Carmen Plazuelo
Àrea d’Història de la Fundació Pere Ardiaca
Soledad Real és, per a la Fundació Pere Ardiaca, un referent de lluita. Voldríem fer-li un homenatge, per tal que es conegués la seva entega a les causes més nobles: la llibertat, la justícia i la lluita pels drets de la dona.
Incansable militant comunista, va patir la persecució, l’exili i la tortura. Va estar a la presó durant setze llargs anys, convertint-se el seu empresonament en un penós pelegrinatge de presó en presó per tota la geografia de l’Estat, impedint d’aquesta manera qualsevol forma de recolzament dels seus familiars, els quals patien tot tipus d’assetjaments per part de les forces del règim, com ara els registres indiscriminats dels seus domicilis, que provocaven la por i el rebuig del veïnat.
Soledad Real, Sole, passà setze anys tancada, però va ser només un empresonament físic. En aquests setze anys treballà, i molt, per tal que entre les recluses polítiques no defallís mai l’esperit de lluita, a més d’instruir i alfabetitzar a totes aquelles dones que no havien tingut l’oportunitat d’anar a l’escola, ensenyant-los que, desde l’organització i la lluita, aconseguirien un món més just i lliure per tothom. Sole s’enamorà a la presó, s’il•lusionà i començà a construir un futur per quan recuperés la llibertat, un futur en el qual sabia que no hi hauria fills, ja que les brutals pallisses que havia patit varen deixar empremta en el seu cos.
Tot això es revesteix als nostres ulls d’un valor immens, valor que es converteix en admiració al comprovar que, un cop en llibertat (si és que es pot anomenar llibertat a la manera en que es vivia a l’Espanya de mitjans dels cinquanta), continuà amb la lluita antifranquista, organitzant-se als fronts que s’obrien per oposar-se a la dictadura.
Com una part més de les seves intenses conviccions, participà en la lluita del moviment feminista i no perdia l’ocasió de parlar amb les dones per destacar les principals tasques a desenvolupar i la necessitat d’organitzar-se pels seus drets.
Quan, ja molt gran, retornà a Barcelona, es va posar en contacte amb la Fundació i es posà a la nostra disposició per tots aquells que pogués realitzar. Per a nosaltres, dones de la Fundació, i per a tots els companys, va ser una alenada d’aire fresc. Representava l’alegria en el combat diari, l’optimisme per un món millor per a dones i homes. Ens acompanyà en xerrades i en tot tipus d’actes de recuperació de la memòria històrica democràtica, i sempre ho feu amb el mateix missatge: lluitar per la justícia ens fa millors, lluitar per la igualtat de gènere ens fa més dignes, lluitar pel comunisme ens fa més lliures.
Al llarg de la seva vida va teixir amistats i va despertar simpaties en tot l’àmbit de l’esquerra: socialistes, anarquistes, feministes i, com no, l’afecte dels seus camarades del Partit Comunista. Per tot això, han estat moltes les persones que han volgut participar en aquest homenatge i hem intentat recollir les veus de totes les sensibilitats en les aportacions per a la publicació que la Fundació Pere Ardiaca ha editat recentment titulada Las Ventanas de Soledad Real. Llibre que ha estat acompanyat per la creació d’un documental i una exposició amb el mateix títol.
Hem traslladat a les pàgines de l’ESPURNA una de les aportacions realitzades, en concret la de la seva neboda Núria Salamé, militant d’esquerres i Presidenta de l’Associació Catalana d’Amistat amb el Poble Saharaui perque ens sembla que permet
una visió més íntima de la Sole. Us animem a llegir Las ventanas de Soledad Real,
que va acompanyat del documental, i a visitar l’exposició, que anirà passejant-se per Catalunya i per diferents indrets de l’Estat espanyol.
Recordar la Soledad Real és recordar a totes aquelles dones, anònimes la major part d’elles, que són i han de seguir sent un exemple a seguir. Perque elles ens han llegat l’esperança i la dignitat servides amb un embolcall de fermesa i tendresa.
Gràcies Sole.
