PAU, GUERRA I NEOLIBERALISME
John P. Neelsen
Professor de sociologia de la Universitat de Tübingen i membre de la Fundació Rosa Luxemburg
1. Accions per la «Pau» o la Militarització d'Europa
Actualment la UE està compromesa amb 70.000 efectius en diversos escenaris bèl•lics o zones de conflicte al món que van de la costa de Somàlia i el Congo, a través del Líban, Kosovo i Bòsnia-Herzegovina a l’Afganistan. Algunes són missions directes de les NU, altres - que involucren els majors contingents- tenen un mandat de NU obtingut després d’una intervenció militar unilateral.
Kosovo és un bon exemple: va ser una guerra d’agressió que finalment va conduir al desmembrament d’un Estat i l’establiment d’un estat 'independent' sota la tutela de la UE, així com una important base americana. Malgrat ser presentada com una «intervenció humanitària» que no té base en la legislació internacional, i causar considerables «danys col•laterals», va aconseguir certa aparença de justificació per la KFOR sota les ordres de NU. Com al cas de l'Iraq, on l'intervenció i ocupació va resultar finalment sancionada per un mandat de NU, això reflecteix més la creixent instrumentalització de NU pels poders occidentals més que el necessari "desenvolupament" de la legislació internacional.
Hi ha una relació estreta entre l’OTAN i la UE. No només la majoria dels països de la UE són simultàniament membres de l'OTAN, sinó que la incorporació de la majoria a aquesta darrera és anterior. Des del principi només una organització de defensa, l’OTAN ha estat mantinguda fins i tot després de la dissolució del Pacte de Varsòvia i el bloc socialista. Més encara, la doctrina de l’OTAN ha canviat de la defensa territorial a la defensa "activa", amb l'accés als mercats i recursos del món com a interessos vitals. Vista des de fora, l'expansió de l’OTAN cap a l'Est, incloent antigues repúbliques de la URSS junt amb una UE que deliberadament no ha definit els seus límits (Ucraïna i Geòrgia intenten entrar-hi pròximament) és percebuda com una amenaça.
L'OTAN( els EUA) i la UE són els països amb de lluny els majors aparells de defensa, els més moderns arsenals armamentístics i (exceptuant Rússia), els majors comerciants d’armes, mentre al mateix temps denuncien els "voluminosos" pressupostos militars en altres països i insisteixen en programes del tipus "qualsevol cosa menys armes". El Tractat de Lisboa no només fa obligatòria una major despesa militar per als estats membres, s'addueix que representa un intent d'una major integració política per via militar.
En suma, lluny d'un model de pau i reconciliació, la UE està en camí de convertir-se en una força militar important, el que naturalment no exclou alguna ocasional intervenció justificada de pacificació o manteniment de la pau.
2. La UE al sistema polític (emergentment multipolar) internacional/ a l'ONU
La dissolució dels Pacte de Varsòvia amb la implosió del socialisme real van preparar la base per a un sistema mundial unipolar dominat pels EUA que ha actuat enèrgicament per imposar les seves idees de pau, seguretat i ordre als altres estats remodelant així el rol de l’OTAN com el de la majoria de les institucions internacionals, incloent l'ONU (Consell de Seguretat, UNCTAD). De tota manera, l'intent de perllongar la seva hegemonia a un previsible futur s'ha provat il•lusòria a la vista de les costoses i desastroses guerres en marxa a l’Orient Mitjà acompanyades per la profunda pèrdua de lideratge moral (Guantanamo, Abu Ghraib), així com la crisi econòmic-financera del neoliberalisme que ha estat originada i que afecta especialment els EUA mateixos. Aquest declivi relatiu ha estat acompanyat per la simultània embranzida de les economies emergents i, en especial, els BRIC (Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina). Històricament, canvis tectònics al balanç internacional de poder d'aquesta dimensió han conduït a violentes lluites de poder. De fet, ja es donen nivells rècord de despesa militar global, amb els BRIC mostrant nivells de creixement especialment alts (SIPRI 2008). En aquesta reconfiguració en curs del sistema mundial cap a una creixent multipolaritat, la UE té un rol potencialment decisiu a jugar, donada la seva dimensió econòmica (el seu PIB de 13 bilions de dòlars és comparable al dels EUA, la seva contribució al comerç mundial és de llarg la més gran: un 43% davant del 15% de Nordamèrica) i la influència política mundial dels seus 27 membres a l'ONU, el G-8, etc. Per bastant temps, es mantindrà superior fins i tot al pes dels BRIC combinats (per exemple els PNB de 2.6 bilions de dòlars de la Xina o l'1.1 de l'Índia). Treballant activament en favor d'un sistema multipolar, la UE facilitaria la transició prevenint confrontacions violentes, ajudat per l'eliminació de l'hegemonia d'una nació per al reapoderament de l'Estat i la restitució de la sobirania com a precondició per a un món més governat per la llei internacional que per la llei del més fort. Encara que això estigui en línia amb els autoproclamats objectius de la UE, no serà fàcil habituar-se i adaptar-se a un món on el paper dominant que ha jugat durant més de 250 anys entrarà dràsticament en decliu a les properes dècades (d'acord a algunes projeccions la seva part en la producció global es veurà més que retallada a la meitat cap a mitjan segle) com a mínim en relació als pobles del Sud, especialment amb Àsia (essent molts països de la regió antigues colònies) com a nou centre de gravetats, representant diferents cultures.
