Les esquerres- i parlem de les esquerres en la seva pluralitat- van patir a nivell internacional una derrota considerable a principis dels 70 en tots els fronts. Una derrota que va portar a mig plaç a tres fenòmens íntimament interrelacionats: la implosió dels estats que es reclamaven constructors del "socialisme real", l'erosió de l'estat de benestar i la democràcia de postguerra als païssos occidentals i la globalització neoliberal que posà fi a les experiències d'alliberament nacional.
No és menor la derrota cultural i intel.lectual que van patir uns projectes d'esquerres que podríem dir que van morir d'èxit i no van saber actualitzar-se. Les tasques primordials d'assegurar unes condicions bàsiques de vida i acabar amb la influència de l'Esglesia i la superstició en el poble, van portar a difondre concepcions d'un socialisme positivista i determinista.
Doncs bé, quan aquests objectius semblaven assolits en bon grau i emergien noves necessitats, les esquerres no van ser capaces de proveïr un pensament d'avantguarda, que integrés i connectés els coneixements més avançats amb una proposta de salt qualitatiu de civilització (amb més socialitat de les condicions de vida i de treball i més autodeterminació de les persones). Més aviat es van estancar i van defensar l'statu quo de l'aconseguit. Hem estat 30 anys, intentant defensar el que queda d'aquell món, davant l'embranzida transformadora i contrareformadora del pensament neoliberal que sí que va saber donar expressió a l'esperit de l'època, fent promeses de més autodeterminació personal per una important minoria.
Certament, en aquell moment, hi va haver projectes d'extrema esquerra que van donar expressió política al canvi d'època, corrents contraculturals, nous moviments....En el millor dels casos no van estar a l'alçada i amb la seva esterilitat van preparar el camí per la ofensiva neoliberal, que va poder absorbir molts dels elements plantejats per ells.
Podríem dir que a occident les esquerres derrotades han trobat a grosso modo i caricaturitzant-les tres sortides: adequar als postulats hegemònics del neoliberalisme per seguir influint en la societat (des de la subordinació), seguir erre que erre afirmant que ens enganyen i que als 50 vivíem millor, i els qui s'han refugiat en la utopia, un futur llunyà que ens donarà la raó, renunciant a modelar el futur aquí i ara. Cap d'elles ha estat un gran èxit.
Per això pensem que si des de les esquerres volem contribuïr a conformar el futur, ens cal una posta a punt. Ens cal un pensament d'avantguarda, que des de l'autonomia integri totes aquelles aportacions i discuteixi totes aquelles qüestions que (proviennts d'amics o enemics) puguin contribuïr a una comprensió cabal de la nostra realitat (i una proposta per transformar-la). Ens cal, aixímateix, donar una resposta a la qüestió entre col.lectiu i individu que superi la sacralització abstracta de lo col.lectiu o de l'individual., d'individu i societat; oposició que no tindria sentit en la tradició socialista, que ha de tenir per fi l'emancipació dels éssers humans concrets, que en tant que tals viuen en societat. A aquesta tasca ens encomanem.
No és menor la derrota cultural i intel.lectual que van patir uns projectes d'esquerres que podríem dir que van morir d'èxit i no van saber actualitzar-se. Les tasques primordials d'assegurar unes condicions bàsiques de vida i acabar amb la influència de l'Esglesia i la superstició en el poble, van portar a difondre concepcions d'un socialisme positivista i determinista.
Doncs bé, quan aquests objectius semblaven assolits en bon grau i emergien noves necessitats, les esquerres no van ser capaces de proveïr un pensament d'avantguarda, que integrés i connectés els coneixements més avançats amb una proposta de salt qualitatiu de civilització (amb més socialitat de les condicions de vida i de treball i més autodeterminació de les persones). Més aviat es van estancar i van defensar l'statu quo de l'aconseguit. Hem estat 30 anys, intentant defensar el que queda d'aquell món, davant l'embranzida transformadora i contrareformadora del pensament neoliberal que sí que va saber donar expressió a l'esperit de l'època, fent promeses de més autodeterminació personal per una important minoria.
Certament, en aquell moment, hi va haver projectes d'extrema esquerra que van donar expressió política al canvi d'època, corrents contraculturals, nous moviments....En el millor dels casos no van estar a l'alçada i amb la seva esterilitat van preparar el camí per la ofensiva neoliberal, que va poder absorbir molts dels elements plantejats per ells.
Podríem dir que a occident les esquerres derrotades han trobat a grosso modo i caricaturitzant-les tres sortides: adequar als postulats hegemònics del neoliberalisme per seguir influint en la societat (des de la subordinació), seguir erre que erre afirmant que ens enganyen i que als 50 vivíem millor, i els qui s'han refugiat en la utopia, un futur llunyà que ens donarà la raó, renunciant a modelar el futur aquí i ara. Cap d'elles ha estat un gran èxit.
Per això pensem que si des de les esquerres volem contribuïr a conformar el futur, ens cal una posta a punt. Ens cal un pensament d'avantguarda, que des de l'autonomia integri totes aquelles aportacions i discuteixi totes aquelles qüestions que (proviennts d'amics o enemics) puguin contribuïr a una comprensió cabal de la nostra realitat (i una proposta per transformar-la). Ens cal, aixímateix, donar una resposta a la qüestió entre col.lectiu i individu que superi la sacralització abstracta de lo col.lectiu o de l'individual., d'individu i societat; oposició que no tindria sentit en la tradició socialista, que ha de tenir per fi l'emancipació dels éssers humans concrets, que en tant que tals viuen en societat. A aquesta tasca ens encomanem.
Publica un comentari