Jordi Llavoré
Filòleg
Futur(s) del llibre
Qualsevol de nosaltres haurà pogut sentir que ens trobem a les portes d’un profund canvi ―o ja immersos en ell, segons els tecnòfils més optimistes― en el món dels llibres als països més occidentalitzats i tecnologitzats; i nosaltres, és clar, no en seríem pas una excepció. En els darrers mesos han saltat a l’arena informativa conceptes nous per al gran públic: e-book, e-ink, copyleft, llicències creative commons, drets digitals… Amb tot, però, en moltes ocasions, aquests mots s’empren de manera tendenciosa, obscura, inexacta o, fins i tot, directament errònia.
En primer lloc, els canvis que podem observar com a creadors, editors o públic són tan nombrosos que poden dificultar-nos una mínima comprensió de la situació actual del món editorial, per tal de saber on ens trobem i qui és qui. Tal i com hem dit més amunt, s’ha produït un volum de canvis tan elevat i normalment poc o gens explicats que han provocat un fet encara més sagnant: la incomprensió i desinformació tan en els lectors com en la majoria dels creadors culturals.
Tal i com podrem veure breument ―les dimensions del present article, que d’altra banda no pretén ser res més que un punt d’inici per a posteriors debats, ens hi obliguen―; tots aquests canvis han estat possibilitats per les innovacions tecnològiques, i són tan diversos entre ells que provoquen que no es pugui parlar d’un únic futur del llibre, sinó d’un conjunt de camins, de futurs, per a aquest segons quin sigui el producte, el format en el que donem a conèixer el text, el públic al qual va dirigir, el seu poder adquisitiu, etcétera.
E-book i e-ink: el llibre electrònic i la tinta electrònica
Tal i com haurem sentit fins a la sacietat per part dels mitjans de comunicació i de difusió de les novetats tecnològiques: sembla indubtable que l’únic futur del llibre passa forçosament per l’entorn digital, malgrat que això no necessariament és així, perque el format digital conviurà amb el format paper durant diversos anys en molts productes; sí que seria, però, irresponsable i faltaria a la veritat el negar el pes que l’àmbit tecnològic i digital tenen i tindran en el llibre de demà.
En un primer lloc, sembla evident que la consolidació de la societat postindustrial de masses ha produït una revolució sense cap tipus de precedents pel que fa al volum de transmissió de missatges i continguts (l’altra cara de la moneda d’aquesta consolidació, tal i com ens van ensenyar els membres de l’escola de Fránkfurt, seria l’inherent i profund temor al poder de persuassió i propaganda que es desencaden quan els continguts intel•lectuals i estètics han de cedir el protagonisme als procediments tecnològico-industrials; i aixó sense perdre mai de vista que la major part de la població mundial no té encara accès a Internet ni pot permetre’s el luxe d’adquirir cultura de pagament).
L’e-book sembla cridat a tenir un pes molt important en el futur del món editorial; malgrat aquesta afirmació, no creiem en absolut que el llibre electrònic sigui ni el present ni el futur immediat del nostre propi mercat editorial, ja que ni tenim prou lectors d’aquest tipus de llibres al mercat ni tenim prou individus lectors tecnofílics que vulguin i puguin llegir els llibres en aquest format. És per això que tant la tecnofòbia com el valor simbòlic del llibre en paper o l’elevat preu de venda del lector d’e-books dificulta la penetració d’aquesta eina en el mercat editorial espanyol i català. A tot això, hi hem d’afegir que l’e-book actual (que hem d’entendre com un contenidor de textos, hipertextos, imatges, sons i hipervincles, més que no pas com una simple pantalla on llegir una novel•la tal i com avui en dia estem acostumats), no suporta qualsevol tipus de llibre i tendeix a uniformitzar els textos i les imatges que llegeix.
La tinta electrònica (e-ink) sembla que serà la solució per a la fatiga visual que ens provocaven els e-books, molt similars a un monitor d’ordinador; i, a més, resoldran la gran despesa energètica d’aquells, ja que els e-books amb tinta electrònica tan sols gasten energia quan passem les planes del llibre electrònic. No obstant, el llibre en paper continua essent més ecològic ja que no necessita de bateria ni d’electricitat per a fer-lo servir.
