Fernando Hernández Holgado
Comissari de l’exposició Preses de Franco produïda per l’Associació Catalana d’Investigacions Marxistes (ACIM).
La primera generació de les preses polítiques del franquisme
Dones com la Tomasa Cuevas, la Manolita del Arco, la Mercedes Núñez, la Juana Doña, la Nieves Torres, la Maria Salvo, la Trinitat Gallego, la Soledad Real, la Mari Carmen Cuesta, la Carlota O’Neill, la Concha Carretero, la Matilde Landa, l’Àngeles García-Madrid, la Josefina Amalia Villa, la Remedios Montero i moltes altres conformen tota una generació -la de la Segona República i la Guerra Civil- la memòria i la història de les quals tan sols en dates relativament recents ha començat a adquirir la rellevància que mereix. Dones formades i iniciades en la política a redós de les reformes republicanes, que van veure castigada la seva gosadia -la gosadia de desafiar el feixisme, però també una societat patriarcal d’arrels seculars- amb llargues penes de presó i fins i tot amb la mort.
Aquesta generació va ser doblement reprimida: com a roges i com a dones. Una altra cosa no podien esperar d’una dictadura de caràcter totalitari amb clars elements d’influència feixista durant els seus primers anys, que s’alimentava a més d’un arcaic pòsit patriarcal i misògin: el que imposava un model de dona-esposa-mare reclosa a la llar, marginada del món públic, sotmesa a les autoritats masculines. Perquè no s’ha d’obviar que, si hi va haver un element permanent al llarg de tota la dictadura franquista, va ser precisament la imposició d’un model de repressió extensiu, que va afectar totes les esferes de la vida de la ciutadania, incloses les mentals: d’aquí la profunda petjada de la roja en l’imaginari històric-social. Que aquesta experiència històrica de les roges a la presó, d’aquella primera generació condemnada per “delictes de guerra i de posguerra” -comesos amb anterioritat o posterioritat a l’1 d’abril del 1939- hagi quedat durant tant de temps velada o subsumida sota la dels seus companys barons, s’explica per aquest mateix biaix patriarcal que, en la seva transversalitat, no coneix classes ni ideologies.
Aquesta exposició, amb el seu catàleg corresponent, té com a objectiu contribuir a la visibilització de l’experiència penitenciària d’aquesta primera generació de preses polítiques del franquisme. Amb l’ajut de les fotos conservades, hem pretès entrar a les presons de dones de les primeres dècades de la dictadura, analitzar les seves vivències, discernir aquelles característiques peculiars -la presència dels fills, per exemple- que l’han diferenciat de l’experiència penitenciària dels seus companys homes. Tota una experiència col•lectiva que en haver quedat englobada sota unes categories masculines pretesament universals, ha estat tradicionalment enfosquida, opacada, apartada no només de les anàlisis històriques, sinó de la realitat social i del seu mateix discurs. Perquè fins fa relativament poc temps, parlar de les presons del franquisme era parlar de la presó masculina de Burgos, no de la de dones de Ventas, o Les Corts, o Saturrarán.
Les imatges
Posats a visibilitzar aquesta experiència, res millor -a primera vista- que l’ajut de la fotografia. I diem a primera vista perquè partim de la premisa que la primera impressió sempre és enganyosa. La imatge pot enganyar-nos si prèviament no ens preguntem per la finalitat de la fotografia, el mitjà d’informació en què va ser publicada, el seu caràcter públic o privat, la seva capacitat per ser utilitzada pel servei del règim. A la fotografia cal acostar-s’hi previngut. Un cop més, és fals que una imatge valgui mil paraules. Aquestes mil paraules són necessàries per entendre la foto. Només així podem entendre, per exemple, l’alegria de tantes preses que desprenen les fotos oficials fetes per Nadal, Reis o el dia de la Mercè, patrona de les presons: úniques vegades en què els fills de les recluses eren autoritzats a romandre diverses hores amb les seves mares a la presó. Aquestes imatges van ser publicitades fins a la sacietat per l’organisme rector de la vida penitenciària espanyola, el Patronato de Redención de Penas por el Trabajo. Les autoritats se servien així, per a les seves pròpies finalitats de propaganda, d’un sentiment sincer per projectar una imatge de gaudi i eufòria que, contemplada avui en dia, podria suscitar un engany sobre les condicions d’empresonament.
A l’exposició Preses de Franco hem pretès il•lustrar aquesta utilització política de la fotografia reproduint, quan ha estat possible, la imatge inserida a la publicació del règim –el setmanari Redención, o les Memorias del Patronato de Redención de Penas por el Trabajo- al costat de la fotografia original. Revisant els fons fotogràfics originaris, la conclusió és òbvia: només una part molt escollida de milers d’imatges han acabat, convenientment retocades, a la publicació oficial. Sèries senceres, com la de la processó del Corpus celebrada a la presó de Ventas el 1939, realitzada pel fotoperiodista Santos Yubero, van quedar finalment marginades potser per la seva inherent cruesa, que s’avenia molt malament amb la imatge de bonhomia que pretenia projectar el règim. Una cosa semblant es podria dir del fons de fotografies del mateix Santos Yubero sobre la presó especial de prostitutes de Calzada de Oropesa, a Toledo. Només les fotografies més edificants, les que oferien una impoluta imatge d’humiltat i fervor religiós van acabar sent reproduïdes. Moltes altres, aquelles en què hi apareixien somriures burletes o escèptics, mai no van sortir del taller del fotògraf i encara avui segueixen dormint a algun arxiu.