Les opcions d'una reorientació bàsica de la UE en el sentit que apuntava, especialment el necessari distanciament dels EUA a llarg termini, semblen, de fet, poc sòlides. Amb Euràsia el futur epicentre del creixement, i la seguretat (distribució energètica, fundamentalisme islàmic, terrorisme, proliferació nuclear), és més probable que la UE, malgrat les visions i interessos en conflicte en diverses àrees, continuï aliant-se principalment amb els EUA i els seus desigs imperials. La remodelació del sistema internacional pot fins i tot suposar un paper més important per Europa i una aliança transatlàntica més equilibrada, formant un front essencialment comú contra els poders emergents de l'Est i el Sud (possiblement amb diferents papers: un poder tou per a la UE, el pal i l'amenaça militar reservats als EUA). D'aquesta manera, la naixent triple aliança París-Berlín-Moscou formada contra la intervenció armada liderada pels EUA a l'Iraq va provar ser de curta vida, mentre altres membres de la UE, del Regne Unit i Espanya a pràcticament tots els nous d'Europa de l'Est van suportar activament la guerra. Més encara, molts dels mateixos estats s'oposen a una major integració política d'Europa, preocupats per la seva autonomia, mentre confien en els EUA com a darrera garantia de la seva seguretat. Les creixents relacions econòmiques i interpenetracions de capital a través de l'Atlàntic, la ideologia de valors compartits com democràcia, secularisme, liberalisme i drets humans, han posat en posició minoritària no només a França el moviment per una Europa independent o en oposició contra els EUA (Sarkozy i Merkel contra De Gaulle, Mitterrand i Chirac, així com Schröder respectivament). Abundant en això, hi ha impediments materials perquè aquest moviment es consolidi, quan hi ha una influència decisiva dels EUA en els afers europeus a través de l'OTAN i l'OSCE, que han explotat repetidament per fer avançar els seus particulars interessos geopolítics encara que fos a costa d'una independència política i militar major de la UE ( d'acord amb la doctrina de "dominació d'ample espectre" que inclou la prevenció de l'emergència d'un poder rival, fins i tot és aliat).
3. La UE – capitalisme metropolità i violència estructural
La Globalització neoliberal es caracteritza (a) per l'emergència de les Companyies Transnacionals (CTN), més poderoses que la majoria d'estats, que controlen fins a dos terços del comerç mundial, (b) una concentració de capital molt elevada que condueix a la constitució d'oligopolis a nivell global a pràcticament totes les branques importants de l'activitat econòmica, cadenes de distribució (Wal Mart, Carrefour, etc) des de l'aviació/indústria aeroespacial (Boeing and EADS), passant per les cadenes de distribució (Wal Mart, Carrefour, etc) i el comerç exterior (els països i l'OCDE tant com les exportacions de les economies emergents com la Xina).
Iniciat als països anglosaxons gairebé 30 anys enrere, la Globalització neoliberal és un projecte polític que ha estat adoptat pràcticament per les elits polític-econòmiques del món. A molts països del Sud, la consegüent triple estratègia de desregulació, privatització i integració del mercat mundial va ser impulsada primerament sota pressió de l’FMI i el BM (programes d'ajustament estructural; programes d'ajuda i de crèdit). Va estendre la seva influència i execució des del 1995 a través de l'Organització Mundial del Comerç, que aplica el principi de lliure circulació no només a l'intercanvi de béns, sinó també de serveis (TRIMS) i propietat intel•lectual (TRIPS). Investit amb un tribunal amb poder per aplicar sancions punitives contra els països que es desviïn, l'OMC ha servit per transformar la preeminent relació entre l'estat i el capital privat en favor del darrer, i per subordinar els interessos nacionals als de la burgesia transnacional i les exigències del mercat mundial amb la Inversió Estrangera Directa (IED) com a principal arma. Creant un camp de joc pel capital transnacional entre països amb nivells molt diferents de desenvolupament, una nova especialització dels productors i dels països i ha donat a llum una nova divisió internacional del treball. Encara que ha estat capaç de produir alts nivells de creixement del PNB durant llargs períodes, permetent a parts substancials de les classes mitjanes i altes un alt nivells d'ingrés i consum, per contra ha generat noves i encara més serioses formes de desigualtat entre països, regions i classes socials a través del món.
