Agustín Coromines
Realitzador
Els importants talls històrics que hem patit en el nostre país han comportat que ens trobem sense referents de moviments, ideologies… persones que resten oblidades o que només són conegudes per erudits. M’ha sorprès, per exemple, que en tot el debat sobre l’Estatut o sobre la recuperació de la memòria històrica, un personatge com en Pi i Margall no estigués a la boca de tothom. Aquesta manca de coneixement ha tingut, en el millor dels casos, un coneixement esquemàtic i tòpic d’aquestes persones i de les seves propostes. Crec que és important que des dels moviments progressistes recuperem aquests referents amb un coneixement cada vegada més profund i acurat.
El cas de Francesc Ferrer i Guàrdia és un dels exemples clars del que estem dient. Quan vam anar a Brusel•les a filmar el documental em va sorprendre el coneixement que en tenien els estudiants i quan els vam entrevistar deien que era un referent per a la seva universitat pel que significava de llibertat de consciència i de llibertat de pensament. Des d’aquí intentaré aprofundir una mica més sobre la persona i l’obra d’en Ferrer amb la voluntat de traslladar la reflexió cap als moments actuals.
La lluita per la llibertat i el coneixement front les imposicions i creences que des del poder s’han utilitzat per intentar manipular els pobles i les persones, ha estat, al llarg de la història, un compromís de persones i col•lectivitats que d’una manera o altra s’han rebel•lat contra el poder manipulador i opressor. Actualment, moltes d’aquestes manipulacions i opressions continuen sent utilitzades pels poders: intoxicació ideològica, liberalisme econòmic, control dels mitjans de comunicació, imposicions religioses… Tots aquests aspectes, ben presents en la nostra societat, ens recorden que mai no podem deixar de vigilar les conquestes democràtiques i socials i que la lluita per la llibertat, la justícia i la dignitat de les persones continua en els nostres dies. Persones com en Sòcrates, en Galileu o en Paulo Freire són un exemple del compromís pel coneixement crític i per la llibertat. A en Ferrer i Guàrdia el podríem incloure entre aquestes persones que han fet tant del seu compromís personal com de la seva obra i moviment una lluita per les llibertats i l’emancipació i ho han fet amb unes armes ben determinades: l’educació, el coneixement crític i la solidaritat.
En Ferrer i Guàrdia és un exemple de com el poder de les idees és el que té capacitat per enfrontar-se als poders i als grups de pressió i ens fa reflexionar sobre l’actual pèrdua de les idees en la societat i la política, especialment en les formacions d’esquerra i progressistes. No en va l’expansionisme econòmic liberal de les últimes dècades ha anat acompanyat de la moda del pensament únic, del pragmatisme com a única manera possible de fer política, del desprestigi de les idees crítiques en l’àmbit públic, educatiu, intel•lectual , artístic…
Analitzant en Ferrer des d’una mirada actual el descobrim molt proper a les línies que plantegen els moviments educatius més progressistes, així com als moviments socials que reclamen que un altre món és possible.
Una de les primeres coses que proposa la pedagogia d’en Ferrer, és el perquè de l’educació. Si repassem els continguts de la formació dels mestres i dels debats d’aquests últims trenta anys veiem que hi ha un gran interès sobre el com educar, s’han presentat i publicat molts mètodes sobre els aprenentatges i les mestres i els mestres han volgut “cursos pràctics” i receptes exitoses. Sense voler treure importància al com educar, el problema és que per part del món educatiu s’ha bandejat i s’ha deixat a part el tema més de fons: per què eduquem. El resultat ha estat que, malgrat haver dedicat com mai recursos a la formació, hi ha una desorientació generalitzada de l’educació, incloent-hi, arrosegats per aquest corrent, els moviments educatius d’altre temps.
Afortunadament, les reflexions sobre el perquè de l’educació les trobem en els moviments educatius més emergents, malgrat que se situïn lluny de la nostra terra, com ara en l’MST (Moviment dels Sense Terra) del Brasil, la URPF (Universitat Rural Paulo Freire) o en la xarxa mundial de la Via Campesina, moviments que, com en Ferrer, volen i lluiten, des de la pràctica, per a què un altre món sigui possible.
