El 25 d’abril, en el sopar anual organitzat per la Fundació Pere Ardiaca, es va entregar el premi Josep Serradell “Roman” a la nostra revista. Al sopar i entrega del premi, amb una assistència propera a les 200 persones en les Cotxeres de Sants, van estar en representació de Sin Permiso, Gerardo Pisarello i Daniel Raventós. A aquest últim, Celestino Sánchez, president de la Fundació Pere Ardiaca, va entregar la placa i el quadre del premi concedit a Sin Permiso.
Daniel Raventós
Comitè de Redacció de SinPermiso
Agraeixo en nom de tots els membres del comité de redacción que avui estan desperdigats per diferents llocs del món, i en nomb també d’Antoni Domènech, editor general de Sin Permiso, la vostra generositat al atorgar-nos aquest premi. Amb la Fundació Ardiaca hemo treballat en el passat i tenim bons projectes de col•laboració en el futur més proper.
Sin Permiso va ser un projecte en què el petitíssim nucli promotor vam tenir molta confiança, pero al que, acostumats com militants d’esquerres a diferents derrotes, no auguràvem molt èxit de manera immediata.Vam tenir el plaer d’equivocar-nos. Sin Permiso va créixer molt més rápidament del que havien imaginat els més entusiastes de nosaltres. Venim editant Sin Permiso electrònic rigurosament cada diumenge per la tarda nit des de fa tan sols menys de quatre anys. Sin Permiso en paper, del que estem a punto d’editar el cinquè número, va començar a publicar-se una mica després. Quan mirem enrere i pensem que només portem treballant menys de quatre anys, per què negar-ho, ens sentims satisfets del realitzat fins ara. Aquest treball ha sigut possible gràcies, abans que res, a la dedicació aportada por col•laboradors i traductores. Com apuntem al final de molts articles de l’edició electrònica: Sin Permiso "no rep cap tipus de subvenció pública ni privada, i la seva existència només és possible gràcies al treball voluntari dels seus col•laboradors i a les donacions altruistes dels seus lectors."
No es tracta de que, després de sopar, com a "recompensa" per haver-nos concedit aquest premi, us fem la digestió pesada amb massa llauna, però m’agradaria destacar molt ràpidament almenys dues de les moltes característiques de Sin Permiso.
En Sin Permiso ens uneix el rebuig del que es pot expresar en aquestes poques paraules: suposar que una determinada posició política pot abstenir-se del rigor argumentatiu. Hi ha qui creu que el fet de posar una bona tirallonga d’"ismes" i paraules suposadament radicals pot substituir a un bon anàlisi. En Sin Permiso creiem que sense bones raons i bons anàlisis, les autoqualificacions més o menys radicals estan més a prop del ridícul que de ser escoltades seriosament.
La segona característica és que en Sin Permiso som de la opinió que per entendre la societat, qualsevol societat, la millor forma és continuar considerant que la diferenciació principal és entre rics i pobres. Diferenciació entre rics i pobres a la vella i tradicional forma republicana de fer-ho: els que tenen la propietat que els garantitza l’existència material i aquells que, no disposant d’aquesta propietae, depenen dels anteriors per viure. Molts acadèmics van vaticinar no fa molts anys que les classes (ja no diguem les lluites de classes) s’havien acabat. Què Santa Lucía els hi conservi la vista!
Estem convençuts que després d’aquestes gairebé quatre anys val la pena continuar amb Sin Permiso. I ho farem amb el suport de moltes persones que lluiten i que estan convençudes, como ho estava Rosa Luxemburg (el nom que s’ha assignat pels organitzadors, per cert, a la taula en la que m’ha tocat avui compartir sopar amb gairebé una dotzena de vells coneguts i amics), com ho estava León Trotsky, com ho estava Antonio Gramsci, como ho estaven tants altres milers de revolucionaris i revolucionàries que anaven en serio, que la veritat és precisament revolucionària. Qui no ama a la veritat acostuma a ser amic o amiga de l’obscurantisme, de l’opressió, de l’arbitrarietat i, clar està, del relativisme.
Altra vegada, moltes gràcies per haver-nos concedit aquest premi. Desig que Sin Permiso us segueixi sent útil.
