Núria Salamé
Presidenta de l’Associació Catalana d’Amistat amb el Poble Saharaui i neboda de Soledad Real

Em resulta difícil separar els meus lligams familiars de la meva admiració envers ella, com a dona, com a comunista, com a militant feminista, com la persona que em va estimar com si fos la seva filla. Per això m’és complicat separar els diferents aspectes que, al llarg dels anys ens han acompanyat, i us demano que em disculpeu.

L’aparició de la Sole a la meva vida

La memòria se’m perd en els records que avui em venen al cap, però sempre em queden aquells que, encara avui, són els més entranyables per a mi.

El primer record que tinc, jo deuria ser molt petita, és de quan el meu avi (el seu pare) i la meva mare (la seva germana) ens feien seure i ens llegien totes les cartes que ens arribaven d’ella, així ens la van fer sentir cada cop més propera i la vam anar estimant els quatre germans, malgrat que no la coneixíem. Els contactes que teníem amb ella eren per carta i per alguna que altra fotografia que ens arribava. Tot això ens permetia explicar-nos per què la Sole estava a la presó i després ens permeté defentsar-nos i defensar-la de tots aquells que ens deien “que la Sole només ens portava problemes”.

A vegades, quan arribàvem de l’escola —ho recordo i no ho oblidaré mai—, veiem alguna capa verda i damunt del cap algun “tricorni” pels voltants de la casa. El cor se’m encongia. De seguida apareixia una veïna que ens retenia a casa seva, fins que la mare ens venia a buscar. La cara de la meva mare era diferent segons el que havia passat o el que temia que pogués passar… Les imatges dels registres no s’obliden mai! Ni tampoc l’odi i la por a les forces de seguretat. Posteriorment, hem sabut que la major part de les vegades eren deguts a que la Sole o la família havien passat alguna informació amagada en una carta, vés saber on!

Per a la meva curta edat, la Sole era una dona molt valenta que estava a la presó per lluitar per a que fóssim més lliures, per voler que el país fos un país en democràcia. Per això, escoltàvem de nit i molt fluixet “la Pirenaica”, perque les emissores de l’època no eren de refiar i, quan sentíem parlar al Dictador, el meu pare o la meva mare ens feien apagar la ràdio immediatament.

Jo sóc la més gran dels germans, suposo que per això el meu avi, malgrat que encara era petita, em feia sentir més gran i volia que compartís coses amb ell, com fa qualsevol avi amb els seus nèts; però les coses que compartíem eren ben diferents de les dels meus companys.

Els meus avis vivien a la Barceloneta i nosaltres al barri d’Horta. Un cop al mes, el meu avi venia a buscar-me (suposo que quan cobrava) per anar a comprar el menjar que enviaríem a la Sole. Agafàvem el tramvia i, durant tot el trajecte, anàvem parlant de les coses que hi posaríem al cistell, de quines coses eren les que més li agradaven. Havíem de pensar en coses que es poguessin repartir entre les companyes, i m’explicava com era la solidaritat entre elles, com es repartia tot, com s’ajudaven.

Els diners que tenia només li permetien poder posar una capsa de medicaments, carn de codony, formatge, fruits secs, llet, sabó i, si no ho recordo malament, no podia passar els dos quilos.

Un cop a casa seva, començava un altre procés, encaixar-ho bé, i, el que a mi més m’agradava, desfer un sac i tapar tota la capsa amb els retalls del sac.L’àvia ho cosia i jo li anava enfilant les agulles “saqueres”. Posàvem el nom en un paper i ho enganxàvem. A vegades li escrivíem una carta o em deia que havia “amagat” algun escrit, un senyal, no sé exactament com ho feien perque l’àvia sempre deia “emporta’t la nena al balcó” i quan tornàvem, ja estava tot fet! Quina ràbia que em feia! Posteriorment, em van dir que era per protegir-me, per si algú em preguntava alguna cosa. Quan ho portàvem a correus, sistemàticament es produïa la mateixa situació que se m’ha quedat gravada.El senyor de la finestreta em preguntava “és la teva mare, guapa?””Pobrissona”, la resposta del meu avi no es feia esperar: “és la meva filla i és una presa política”. Ho deia amb tanta força que em feia sentir molt orgullosa, era com demostrar a l’home de correus que la Sole era molt important, i que no se’n avergonyia. A mida que passàven els anys, la nostra relació epistolar es va convertir en una cosa molt especial, les cartes que jo rebia sempre eren una mostra d’il•lusió i d’alegria, les dels meus pares i els meus avis eren més reals, vagues de fam, aïllaments, cel•les de càstig. Els meus pares patien quan les cartes no arribaven, però sempre hi havia familiars d’altres presos que els feien arribar notícies. Aquests familiars ho patien com si fos un assumpte propi, tant li feia que fos esposa, filla o germana, eren moments molt durs. Quan els avis o familiars es reunien a casa, em feien anar a jugar mentre ells parlaven, jo a vegades els escoltava i plorava pensant en les barbaritats que li podien estar fent; sabia que si la meva mare em deia que estava en una cel•la de càstig volia dir que li havien pegat molt, que passava molt de fred i que es posaria malalta. Aquests fets també eren una tortura per tots nosaltres!

