PAU, GUERRA I NEOLIBERALISME
Michel Collon
Periodista i investigador
Després de Bush tots esperem un canvi o bé ens temem el pitjor. En McCain o l’Obama? En què canviaran les eleccions la situació de l’Iraq, l’Afganistan, Palestina, l’Àfrica, el Càucas, Cuba o Veneçuela? I les relacions amb les grans potències, Europa, el Japó, Rússia, la Xina?
No creiem que la política internacional dels Estats Units es decideixi a la Casa Blanca. De fet, l’elit nord-americana està dubtant actualment sobre l’estratègia que se seguirà en els pròxims anys. En aquest text s’analitzen les dues opcions que se li ofereixen. La crisi econòmica fa que la pregunta sigui encara més candent: com faran els Estats Units per seguir sent la superpotència que domina el món?
Aquest text és un extracte del nostre llibre Los 7 pecados de Hugo Chávez (capítol 11: Estados Unidos, el oro negro y las guerras de mañana), de pròxima aparició. En les pàgines anteriors s’expliquen les raons de l’ascens i posterior declivi dels Estats Units. Investig’Action considera necessari publicar ja aquest extracte per posar una mica de llum sobre els actuals debats sobre les eleccions als Estats Units…
El fracàs d’en Bush
Quin balanç es pot fer d’aquesta guerra global que l’administració Bush ha dut a terme a partir de l’11 de setembre? Negatiu. Pràcticament a tot arreu…
A l’Afganistan i a l’Iraq els Estats Units van desencadenar grans guerres que han estat incapaços de guanyar i que no guanyaran mai. A en Bush li hagués agradat emprendre’n una tercera contra l’Iran, però en estar massa debilitat va haver de renunciar-hi. L’objectiu d’aquesta guerra era assegurar a Washington el control del petroli. En cinc anys el seu preu ha passat de 25 dòlars a més de 100 dòlars, la qual cosa ha tingut unes conseqüències molt negatives per a l’economia nord-americana i mundial.
A l’Amèrica del Sud els Estats Units han perdut totalment o parcialment el control de gairebé totes les seves colònies: Veneçuela, Bolívia, l’Equador, Uruguai, Paraguai, l’Argentina i el Brasil. En el moment d’escriure aquestes línies només li queden Perú, Xile i Colòmbia.
També a l’Àfrica la resistència s’ha marcat punts. El Congo de Kabila s’ha negat a posar-se de genolls. I quan Washington buscava on instal•lar el centre del seu nou comandament militar Africom, tots els països van declinar educadament.
Igualment, al sud d’Àsia a un grup d’estrategues nord-americans els preocupava recentment l‘ascens de les resistències a tota la regió i proposava reforçar la ‘capacitat de projecció’ dels Estats Units al sud d‘Àsia. En el seu llenguatge això vol dir els mitjans d’organitzar el desembarcament de militars, bombardejos o suport a cops d’estat. Però van córrer a assenyalar que a causa de la impopularitat dels Estats Units en aquesta regió seria impossible trobar un país que pogués acollir la seu d’aquesta força nord-americana (1).
La política d’en Bush ha provocat resistències fins i tot entre els aliats europeus. Així, a la cimera de l’OTAN a Bucarest del passat mes d’abril en George Bush va reclamar una nova expansió per integrar en aquesta ocasió Ucraïna i Geòrgia, dues pistoles que apunten Rússia. Però va obtenir la negativa ferma i pública d’Alemanya, França, Espanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, poc delerosos d’enemistar-se amb Moscou, el seu subministrador de gas. L’Steve Erlanger i l’Steven Lee Myers, dos analistes propers al Pentàgon, hi van veure «un notable fracàs de la política dels Estats Units en una aliança normalment dominada per Washington» (2).
A Rússia, precisament, el to està pujant. Moscou es nega a que s’instal•lin al continent europeu unes armes que els Estats Units anomenen escut antimíssils: «Si una part del potencial nuclear dels Estats Units està a Europa (...), haurem de tenir uns objectius a Europa» (3). A més, el maig del 2008 Rússia va provar un nou míssil intercontinental de caps múltiples «en resposta als actes unilaterals i infundats dels nostres socis», va declarar en Putin. No obstant, Washington assegura que l’escut antimíssils no és dirigeix contra Rússia, sinó només contra estats com l’Iran. Però en Putin replica: «cap míssil iranià té tant d’abast, així que és evident que aquesta novetat també ens concerneix a nosaltres, els russos» (4).
La Xina, com Rússia, tampoc no va fer marxa enrere davant les múltiples pressions i campanyes organitzades per Washington.
L’elit nord-americana es divideix
Fa deu anys en Zbigniew Brzezinski, ex-conseller del president Carter i l’estrateg més important dels Estats Units, va publicar El gran tablero de ajedrez, una mena de llibre d’instruccions sobre «Cómo seguir siendo la única potencia que domina el mundo» (5). Amb la brutalitat del qui ja no està al poder, en aquest llibre explicava que era imperiós que Washington afeblís no només els seus rivals, Rússia i la Xina, sinó també Europa i el Japó, i que els impedís aliar-se entre si. Divideix i venceràs.
Quina nota es podria posar avui en dia a en George Bush basant-nos en els criteris definits per en Brzezinski? Ha aconseguit debilitar les grans potències rivals? Notable en relació al Japó, bé (per ara) pel que fa a la Unió Europea, però suspès en el que concerneix Rússia i molt deficient en el que concerneix La Xina.
En Bush ha provocat globalment tantes resistències que el domini dels Estats Units s’ha debilitat. Els sectors que l’havien portat al poder (armament, petroli, automòbil, defensa, farmacèutiques) constaten que les guerres d’en Bush no han aportat ni grans beneficis ni noves zones d’explotació. De fet, han costat més que els beneficis aportats. I l’administració Bush ha demostrat ser un petit cercle restringit que pensa molt com omplir-se personalment les butxaques però que és incapaç de tenir subtilesa tàctica i una veritable visió a llarg termini.
Un cop que el fracàs ha resultat evident, s’han exacerbat les divisions al si de l’elit nord-americana, i fins i tot de l’administració Bush. A partir del 2006 els neocons han hagut de cedir el terreny. Han hagut d’acceptar que el ministre de la Guerra, Donald Rumsfeld, sigui substituït per en Robert Gates, un home de la Trilateral i de la tendència Brzezinski. En un discurs pronunciat davant dels alumnes de l’Acadèmia Militar de West Point el nou ministre en certa manera va acceptar la feblesa del militarisme nord-americana: «No combatin a menys que s’hi vegin obligats. Mai no combatin sols. I mai no combatin durant massa temps» (6). Temps després la comissió bipartita Baker-Hamilton va condemnar l’intent d’en Bush de remodelar el ‘Gran Orient Pròxim’ per no ser realista i va recomanar, contràriament, un enfoc més tàctic pel que fa a Síria i l’Iran.
Fins i tot al si dels serveis secrets i de l’exèrcit s’han desencadenat diverses revoltes. El desembre del 2007, quan en Bush va voler preparar un atac contra l’Iran sota el pretext clàssic de les armes de destrucció massiva, setze serveis d’intel•ligència nord-americans van sorprendre tothom publicant un informe en què constatava que com a mínim des del 2003 l’Iran havia suspès el seu programa nuclear.
«El declivi dels Estats Units és inevitable» (Zbigniew Brzezinski)
En Brzezinski proposava al seu llibre una estratègia agressiva i maquiavèl•lica per a salvar l’Imperi nord-americà. Però, creu ell mateix que funcionarà? Per molt sorprenent que sembli, la resposta és no.
«A llarg termini la política global està condemnada a fer-se cada cop menys propícia a la concentració d’un poder hegemònic en les mans d’un sol Estat. Per tant, els Estats Units no només són la primera superpotència global, molt probablement serà l’última» (p.267).
La raó és per l’evolució de l’economia: «El poder econòmic també corre perill de dispersar-se. En els pròxims anys cap país serà susceptible d’arribar aproximadament al 30% del PIB mundial, xifra que els Estats Units han mantingut durant la major part del segle XX, per no parlar de la barrera del 50% que va assolir el 1945. Segons certs càlculs, els Estats Units encara podrien detentar el 20% del PIB mundial a finals d’aquesta dècada per a caure a un 10-15% d’aquí a 2020, mentre que les xifres d’altres potències (Europa, la Xina, el Japó) augmentarien per igualar de forma aproximada el nivell dels Estats Units. (…) Un cop que s’hagi iniciat el declivi del lideratge nord-americà, cap estat aïllat podrà assegurar la supremacia de la que gaudeixen avui els Estats Units» (p. 267-8).
«Un cop que s’hagi iniciat el declivi del lideratge nord-americà». Per tant, en Brzezinski no parla d’una possibilitat, sinó d’una certesa. Escriu això el 1997. Actualment resulta clar que el declivi s’ha iniciat totalment. El món arriba a ser multipolar.
Però, potser en Brzezinski és un pessimista aïllat? Potser els neocons que van inspirar en Bush són més ‘optimistes’, si gosem utilitzar aquesta paraula? Doncs bé, de fet no ho són molt més. Al text fundador de tota la política de l’administració, el Project for a New American Century (PNAC, Projecte per a un Nou Segle nord-americà), redactat el 1992 per en Paul Wolfowitz i els seus amics, hi trobem, evidentment, tota la ideologia de la nova creuada militarista, però també una observació que crida l’atenció: «Actualment els Estats Units no tenen cap rival mundial. L’objectiu de la gran estratègia dels Estats Units ha de ser preservar i estendre aquesta posició avantatjosa el major temps possible (…). Preservar aquesta situació estratègica desitjable en la que es troben els Estats Units en aquest moment exigeix unes capacitats militars predominants a nivell mundial» (7).
