigui acabada i es conclogui amb un fracàs, però crec que l’estratègia efectivament és aquesta...
La diferència entre l’Obama i en Bush és aquí. En Bush i l’Obama no demanen coses massa diferents, demanen el lliure canvi, els uns i els altres, tret que en Bush ho demana amb una arrogància increïble i considerant i tractant els seus aliats subalterns europeus com a imbècils, amb més raó a uns que a altres, i l’Obama diu: cal fer-ho amb el somriure, cal ser amable, cal fer-ho com si respectéssim als nostres socis, hem de donar l’aparença de respectar-los, ja siguin europeus o ja siguin del tercer món.

Àngels- De fet, crec que estarà d’acord amb mi en què el Consens de Washington compromet igualment a la política de privatització, de deslocalització, etc., tant als republicans com als demòcrates, i no en sortirà una política alternativa.

Samir- No, no només el Consens de Washington tal com ha estat formulat fa potser una vintena d’anys, sinó també el consens anomenat post-Washington i fins i tot les crítiques de persones que es posen a escena com l’Stiglitz, per exemple, són buides. L’Stiglitz no executa més que el procés de l’oligarquia financera i de la jerarquia dominants, no demana la desprivatització, demana simplement somriure. Potser posar alguns límits per limitar els danys, els més flagrants, els criminals, els més cridaners i enlluernadors, però res més.

Àngels- Demanen límits ètics, però només són paraules...

Samir- L’Amartya Sen ha escrit tot un llibre sobre l’ètica, on parla dels capitalistes i els altres, els pobles oprimits...Coneixem aquest llenguatge, és el llenguatge de totes les religions, de totes les etapes de la història humana: estimem el proïsme, etc... en si mateixes no són males recomanacions, però se sap prou bé que la societat no ha estat mai transformada simplement per la prèdica.

Àngels- I una pregunta en certa manera relacionada que voldria fer-li perquè hi ha força gent interessada. Al Fòrum del Tercer Món, com es veuen les teories del decreixement que actualment estan fent furor a Europa?

Samir- Sí, conec els escrits de teories i especialment la d’en Serge Latouche i altres. No em semblen antipàtiques però em semblen una mica ingènues, precisament perquè s’articulen sobre un discurs de sermó, un discurs de prèdica fundada. És a dir, l’encalç del model actual exigirà esdevenir cada vegada més criminal, perquè l’encalç del model actual exclou, en una mesura en augment, els pobles o la majoria de pobles en la seva totalitat. Hi ha aprofitats a tot arreu, hi ha multimilionaris a la Xina, a l’Índia, en els països més pobres, també hi ha multimilionaris als països africans més pobres, però s’exclouen les majories i s’exclouen en els països occidentals, potser a l’actualitat encara minoritaris. Però ja no són petites minories. Si s’hi sumen els sobreexplotats, els precaris, els amenaçats en la seguretat a la seva feina, les víctimes de l’estrés a causa de la sobreexplotació amb totes les conseqüències de salut que comporta, les dones i els nens en les situacions més precàries que es puguin imaginar, aquestes ja no són petites minories. Aleshores, tenim molt a fer en un sistema que exclou. Aquest sistema que exclou és insuportable, no és acceptable.

Àngels- En definitiva, sembla que actualment no ens serveixen per trobar solucions a la crisi i a l’exclusió ni les teories del creixement de la producció ni les de decreixement... Caldria doncs que poséssim més atenció a les polítiques de redistribució?

