PAU, GUERRA I NEOLIBERALISME
Willy Meyer
Diputat al Parlament Europeu per Izquierda Unida
Període 1.949-1.991: El perill roig
L’OTAN neix fonamentalment per frenar la influència de la URSS en el món, com a garantia del nucli de països capitalistes més desenvolupats per disputar l’hegemonia en els terrenys ideològic, cultural, econòmic i militar, al sistema del "socialisme real".
El 4 d’Abril del 1949 se signa a Washington el Tractat de l’Atlàntic Nord, que perseguia la creació d’una Aliança Militar de caràcter defensiu i vinculada a la Carta de Nacions Unides. En tot l’articulat del Tractat se salvaguarda el paper del Consell de Seguretat en la solució dels conflictes i en el seu article 5 s’explicita que l’OTAN només actuarà com a resposta a l’atac a algun dels països membres i en legítima defensa, tal i com reconeix l’artícle 51 de la Carta de Nacions Unides.
L’estratègia militar de l’OTAN ha evolucionat sempre en funció dels canvis produïts en "el terreny de l’adversari". Caldria distingir dos períodes clars en aquesta evolució: els anys que van del 1940 al 1991, i els del 1991 en endavant.
Durant els seus primers 40 anys, l’estratègia estarà determinada fonamentalment pel balanç de forces Est-Oest i l’evolució tecnològica dels sistemes d’armes, bàsicament el nuclear. El 1956 el plantejament militar de l’OTAN preveia que l’escenari d’una possible guerra a Europa seria nuclear des de les primeres fases del conflicte, responent els EUA de forma massiva amb tot el seu arsenal contra les principals ciutats, centres industrials i militars de la URSS. Aquesta estratègia es va anomenar de "Resposta Massiva". L’estratègia necessitava, per resoldre la seva capacitat disuasòria, de la superioritat nuclear dels EUA front la URSS. La superioritat de la URSS obligaria a una carrera armamentista en els anys seixanta l’objetiu fonamental de la qual seria arribar a la paritat, cosa que va passar el 1968. L’escenari de guerra nuclear, per la paritat armamentística, podria aconseguir el que es va definir com la "Destrucció Mútua Assegurada" entre els països OTAN i els del Pacte de Varsòvia. L’estratègia de "Resposta Massiva" entra en crisi precisament per l’inversemblant que resulta gestionar una crisi que pot acabar amb la destrucció assegurada del planeta.
El 1967 l’OTAN abandona l’estratègia de "Resposta Masiva" a favor de la "Resposta Flexible", estratègia que va requerir als anys vuitanta el desplegament en terreny europeu de míssils tàctics Pershing II i Creuer, desplegament acompanyat de les mobilitzacions pacifistes europees més importants dels darrers anys.
Del perill roig al gris (1991-1999)
El Juliol del 1991 es dissol el Pacte de Varsòvia en paral•lel a l’enfonsament de la URSS. Aquests fets van crear una gran incertesa sobre el futur de les organitzacions militars que afirmaven defensar Europa Occidental de l’amenaça soviètica: l’OTAN i la UEO. La poderosa OTAN veia perillar la seva continuïtat en quedar-se sense enemic. En paraules d’un general espanyol: "l’OTAN ha esdevingut una organització amb mitjans però sense missions, s’estan buscant nous objectius per garantir el seu futur," i comença la recerca.
El Novembre del 1991 té lloc a Roma la cimera de Caps d’Estat i de Govern de l’OTAN, reunió que es considera decisiva per a la continuïtat de l’Aliança. En ella, el President Bush va formular dues propostes:
a) Dotar l’OTAN de capacitat per a realitzar accions fora de la zona assignada en el protocol inicial, el que més tard s’anomenaria "missions fora de l’article 5".
b) Vincular la defensa europea a la dels EUA, el que anys més tard, el 1996, en definir la Identitat de Defensa Europea, es va anomenar "Forces Separables però no separades".
En l’esmentada reunió, en la recerca escarrassada dels "nous perills" que justifiquessin la seva continuïtat, s’esmenten per primer cop "els perills del Sud", referits als països àrabs. Ée en aquest context quan l’aleshores Secretari General de l’OTAN, Willy Claes, afirma que "l’integrisme musulmà representa el desafiament per a Europa des de la caiguda de l’enemic soviètic." En argot militar, passem d’un enemic Roig a un de Gris, i aquest color gris acaba per estar associat a perills poc o gens definits: La possible degeneració de les ex-repúbliques soviètiques en nacionalismes expansionistes; la dispersió de l’armament nuclear a Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Kazajastan; els conflictes del Caucas; els conflictes del Mediterrani i els Balcans.Per primer cop, l’OTAN necessita identificar els possibles riscos de forma molt genèrica, i envaint clarament en alguns d’ells el terreny del camp polític o diplomàtic.