En una ocasió, ja de gran, en un de tants viatges que vaig fer a Madrid, la Sole em va llegir una carta (en tenia moltes de guardades). En aquesta carta, devia ser pels voltants dels Reis, jo li preguntava quin dia passarien els Reis per Segòvia i què li portarien. Com vam riure! Encara recordo que, amb molta ironia, em va dir: “nena, a Segovia, amb el fred que hi feia, encara que fossis monàrquica, ni els Reis hi podien passar…”.

Amb els anys, una pren consciència del que està passant i de com està passant, i sobre tot, si té una família que és conseqüent

No podré oblidar mai que des de 1943 fins al 57 mai no va rebre una visita de la família. Durant aquest temps la van anar traslladant de presó en presó a Madrid, Torrero, Málaga, Segovia, sempre massa lluny per a una família pobra. La penúria de la post-guerra era implacable, calia prioritzar els medicaments i el paquet abans de viatjar, i, de vegades calia ajudar als familiars que es trobaven en situacions molt difícils o a les preses que sortien i que tenien als familiars lluny. Aquesta solidaritat m’ha acompanyat tota la vida. Però encara no entenc com ho va poder aguantar. Suposo que va ser per la seva fortalesa i pel recolzament de totes les seves companyes. La meva família, els meus avis en especial, van tenir durant tota la vida el recolzament incondicional de la família Parera, sé que van ser els únics que la van anar a veure un cop a Segovia. Per a tots nosaltres, i per a ella fins al darrer moment, l’estima que ens va donar la família Parera ens vaacompanyar sempre. Quedi aquí el meu humil homenatge a tota aquella gent que com ells han estat sempre al costat de les preses i els presos de la forma més anònima.

Jo vaig nèixer l’any 1944, per tant he pogut conèixer de prop situacions molt doloroses, fills de preses als que les famílies no els donaven el recolzament emocional que necessitaven o parlaven del familiar com “el responsable” de les situacions que els havien tocat viure. Quan a casa teníem coneixement d’aquestes situacions, els meus pares els convidaven a menjar el cap de setmana, llavors també venien els meus avis, especialment el meu avi. Aquest dinar era una qüestió de principis, de força, de coneixements, eren les meves primeres lliçons de vida. He tingut el plaer de gaudir de grans dones i, mentre eren a la presó, dels seus fills; aquesta lliçó m’ha acompanyat tota la vida.

A la Sole li van donar la llibertat l’any 1957 però, com que sembla que encara no l’havien torturat prou, el dia de sortida s’allarga més del necessari perque faltava un paper, sempre falta un paper! Recordo els nervis que ens van fer passar fins que vam saber que ja era al carrer, però encara faltarien molts anys per a poder tornar a Barcelona, estava desterrada i no podia venir.

Des de la presó coneix al Paco per carta, pres a Burgos, per cert. La seva relació epistolar també va tenir la seva gràcia. No podien escriure’s de presó a presó. En Paco escrivia a la meva mare fent-se passar per un familiar, i la meva mare canviava el sobre i la enviava a la Sole. Això que ara sembla una tonteria, tenia el seu risc, cada cop que la guardia civil venia a casa hi havia més interrogatoris per a la meva mare i cel•la de càstig per a la Sole. Que cruel que és la repressió!.

En Paco va sortir dos anys abans que la Sole de la presó. Quin home! Era tan senzill fer-lo feliç, ens vam estimar molt, i em sembla que per a ell vam ser una autèntica família. Humil, treballador, discret i sempre a l’ombra de la Sole. Mentre la Sole encara era a la presó, ell va preparar el que sería la seva casa. Tots els que l’hagueu conegut estareu d’acord amb mi en que van convertir una barraca en ua caseta, humil però plena de vida i d’història. Allà s’hi acollia a tothom, “casa meva és casa teva, si és que hi ha casa d´algú”. Quantes reunions i discussions! El fet que la casa quedés tancada en un petit patí feia que ningú escoltés i que es pogués sortir d’un en un i molt discretament.