Samir- Sí, és el que jo els retrec. Diré una cosa crítica per una banda i una cosa positiva per una altra. El que jo els retrec a molt ecologistes és el dir tot sovint coses reals però desconnectar-les de la lògica del capital i atribuir-les a la modernitat en si mateixa. No hi ha una modernitat per si mateixa, hi ha una modernitat capitalista, és concreta, i nosaltres volem una altra modernitat, no diria post-capitalista, jo diria socialista positivament. És la crítica que els faig.
Ens cal inventar un altre model que vagi més enllà de l’organització de la producció. Administrar els nivells diversos progressivament pels interessos, dels treballadors, pels pobles, i també un altre model de consum. El model de consum, en Marx tenia molta raó, ho va veure ja fa molt i molt temps, el model de consum es deriva del model de producció. S’inventa una gestió nova, útil o no, i després es crea el mercat útil o no útil, i es desatén l’enorme malversació, però no només de recursos naturals, d’energia, també d’energia humana, per satisfer l’expansió del mercat. Necessitem un altre model.
Aquest altre model no crec que l’haguem d’inventar, n’hi ha prou amb llegir els socialistes utòpics de començaments del segle XIX. Ells ja ho havien inventat, i en Marx no tenia cap mena de menyspreu per aquest invent, deia simplement que aquestes idees generoses no es poden posar en marxa si no és mitjançant lluites dels qui hi tenen un interès objectiu. Per tant, aquesta història continuarà i és en aquest sentit que ens cal inventar.
Els pobles inventaran, les classes treballadores han d’inventar i poden inventar models. Però en relació al terme decreixement, es dóna la il·lusió que es pot conservar el sistema però se’l bloqueja, fins i tot sembla que es pot fer una regressió una mica en termes quantitatius, però mantenint el model. I jo crec que s’ha de revisar de dalt a baix.

Àngels- Potser caldria canviar l’ordre de les prioritats. Quan vostè parla que la propietat dels oligopolis, passa a ser propietat comú, està proposant una gran mesura de redistribució que afecta no només la producció sinó que també afecta la redistribució.

Samir- I també al mode de consum, i al mode de vida... és aquí que s’articula la democratització en tota la seva dimensió. I després encara hi ha el problema de les relacions homes i dones, el problema de les relacions entre, no m’agrada el terme comunitat, la diversitat ètnica-històrica-nacional i altres, etc.

Àngels- Vostè diu que totes les grans accions NECESSÀRIES per avançar en la via del socialisme s’han de confondre a nivell mundial...

Samir- Sí, no pot ser més que mundial perquè la mundialització, que no és una cosa completament nova, és una realitat però serà necessàriament desigual en el sentit que hi haurà avanços més enllà, retrocessos, d’altres avanços a qualsevol altre lloc. No es pot pensar en un director d’orquestra que dirigeixi els més inferiors a través del món sencer i els faci progressar tots al mateix ritme i en la mateixa direcció.

Àngels- Està vostè a favor d’unir les forces socialistes i ecologistes ?

Samir- Per mi el socialisme integra la dimensió ecològica, però més enllà de l’aliança política eventual que pot ser bona en determinades circumstàncies, gens bona en d’altres, i que és secundària entre les forces polítiques que es declaren socialistes i d’altres que es declaren ecologistes, el capitalisme és un sistema racional de racionalitat limitada. La racionalitat capitalista és el càlcul de rendibilitat, que va de pocs minuts per a un especulador de la borsa a trenta anys com a màxim per una decisió més gran d’inversió com seria la recerca d’un nou recurs natural: un jaciment de petroli, per exemple. Però trenta anys què són dins de la Història de la humanitat? És una fracció de segon amb el càlcul de rendibilitat, en què no s’hauria fet mai la via de tren perquè no era rendible a trenta anys vista en l’època, el transsiberià, el transamericà, etc... que van canviar l’aspecte del planeta.
Amb el càlcul de rendibilitat els europeus no haurien construït mai les catedrals. S’inverteix un segle per construir-les, no és rendible, fins i tot si a continuació es demanava als fidels de pagar l’òbol.
Ens cal tenir també, i és això el que jo anomeno socialisme, una visió de llarg abast. Una visió de llarg abast tan lúcida com possible, però no tenim medicines que ens donin per endavant la seguretat absoluta que totes les decisions preses pels éssers humans seran sempre les millors. Això no existeix.

Àngels- Moltes gràcies

Etiquetes de comentaris: 7, Internacional, l'Espurna

Llegir més