Un altre aspecte i de molta actualitat que descobrim en Ferrer és la relació entre educació i societat del coneixement, un tema del que en els últims anys s’ha parlat molt. Sovint, però, sents una certa frustració: s’identifica coneixement amb tecnologia, s’ha identificat societat del coneixement amb estar a la moda d’aquest o l’altre programa… Novament es confonen mètodes amb principis i, permeteu-me el meu escepticisme creixent pel que fa a què des dels sectors del poder interessi realment una societat del coneixement. Només cal veure l’escassa o nul•la informació política de les campanyes electorals. Recordo que en Sòcrates o en Ferrer van ser assassinats per aquests motius, recordo l’inquisició de l’església o l’ús demagògic i manipulador que els poders fan dels mitjans de comunicació.
L’obra d’en Ferrer ens aporta moltes referències sobre aquest tema i el converteix en un dels nuclis cabdals de la seva pedagogia. Front a una educació basada en les supersticions i mites (caldria debatre els actuals), en Ferrer planteja que el nen o la nena descobreixin les raons de fons tant dels fets físics com socials i critica obertament l´ús que es fa de la religió i d’altres creences com a mites opressors del coneixement. En Ferrer creu que l’educació per a l’alliberament de la persona i per a la transformació social ha d’orientar-se cap al coneixement i, per tant, l’educació ha de desenvolupar estratègies de sentit crític vers els mites i demagògies dels poders. Per a en Ferrer l’educació pel coneixement porta necessàriament a l’educació pel sentit crític.
Cal destacar la importància que per a en Ferrer tenen les fonts d’informació, distingint clarament entre informació i coneixement. En Ferrer, de jove, educat en els ateneus obrers i treballant de revisor de tren, munta una biblioteca al mateix tren per a què la gent aprofiti els viatges per llegir i formar-se. Tota una avançada a la societat del coneixement! La cura dels llibres i persones que anaven a parar a l’escola, és a dir de “les fonts d’informació”, era molt gran per part d’en Ferrer. Llibre – font d’informació- no volia dir necessàriament coneixement, podia dir també demagògia, mite, creença imposada… D´aquí la necessitat de crear la seva pròpia editorial, l’editorial de l’Escola Moderna, amb uns contingunts adients a la finalitat de la seva educació. Aquestes fonts d’informació – els llibres de l’editorial- marcaven un currículum diferent de l’imposat, un currículum per a una nova societat. Els poders de l’època tenien autèntic pànic a aquests plantejaments, d’aquí el desprestigi permanent cap a en Ferrer o l’encalç dels que seguien els seus mètodes. A Granollers, el mestre Lluís Castellà va ser empresonat quasi bé fins a la mort per utilitzar els llibres i els continguts de l’editorial de l’Escola Moderna.
D’aquí que, per a en Ferrer, la tasca educativa dels mestres fos bàsicament la del pedagog socràtic, és a dir, la persona que orienta, condueix el nen o la nena en el camí cap al coneixement, respectant la seva autonomia i criticant qualsevol tipus de premis i càstigs. El mestre o la mestra acompanyen el nen o la nena en aquest camí de descobriment. Per fer aquest camí és important que els nens i les nenes sàpiguen utilitzar els llibres, les revistes o la informació que reben des d’altres fonts (visites, conferències…).
En Ferrer, però, no entén el coneixement com a una adquisició individual sinó que aquest s’ha de compartir, fet que, a la vegada, genera més coneixement per a cada alumne. En Ferrer inaugura la publicació de les opinions de nens i nenes en el “Boletín de la Escuela Moderna” i la correspondència escolar, que més endavant seguirà en Freinet, perquè les ecoles comparteixin els seus coneixements. Una bona manera de començar les xarxes escolars de coneixement que avui dia es poden fer a través d’Internet.