A més de l’e-book, no hem d’oblidar que a dia d’avui ja gaudim d’altres suports que poden possibilitar noves difusions i diverses vides per als textos com són els ordinadors, les palms, les consoles, els telèfons mòbils, els iPods, entre d’altres…
D’aquesta manera, segons tecnòfils com Marshall McLuhan, les arts electròniques ―i les eines que les faciliten― assenyalarien una nova etapa de la consciència global, el potencial de la qual arribaria a tot el món tecnologitzat; una etapa en la que, segons aquest autor, veurem com es restituirien les dimensions de la consciència que havien estat alienades per la cultura textual visual/lineal hegemònica fins llavors. Malgrat tot, el fil d’Ariadna que tot sovint ens salva de foscos laberints i que conformen els pensadors marxistes clàssics des de Marx a Adorno, tot passant per Lukács, ens sensenya que el que més progressa en l’industrialisme i el postindustrialisme serien les possibilitats de crear i elaborar noves dimensions d’alienació col•lectiva, no pas menys.
Copyleft i Creative Commons
Una de les eines més important per al futur del llibre serà, sense cap mena de dubte, el copyleft; el qual parteix de la idea que sense la recombinació dels elements culturals i cognitius previs, no sería possible la producció cultural. Per tant, buscaria difondre al màxim la cultura ―dissolent al màxim la frontera autor/públic―, partint de solucions sorgides en l’àmbit del software lliure.
El copyleft en el món editorial parteix de l’entorn contracultural dels anys 70 i 80, i dels moviments anticopyright; i no contradiu en res a les Lleis de Propietat Intel•lectual, sino que es basa en elles: per exemple, en el cas espanyol, es basaria en l’article 17 que reconeix la llibertat a l’autor per a decidir com reprodueix i distribueix la seva pròpia obra. Amb aquesta decisió que parteix de la inalienabilitat dels drets morals d’un creador, l’autor pot empendre el camí del copyright o del copyleft (si escollís la primera, restaria dins del marc clàssic de les relacions entre autor i editor, però si escollís la segona, partiria d’un esquema nou en el que admetria el dret a còpia, la digitalització de la seva obra i la distribució lliure i gratuïta per Internet; a més, hauria de decidir si permet o no edicions comercials a tercers, la generació d’obres derivades: traduccions, adaptacions al teatre, la ràdio o al cinema, obres noves…). Per tal de facilitar la creació d’aquestes llicències ad hoc, molts autors decideixen partir de Creative Commons, creada per Lawrence Lessig.
Les llicències Creative Commons (CC) són instruments legals molt senzills per llicenciar una obra segons el grau desitjat de protecció i llibertat, tot responent tres preguntes: vols permetre l’ús comercial de la teva obra?; vols permetre modificacions de la teva obra?; i, en el cas de permetre aquestes modificacions, vols que es comparteixin amb el mateix tipus de llicència que la que té la teva obra?
D’aquesta manera, ni el copyleft ni les CC són, doncs, incompatibles amb la remuneració per vendes en llibreries ni amb els avançaments o els royalties que les editorials solen pagar als autors de llibres per les seves obres. Com a elements positius, a més, destacaríem que s’aporten nous lectors a l’obra, ja que la donem a conèixer a un públic potencial infinitament més ampli; i, fins i tot, en moltes ocasions, milloren les vendes dels llibres (un cas paradigmàtic del copyleft editorial a l’Estat espanyol sería la madrilenya Traficantes de Sueños, pero no podem obviar pas altres editorials com El Viejo Topo, Virus Editorial i un llarg etcétera). A més, tampoc no hem de perdre de vista que alguns textos especialitzats com ara els tècnics, els docents o aquells que estàn sotmesos a actualització constant, a part de les CC, també tenen al seu abast la Llicència de Documentació Lliure GNU creada a mitjans dels anys 80 del segle passat per la Free Software Foundation amb l’objectiu d’aplicar-la als manuals informàtics.
