Joaquim Sempere
Professor de Sociologia UB i membre del Consell de Redacció de la revista Mientrastanto.
1. Anem cap a un món de creixent escassetat
L’escassetat previsible i creixent de recursos naturals, començant per l’energia, ens aboca a un món menys pròdig en béns i comoditats. El discurs socialista s’ha construït des dels seus orígens sobre la base de l’abundància. La lluita de classes, encara que té moltes més dimensions, s’ha desenvolupat en gran part com a conflicte distributiu.
El socialisme del futur només podrà ser un socialisme de la suficiència. Però la cultura de la suficiència difícilment serà popular: caldrà desenvolupar-la a contracorrent dels valors àmpliament dominants, fins i tot en els sectors de la societat inclinats a l’esquerra.
Una via política de sortida és posar l’accent sobre el consum social, la satisfacció de necessitats bàsiques (educació, sanitat, protecció social, etc.) a través de mecanismes públics o col•lectivistes. De moment, això vol dir sobretot forta fiscalitat i defensa de les conquestes de l’Estat del benestar. També vol dir una reforma moral profunda.
2. La mentalitat adquisitiva i possessiva té un pes excessiu
Aquesta mentalitat afavoreix un sistema socioeconòmic que s’ha revelat molt eficaç per aconseguir la creació de riquesa material i el creixement indefinit, més que qualsevol altre, i en particular més que totes les experiències socialistes del segle XX, però que ens porta irremissiblement al desastre planetari (cosa que la majoria de gent no percep encara). Si els efectes limitants de la crisi ecològica es fessin visibles en un termini breu, un socialisme de la suficiència trobaria una oportunitat per adquirir popularitat.
Cal promoure una cultura del desenrotllament personal, cognitiu, estètic i ciutadà com a alternativa a la cultura consumista. Valorar més el ser, el fer, el crear, el compartir que no el tenir. Això vol dir també desprestigiar el fet de tenir i acaparar, la cultura de la possessivitat, de l’exhibició de la riquesa, de l’opulència. Promoure una legalitat que persegueixi i castigui durament la delinqüència econòmica. Promoure una cultura de la igualtat i de la democràcia econòmica. Hi ha alguns motius de confiança: l’hegemonia de l’individualisme possessiu no és absoluta, i hi ha reaccions de malestar força escampades davant d’un món insolidari, desigual, decadent i corrupte.
Cal posar en qüestió els drets irrestrictes de la propietat privada dels recursos productius i imaginar i promoure una organització socioeconòmica on els treballadors i la ciutadania tinguin com a mínim els mateixos drets que la propietat per decidir sobre inversions i política econòmica en general.
3. L’erosió de la moral del treball i de l’orgull de classe dels treballadors
Es menysprea el treball de les mans, es defugen els oficis manuals, quasi ningú vol treballar la terra. Les feines intel•lectuals, d’oficina, administratives, etc. són les úniques preuades. (Resultat lateral: les feines manuals i menysvalorades es reserven cada vegada més als immigrants, es produeix una “etnificació” de la força de treball.) Cal revaloritzar el treball material com a font bàsica de la vida. Recuperar una ètica del treball (i de la responsabilitat social) com a signe d’identitat. Enfront de l’apoteosi de la moral individualista de “coge el dinero y corre”, cal una reacció vigorosa, constructiva, solidària.
4. La política institucional està fortament desprestigiada
Cal recuperar, en el discurs però també en la pràctica, la dignitat de la política. La manera més immediata és impulsar l’acció política no institucional (associacionisme, propaganda, acció “directa”, campanyes, etc.). Però també cal trobar ponts amb la institucional, començant pels ajuntaments i districtes, més assequibles, i pressionar amb iniciatives, crítiques, etc. tots els nivells de la política representativa institucional.
Recuperar el sentit de ciutadania activa i responsable.
5. L’abisme entre Nord i Sud del planeta és abrumador
Qualsevol idea d’ “igualació” (o simple reequilibri) entre societats opulentes del Nord i tercer món es pot interpretar com un sacrifici excessiu del nostre nivell de vida. Això és un camp abonat a la propaganda racista, xenòfoba i de supremacia blanca, i es troba reforçat per la presència massiva i creixent, als nostres països, d’immigrants, que fan por (amb els estereotips associats: ens treuen la feina, ens treuen els beneficis socials, ens fan perdre la identitat nacional).
En un pla més greu encara, l’“amenaça dels pobres” legitima l’armamentisme i el bel•licisme. I, per descomptat, legitima totes les barreres d’entrada a la immigració i les discriminacions legals i de tot tipus.
Necessitem un internacionalisme de nou tipus per fer front a totes aquestes amenaces, que poden arruinar la nostra democràcia, i poden fer inviable la vigència real de drets humans universals (ja ho fan: Guantánamo i les diferències de tracte legal entre autòctons i foranis a Europa i Amèrica del Nord). Necessitem una aliança dels treballadors autòctons i els immigrats, que és molt difícil de construir, però que cal basar sobre la identificació dels enemics comuns.
6. La manca de discurs alternatiu
Des de la caiguda del mur de Berlin i de la URSS l’esquerra ha anat perdent la moral i fins i tot el discurs. La crisi financera no ha trobat resposta d’esquerra: és tot un símptoma. Cal un “rearmament moral” i una recuperació de la capacitat de proposta. En els moviments de resistència a la globalització capitalista hi ha elements interessants, que caldria combinar amb elements més o menys oblidats de les tradicions alliberadores anteriors. Caldria una nova síntesi, que no es pot fer més que trobant formes de col•laboració i acció conjuntes a escala mundial. El moviment alterglobalitzador no està, avui per avui, en condicions de fer-ho. Cal que es faci un “salt qualitatiu”.
