Salvador Milà
Conseller de Medi ambient i Habitage del govern de Catalunya 2003-2006
1) Cal una revisió dels fonaments ideològics tradicionals de l’esquerra per integrar-hi les aportacions de l’ecologisme polític, alhora que aquest ha d’explicitar el compromís amb la satisfacció de les necessitats humanes, definides amb criteris de sostenibilitat.
Cal superar un potent esquema ideològic subjacent en les cultures occidentals que situa l’home confrontat amb el seu entorn i en lluita per dominar les forces de la naturalesa; el concepte de l’espècie humana com a culminació de la creació, com a amo i senyor de la naturalesa, situat pel damunt de la terra i de la resta d’espècies vegetals o animals, aquest pensament polític és d’arrel judeocristiana: “Creixeu i multipliqueu-vos (...) aneu i domineu la terra”- ha tingut una influència determinant, subjacent, en les diverses concepcions ideològiques que han conformat el pensament polític anomenat “occidental” dels últims segles.
Aquesta visió antropocèntrica no només situa l’home al bell mig de la creació, sinó que el separa del seu entorn i el confronta.
És un lloc comú associar progrés i benestar a més producció i més consum de béns i serveis, a l’explotació intensiva dels recursos naturals, a l’acumulació de riqueses. A partir d’aquest tronc comú sorgirà la diferenciació ideològica i política en relació a com s’ha de repartir aquesta riquesa, si l’apropiació ha de ser individual o col•lectiva, etc.
Aquest discurs ha impregnat les diverses ideologies que estan en el fonament de les transformacions econòmic-socials de l’occident i que no trobem en canvi originàriament en d’altres àrees geogràfiques i culturals basades en d’altres paradigmes.
Cal assenyalar una discrepància evident al respecte entre el pensament de Marx i el d’Engels.
Així, en el pensament de Marx, en la seva primera etapa –el conegut com “jove Marx”- mantenia una posició més propera a l’humanisme naturalista: “La societat és la unió realitzada de l’home amb la natura”.
Karl Marx, al Volum III d’“El capital”. Capítol XLVI
Per contra, Frederic Engels :”Introducció a la filosofia de la naturalesa”: Únicament l’home ha lograt imprimir el seu segell a la naturalesa, i no només movent plantes i animals d’un lloc a un altre, sinò modificant també l’aspecte i el clima del seu lloc d’habitació i fins i tot les pròpies plantes i animals...
De la seva part, L’ECOLOGISME POLÍTIC ha de deixar clar el seu compromís amb el benestar de les persones i el progrés de la societat –de totes les persones, i de totes les societats- assumint el repte de fer compatibles els reptes de la preservació del medi ambient i la recuperació dels recursos naturals amb la satisfacció de les necessitats d’alimentació, de salut, d’habitatge, de mobilitat, d’educació, cultura i lleure de les persones, el que comporta la necessitat de produir béns i serveis de forma “sostenible”.
L’antropòleg Eudald Carbonell, des d’una posició radicalment materialista, ens ve a dir que “encara no som humans”, que tot just estem en un procés d’humanització que passa inevitablement per aprofundir en el procés de la socialització dels coneixements i de la cultura i per compartir SOCIALMENT els béns materials fruit del treball de l’home com a mitjà d’adaptació de l’home al medi -i no a la inversa-, superant les limitacions dels recursos disponibles a partir de la seva administració intel•ligent i solidària.
2) No hi ha canvi econòmic i social de progrés si no incorpora objectius de sostenibilitat, alhora que no és possible assolir els objectius de l’ecologisme polític sense canvis econòmics de major justícia i cohesió social.
L’esquerra transformadora i el moviment ecologista han d’integrar en els seus respectius programes els objectius de justícia i cohesió social amb els de sostenibilitat ambiental, com a conceptes inseparables.
No es pot ser coherentment progressista si no s’integren de forma efectiva les exigències de la sostenibilitat, modificant i adaptant les necessitats materials de la societat als condicionants ambientals – ni es pot ser coherentment ecologista sense integrar i satisfer les legítimes necessitats socials bàsiques de benestar, cultura i progrés compatibles amb l’entorn.
Cal superar el fals dilema entre ser roig o ser verd.