Daniel Raventós és membre del Comitè de Redacció de SINPERMISO.
El seu últim llibre és Las condiciones materiales de la libertad (Ed. El Viejo Topo, 2007).
Daniel Raventós
Comitè de Redacció de SinPermiso
Agraeixo en nom de tots els membres del comité de redacción que avui estan desperdigats per diferents llocs del món, i en nomb també d’Antoni Domènech, editor general de Sin Permiso, la vostra generositat al atorgar-nos aquest premi. Amb la Fundació Ardiaca hemo treballat en el passat i tenim bons projectes de col•laboració en el futur més proper.
Sin Permiso va ser un projecte en què el petitíssim nucli promotor vam tenir molta confiança, pero al que, acostumats com militants d’esquerres a diferents derrotes, no auguràvem molt èxit de manera immediata.Vam tenir el plaer d’equivocar-nos. Sin Permiso va créixer molt més rápidament del que havien imaginat els més entusiastes de nosaltres. Venim editant Sin Permiso electrònic rigurosament cada diumenge per la tarda nit des de fa tan sols menys de quatre anys. Sin Permiso en paper, del que estem a punto d’editar el cinquè número, va començar a publicar-se una mica després. Quan mirem enrere i pensem que només portem treballant menys de quatre anys, per què negar-ho, ens sentims satisfets del realitzat fins ara. Aquest treball ha sigut possible gràcies, abans que res, a la dedicació aportada por col•laboradors i traductores. Com apuntem al final de molts articles de l’edició electrònica: Sin Permiso "no rep cap tipus de subvenció pública ni privada, i la seva existència només és possible gràcies al treball voluntari dels seus col•laboradors i a les donacions altruistes dels seus lectors."
No es tracta de que, després de sopar, com a "recompensa" per haver-nos concedit aquest premi, us fem la digestió pesada amb massa llauna, però m’agradaria destacar molt ràpidament almenys dues de les moltes característiques de Sin Permiso.
En Sin Permiso ens uneix el rebuig del que es pot expresar en aquestes poques paraules: suposar que una determinada posició política pot abstenir-se del rigor argumentatiu. Hi ha qui creu que el fet de posar una bona tirallonga d’"ismes" i paraules suposadament radicals pot substituir a un bon anàlisi. En Sin Permiso creiem que sense bones raons i bons anàlisis, les autoqualificacions més o menys radicals estan més a prop del ridícul que de ser escoltades seriosament.
La segona característica és que en Sin Permiso som de la opinió que per entendre la societat, qualsevol societat, la millor forma és continuar considerant que la diferenciació principal és entre rics i pobres. Diferenciació entre rics i pobres a la vella i tradicional forma republicana de fer-ho: els que tenen la propietat que els garantitza l’existència material i aquells que, no disposant d’aquesta propietae, depenen dels anteriors per viure. Molts acadèmics van vaticinar no fa molts anys que les classes (ja no diguem les lluites de classes) s’havien acabat. Què Santa Lucía els hi conservi la vista!
Estem convençuts que després d’aquestes gairebé quatre anys val la pena continuar amb Sin Permiso. I ho farem amb el suport de moltes persones que lluiten i que estan convençudes, como ho estava Rosa Luxemburg (el nom que s’ha assignat pels organitzadors, per cert, a la taula en la que m’ha tocat avui compartir sopar amb gairebé una dotzena de vells coneguts i amics), com ho estava León Trotsky, com ho estava Antonio Gramsci, como ho estaven tants altres milers de revolucionaris i revolucionàries que anaven en serio, que la veritat és precisament revolucionària. Qui no ama a la veritat acostuma a ser amic o amiga de l’obscurantisme, de l’opressió, de l’arbitrarietat i, clar està, del relativisme.
Altra vegada, moltes gràcies per haver-nos concedit aquest premi. Desig que Sin Permiso us segueixi sent útil.
Daniel Raventós és membre del Comitè de Redacció de SINPERMISO.
El seu últim llibre és Las condiciones materiales de la libertad (Ed. El Viejo Topo, 2007).
Publica un comentari