Així, el copyleft pot ajudar la producció intel•lectual a alliberar-se del jou que li han imposat els mitjans econòmico-socials de producció i distribució, malgrat que no hem d’oblidar pas que és l’autor qui decideix lliurement publicar o no la seva obra i en quines condicions; i per tant, el copyleft tan sols és una de les possibles sortides per a l’explotació de la seva obra i que serveix, alhora, per alimentar el procomú i per difondre l’obra intel•lectual entre sectors poblacionals més extensos que el públic habituat a entrar en llibreries o biblioteques i que, gràcies a això, perden l’efecte d’imposició institucional i poden atènyer la cultura.
A mode de conclusions
Una gran realitat és que el llibre és a les portes d’un seguit de canvis, la major part d’ells tecnològics, malgrat que també hi intervenen d’altres ordres: cultural, social, econòmic, educatiu… I hem d’estar amatents a les noves possibilitats que se’ns obren per a retornar, en la mesura del possible, als creadors intel•lectuals la propietat dels mitjans de producció ―tot fent-los a mans la clau de la seva pròpia manumissió―; hem d’estar ben a l’aguait per tal d’usar les noves eines que tenim a l’abast per a difondre la cultura i el coneixement, les idees i les consignes, fins a punts insospitats i remots.
Malgrat tot no hem de caure en el parany, ja que la llibertat de difusió no ens assegura, en tant que possibles lectors, les eines per avaluar el pes i la trascendència dels missatges que Internet i les noves tecnologies contenen; en d’altres paraules, no ens serveix per destriar el gra de la palla; i, precisament en això, qui millor ha demostrat el seu know how amb el trill, la trillera i el rodet de les paraules (és a dir: descobrir nous talents, apostar per obres i maximitzar la diseminació del coneixement), han estat els editors.
A més d’això, el lema de Lessig “For the love, not for the money” (Per amor, no pas per diners), no ens garanteix en absolut uns mínims ingressos dignes per als creadors; i això provocaria que entrèssim en l’enganyosa vía que assegura que la cultura lliure ha de ser forçosament gratuïta, sense pagar drets intel•lectuals als creadors, ni pagar als editors ni un cèntim per descobrir l’obra, editar-la, digitalitzar-la i distribuir-la. Hem de ser ben conscients que l’acte cultural no és com el potlach indígena canadenc: un regal desinteressat que busca la creació de crèdit simbòlic; sinó que, com ja defensava Diderot en la seva cèlebre discussió amb Condorcet, la creació artística és la producció artística en la qual l’ésser humà artista s’objectivitza (en aquest punt, no hem d’oblidar pas que, com Adorno afirmava, l’indústria cultural és en essència l’indústria de la diversió, i aquesta diversió no sería res més que la prolongació del treball sota el capitalisme tardà); i ha de ser remunerat per això. Per tant, cultura lliure per al públic, sí; però amb una remuneració que permeti a l’autor i als altres elements vinculats en la edició d’una obra, viure amb la seva feina i no convertir l’edició en un reducte per a autors novells que no poden somiar amb publicar en una editorial de paper i per a membres heterogenis sense ànim de lucre.
Per tant, els futurs del llibre (digitals, en publicació per demanda o en format paper) han de continuar passant per la tríada: autor (el principi actiu insubstituible i contingent a l’hora de tenir una publicació); l’editor (amb el rol d’intercessor intel•lectual valuosíssim) i el públic (o públics, ja que cada llibre té el seu propi públic, mitjà i el seu format ―o formats, en tant que res no impedeix que un mateix text sigui publicat a la vegada en paper i en format digital, de manera gratuïta a la xarxa sota copyleft i de pagament en una llibrería física o virtual―). A més el futur sembla ser que ens du una brillant possibilitat: fer arribar més cultura a més gent (fins a assolir una long tail quasi infinita), fer que més gent llegeixi, escrigui, publiqui, pensi… Ara només ens cal estar preparats i dotar del millor contingut els llibres del demà i que la gent els llegeixi en el format que cregui més oportú.
