PAU, GUERRA I NEOLIBERALISME
John Catalinotto
Membre del International Action Center i de portaveu de la plataforma ANSWER contra la guerra
Aquest text discutirà els perills d’una nova guerra que emani dels EUA i el potencial per a un moviment que no només aturi la guerra sinó que també contribueixi al progrés social. Els temes tractats (1) l’estratègia de l’imperalisme dels EUA i el seu impuls de guerra; (2) la crisi econòmica mundial i les seves arrels en l’enorme expansió de la producció capitalista globalitzada i (3) una valoració de la nova situació política en els EUA després de les històriques eleccions presidencials del novembre.
Les guerres d’agressió no van començar amb el govern d’en George W. Bush. En Bush pare (George H.W. Bush) va llançar una guerra en tota regla contra l’Iraq el 1991 amb el suport de Nacions Unides. El 1999, incapaç d’obtenir el suport de Nacions Unides, l’administració Clinton es va recolzar en l’OTAN, que donava suport als EUA en una guerra d’agressió que va conduir a la destrucció d’un estat multinacional, Iugoslàvia.
Però l’administració d’en Bush fill va portar l’agressió a un nou nivell. Va fer la guerra sense suport de l’ONU i ni tan sols de l’OTAN. I tampoc es va preocupar de buscar la cobertura per a una autoproclamada guerra humanitària. El govern va justificar la intervenció unilateral sobre la base de la interminable "guerra contra el terrorisme" després dels fets de l’11 de setembre del 2001. Jo treballava en el World Trade Center, però afortunadament vaig arribar tard a la feina aquell matí. La por de la gent era molt real.
Sense oposició significativa en l’establishment capitalista, en Bush va ordenar una invasió de l’Afganistan. Però això va ser només el primer pas. En entrevistes publicades el 2004, l’ex-Secretari del Tresor Paul O’Neill va admetre que l’administració Bush va començar a plantejar la invasió basant-se completament en mentides just després de l’11 de setembre del 2001.
El gener passat, dues organitzacions que analitzen els mitjans de comunicació van comptar 935 falses afirmacions fetes entre l’11 de setembre del 2001 i el 19 de març del 2003 per la banda d’en Bush per a greixar el camí per a la invasió de l’Iraq. Aquestes 935 mentides mostren la responsabilitat de qualsevol classe dirigent dels EUA en la conspiració per declarar i fer la guerra a l’Iraq. El Pentàgon es va sumar encantat a la banda d’en Bush. El Departament d’Estat i el seu cap, en Colin Powell, va presentar informes falsos a Nacions Unides. El Congrés i tant el Partit Demòcrata com el Republicà van donar suport a la guerra. Ningú als principals mitjans de comunicació corporatius va qüestionar seriosament o va desafiar aquestes mentides, tot i que el moviment antiguerra va poder veure clarament que es tractava de mentides. Armes de destrucció massiva? En Saddam Hussein col•laborant amb Al-Qaeda? La veritat és que els propietaris de les corporacions silenciaven qualsevol discrepància davant les expectatives de beneficis i el pillatge que reportaria una ràpida victòria dels EUA a l’Iraq.
Cinc anys més tard, la "ràpida victòria" a l’Iraq s’ha convertit en una debacle a llarg termini per a l’imperialisme dels EUA. La determinació de la resistència del poble iraquià ha mostrat la feblesa del Pentàgon — que inclou portar al límit i tenir desmoralitzada les seves tropes sobre el terreny.
La classe dirigent dels EUA va infravalorar els iraquians. Malgrat l’aclaparador pes de les armes nordamericanes, malgrat la falta de suport per part dels seus països veïns, malgrat la falta d’una base segura des de la qual organitzar la lluita política, malgrat les dificultats per establir un front unit d’alliberament nacional, la resistència iraquiana ha aturat en sec els ocupants nordamericans. No hi ha un govern titella estable que controli l’Iraq per a l’imperialisme dels EUA.
De fet, el món té un deute amb el poble iraquià. La seva resistència no només ha defensat l’honor de l’Iraq, sinó que també a dissuadit el Pentàgon d’iniciar noves accions que impliquin presa i ocupació de territoris.
La resistència libanesa del 2006 a la invasió israeliana va ser un altre revés per a l’imperialisme i el seu estat client a la regió, Israel.
Els estrategues de Washington tampoc no van preveure la resistència afganesa. Van considerar l’Afganistan una ocupació fàcil. Van passar el pes de la guerra als seus aliats de l’OTAN, van aparcar tropes en unes poques bases militars i van comprar alguns senyors de la guerra. No hi va haver reconstrucció. Només van fer algunes rodes de premsa prometent l’allliberament de les dones i la construcció d’escoles... i després es van dedicar a la següent guerra.