«El major temps possible». Per tant, també aquí es creu que no serà possible que els Estats Units siguin eternament els amos del món. Heus aquí una gran paradoxa. El món sencer té por dels Estats Units. Però els dirigents nord-americans, per la seva banda, saben que estan al comandament del Titànic. I estan dividits en dues opcions pel que fa a com salvar l’Imperi tant com sigui possible …
Dues opcions per salvar l’Imperi
Quina serà la política nord-americana en els pròxims anys? L’elecció d’un o altre president és, evidentment, una indicació, però no és decisiva.
Recordem que durant la campanya presidencial del 2000 en George Bush havia promès ¡una política internacional molt més humil i menys intervencionista que la del seu predecessor! Mentre que l’altre candidat, l’Al Gore, havia proposat un pressupost militar més alt que el d’en Bush. Creiem que les grans orientacions de la política internacional no les decideixen els presidents, sinó les multinacionals en funció de les seves necessitats del moment i de la seva avaluació de la relació de forces mundial.
I, precisament, després del balanç de fracàs dels anys d’en Bush que acabem de descriure, l’elit nord-americana sembla bastant dividida pel que fa al camí que s’ha de seguir. Com sortir d’aquesta delicada situació?
La primera opció possible és l’opció militarista. En aquests últims anys l’han encarnat els neocons d’en Bush amb l’estratègia d’en Wolfowitz. L’agressió i la intimidació com a estratègia general. Multiplicar les guerres, inflar al màxim les despeses en el complex militar-industrial per obtenir el creixement i el domini de les multinacionals nord-americanes, i també per intimidar aliats i rivals.
L’altra opció és la defensada per en Brzezinski i que a ell li agrada anomenar ‘soft power’ (poder tou). Uns altres parlen d’un ‘imperialisme intel•ligent’. Es tracta, de fet, d’aconseguir els mateixos objectius dels Estats Units però per mitjà d’unes formes de violència menys directes i visibles, comptant menys amb les intervencions militars nord-americanes, molt costoses, i més amb els serveis secrets, les maniobres de desestabilització, les guerres per mitjà de països interposats i també amb la corrupció ...
Cinc generals de l’OTAN preparen un govern mundial…
La primera opció consisteix en militaritzar més la vida política i en multiplicar les guerres. En Bush al quadrat.
El gener del 2008 cinc ex-generals de l’OTAN van presentar un document preparatori d’una trobada a la cimera de l’OTAN a Bucarest (8). Les seves propostes revelen una tendència absolutament espantosa. I el que dóna molt pes a aquest document és que fins fa poc temps tots exercien funcions del més alt nivell. El general John Shalikashviliera era cap de l’Estat Major nord-americà i comandant en cap de l’OTAN a Europa; el general Klaus Naumann dirigia l’exèrcit alemany i presidia el comitè militar de l’OTAN a Europa; el general Henk van den Breemen era cap de l’Estat Major holandès; les mateixes funcions a França les ocupava l’almirall Jacques Lanxade, mentre que en Lord Inge dirigia l’Estat Major i del servei de Defensa de la Gran Bretanya. Ni més ni menys que personatges importants. I molt agressius, com veurem …
Pàgina 6: « [Els autors] proposen pistes sobre la forma de superar una possible rivalitat amb la Unió Europea i permetre l’OTAN accedir a uns instruments no militars». Dues observacions. 1. De fet, aquesta rivalitat no tan sols és possible sinó que és absolutament real. En quin sentit volen superar-la? 2. Què significa per a l’OTAN «accedir a uns instruments no militars»? Es tracta d’obtenir una influència més gran sobre la vida civil de les societats occidentals?
Pàgina 7: «Amb la finalitat d’iniciar el procés proposen establir un directori que reuneixi els Estats Units, la UE i l’OTAN. La seva missió seria coordinar totes les operacions en l’esfera atlàntica». Per tant, un super govern mundial. Amb quins objectius?
Els Cinc ens l’expliquen a la pàgina 42: «El que esperen els aliats occidentals és la defensa pro activa, mantinguda a llarg termini, de les seves societats i del seu mode de vida». ‘Defensar el nostre mode de vida’ ja va ser un argument esgrimit pel pare d’en Bush per desencadenar la primera guerra contra l’Iraq. En realitat, ‘mode de vida’ és una manera hipòcrita de designar el domini de les multinacionals sobre la vida econòmica, domini l’efecte del qual és mantenir en la pobresa la meitat de la humanitat. L’objectiu dels cinc és, efectivament, utilitzar els mitjans militars per mantenir l’abisme entre rics i pobres. Per als qui tinguin dubtes, a la pàgina 92 es precisa: «Els objectius de la nostra estratègia són preservar la pau, els nostres valors, el liberalisme econòmic i l’estabilitat ».
Conseqüentment, preserva l’estabilitat de les multinacionals. I, contra quin enemic? Els autors proporcionen alguns exemples del que no s’ha de tolerar al tercer món. Pàgina 52: «Tenim exemples menys importants d’ajut no desitjable: de Veneçuela al règim cubà». El gendarme mundial s’arroga el dret d’intervenir per tot el món contra qualsevol país que plantegi actes que desagraden a les multinacionals.
Però, quin és d’entre tots els indesitjables l’enemic principal? La resposta apareix a la pàgina 44: «La Xina pot causar un gran dany a les economies nord-americana i mundial basant-se en les seves enormes reserves de dòlars». I a la pàgina 52: «La Xina pot utilitzar l’arma de les finances per imposar-se a l’Àfrica i si decideix fer-ho té capacitat d’utilitzar-la a una escala molt més gran».
Heus ací ben definit qui són els bons i els dolents. El liberalisme necessita de l’OTAN per imposar-se al món sencer. I, de quins mitjans hauria de disposar l’OTAN per dur a terme aquesta guerra econòmica?
El dret internacional i l’ONU tirats per la borda
Aquests cinc generals se senten, de fet, frustrats. Pàgina 76: «Un dels principals problemes en la concepció estratègica actual de l’Aliança Atlàntica és que les seves accions segueixen sent més reactives que preventives i es limiten a uns mitjans militars». Pàgina 91: «Ara bé, una estratègia ambiciosa ha de comprendre la utilització ben integrada de totes les armes disponibles, ja siguin polítiques, econòmiques, militars, culturals, socials, morals, espirituals o psicològiques».
Aquí el tenim! La Banda dels Cinc pretén desbordar les seves tasques militars i exercir una influència sobre el funcionament de la societat civil. Però, com a mínim, respectarà aquest nou govern mundial el dret internacional? És extremadament dubtós … Pàgines 94-95: «Un altre principi que cal respectar és la legalitat. Qualsevol acció ha de ser legítima, autoritzada, i ha de respectar el dret internacional. Això pot representar un desavantatge considerable quan l’adversari no tingui cap respecte per cap llei, però, al cap i a la fi, actuar d’una altra manera significaria aplicar la llei de la jungla i minar la nostra pròpia credibilitat. No obstant, aquest principi no impedeix que s’hagi d’adaptar el dret internacional existent a un context internacional en constant evolució … »
En aquesta cita les primeres frases serveixen per dorar la píndola i el veritable contingut ve al final: ‘adaptar’ el dret significa en realitat violar-lo, negar els principis proclamats fins al moment. Després de l’Abu Ghraib, Guantánamo, la tortura, els assassinats de caps d’estat, els vols clandestins i les presons secretes de la CIA, se’ns proposa lluitar contra aquestes violacions del dret? No, es proposa legalitzar-les ‘adaptant’ el dret.
Cal recordar que les dues guerres contra l’Iraq i la guerra contra Iugoslàvia ja havien violat el dret internacional, la Carta de l’ONU i fins i tot la mateixa Carta de l’OTAN. Però precisament és de la legalitat internacional del que es volen desfer els Cinc. Pàgines 104-105: « L’aprovació de Nacions Unides pot no ser necessària segons l’Article 51 de la Carta de Nacions Unides (legítima defensa) i potser és possible renunciar a això segons els termes de la Convenció sobre el genocidi».
«Visca la guerra preventiva!». Fins i tot la nuclear
Més inquietant és la lectura de la pàgina 96: «El que necessitem és una forma de dissuasió per mitjà del rebuig pro actiu, en què el tanteig és una forma de reacció en cas d’amenaça imminent i la prevenció un intent de recuperar la iniciativa i acabar amb el conflicte».
En el llenguatge militar ‘defensa pro activa’ designa la guerra preventiva. Aquest terme apareix una i altra vegada al document dels Cinc. En George W. Bush ja havia invocat una ‘guerra preventiva’ contra el terrorisme. Com en Hitler a la seva època. Perquè els agressors es refugien amb freqüència rere el pretext de prevenir un perill. En realitat, el dret internacional sempre ha prohibit explícitament les guerres suposadament preventives. Però els temors no acaben aquí…
Pàgina 94: «L’arma nuclear pot semblar a primera vista desproporcionada, però si es tenen en compte els danys que evita, és possible que sigui raonable». Aquí resplendeix tota la immoralitat d’aquests cinc bandits. La guerra nuclear és una atrocitat i la humanitat no ha deixat d’exigir el desmantellament d’aquestes armes de destrucció massiva. Heus ací que es pretén justificar-la amb una hipocresia que no pot enganyar ningú: ‘evitar danys’. Absolutament vague i sens dubte racista: la vida dels pobles adversaris no val res.