3) Cal desvincular els objectius de progrés econòmic i benestar social de la necessitat de créixer (PIB)
Ja no és de rebut –per insostenible- l’argument que per viure més bé i per a què més persones s’integrin als nostres estandarts de benestar, cal fer créixer més el pastís de la riquesa produïda, sinó que cal contraposar que el que cal no és només repartir millor el pastís, i repartir-lo entre més pobles –com ha estat dient l’esquerra clàssica- sinó que cal fer un pastís diferent.
4) Cal associar els aspectes qualitatius i de sostenibilitat a la definició del benestar i del progrés col•lectiu.
Donar nous continguts, dotar de nous valors qualitatius i els conceptes de benestar, de progrés i fins i tot de civilització i d’humanisme.
La construcció del nou pensament de l’esquerra demana nous valors, que rebutgin no tan sols l’individualisme possessiu sinó també el “col•lectivisme possessiu”. El model social que ha de propugnar el pensament progressista i ecologista ha de tendir a superar les relacions de domini d’uns individus, classes o grups sobre d’altres individus, però també ha de trobar la forma de superar les relacions de domini i d’expoliació de l’entorn material i dels recursos no renovables.
5) Calen nous indicadors econòmics que incorporin i donin valor a la determinació dels índex de riquesa col•lectiva i de progrés als factors ecològics i de sostenibilitat: biodiversitat, qualitat ambiental, l’estalvi i recuperació de recursos.
Cal reclamar una comptabilitat nacional i uns indicadors de benestar i de progrés que subratllin la importància dels factors ambientals, de la preservació i recuperació de recursos naturals renovables i no renovables, així com dels aspectes vinculats a la cobertura de necessitats no merament materials de la qualitat de vida: qualitat alimentària, educació, salut, accés als béns culturals, temps lliure.
6) Cal donar valor econòmic als factors ambientals: tant en termes d’internalització de costos ambientals; avaluació de riscos i danys, com en termes positius dels serveis ambientals.
No s’ha de tenir por de pervertir les aportacions i els valors ambientals i ecològics pel fet de traduir-los en termes econòmics. El medi ambient, les internalitats i les externalitats, les diverses alternatives que es plantegin en les avaluacions de plans i programes o en les declaracions d’impacte ambiental d’obres o projectes, han de poder-se traduir en termes econòmics –positius o negatius, actius o passius... –.
7) Integrar les aportacions de la revolució de les tecnologies de la informació i de la societat del coneixement amb les de la revolució ecològica i de la sostenibilitat. Desmaterialitzar l’economia.
8) Un model econòmic i social que primi el capital humà, la cooperació, la descentralització productiva, el treball associat i en xarxa, la redistribució social, els serveis públics i la regulació dels mercats.
9) Una globalització solidària. Un mercat mundial regulat i equitatiu: combatre el dumpig social i ambiental. Governar els processos de transició i canvi econòmic, social i ecològic: necessitat d’estratègies de sostenibilitat.
10) L’avenç cap al canvi social i la sostenibilitat demanen la definició d’estratègies de canvi progressiu. La clau està en governar la transició entre els models actuals –socialment injustos i ecològicament insostenibles- cap als escenaris de major equitat i major sostenibilitat.
Hem de ser capaços de formular els grans objectius de les polítiques de sostenibilitat amb un enfocament estratègic que passa per:
1) dotar-les de centralitat en els interessos col•lectius,
2) capacitat d’integració de les altres polítiques públiques: transversalitat dels programes i de les actuacions.
3) fixar objectius a curt, mig i llarg termini, marcar etapes,
4) capacitat de governar les fases de transició:–si els criteris de sostenibilitat no s’introdueixen en les propostes i les polítiques immediates, no serem capaços de modificar conductes orientant-les cap als objectius.
11) Radicalitat democràtica, descentralització i participació dels agents socials són alhora un objectiu i un mitjà de les polítiques ambientals.
12) Reconèixer les identitats nacionals i culturals com a base per construir espais de convivència i autogovern i impulsar alhora àmbits més amplis d’integració política, econòmica i social amb capacitat d’incidir en les transformacions econòmiques, socials i ambientals necessàries a nivell mundial.
13) L’hegemonia de les idees: preeminència de l’educació, la informació i la cultura per combatre la intolerància i posar les bases d’una societat laica, solidària i respectuosa amb l’entorn.
14) L’hegemonia política: capacitat d’articular majories de govern amb forta base social i política: saber-se situar-se en el centre del debat polític; potenciar la capacitat d’establir aliances i acords.