Però aquest novembre un important comboi d’abastiment nordamericà amb escolta d’helicòpters i reconeixement aeri per satèlit va ser segrestrat en el pas de Khyber, encara el Pakistan. Al voltant del 75% de tots els aprovisionaments es fan mitjançant aquesta tortuosa i estreta carretera de muntanya de 30 milles. L’atac va mostrar la vulnerabilitat de les forces dels EUA i de l’OTAN a l’Afganistan. Els EUA han perdut el control de l’Afganistan i zones senceres del Pakistan, un país armat nuclearment de 170 milions de persones. L’única resposta dels EUA és bombardejar més, disparar més míssils i matar en més festes de casament.
La política dels EUA cap a Europa i Rússia
La política de Washington cap als seus rivals capitalistes va ser explícitament exposada en documents de meitat de la dècada del 1990. Transformar l’OTAN -- una aliança militar dirigida pels EUA-- per evitar el resorgiment de la propietat i planificació socialista a Europa de l’Est i l’antiga Unió Soviètica. i assegurar-se que cap nou poder capitalista emergís a Rússia, i que cap bloc militar rival pogués ser establert a Europa. La dominació militar i econòmica de tota la regió era l’objetiu.
El bombardeig de l’OTAN, el desembarcament i ocupació de Iugoslàvia de 1994-2000 va sentar un precedent per a la ràpida expansió de l’OTAN. Els EUA es van proposar expandir l’OTAN a Geòrgia i Ucraïna. Però l’agost passat, el règim titella de Geòrgia va escometre un atac devastador sobre la petita regió autònoma d’Osètia del Sud. L’atac va tenir un efecte boomerang. En un dia de contraatac l’exèrcit de Geòrgia va col•lapsar quedant sumit en el caos.
El setembre, els EUA van iniciar un nou atac a territori de Síria — perpetrat per tropes nordamericanes d’ocupació de l’Iraq—i el Pakistan — per les seves forces ocupants de l’Afganistan. Washington usa l’excusa que persegueix “terroristes.” Realment aquestes invasions són crims de guerra dels EUA. Els EUA violen la sobirania de qualsevol estat que els seus estrategues pensin que poden atacar impunement, simplement perquè tenen tecnologia militar punta.
Alguns temen que l’administració Bush pugui usar una excusa similar per fer un cop militar a l’Iran. Si els iranians es defensen com tenen el dret de fer, la banda d’en Bush llençaria atacs aeris. Això significaria per al nou govern dels EUA una política de fets consumats i per al món una nova guerra.
Canvis econòmics a nivell mundial
Tornem enrere per examinar alguns canvis estructurals profunds en el capitalisme mundial que estan remodelant la classe treballadora internacional. Aquests canvis ja han portat misèria a la majoria de la humanitat, en especial a l’Àsia, l’Àfrica i l’América Llatina, com l’imperialisme ha fet durant dècades. No obstant, l’element novedós és que aquests canvis històrics desestabilitzaran també la dominació capitalista en els països imperalistes, incloent els EUA.
Baso aquesta breu argumentació que segueix en el nou llibre d’en Fred Goldstein Low Wage Capitalism (Capitalisme de salaris baixos), un col•laborador del periòdic nordamericà Workers World.
En el periode des de finals de la dècada del 1980, el nombre de treballadors sotmesos a l’explotació de les empreses transnacionals capitalistes s’ha doblat de 1,5 a 3 mil milions (3,000,000,000) .El resultat va ser la ràpida expansió del poder del capital imperialista sobre els treballadors i oprimits del món.
Junt amb la desaparició de la URSS i els països socialistes europeus, així com altres canvis polítics en tot el món, hi va haver canvis en la tecnologia que van permetre organitzar la producció sobre una base descentralitzada. La producció d’un sol producte ara pot tenir lloc a dotzenes de països escampats pel món. Els capitalistes organitzen la producció de manera que tingui lloc allà on el preu de la força de treball sigui més barat.
Aquests canvis tenen un fort impacte en la lluita de classes i requeriran canvis en l’estratègia i tàctica de les organitzacions i partits dels treballadors -especialment en països imperialistes com els EUA. Ja que els canvis posen els treballadors dels països imperialistes en competència directa amb els treballadors en països que pateixen el llegat de l’imperialisme i el colonialisme, serà encara més necessària la solidaritat internacional de la classe treballadora.
La intensificació de l’explotació ha suposat retalls salarials que han contribuït a l’última crisi econòmica, que va començar amb l’enfonsament de les hipoteques subprime en els EUA i ha continuat amb la crisi fincancera.
Noves pujades de l’atur
Aquest any, als EUA, 1,2 milions de treballadors han perdut els seus treballs. L’atur oficial ha augmentat del 6,1 % al 6,5 % i es preveu que aviat se situï per sobre del 7%. La despesa dels consumidors va caure un 3% l’octubre. Som a la pitjor temporada de vendes per al comerç.
Citibank acaba amb 53,000 nous acomiadaments (17 de novembre del 2008). Sun Microsystems n’ha anunciat 6,000. Circuit City, el segon venedor electrònic als EUA ha tancat 155 botigues i està declarant-se en fallida. El segon operador més gran de centres comercials en el país, General Growth Properties, que té 200 centres comercials a 44 estats, està a punt de la fallida.