La veritat és que en constatar que amb els bombardejos clàssics no n’hi ha prou per trencar les resistències i que les guerres clàssiques són cares i perilloses per als invasors, aquests generals criminals proposen l’arma nuclear com a solució al problema de l’hegemonia mundial de les multinacionals.
«Preparar els ànims»
Com veiem, la mercaderia que ens pretén vendre la Banda dels Cinc està completament podrida i feta malbé. Per això, previsors com són, compten amb treballar l’opinió pública per mitjà de campanyes de propaganda a llarg termini. Pàgina 104: «Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’esforços pro actius i coordinats de comunicació en els mitjans de comunicació (…). Aquesta campanya mediàtica podria, a més, preparar els ànims per a una intervenció armada».
‘Preparar els ànims’! Evidentment, això no és una novetat… Fent balanç de la guerra contra Iugoslàvia (el 1999), que va ser l’assoliment més gran de la desinformació organitzada, un general de l’OTAN confessava després de la guerra que s’havien llençat sistemàticament informacions falses, mentre que s’havien apartat o marginat les informacions molestes per «anestesiar l’opinió pública». Resumia de la següent manera la filosofia de l’OTAN: « L’opinió pública es treballa, com tota la resta» (9). A més, a cada guerra els generals occidentals contracten spin doctors, és a dir, agents publicitaris per vendre les seves guerres i manipular l’ opinió pública. però aquesta vegada es va molt més lluny: es tracta de tota una campanya a llarg termini per condicionar l’opinió pública …
Pàgina 129: «Conseqüentment, és necessari que l’OTAN desenvolupi una estratègia d’informació que ha d’acomplir tres objectius a l’hora. Ha de persuadir el món que l’OTAN és una força del bé. S’ha de desplegar abans que els adversaris comencin a difondre la seva informació, és a dir, que l’OTAN ha d’imposar el seu domini en matèria de relacions públiques. S’ha de guanyar el cor i l’esperit dels habitants dels països de l’OTAN (d’acord amb l’actitud de l’Aliança Atlàntica) i també de les poblacions dels països on es produeixi la intervenció armada».
«Imposar el seu domini en matèria de relacions públiques». La informació es concep com a una guerra que es guanya eliminant les forces de l’adversari. No es tracta aquí d’acusacions gratuïtes: l’exèrcit nord-americà va bombardejar i va empresonar periodistes d’al-Jazeera, l’OTAN va bombardejar la televisió de Belgrado (17 morts), el Pentàgon prepara plans per eliminar informacions molestes a Internet, el caràcter democràtic del qual molesta considerablement.
Un pla de dictadura mundial
Al principi del seu document els cinc generals anunciaven «unes pistes per superar una rivalitat amb la Unió Europea». Com ho faran? De fet, utilitzen el marc de l’OTAN per organitzar la submissió de la UE a la voluntat de Washington…
Pàgina 137: «Considerem que les forces multinacionals són la clau d’una modernització ràpida i poc onerosa de les forces de l’OTAN, però subratllem que aquesta opció només és possible si els estats membres accepten sense restricció que les seves forces estiguin a disposició de l’OTAN per a qualsevol operació autoritzada pel Consell de l’OTAN». Traducció: s’obligarà els exèrcits europeus a obeir les decisions de l’OTAN (actualment es requereix la unanimitat).
El pla dels Cinc proporciona als Estats Units tres avantatges: 1. Integrar a les forces europees en les seves guerres. 2. Traslladar les despeses als aliats. 3. Repartir també la impopularitat.
El caràcter antidemocràtic dels Cinc es manifesta clarament a la pàgina 139: «Elegim no formular les nostres propostes per a la reforma de la UE de manera tan detallada com per a l’OTAN per dues raons: en primer lloc, un nou tractat, que ve a substituir a la ‘constitución’ que havia estat condemnada, ha estat adoptat actualment amb discreció, per evitar consultar a les poblacions».
L’objectiu del seu pla és, efectivament, fer impossible qualsevol oposició. Pàgina 144: «Amb la finalitat d’eliminar qualsevol font d’irritació, es podria decidir que fos sempre al si de l’OTAN on es tracti un punt i que els membres de l’OTAN que també són membres de la UE es comprometin a no allunyar-se del vot dipositat a l’OTAN quan aquest abordi aquest punt en les instàncies europees ». Així doncs, un cop que hagi decidit l’OTAN, un país europeu no tindrà dret a oposar-s’hi.
Com a conclusió, aquest pla de la Banda dels Cinc, preparat per uns individus que han estat a la cimera del poder militar mundial, indica una tendència significativa en aquesta elit. El seu pla de súper govern mundial a tres (en realitat dominat pels Estats Units) llençaria a la brossa qualsevol vestigi de dret internacional, legitimaria la guerra preventiva i les armes nuclears, organitzaria la manipulació sistemàtica de les opinions públiques. És un pla de naturalesa feixista.
Heus ací una de les dues opcions en les que l’elit nord-americana està pensant actualment per resoldre els seus problemes. L’altra la encarna fonamentalment en Zbigniew Brzezinski, del que hem parlat abans …
«L’imperialisme intel•ligent»?
Els estrategs militars nord-americans distingeixen tres tipus de guerres que ells poden desencadenar: 1. Les guerres d’alta intensitat. Es tracta d’enfrontaments entre grans potències del tipus de les dues guerres mundials. 2. Les guerres d’intensitat mitjana. Comporten també un compromís militar nord-americà directe, però contra potències molt més febles, com l’Iraq o Iugoslàvia. 3. Les guerres de baixa intensitat. No comporten un compromís militar directe dels Estats Units, que aconsegueix que altres combatin. Provoca conflictes entre països veïns o a través dels moviments paramilitars o terroristes.
El terme ‘baixa intensitat’ és enganyós, pot donar la impressió que els danys són menors, però, en realitat, només són menors per als Estats Units. Així, la guerra anomenada de ‘baixa intensitat’ que Washington va desencadenar contra el Congo (a través dels exèrcits dels veïns Ruanda i Uganda, i de diverses milícies) va deixar cinc milions de morts i va paralitzar el desenvolupament del Congo.
A diferència d’en Bush, l’estratègia Brzezinski privilegia aquestes guerres de baixa intensitat. No és més moral, simplement vol ser més intel•ligent.
Però en Brzezinski proposa també recórrer a altres formes d’intervenció. Moltes vegades només es pensa en la forma més visible d’agressió: la intervenció militar dels Estats Units. En realitat, aquest país disposa de tot un desplegament de mitjans. Si volem establir una tipologia completa en ordre d’intensitat, s’ha de comptar amb les següents formes: 1. Corrupció dels dirigents locals. 2. Xantatges a aquests dirigents locals. 3. Campanyes mediàtiques de demonització. 4. Desestabilitzacions diverses. 5. Embargaments i bloquejos comercials. 6. Cops d’Estat . 7. Provocació de separatismes. 8. Guerres per intermediació d’altres. 9. Bombardejos. 10. Ocupacions terrestres. Com veiem, tota una gamma de mètodes i que, evidentment, es poden combinar, però que són tots ells agressions.
Òbviament, tots els governs nord-americans recorren al conjunt d’aquests mètodes i no només a alguns. El que difereix és la dosificació i el finançament.
Després dels crims comesos per en Bush, un podria estar temptat d’alegrar-se d’un canvi de mètodes. En realitat, si Washington decideix canviar les seves tàctiques, no es tractarà de pacifisme sinó només de fer menys visible la brutalitat. S’ha de recordar que en Brzezinski és l’home que va finançar en Bin Laden a l’Afganistan per entrampar la Unió Soviètica a una guerra de llarga durada i cara, i trencar la seva aliança amb el món musulmà. En Brzezinski està molt orgullós del seu èxit i no deixa passar cap ocasió de recordar-ho.
Si els Estats Units decideixen aplicar l’estratègia d’en Brzezinski, sens dubte hi haurà menys guerres directes. I aquestes estaran el més possible d’acord amb els aliats, el que també permetrà cuidar millor la imatge mediàtica i la manipulació de l’opinió pública.
I, sobretot, fent treballar més la CIA, es farà un esforç per substituir les guerres que els Estats Units duen a terme directament per guerres ‘indirectes’: fer que els països veïns es barallin donant suport al ‘bo’ amb tot tipus de bons pretextos. Aquest va ser el mètode que en Clinton va utilitzar amb èxit contra Iugoslàvia.
El mètode d’en Brzezinski presenta dos avantatges per als Estats Units: 1. Li torna un aspecte més presentable, per a restablir la seva autoritat moral. 2. Invertir menys diners al complex militar-industrial permet ajudar més a l’economia nord-americana per a reforçar la seva postura competitiva davant a Europa, La Xina, India, etc…
Per estalviar a les guerres l’estratègia d’en Brzezinski recorre més als xantatges i també a l’acció clandestina. els xantatges poden passar, sobretot, per l’ús dels instruments del control econòmic global com el Banc Mundial, l’FMI i l’OMC. Institucions multilaterals però dominades pels Estats Units i que permeten dictar la seva voluntat al tercer món d’una manera aparentment més objectiva. Però això no serà fàcil ja que el Banc Mundial i l’FMI han acumulat tant odi allà on han passat que els països han buscat alternatives. La idea del Banc del Sud llençada per en Chávez es va obrint pas …
L’acció clandestina, és a dir, la CIA, també s’hauria d’utilitzar més. Permet desfer-se dels governs molestos amb inversions molt menors.
