PAU, GUERRA I NEOLIBERALISME
Samir Amin
Economista egipci, Director del Fòrum del Tercer Món
Debacle financera, crisi sistèmica? Respostes il•lusòries i respostes necessàries
Informe introductori - Fòrum Mundial de les Alternatives - Caracas, Octubre 2008
La brutal explosió de l’actual crisi econòmica no ens va enganxar desprevinguts. A més, jo l’havia evocat fa uns mesos, quan els economistes convencionals tenien cura de minimitzar les seves conseqüències, particularment a Europa. Per entendre la seva gènesi, convé abandonar l’actual definició del capitalisme, que avui en dia s’acostuma a definir com a "neoliberal globalitzat". Aquesta qualificació és enganyosa i oculta l’essencial. El sistema capitalista actual està dominat per un grapat d’oligopolis que controlen la presa de decisions fonamentals en l’economia mundial. Uns oligopolis que no només són financers, constituïts per bancs o companyies d’assegurances, sinó que són grups que actuen en la producció industrial, en els serveis, en els transports, etc. La seva característica principal és el seu finançament. Amb això convé comprendre que el centre de gravetat de la decisió econòmica ha estat transferit de la producció de plusvàlua en els sectors productius cap a la redistribució
de beneficis ocasionats pels productes derivats de les inversions financeres. És una estratègia perseguida deliberadament no pels bancs, sinó pels grups "financizaritzats". Més encara, aquests oligopolis no produeixen beneficis, senzillament s’apoderen d’una renda de monopoli mitjançant inversions financeres.
Aquest sistema és summament profitós per als segments dominants del capital. Per tant no estem en presència d’una economia de mercat, com s’acostuma a dir, sinó d’un capitalisme d’oligopolis financiaritzats. No obstant, la fugida cap endavant en les inversions financeres no podia durar eternament quan la base productiva només creixia amb una taxa dèbil. Això no resultava sostenible. D’aquí l’anomenada "bombolla financera", que tradueix la lògica del sistema d’inversions financeres. El volum de les transaccions financeres és de l’ordre de dos mil trilions de dòlars quan la base productiva, el PIB mundial només és d’uns 44 trilions de dòlars. Un enorme múltiple. Fa trenta anys, el volum relatiu de les transaccions financeres no tenia aquesta mida. Aquestes transaccions es destinaven aleshores principalment a la cobertura de les operacions directament exigides per la producció i pel comerç nacional i internacional. La dimensió financera d’aquest sistema dels oligopolis financiaritzats era, ja ho vaig dir, el taló d’Aquiles del conjunt capitalista. La crisi havia doncs d’esclatar per un desastre financer.
Després de la crisi financera, la crisi sistèmica del revellit capitalisme
Però no n’hi ha prou amb cridar l’atenció sobre el desastre financer. Al seu darrere s’esbossa una crisi de l’economia real, ja que l’actual deriva financera mateixa asfixiarà el desenvolupament de la base productiva. Les solucions aportades a la crisi financera només poden desembocar en una crisi de l’economia real, això és, una estagnació relativa de la producció i el que aquesta comportarà: regressió dels ingressos dels treballadors, augment de l’atur laboral, pujada de la precarietat i empitjorament de la pobresa als països del Sud. En endavant hem de parlar de depressió i ja no de recessió.
I després d’aquesta crisi es perfila al seu torn la veritable crisi estructural sistèmica del capitalisme. La continuació del model de desenvolupament de l’economia real, tal i com l’estem coneixent, així com el del consum que el va empitjorant, s’ha tornat, per primer cop a la història, una veritable amenaça per al pervindre de la humanitat i del planeta.
La dimensió més gran d’aquesta crisi sistèmica concerneix l’accés als recursos naturals del planeta, que s’han tornat molt més escassos que fa mig segle. El conflicte Nord/Sud constitueix, per tant, l’eix central de les lluites i conflictes per venir.