Intel, el fabricante més gran de microxips al món, ha patit una important disminució en els seus ingressos. Caterpillar, el fabricant més gran d’equip de construcció en el món capitalista està preparant una forta caiguda. GE, un conglomerat multinacional gegant planeja retallar inversions i treballadors.
La indústria de l’automòbil presenta caigudes sostingudes de vendes, pèrdues i acomiadaments. General Motors amenaça amb la fallida en una campanya de relacions públiques per aconseguir un rescat financer del Tresor -- en el que també és un perillós joc de guerra psicològica contra la Unió de Treballadors de l’Automòbil, ja que la companyia intenta establir una revisió de contractes i obtenir importants concessions. GM va anunciar recentment que a finals d’any acabaria amb la cobertura sanitària per a 100.000 jubilats de coll blanc.
Mentre el G-20 es troba a Washington, les economies capitalistes d’Europa i el Japó estan en recessió. Aquesta és la primera vegada des de la II Guerra Mundial que els tres principals centres de l’imperialisme-- els EUA, Europa i el Japó--han entrat en recessió durant el mateix any.
És evident que hi ha una crisi de producció i ocupació en tot el sistema econòmic. La causa de la crisi es pot reduir a dues paraules: explotació capitalista.
La classe capitalista s’ha tornat més i més depenent del deute com a recurs artificial per contrarestar el creixent problema de la sobreproducció capitalista. Ja que la tecnologia millora, el creixent nivell d’explotació i de competència mundial de salaris pressiona els salaris a la baixa a tot arreu, fent més dificil per al sistema capitalista generar un fort boom que pugui crear treballs. Això s’ha convertit en una tendència a llarg termini i significa una nova fase en la crisi general del capitalisme.
El boom immobiliari és un d’aquells sectors, similar a l’automòbil, que es dispersa per l’economia i multiplica les ocupacions. Va poder ajudar temporalment a retardar una crisi. Però el boom immobiliari estava completament basat en el crèdit fàcil i en l’especulació i tenia un límit. El preu de l’habitatge va créixer. L’oferta va créixer. Ben aviat hi havia més cases en el mercat de les que es podien vendre. A continuació es va produir una crisi de sobreproducció en l’habitatge i va arribar el col•lapse, precipitant la crisi creditícia i bancària que ha seguit.
Si la present crisi hagués estat causada únicament per la manipulació financera, aleshores podria haber estat solucionada per mesures financeres. Però el Tresor sota la Secretaria de Henry Paulson i la Reserva Federal de Ben Bernanke han injectat centenars de milers de milions als bancs dels EUA i prometent centenars de milers de milions més.
El banc central alemany ha injectat milers de milions en la seva economia. El Banc de Londres ha nacionalitzat bancs i ha injectat milers de milions en rescats financers. Res de tot això ha aturat el creixement dels acomiadaments i els retalls de jornada.
Per qué? Perquè la crisi és una crisi de sobreproducció. Bernanke pot baixar el tipus d’interès a zero –el Japó pot fer-ho en breu. Però fins i tot tipus d’interès zero no duran a un augment del crèdit si els treballadors no tenen diners i no hi ha expectativa de benefici a obtenir en el mercat.
Així és la globalització en un període de crisi.
La necessitat dels treballadors de trobar la forma de resistir
Mentre els canvis en el món de l’economia han creat enormes problemes per a la classe treballadora i les seves organitzacions, han creat també condicions que fan la lluita de classes inevitable. Per evitar un retrocés a condicions de semiesclavitud, els treballadors es veuen en la necessitat de lluitar no només contra la seva classe local d’explotadors sinó també contra els seus amos de les corporacions transnacionals. Als EUA, en què la direcció dels treballadors ha rebutjat la lluita, assumint la derrota, els treballadors necessitaran substituir-la per una altra disposada a portar la lluita fins al final.
L’estabilitat als EUA no està basada ja principalment en els privilegis d’una secció de treballadors. És fràgil, condicionada i depenent d’una brutal ofensiva de la classe dirigent.
Els treballadors als EUA han de saber que el seu destí està lligat al destí dels treballadors a l’Índia i Mèxic. Els treballadors blancs han de saber que el seu destí està unit al dels treballadors negres, llatins i asiàtics, i això significa que als treballadores immigrants també.
Actualment, ja està clar que no tots als EUA disfruten dels privilegis mostrats a les pel•lícules de Hollywood. L’huracà Katrina va desvetllar al món el racisme descarat del govern i l’opressió nacional que pateixen 40 milions d’afroamericans. Els programes contra els immigrantes han estat perpetrats contra desenes de milions de llatins i asiàtics que són ciutadans o residents regularitzats tant com contra els 12 milions d’immigrants sense documents que van protagonitzar el retorn de les lluites del Primer de Maig als EUA. Les persones lesbianes, gais, bisexuals i transexuals lluiten contra la discriminació i la intolerància.