Heus ací perquè els defensors de l’estratègia d’en Brzezinski es defineixen com a partidaris d’un ‘poder tou’ o ‘imperialisme intel•ligent’. El perill d’aquest poder tou seria que l’esquerra s’alegrés d’haver-se lliurat d’en Bush i disminueix la seva vigilància perquè, durant un temps, hi haurà menys guerres directes, de manera que el moviment internacional contra la guerra, que coneix una evident crisi, respondria encara menys davant d’unes estratègies més discretes de l’Imperi.
De tota manera, aquest Imperi no es tornarà pacífic. Tard o d’hora emprendrà guerres a l’estil Bush perquè l’elit nord-americana practica de fet un cicle d’alternança entre les dues opcions…
Els presidents passen, les multinacionals romanen
Aquestes dues opcions, militarista o ‘intel•ligent’, no són noves. No es tracta d’una oposició entre republicans i demòcrates perquè aquests dos partits no representen ‘la guerra’ i ‘la pau’, sinó solament uns electorats diferents i unes tàctiques diferents, sempre al servei de les multinacionals. Així, no va ser un republicà sinó un demòcrata qui el 1950 va desencadenar la guerra contra Corea i la Xina i no va ser un republicà sinó un demòcrata qui va iniciar la guerra contra el Vietnam el 1961.
Tampoc no es tracta d’un vot popular contra un vot burgès. Les multinacionals nord-americanes sempre financen ambdós candidats, amb el que sempre reparteixen els ous entre ambdós cabassos. Però per la quantitat de diners lliurada podem veure les seves preferències. A principi dels anys noranta les multinacionals van invertir en ambdues bandes, però van privilegiar en Clinton i els demòcrates en el 58 %. A partir del 1996, pel contrari, van beneficiar els republicans en el 67 %. En les presidencials del 2000 va ser a en Bush a qui es va finançar massivament. I qui va ser declarat electe tot i que l’escrutini hagués designat el seu rival Gore. En canvi, a les presidencials del 2008 les multinacionals tornen a canviar de banda i financen més l’Obama que el seu rival McCain.
De tota manera, el mateix president pot canviar de política. Després de la caiguda de la URSS i el final de la guerra freda, en un primer moment en Bill Clinton va baixar els pressupostos militars i les comandes al complex militar-industrial amb l’esperança de rellançar la màquina econòmica nord-americana en general. Però tot i que la decisió va passar pràcticament desapercebuda, el mateix Clinton va fer un gir al final del seu mandat: «El pressupost militar nord-americà ha d’augmentar un 70 %» (10). La qual cosa confirma el que vam dir més amunt: les grans decisions polítiques no depenen del caràcter d’un o altre president, sinó d’estratègies que es decideixen més amunt. Els presidents passen, les multinacionals romanen.
La política nord-americana alterna els mètodes
Conseqüentment, parlarem més aviat d’una alternança en la política dels Estats Units. Després de cada gran revés es constata una tornada, temporal, al ‘soft power’.
Després de la derrota del Vietnam i la reprovació moral de les dictadures instal•lades per Washington a l’Amèrica Llatina, les multinacionals nord-americanes van portar a la presidència l’amable pastor Jimmy Carter amb el seu meravellós discurs sobre els drets humans. Després de la guerra freda i la primera guerra contra l’Iraq el president Clinton es va esforçar per embarcar els europeus en les seves guerres i va tenir cura de la presentació mediàtica.
De fet, la burgesia nord-americana ha dubtat constantment entre ambdues opcions per intentar resoldre els seus problemes. O, més aviat, les ha alternat: una mica més de pal, una mica més de pastanaga. Però les seves opcions són cada vegada més difícils, perquè cap mètode resol realment els problemes.
Actualment, després del desastrós balanç d’en Bush, aquesta burgesia nord-americana dubta entre les dues opcions. O bé la fugida cap endavant, és a dir, la guerra generalitzada. O bé un replegament tàctic, retrocedir per a saltar millor i reorganitzar els mètodes d’acció. La qüestió no és tant quin president elegeix aquesta burgesia sinó quina estratègia.
De tota manera, no està clar que, al final, l’estratègia d’en Brzezinski sigui menys brutal que la d’en Bush. és veritat que el 2008 va criticar públicament el president dient que era estúpid voler atacar l’Iran perquè no podia guanyar i que una guerra perjudicaria la situació d’Israel, el preu del petroli i, per tant, l’economia nord-americana. Però alguns analistes pensen que en Brzezinski vol salvar l’Iran perquè espera poder donar la volta a aquest país i fer-lo participar un dia al setge de Rússia. Heus ací la potència que segueix sent la bèstia negra, l’obsessió de l’autor d’El Gran Tauler. Alguns creuen que l’objectiu d’en Brzezinski segueix sent cercar i debilitar Rússia, tot i el risc d’haver de veure-se-les amb ella. Sense oblidar la Xina, que ha esdevingut clarament un objectiu capital. En aquesta hipòtesi, el soft power es transformaria en un apocalypse now.
Les seves solucions empitjoren el problema
La divisió de la burgesia pel que fa a quina línia ha de seguir es desprèn del fet que finalment els Estats Units no són tan potents com es creu. Ni en el pla econòmic ni en el militar. Cada vegada que els dirigents nord-americans han cregut trobar una solució, al cap d’un temps ha resultat que aquesta solució empitjorava les coses.
Per exemple, en els anys vuitanta per escapar a la recessió les multinacionals nord-americanes s’abraonaren sobre l’Amèrica Llatina i altres regions del tercer món i es van apoderar de les seves matèries primeres, de les seves empreses, dels seus mercats. Però com que aquesta ofensiva neoliberal va empobrir tant aquests països, va acabar provocant catàstrofes i, per tant, resistència cada vegada més fortes, i l’Amèrica Llatina va girar a l’esquerra. A partir del 1989 Washington va desencadenar una guerra global per assegurar-se el control absolut del petroli. Però el petroli se li escapava cada vegada més. A partir del 2001 en Bush va desencadenar una guerra contra el suposat Eix del Mal, però només ha aconseguit reforçar les resistències en totes les regions.
Els Estats Units semblen molt forts, però, ho són realment? Amb tots els seus dòlars, tota la seva tecnologia i tots els seus crims, han perdut la guerra de Corea (1950) i la del Vietnam (1961-1975), van haver de replegar-se del Líban (1982) i de Somàlia (1993), sense cap tipus de dubte no haurien guanyat a Iugoslàvia (1999) si el president Milosevic hagués acceptat els combats terrestres i ja han perdut a l’Iraq i l’Afganistan, tot i que encara no ho reconeguin. És que no és el que s’anomena un ‘tigre de paper’? És que els pobles que defensen les seves riqueses i el seu futur no són a llarg termini més forts que els dòlars i els míssils?
Per molt que els Estats Units hagin gastat ells tots sols en pressupost militar més que totes les altres nacions del món, això tampoc no ha aconseguit assegurar-li la supremacia mundial. Ells mateixos són víctimes, si es pot dir, de la seva contradicció fonamental: tot el que fan s’oposa als interessos de la immensa majoria dels habitants d’aquest planeta, per tant, ells mateixos creen la força que els abatrà.
Un exèrcit no pot ser més fort que l’economia que el finança. I la feblesa fonamental que impedirà els dirigents nord-americans assolir el seu objectiu és que l’economia nord-americana serri la branca sobre la que s’assenta. Infra-pagant els seus treballadors, deslocalitzant una part de la seva producció, arruïnant els països del tercer món que haurien de ser els seus socis no deixa d’empobrir aquells als qui se suposa que ven els seus productes.
Cap de les dues opcions, ni la militarista ni la ‘intel•ligent’, podrà resoldre aquest problema. Els militaristes augmenten les despeses i les resistències. Si bé els ‘intel•ligents’ disminueixen el terror que difon la guerra directa també fomenten la resistència.
Sigui quina sigui la tàctica elegida, els Estats Units seguiran portant la guerra a tot arreu del món per imposar el seu sistema econòmic i els seus interessos. És urgent tornar a crear un moviment poderós per la pau i la sobirania dels pobles.
Fonts:
(1) John E. Peters, etc, War and escalation in South Asia, www.rand.org/pubs/monographs/2006/RAND_MG367-1.sum.pdf
(2) New York Times, 3 d’abril del 2008.
(3) Le Monde, AFP, Reuters, Le Figaro, 21 d’abril del 2008
(4) Corriere della Sera, 21 d’abril del 2008.
(5) Michel Collon, Monopoly, EPO, Bruxelles, 2000. Agotat [en francès], vegis una còpia gratuïta en: <> [Versió en castellà, Monopoly, Hiru, Hondarribi, 2000]
(6) Le Soir (Belgique), 23 d’abril del 2008.
(7) Project for a New American Century (PNAC), Rebuilding America’s Defenses, setembre del 2000.
(8) Towards a grand strategy for an uncertain world, German Marshall Fund of the United States, www.gmfus.org/event/detail.cfm?parent_type=E&id=451
(9) Nouvel Observateur (França), 1 de juliol del1999.
(10) Bill Clinton, State of Union speech, gener del 1999.