En aquest sentit, la Guerra de Bòsnia-Herzegovina va ser el millor escenari possible per a aquesta nova teorització del paper a seguir per la "Nova OTAN". Així, l’OTAN estrena el seu nou paper, de la mà de Nacions Unides, en una missió "Forcing Peace" a Bòsnia-Herzegovina per imposar els acords de Dayton. La pròpia feblesa consentida de l’ONU permet que, en la dècada dels 90, més de 60 Estats hagin utilitzat, per al manteniment de la Pau, forces alienes de l’ONU, amb resultats variats i no sempre sota l’autorització del Consell de Seguretat.
La situació estava servida per a la següent posada en destret a l’OTAN, ja que es tenien ja prefixats els nous riscos grisos que permetien una amplíssima gamma de possibilitats d’intervenció en un seguit de conflictes en diferents territoris: la possibilitat d’intervenir no com a resposta a una agressió a l’Aliança, objectiu fundacional d’aquesta. Només faltava treure’s l’enutjós tràmit preceptiu per poder intervenir sense haver de comptar amb l’autorització expressa del Consell de Seguretat de Nacions Unides.
La Intervenció Militar a Iugoslàvia: Un cop d’Estat a la comunitat internacional, un missatge a un món en conflicte
El President de l’Assemblea de NNUU, el canceller uruguaià Opertti, no va dubtar en qualificar l’agressió de l’OTAN a Iugoslàvia com un "Cop d’Estat Mundial. No voldria passar a la història com el President de l’Assemblea de NN UU precisament l’any en el que aquest organisme signa la seva acta de defunció". Efectivament, l’agressió de l’OTAN a Iugoslàvia s’ha d’entendre en aquests termes. Com hem vist anteriorment, l’Aliança manca de qualsevol legitimitat jurídica per emprendre aquesta agressió. La garantia de la seguretat internacional correspon al Consell de Seguretat. És una organització "defensiva" (art. 3 i 5 del Tractat), amb una àrea molt limitada d’acció (art.6), i l’atac contra Iugoslàvia és clarament una agressió en els termes fixats per la Resolució 3314 de NN UU i una manifesta intromissió contra un Estat Sobirà conforme als articles 2.4 i 2.7 de la Carta de Nacions Unides. Es va justificar l’agressió apel•lant al dret d’injerència per garantir els drets humans. En aquest cas, els del poble kosovar.
La permisivitat i, a vegades, la complicitat amb Governs antidemocràtics que han comès tota mena de malifetes, encalços i mort és consubstancial amb l’administració nordamericana. Es podrien posar infinitat d’exemples de pobles que en l’actualitat estan patint encalç o als que no se’ls reconeix el seu dret a una vida digna i autodeterminada: palestins, saharauis, indígenes de Chiapas, colombians, afgans, ruandesos, sudanesos, birmans, peruans, somalís. Però que ningú tingui cap mena de dubte que el pròxim bombardeig no serà ni sobre Ankara, ni sobre Tel Aviv, ni sobre Mèxic DF... No. Per a l’OTAN no és un problema de drets humans, és simplement la necessitat de resoldre el seu dret a la injerència en aquells conflictes que geoestratègicament interessen per preservar la seva zona d’influència.
La cimera de Washington del 1999; Nou disseny de l’OTAN
Intimidant i dominant
El millor resum de la Cimera de Washington el va realitzar l’empresa Boeing en el seu anunci insertat a la Revista Española de Defensa (Ministerio de Defensa) sobre l’helicòpter AH-64D, més conegut com a Apatxe: "Intimidant i Dominant és com l’Apatxe manté la Pau". En aquest anunci publicitari es condensa el que pretén l’OTAN després de la cimera de Washington Intimidar i dominar per "mantenir la Pau." En la declaració, signada pels Caps d’Estat i de Govern, es defineixen el Nou Concepte Estratègic, l’escenari i proper camp d’actuació de l’OTAN per al segle XXI:
-Un nou escenari d’intervenció: Desapareix la referència concreta a Europa, els EUA i Canadà com a límit d’intervenció i es consolida el terme "entorn euroatlàntic". La conseqüència d’aquest canvi terminològic és òbvia en considerar el seu territori d’acció d’Alaska fins a Vladivostok. L’"entorn" es pot fer més curt o més llarg cap als quatre punts cardinals, apuntant a l’Àfrica o Àsia.