Actualment, s’ha obert un front de lluita en la defensa del dret a la vivenda dels treballadors. En un bon nombre d’estats hi ha hagut mobilitzacions per demanar la moratòria en l’execució de les cases de les persones quan no poden pagar les seves hipoteques. Hi ha hagut una defensa física de les llars de la gent. En el periode vinent podem esperar que hi hagi protestes similars per la defensa dels llocs de treball dels treballadors. Unes altres fronts que es poden obrir són la demanda d’un accés universal a la sanitat i l’educació, i una major defensa del mediambient.
Impacte de l’elecció presidencial
Una afluència massiva de vot llatí i afroamericà que bat rècords, i una onada de votants joves—incloent desenes de milions de treballadors blancs de Virgina i Carolina del Nord, Indiana, Ohio i Pennsylvania—van cimentar la coalició electoral multinacional que va fer història elegint el primer president afroamericà dels EUA.
Evidentment, la classe capitalista dirigent dels EUA segueix fermament al capdavant. La lleialtat dels dos partits de la classe dirigent, incloent el del president electe, a l’imperialisme nordamericà està encara intacte. La majoria de la classe dirigent dels EUA ha arribat a la conclusió que l’Obama pot ser el canvi radical que el seu govern necessita per tractar amb la crisi. Però el fet és que no pot negar el rol o els sentiments de les masses en aquest fenomen.
A les comunitats afroamericanes de Chicago, a Harlem o a l’encara devastada pel Katrina Nova Orleans hi ha eufòria pel resultat d’aquesta elecció, fins i tot un sentiment d’alliberament del racisme nascut de l’esclavitud, que els ha mantingut com a ciutadans de segona, sumat al terror de la policia, les presons o el Ku Klux Klan.
La realitat és que el fenomen Obama i la victòria del Partit Demòcrata ha estat alimentada per dues sèries d’interessos contradictòries— els de la classe capitalista i imperialista dirigent i els de les masses negres oprimides, altres nacions oprimides i la classe treballadora en el seu conjunt.
La victòria de l’Obama suposa el rebuig popular de les polítiques més reaccionàries d’en Bush. Les masses oprimides i treballadores volen el final de la guerra de l’Iraq, volen treballs amb salaris dignes; sanitat; vivenda; incloent una moratòria en les execucions; accés a l’educació; el final de les detencions i deportacions; el final de la brutalitat policial, de la pressió sobre les comunitats oprimides i el tancament massiu de la joventut oprimida en el complex carcerari industrial.
La classe dirigent dels EUA necessita una imatge més amable en el món després de vuit anys de fanfarronada i reacció dretana. Esperen més benestar per a les corporacions, un accés més barat als recursos i més mercats.
L’imperialisme no canvia. Què importa si una encaixada de mans i un somriure precedeixen una puñalada per l’esquena? Aquesta és l’oferta dels Demòcrates.
La Història pertany a les masses i basarem la nostra pròpia estratègia en una visió optimista de les masses, les demandes de les quals intentaran ser més fortes. Tot i que alguns en el Partit Demòcrata han pensat que les paraules "esperança" i "canvi" són eslogans buits de contingut, les expectatives de les masses són que aquestes paraules tinguin contingut.
Necessitat de la unitat de la lluita a nivell mundial
Els iraquians i afganesos han donat a Washington importants revesos. Però no han eliminat el risc d’una nova guerra dels EUA. El pressupost militar dels EUA és ja tan gran com el de la resta del món conjuntament, i continua creixent. L’imperialisme nordamericà avui no té solucions a les crisis emergents a tot el món excepte el militarisme, la guerra i l’amenaça de guerra. Això fa al sistema capitalista més perillós i desesperat.
La qüestió ara és si el deteriorament de condicions de la classe obrera portarà a les lluites esmentades anteriorment, inclòs el moviment antiguerra, a fusionar-se amb la lluita general dels treballadors i esdevenir una lluita anticapitalista. Aquesta seria la millor resposta contra l’impuls de guerra dels EUA.
Una lluita tal requeriria una gran dosi de solidaritat internacional, organització transfronterera i coordinació per contrarestar els plans globals dels caps. Necessitaria l’esforç més gran de la solidaritat amb els treballadors immigrants, la problemàtica dels quals és una altra part més de la globalització neoliberal i la febre pels baixos salaris.
La solidaritat internacional de classe a l’exterior i a casa són requisits fonamentals per impedir la guerra i obrir la lluita pel socialisme.
Com ens preparem per a aquesta lluita? És essencial que el moviment de la classe obrera i els activistes progressistes contra la guerra ens oposem no només a les guerres individuals de l’imperialisme nordamericà. L’oposició a totes les guerres i ocupacions dels EUA, demanant el final de l’ocupació israeliana de Palestina, i la crida a l’abolició de l’OTAN estan a l’ordre del dia. Esperem que les forces progressistes de Catalunya i de l’Estat Espanyol s’uneixin a l’esforç de moltes organitzacions durant l’abril del 2009 a Estrasburg per protestar pel 60è aniversari de l’OTAN. Als 60, ja fa massa temps que a l’OTAN li ha passat el moment de jubilar-se.