Filòleg
Futur(s) del llibre
Qualsevol de nosaltres haurà pogut sentir que ens trobem a les portes d’un profund canvi ―o ja immersos en ell, segons els tecnòfils més optimistes― en el món dels llibres als països més occidentalitzats i tecnologitzats; i nosaltres, és clar, no en seríem pas una excepció. En els darrers mesos han saltat a l’arena informativa conceptes nous per al gran públic: e-book, e-ink, copyleft, llicències creative commons, drets digitals… Amb tot, però, en moltes ocasions, aquests mots s’empren de manera tendenciosa, obscura, inexacta o, fins i tot, directament errònia.
En primer lloc, els canvis que podem observar com a creadors, editors o públic són tan nombrosos que poden dificultar-nos una mínima comprensió de la situació actual del món editorial, per tal de saber on ens trobem i qui és qui. Tal i com hem dit més amunt, s’ha produït un volum de canvis tan elevat i normalment poc o gens explicats que han provocat un fet encara més sagnant: la incomprensió i desinformació tan en els lectors com en la majoria dels creadors culturals.
Tal i com podrem veure breument ―les dimensions del present article, que d’altra banda no pretén ser res més que un punt d’inici per a posteriors debats, ens hi obliguen―; tots aquests canvis han estat possibilitats per les innovacions tecnològiques, i són tan diversos entre ells que provoquen que no es pugui parlar d’un únic futur del llibre, sinó d’un conjunt de camins, de futurs, per a aquest segons quin sigui el producte, el format en el que donem a conèixer el text, el públic al qual va dirigir, el seu poder adquisitiu, etcétera.
E-book i e-ink: el llibre electrònic i la tinta electrònica
Tal i com haurem sentit fins a la sacietat per part dels mitjans de comunicació i de difusió de les novetats tecnològiques: sembla indubtable que l’únic futur del llibre passa forçosament per l’entorn digital, malgrat que això no necessariament és així, perque el format digital conviurà amb el format paper durant diversos anys en molts productes; sí que seria, però, irresponsable i faltaria a la veritat el negar el pes que l’àmbit tecnològic i digital tenen i tindran en el llibre de demà.
En un primer lloc, sembla evident que la consolidació de la societat postindustrial de masses ha produït una revolució sense cap tipus de precedents pel que fa al volum de transmissió de missatges i continguts (l’altra cara de la moneda d’aquesta consolidació, tal i com ens van ensenyar els membres de l’escola de Fránkfurt, seria l’inherent i profund temor al poder de persuassió i propaganda que es desencaden quan els continguts intel•lectuals i estètics han de cedir el protagonisme als procediments tecnològico-industrials; i aixó sense perdre mai de vista que la major part de la població mundial no té encara accès a Internet ni pot permetre’s el luxe d’adquirir cultura de pagament).
L’e-book sembla cridat a tenir un pes molt important en el futur del món editorial; malgrat aquesta afirmació, no creiem en absolut que el llibre electrònic sigui ni el present ni el futur immediat del nostre propi mercat editorial, ja que ni tenim prou lectors d’aquest tipus de llibres al mercat ni tenim prou individus lectors tecnofílics que vulguin i puguin llegir els llibres en aquest format. És per això que tant la tecnofòbia com el valor simbòlic del llibre en paper o l’elevat preu de venda del lector d’e-books dificulta la penetració d’aquesta eina en el mercat editorial espanyol i català. A tot això, hi hem d’afegir que l’e-book actual (que hem d’entendre com un contenidor de textos, hipertextos, imatges, sons i hipervincles, més que no pas com una simple pantalla on llegir una novel•la tal i com avui en dia estem acostumats), no suporta qualsevol tipus de llibre i tendeix a uniformitzar els textos i les imatges que llegeix.
La tinta electrònica (e-ink) sembla que serà la solució per a la fatiga visual que ens provocaven els e-books, molt similars a un monitor d’ordinador; i, a més, resoldran la gran despesa energètica d’aquells, ja que els e-books amb tinta electrònica tan sols gasten energia quan passem les planes del llibre electrònic. No obstant, el llibre en paper continua essent més ecològic ja que no necessita de bateria ni d’electricitat per a fer-lo servir.