-La consolidació de la injerència i agressió: L’OTAN es reserva el dret a actuar, en darrer terme, en bona part del planeta amb o sens permís previ del Consell de Seguretat de les NN UU, tal i com va fer a Iugoslàvia o a l’Iraq.
-Desafiaments i riscos per a la seguretat: ampliar la coartada per a l’agressió: el Concepte Estratègic de l’OTAN concreta els riscos als que haurà de fer front en els pròxims anys perquè no descarta que a mig termini l’OTAN pugui patir una amenaça d’agressió convencional a gran escala, fonamentalment per la incertesa i inseguretat d’alguns països de la regió euroatlàntica i els seus voltants. Un altre risc el determinen les armes de destrucció massiva "de l’exterior" de l’OTAN, no les de l’OTAN.
Però l’autèntica novetat és el risc d’un atac armat a algun dels seus Estats. Art. 24: "els interessos de l’Aliança poden veure’s afectats per riscos diferents de caràcter més general, en particular per actes de terrorisme, de sabotatge o de delinqüència organitzada i per la pertorbació del fluxe de recursos vitals". També, pels grans moviments incontrolats de població..."
L’esment als recursos vitals, no als seus sinó als d’altres, ens ha de fer pensar que en els seus caps no es descarten accions militars si algun Estat decidís nacionalitzar part dels seus recursos vitals. Finalment, que es considerin motiu d’intervenció armada els grans moviments incontrolats de població és senzillament i directament repugnant. L’immigració, el fenomen social sense dubte més important del proper segle requereix polítiques de cooperació, d’integració, de solidaritat per a què les persones puguin viure dignament, la qual cosa no té res a veure amb "tractaments militars". Només des de posicions d’extrema dreta, totalitàries, es pot mantenir la necessitat de respondre militarment a aquests fenomens.
Conseqüències de la Cimera de Washington: El segle XXI més aprop dels bàrbars
El Nou Concepte Estratègic de l’OTAN suposa un salt enrere de la civilització a favor de la barbàrie. L’ús de la força unilateral dels Estats fora del marc de Nacions Unides suposa un retrocés que, de seguir-se el seu exemple en altres continents, pot desencadenar conflictes sense precedents.
La reiteració de la possibilitat de l’ús de l‘arma nuclear, a més de bàrbara, és molt mal exemple per als països pobres als que se’ls exigeix la destrucció del seu arsenal NBQ.
L’ampliació de l’OTAN cap a l’Est, cercant la Federació Russa, té sense dubte una resposta de rearmament i de tensió innecessària. El missatge que el món ha rebut de l’OTAN tindrà una repercusió indubtable en el rearmament. L’exemple el tenim avui en l’escut antimíssils que s’instal•larà a la República Txeca i Polònia apuntant cap a Rússia.
Malauradament, la tendència reduccionista en la despesa militar mundial de mitjan dels noranta s’ha invertit, incrementant substancialment els Estats la despesa en armament.
Un sistema alternatiu
Què fer?
Indubtablement, per al moviment pacifista internacional després de la cimera de Washington els reptes són més difícils i tal vegada requereixin de respostes més grans, menys incerteses i dubtes que les registrades després del final de la guerra freda, per poder avantposar a aquest sistema de seguretat cada vegada més militaritzat un altre d’alternatiu.
Ha arribat el moment de reconstruir i construir un Moviment Pacifista per a contribuir a la construcció d’un sistema de seguretat alternatiu. Un Sistema que parteixi realment del que avui genera inseguretat en el món, fent nostre l’informe sobre el Desenvolupament Humà de NN UU: "el concepte de seguretat s’ha interpretat de forma estreta durant massa temps: pel que fa a seguretat del territori contra l’agressió externa, o com a protecció dels interessos nacionals en política exterior o com a seguretat mundial front l’amenaça de l’holocaust nuclear. La seguretat s’ha relacionat més amb l’Estat-Nació que amb la gent. Es deixaven de banda les preocupacions legítimes de la gent comú que procurava tenir seguretat en la vida quotidiana. Per a molts, la seguretat simbolitza la protecció contra l’amenaça de la malaltia, la fam, l’atur, el delicte, la repressió política i els riscos del medi ambient. En definitiva, la seguretat s’expressa en un nen que no mor, en una malaltia que no es difon, en una ocupació que no s’elimina, en una tensió ètnica que no explota en violència. La seguretat humana no és la preocupació per les armes. És una preocupació per la vida i per la dignitat humana."