El sistema de producció i de consum/malbaratament existent fa impossible l’accés als recursos naturals del globus per a la majoria dels habitants del planeta, per als pobles dels països del Sud. Abans, un país emergent podia retenir la seva part d'aquells recursos sense amenaçar els privilegis dels països rics. Però avui en dia ja no és el cas. La població dels països opulents el 15% de la població del planeta acapara per al seu propi consum i malbaratament el 85 % dels recursos del globus i no pot consentir que uns acabats d’arribar accedeixin a aquests recursos, ja que provocarien greus penúries que posarien en perill els nivells de vida dels rics.
Si els Estats Units s’han fixat com a objectiu el control militar del planeta és perquè saben que sense aquest control no es poden assegurar l’accés exclusiu d’aquests recursos. Com ja se sap, la Xina, l’Índia i el Sud en el seu conjunt també necessiten aquests recursos per al seu desenvolupament. Per als Estats Units es tracta imperativament de limitar aquest accés i, en última instància, només existeix un mitjà: la guerra.
Per altra banda, per estalviar les fonts d’energia d’origen fòssil, els Estats Units, Europa i altres nacions desenvolupen projectes de producció d’agrocombustibles a gran escala, en detriment de la producció de queviures, encara afectats per l’alça dels preus.
Les respostes il•lusòries dels poders vigents
Els poders vigents, al servei dels oligopolis financers, no tenen un altre projecte sinó el de tornar a posar en peu aquest mateix sistema. Què són aquestes intervencions estatals sinó les que els exigeix la mateixa oligarquia? No obstant, no és impossible l’èxit d’aquesta posada en peu si les infusions de diners resulten suficients i si les reaccions de les víctimes les classes populars i les nacions del Sud no deixen de ser limitades. Però en aquest cas el sistema només retrocedeix per a millor saltar i una nova debacle financera, encara més important, serà ineludible, ja que les "adaptacions" previstes per a la gestió dels mercats financers i monetaris resulten àmpliament insuficients, ja que no posen en entredit el poder dels oligopolis.
Per altra banda, resulten molt divertides aquestes respostes a la crisi financera mitjançant la injecció de fons públics astronòmics per restablir la seguretat dels mercats financers: privatitzats ja els beneficis, quan en resulten amenaçades les inversions financeres se socialitzen les pèrdues. Cara: guanyo jo; creu: perds tu!
Les condicions d’una resposta positiva als desafiaments
No n’hi ha prou amb dir que les intervencions dels Estats poden modificar les regles del joc, atenuar les derives. També és necessari definir les seves lògiques i els seus impactes socials. Evidentment, en teoria, es podria tornar a fórmules d’associació dels sectors públics i privats, fórmules d’economia mixta com va passar durant els "trenta anys gloriosos" (els anys 1945/1975) a Europa i durant l’era de Bandung, a l’Àsia i a l’Àfrica, quan el capitalisme d’Estat dominava àmpliament, acompanyat per polítiques socials fortes. Però aquest tipus d’intervenció de l’Estat no està a l’ordre del dia. I estan les forces socials progressistes a l’alçada d’imposar una transformació d’aquesta amplitud? Encara no, opino jo.
La veritable alternativa passa per l’enderrocament del poder exclusiu dels oligopolis, la qual cosa és inconcebible sense, finalment, la seva progressiva nacionalització democràtica. Final del capitalisme? No ho crec. Crec en canvi que són possibles unes noves configuracions de les relacions de forces socials que obliguin al capital a ajustar-se a les reivindicacions de les classes populars i els pobles. A condició que les lluites socials encara fragmentades i a la defensiva, en el seu conjunt, aconsegueixin cristal•litzar en una alternativa política coherent. Amb aquesta perspectiva, resulta possible el començament d’una llarga transició del capitalisme al socialisme. Els avenços en aquesta direcció, està clar, sempre seran desiguals d’un país a un altre i d’una fase del seu desplegament a una altra.
Les dimensions de l’alternativa desitjable i possible són múltiples i concerneixen tots els aspectes de la vida econòmica, social, política. Evocaré a continuació les grans línies d’aquesta resposta necessària.
1) - La reinvenció per part dels treballadors d’organitzacions apropiades que facin possible la construcció de la seva unitat amb la finalitat de transcendir la seva dispersió associada a les formes d’explotació vigent (atur laboral, precarietat, informalitat).