Arriba el moment en que deixen viatjar a la Sole a Barcelona. Arribava a l’estació de França i vam anar tots amb molta antelació, perque recordo als meus avis i als meus pares amb els meus germans petits jugant, corrent i, finalment, adormits. Per fi va arribar el tren, jo portava una foto que la meva mare m’havia donat, em vaig posar a còrrer per tota la via fins que vaig veure a una dona amb un farcell i un paquet molt gran, li vaig preguntar “vosté és la meva tieta, oi?”, em va agafar al coll i va deixar els paquets a terra. La meva mare deia que mai em van donar tants petons seguits! És possible que es confongui en la memòria el fet d’haver-ho sentit explicar tantes vegades a la família, però el que és cert és que vaig ser la primera en conèixer-la i abaraçar-la. Quan ara s’emeten els reportatges que fan referència a fets com els que menciono, no puc deixar d’emocionar-me, sembla que qualsevol dels personatges pogués ser la Sole.

Quan la Sole va sortir de la presó, es casà. Però al cap d’uns 3 anys tornen a detenir a en Paco. Recordo perfectament la trucada de telèfon i els plors de la Sole. La meva avia ja havia mort i el meu avi vivia amb nosaltres. En Paco i la Sole van voler que anés a viure a Madrid per a poder dedicar-li els darrers anys de la seva vida. Tot sen’anà en orris!

Detenen a en Paco i el meu pare se’n anà a buscar al meu avi a Madrid. En el moment de la detenció, de matinada com sempre ho fan, el meu avi dormia i la Sole va suplicar que no el despertessin. Al matí, la Sole li digué que al Paco li havia sortit un viatge a Galicia (ell era taxista) i que estaria uns dies fora, i que com que ella treballava, el meu pare l’anaria a buscar. El meu avi va fer la maleta, sense pregutar, sense dir res, i quan va estar al tren li va dir al meu pare: “ja sé que aquest fills de… han detingut al Paco”.

La Sole es va convertir en dona de presoner. Jo ja era més gran i podia anar a fer-li companyia a Madrid. Sempre hem tingut una complicitat molt especial. Recordo que de vegades teníem una reunió a casa d’unes companyes i em deixaven a la cuina per a que no sentís res, però després baixàvem per l’escala i parlaven del tema “ no et deixis tutejar pel de la porta”, li deien a una dona d’un presoner molt jove, “porta a la butxaca un mocador brut per quan t’escorcollin. A mi em semblaven fantàstiques aquestes estratègies, tant que algunes coses de les que vaig escoltar i aprendre em van servir en moment difícils, com per exemple quan t’estaven escorcollant: “uf, quin treball tan lleig el vostre”. Proveu-ho, els posa molt nerviosos!

La meva mare va morir molt jove, amb 49 anys, i la Sole va voler fer amb nosaltres el paper de mare. El fet de ser la més gran i de tenir molta complicitat amb ella va fer que construíssim uns llaços que, malgrat les ultats que després ens va tocar viure, mai es van desfer.

Tant al Paco com a la Sole els vam estimar molt i, mentre la salut els ho va permetre, van participar en totes aquelles festes i celebracions que es produïen en una família nombrosa.

El meu contacte amb ells es va anar fent habitual. Jo anava sovint a Madrid i allò em va permetre entrar en els cercle de les seves amigues i amics, cosa que també em va permetre conèixer de primera mà les seves grans decepcions. D’aquests temes, espero que en parlin d’altres companys amb més coneixements: dels seus viatges clandestins en els que s’ooperà, dels reconeixements que es feia en països amics. La Sole sempre es va mantenir fidel als seus principis, dels que no va dubtar mai. Però ixò, de vegades, li comportava terribles desenganys.

Després de tristos episodis polítics, va dedicar tota la seva lluita a l’àmbit feminista, sense oblidar mai la seva condició de comunista. Va crear al barri on vivia el “Centro Cultural para la Mujer”, al barri del Lucero, un barri obrer en el que va iniciar una sèrie d’activitats com ara la costura o l’alfabetització. I la seva capacitat emprenedora i lluitdora va fer anar creixent una consciència de gènere en dones que mai no se’l havien plantejat. La seva estratègia va anar fent que, poc a poc, el Centro anés adquirint més compromisos amb les dones del barri, fins al punt d’arribar a ser reconegudes i premiades per responsables polítics municipals..