Desmilitaritzar la Seguretat
El segle XXI demanda un model de seguretat, rupturista amb l’actualment existent, que inicïi un període de transició, "el transarmament", que permeti aconseguir un món desarmat i desmilitaritzat. El "transarmament" suposarà un estalvi de milers de milions de dòlars anuals susceptibles de ser utilitzats en cooperació amb el Tercer món i sostenir les conquestes socials dels països desenvolupats. Faria més difícils els conflictes i es podria actuar amb més recursos sobre el principal problema de la inseguretat: la desigualtat, la fam i la mort per malalties fàcilment curables.
Si aquest és l’objectiu, s’hauran de fer passes en aquesta direcció. Els més immediats hauran de resoldre l’actual opacitat i falta de participació democràtica a les polítiques de Defensa. Avui més que mai les polítiques de Defensa han de ser decidides amb la màxima participació democràtica, això és, per decisió de la representació de la sobirania nacional, i obrint la possibilitat de crear òrgans consultius amb participació d’investigadors per la Pau, ONG i associacions interessades en la Pau i el Desarmament.
El tractament informatiu dels conflictes, interessat, esbiaixat i la majoria de vegades còmplice i laudatori amb l’actual sistema de seguretat, requerirà de la societat civil una resposta que permeti no només contrarrestar, sinó informar el més veraç i objectivament sobre l’origen dels conflictes i les seves possibles solucions.
Correspondrà a un Nou Moviment Pacifista organitzar canals d’informació que permetin mantenir oberta una línia d’informació permanent sobre els actuals i venidors conflictes al món amb la voluntat que no siguin silenciats i poder superar-los en direcció contrària a la dels Senyors de la Guerra.
Willy Meyer
Diputat al Parlament Europeu per Izquierda Unida
Període 1.949-1.991: El perill roig
L’OTAN neix fonamentalment per frenar la influència de la URSS en el món, com a garantia del nucli de països capitalistes més desenvolupats per disputar l’hegemonia en els terrenys ideològic, cultural, econòmic i militar, al sistema del "socialisme real".
El 4 d’Abril del 1949 se signa a Washington el Tractat de l’Atlàntic Nord, que perseguia la creació d’una Aliança Militar de caràcter defensiu i vinculada a la Carta de Nacions Unides. En tot l’articulat del Tractat se salvaguarda el paper del Consell de Seguretat en la solució dels conflictes i en el seu article 5 s’explicita que l’OTAN només actuarà com a resposta a l’atac a algun dels països membres i en legítima defensa, tal i com reconeix l’artícle 51 de la Carta de Nacions Unides.
L’estratègia militar de l’OTAN ha evolucionat sempre en funció dels canvis produïts en "el terreny de l’adversari". Caldria distingir dos períodes clars en aquesta evolució: els anys que van del 1940 al 1991, i els del 1991 en endavant.
Durant els seus primers 40 anys, l’estratègia estarà determinada fonamentalment pel balanç de forces Est-Oest i l’evolució tecnològica dels sistemes d’armes, bàsicament el nuclear. El 1956 el plantejament militar de l’OTAN preveia que l’escenari d’una possible guerra a Europa seria nuclear des de les primeres fases del conflicte, responent els EUA de forma massiva amb tot el seu arsenal contra les principals ciutats, centres industrials i militars de la URSS. Aquesta estratègia es va anomenar de "Resposta Massiva". L’estratègia necessitava, per resoldre la seva capacitat disuasòria, de la superioritat nuclear dels EUA front la URSS. La superioritat de la URSS obligaria a una carrera armamentista en els anys seixanta l’objetiu fonamental de la qual seria arribar a la paritat, cosa que va passar el 1968. L’escenari de guerra nuclear, per la paritat armamentística, podria aconseguir el que es va definir com la "Destrucció Mútua Assegurada" entre els països OTAN i els del Pacte de Varsòvia. L’estratègia de "Resposta Massiva" entra en crisi precisament per l’inversemblant que resulta gestionar una crisi que pot acabar amb la destrucció assegurada del planeta.