2) - La perspectiva és la d’un despertar de la teoria i de la pràctica de la democràcia associada al progrés social i al respecte de la sobirania dels pobles i no dissociada d’aquests.
3) – Alliberar-se del virus liberal basat en el mite de l’individu, que ja va passar a ser tema històric. Els rebutjos freqüents dels modes de vida associats al capitalisme (múltiples alienacions, consumisme i destrucció del planeta) assenyalen la possibilitat d’aquesta emancipació.
4) – Alliberar-se de l’atlantisme i del militarisme que li està associat, ambdós destinats a fer acceptar la perspectiva d’un planeta organitzat sobre la base de l’apartheid a escala mundial.
En els països del Nord el desafiament implica que l’opinió general no es deixi tancar en un consens de defensa dels seus privilegis amb respecte als pobles del Sud. L’internacionalisme necessari passa per l’antiimperialisme, no per l’ humanitarisme.
En els països del Sud, l’estratègia dels oligopolis mundials comporta el fer recaure el pes de la crisi sobre els seus pobles (desvalorització de les seves reserves de canvi, baixada dels preus de les matèries primeres exportades i alça dels preus dels productes importats). La crisi ofereix l’ocasió del renaixement d’un desenvolupament nacional, popular i democràtic autocentrat, que sotmeti les relacions amb el Nord a les seves exigències, això és, la desconnexió. La qual cosa implica:
a) El control nacional dels mercats monetaris i financers
b) El control de les tecnologies modernes en endavant possible,
c) La recuperació de l’ús dels recursos naturals,
d) La derrota de la gestió globalitzada, dominada pels oligopolis (l’OMC) i la del control militar del planeta pels Estats Units i els seus aliats,
e) Alliberar-se de les il•lusions d’un capitalisme nacional autònom en el sistema i dels mites del passat.
f) La qüestió agrària, en efecte, està en el centre de les opcions per venir als països del Tercer Món. Un desenvolupament digne d’anomenar-se així exigeix una estratègia política agrícola basada en la garantia de l’accés a la terra per a tots els camperols (la meitat de la humanitat). En contrapartida, les fórmules preconitzades pels poders dominants - accelerar la privatització de la terra agrícola i transformar la terra agrícola en mercaderia comporten l’èxode rural massiu que anem coneixent bé. Com que el desenvolupament industrial dels països afectats no
pot absorbir aquesta superabundant mà d’obra, aquesta es concentra en les barriades miserables dels extraradis ciutadans o es deixa temptar per les tràgiques aventures d’una fugida en balsa per l’Atlàntic. Hi ha una relació directa entre la supressió de la garantia de l’accés a la terra i l’augment de les pressions migratòries.
g) La integració regional, en afavorir el sorgiment de nous pols de desenvolupament, pot constituir una forma de resistència i d’alternativa? La regionalització és necessària, tal vegada no per a gegants com la Xina i l’Índia o fins i tot per al Brasil, però segurament sí per a altres moltes regions, al sud-est asiàtic, a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina. Aquest continent està una mica per davant en aquest terreny. Veneçuela, oportunament, ha près la iniciativa de crear l’Alba (Alternativa bolivariana para América Latina y el Caribe) i el Banco del Sur (Bancosur), fins i tot abans de la crisi. Però l’Alba , un projecte d’integració econòmica i política, encara no ha rebut l’adhesió del Brasil ni la de l’Argentina. En canvi, el Bancosur, que suposadament ha de promoure una altra forma de desenvolupament, associa igualment a aquests dos països malgrat que, fins avui, segueixen tenint una concepció convencional del paper que ha de desenvolupar un banc.
Els avanços en aquestes direccions tant al Nord com al Sud, que són la base de l’internacionalisme dels treballadors i dels pobles, constitueixen les úniques garanties de reconstrucció d’un món millor, multipolar i democràtic, única alternativa a la barbàrie de l’envellit capitalisme.
Més que mai, la lluita pel socialisme del segle XXI està a l’ordre del dia.