A més de l’e-book, no hem d’oblidar que a dia d’avui ja gaudim d’altres suports que poden possibilitar noves difusions i diverses vides per als textos com són els ordinadors, les palms, les consoles, els telèfons mòbils, els iPods, entre d’altres…
D’aquesta manera, segons tecnòfils com Marshall McLuhan, les arts electròniques ―i les eines que les faciliten― assenyalarien una nova etapa de la consciència global, el potencial de la qual arribaria a tot el món tecnologitzat; una etapa en la que, segons aquest autor, veurem com es restituirien les dimensions de la consciència que havien estat alienades per la cultura textual visual/lineal hegemònica fins llavors. Malgrat tot, el fil d’Ariadna que tot sovint ens salva de foscos laberints i que conformen els pensadors marxistes clàssics des de Marx a Adorno, tot passant per Lukács, ens sensenya que el que més progressa en l’industrialisme i el postindustrialisme serien les possibilitats de crear i elaborar noves dimensions d’alienació col•lectiva, no pas menys.
Copyleft i Creative Commons
Una de les eines més important per al futur del llibre serà, sense cap mena de dubte, el copyleft; el qual parteix de la idea que sense la recombinació dels elements culturals i cognitius previs, no sería possible la producció cultural. Per tant, buscaria difondre al màxim la cultura ―dissolent al màxim la frontera autor/públic―, partint de solucions sorgides en l’àmbit del software lliure.
El copyleft en el món editorial parteix de l’entorn contracultural dels anys 70 i 80, i dels moviments anticopyright; i no contradiu en res a les Lleis de Propietat Intel•lectual, sino que es basa en elles: per exemple, en el cas espanyol, es basaria en l’article 17 que reconeix la llibertat a l’autor per a decidir com reprodueix i distribueix la seva pròpia obra. Amb aquesta decisió que parteix de la inalienabilitat dels drets morals d’un creador, l’autor pot empendre el camí del copyright o del copyleft (si escollís la primera, restaria dins del marc clàssic de les relacions entre autor i editor, però si escollís la segona, partiria d’un esquema nou en el que admetria el dret a còpia, la digitalització de la seva obra i la distribució lliure i gratuïta per Internet; a més, hauria de decidir si permet o no edicions comercials a tercers, la generació d’obres derivades: traduccions, adaptacions al teatre, la ràdio o al cinema, obres noves…). Per tal de facilitar la creació d’aquestes llicències ad hoc, molts autors decideixen partir de Creative Commons, creada per Lawrence Lessig.
Les llicències Creative Commons (CC) són instruments legals molt senzills per llicenciar una obra segons el grau desitjat de protecció i llibertat, tot responent tres preguntes: vols permetre l’ús comercial de la teva obra?; vols permetre modificacions de la teva obra?; i, en el cas de permetre aquestes modificacions, vols que es comparteixin amb el mateix tipus de llicència que la que té la teva obra?
D’aquesta manera, ni el copyleft ni les CC són, doncs, incompatibles amb la remuneració per vendes en llibreries ni amb els avançaments o els royalties que les editorials solen pagar als autors de llibres per les seves obres. Com a elements positius, a més, destacaríem que s’aporten nous lectors a l’obra, ja que la donem a conèixer a un públic potencial infinitament més ampli; i, fins i tot, en moltes ocasions, milloren les vendes dels llibres (un cas paradigmàtic del copyleft editorial a l’Estat espanyol sería la madrilenya Traficantes de Sueños, pero no podem obviar pas altres editorials com El Viejo Topo, Virus Editorial i un llarg etcétera). A més, tampoc no hem de perdre de vista que alguns textos especialitzats com ara els tècnics, els docents o aquells que estàn sotmesos a actualització constant, a part de les CC, també tenen al seu abast la Llicència de Documentació Lliure GNU creada a mitjans dels anys 80 del segle passat per la Free Software Foundation amb l’objectiu d’aplicar-la als manuals informàtics.