Michel Collon
Periodista i investigador
Després de Bush tots esperem un canvi o bé ens temem el pitjor. En McCain o l’Obama? En què canviaran les eleccions la situació de l’Iraq, l’Afganistan, Palestina, l’Àfrica, el Càucas, Cuba o Veneçuela? I les relacions amb les grans potències, Europa, el Japó, Rússia, la Xina?
No creiem que la política internacional dels Estats Units es decideixi a la Casa Blanca. De fet, l’elit nord-americana està dubtant actualment sobre l’estratègia que se seguirà en els pròxims anys. En aquest text s’analitzen les dues opcions que se li ofereixen. La crisi econòmica fa que la pregunta sigui encara més candent: com faran els Estats Units per seguir sent la superpotència que domina el món?
Aquest text és un extracte del nostre llibre Los 7 pecados de Hugo Chávez (capítol 11: Estados Unidos, el oro negro y las guerras de mañana), de pròxima aparició. En les pàgines anteriors s’expliquen les raons de l’ascens i posterior declivi dels Estats Units. Investig’Action considera necessari publicar ja aquest extracte per posar una mica de llum sobre els actuals debats sobre les eleccions als Estats Units…
El fracàs d’en Bush
Quin balanç es pot fer d’aquesta guerra global que l’administració Bush ha dut a terme a partir de l’11 de setembre? Negatiu. Pràcticament a tot arreu…
A l’Afganistan i a l’Iraq els Estats Units van desencadenar grans guerres que han estat incapaços de guanyar i que no guanyaran mai. A en Bush li hagués agradat emprendre’n una tercera contra l’Iran, però en estar massa debilitat va haver de renunciar-hi. L’objectiu d’aquesta guerra era assegurar a Washington el control del petroli. En cinc anys el seu preu ha passat de 25 dòlars a més de 100 dòlars, la qual cosa ha tingut unes conseqüències molt negatives per a l’economia nord-americana i mundial.
A l’Amèrica del Sud els Estats Units han perdut totalment o parcialment el control de gairebé totes les seves colònies: Veneçuela, Bolívia, l’Equador, Uruguai, Paraguai, l’Argentina i el Brasil. En el moment d’escriure aquestes línies només li queden Perú, Xile i Colòmbia.
També a l’Àfrica la resistència s’ha marcat punts. El Congo de Kabila s’ha negat a posar-se de genolls. I quan Washington buscava on instal•lar el centre del seu nou comandament militar Africom, tots els països van declinar educadament.
Igualment, al sud d’Àsia a un grup d’estrategues nord-americans els preocupava recentment l‘ascens de les resistències a tota la regió i proposava reforçar la ‘capacitat de projecció’ dels Estats Units al sud d‘Àsia. En el seu llenguatge això vol dir els mitjans d’organitzar el desembarcament de militars, bombardejos o suport a cops d’estat. Però van córrer a assenyalar que a causa de la impopularitat dels Estats Units en aquesta regió seria impossible trobar un país que pogués acollir la seu d’aquesta força nord-americana (1).
La política d’en Bush ha provocat resistències fins i tot entre els aliats europeus. Així, a la cimera de l’OTAN a Bucarest del passat mes d’abril en George Bush va reclamar una nova expansió per integrar en aquesta ocasió Ucraïna i Geòrgia, dues pistoles que apunten Rússia. Però va obtenir la negativa ferma i pública d’Alemanya, França, Espanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, poc delerosos d’enemistar-se amb Moscou, el seu subministrador de gas. L’Steve Erlanger i l’Steven Lee Myers, dos analistes propers al Pentàgon, hi van veure «un notable fracàs de la política dels Estats Units en una aliança normalment dominada per Washington» (2).
A Rússia, precisament, el to està pujant. Moscou es nega a que s’instal•lin al continent europeu unes armes que els Estats Units anomenen escut antimíssils: «Si una part del potencial nuclear dels Estats Units està a Europa (...), haurem de tenir uns objectius a Europa» (3). A més, el maig del 2008 Rússia va provar un nou míssil intercontinental de caps múltiples «en resposta als actes unilaterals i infundats dels nostres socis», va declarar en Putin. No obstant, Washington assegura que l’escut antimíssils no és dirigeix contra Rússia, sinó només contra estats com l’Iran. Però en Putin replica: «cap míssil iranià té tant d’abast, així que és evident que aquesta novetat també ens concerneix a nosaltres, els russos» (4).
La Xina, com Rússia, tampoc no va fer marxa enrere davant les múltiples pressions i campanyes organitzades per Washington.
L’elit nord-americana es divideix
Fa deu anys en Zbigniew Brzezinski, ex-conseller del president Carter i l’estrateg més important dels Estats Units, va publicar El gran tablero de ajedrez, una mena de llibre d’instruccions sobre «Cómo seguir siendo la única potencia que domina el mundo» (5). Amb la brutalitat del qui ja no està al poder, en aquest llibre explicava que era imperiós que Washington afeblís no només els seus rivals, Rússia i la Xina, sinó també Europa i el Japó, i que els impedís aliar-se entre si. Divideix i venceràs.
Quina nota es podria posar avui en dia a en George Bush basant-nos en els criteris definits per en Brzezinski? Ha aconseguit debilitar les grans potències rivals? Notable en relació al Japó, bé (per ara) pel que fa a la Unió Europea, però suspès en el que concerneix Rússia i molt deficient en el que concerneix La Xina.
En Bush ha provocat globalment tantes resistències que el domini dels Estats Units s’ha debilitat. Els sectors que l’havien portat al poder (armament, petroli, automòbil, defensa, farmacèutiques) constaten que les guerres d’en Bush no han aportat ni grans beneficis ni noves zones d’explotació. De fet, han costat més que els beneficis aportats. I l’administració Bush ha demostrat ser un petit cercle restringit que pensa molt com omplir-se personalment les butxaques però que és incapaç de tenir subtilesa tàctica i una veritable visió a llarg termini.
Un cop que el fracàs ha resultat evident, s’han exacerbat les divisions al si de l’elit nord-americana, i fins i tot de l’administració Bush. A partir del 2006 els neocons han hagut de cedir el terreny. Han hagut d’acceptar que el ministre de la Guerra, Donald Rumsfeld, sigui substituït per en Robert Gates, un home de la Trilateral i de la tendència Brzezinski. En un discurs pronunciat davant dels alumnes de l’Acadèmia Militar de West Point el nou ministre en certa manera va acceptar la feblesa del militarisme nord-americana: «No combatin a menys que s’hi vegin obligats. Mai no combatin sols. I mai no combatin durant massa temps» (6). Temps després la comissió bipartita Baker-Hamilton va condemnar l’intent d’en Bush de remodelar el ‘Gran Orient Pròxim’ per no ser realista i va recomanar, contràriament, un enfoc més tàctic pel que fa a Síria i l’Iran.
Fins i tot al si dels serveis secrets i de l’exèrcit s’han desencadenat diverses revoltes. El desembre del 2007, quan en Bush va voler preparar un atac contra l’Iran sota el pretext clàssic de les armes de destrucció massiva, setze serveis d’intel•ligència nord-americans van sorprendre tothom publicant un informe en què constatava que com a mínim des del 2003 l’Iran havia suspès el seu programa nuclear.
«El declivi dels Estats Units és inevitable» (Zbigniew Brzezinski)
En Brzezinski proposava al seu llibre una estratègia agressiva i maquiavèl•lica per a salvar l’Imperi nord-americà. Però, creu ell mateix que funcionarà? Per molt sorprenent que sembli, la resposta és no.
«A llarg termini la política global està condemnada a fer-se cada cop menys propícia a la concentració d’un poder hegemònic en les mans d’un sol Estat. Per tant, els Estats Units no només són la primera superpotència global, molt probablement serà l’última» (p.267).
La raó és per l’evolució de l’economia: «El poder econòmic també corre perill de dispersar-se. En els pròxims anys cap país serà susceptible d’arribar aproximadament al 30% del PIB mundial, xifra que els Estats Units han mantingut durant la major part del segle XX, per no parlar de la barrera del 50% que va assolir el 1945. Segons certs càlculs, els Estats Units encara podrien detentar el 20% del PIB mundial a finals d’aquesta dècada per a caure a un 10-15% d’aquí a 2020, mentre que les xifres d’altres potències (Europa, la Xina, el Japó) augmentarien per igualar de forma aproximada el nivell dels Estats Units. (…) Un cop que s’hagi iniciat el declivi del lideratge nord-americà, cap estat aïllat podrà assegurar la supremacia de la que gaudeixen avui els Estats Units» (p. 267-8).
«Un cop que s’hagi iniciat el declivi del lideratge nord-americà». Per tant, en Brzezinski no parla d’una possibilitat, sinó d’una certesa. Escriu això el 1997. Actualment resulta clar que el declivi s’ha iniciat totalment. El món arriba a ser multipolar.
Però, potser en Brzezinski és un pessimista aïllat? Potser els neocons que van inspirar en Bush són més ‘optimistes’, si gosem utilitzar aquesta paraula? Doncs bé, de fet no ho són molt més. Al text fundador de tota la política de l’administració, el Project for a New American Century (PNAC, Projecte per a un Nou Segle nord-americà), redactat el 1992 per en Paul Wolfowitz i els seus amics, hi trobem, evidentment, tota la ideologia de la nova creuada militarista, però també una observació que crida l’atenció: «Actualment els Estats Units no tenen cap rival mundial. L’objectiu de la gran estratègia dels Estats Units ha de ser preservar i estendre aquesta posició avantatjosa el major temps possible (…). Preservar aquesta situació estratègica desitjable en la que es troben els Estats Units en aquest moment exigeix unes capacitats militars predominants a nivell mundial» (7).