Una altra de les característiques de l’escola pensada per en Ferrer és que l’escola no pot estar sola. L’escola i l’educació han de ser una responsabilitat compartida. L’escola, però, tampoc ha de tancar-se en ella mateixa i ha de participar en els conflictes i realitats socials. A l’Escola Moderna, a més dels mestres i de les mestres, hi participaven un gran nombre de persones, des de professors de la Universitat, com ara l’Odón de Buen, fins a obrers. Tots es trobaven a l’escola per aprendre els uns dels altres i per a què l’escola es fes ressò dels problemes socials. Cal destacar les famoses “lliçons del diumenge” en les quals l’escola s’obria a tothom, per aprendre tots junts. En Ferrer, doncs, se’ns presentra com un punt de referència ben actual quan parlem de com ha der l’escola pública, participativa, la comunitat educativa…
En Ferrer planteja l’educació en valors com un altre pilar educatiu amb unes línies ben aclaridores: per un costat destaca la sèrie de valors que fan referència a l’autonomia de la persona, com ara la capacitat d’organització, el foment de la iniciativa personal, la presa de decisions, el tenir un criteri propi, la cura del propi cos… i és a partir del desenvolupament d’aquesta autonomia com l’infant mitjançant l’educació ha d’anar descobrint els valors col•lectius, com ara el de ciutadania, el de civisme, el respecte, la coeduació, les lleis que fomenten la convivència, la participació o la solidaritat que concretant-ho en el local ha de ser universal.
Si volem, però, una educació alliberadora cal que aquesta capaciti els individus a desfer-se de les pors i dels mites opressors; en Ferrer fa una crítica radical al paper que té l’església sobre la societat i les consciències, i planteja la laicitat com un important valor educatiu. Debat que, malgrat el pas del temps, encara és ben viu en el nostre país. Enmig de la persistència d’un concordat que en molts aspectes fa dependre l’Estat Espanyol de l’església, concordat i que recull les condicions que va posar l’església per acceptar el règim democràtic, torna a aparèixer la religió com a eina de segregació i de justificació de creuades per part dels poders polítics i econòmics. D’altra banda, molts moviments migratoris tenen en la religió un element identificador i la reivindicació de que les seves religions s’ensenyin a les escoles va en augment. Tot plegat fa que el laïcisme i la reivindicació de l’espai públic laic – com ara l’escola- continuï ben viu, cent anys després d’inaugurar-se l’Escola Moderna.
Ja hem comentat que en Ferrer considera de gran importància l’obertura de l’escola cap a la societat i que els moviments educatius progressistes han d’anar lligats als moviments socials més amplis i que cal crear una xarxa educativa internacional que, a partir del local, eduqui en el sentit crític i en valors com ara la pau i la solidaritat. Així, l’any 1908 funda la Lliga Internacional per l’educació racional de la infància, un moviment internacional amb seu a París, que planteja unes línies comuns d’educació basades en els principis de l’Escola Moderna i en les idees de l’educació racional, de la pau, la justícia i la col•laboració entre els pobles. La Lliga s’estén ràpidament per Europa i Amèrica i moltes escoles i pedagogs s’hi adhereixen. Tot un programa i una premonició que l’educació ha de tenir un paper important perquè “una altra globalització sigui possible”.
El llegat d’en Ferrer, malgrat el llarg silenci que hi ha hagut en el nostre país sobre la seva persona i la seva obra, continua ben viu. Els millors moments educatius que ha viscut el nostre país, especialment el CENU ( Consell de l’Escola Nova Unificada) el sistema educatiu que es va desenvolupar del 1936- 1939, han portat el seu segell. Amb la seva obra ens ha deixat també el testimoni de l’home públic que lluita fins al final per unes idees d’emancipació, de llibertat, de sentit crític en la societat en què està i per una societat millor.