Les iniciatives van anar creixent: van començar cosint, van montar al centre un taller de costura en el que ensenyaren a dissenyar patrons que per la nit en Paco preparava a casa, per passar, amb el temps, a un altre nivell, preparar conferències, exposicions, crear una biblioteca, fer viatges culturals que abans preparaven amb tot detall. Es va sentir molt reconeguda i ho va gaudir molt.

Va arribar el dia en que en Paco va tenir un accident vascular cerebral que el va deixar molt limitat, però així i tot encara els vam anar a buscar varies vegades a Madrid, i una vegada a Barcelona, amb cadira de rodes, els portàvem a passejar per la Barceloneta i després, a la tarda “als Quatre Gats”. Jo de vegades els feia broma dient-los que s’estaven aburgesant, i la seva resposta era “ai, nena, són els catòlics els que volen patir, no nosaltres, eh”.

Els anys que visqué en Paco amb la seva malaltia, que a mida que s’anava agreujant complicava la seva mobilitat, érem nosaltres els que ens desplaçàvem. En Paco era molt feliç amb la nostra companyia, eren uns dies diferents: jugàvem a cartes fins que ens barallàvem terriblement. Els fèiem menjars especials i ells convidaven sempre a alguns amics per a compartir les vetllades.

Les companyes del Centro han estat per a la Sole i en Paco unes companyes incondicionals. Per dures que hagin estat les situacions, sempre han estat al seu costat i han sigut per a ells, aquella família que en els moments puntuals i urgents no hi era. Moltes gràcies a totes elles.

No seria justa si deixés d’anomenar “la llibreria de les dones”, tal i com ella deia. A la llibreria i amb les companyes que la gestionen, és on ella va trobar el seu espai més intel•lectual. Mai no deixà de llegir, estava al corrent dels llibres que feien referència als temps viscuts durant la República, especialment aquells en els que les protagonistes eren les dones. Sempre em regalava llibres que després comentàvem. Tenia una llibreta en la que anotava tots aquells comentaris o “cites” d’autors que després li van permetre construir les seves xerrades, ningú no hagués dit que era autodidacta! A la llibreria va fer xerrades i participà en debats, però també es celebraren molts dels seus aniversaris en els que mai no van faltar les companyes del Centro i les amigues llibreteres. Si jo hi podia assistir es sentia molt feliç, podia presumir d’aquella família que de vegades no va tenir tan a prop com ella hauria volgut. Gràcies a totes les que li vau fer sentir moments tan feliços!

Quan va morir en Paco va començar una nova etapa per a la Sole. Com ella mateixa m’explicava, gaudí durant un temps d’una llibertat que mentre en Paco estava malalt no tingué, però per un altre costat, ells també s’anava deteriorant i la soledat no l’ajudà. Va tenir un accident domèstic, un radiador li va caure a sobre, i es va haver d’hospitalitzar-la primer i posteriorment anar a una residència per a fer la rehabilitació. La tortura no perdona, les seqüeles físiques les va suportar com va poder i amb tota la dignitat, però les psíquiques no, i això l’aparell repressor ho sap i els torturadors, també. És per això que no els ho perdonaré mai. Aquells que es van proclamar vencedors a costa de tant de dolor. Massa patiment per a un cos i una ment.

Al cap de poc temps, i després que les companyes del Centro veièssin dia a dia que les coses anàven pitjor, ens vam plantejar que vingués a viure a Barcelona. Ho va acceptar amb il•lusió i va venir a viure a casa meva. A casa meva, hi havia el meu pare, vuit anys més gan que ella, però amb l’ajuda d’una companya que m’ajudava en les tasques de casa, ho vam organitzar tot per a poder-los atendre i cuidar-los.

Un cop a Barcelona, el fet d’estar atesa, descansada i cuidant la seva diabetes i els seus problemes mèdics, li va permetre posar-se bona ràpidament. Va tornar a trobar-se amb les seves amistats, i va establir contacte amb companys que feia temps que no veia, es va tornar a relacionar amb els companys de la Fundació Pere Ardiaca i de la “Llibreria de Dones”, entrant en una etapa en la que el seu estat d’ànim es va recuperar. Els dilluns anàvem a Girona a veure a les meves nétes, i això la feia sentir feliç. Els meus germans venien els diumenges i aquesta “moguda” familiar la feia estar molt animada. Aquesta situació va durar uns mesos, però aviat van aparèixer novament alguns problemes, i va voler tornar a la seva casa de Madrid. Amb la complicitat dels meus germans vam anar convencent-la de que es quedés aquí a casa meva o en una residència, però a Barcelona, prop de la seva família. Després de llargues converses, ella va decidir anar a una residència, ja que hi estaria més tranquil•la. A mi, això em va fer sentir malament, però vaig entendre que era el millor per a ella i, a la llarga, per a tots, degut al seu estat de salut.