«El major temps possible». Per tant, també aquí es creu que no serà possible que els Estats Units siguin eternament els amos del món. Heus aquí una gran paradoxa. El món sencer té por dels Estats Units. Però els dirigents nord-americans, per la seva banda, saben que estan al comandament del Titànic. I estan dividits en dues opcions pel que fa a com salvar l’Imperi tant com sigui possible …
Dues opcions per salvar l’Imperi
Quina serà la política nord-americana en els pròxims anys? L’elecció d’un o altre president és, evidentment, una indicació, però no és decisiva.
Recordem que durant la campanya presidencial del 2000 en George Bush havia promès ¡una política internacional molt més humil i menys intervencionista que la del seu predecessor! Mentre que l’altre candidat, l’Al Gore, havia proposat un pressupost militar més alt que el d’en Bush. Creiem que les grans orientacions de la política internacional no les decideixen els presidents, sinó les multinacionals en funció de les seves necessitats del moment i de la seva avaluació de la relació de forces mundial.
I, precisament, després del balanç de fracàs dels anys d’en Bush que acabem de descriure, l’elit nord-americana sembla bastant dividida pel que fa al camí que s’ha de seguir. Com sortir d’aquesta delicada situació?
La primera opció possible és l’opció militarista. En aquests últims anys l’han encarnat els neocons d’en Bush amb l’estratègia d’en Wolfowitz. L’agressió i la intimidació com a estratègia general. Multiplicar les guerres, inflar al màxim les despeses en el complex militar-industrial per obtenir el creixement i el domini de les multinacionals nord-americanes, i també per intimidar aliats i rivals.
L’altra opció és la defensada per en Brzezinski i que a ell li agrada anomenar ‘soft power’ (poder tou). Uns altres parlen d’un ‘imperialisme intel•ligent’. Es tracta, de fet, d’aconseguir els mateixos objectius dels Estats Units però per mitjà d’unes formes de violència menys directes i visibles, comptant menys amb les intervencions militars nord-americanes, molt costoses, i més amb els serveis secrets, les maniobres de desestabilització, les guerres per mitjà de països interposats i també amb la corrupció ...
Cinc generals de l’OTAN preparen un govern mundial…
La primera opció consisteix en militaritzar més la vida política i en multiplicar les guerres. En Bush al quadrat.
El gener del 2008 cinc ex-generals de l’OTAN van presentar un document preparatori d’una trobada a la cimera de l’OTAN a Bucarest (8). Les seves propostes revelen una tendència absolutament espantosa. I el que dóna molt pes a aquest document és que fins fa poc temps tots exercien funcions del més alt nivell. El general John Shalikashviliera era cap de l’Estat Major nord-americà i comandant en cap de l’OTAN a Europa; el general Klaus Naumann dirigia l’exèrcit alemany i presidia el comitè militar de l’OTAN a Europa; el general Henk van den Breemen era cap de l’Estat Major holandès; les mateixes funcions a França les ocupava l’almirall Jacques Lanxade, mentre que en Lord Inge dirigia l’Estat Major i del servei de Defensa de la Gran Bretanya. Ni més ni menys que personatges importants. I molt agressius, com veurem …
Pàgina 6: « [Els autors] proposen pistes sobre la forma de superar una possible rivalitat amb la Unió Europea i permetre l’OTAN accedir a uns instruments no militars». Dues observacions. 1. De fet, aquesta rivalitat no tan sols és possible sinó que és absolutament real. En quin sentit volen superar-la? 2. Què significa per a l’OTAN «accedir a uns instruments no militars»? Es tracta d’obtenir una influència més gran sobre la vida civil de les societats occidentals?
Pàgina 7: «Amb la finalitat d’iniciar el procés proposen establir un directori que reuneixi els Estats Units, la UE i l’OTAN. La seva missió seria coordinar totes les operacions en l’esfera atlàntica». Per tant, un super govern mundial. Amb quins objectius?
Els Cinc ens l’expliquen a la pàgina 42: «El que esperen els aliats occidentals és la defensa pro activa, mantinguda a llarg termini, de les seves societats i del seu mode de vida». ‘Defensar el nostre mode de vida’ ja va ser un argument esgrimit pel pare d’en Bush per desencadenar la primera guerra contra l’Iraq. En realitat, ‘mode de vida’ és una manera hipòcrita de designar el domini de les multinacionals sobre la vida econòmica, domini l’efecte del qual és mantenir en la pobresa la meitat de la humanitat. L’objectiu dels cinc és, efectivament, utilitzar els mitjans militars per mantenir l’abisme entre rics i pobres. Per als qui tinguin dubtes, a la pàgina 92 es precisa: «Els objectius de la nostra estratègia són preservar la pau, els nostres valors, el liberalisme econòmic i l’estabilitat ».
Conseqüentment, preserva l’estabilitat de les multinacionals. I, contra quin enemic? Els autors proporcionen alguns exemples del que no s’ha de tolerar al tercer món. Pàgina 52: «Tenim exemples menys importants d’ajut no desitjable: de Veneçuela al règim cubà». El gendarme mundial s’arroga el dret d’intervenir per tot el món contra qualsevol país que plantegi actes que desagraden a les multinacionals.
Però, quin és d’entre tots els indesitjables l’enemic principal? La resposta apareix a la pàgina 44: «La Xina pot causar un gran dany a les economies nord-americana i mundial basant-se en les seves enormes reserves de dòlars». I a la pàgina 52: «La Xina pot utilitzar l’arma de les finances per imposar-se a l’Àfrica i si decideix fer-ho té capacitat d’utilitzar-la a una escala molt més gran».
Heus ací ben definit qui són els bons i els dolents. El liberalisme necessita de l’OTAN per imposar-se al món sencer. I, de quins mitjans hauria de disposar l’OTAN per dur a terme aquesta guerra econòmica?
El dret internacional i l’ONU tirats per la borda
Aquests cinc generals se senten, de fet, frustrats. Pàgina 76: «Un dels principals problemes en la concepció estratègica actual de l’Aliança Atlàntica és que les seves accions segueixen sent més reactives que preventives i es limiten a uns mitjans militars». Pàgina 91: «Ara bé, una estratègia ambiciosa ha de comprendre la utilització ben integrada de totes les armes disponibles, ja siguin polítiques, econòmiques, militars, culturals, socials, morals, espirituals o psicològiques».
Aquí el tenim! La Banda dels Cinc pretén desbordar les seves tasques militars i exercir una influència sobre el funcionament de la societat civil. Però, com a mínim, respectarà aquest nou govern mundial el dret internacional? És extremadament dubtós … Pàgines 94-95: «Un altre principi que cal respectar és la legalitat. Qualsevol acció ha de ser legítima, autoritzada, i ha de respectar el dret internacional. Això pot representar un desavantatge considerable quan l’adversari no tingui cap respecte per cap llei, però, al cap i a la fi, actuar d’una altra manera significaria aplicar la llei de la jungla i minar la nostra pròpia credibilitat. No obstant, aquest principi no impedeix que s’hagi d’adaptar el dret internacional existent a un context internacional en constant evolució … »
En aquesta cita les primeres frases serveixen per dorar la píndola i el veritable contingut ve al final: ‘adaptar’ el dret significa en realitat violar-lo, negar els principis proclamats fins al moment. Després de l’Abu Ghraib, Guantánamo, la tortura, els assassinats de caps d’estat, els vols clandestins i les presons secretes de la CIA, se’ns proposa lluitar contra aquestes violacions del dret? No, es proposa legalitzar-les ‘adaptant’ el dret.
Cal recordar que les dues guerres contra l’Iraq i la guerra contra Iugoslàvia ja havien violat el dret internacional, la Carta de l’ONU i fins i tot la mateixa Carta de l’OTAN. Però precisament és de la legalitat internacional del que es volen desfer els Cinc. Pàgines 104-105: « L’aprovació de Nacions Unides pot no ser necessària segons l’Article 51 de la Carta de Nacions Unides (legítima defensa) i potser és possible renunciar a això segons els termes de la Convenció sobre el genocidi».
«Visca la guerra preventiva!». Fins i tot la nuclear
Més inquietant és la lectura de la pàgina 96: «El que necessitem és una forma de dissuasió per mitjà del rebuig pro actiu, en què el tanteig és una forma de reacció en cas d’amenaça imminent i la prevenció un intent de recuperar la iniciativa i acabar amb el conflicte».
En el llenguatge militar ‘defensa pro activa’ designa la guerra preventiva. Aquest terme apareix una i altra vegada al document dels Cinc. En George W. Bush ja havia invocat una ‘guerra preventiva’ contra el terrorisme. Com en Hitler a la seva època. Perquè els agressors es refugien amb freqüència rere el pretext de prevenir un perill. En realitat, el dret internacional sempre ha prohibit explícitament les guerres suposadament preventives. Però els temors no acaben aquí…
Pàgina 94: «L’arma nuclear pot semblar a primera vista desproporcionada, però si es tenen en compte els danys que evita, és possible que sigui raonable». Aquí resplendeix tota la immoralitat d’aquests cinc bandits. La guerra nuclear és una atrocitat i la humanitat no ha deixat d’exigir el desmantellament d’aquestes armes de destrucció massiva. Heus ací que es pretén justificar-la amb una hipocresia que no pot enganyar ningú: ‘evitar danys’. Absolutament vague i sens dubte racista: la vida dels pobles adversaris no val res.