El 1967 l’OTAN abandona l’estratègia de "Resposta Masiva" a favor de la "Resposta Flexible", estratègia que va requerir als anys vuitanta el desplegament en terreny europeu de míssils tàctics Pershing II i Creuer, desplegament acompanyat de les mobilitzacions pacifistes europees més importants dels darrers anys.
Del perill roig al gris (1991-1999)
El Juliol del 1991 es dissol el Pacte de Varsòvia en paral•lel a l’enfonsament de la URSS. Aquests fets van crear una gran incertesa sobre el futur de les organitzacions militars que afirmaven defensar Europa Occidental de l’amenaça soviètica: l’OTAN i la UEO. La poderosa OTAN veia perillar la seva continuïtat en quedar-se sense enemic. En paraules d’un general espanyol: "l’OTAN ha esdevingut una organització amb mitjans però sense missions, s’estan buscant nous objectius per garantir el seu futur," i comença la recerca.
El Novembre del 1991 té lloc a Roma la cimera de Caps d’Estat i de Govern de l’OTAN, reunió que es considera decisiva per a la continuïtat de l’Aliança. En ella, el President Bush va formular dues propostes:
a) Dotar l’OTAN de capacitat per a realitzar accions fora de la zona assignada en el protocol inicial, el que més tard s’anomenaria "missions fora de l’article 5".
b) Vincular la defensa europea a la dels EUA, el que anys més tard, el 1996, en definir la Identitat de Defensa Europea, es va anomenar "Forces Separables però no separades".
En l’esmentada reunió, en la recerca escarrassada dels "nous perills" que justifiquessin la seva continuïtat, s’esmenten per primer cop "els perills del Sud", referits als països àrabs. Ée en aquest context quan l’aleshores Secretari General de l’OTAN, Willy Claes, afirma que "l’integrisme musulmà representa el desafiament per a Europa des de la caiguda de l’enemic soviètic." En argot militar, passem d’un enemic Roig a un de Gris, i aquest color gris acaba per estar associat a perills poc o gens definits: La possible degeneració de les ex-repúbliques soviètiques en nacionalismes expansionistes; la dispersió de l’armament nuclear a Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Kazajastan; els conflictes del Caucas; els conflictes del Mediterrani i els Balcans.Per primer cop, l’OTAN necessita identificar els possibles riscos de forma molt genèrica, i envaint clarament en alguns d’ells el terreny del camp polític o diplomàtic.
En aquest sentit, la Guerra de Bòsnia-Herzegovina va ser el millor escenari possible per a aquesta nova teorització del paper a seguir per la "Nova OTAN". Així, l’OTAN estrena el seu nou paper, de la mà de Nacions Unides, en una missió "Forcing Peace" a Bòsnia-Herzegovina per imposar els acords de Dayton. La pròpia feblesa consentida de l’ONU permet que, en la dècada dels 90, més de 60 Estats hagin utilitzat, per al manteniment de la Pau, forces alienes de l’ONU, amb resultats variats i no sempre sota l’autorització del Consell de Seguretat.
La situació estava servida per a la següent posada en destret a l’OTAN, ja que es tenien ja prefixats els nous riscos grisos que permetien una amplíssima gamma de possibilitats d’intervenció en un seguit de conflictes en diferents territoris: la possibilitat d’intervenir no com a resposta a una agressió a l’Aliança, objectiu fundacional d’aquesta. Només faltava treure’s l’enutjós tràmit preceptiu per poder intervenir sense haver de comptar amb l’autorització expressa del Consell de Seguretat de Nacions Unides.
La Intervenció Militar a Iugoslàvia: Un cop d’Estat a la comunitat internacional, un missatge a un món en conflicte
El President de l’Assemblea de NNUU, el canceller uruguaià Opertti, no va dubtar en qualificar l’agressió de l’OTAN a Iugoslàvia com un "Cop d’Estat Mundial. No voldria passar a la història com el President de l’Assemblea de NN UU precisament l’any en el que aquest organisme signa la seva acta de defunció". Efectivament, l’agressió de l’OTAN a Iugoslàvia s’ha d’entendre en aquests termes. Com hem vist anteriorment, l’Aliança manca de qualsevol legitimitat jurídica per emprendre aquesta agressió. La garantia de la seguretat internacional correspon al Consell de Seguretat. És una organització "defensiva" (art. 3 i 5 del Tractat), amb una àrea molt limitada d’acció (art.6), i l’atac contra Iugoslàvia és clarament una agressió en els termes fixats per la Resolució 3314 de NN UU i una manifesta intromissió contra un Estat Sobirà conforme als articles 2.4 i 2.7 de la Carta de Nacions Unides. Es va justificar l’agressió apel•lant al dret d’injerència per garantir els drets humans. En aquest cas, els del poble kosovar.
