Miquel Àngel Sòria
“Y llegará el día en el que para conseguir una distribución más equilibrada de la población mundial, que por motivos ecológicos sería muy de desear, un gobierno mundial comunista se verá obligado a emprender acciones de traslado de poblaciones a escala global”.
“En las desiertas llanuras, en los fértiles valles que rodean los grandes ríos africanos, trabajaremos la tierra trasladando allí a millones de nuestros campesinos pobres que, sin dudarlo, empezarán a cultivar la tierra que está en barbecho”.
Entre aquestes dues cites hi ha trenta anys. La primera és de Wolfgang Harich i es troba a ¿Comunismo sin crecimiento? Babeuf y el Club de Roma. Ed. Materiales, Barcelona, 1978. L’autor exposava aquesta idea que al seu entrevistador, el socialdemòcrata alemany Duve li semblava “macabra”. La segona correspon a la novel•la de Henning Mankell, El Chino. Tusquets Editores, Barcelona, 2008.
Henning Mankell es famós per la creació del personatge de l’inspector Kurt Wallander. Les seves novel•les, catalogades com de sèrie negra, no es queden en la simple intriga policíaca i mostren la realitat d’una societat, la sueca, que “mor d’èxit”. És en aquesta sèrie on es capta la influència del matrimoni d’escriptors comunistes Maj Sjöwall i Per Wahlöö.
Però Mankell no es limita a narrar les aventures del seu personatge, al que darrerament té oblidat. Els seus interessos són més amples i fan referència, entre altres coses, a la seva dedicació a l’Àfrica com a director del teatre nacional Avenida a Maputo, Moçambic. Reconeix que “la solidaritat és el eix de la meva acció. Per tant, no sé si tindré temps per a més Wallander en el futur, hi ha tantes coses que vull fer!”
Al meu parer, a “El chino”, la última novel•la publicada per Mankell, la trama policíaca, que sembla l’eix central, només és una excusa per plantejar una altra qüestió que actualment li preocupa més: l’evolució de la República Popular Xina en un món d’expansió del capitalisme, després de la caiguda dels règims d’Europa Oriental i l’aparició del greu problema de l’empobriment de les masses camperoles que es veuen obligades a emigrar a les zones costaneres on es concentra la indústria i conseqüentment, els llocs de treball. Aquesta situació comporta el perill d’aixecaments populars que a la Xina poden ser de milions de persones. Tiananmen és present.
Mankell avisa d’una nova colonització de l’Àfrica –que ens porta records del Harich- molt més moderna i subtil. Una colonització fomentada per les àligues de la nova indústria xinesa davant l’oposició dels quadres idealistes del Partit Comunista Xinès.
I ho fa muntant una trama quasi rocambolesca a través d’un viatge que té l’inici i el final al nord de Suècia i que passarà per la Xina, Àfrica i Londres. Al mateix temps coneixerem la narració paral•lela d’un altre viatge que s’inicia i acaba a la Xina i passa pels EUA i Londres, però que succeeix mitjançant el segle XIX.
Una trama complexa que s’alimenta del ressentiment, la venjança, la violència i finalment la mort.
Mankell és un fi observador del que passa al seu voltant. Així no és d’estranyar que li preocupi el continent africà i els moviments que es produeixen en el mateix.
La ficció i la realitat van del braç cap a la utopia.
“Y llegará el día en el que para conseguir una distribución más equilibrada de la población mundial, que por motivos ecológicos sería muy de desear, un gobierno mundial comunista se verá obligado a emprender acciones de traslado de poblaciones a escala global”.
“En las desiertas llanuras, en los fértiles valles que rodean los grandes ríos africanos, trabajaremos la tierra trasladando allí a millones de nuestros campesinos pobres que, sin dudarlo, empezarán a cultivar la tierra que está en barbecho”.
Entre aquestes dues cites hi ha trenta anys. La primera és de Wolfgang Harich i es troba a ¿Comunismo sin crecimiento? Babeuf y el Club de Roma. Ed. Materiales, Barcelona, 1978. L’autor exposava aquesta idea que al seu entrevistador, el socialdemòcrata alemany Duve li semblava “macabra”. La segona correspon a la novel•la de Henning Mankell, El Chino. Tusquets Editores, Barcelona, 2008.
Henning Mankell es famós per la creació del personatge de l’inspector Kurt Wallander. Les seves novel•les, catalogades com de sèrie negra, no es queden en la simple intriga policíaca i mostren la realitat d’una societat, la sueca, que “mor d’èxit”. És en aquesta sèrie on es capta la influència del matrimoni d’escriptors comunistes Maj Sjöwall i Per Wahlöö.
Però Mankell no es limita a narrar les aventures del seu personatge, al que darrerament té oblidat. Els seus interessos són més amples i fan referència, entre altres coses, a la seva dedicació a l’Àfrica com a director del teatre nacional Avenida a Maputo, Moçambic. Reconeix que “la solidaritat és el eix de la meva acció. Per tant, no sé si tindré temps per a més Wallander en el futur, hi ha tantes coses que vull fer!”
Al meu parer, a “El chino”, la última novel•la publicada per Mankell, la trama policíaca, que sembla l’eix central, només és una excusa per plantejar una altra qüestió que actualment li preocupa més: l’evolució de la República Popular Xina en un món d’expansió del capitalisme, després de la caiguda dels règims d’Europa Oriental i l’aparició del greu problema de l’empobriment de les masses camperoles que es veuen obligades a emigrar a les zones costaneres on es concentra la indústria i conseqüentment, els llocs de treball. Aquesta situació comporta el perill d’aixecaments populars que a la Xina poden ser de milions de persones. Tiananmen és present.
Mankell avisa d’una nova colonització de l’Àfrica –que ens porta records del Harich- molt més moderna i subtil. Una colonització fomentada per les àligues de la nova indústria xinesa davant l’oposició dels quadres idealistes del Partit Comunista Xinès.
I ho fa muntant una trama quasi rocambolesca a través d’un viatge que té l’inici i el final al nord de Suècia i que passarà per la Xina, Àfrica i Londres. Al mateix temps coneixerem la narració paral•lela d’un altre viatge que s’inicia i acaba a la Xina i passa pels EUA i Londres, però que succeeix mitjançant el segle XIX.
Una trama complexa que s’alimenta del ressentiment, la venjança, la violència i finalment la mort.
Mankell és un fi observador del que passa al seu voltant. Així no és d’estranyar que li preocupi el continent africà i els moviments que es produeixen en el mateix.
La ficció i la realitat van del braç cap a la utopia.
Publica un comentari