Les paraules i la memòria
Necessitem paraules que interpretin les imatges. Aquesta és la raó dels textos editats al corresponent catàleg, signats per diversos especialistes, que serveixen per contextualitzar i explicar el corpus de fotografies presentat a l’exposició. Un corpus d’origen ben divers: des de les publicades al setmanari Redención o a les memòries anuals de l’esmentat Patronato de Redención de Penas fins a imatges privades, fotos de grup fetes -sempre a l’exterior de la presó- per algun fotògraf particular comissionat a l’efecte per les autoritats carceràries. Per cert, que el cabdal de fotografies particulars conservades per les antigues preses remet, igual que els seus testimonis orals, al pòsit de la memòria acumulada de les supervivents, individual i col•lectiva.
I és que la memòria no podia romandre aliena a un estudi històric sobre les presons femenines. Al cap i a la fi, han estat els relats de moltes d’aquestes dones -Carlota O'Neill, Mercedes Núñez, Josefa García-Segret, Juana Doña, Àngeles García-Madrid, Soledad Real, Tomasa Cuevas- els que han mantingut viu el record de la seva experiència a la presó, no tant com a víctimes, sinó com a subjetes polítics de resistència. No s’hauria pogut començar a historiar la presó de Ventas, Saturrarán, Les Corts o Valencia sense l’ajut del fil-guia de la memòria. De fet, l’exposició està farcida de records que, en forma de talls orals, poden ser escoltats pel visitant, arribant així on no aconsegueix arribar el document o la fotografia. Records la selecció i recol•lecció dels quals, en suma, constitueix al mateix temps un homenatge, un petit gra de sorra en la constant construcció d’aquesta memòria amb adjectiu –democràtica? antifranquista? antifeixista?- que tant necessitem.
L’exposició es va inaugurar el passat 18 Desembre de 2009 al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison. Les pròximes actuacions són: 17 Febrer- 17 Març: Centre Cultural Can Rajolet de l’Ajuntament de Parets i 1 Abril-3 Maig: Sala La Salut de Badalona, Ajuntament de Badalona. Hi ha previsió de visitar: Terrassa, Blanes, Reus, Alcoy, Universidad de Alicante, etc.
Comissari de l’exposició Preses de Franco produïda per l’Associació Catalana d’Investigacions Marxistes (ACIM).
La primera generació de les preses polítiques del franquisme
Dones com la Tomasa Cuevas, la Manolita del Arco, la Mercedes Núñez, la Juana Doña, la Nieves Torres, la Maria Salvo, la Trinitat Gallego, la Soledad Real, la Mari Carmen Cuesta, la Carlota O’Neill, la Concha Carretero, la Matilde Landa, l’Àngeles García-Madrid, la Josefina Amalia Villa, la Remedios Montero i moltes altres conformen tota una generació -la de la Segona República i la Guerra Civil- la memòria i la història de les quals tan sols en dates relativament recents ha començat a adquirir la rellevància que mereix. Dones formades i iniciades en la política a redós de les reformes republicanes, que van veure castigada la seva gosadia -la gosadia de desafiar el feixisme, però també una societat patriarcal d’arrels seculars- amb llargues penes de presó i fins i tot amb la mort.
Aquesta generació va ser doblement reprimida: com a roges i com a dones. Una altra cosa no podien esperar d’una dictadura de caràcter totalitari amb clars elements d’influència feixista durant els seus primers anys, que s’alimentava a més d’un arcaic pòsit patriarcal i misògin: el que imposava un model de dona-esposa-mare reclosa a la llar, marginada del món públic, sotmesa a les autoritats masculines. Perquè no s’ha d’obviar que, si hi va haver un element permanent al llarg de tota la dictadura franquista, va ser precisament la imposició d’un model de repressió extensiu, que va afectar totes les esferes de la vida de la ciutadania, incloses les mentals: d’aquí la profunda petjada de la roja en l’imaginari històric-social. Que aquesta experiència històrica de les roges a la presó, d’aquella primera generació condemnada per “delictes de guerra i de posguerra” -comesos amb anterioritat o posterioritat a l’1 d’abril del 1939- hagi quedat durant tant de temps velada o subsumida sota la dels seus companys barons, s’explica per aquest mateix biaix patriarcal que, en la seva transversalitat, no coneix classes ni ideologies.