L’Albert Camus referint-se a ell escrivia:
“En Francesc Ferrer pensava que ningú és dolent voluntàriament i que tots els mals provenen de la ignorància. Per això els ignorants el van assassinar i la ignorància criminal es perpetua encara avui en noves i incansables inquisicions. Davant d’elles, però, figures com ara en Ferrer sempre seran vives”
Realitzador
Els importants talls històrics que hem patit en el nostre país han comportat que ens trobem sense referents de moviments, ideologies… persones que resten oblidades o que només són conegudes per erudits. M’ha sorprès, per exemple, que en tot el debat sobre l’Estatut o sobre la recuperació de la memòria històrica, un personatge com en Pi i Margall no estigués a la boca de tothom. Aquesta manca de coneixement ha tingut, en el millor dels casos, un coneixement esquemàtic i tòpic d’aquestes persones i de les seves propostes. Crec que és important que des dels moviments progressistes recuperem aquests referents amb un coneixement cada vegada més profund i acurat.
El cas de Francesc Ferrer i Guàrdia és un dels exemples clars del que estem dient. Quan vam anar a Brusel•les a filmar el documental em va sorprendre el coneixement que en tenien els estudiants i quan els vam entrevistar deien que era un referent per a la seva universitat pel que significava de llibertat de consciència i de llibertat de pensament. Des d’aquí intentaré aprofundir una mica més sobre la persona i l’obra d’en Ferrer amb la voluntat de traslladar la reflexió cap als moments actuals.
La lluita per la llibertat i el coneixement front les imposicions i creences que des del poder s’han utilitzat per intentar manipular els pobles i les persones, ha estat, al llarg de la història, un compromís de persones i col•lectivitats que d’una manera o altra s’han rebel•lat contra el poder manipulador i opressor. Actualment, moltes d’aquestes manipulacions i opressions continuen sent utilitzades pels poders: intoxicació ideològica, liberalisme econòmic, control dels mitjans de comunicació, imposicions religioses… Tots aquests aspectes, ben presents en la nostra societat, ens recorden que mai no podem deixar de vigilar les conquestes democràtiques i socials i que la lluita per la llibertat, la justícia i la dignitat de les persones continua en els nostres dies. Persones com en Sòcrates, en Galileu o en Paulo Freire són un exemple del compromís pel coneixement crític i per la llibertat. A en Ferrer i Guàrdia el podríem incloure entre aquestes persones que han fet tant del seu compromís personal com de la seva obra i moviment una lluita per les llibertats i l’emancipació i ho han fet amb unes armes ben determinades: l’educació, el coneixement crític i la solidaritat.
En Ferrer i Guàrdia és un exemple de com el poder de les idees és el que té capacitat per enfrontar-se als poders i als grups de pressió i ens fa reflexionar sobre l’actual pèrdua de les idees en la societat i la política, especialment en les formacions d’esquerra i progressistes. No en va l’expansionisme econòmic liberal de les últimes dècades ha anat acompanyat de la moda del pensament únic, del pragmatisme com a única manera possible de fer política, del desprestigi de les idees crítiques en l’àmbit públic, educatiu, intel•lectual , artístic…
Analitzant en Ferrer des d’una mirada actual el descobrim molt proper a les línies que plantegen els moviments educatius més progressistes, així com als moviments socials que reclamen que un altre món és possible.
Una de les primeres coses que proposa la pedagogia d’en Ferrer, és el perquè de l’educació. Si repassem els continguts de la formació dels mestres i dels debats d’aquests últims trenta anys veiem que hi ha un gran interès sobre el com educar, s’han presentat i publicat molts mètodes sobre els aprenentatges i les mestres i els mestres han volgut “cursos pràctics” i receptes exitoses. Sense voler treure importància al com educar, el problema és que per part del món educatiu s’ha bandejat i s’ha deixat a part el tema més de fons: per què eduquem. El resultat ha estat que, malgrat haver dedicat com mai recursos a la formació, hi ha una desorientació generalitzada de l’educació, incloent-hi, arrosegats per aquest corrent, els moviments educatius d’altre temps.
Afortunadament, les reflexions sobre el perquè de l’educació les trobem en els moviments educatius més emergents, malgrat que se situïn lluny de la nostra terra, com ara en l’MST (Moviment dels Sense Terra) del Brasil, la URPF (Universitat Rural Paulo Freire) o en la xarxa mundial de la Via Campesina, moviments que, com en Ferrer, volen i lluiten, des de la pràctica, per a què un altre món sigui possible.