La veritat és que en constatar que amb els bombardejos clàssics no n’hi ha prou per trencar les resistències i que les guerres clàssiques són cares i perilloses per als invasors, aquests generals criminals proposen l’arma nuclear com a solució al problema de l’hegemonia mundial de les multinacionals.
«Preparar els ànims»
Com veiem, la mercaderia que ens pretén vendre la Banda dels Cinc està completament podrida i feta malbé. Per això, previsors com són, compten amb treballar l’opinió pública per mitjà de campanyes de propaganda a llarg termini. Pàgina 104: «Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’esforços pro actius i coordinats de comunicació en els mitjans de comunicació (…). Aquesta campanya mediàtica podria, a més, preparar els ànims per a una intervenció armada».
‘Preparar els ànims’! Evidentment, això no és una novetat… Fent balanç de la guerra contra Iugoslàvia (el 1999), que va ser l’assoliment més gran de la desinformació organitzada, un general de l’OTAN confessava després de la guerra que s’havien llençat sistemàticament informacions falses, mentre que s’havien apartat o marginat les informacions molestes per «anestesiar l’opinió pública». Resumia de la següent manera la filosofia de l’OTAN: « L’opinió pública es treballa, com tota la resta» (9). A més, a cada guerra els generals occidentals contracten spin doctors, és a dir, agents publicitaris per vendre les seves guerres i manipular l’ opinió pública. però aquesta vegada es va molt més lluny: es tracta de tota una campanya a llarg termini per condicionar l’opinió pública …
Pàgina 129: «Conseqüentment, és necessari que l’OTAN desenvolupi una estratègia d’informació que ha d’acomplir tres objectius a l’hora. Ha de persuadir el món que l’OTAN és una força del bé. S’ha de desplegar abans que els adversaris comencin a difondre la seva informació, és a dir, que l’OTAN ha d’imposar el seu domini en matèria de relacions públiques. S’ha de guanyar el cor i l’esperit dels habitants dels països de l’OTAN (d’acord amb l’actitud de l’Aliança Atlàntica) i també de les poblacions dels països on es produeixi la intervenció armada».
«Imposar el seu domini en matèria de relacions públiques». La informació es concep com a una guerra que es guanya eliminant les forces de l’adversari. No es tracta aquí d’acusacions gratuïtes: l’exèrcit nord-americà va bombardejar i va empresonar periodistes d’al-Jazeera, l’OTAN va bombardejar la televisió de Belgrado (17 morts), el Pentàgon prepara plans per eliminar informacions molestes a Internet, el caràcter democràtic del qual molesta considerablement.
Un pla de dictadura mundial
Al principi del seu document els cinc generals anunciaven «unes pistes per superar una rivalitat amb la Unió Europea». Com ho faran? De fet, utilitzen el marc de l’OTAN per organitzar la submissió de la UE a la voluntat de Washington…
Pàgina 137: «Considerem que les forces multinacionals són la clau d’una modernització ràpida i poc onerosa de les forces de l’OTAN, però subratllem que aquesta opció només és possible si els estats membres accepten sense restricció que les seves forces estiguin a disposició de l’OTAN per a qualsevol operació autoritzada pel Consell de l’OTAN». Traducció: s’obligarà els exèrcits europeus a obeir les decisions de l’OTAN (actualment es requereix la unanimitat).
El pla dels Cinc proporciona als Estats Units tres avantatges: 1. Integrar a les forces europees en les seves guerres. 2. Traslladar les despeses als aliats. 3. Repartir també la impopularitat.
El caràcter antidemocràtic dels Cinc es manifesta clarament a la pàgina 139: «Elegim no formular les nostres propostes per a la reforma de la UE de manera tan detallada com per a l’OTAN per dues raons: en primer lloc, un nou tractat, que ve a substituir a la ‘constitución’ que havia estat condemnada, ha estat adoptat actualment amb discreció, per evitar consultar a les poblacions».
L’objectiu del seu pla és, efectivament, fer impossible qualsevol oposició. Pàgina 144: «Amb la finalitat d’eliminar qualsevol font d’irritació, es podria decidir que fos sempre al si de l’OTAN on es tracti un punt i que els membres de l’OTAN que també són membres de la UE es comprometin a no allunyar-se del vot dipositat a l’OTAN quan aquest abordi aquest punt en les instàncies europees ». Així doncs, un cop que hagi decidit l’OTAN, un país europeu no tindrà dret a oposar-s’hi.
Com a conclusió, aquest pla de la Banda dels Cinc, preparat per uns individus que han estat a la cimera del poder militar mundial, indica una tendència significativa en aquesta elit. El seu pla de súper govern mundial a tres (en realitat dominat pels Estats Units) llençaria a la brossa qualsevol vestigi de dret internacional, legitimaria la guerra preventiva i les armes nuclears, organitzaria la manipulació sistemàtica de les opinions públiques. És un pla de naturalesa feixista.
Heus ací una de les dues opcions en les que l’elit nord-americana està pensant actualment per resoldre els seus problemes. L’altra la encarna fonamentalment en Zbigniew Brzezinski, del que hem parlat abans …
«L’imperialisme intel•ligent»?
Els estrategs militars nord-americans distingeixen tres tipus de guerres que ells poden desencadenar: 1. Les guerres d’alta intensitat. Es tracta d’enfrontaments entre grans potències del tipus de les dues guerres mundials. 2. Les guerres d’intensitat mitjana. Comporten també un compromís militar nord-americà directe, però contra potències molt més febles, com l’Iraq o Iugoslàvia. 3. Les guerres de baixa intensitat. No comporten un compromís militar directe dels Estats Units, que aconsegueix que altres combatin. Provoca conflictes entre països veïns o a través dels moviments paramilitars o terroristes.
El terme ‘baixa intensitat’ és enganyós, pot donar la impressió que els danys són menors, però, en realitat, només són menors per als Estats Units. Així, la guerra anomenada de ‘baixa intensitat’ que Washington va desencadenar contra el Congo (a través dels exèrcits dels veïns Ruanda i Uganda, i de diverses milícies) va deixar cinc milions de morts i va paralitzar el desenvolupament del Congo.
A diferència d’en Bush, l’estratègia Brzezinski privilegia aquestes guerres de baixa intensitat. No és més moral, simplement vol ser més intel•ligent.
Però en Brzezinski proposa també recórrer a altres formes d’intervenció. Moltes vegades només es pensa en la forma més visible d’agressió: la intervenció militar dels Estats Units. En realitat, aquest país disposa de tot un desplegament de mitjans. Si volem establir una tipologia completa en ordre d’intensitat, s’ha de comptar amb les següents formes: 1. Corrupció dels dirigents locals. 2. Xantatges a aquests dirigents locals. 3. Campanyes mediàtiques de demonització. 4. Desestabilitzacions diverses. 5. Embargaments i bloquejos comercials. 6. Cops d’Estat . 7. Provocació de separatismes. 8. Guerres per intermediació d’altres. 9. Bombardejos. 10. Ocupacions terrestres. Com veiem, tota una gamma de mètodes i que, evidentment, es poden combinar, però que són tots ells agressions.
Òbviament, tots els governs nord-americans recorren al conjunt d’aquests mètodes i no només a alguns. El que difereix és la dosificació i el finançament.
Després dels crims comesos per en Bush, un podria estar temptat d’alegrar-se d’un canvi de mètodes. En realitat, si Washington decideix canviar les seves tàctiques, no es tractarà de pacifisme sinó només de fer menys visible la brutalitat. S’ha de recordar que en Brzezinski és l’home que va finançar en Bin Laden a l’Afganistan per entrampar la Unió Soviètica a una guerra de llarga durada i cara, i trencar la seva aliança amb el món musulmà. En Brzezinski està molt orgullós del seu èxit i no deixa passar cap ocasió de recordar-ho.
Si els Estats Units decideixen aplicar l’estratègia d’en Brzezinski, sens dubte hi haurà menys guerres directes. I aquestes estaran el més possible d’acord amb els aliats, el que també permetrà cuidar millor la imatge mediàtica i la manipulació de l’opinió pública.
I, sobretot, fent treballar més la CIA, es farà un esforç per substituir les guerres que els Estats Units duen a terme directament per guerres ‘indirectes’: fer que els països veïns es barallin donant suport al ‘bo’ amb tot tipus de bons pretextos. Aquest va ser el mètode que en Clinton va utilitzar amb èxit contra Iugoslàvia.
El mètode d’en Brzezinski presenta dos avantatges per als Estats Units: 1. Li torna un aspecte més presentable, per a restablir la seva autoritat moral. 2. Invertir menys diners al complex militar-industrial permet ajudar més a l’economia nord-americana per a reforçar la seva postura competitiva davant a Europa, La Xina, India, etc…
Per estalviar a les guerres l’estratègia d’en Brzezinski recorre més als xantatges i també a l’acció clandestina. els xantatges poden passar, sobretot, per l’ús dels instruments del control econòmic global com el Banc Mundial, l’FMI i l’OMC. Institucions multilaterals però dominades pels Estats Units i que permeten dictar la seva voluntat al tercer món d’una manera aparentment més objectiva. Però això no serà fàcil ja que el Banc Mundial i l’FMI han acumulat tant odi allà on han passat que els països han buscat alternatives. La idea del Banc del Sud llençada per en Chávez es va obrint pas …
L’acció clandestina, és a dir, la CIA, també s’hauria d’utilitzar més. Permet desfer-se dels governs molestos amb inversions molt menors.