Aquesta exposició, amb el seu catàleg corresponent, té com a objectiu contribuir a la visibilització de l’experiència penitenciària d’aquesta primera generació de preses polítiques del franquisme. Amb l’ajut de les fotos conservades, hem pretès entrar a les presons de dones de les primeres dècades de la dictadura, analitzar les seves vivències, discernir aquelles característiques peculiars -la presència dels fills, per exemple- que l’han diferenciat de l’experiència penitenciària dels seus companys homes. Tota una experiència col•lectiva que en haver quedat englobada sota unes categories masculines pretesament universals, ha estat tradicionalment enfosquida, opacada, apartada no només de les anàlisis històriques, sinó de la realitat social i del seu mateix discurs. Perquè fins fa relativament poc temps, parlar de les presons del franquisme era parlar de la presó masculina de Burgos, no de la de dones de Ventas, o Les Corts, o Saturrarán.
Les imatges
Posats a visibilitzar aquesta experiència, res millor -a primera vista- que l’ajut de la fotografia. I diem a primera vista perquè partim de la premisa que la primera impressió sempre és enganyosa. La imatge pot enganyar-nos si prèviament no ens preguntem per la finalitat de la fotografia, el mitjà d’informació en què va ser publicada, el seu caràcter públic o privat, la seva capacitat per ser utilitzada pel servei del règim. A la fotografia cal acostar-s’hi previngut. Un cop més, és fals que una imatge valgui mil paraules. Aquestes mil paraules són necessàries per entendre la foto. Només així podem entendre, per exemple, l’alegria de tantes preses que desprenen les fotos oficials fetes per Nadal, Reis o el dia de la Mercè, patrona de les presons: úniques vegades en què els fills de les recluses eren autoritzats a romandre diverses hores amb les seves mares a la presó. Aquestes imatges van ser publicitades fins a la sacietat per l’organisme rector de la vida penitenciària espanyola, el Patronato de Redención de Penas por el Trabajo. Les autoritats se servien així, per a les seves pròpies finalitats de propaganda, d’un sentiment sincer per projectar una imatge de gaudi i eufòria que, contemplada avui en dia, podria suscitar un engany sobre les condicions d’empresonament.
A l’exposició Preses de Franco hem pretès il•lustrar aquesta utilització política de la fotografia reproduint, quan ha estat possible, la imatge inserida a la publicació del règim –el setmanari Redención, o les Memorias del Patronato de Redención de Penas por el Trabajo- al costat de la fotografia original. Revisant els fons fotogràfics originaris, la conclusió és òbvia: només una part molt escollida de milers d’imatges han acabat, convenientment retocades, a la publicació oficial. Sèries senceres, com la de la processó del Corpus celebrada a la presó de Ventas el 1939, realitzada pel fotoperiodista Santos Yubero, van quedar finalment marginades potser per la seva inherent cruesa, que s’avenia molt malament amb la imatge de bonhomia que pretenia projectar el règim. Una cosa semblant es podria dir del fons de fotografies del mateix Santos Yubero sobre la presó especial de prostitutes de Calzada de Oropesa, a Toledo. Només les fotografies més edificants, les que oferien una impoluta imatge d’humiltat i fervor religiós van acabar sent reproduïdes. Moltes altres, aquelles en què hi apareixien somriures burletes o escèptics, mai no van sortir del taller del fotògraf i encara avui segueixen dormint a algun arxiu.
Les paraules i la memòria
Necessitem paraules que interpretin les imatges. Aquesta és la raó dels textos editats al corresponent catàleg, signats per diversos especialistes, que serveixen per contextualitzar i explicar el corpus de fotografies presentat a l’exposició. Un corpus d’origen ben divers: des de les publicades al setmanari Redención o a les memòries anuals de l’esmentat Patronato de Redención de Penas fins a imatges privades, fotos de grup fetes -sempre a l’exterior de la presó- per algun fotògraf particular comissionat a l’efecte per les autoritats carceràries. Per cert, que el cabdal de fotografies particulars conservades per les antigues preses remet, igual que els seus testimonis orals, al pòsit de la memòria acumulada de les supervivents, individual i col•lectiva.
I és que la memòria no podia romandre aliena a un estudi històric sobre les presons femenines. Al cap i a la fi, han estat els relats de moltes d’aquestes dones -Carlota O'Neill, Mercedes Núñez, Josefa García-Segret, Juana Doña, Àngeles García-Madrid, Soledad Real, Tomasa Cuevas- els que han mantingut viu el record de la seva experiència a la presó, no tant com a víctimes, sinó com a subjetes polítics de resistència. No s’hauria pogut començar a historiar la presó de Ventas, Saturrarán, Les Corts o Valencia sense l’ajut del fil-guia de la memòria. De fet, l’exposició està farcida de records que, en forma de talls orals, poden ser escoltats pel visitant, arribant així on no aconsegueix arribar el document o la fotografia. Records la selecció i recol•lecció dels quals, en suma, constitueix al mateix temps un homenatge, un petit gra de sorra en la constant construcció d’aquesta memòria amb adjectiu –democràtica? antifranquista? antifeixista?- que tant necessitem.
L’exposició es va inaugurar el passat 18 Desembre de 2009 al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison. Les pròximes actuacions són: 17 Febrer- 17 Març: Centre Cultural Can Rajolet de l’Ajuntament de Parets i 1 Abril-3 Maig: Sala La Salut de Badalona, Ajuntament de Badalona. Hi ha previsió de visitar: Terrassa, Blanes, Reus, Alcoy, Universidad de Alicante, etc.
Publica un comentari