Conseller de Medi ambient i Habitage del govern de Catalunya 2003-2006
1) Cal una revisió dels fonaments ideològics tradicionals de l’esquerra per integrar-hi les aportacions de l’ecologisme polític, alhora que aquest ha d’explicitar el compromís amb la satisfacció de les necessitats humanes, definides amb criteris de sostenibilitat.
Cal superar un potent esquema ideològic subjacent en les cultures occidentals que situa l’home confrontat amb el seu entorn i en lluita per dominar les forces de la naturalesa; el concepte de l’espècie humana com a culminació de la creació, com a amo i senyor de la naturalesa, situat pel damunt de la terra i de la resta d’espècies vegetals o animals, aquest pensament polític és d’arrel judeocristiana: “Creixeu i multipliqueu-vos (...) aneu i domineu la terra”- ha tingut una influència determinant, subjacent, en les diverses concepcions ideològiques que han conformat el pensament polític anomenat “occidental” dels últims segles.
Aquesta visió antropocèntrica no només situa l’home al bell mig de la creació, sinó que el separa del seu entorn i el confronta.
És un lloc comú associar progrés i benestar a més producció i més consum de béns i serveis, a l’explotació intensiva dels recursos naturals, a l’acumulació de riqueses. A partir d’aquest tronc comú sorgirà la diferenciació ideològica i política en relació a com s’ha de repartir aquesta riquesa, si l’apropiació ha de ser individual o col•lectiva, etc.
Aquest discurs ha impregnat les diverses ideologies que estan en el fonament de les transformacions econòmic-socials de l’occident i que no trobem en canvi originàriament en d’altres àrees geogràfiques i culturals basades en d’altres paradigmes.
Cal assenyalar una discrepància evident al respecte entre el pensament de Marx i el d’Engels.
Així, en el pensament de Marx, en la seva primera etapa –el conegut com “jove Marx”- mantenia una posició més propera a l’humanisme naturalista: “La societat és la unió realitzada de l’home amb la natura”.
Karl Marx, al Volum III d’“El capital”. Capítol XLVI
Per contra, Frederic Engels :”Introducció a la filosofia de la naturalesa”: Únicament l’home ha lograt imprimir el seu segell a la naturalesa, i no només movent plantes i animals d’un lloc a un altre, sinò modificant també l’aspecte i el clima del seu lloc d’habitació i fins i tot les pròpies plantes i animals...
De la seva part, L’ECOLOGISME POLÍTIC ha de deixar clar el seu compromís amb el benestar de les persones i el progrés de la societat –de totes les persones, i de totes les societats- assumint el repte de fer compatibles els reptes de la preservació del medi ambient i la recuperació dels recursos naturals amb la satisfacció de les necessitats d’alimentació, de salut, d’habitatge, de mobilitat, d’educació, cultura i lleure de les persones, el que comporta la necessitat de produir béns i serveis de forma “sostenible”.
L’antropòleg Eudald Carbonell, des d’una posició radicalment materialista, ens ve a dir que “encara no som humans”, que tot just estem en un procés d’humanització que passa inevitablement per aprofundir en el procés de la socialització dels coneixements i de la cultura i per compartir SOCIALMENT els béns materials fruit del treball de l’home com a mitjà d’adaptació de l’home al medi -i no a la inversa-, superant les limitacions dels recursos disponibles a partir de la seva administració intel•ligent i solidària.
2) No hi ha canvi econòmic i social de progrés si no incorpora objectius de sostenibilitat, alhora que no és possible assolir els objectius de l’ecologisme polític sense canvis econòmics de major justícia i cohesió social.
L’esquerra transformadora i el moviment ecologista han d’integrar en els seus respectius programes els objectius de justícia i cohesió social amb els de sostenibilitat ambiental, com a conceptes inseparables.
No es pot ser coherentment progressista si no s’integren de forma efectiva les exigències de la sostenibilitat, modificant i adaptant les necessitats materials de la societat als condicionants ambientals – ni es pot ser coherentment ecologista sense integrar i satisfer les legítimes necessitats socials bàsiques de benestar, cultura i progrés compatibles amb l’entorn.
Cal superar el fals dilema entre ser roig o ser verd.