Un altre aspecte i de molta actualitat que descobrim en Ferrer és la relació entre educació i societat del coneixement, un tema del que en els últims anys s’ha parlat molt. Sovint, però, sents una certa frustració: s’identifica coneixement amb tecnologia, s’ha identificat societat del coneixement amb estar a la moda d’aquest o l’altre programa… Novament es confonen mètodes amb principis i, permeteu-me el meu escepticisme creixent pel que fa a què des dels sectors del poder interessi realment una societat del coneixement. Només cal veure l’escassa o nul•la informació política de les campanyes electorals. Recordo que en Sòcrates o en Ferrer van ser assassinats per aquests motius, recordo l’inquisició de l’església o l’ús demagògic i manipulador que els poders fan dels mitjans de comunicació.
L’obra d’en Ferrer ens aporta moltes referències sobre aquest tema i el converteix en un dels nuclis cabdals de la seva pedagogia. Front a una educació basada en les supersticions i mites (caldria debatre els actuals), en Ferrer planteja que el nen o la nena descobreixin les raons de fons tant dels fets físics com socials i critica obertament l´ús que es fa de la religió i d’altres creences com a mites opressors del coneixement. En Ferrer creu que l’educació per a l’alliberament de la persona i per a la transformació social ha d’orientar-se cap al coneixement i, per tant, l’educació ha de desenvolupar estratègies de sentit crític vers els mites i demagògies dels poders. Per a en Ferrer l’educació pel coneixement porta necessàriament a l’educació pel sentit crític.
Cal destacar la importància que per a en Ferrer tenen les fonts d’informació, distingint clarament entre informació i coneixement. En Ferrer, de jove, educat en els ateneus obrers i treballant de revisor de tren, munta una biblioteca al mateix tren per a què la gent aprofiti els viatges per llegir i formar-se. Tota una avançada a la societat del coneixement! La cura dels llibres i persones que anaven a parar a l’escola, és a dir de “les fonts d’informació”, era molt gran per part d’en Ferrer. Llibre – font d’informació- no volia dir necessàriament coneixement, podia dir també demagògia, mite, creença imposada… D´aquí la necessitat de crear la seva pròpia editorial, l’editorial de l’Escola Moderna, amb uns contingunts adients a la finalitat de la seva educació. Aquestes fonts d’informació – els llibres de l’editorial- marcaven un currículum diferent de l’imposat, un currículum per a una nova societat. Els poders de l’època tenien autèntic pànic a aquests plantejaments, d’aquí el desprestigi permanent cap a en Ferrer o l’encalç dels que seguien els seus mètodes. A Granollers, el mestre Lluís Castellà va ser empresonat quasi bé fins a la mort per utilitzar els llibres i els continguts de l’editorial de l’Escola Moderna.
D’aquí que, per a en Ferrer, la tasca educativa dels mestres fos bàsicament la del pedagog socràtic, és a dir, la persona que orienta, condueix el nen o la nena en el camí cap al coneixement, respectant la seva autonomia i criticant qualsevol tipus de premis i càstigs. El mestre o la mestra acompanyen el nen o la nena en aquest camí de descobriment. Per fer aquest camí és important que els nens i les nenes sàpiguen utilitzar els llibres, les revistes o la informació que reben des d’altres fonts (visites, conferències…).
En Ferrer, però, no entén el coneixement com a una adquisició individual sinó que aquest s’ha de compartir, fet que, a la vegada, genera més coneixement per a cada alumne. En Ferrer inaugura la publicació de les opinions de nens i nenes en el “Boletín de la Escuela Moderna” i la correspondència escolar, que més endavant seguirà en Freinet, perquè les ecoles comparteixin els seus coneixements. Una bona manera de començar les xarxes escolars de coneixement que avui dia es poden fer a través d’Internet.