La permisivitat i, a vegades, la complicitat amb Governs antidemocràtics que han comès tota mena de malifetes, encalços i mort és consubstancial amb l’administració nordamericana. Es podrien posar infinitat d’exemples de pobles que en l’actualitat estan patint encalç o als que no se’ls reconeix el seu dret a una vida digna i autodeterminada: palestins, saharauis, indígenes de Chiapas, colombians, afgans, ruandesos, sudanesos, birmans, peruans, somalís. Però que ningú tingui cap mena de dubte que el pròxim bombardeig no serà ni sobre Ankara, ni sobre Tel Aviv, ni sobre Mèxic DF... No. Per a l’OTAN no és un problema de drets humans, és simplement la necessitat de resoldre el seu dret a la injerència en aquells conflictes que geoestratègicament interessen per preservar la seva zona d’influència.
La cimera de Washington del 1999; Nou disseny de l’OTAN
Intimidant i dominant
El millor resum de la Cimera de Washington el va realitzar l’empresa Boeing en el seu anunci insertat a la Revista Española de Defensa (Ministerio de Defensa) sobre l’helicòpter AH-64D, més conegut com a Apatxe: "Intimidant i Dominant és com l’Apatxe manté la Pau". En aquest anunci publicitari es condensa el que pretén l’OTAN després de la cimera de Washington Intimidar i dominar per "mantenir la Pau." En la declaració, signada pels Caps d’Estat i de Govern, es defineixen el Nou Concepte Estratègic, l’escenari i proper camp d’actuació de l’OTAN per al segle XXI:
-Un nou escenari d’intervenció: Desapareix la referència concreta a Europa, els EUA i Canadà com a límit d’intervenció i es consolida el terme "entorn euroatlàntic". La conseqüència d’aquest canvi terminològic és òbvia en considerar el seu territori d’acció d’Alaska fins a Vladivostok. L’"entorn" es pot fer més curt o més llarg cap als quatre punts cardinals, apuntant a l’Àfrica o Àsia.
-La consolidació de la injerència i agressió: L’OTAN es reserva el dret a actuar, en darrer terme, en bona part del planeta amb o sens permís previ del Consell de Seguretat de les NN UU, tal i com va fer a Iugoslàvia o a l’Iraq.
-Desafiaments i riscos per a la seguretat: ampliar la coartada per a l’agressió: el Concepte Estratègic de l’OTAN concreta els riscos als que haurà de fer front en els pròxims anys perquè no descarta que a mig termini l’OTAN pugui patir una amenaça d’agressió convencional a gran escala, fonamentalment per la incertesa i inseguretat d’alguns països de la regió euroatlàntica i els seus voltants. Un altre risc el determinen les armes de destrucció massiva "de l’exterior" de l’OTAN, no les de l’OTAN.
Però l’autèntica novetat és el risc d’un atac armat a algun dels seus Estats. Art. 24: "els interessos de l’Aliança poden veure’s afectats per riscos diferents de caràcter més general, en particular per actes de terrorisme, de sabotatge o de delinqüència organitzada i per la pertorbació del fluxe de recursos vitals". També, pels grans moviments incontrolats de població..."
L’esment als recursos vitals, no als seus sinó als d’altres, ens ha de fer pensar que en els seus caps no es descarten accions militars si algun Estat decidís nacionalitzar part dels seus recursos vitals. Finalment, que es considerin motiu d’intervenció armada els grans moviments incontrolats de població és senzillament i directament repugnant. L’immigració, el fenomen social sense dubte més important del proper segle requereix polítiques de cooperació, d’integració, de solidaritat per a què les persones puguin viure dignament, la qual cosa no té res a veure amb "tractaments militars". Només des de posicions d’extrema dreta, totalitàries, es pot mantenir la necessitat de respondre militarment a aquests fenomens.