Jo treballava portant la direcció d’un centre per a la gent gran, però ens va semblar millor que s’estigués en un altre centre, i com que a la sortida del centre on jo trebllava inaguraven una residència privada amb les millors instal•lacions, serveis sociosanitaris complets i assistència sanitaria les 24 hores del dia, vam decidir, i després de veure’n unes altres, que la “Residència Collserola”. Era la millor opció. A la Sole li agradà molt ja que estava a peu de metro i al costat de la meva feina, i, a més, vam aconseguir que tingués una habitació des de la que es pogués veure el mar.

Aquí va començar la darrera etapa de la Sole. Al principi tot anava molt bé, feia viatges a Talarn, on hi tenia amics, hi anava i en tornava en taxi. Durat la seva estància va gaudir de la llibertat que volia, als matins o al migdia ens vèiem, als caps de setmana la venia a buscar algun dels meus germans, que tot sovint la portaven a menjar “al Salamanca” a la Barceloneta, on hi trobà un dels propietaris que la va reconèixer i tornaren a reprendre una vella amistat. Sempre que podia participava obertament en totes les activitats i xerrades que s’impartien a la Residència.

Va tornar a trobar als companys i companyes de la Fundació Pere Ardiaca, els incondicionals, els amics, els que donen la mà sense esperar res a canvi. Manolo, Laura, Quim, i disculpeu-me els que de ben segur que oblido, però la veu fer sentir molt feliç, éreu dels seus, les persones amb les que podia compartir i confiar a nivell polític tot el que volia dir, vau ser els seus confidents i, el més difícil, vau saber respectar els moments difícils, quan apareixien les seves alteracions, la vau acceptar tal i com es mostrava, entenent quan era ella i quan no ho era, quan el seu cap la traïa i quan era capaç de mantenir una conversa. Gràcies companys per tota l’atenció que li vau dispensar, per tot el que va poder compartir amb vosaltres tant a nivell ideològic com emocional, per tots els bons moments que li vau fer passar, per comptar amb ella en tots els actes que sabíeu que la podien fer feliç i que ens van permetre als darrers moments poder complir les seves voluntats.

A la Residència tant la Directora com el metge i la treballadora social, vam poder ajudar-la fins els darrers instants. El fet que jo estigués allà mateix ens permetia fer-li un seguiment i ella estava ben atesa. Si no menjava m’avisaven i al migdia, en sortir, li portava, com qui no volia la cosa, algun capritx que sabia que a ella li agradaria. Quan ja no pogué sortir, esperava els diumenges per a que els meus fills o germans la visitessin amb els més petits. Els més petits de la família la van fer molt feliç. Sempre tenia quelcom per a ells, per a les nenes contes que em feia anar a comprar a la llibrera de dones, per als nens no era tan exigent, podien ser carmels!

Malgrat la vida que li tocà viure, la Sole va ser feliç, ja que tot el que va fer ho va fer amb consciència, sabent el que feia. Nasqué per lluitar i va morir lluitant, als 89 anys, tan sols restaven uns dies per arribar als 90, una data que ella esperava per a celebrar-ho tots junts.

Els últims temps ens van permetre parlar molt. Ens vam poder acomiadar, cosa que ella feia amb més valentia que no pas jo. El repàs de la seva vida política no sóc jo qui l’hagi de jutjar, però si que puc dir que fou una dona que ho donà tot pels seus ideals, i que va ser conseqüent fins al darrer moment de la seva vida. La nit abans de morir encara em donava instrucciones per a mi, per a la vida, per a la lluita de no decaure, per a deixar un món millor als més petits.

És per tot això que val la pena seguir lluitant, per a que les dones que com ella van iniciar un camí ple de dificultats, en el moment del traspàs tinguin la seguretat que els seus patiments no han estat en va, que allò que elles van iniciar un dia, unes altres ho seguiran. Segur que no la decebrem! Gràcies per tot el que m’has ensenyat! Gràcies per tot el que m’has donat, Sole!

ELS QUE VENCEN, SIGUIN QUINS SIGUIN ELS MITJANS FETS SERVIR, MAI NO SE’N AVERGONYEIXEN (N. Maquiavel)

Etiquetes de comentaris: 9, Dones, l'Espurna, Memòria Històrica