Samir Amin
Economista egipci, Director del Fòrum del Tercer Món
Debacle financera, crisi sistèmica? Respostes il•lusòries i respostes necessàries
Informe introductori - Fòrum Mundial de les Alternatives - Caracas, Octubre 2008
La brutal explosió de l’actual crisi econòmica no ens va enganxar desprevinguts. A més, jo l’havia evocat fa uns mesos, quan els economistes convencionals tenien cura de minimitzar les seves conseqüències, particularment a Europa. Per entendre la seva gènesi, convé abandonar l’actual definició del capitalisme, que avui en dia s’acostuma a definir com a "neoliberal globalitzat". Aquesta qualificació és enganyosa i oculta l’essencial. El sistema capitalista actual està dominat per un grapat d’oligopolis que controlen la presa de decisions fonamentals en l’economia mundial. Uns oligopolis que no només són financers, constituïts per bancs o companyies d’assegurances, sinó que són grups que actuen en la producció industrial, en els serveis, en els transports, etc. La seva característica principal és el seu finançament. Amb això convé comprendre que el centre de gravetat de la decisió econòmica ha estat transferit de la producció de plusvàlua en els sectors productius cap a la redistribució
de beneficis ocasionats pels productes derivats de les inversions financeres. És una estratègia perseguida deliberadament no pels bancs, sinó pels grups "financizaritzats". Més encara, aquests oligopolis no produeixen beneficis, senzillament s’apoderen d’una renda de monopoli mitjançant inversions financeres.
Aquest sistema és summament profitós per als segments dominants del capital. Per tant no estem en presència d’una economia de mercat, com s’acostuma a dir, sinó d’un capitalisme d’oligopolis financiaritzats. No obstant, la fugida cap endavant en les inversions financeres no podia durar eternament quan la base productiva només creixia amb una taxa dèbil. Això no resultava sostenible. D’aquí l’anomenada "bombolla financera", que tradueix la lògica del sistema d’inversions financeres. El volum de les transaccions financeres és de l’ordre de dos mil trilions de dòlars quan la base productiva, el PIB mundial només és d’uns 44 trilions de dòlars. Un enorme múltiple. Fa trenta anys, el volum relatiu de les transaccions financeres no tenia aquesta mida. Aquestes transaccions es destinaven aleshores principalment a la cobertura de les operacions directament exigides per la producció i pel comerç nacional i internacional. La dimensió financera d’aquest sistema dels oligopolis financiaritzats era, ja ho vaig dir, el taló d’Aquiles del conjunt capitalista. La crisi havia doncs d’esclatar per un desastre financer.
Després de la crisi financera, la crisi sistèmica del revellit capitalisme
Però no n’hi ha prou amb cridar l’atenció sobre el desastre financer. Al seu darrere s’esbossa una crisi de l’economia real, ja que l’actual deriva financera mateixa asfixiarà el desenvolupament de la base productiva. Les solucions aportades a la crisi financera només poden desembocar en una crisi de l’economia real, això és, una estagnació relativa de la producció i el que aquesta comportarà: regressió dels ingressos dels treballadors, augment de l’atur laboral, pujada de la precarietat i empitjorament de la pobresa als països del Sud. En endavant hem de parlar de depressió i ja no de recessió.
I després d’aquesta crisi es perfila al seu torn la veritable crisi estructural sistèmica del capitalisme. La continuació del model de desenvolupament de l’economia real, tal i com l’estem coneixent, així com el del consum que el va empitjorant, s’ha tornat, per primer cop a la història, una veritable amenaça per al pervindre de la humanitat i del planeta.
La dimensió més gran d’aquesta crisi sistèmica concerneix l’accés als recursos naturals del planeta, que s’han tornat molt més escassos que fa mig segle. El conflicte Nord/Sud constitueix, per tant, l’eix central de les lluites i conflictes per venir.