Així, el copyleft pot ajudar la producció intel•lectual a alliberar-se del jou que li han imposat els mitjans econòmico-socials de producció i distribució, malgrat que no hem d’oblidar pas que és l’autor qui decideix lliurement publicar o no la seva obra i en quines condicions; i per tant, el copyleft tan sols és una de les possibles sortides per a l’explotació de la seva obra i que serveix, alhora, per alimentar el procomú i per difondre l’obra intel•lectual entre sectors poblacionals més extensos que el públic habituat a entrar en llibreries o biblioteques i que, gràcies a això, perden l’efecte d’imposició institucional i poden atènyer la cultura.
A mode de conclusions
Una gran realitat és que el llibre és a les portes d’un seguit de canvis, la major part d’ells tecnològics, malgrat que també hi intervenen d’altres ordres: cultural, social, econòmic, educatiu… I hem d’estar amatents a les noves possibilitats que se’ns obren per a retornar, en la mesura del possible, als creadors intel•lectuals la propietat dels mitjans de producció ―tot fent-los a mans la clau de la seva pròpia manumissió―; hem d’estar ben a l’aguait per tal d’usar les noves eines que tenim a l’abast per a difondre la cultura i el coneixement, les idees i les consignes, fins a punts insospitats i remots.
Malgrat tot no hem de caure en el parany, ja que la llibertat de difusió no ens assegura, en tant que possibles lectors, les eines per avaluar el pes i la trascendència dels missatges que Internet i les noves tecnologies contenen; en d’altres paraules, no ens serveix per destriar el gra de la palla; i, precisament en això, qui millor ha demostrat el seu know how amb el trill, la trillera i el rodet de les paraules (és a dir: descobrir nous talents, apostar per obres i maximitzar la diseminació del coneixement), han estat els editors.
A més d’això, el lema de Lessig “For the love, not for the money” (Per amor, no pas per diners), no ens garanteix en absolut uns mínims ingressos dignes per als creadors; i això provocaria que entrèssim en l’enganyosa vía que assegura que la cultura lliure ha de ser forçosament gratuïta, sense pagar drets intel•lectuals als creadors, ni pagar als editors ni un cèntim per descobrir l’obra, editar-la, digitalitzar-la i distribuir-la. Hem de ser ben conscients que l’acte cultural no és com el potlach indígena canadenc: un regal desinteressat que busca la creació de crèdit simbòlic; sinó que, com ja defensava Diderot en la seva cèlebre discussió amb Condorcet, la creació artística és la producció artística en la qual l’ésser humà artista s’objectivitza (en aquest punt, no hem d’oblidar pas que, com Adorno afirmava, l’indústria cultural és en essència l’indústria de la diversió, i aquesta diversió no sería res més que la prolongació del treball sota el capitalisme tardà); i ha de ser remunerat per això. Per tant, cultura lliure per al públic, sí; però amb una remuneració que permeti a l’autor i als altres elements vinculats en la edició d’una obra, viure amb la seva feina i no convertir l’edició en un reducte per a autors novells que no poden somiar amb publicar en una editorial de paper i per a membres heterogenis sense ànim de lucre.
Per tant, els futurs del llibre (digitals, en publicació per demanda o en format paper) han de continuar passant per la tríada: autor (el principi actiu insubstituible i contingent a l’hora de tenir una publicació); l’editor (amb el rol d’intercessor intel•lectual valuosíssim) i el públic (o públics, ja que cada llibre té el seu propi públic, mitjà i el seu format ―o formats, en tant que res no impedeix que un mateix text sigui publicat a la vegada en paper i en format digital, de manera gratuïta a la xarxa sota copyleft i de pagament en una llibrería física o virtual―). A més el futur sembla ser que ens du una brillant possibilitat: fer arribar més cultura a més gent (fins a assolir una long tail quasi infinita), fer que més gent llegeixi, escrigui, publiqui, pensi… Ara només ens cal estar preparats i dotar del millor contingut els llibres del demà i que la gent els llegeixi en el format que cregui més oportú.
Publica un comentari