John Catalinotto
Membre del International Action Center i de portaveu de la plataforma ANSWER contra la guerra
Aquest text discutirà els perills d’una nova guerra que emani dels EUA i el potencial per a un moviment que no només aturi la guerra sinó que també contribueixi al progrés social. Els temes tractats (1) l’estratègia de l’imperalisme dels EUA i el seu impuls de guerra; (2) la crisi econòmica mundial i les seves arrels en l’enorme expansió de la producció capitalista globalitzada i (3) una valoració de la nova situació política en els EUA després de les històriques eleccions presidencials del novembre.
Les guerres d’agressió no van començar amb el govern d’en George W. Bush. En Bush pare (George H.W. Bush) va llançar una guerra en tota regla contra l’Iraq el 1991 amb el suport de Nacions Unides. El 1999, incapaç d’obtenir el suport de Nacions Unides, l’administració Clinton es va recolzar en l’OTAN, que donava suport als EUA en una guerra d’agressió que va conduir a la destrucció d’un estat multinacional, Iugoslàvia.
Però l’administració d’en Bush fill va portar l’agressió a un nou nivell. Va fer la guerra sense suport de l’ONU i ni tan sols de l’OTAN. I tampoc es va preocupar de buscar la cobertura per a una autoproclamada guerra humanitària. El govern va justificar la intervenció unilateral sobre la base de la interminable "guerra contra el terrorisme" després dels fets de l’11 de setembre del 2001. Jo treballava en el World Trade Center, però afortunadament vaig arribar tard a la feina aquell matí. La por de la gent era molt real.
Sense oposició significativa en l’establishment capitalista, en Bush va ordenar una invasió de l’Afganistan. Però això va ser només el primer pas. En entrevistes publicades el 2004, l’ex-Secretari del Tresor Paul O’Neill va admetre que l’administració Bush va començar a plantejar la invasió basant-se completament en mentides just després de l’11 de setembre del 2001.
El gener passat, dues organitzacions que analitzen els mitjans de comunicació van comptar 935 falses afirmacions fetes entre l’11 de setembre del 2001 i el 19 de març del 2003 per la banda d’en Bush per a greixar el camí per a la invasió de l’Iraq. Aquestes 935 mentides mostren la responsabilitat de qualsevol classe dirigent dels EUA en la conspiració per declarar i fer la guerra a l’Iraq. El Pentàgon es va sumar encantat a la banda d’en Bush. El Departament d’Estat i el seu cap, en Colin Powell, va presentar informes falsos a Nacions Unides. El Congrés i tant el Partit Demòcrata com el Republicà van donar suport a la guerra. Ningú als principals mitjans de comunicació corporatius va qüestionar seriosament o va desafiar aquestes mentides, tot i que el moviment antiguerra va poder veure clarament que es tractava de mentides. Armes de destrucció massiva? En Saddam Hussein col•laborant amb Al-Qaeda? La veritat és que els propietaris de les corporacions silenciaven qualsevol discrepància davant les expectatives de beneficis i el pillatge que reportaria una ràpida victòria dels EUA a l’Iraq.
Cinc anys més tard, la "ràpida victòria" a l’Iraq s’ha convertit en una debacle a llarg termini per a l’imperialisme dels EUA. La determinació de la resistència del poble iraquià ha mostrat la feblesa del Pentàgon — que inclou portar al límit i tenir desmoralitzada les seves tropes sobre el terreny.
La classe dirigent dels EUA va infravalorar els iraquians. Malgrat l’aclaparador pes de les armes nordamericanes, malgrat la falta de suport per part dels seus països veïns, malgrat la falta d’una base segura des de la qual organitzar la lluita política, malgrat les dificultats per establir un front unit d’alliberament nacional, la resistència iraquiana ha aturat en sec els ocupants nordamericans. No hi ha un govern titella estable que controli l’Iraq per a l’imperialisme dels EUA.
De fet, el món té un deute amb el poble iraquià. La seva resistència no només ha defensat l’honor de l’Iraq, sinó que també a dissuadit el Pentàgon d’iniciar noves accions que impliquin presa i ocupació de territoris.
La resistència libanesa del 2006 a la invasió israeliana va ser un altre revés per a l’imperialisme i el seu estat client a la regió, Israel.
Els estrategues de Washington tampoc no van preveure la resistència afganesa. Van considerar l’Afganistan una ocupació fàcil. Van passar el pes de la guerra als seus aliats de l’OTAN, van aparcar tropes en unes poques bases militars i van comprar alguns senyors de la guerra. No hi va haver reconstrucció. Només van fer algunes rodes de premsa prometent l’allliberament de les dones i la construcció d’escoles... i després es van dedicar a la següent guerra.
Però aquest novembre un important comboi d’abastiment nordamericà amb escolta d’helicòpters i reconeixement aeri per satèlit va ser segrestrat en el pas de Khyber, encara el Pakistan. Al voltant del 75% de tots els aprovisionaments es fan mitjançant aquesta tortuosa i estreta carretera de muntanya de 30 milles. L’atac va mostrar la vulnerabilitat de les forces dels EUA i de l’OTAN a l’Afganistan. Els EUA han perdut el control de l’Afganistan i zones senceres del Pakistan, un país armat nuclearment de 170 milions de persones. L’única resposta dels EUA és bombardejar més, disparar més míssils i matar en més festes de casament.
