Miquel Àngel Sòria
“Hasta cuándo seguir gritando a esa gente / que el rey y la reina yacen bajo tierra / Hasta cuándo seguir gritando que no cedo en hipoteca mis sueños / Hasta cuándo seguir gritando que soy incorregible / Hasta cuándo seguir gritando que no reniego de mis actos / Hasta cuándo seguir gritando que nada de lo que tengo / está en venta ni quiero que ningún imbécil corte la soga / Hasta cuándo seguir gritando que no cumplo mis deberes en la tormenta / Hasta cuándo seguir gritando que no exijo futuro / Hasta cuándo seguir gritando a esta gente que me son despreciables / Hasta cuándo seguir gritando que estoy / con los que no tienen la razón porque la tienen a mares llenos / Hasta cuándo seguir gritando que jamás abandonaré mi capa de insurgente / Hasta cuándo si desde mis cartas están sobre la mesa”.
Aquest poema de l’any 67 del veneçolà Víctor Valera Mora ho he associat de forma immediata amb l’actitud de dos personatges que, durant l’any passat al nostre país, van ser objectiu dels editors pels seus llibres de memòries: Rossana Rossanda i Pietro Ingrao, destacats membres dels desaparegut Partit Comunista Italià.
El que m’ha mogut a dedicar-los-hi l’atenció ha estat no tant la importància de les seves vivències –que la té!- sinó el paral•lelisme que m’ha semblat albirar en alguns dels moments més transcendentals de la seva vida i la del més gran partit comunista del bloc occidental.
En ambdós casos la narració és quelcom més que un simple relat de la seva iniciació en el terreny de la política, donant-li, sobretot en el cas de Rossanda, un paper important als aspectes més humans.
La suma de les dues obres ens situen en una posició privilegiada per seguir l’evolució de les idees, l’actitud de personatges cabdals en la història d’Itàlia (Togliatti, Amendola,...) i el desenvolupament de les lluites ideològiques –i per què no, personals?- en el si del Partit.
Cap al final tots dos semblen sentir la necessitat d’autoinculpar-se per no haver tingut el valor de defensar-se mútuament als moments decisoris.
Ingrao escriu: “Em vaig equivocar per complet al votar a favor de l’expulsió de dit grup (es refereix a Il Manifesto) en el Comitè Central. Va ser un posicionament absurd, doncs ningú m’obligava a realitzar aquest gest de capitulació i pot dir-se que de traïció contra els meus antics companys de lluita.
L’erroni de tal decisió no radicava només en la meva covard adhesió al càstig dels meus camarades, ans en el fet de creure que el meu partit es podia salvar sense liquidar comptes amb els errors (les grans limitacions) del leninisme i sense reconèixer la seva evident i penosa decadència”.
Rossanda: “I a més a més no podia lliurar-me de la sensació de que érem culpables, de que ens havien cridat de tot arreu i no havíem respost a ningú. I ara també érem culpables d’haver estat castigats, no havíem aconseguit res i havíem debilitat Ingrao, al que estàvem assignats ex origine. Tenia raó quan ens retreia: per què serveix un acte testimonial? La política és altra cosa. Si, però quina política? ¿Què ostentava el PCI sinó la incapacitat de comprendre, així com de fer avançar i elaborar una necessitat de que esclatava des de l’entranya de la societat?”.
S’acaba el temps de la lectura. Continua el de la reflexió.
“Hasta cuándo seguir gritando a esa gente / que el rey y la reina yacen bajo tierra / Hasta cuándo seguir gritando que no cedo en hipoteca mis sueños / Hasta cuándo seguir gritando que soy incorregible / Hasta cuándo seguir gritando que no reniego de mis actos / Hasta cuándo seguir gritando que nada de lo que tengo / está en venta ni quiero que ningún imbécil corte la soga / Hasta cuándo seguir gritando que no cumplo mis deberes en la tormenta / Hasta cuándo seguir gritando que no exijo futuro / Hasta cuándo seguir gritando a esta gente que me son despreciables / Hasta cuándo seguir gritando que estoy / con los que no tienen la razón porque la tienen a mares llenos / Hasta cuándo seguir gritando que jamás abandonaré mi capa de insurgente / Hasta cuándo si desde mis cartas están sobre la mesa”.
Aquest poema de l’any 67 del veneçolà Víctor Valera Mora ho he associat de forma immediata amb l’actitud de dos personatges que, durant l’any passat al nostre país, van ser objectiu dels editors pels seus llibres de memòries: Rossana Rossanda i Pietro Ingrao, destacats membres dels desaparegut Partit Comunista Italià.
El que m’ha mogut a dedicar-los-hi l’atenció ha estat no tant la importància de les seves vivències –que la té!- sinó el paral•lelisme que m’ha semblat albirar en alguns dels moments més transcendentals de la seva vida i la del més gran partit comunista del bloc occidental.
En ambdós casos la narració és quelcom més que un simple relat de la seva iniciació en el terreny de la política, donant-li, sobretot en el cas de Rossanda, un paper important als aspectes més humans.
La suma de les dues obres ens situen en una posició privilegiada per seguir l’evolució de les idees, l’actitud de personatges cabdals en la història d’Itàlia (Togliatti, Amendola,...) i el desenvolupament de les lluites ideològiques –i per què no, personals?- en el si del Partit.
Cap al final tots dos semblen sentir la necessitat d’autoinculpar-se per no haver tingut el valor de defensar-se mútuament als moments decisoris.
Ingrao escriu: “Em vaig equivocar per complet al votar a favor de l’expulsió de dit grup (es refereix a Il Manifesto) en el Comitè Central. Va ser un posicionament absurd, doncs ningú m’obligava a realitzar aquest gest de capitulació i pot dir-se que de traïció contra els meus antics companys de lluita.
L’erroni de tal decisió no radicava només en la meva covard adhesió al càstig dels meus camarades, ans en el fet de creure que el meu partit es podia salvar sense liquidar comptes amb els errors (les grans limitacions) del leninisme i sense reconèixer la seva evident i penosa decadència”.
Rossanda: “I a més a més no podia lliurar-me de la sensació de que érem culpables, de que ens havien cridat de tot arreu i no havíem respost a ningú. I ara també érem culpables d’haver estat castigats, no havíem aconseguit res i havíem debilitat Ingrao, al que estàvem assignats ex origine. Tenia raó quan ens retreia: per què serveix un acte testimonial? La política és altra cosa. Si, però quina política? ¿Què ostentava el PCI sinó la incapacitat de comprendre, així com de fer avançar i elaborar una necessitat de que esclatava des de l’entranya de la societat?”.
S’acaba el temps de la lectura. Continua el de la reflexió.
Publica un comentari