Les Cantigas de Santa Maria d’Alfons X el Savi com a testimoni de les dicotomies entre musulmans, jueus i cristians durant l’Edat Mitjana
Laura Sintes
Músic
Durant l’Edat Mitjana a la Península Ibèrica, considerada per molts autors com el pont entre la cultura occidental i oriental degut a la seva situació geogràfica, hi habitaven varis pobles: musulmans, jueus i cristians. La convivència entre els tres pobles no sempre va ser fàcil. Testimonis d’aquesta coexistència, més que convivència, els podem trobar a les Cantigas de Santa Maria, una col•lecció de cants dedicats a la Verge compilats a la cort de Toledo, formada per pensadors i experts musulmans, jueus i cristians, durant el regnat d’Alfons X el Savi (1252-1284); així com en referències en obres d’altres autors, com l’Arcipreste de Hita. Les Cantigas vénen acompanyades d’una rica col•lecció de miniatures que representen, sobretot, intèrprets amb instruments musicals; i que suposen un material inestimable, no només per l’estudi dels instruments medievals, sinó també per demostrar l’abast de la influència islàmica.
En les més de 1250 miniatures, hi podem veure escenes que il•lustren diferents aspectes de la vida quotidiana de l’època, tant musicals com socials (escenes religioses, el treball dels jueus i la seva participació en la vida social, escenes de batalla entre moros i cristians, jocs, etc.). Els moros i jueus estan representats sota característiques un tant despectives, ja que apareixen els moros amb un aspecte demacrat i poc saludable o els jueus amb el típic nas punxegut tan estereotipat. També representen perfectament la indumentària (armes, tocats,...), l’arquitectura, l’escultura, la pintura mobiliària, en definitiva, ens deixen clars exemples de la gran síntesi de cultures que es va produir en aquella època.
Durant la Baixa Edat Mitjana els artistes cristians i els seus mentors van impulsar la definició d’una sèrie de signes per caracteritzar a totes aquelles comunitats i grups –des de jueus i musulmans fins pagans, heretges i homosexuals- que vivien exclosos del si de l’església, confinats en els espais marginals de la societat medieval. Es va materialitzar així, sobretot a partir del segle XIII, el desig d’establir uns codis visuals que permetessin identificar als “altres”, a qui, fins i tot en en períodes de tolerància i convivència pacífica, eren vistos com alguna cosa summament diferent al grup dominant.
Una amalgama de tòpics, temors i prejudicis presents en l’imaginari col•lectiu van determinar els perfils d’aquest procés de construcció visual.
El plantejament de que hi hagués durant l’Edat Mitjana en la Península Ibèrica tres cultures que convisquessin en una certa harmonia ha quedat ja supeditat a la categoria de mite. El judaisme era “una micro-societat, amb les seves virtuts i defectes, paral•lela a la macro-societat cristiana, i no una classe o un sector per ella”.
Des dels inicis de les cultures, allò desconegut, el que està més enllà de nosaltres ha interessat i causat rebuig a la vegada. Allò que no es coneix produeix dubtes i desconcert, a més de temor en la majoria de casos. Els mateixos sentiments trobats de curiositat i por es fan patents quan hem d’afrontar l’encontre amb algú o alguna cosa diferent a nosaltres.
Un exemple d’aquesta característica de la identitat humana és la que situa les fronteres entre religions, fet que marca més que cap altre les diferències entre les cultures. No és estrany, doncs, que en un període tan devot com l’Edat Mitjana, l’”altre” fos, dins de l’àmbit geogràfic de la Península Ibèrica, aquell que no professés creences cristianes, és a dir, el musulmà i el jueu. Les variants més fanàtiques de les religions consideren sempre que és absolutament imprescindible l’aculturació de l’”altre”, no només intenten que la seva fe sigui la imperant, sinó que tampoc donen gaire importància als mitjans a través dels quals es realitzi aquesta absorció. En el procés es poden arribar a executar diferents mecanismes d’humiliació, tant física com moral, desqualificacions i bestialització de l’oponent.
D’aquests mecanismes, els jueus van ser els que es van emportar la pitjor part. L’imaginari negatiu venia donat per la religió, primer de tot, i la creença jueva espiritualitzada inseparable de la seva consciència de poble, que era del tot incompatible amb la idea romana de l’Estat; i per la seva professió, en segon lloc, els jueus es van fer molt aviat amb el negoci del préstec, i a mida que la pràctica s’anava desviant de la legislatura, el préstec a necessitats, inclús amb un alt interès, es va fer cada cop més usual. D’aquí que es va associar el jueu amb l’avarícia.