La política dels EUA cap a Europa i Rússia
La política de Washington cap als seus rivals capitalistes va ser explícitament exposada en documents de meitat de la dècada del 1990. Transformar l’OTAN -- una aliança militar dirigida pels EUA-- per evitar el resorgiment de la propietat i planificació socialista a Europa de l’Est i l’antiga Unió Soviètica. i assegurar-se que cap nou poder capitalista emergís a Rússia, i que cap bloc militar rival pogués ser establert a Europa. La dominació militar i econòmica de tota la regió era l’objetiu.
El bombardeig de l’OTAN, el desembarcament i ocupació de Iugoslàvia de 1994-2000 va sentar un precedent per a la ràpida expansió de l’OTAN. Els EUA es van proposar expandir l’OTAN a Geòrgia i Ucraïna. Però l’agost passat, el règim titella de Geòrgia va escometre un atac devastador sobre la petita regió autònoma d’Osètia del Sud. L’atac va tenir un efecte boomerang. En un dia de contraatac l’exèrcit de Geòrgia va col•lapsar quedant sumit en el caos.
El setembre, els EUA van iniciar un nou atac a territori de Síria — perpetrat per tropes nordamericanes d’ocupació de l’Iraq—i el Pakistan — per les seves forces ocupants de l’Afganistan. Washington usa l’excusa que persegueix “terroristes.” Realment aquestes invasions són crims de guerra dels EUA. Els EUA violen la sobirania de qualsevol estat que els seus estrategues pensin que poden atacar impunement, simplement perquè tenen tecnologia militar punta.
Alguns temen que l’administració Bush pugui usar una excusa similar per fer un cop militar a l’Iran. Si els iranians es defensen com tenen el dret de fer, la banda d’en Bush llençaria atacs aeris. Això significaria per al nou govern dels EUA una política de fets consumats i per al món una nova guerra.
Canvis econòmics a nivell mundial
Tornem enrere per examinar alguns canvis estructurals profunds en el capitalisme mundial que estan remodelant la classe treballadora internacional. Aquests canvis ja han portat misèria a la majoria de la humanitat, en especial a l’Àsia, l’Àfrica i l’América Llatina, com l’imperialisme ha fet durant dècades. No obstant, l’element novedós és que aquests canvis històrics desestabilitzaran també la dominació capitalista en els països imperalistes, incloent els EUA.
Baso aquesta breu argumentació que segueix en el nou llibre d’en Fred Goldstein Low Wage Capitalism (Capitalisme de salaris baixos), un col•laborador del periòdic nordamericà Workers World.
En el periode des de finals de la dècada del 1980, el nombre de treballadors sotmesos a l’explotació de les empreses transnacionals capitalistes s’ha doblat de 1,5 a 3 mil milions (3,000,000,000) .El resultat va ser la ràpida expansió del poder del capital imperialista sobre els treballadors i oprimits del món.
Junt amb la desaparició de la URSS i els països socialistes europeus, així com altres canvis polítics en tot el món, hi va haver canvis en la tecnologia que van permetre organitzar la producció sobre una base descentralitzada. La producció d’un sol producte ara pot tenir lloc a dotzenes de països escampats pel món. Els capitalistes organitzen la producció de manera que tingui lloc allà on el preu de la força de treball sigui més barat.
Aquests canvis tenen un fort impacte en la lluita de classes i requeriran canvis en l’estratègia i tàctica de les organitzacions i partits dels treballadors -especialment en països imperialistes com els EUA. Ja que els canvis posen els treballadors dels països imperialistes en competència directa amb els treballadors en països que pateixen el llegat de l’imperialisme i el colonialisme, serà encara més necessària la solidaritat internacional de la classe treballadora.
La intensificació de l’explotació ha suposat retalls salarials que han contribuït a l’última crisi econòmica, que va començar amb l’enfonsament de les hipoteques subprime en els EUA i ha continuat amb la crisi fincancera.
Noves pujades de l’atur
Aquest any, als EUA, 1,2 milions de treballadors han perdut els seus treballs. L’atur oficial ha augmentat del 6,1 % al 6,5 % i es preveu que aviat se situï per sobre del 7%. La despesa dels consumidors va caure un 3% l’octubre. Som a la pitjor temporada de vendes per al comerç.
Citibank acaba amb 53,000 nous acomiadaments (17 de novembre del 2008). Sun Microsystems n’ha anunciat 6,000. Circuit City, el segon venedor electrònic als EUA ha tancat 155 botigues i està declarant-se en fallida. El segon operador més gran de centres comercials en el país, General Growth Properties, que té 200 centres comercials a 44 estats, està a punt de la fallida.