Heus ací perquè els defensors de l’estratègia d’en Brzezinski es defineixen com a partidaris d’un ‘poder tou’ o ‘imperialisme intel•ligent’. El perill d’aquest poder tou seria que l’esquerra s’alegrés d’haver-se lliurat d’en Bush i disminueix la seva vigilància perquè, durant un temps, hi haurà menys guerres directes, de manera que el moviment internacional contra la guerra, que coneix una evident crisi, respondria encara menys davant d’unes estratègies més discretes de l’Imperi.
De tota manera, aquest Imperi no es tornarà pacífic. Tard o d’hora emprendrà guerres a l’estil Bush perquè l’elit nord-americana practica de fet un cicle d’alternança entre les dues opcions…
Els presidents passen, les multinacionals romanen
Aquestes dues opcions, militarista o ‘intel•ligent’, no són noves. No es tracta d’una oposició entre republicans i demòcrates perquè aquests dos partits no representen ‘la guerra’ i ‘la pau’, sinó solament uns electorats diferents i unes tàctiques diferents, sempre al servei de les multinacionals. Així, no va ser un republicà sinó un demòcrata qui el 1950 va desencadenar la guerra contra Corea i la Xina i no va ser un republicà sinó un demòcrata qui va iniciar la guerra contra el Vietnam el 1961.
Tampoc no es tracta d’un vot popular contra un vot burgès. Les multinacionals nord-americanes sempre financen ambdós candidats, amb el que sempre reparteixen els ous entre ambdós cabassos. Però per la quantitat de diners lliurada podem veure les seves preferències. A principi dels anys noranta les multinacionals van invertir en ambdues bandes, però van privilegiar en Clinton i els demòcrates en el 58 %. A partir del 1996, pel contrari, van beneficiar els republicans en el 67 %. En les presidencials del 2000 va ser a en Bush a qui es va finançar massivament. I qui va ser declarat electe tot i que l’escrutini hagués designat el seu rival Gore. En canvi, a les presidencials del 2008 les multinacionals tornen a canviar de banda i financen més l’Obama que el seu rival McCain.
De tota manera, el mateix president pot canviar de política. Després de la caiguda de la URSS i el final de la guerra freda, en un primer moment en Bill Clinton va baixar els pressupostos militars i les comandes al complex militar-industrial amb l’esperança de rellançar la màquina econòmica nord-americana en general. Però tot i que la decisió va passar pràcticament desapercebuda, el mateix Clinton va fer un gir al final del seu mandat: «El pressupost militar nord-americà ha d’augmentar un 70 %» (10). La qual cosa confirma el que vam dir més amunt: les grans decisions polítiques no depenen del caràcter d’un o altre president, sinó d’estratègies que es decideixen més amunt. Els presidents passen, les multinacionals romanen.
La política nord-americana alterna els mètodes
Conseqüentment, parlarem més aviat d’una alternança en la política dels Estats Units. Després de cada gran revés es constata una tornada, temporal, al ‘soft power’.
Després de la derrota del Vietnam i la reprovació moral de les dictadures instal•lades per Washington a l’Amèrica Llatina, les multinacionals nord-americanes van portar a la presidència l’amable pastor Jimmy Carter amb el seu meravellós discurs sobre els drets humans. Després de la guerra freda i la primera guerra contra l’Iraq el president Clinton es va esforçar per embarcar els europeus en les seves guerres i va tenir cura de la presentació mediàtica.
De fet, la burgesia nord-americana ha dubtat constantment entre ambdues opcions per intentar resoldre els seus problemes. O, més aviat, les ha alternat: una mica més de pal, una mica més de pastanaga. Però les seves opcions són cada vegada més difícils, perquè cap mètode resol realment els problemes.
Actualment, després del desastrós balanç d’en Bush, aquesta burgesia nord-americana dubta entre les dues opcions. O bé la fugida cap endavant, és a dir, la guerra generalitzada. O bé un replegament tàctic, retrocedir per a saltar millor i reorganitzar els mètodes d’acció. La qüestió no és tant quin president elegeix aquesta burgesia sinó quina estratègia.
De tota manera, no està clar que, al final, l’estratègia d’en Brzezinski sigui menys brutal que la d’en Bush. és veritat que el 2008 va criticar públicament el president dient que era estúpid voler atacar l’Iran perquè no podia guanyar i que una guerra perjudicaria la situació d’Israel, el preu del petroli i, per tant, l’economia nord-americana. Però alguns analistes pensen que en Brzezinski vol salvar l’Iran perquè espera poder donar la volta a aquest país i fer-lo participar un dia al setge de Rússia. Heus ací la potència que segueix sent la bèstia negra, l’obsessió de l’autor d’El Gran Tauler. Alguns creuen que l’objectiu d’en Brzezinski segueix sent cercar i debilitar Rússia, tot i el risc d’haver de veure-se-les amb ella. Sense oblidar la Xina, que ha esdevingut clarament un objectiu capital. En aquesta hipòtesi, el soft power es transformaria en un apocalypse now.
Les seves solucions empitjoren el problema
La divisió de la burgesia pel que fa a quina línia ha de seguir es desprèn del fet que finalment els Estats Units no són tan potents com es creu. Ni en el pla econòmic ni en el militar. Cada vegada que els dirigents nord-americans han cregut trobar una solució, al cap d’un temps ha resultat que aquesta solució empitjorava les coses.
Per exemple, en els anys vuitanta per escapar a la recessió les multinacionals nord-americanes s’abraonaren sobre l’Amèrica Llatina i altres regions del tercer món i es van apoderar de les seves matèries primeres, de les seves empreses, dels seus mercats. Però com que aquesta ofensiva neoliberal va empobrir tant aquests països, va acabar provocant catàstrofes i, per tant, resistència cada vegada més fortes, i l’Amèrica Llatina va girar a l’esquerra. A partir del 1989 Washington va desencadenar una guerra global per assegurar-se el control absolut del petroli. Però el petroli se li escapava cada vegada més. A partir del 2001 en Bush va desencadenar una guerra contra el suposat Eix del Mal, però només ha aconseguit reforçar les resistències en totes les regions.
Els Estats Units semblen molt forts, però, ho són realment? Amb tots els seus dòlars, tota la seva tecnologia i tots els seus crims, han perdut la guerra de Corea (1950) i la del Vietnam (1961-1975), van haver de replegar-se del Líban (1982) i de Somàlia (1993), sense cap tipus de dubte no haurien guanyat a Iugoslàvia (1999) si el president Milosevic hagués acceptat els combats terrestres i ja han perdut a l’Iraq i l’Afganistan, tot i que encara no ho reconeguin. És que no és el que s’anomena un ‘tigre de paper’? És que els pobles que defensen les seves riqueses i el seu futur no són a llarg termini més forts que els dòlars i els míssils?
Per molt que els Estats Units hagin gastat ells tots sols en pressupost militar més que totes les altres nacions del món, això tampoc no ha aconseguit assegurar-li la supremacia mundial. Ells mateixos són víctimes, si es pot dir, de la seva contradicció fonamental: tot el que fan s’oposa als interessos de la immensa majoria dels habitants d’aquest planeta, per tant, ells mateixos creen la força que els abatrà.
Un exèrcit no pot ser més fort que l’economia que el finança. I la feblesa fonamental que impedirà els dirigents nord-americans assolir el seu objectiu és que l’economia nord-americana serri la branca sobre la que s’assenta. Infra-pagant els seus treballadors, deslocalitzant una part de la seva producció, arruïnant els països del tercer món que haurien de ser els seus socis no deixa d’empobrir aquells als qui se suposa que ven els seus productes.
Cap de les dues opcions, ni la militarista ni la ‘intel•ligent’, podrà resoldre aquest problema. Els militaristes augmenten les despeses i les resistències. Si bé els ‘intel•ligents’ disminueixen el terror que difon la guerra directa també fomenten la resistència.
Sigui quina sigui la tàctica elegida, els Estats Units seguiran portant la guerra a tot arreu del món per imposar el seu sistema econòmic i els seus interessos. És urgent tornar a crear un moviment poderós per la pau i la sobirania dels pobles.
Fonts:
(1) John E. Peters, etc, War and escalation in South Asia, www.rand.org/pubs/monographs/2006/RAND_MG367-1.sum.pdf
(2) New York Times, 3 d’abril del 2008.
(3) Le Monde, AFP, Reuters, Le Figaro, 21 d’abril del 2008
(4) Corriere della Sera, 21 d’abril del 2008.
(5) Michel Collon, Monopoly, EPO, Bruxelles, 2000. Agotat [en francès], vegis una còpia gratuïta en: <> [Versió en castellà, Monopoly, Hiru, Hondarribi, 2000]
(6) Le Soir (Belgique), 23 d’abril del 2008.
(7) Project for a New American Century (PNAC), Rebuilding America’s Defenses, setembre del 2000.
(8) Towards a grand strategy for an uncertain world, German Marshall Fund of the United States, www.gmfus.org/event/detail.cfm?parent_type=E&id=451
(9) Nouvel Observateur (França), 1 de juliol del1999.
(10) Bill Clinton, State of Union speech, gener del 1999.
Etiquetes de comentaris: 8, l'Espurna, Neoliberalisme
Publica un comentari