El sistema de producció i de consum/malbaratament existent fa impossible l’accés als recursos naturals del globus per a la majoria dels habitants del planeta, per als pobles dels països del Sud. Abans, un país emergent podia retenir la seva part d'aquells recursos sense amenaçar els privilegis dels països rics. Però avui en dia ja no és el cas. La població dels països opulents el 15% de la població del planeta acapara per al seu propi consum i malbaratament el 85 % dels recursos del globus i no pot consentir que uns acabats d’arribar accedeixin a aquests recursos, ja que provocarien greus penúries que posarien en perill els nivells de vida dels rics.
Si els Estats Units s’han fixat com a objectiu el control militar del planeta és perquè saben que sense aquest control no es poden assegurar l’accés exclusiu d’aquests recursos. Com ja se sap, la Xina, l’Índia i el Sud en el seu conjunt també necessiten aquests recursos per al seu desenvolupament. Per als Estats Units es tracta imperativament de limitar aquest accés i, en última instància, només existeix un mitjà: la guerra.
Per altra banda, per estalviar les fonts d’energia d’origen fòssil, els Estats Units, Europa i altres nacions desenvolupen projectes de producció d’agrocombustibles a gran escala, en detriment de la producció de queviures, encara afectats per l’alça dels preus.
Les respostes il•lusòries dels poders vigents
Els poders vigents, al servei dels oligopolis financers, no tenen un altre projecte sinó el de tornar a posar en peu aquest mateix sistema. Què són aquestes intervencions estatals sinó les que els exigeix la mateixa oligarquia? No obstant, no és impossible l’èxit d’aquesta posada en peu si les infusions de diners resulten suficients i si les reaccions de les víctimes les classes populars i les nacions del Sud no deixen de ser limitades. Però en aquest cas el sistema només retrocedeix per a millor saltar i una nova debacle financera, encara més important, serà ineludible, ja que les "adaptacions" previstes per a la gestió dels mercats financers i monetaris resulten àmpliament insuficients, ja que no posen en entredit el poder dels oligopolis.
Per altra banda, resulten molt divertides aquestes respostes a la crisi financera mitjançant la injecció de fons públics astronòmics per restablir la seguretat dels mercats financers: privatitzats ja els beneficis, quan en resulten amenaçades les inversions financeres se socialitzen les pèrdues. Cara: guanyo jo; creu: perds tu!
Les condicions d’una resposta positiva als desafiaments
No n’hi ha prou amb dir que les intervencions dels Estats poden modificar les regles del joc, atenuar les derives. També és necessari definir les seves lògiques i els seus impactes socials. Evidentment, en teoria, es podria tornar a fórmules d’associació dels sectors públics i privats, fórmules d’economia mixta com va passar durant els "trenta anys gloriosos" (els anys 1945/1975) a Europa i durant l’era de Bandung, a l’Àsia i a l’Àfrica, quan el capitalisme d’Estat dominava àmpliament, acompanyat per polítiques socials fortes. Però aquest tipus d’intervenció de l’Estat no està a l’ordre del dia. I estan les forces socials progressistes a l’alçada d’imposar una transformació d’aquesta amplitud? Encara no, opino jo.
La veritable alternativa passa per l’enderrocament del poder exclusiu dels oligopolis, la qual cosa és inconcebible sense, finalment, la seva progressiva nacionalització democràtica. Final del capitalisme? No ho crec. Crec en canvi que són possibles unes noves configuracions de les relacions de forces socials que obliguin al capital a ajustar-se a les reivindicacions de les classes populars i els pobles. A condició que les lluites socials encara fragmentades i a la defensiva, en el seu conjunt, aconsegueixin cristal•litzar en una alternativa política coherent. Amb aquesta perspectiva, resulta possible el començament d’una llarga transició del capitalisme al socialisme. Els avenços en aquesta direcció, està clar, sempre seran desiguals d’un país a un altre i d’una fase del seu desplegament a una altra.
Les dimensions de l’alternativa desitjable i possible són múltiples i concerneixen tots els aspectes de la vida econòmica, social, política. Evocaré a continuació les grans línies d’aquesta resposta necessària.
1) - La reinvenció per part dels treballadors d’organitzacions apropiades que facin possible la construcció de la seva unitat amb la finalitat de transcendir la seva dispersió associada a les formes d’explotació vigent (atur laboral, precarietat, informalitat).