3) Cal desvincular els objectius de progrés econòmic i benestar social de la necessitat de créixer (PIB)
Ja no és de rebut –per insostenible- l’argument que per viure més bé i per a què més persones s’integrin als nostres estandarts de benestar, cal fer créixer més el pastís de la riquesa produïda, sinó que cal contraposar que el que cal no és només repartir millor el pastís, i repartir-lo entre més pobles –com ha estat dient l’esquerra clàssica- sinó que cal fer un pastís diferent.
4) Cal associar els aspectes qualitatius i de sostenibilitat a la definició del benestar i del progrés col•lectiu.
Donar nous continguts, dotar de nous valors qualitatius i els conceptes de benestar, de progrés i fins i tot de civilització i d’humanisme.
La construcció del nou pensament de l’esquerra demana nous valors, que rebutgin no tan sols l’individualisme possessiu sinó també el “col•lectivisme possessiu”. El model social que ha de propugnar el pensament progressista i ecologista ha de tendir a superar les relacions de domini d’uns individus, classes o grups sobre d’altres individus, però també ha de trobar la forma de superar les relacions de domini i d’expoliació de l’entorn material i dels recursos no renovables.
5) Calen nous indicadors econòmics que incorporin i donin valor a la determinació dels índex de riquesa col•lectiva i de progrés als factors ecològics i de sostenibilitat: biodiversitat, qualitat ambiental, l’estalvi i recuperació de recursos.
Cal reclamar una comptabilitat nacional i uns indicadors de benestar i de progrés que subratllin la importància dels factors ambientals, de la preservació i recuperació de recursos naturals renovables i no renovables, així com dels aspectes vinculats a la cobertura de necessitats no merament materials de la qualitat de vida: qualitat alimentària, educació, salut, accés als béns culturals, temps lliure.
6) Cal donar valor econòmic als factors ambientals: tant en termes d’internalització de costos ambientals; avaluació de riscos i danys, com en termes positius dels serveis ambientals.
No s’ha de tenir por de pervertir les aportacions i els valors ambientals i ecològics pel fet de traduir-los en termes econòmics. El medi ambient, les internalitats i les externalitats, les diverses alternatives que es plantegin en les avaluacions de plans i programes o en les declaracions d’impacte ambiental d’obres o projectes, han de poder-se traduir en termes econòmics –positius o negatius, actius o passius... –.
7) Integrar les aportacions de la revolució de les tecnologies de la informació i de la societat del coneixement amb les de la revolució ecològica i de la sostenibilitat. Desmaterialitzar l’economia.
8) Un model econòmic i social que primi el capital humà, la cooperació, la descentralització productiva, el treball associat i en xarxa, la redistribució social, els serveis públics i la regulació dels mercats.
9) Una globalització solidària. Un mercat mundial regulat i equitatiu: combatre el dumpig social i ambiental. Governar els processos de transició i canvi econòmic, social i ecològic: necessitat d’estratègies de sostenibilitat.
10) L’avenç cap al canvi social i la sostenibilitat demanen la definició d’estratègies de canvi progressiu. La clau està en governar la transició entre els models actuals –socialment injustos i ecològicament insostenibles- cap als escenaris de major equitat i major sostenibilitat.
Hem de ser capaços de formular els grans objectius de les polítiques de sostenibilitat amb un enfocament estratègic que passa per:
1) dotar-les de centralitat en els interessos col•lectius,
2) capacitat d’integració de les altres polítiques públiques: transversalitat dels programes i de les actuacions.
3) fixar objectius a curt, mig i llarg termini, marcar etapes,
4) capacitat de governar les fases de transició:–si els criteris de sostenibilitat no s’introdueixen en les propostes i les polítiques immediates, no serem capaços de modificar conductes orientant-les cap als objectius.
11) Radicalitat democràtica, descentralització i participació dels agents socials són alhora un objectiu i un mitjà de les polítiques ambientals.
12) Reconèixer les identitats nacionals i culturals com a base per construir espais de convivència i autogovern i impulsar alhora àmbits més amplis d’integració política, econòmica i social amb capacitat d’incidir en les transformacions econòmiques, socials i ambientals necessàries a nivell mundial.
13) L’hegemonia de les idees: preeminència de l’educació, la informació i la cultura per combatre la intolerància i posar les bases d’una societat laica, solidària i respectuosa amb l’entorn.
14) L’hegemonia política: capacitat d’articular majories de govern amb forta base social i política: saber-se situar-se en el centre del debat polític; potenciar la capacitat d’establir aliances i acords.
Publica un comentari