Professor de Sociologia UB i membre del Consell de Redacció de la revista Mientrastanto.
1. Anem cap a un món de creixent escassetat
L’escassetat previsible i creixent de recursos naturals, començant per l’energia, ens aboca a un món menys pròdig en béns i comoditats. El discurs socialista s’ha construït des dels seus orígens sobre la base de l’abundància. La lluita de classes, encara que té moltes més dimensions, s’ha desenvolupat en gran part com a conflicte distributiu.
El socialisme del futur només podrà ser un socialisme de la suficiència. Però la cultura de la suficiència difícilment serà popular: caldrà desenvolupar-la a contracorrent dels valors àmpliament dominants, fins i tot en els sectors de la societat inclinats a l’esquerra.
Una via política de sortida és posar l’accent sobre el consum social, la satisfacció de necessitats bàsiques (educació, sanitat, protecció social, etc.) a través de mecanismes públics o col•lectivistes. De moment, això vol dir sobretot forta fiscalitat i defensa de les conquestes de l’Estat del benestar. També vol dir una reforma moral profunda.
2. La mentalitat adquisitiva i possessiva té un pes excessiu
Aquesta mentalitat afavoreix un sistema socioeconòmic que s’ha revelat molt eficaç per aconseguir la creació de riquesa material i el creixement indefinit, més que qualsevol altre, i en particular més que totes les experiències socialistes del segle XX, però que ens porta irremissiblement al desastre planetari (cosa que la majoria de gent no percep encara). Si els efectes limitants de la crisi ecològica es fessin visibles en un termini breu, un socialisme de la suficiència trobaria una oportunitat per adquirir popularitat.
Cal promoure una cultura del desenrotllament personal, cognitiu, estètic i ciutadà com a alternativa a la cultura consumista. Valorar més el ser, el fer, el crear, el compartir que no el tenir. Això vol dir també desprestigiar el fet de tenir i acaparar, la cultura de la possessivitat, de l’exhibició de la riquesa, de l’opulència. Promoure una legalitat que persegueixi i castigui durament la delinqüència econòmica. Promoure una cultura de la igualtat i de la democràcia econòmica. Hi ha alguns motius de confiança: l’hegemonia de l’individualisme possessiu no és absoluta, i hi ha reaccions de malestar força escampades davant d’un món insolidari, desigual, decadent i corrupte.
Cal posar en qüestió els drets irrestrictes de la propietat privada dels recursos productius i imaginar i promoure una organització socioeconòmica on els treballadors i la ciutadania tinguin com a mínim els mateixos drets que la propietat per decidir sobre inversions i política econòmica en general.
3. L’erosió de la moral del treball i de l’orgull de classe dels treballadors
Es menysprea el treball de les mans, es defugen els oficis manuals, quasi ningú vol treballar la terra. Les feines intel•lectuals, d’oficina, administratives, etc. són les úniques preuades. (Resultat lateral: les feines manuals i menysvalorades es reserven cada vegada més als immigrants, es produeix una “etnificació” de la força de treball.) Cal revaloritzar el treball material com a font bàsica de la vida. Recuperar una ètica del treball (i de la responsabilitat social) com a signe d’identitat. Enfront de l’apoteosi de la moral individualista de “coge el dinero y corre”, cal una reacció vigorosa, constructiva, solidària.
4. La política institucional està fortament desprestigiada
Cal recuperar, en el discurs però també en la pràctica, la dignitat de la política. La manera més immediata és impulsar l’acció política no institucional (associacionisme, propaganda, acció “directa”, campanyes, etc.). Però també cal trobar ponts amb la institucional, començant pels ajuntaments i districtes, més assequibles, i pressionar amb iniciatives, crítiques, etc. tots els nivells de la política representativa institucional.
Recuperar el sentit de ciutadania activa i responsable.
5. L’abisme entre Nord i Sud del planeta és abrumador
Qualsevol idea d’ “igualació” (o simple reequilibri) entre societats opulentes del Nord i tercer món es pot interpretar com un sacrifici excessiu del nostre nivell de vida. Això és un camp abonat a la propaganda racista, xenòfoba i de supremacia blanca, i es troba reforçat per la presència massiva i creixent, als nostres països, d’immigrants, que fan por (amb els estereotips associats: ens treuen la feina, ens treuen els beneficis socials, ens fan perdre la identitat nacional).
En un pla més greu encara, l’“amenaça dels pobres” legitima l’armamentisme i el bel•licisme. I, per descomptat, legitima totes les barreres d’entrada a la immigració i les discriminacions legals i de tot tipus.
Necessitem un internacionalisme de nou tipus per fer front a totes aquestes amenaces, que poden arruinar la nostra democràcia, i poden fer inviable la vigència real de drets humans universals (ja ho fan: Guantánamo i les diferències de tracte legal entre autòctons i foranis a Europa i Amèrica del Nord). Necessitem una aliança dels treballadors autòctons i els immigrats, que és molt difícil de construir, però que cal basar sobre la identificació dels enemics comuns.
6. La manca de discurs alternatiu
Des de la caiguda del mur de Berlin i de la URSS l’esquerra ha anat perdent la moral i fins i tot el discurs. La crisi financera no ha trobat resposta d’esquerra: és tot un símptoma. Cal un “rearmament moral” i una recuperació de la capacitat de proposta. En els moviments de resistència a la globalització capitalista hi ha elements interessants, que caldria combinar amb elements més o menys oblidats de les tradicions alliberadores anteriors. Caldria una nova síntesi, que no es pot fer més que trobant formes de col•laboració i acció conjuntes a escala mundial. El moviment alterglobalitzador no està, avui per avui, en condicions de fer-ho. Cal que es faci un “salt qualitatiu”.
Publica un comentari