Intel, el fabricante més gran de microxips al món, ha patit una important disminució en els seus ingressos. Caterpillar, el fabricant més gran d’equip de construcció en el món capitalista està preparant una forta caiguda. GE, un conglomerat multinacional gegant planeja retallar inversions i treballadors.
La indústria de l’automòbil presenta caigudes sostingudes de vendes, pèrdues i acomiadaments. General Motors amenaça amb la fallida en una campanya de relacions públiques per aconseguir un rescat financer del Tresor -- en el que també és un perillós joc de guerra psicològica contra la Unió de Treballadors de l’Automòbil, ja que la companyia intenta establir una revisió de contractes i obtenir importants concessions. GM va anunciar recentment que a finals d’any acabaria amb la cobertura sanitària per a 100.000 jubilats de coll blanc.
Mentre el G-20 es troba a Washington, les economies capitalistes d’Europa i el Japó estan en recessió. Aquesta és la primera vegada des de la II Guerra Mundial que els tres principals centres de l’imperialisme-- els EUA, Europa i el Japó--han entrat en recessió durant el mateix any.
És evident que hi ha una crisi de producció i ocupació en tot el sistema econòmic. La causa de la crisi es pot reduir a dues paraules: explotació capitalista.
La classe capitalista s’ha tornat més i més depenent del deute com a recurs artificial per contrarestar el creixent problema de la sobreproducció capitalista. Ja que la tecnologia millora, el creixent nivell d’explotació i de competència mundial de salaris pressiona els salaris a la baixa a tot arreu, fent més dificil per al sistema capitalista generar un fort boom que pugui crear treballs. Això s’ha convertit en una tendència a llarg termini i significa una nova fase en la crisi general del capitalisme.
El boom immobiliari és un d’aquells sectors, similar a l’automòbil, que es dispersa per l’economia i multiplica les ocupacions. Va poder ajudar temporalment a retardar una crisi. Però el boom immobiliari estava completament basat en el crèdit fàcil i en l’especulació i tenia un límit. El preu de l’habitatge va créixer. L’oferta va créixer. Ben aviat hi havia més cases en el mercat de les que es podien vendre. A continuació es va produir una crisi de sobreproducció en l’habitatge i va arribar el col•lapse, precipitant la crisi creditícia i bancària que ha seguit.
Si la present crisi hagués estat causada únicament per la manipulació financera, aleshores podria haber estat solucionada per mesures financeres. Però el Tresor sota la Secretaria de Henry Paulson i la Reserva Federal de Ben Bernanke han injectat centenars de milers de milions als bancs dels EUA i prometent centenars de milers de milions més.
El banc central alemany ha injectat milers de milions en la seva economia. El Banc de Londres ha nacionalitzat bancs i ha injectat milers de milions en rescats financers. Res de tot això ha aturat el creixement dels acomiadaments i els retalls de jornada.
Per qué? Perquè la crisi és una crisi de sobreproducció. Bernanke pot baixar el tipus d’interès a zero –el Japó pot fer-ho en breu. Però fins i tot tipus d’interès zero no duran a un augment del crèdit si els treballadors no tenen diners i no hi ha expectativa de benefici a obtenir en el mercat.
Així és la globalització en un període de crisi.
La necessitat dels treballadors de trobar la forma de resistir
Mentre els canvis en el món de l’economia han creat enormes problemes per a la classe treballadora i les seves organitzacions, han creat també condicions que fan la lluita de classes inevitable. Per evitar un retrocés a condicions de semiesclavitud, els treballadors es veuen en la necessitat de lluitar no només contra la seva classe local d’explotadors sinó també contra els seus amos de les corporacions transnacionals. Als EUA, en què la direcció dels treballadors ha rebutjat la lluita, assumint la derrota, els treballadors necessitaran substituir-la per una altra disposada a portar la lluita fins al final.
L’estabilitat als EUA no està basada ja principalment en els privilegis d’una secció de treballadors. És fràgil, condicionada i depenent d’una brutal ofensiva de la classe dirigent.
Els treballadors als EUA han de saber que el seu destí està lligat al destí dels treballadors a l’Índia i Mèxic. Els treballadors blancs han de saber que el seu destí està unit al dels treballadors negres, llatins i asiàtics, i això significa que als treballadores immigrants també.
Actualment, ja està clar que no tots als EUA disfruten dels privilegis mostrats a les pel•lícules de Hollywood. L’huracà Katrina va desvetllar al món el racisme descarat del govern i l’opressió nacional que pateixen 40 milions d’afroamericans. Els programes contra els immigrantes han estat perpetrats contra desenes de milions de llatins i asiàtics que són ciutadans o residents regularitzats tant com contra els 12 milions d’immigrants sense documents que van protagonitzar el retorn de les lluites del Primer de Maig als EUA. Les persones lesbianes, gais, bisexuals i transexuals lluiten contra la discriminació i la intolerància.