2) - La perspectiva és la d’un despertar de la teoria i de la pràctica de la democràcia associada al progrés social i al respecte de la sobirania dels pobles i no dissociada d’aquests.
3) – Alliberar-se del virus liberal basat en el mite de l’individu, que ja va passar a ser tema històric. Els rebutjos freqüents dels modes de vida associats al capitalisme (múltiples alienacions, consumisme i destrucció del planeta) assenyalen la possibilitat d’aquesta emancipació.
4) – Alliberar-se de l’atlantisme i del militarisme que li està associat, ambdós destinats a fer acceptar la perspectiva d’un planeta organitzat sobre la base de l’apartheid a escala mundial.
En els països del Nord el desafiament implica que l’opinió general no es deixi tancar en un consens de defensa dels seus privilegis amb respecte als pobles del Sud. L’internacionalisme necessari passa per l’antiimperialisme, no per l’ humanitarisme.
En els països del Sud, l’estratègia dels oligopolis mundials comporta el fer recaure el pes de la crisi sobre els seus pobles (desvalorització de les seves reserves de canvi, baixada dels preus de les matèries primeres exportades i alça dels preus dels productes importats). La crisi ofereix l’ocasió del renaixement d’un desenvolupament nacional, popular i democràtic autocentrat, que sotmeti les relacions amb el Nord a les seves exigències, això és, la desconnexió. La qual cosa implica:
a) El control nacional dels mercats monetaris i financers
b) El control de les tecnologies modernes en endavant possible,
c) La recuperació de l’ús dels recursos naturals,
d) La derrota de la gestió globalitzada, dominada pels oligopolis (l’OMC) i la del control militar del planeta pels Estats Units i els seus aliats,
e) Alliberar-se de les il•lusions d’un capitalisme nacional autònom en el sistema i dels mites del passat.
f) La qüestió agrària, en efecte, està en el centre de les opcions per venir als països del Tercer Món. Un desenvolupament digne d’anomenar-se així exigeix una estratègia política agrícola basada en la garantia de l’accés a la terra per a tots els camperols (la meitat de la humanitat). En contrapartida, les fórmules preconitzades pels poders dominants - accelerar la privatització de la terra agrícola i transformar la terra agrícola en mercaderia comporten l’èxode rural massiu que anem coneixent bé. Com que el desenvolupament industrial dels països afectats no
pot absorbir aquesta superabundant mà d’obra, aquesta es concentra en les barriades miserables dels extraradis ciutadans o es deixa temptar per les tràgiques aventures d’una fugida en balsa per l’Atlàntic. Hi ha una relació directa entre la supressió de la garantia de l’accés a la terra i l’augment de les pressions migratòries.
g) La integració regional, en afavorir el sorgiment de nous pols de desenvolupament, pot constituir una forma de resistència i d’alternativa? La regionalització és necessària, tal vegada no per a gegants com la Xina i l’Índia o fins i tot per al Brasil, però segurament sí per a altres moltes regions, al sud-est asiàtic, a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina. Aquest continent està una mica per davant en aquest terreny. Veneçuela, oportunament, ha près la iniciativa de crear l’Alba (Alternativa bolivariana para América Latina y el Caribe) i el Banco del Sur (Bancosur), fins i tot abans de la crisi. Però l’Alba , un projecte d’integració econòmica i política, encara no ha rebut l’adhesió del Brasil ni la de l’Argentina. En canvi, el Bancosur, que suposadament ha de promoure una altra forma de desenvolupament, associa igualment a aquests dos països malgrat que, fins avui, segueixen tenint una concepció convencional del paper que ha de desenvolupar un banc.
Els avanços en aquestes direccions tant al Nord com al Sud, que són la base de l’internacionalisme dels treballadors i dels pobles, constitueixen les úniques garanties de reconstrucció d’un món millor, multipolar i democràtic, única alternativa a la barbàrie de l’envellit capitalisme.
Més que mai, la lluita pel socialisme del segle XXI està a l’ordre del dia.
Etiquetes de comentaris: 8, l'Espurna, Neoliberalisme
Publica un comentari