Totes aquestes raons històriques van fer que es creés un estereotip antisemita que va des de la caracterització física (nas llarg, ulls d’ametlla, dents sortides) fins els rasgues morals (porucs i covards, superbs, enganyosos i poc de fiar, rancorosos i venjatius, intel•ligents i llestos i usurers). Se’ls acusava de bruixeria perquè la Càbala era un enigma que ningú arribava a comprendre. En certes ocasions, els metges jueus eren denunciats per utilitzar la màgia en la curació dels pacients.
Aquest antisemitisme es va anar acusant arrel de que en el IV Concili de Letrán (1215) es dictessin unes dures mesures contra els jueus. Amb el pas del temps, les lleis es van anar endurint, se’ls va acusar d’enverinament de les aigües, de ser l’origen de les epidèmies de pesta,etc. D’aquí que es decidís separar-los a les ciutats a través de murs, donant pas a una discriminació totalment conscient.
Pel que fa als musulmans, l’aversió contra ells no va ser tan espectacular com la manifestada amb els semites. Tot i que el musulmà no ha estat tan atacat com el jueu, sí que està representat en moltes ocasions com agent diabòlic a la Terra. L’Islam com a religió era considerada pecaminosa i perversa i, a més, constituïen una força invasora i enemiga que pretenia abraçar el territori cristià. Aquests eren els elements necessaris per caracteritzar el musulmà com el dimoni. Se’l observa com un gegant, degut a les seves dimensions físiques majors que les dels cristians, i la seva pell fosca propiciava la seva vinculació amb visions d’espant i por.
Així doncs, no estranya que els artistes medievals, tan donats a la utilització de símbols i signes per fer intel•ligibles les seves composicions, convertissin la imatge oficial del jueu hispà en una espècie d’estereotip iconogràfic. Molts jueus representants són reconeixibles ja que vesteixen la característica capa llarga amb caputxa i porten cosida la rodela (distintiu obligatori de color groc) al pit. Les dones jueves són representades amb una espècie de còfia semblant a la que portaven les monges i la rodela al front.
Encara que totes aquestes represetacions tenen el seu punt de partida en una legislació clarament discriminatòria i segregacionista, no és menys cert que no totes les miniatures posseeixen una càrrega vertaderament infamant cap el jueu.
De la mateixa manera, en lloc d’identificar el jueu a través de les vestimentes i signes abans mencionats, els artistes cristians es van inclinar, també, per desenvolupar un tipus de representació basada en un conegut estereotip fisonòmic. Així, mentre que en algunes Cantigas la imatge del jueu protagonista és absolutament neutre, desproveïda d’elements distintius, en altres casos es distingeix per presentar, de manera més o menys acusada, un rostre en el qual destaquen un nas prominent i un mentó marcat. Però, significa això que estem davant d’una representació negativa? A ningú se li escapa que és evident la voluntat de ridiculitzar i fins i tot de satiritzar la figura del jueu.
En la col•lecció alfonsí, els jueus, més que ser vistos com diables o deixebles del dimoni, són contemplats sempre com potencials cristians que només es condemnen quan renuncien abraçar la vertadera fe.
Des de l’òptica cristiana, és cert que tota deformació fisonòmica pot ser interpretada en clau negativa, si bé en el cas concret de les Cantigas de Santa Maria l’objecte principal de les imatges és establir una paròdica i eficaç fórmula de identificació del jueu. Això encaixa millor amb la naturalesa d’unes històries que sempre mantenen oberta la possibilitat d’un penediment, d’una conversió de l’hebreu.
Vistes així les coses, l’obra alfonsí ens ofereix un ampli repertori iconogràfic amb un sentit ambivalent: per un costat, assenyala la voluntat de ridiculitzar el jueu per la seva ceguera, per la seva obstinada voluntat de preservar en el error; i per l’altre, el presenta com a testimoni, com exemplum, de la superioritat de la fe cristiana i de la possibilitat d’assolir la salvació eterna inclús des de la més desfavorable de les posicions.
Així doncs, a través de les Cantigas de Santa Maria veiem com durant l’Edat Mitjana tota la percepció europea de l’altre s’interpreta en termes cristians. Les dicotomies es basaven en qüestions socials i religioses.
En alguns casos, i prou recents, aquestes conseqüències encara no estan superades. Un exemple és la mesura presa per Inocenci III de que tots els jueus anessin amb un distintiu que permetés a la resta distingir-los per tal de que no es barregessin la gent de diferent religió i no poguessin mantenir relacions gairebé de cap tipus. Aquesta idea de marginació i segregació, portada a terme mitjançant unes senyals, anomenades rodelas, que els jueus havien de portar a sobre de la seva roba en un lloc ben visible, la trobem també durant la Segona Guerra Mundial, proposada pel règim nazi. Els objectius d’aquests distintius eren, tot i que potser no tan dràsticament, els mateixos.