Conseqüències de la Cimera de Washington: El segle XXI més aprop dels bàrbars
El Nou Concepte Estratègic de l’OTAN suposa un salt enrere de la civilització a favor de la barbàrie. L’ús de la força unilateral dels Estats fora del marc de Nacions Unides suposa un retrocés que, de seguir-se el seu exemple en altres continents, pot desencadenar conflictes sense precedents.
La reiteració de la possibilitat de l’ús de l‘arma nuclear, a més de bàrbara, és molt mal exemple per als països pobres als que se’ls exigeix la destrucció del seu arsenal NBQ.
L’ampliació de l’OTAN cap a l’Est, cercant la Federació Russa, té sense dubte una resposta de rearmament i de tensió innecessària. El missatge que el món ha rebut de l’OTAN tindrà una repercusió indubtable en el rearmament. L’exemple el tenim avui en l’escut antimíssils que s’instal•larà a la República Txeca i Polònia apuntant cap a Rússia.
Malauradament, la tendència reduccionista en la despesa militar mundial de mitjan dels noranta s’ha invertit, incrementant substancialment els Estats la despesa en armament.
Un sistema alternatiu
Què fer?
Indubtablement, per al moviment pacifista internacional després de la cimera de Washington els reptes són més difícils i tal vegada requereixin de respostes més grans, menys incerteses i dubtes que les registrades després del final de la guerra freda, per poder avantposar a aquest sistema de seguretat cada vegada més militaritzat un altre d’alternatiu.
Ha arribat el moment de reconstruir i construir un Moviment Pacifista per a contribuir a la construcció d’un sistema de seguretat alternatiu. Un Sistema que parteixi realment del que avui genera inseguretat en el món, fent nostre l’informe sobre el Desenvolupament Humà de NN UU: "el concepte de seguretat s’ha interpretat de forma estreta durant massa temps: pel que fa a seguretat del territori contra l’agressió externa, o com a protecció dels interessos nacionals en política exterior o com a seguretat mundial front l’amenaça de l’holocaust nuclear. La seguretat s’ha relacionat més amb l’Estat-Nació que amb la gent. Es deixaven de banda les preocupacions legítimes de la gent comú que procurava tenir seguretat en la vida quotidiana. Per a molts, la seguretat simbolitza la protecció contra l’amenaça de la malaltia, la fam, l’atur, el delicte, la repressió política i els riscos del medi ambient. En definitiva, la seguretat s’expressa en un nen que no mor, en una malaltia que no es difon, en una ocupació que no s’elimina, en una tensió ètnica que no explota en violència. La seguretat humana no és la preocupació per les armes. És una preocupació per la vida i per la dignitat humana."
Desmilitaritzar la Seguretat
El segle XXI demanda un model de seguretat, rupturista amb l’actualment existent, que inicïi un període de transició, "el transarmament", que permeti aconseguir un món desarmat i desmilitaritzat. El "transarmament" suposarà un estalvi de milers de milions de dòlars anuals susceptibles de ser utilitzats en cooperació amb el Tercer món i sostenir les conquestes socials dels països desenvolupats. Faria més difícils els conflictes i es podria actuar amb més recursos sobre el principal problema de la inseguretat: la desigualtat, la fam i la mort per malalties fàcilment curables.
Si aquest és l’objectiu, s’hauran de fer passes en aquesta direcció. Els més immediats hauran de resoldre l’actual opacitat i falta de participació democràtica a les polítiques de Defensa. Avui més que mai les polítiques de Defensa han de ser decidides amb la màxima participació democràtica, això és, per decisió de la representació de la sobirania nacional, i obrint la possibilitat de crear òrgans consultius amb participació d’investigadors per la Pau, ONG i associacions interessades en la Pau i el Desarmament.
El tractament informatiu dels conflictes, interessat, esbiaixat i la majoria de vegades còmplice i laudatori amb l’actual sistema de seguretat, requerirà de la societat civil una resposta que permeti no només contrarrestar, sinó informar el més veraç i objectivament sobre l’origen dels conflictes i les seves possibles solucions.
Correspondrà a un Nou Moviment Pacifista organitzar canals d’informació que permetin mantenir oberta una línia d’informació permanent sobre els actuals i venidors conflictes al món amb la voluntat que no siguin silenciats i poder superar-los en direcció contrària a la dels Senyors de la Guerra.
Etiquetes de comentaris: 8, l'Espurna, Neoliberalisme
Publica un comentari