Una altra de les característiques de l’escola pensada per en Ferrer és que l’escola no pot estar sola. L’escola i l’educació han de ser una responsabilitat compartida. L’escola, però, tampoc ha de tancar-se en ella mateixa i ha de participar en els conflictes i realitats socials. A l’Escola Moderna, a més dels mestres i de les mestres, hi participaven un gran nombre de persones, des de professors de la Universitat, com ara l’Odón de Buen, fins a obrers. Tots es trobaven a l’escola per aprendre els uns dels altres i per a què l’escola es fes ressò dels problemes socials. Cal destacar les famoses “lliçons del diumenge” en les quals l’escola s’obria a tothom, per aprendre tots junts. En Ferrer, doncs, se’ns presentra com un punt de referència ben actual quan parlem de com ha der l’escola pública, participativa, la comunitat educativa…
En Ferrer planteja l’educació en valors com un altre pilar educatiu amb unes línies ben aclaridores: per un costat destaca la sèrie de valors que fan referència a l’autonomia de la persona, com ara la capacitat d’organització, el foment de la iniciativa personal, la presa de decisions, el tenir un criteri propi, la cura del propi cos… i és a partir del desenvolupament d’aquesta autonomia com l’infant mitjançant l’educació ha d’anar descobrint els valors col•lectius, com ara el de ciutadania, el de civisme, el respecte, la coeduació, les lleis que fomenten la convivència, la participació o la solidaritat que concretant-ho en el local ha de ser universal.
Si volem, però, una educació alliberadora cal que aquesta capaciti els individus a desfer-se de les pors i dels mites opressors; en Ferrer fa una crítica radical al paper que té l’església sobre la societat i les consciències, i planteja la laicitat com un important valor educatiu. Debat que, malgrat el pas del temps, encara és ben viu en el nostre país. Enmig de la persistència d’un concordat que en molts aspectes fa dependre l’Estat Espanyol de l’església, concordat i que recull les condicions que va posar l’església per acceptar el règim democràtic, torna a aparèixer la religió com a eina de segregació i de justificació de creuades per part dels poders polítics i econòmics. D’altra banda, molts moviments migratoris tenen en la religió un element identificador i la reivindicació de que les seves religions s’ensenyin a les escoles va en augment. Tot plegat fa que el laïcisme i la reivindicació de l’espai públic laic – com ara l’escola- continuï ben viu, cent anys després d’inaugurar-se l’Escola Moderna.
Ja hem comentat que en Ferrer considera de gran importància l’obertura de l’escola cap a la societat i que els moviments educatius progressistes han d’anar lligats als moviments socials més amplis i que cal crear una xarxa educativa internacional que, a partir del local, eduqui en el sentit crític i en valors com ara la pau i la solidaritat. Així, l’any 1908 funda la Lliga Internacional per l’educació racional de la infància, un moviment internacional amb seu a París, que planteja unes línies comuns d’educació basades en els principis de l’Escola Moderna i en les idees de l’educació racional, de la pau, la justícia i la col•laboració entre els pobles. La Lliga s’estén ràpidament per Europa i Amèrica i moltes escoles i pedagogs s’hi adhereixen. Tot un programa i una premonició que l’educació ha de tenir un paper important perquè “una altra globalització sigui possible”.
El llegat d’en Ferrer, malgrat el llarg silenci que hi ha hagut en el nostre país sobre la seva persona i la seva obra, continua ben viu. Els millors moments educatius que ha viscut el nostre país, especialment el CENU ( Consell de l’Escola Nova Unificada) el sistema educatiu que es va desenvolupar del 1936- 1939, han portat el seu segell. Amb la seva obra ens ha deixat també el testimoni de l’home públic que lluita fins al final per unes idees d’emancipació, de llibertat, de sentit crític en la societat en què està i per una societat millor.
L’Albert Camus referint-se a ell escrivia:
“En Francesc Ferrer pensava que ningú és dolent voluntàriament i que tots els mals provenen de la ignorància. Per això els ignorants el van assassinar i la ignorància criminal es perpetua encara avui en noves i incansables inquisicions. Davant d’elles, però, figures com ara en Ferrer sempre seran vives”
Publica un comentari