Laura Sintes
Músic
Durant l’Edat Mitjana a la Península Ibèrica, considerada per molts autors com el pont entre la cultura occidental i oriental degut a la seva situació geogràfica, hi habitaven varis pobles: musulmans, jueus i cristians. La convivència entre els tres pobles no sempre va ser fàcil. Testimonis d’aquesta coexistència, més que convivència, els podem trobar a les Cantigas de Santa Maria, una col•lecció de cants dedicats a la Verge compilats a la cort de Toledo, formada per pensadors i experts musulmans, jueus i cristians, durant el regnat d’Alfons X el Savi (1252-1284); així com en referències en obres d’altres autors, com l’Arcipreste de Hita. Les Cantigas vénen acompanyades d’una rica col•lecció de miniatures que representen, sobretot, intèrprets amb instruments musicals; i que suposen un material inestimable, no només per l’estudi dels instruments medievals, sinó també per demostrar l’abast de la influència islàmica.
En les més de 1250 miniatures, hi podem veure escenes que il•lustren diferents aspectes de la vida quotidiana de l’època, tant musicals com socials (escenes religioses, el treball dels jueus i la seva participació en la vida social, escenes de batalla entre moros i cristians, jocs, etc.). Els moros i jueus estan representats sota característiques un tant despectives, ja que apareixen els moros amb un aspecte demacrat i poc saludable o els jueus amb el típic nas punxegut tan estereotipat. També representen perfectament la indumentària (armes, tocats,...), l’arquitectura, l’escultura, la pintura mobiliària, en definitiva, ens deixen clars exemples de la gran síntesi de cultures que es va produir en aquella època.
Durant la Baixa Edat Mitjana els artistes cristians i els seus mentors van impulsar la definició d’una sèrie de signes per caracteritzar a totes aquelles comunitats i grups –des de jueus i musulmans fins pagans, heretges i homosexuals- que vivien exclosos del si de l’església, confinats en els espais marginals de la societat medieval. Es va materialitzar així, sobretot a partir del segle XIII, el desig d’establir uns codis visuals que permetessin identificar als “altres”, a qui, fins i tot en en períodes de tolerància i convivència pacífica, eren vistos com alguna cosa summament diferent al grup dominant.
Una amalgama de tòpics, temors i prejudicis presents en l’imaginari col•lectiu van determinar els perfils d’aquest procés de construcció visual.
El plantejament de que hi hagués durant l’Edat Mitjana en la Península Ibèrica tres cultures que convisquessin en una certa harmonia ha quedat ja supeditat a la categoria de mite. El judaisme era “una micro-societat, amb les seves virtuts i defectes, paral•lela a la macro-societat cristiana, i no una classe o un sector per ella”.
Des dels inicis de les cultures, allò desconegut, el que està més enllà de nosaltres ha interessat i causat rebuig a la vegada. Allò que no es coneix produeix dubtes i desconcert, a més de temor en la majoria de casos. Els mateixos sentiments trobats de curiositat i por es fan patents quan hem d’afrontar l’encontre amb algú o alguna cosa diferent a nosaltres.
Un exemple d’aquesta característica de la identitat humana és la que situa les fronteres entre religions, fet que marca més que cap altre les diferències entre les cultures. No és estrany, doncs, que en un període tan devot com l’Edat Mitjana, l’”altre” fos, dins de l’àmbit geogràfic de la Península Ibèrica, aquell que no professés creences cristianes, és a dir, el musulmà i el jueu. Les variants més fanàtiques de les religions consideren sempre que és absolutament imprescindible l’aculturació de l’”altre”, no només intenten que la seva fe sigui la imperant, sinó que tampoc donen gaire importància als mitjans a través dels quals es realitzi aquesta absorció. En el procés es poden arribar a executar diferents mecanismes d’humiliació, tant física com moral, desqualificacions i bestialització de l’oponent.
D’aquests mecanismes, els jueus van ser els que es van emportar la pitjor part. L’imaginari negatiu venia donat per la religió, primer de tot, i la creença jueva espiritualitzada inseparable de la seva consciència de poble, que era del tot incompatible amb la idea romana de l’Estat; i per la seva professió, en segon lloc, els jueus es van fer molt aviat amb el negoci del préstec, i a mida que la pràctica s’anava desviant de la legislatura, el préstec a necessitats, inclús amb un alt interès, es va fer cada cop més usual. D’aquí que es va associar el jueu amb l’avarícia.