Actualment, s’ha obert un front de lluita en la defensa del dret a la vivenda dels treballadors. En un bon nombre d’estats hi ha hagut mobilitzacions per demanar la moratòria en l’execució de les cases de les persones quan no poden pagar les seves hipoteques. Hi ha hagut una defensa física de les llars de la gent. En el periode vinent podem esperar que hi hagi protestes similars per la defensa dels llocs de treball dels treballadors. Unes altres fronts que es poden obrir són la demanda d’un accés universal a la sanitat i l’educació, i una major defensa del mediambient.
Impacte de l’elecció presidencial
Una afluència massiva de vot llatí i afroamericà que bat rècords, i una onada de votants joves—incloent desenes de milions de treballadors blancs de Virgina i Carolina del Nord, Indiana, Ohio i Pennsylvania—van cimentar la coalició electoral multinacional que va fer història elegint el primer president afroamericà dels EUA.
Evidentment, la classe capitalista dirigent dels EUA segueix fermament al capdavant. La lleialtat dels dos partits de la classe dirigent, incloent el del president electe, a l’imperialisme nordamericà està encara intacte. La majoria de la classe dirigent dels EUA ha arribat a la conclusió que l’Obama pot ser el canvi radical que el seu govern necessita per tractar amb la crisi. Però el fet és que no pot negar el rol o els sentiments de les masses en aquest fenomen.
A les comunitats afroamericanes de Chicago, a Harlem o a l’encara devastada pel Katrina Nova Orleans hi ha eufòria pel resultat d’aquesta elecció, fins i tot un sentiment d’alliberament del racisme nascut de l’esclavitud, que els ha mantingut com a ciutadans de segona, sumat al terror de la policia, les presons o el Ku Klux Klan.
La realitat és que el fenomen Obama i la victòria del Partit Demòcrata ha estat alimentada per dues sèries d’interessos contradictòries— els de la classe capitalista i imperialista dirigent i els de les masses negres oprimides, altres nacions oprimides i la classe treballadora en el seu conjunt.
La victòria de l’Obama suposa el rebuig popular de les polítiques més reaccionàries d’en Bush. Les masses oprimides i treballadores volen el final de la guerra de l’Iraq, volen treballs amb salaris dignes; sanitat; vivenda; incloent una moratòria en les execucions; accés a l’educació; el final de les detencions i deportacions; el final de la brutalitat policial, de la pressió sobre les comunitats oprimides i el tancament massiu de la joventut oprimida en el complex carcerari industrial.
La classe dirigent dels EUA necessita una imatge més amable en el món després de vuit anys de fanfarronada i reacció dretana. Esperen més benestar per a les corporacions, un accés més barat als recursos i més mercats.
L’imperialisme no canvia. Què importa si una encaixada de mans i un somriure precedeixen una puñalada per l’esquena? Aquesta és l’oferta dels Demòcrates.
La Història pertany a les masses i basarem la nostra pròpia estratègia en una visió optimista de les masses, les demandes de les quals intentaran ser més fortes. Tot i que alguns en el Partit Demòcrata han pensat que les paraules "esperança" i "canvi" són eslogans buits de contingut, les expectatives de les masses són que aquestes paraules tinguin contingut.
Necessitat de la unitat de la lluita a nivell mundial
Els iraquians i afganesos han donat a Washington importants revesos. Però no han eliminat el risc d’una nova guerra dels EUA. El pressupost militar dels EUA és ja tan gran com el de la resta del món conjuntament, i continua creixent. L’imperialisme nordamericà avui no té solucions a les crisis emergents a tot el món excepte el militarisme, la guerra i l’amenaça de guerra. Això fa al sistema capitalista més perillós i desesperat.
La qüestió ara és si el deteriorament de condicions de la classe obrera portarà a les lluites esmentades anteriorment, inclòs el moviment antiguerra, a fusionar-se amb la lluita general dels treballadors i esdevenir una lluita anticapitalista. Aquesta seria la millor resposta contra l’impuls de guerra dels EUA.
Una lluita tal requeriria una gran dosi de solidaritat internacional, organització transfronterera i coordinació per contrarestar els plans globals dels caps. Necessitaria l’esforç més gran de la solidaritat amb els treballadors immigrants, la problemàtica dels quals és una altra part més de la globalització neoliberal i la febre pels baixos salaris.
La solidaritat internacional de classe a l’exterior i a casa són requisits fonamentals per impedir la guerra i obrir la lluita pel socialisme.
Com ens preparem per a aquesta lluita? És essencial que el moviment de la classe obrera i els activistes progressistes contra la guerra ens oposem no només a les guerres individuals de l’imperialisme nordamericà. L’oposició a totes les guerres i ocupacions dels EUA, demanant el final de l’ocupació israeliana de Palestina, i la crida a l’abolició de l’OTAN estan a l’ordre del dia. Esperem que les forces progressistes de Catalunya i de l’Estat Espanyol s’uneixin a l’esforç de moltes organitzacions durant l’abril del 2009 a Estrasburg per protestar pel 60è aniversari de l’OTAN. Als 60, ja fa massa temps que a l’OTAN li ha passat el moment de jubilar-se.
Etiquetes de comentaris: 8, l'Espurna, Neoliberalisme
Publica un comentari