Àrea d’Història de la Fundació Pere Ardiaca
Soledad Real és, per a la Fundació Pere Ardiaca, un referent de lluita. Voldríem fer-li un homenatge, per tal que es conegués la seva entega a les causes més nobles: la llibertat, la justícia i la lluita pels drets de la dona.
Incansable militant comunista, va patir la persecució, l’exili i la tortura. Va estar a la presó durant setze llargs anys, convertint-se el seu empresonament en un penós pelegrinatge de presó en presó per tota la geografia de l’Estat, impedint d’aquesta manera qualsevol forma de recolzament dels seus familiars, els quals patien tot tipus d’assetjaments per part de les forces del règim, com ara els registres indiscriminats dels seus domicilis, que provocaven la por i el rebuig del veïnat.
Soledad Real, Sole, passà setze anys tancada, però va ser només un empresonament físic. En aquests setze anys treballà, i molt, per tal que entre les recluses polítiques no defallís mai l’esperit de lluita, a més d’instruir i alfabetitzar a totes aquelles dones que no havien tingut l’oportunitat d’anar a l’escola, ensenyant-los que, desde l’organització i la lluita, aconseguirien un món més just i lliure per tothom. Sole s’enamorà a la presó, s’il•lusionà i començà a construir un futur per quan recuperés la llibertat, un futur en el qual sabia que no hi hauria fills, ja que les brutals pallisses que havia patit varen deixar empremta en el seu cos.
Tot això es revesteix als nostres ulls d’un valor immens, valor que es converteix en admiració al comprovar que, un cop en llibertat (si és que es pot anomenar llibertat a la manera en que es vivia a l’Espanya de mitjans dels cinquanta), continuà amb la lluita antifranquista, organitzant-se als fronts que s’obrien per oposar-se a la dictadura.
Com una part més de les seves intenses conviccions, participà en la lluita del moviment feminista i no perdia l’ocasió de parlar amb les dones per destacar les principals tasques a desenvolupar i la necessitat d’organitzar-se pels seus drets.
Quan, ja molt gran, retornà a Barcelona, es va posar en contacte amb la Fundació i es posà a la nostra disposició per tots aquells que pogués realitzar. Per a nosaltres, dones de la Fundació, i per a tots els companys, va ser una alenada d’aire fresc. Representava l’alegria en el combat diari, l’optimisme per un món millor per a dones i homes. Ens acompanyà en xerrades i en tot tipus d’actes de recuperació de la memòria històrica democràtica, i sempre ho feu amb el mateix missatge: lluitar per la justícia ens fa millors, lluitar per la igualtat de gènere ens fa més dignes, lluitar pel comunisme ens fa més lliures.
Al llarg de la seva vida va teixir amistats i va despertar simpaties en tot l’àmbit de l’esquerra: socialistes, anarquistes, feministes i, com no, l’afecte dels seus camarades del Partit Comunista. Per tot això, han estat moltes les persones que han volgut participar en aquest homenatge i hem intentat recollir les veus de totes les sensibilitats en les aportacions per a la publicació que la Fundació Pere Ardiaca ha editat recentment titulada Las Ventanas de Soledad Real. Llibre que ha estat acompanyat per la creació d’un documental i una exposició amb el mateix títol.
Hem traslladat a les pàgines de l’ESPURNA una de les aportacions realitzades, en concret la de la seva neboda Núria Salamé, militant d’esquerres i Presidenta de l’Associació Catalana d’Amistat amb el Poble Saharaui perque ens sembla que permet
una visió més íntima de la Sole. Us animem a llegir Las ventanas de Soledad Real,
que va acompanyat del documental, i a visitar l’exposició, que anirà passejant-se per Catalunya i per diferents indrets de l’Estat espanyol.
Recordar la Soledad Real és recordar a totes aquelles dones, anònimes la major part d’elles, que són i han de seguir sent un exemple a seguir. Perque elles ens han llegat l’esperança i la dignitat servides amb un embolcall de fermesa i tendresa.
Gràcies Sole.
Etiquetes de comentaris: 9, Dones, l'Espurna, Memòria Històrica
Publica un comentari