Totes aquestes raons històriques van fer que es creés un estereotip antisemita que va des de la caracterització física (nas llarg, ulls d’ametlla, dents sortides) fins els rasgues morals (porucs i covards, superbs, enganyosos i poc de fiar, rancorosos i venjatius, intel•ligents i llestos i usurers). Se’ls acusava de bruixeria perquè la Càbala era un enigma que ningú arribava a comprendre. En certes ocasions, els metges jueus eren denunciats per utilitzar la màgia en la curació dels pacients.
Aquest antisemitisme es va anar acusant arrel de que en el IV Concili de Letrán (1215) es dictessin unes dures mesures contra els jueus. Amb el pas del temps, les lleis es van anar endurint, se’ls va acusar d’enverinament de les aigües, de ser l’origen de les epidèmies de pesta,etc. D’aquí que es decidís separar-los a les ciutats a través de murs, donant pas a una discriminació totalment conscient.
Pel que fa als musulmans, l’aversió contra ells no va ser tan espectacular com la manifestada amb els semites. Tot i que el musulmà no ha estat tan atacat com el jueu, sí que està representat en moltes ocasions com agent diabòlic a la Terra. L’Islam com a religió era considerada pecaminosa i perversa i, a més, constituïen una força invasora i enemiga que pretenia abraçar el territori cristià. Aquests eren els elements necessaris per caracteritzar el musulmà com el dimoni. Se’l observa com un gegant, degut a les seves dimensions físiques majors que les dels cristians, i la seva pell fosca propiciava la seva vinculació amb visions d’espant i por.
Així doncs, no estranya que els artistes medievals, tan donats a la utilització de símbols i signes per fer intel•ligibles les seves composicions, convertissin la imatge oficial del jueu hispà en una espècie d’estereotip iconogràfic. Molts jueus representants són reconeixibles ja que vesteixen la característica capa llarga amb caputxa i porten cosida la rodela (distintiu obligatori de color groc) al pit. Les dones jueves són representades amb una espècie de còfia semblant a la que portaven les monges i la rodela al front.
Encara que totes aquestes represetacions tenen el seu punt de partida en una legislació clarament discriminatòria i segregacionista, no és menys cert que no totes les miniatures posseeixen una càrrega vertaderament infamant cap el jueu.
De la mateixa manera, en lloc d’identificar el jueu a través de les vestimentes i signes abans mencionats, els artistes cristians es van inclinar, també, per desenvolupar un tipus de representació basada en un conegut estereotip fisonòmic. Així, mentre que en algunes Cantigas la imatge del jueu protagonista és absolutament neutre, desproveïda d’elements distintius, en altres casos es distingeix per presentar, de manera més o menys acusada, un rostre en el qual destaquen un nas prominent i un mentó marcat. Però, significa això que estem davant d’una representació negativa? A ningú se li escapa que és evident la voluntat de ridiculitzar i fins i tot de satiritzar la figura del jueu.
En la col•lecció alfonsí, els jueus, més que ser vistos com diables o deixebles del dimoni, són contemplats sempre com potencials cristians que només es condemnen quan renuncien abraçar la vertadera fe.
Des de l’òptica cristiana, és cert que tota deformació fisonòmica pot ser interpretada en clau negativa, si bé en el cas concret de les Cantigas de Santa Maria l’objecte principal de les imatges és establir una paròdica i eficaç fórmula de identificació del jueu. Això encaixa millor amb la naturalesa d’unes històries que sempre mantenen oberta la possibilitat d’un penediment, d’una conversió de l’hebreu.
Vistes així les coses, l’obra alfonsí ens ofereix un ampli repertori iconogràfic amb un sentit ambivalent: per un costat, assenyala la voluntat de ridiculitzar el jueu per la seva ceguera, per la seva obstinada voluntat de preservar en el error; i per l’altre, el presenta com a testimoni, com exemplum, de la superioritat de la fe cristiana i de la possibilitat d’assolir la salvació eterna inclús des de la més desfavorable de les posicions.
Així doncs, a través de les Cantigas de Santa Maria veiem com durant l’Edat Mitjana tota la percepció europea de l’altre s’interpreta en termes cristians. Les dicotomies es basaven en qüestions socials i religioses.
En alguns casos, i prou recents, aquestes conseqüències encara no estan superades. Un exemple és la mesura presa per Inocenci III de que tots els jueus anessin amb un distintiu que permetés a la resta distingir-los per tal de que no es barregessin la gent de diferent religió i no poguessin mantenir relacions gairebé de cap tipus. Aquesta idea de marginació i segregació, portada a terme mitjançant unes senyals, anomenades rodelas, que els jueus havien de portar a sobre de la seva roba en un lloc ben visible, la trobem també durant la Segona Guerra Mundial, proposada pel règim nazi. Els objectius d’aquests distintius eren, tot i que potser no tan dràsticament, els mateixos.
Publica un comentari