Estenent-se des dels països del centre, el capitalisme contemporani ha universalitzat en forma i contingut les condicions d'acumulació capitalista dels països metropolitans, reflectint un alt nivell de concentració del capital. Com a resultat, i en contrast amb les prediccions de la teoria modernitzadora de les previsions (els resultats futurs de la dominació britànica de l’Índia), es va instaurar un tipus de capitalisme específic de les perifèries del sistema mundial. Està caracteritzat per un procés perenne d'acumulació primitiva i transició basat en formacions socials heterogènies que juxtaposen permanentment per semi i plenes relacions capitalistes de producció (a l'Índia, menys del 10% al sector organitzat, una societat rural (72%), una distribució sectorial precapitalista de la força de treball: 60/12/28% amb una majoria d'autoocupats). Lligats per la subordinació formal al capital i als mecanismes de mercat, operen donant suport el sector capitalista, mentre grans parts de la població, cada cop més també al Nord, són empobrides, marginades, excloses (Sud Global). Mentre, globalment, la productivitat i la riquesa s'han incrementat molt més enllà del creixement demogràfic, el nombre de persones morint-se de gana i/o vivint a l'absoluta pobresa ha crescut en lloc de disminuir. De fet, cada dia, les víctimes de "la violència estructural" són molt més nombroses que la mortalitat produïda en temps de guerra.
La UE conjuntament amb els EUA són els més importants protagonistes de la Globalització neoliberal (són indicatius el fet que el director de l’FMI Strauss-Kahn i 1/3 dels membres de la seva direcció són europeus, així com el fet que el director de l'OMC P.Lamy, també ho sigui). Més important encara, des del 1970 -molt abans del Tractat de Lisboa- es va fer una adhesió als principis neoliberals com a pedra de toc de les polítiques d'ajuda i comercials amb els països del Tercer Món (els acords de Cotonou- sobre bon govern- amb 78 països a Àfrica, el Carib i el Pacífic). Malgrat que els concedien un accés privilegiat al mercat de l'UE, no recíproc, aquestes antigues colònies s'han mantingut pobres; i encara que són formalment independents, els privilegis els lliguen (o millor a les seves elits) econòmicament, si no políticament a la UE. Confrontats amb aquests fets, les declaracions de lideratge de la lluita pels Drets Humans al món., la seva insistència en la democràcia sonen buides, ja que les seves polítiques contradiuen el dret a la vida de milions de persones, augmenten les desigualtats social i regional, i margina la majoria de la gent, contribuint al conflicte social, a l'anòmia i eventualment a la fallida de l'Estat (desintegració d'estats).
4. La UE, una font de pau i progrés
Si la UE fos una genuïna força de pau i desenvolupament a nivell internacional, de fet hauria de sotmetre's ella mateixa a les lleis internacionals i actuar per respectar-la a tot arreu.
Com a exemple, es retrauria davant totes les intervencions unilaterals sense autorització prèvia del Consell de Seguretat, i implementaria l'article 43 de la Carta de Nacions Unides que preveu el compromís permanent de tropes (i finances) a l'ONU, una crida renovada per Boutros Ghali a la seva "Agenda per la Pau"; més encara, hauria de militar activament per la democratització de les Nacions Unides, donant més poder a l'Assemblea General, retirar el poder de veto dels membres permanents del Consell de Seguretat, i reestructurar la composició dels òrgans, esbiaixats en favor de membres de països blancs, cristians i desenvolupats.
En lloc dels típics dobles estàndard, compliria les seves obligacions de destruir les seves pròpies armes de destrucció massiva, en especial les armes nuclears, abans de perseguir una política de no proliferació d'aquestes armes que és discriminatòria (Israel vs Iran/Iraq) i amenaçar il•legalment d'acord a la Carta de Nacions Unides altres estats amb la guerra i el canvi de règim.
Reconeixeria les tres generacions de Drets Humans, la seva interdependència i universalitat, incloent els drets col•lectius de nacions i pobles per l'autodeterminació / sobirania com a precondició per a la democràcia, la pau internacional i el desenvolupament.
Tornaria a reconsiderar les demandes del Tercer Món per un Nou Ordre Econòmic Internacional, posaria la política (nacional) un altre cop al comandament i regularia els fluxos de capitals, i les operacions de les CTNs. Essent conscient que la igualtat formal entre pars desiguals cimenta la desigualtat, hauria de fer a un costat el neoliberalisme, així com l'OMC. Finalment, a la vista de la crisi ecològica mundial reexaminaria el seu model civilitzatori i a la vista de la crisi social de pobresa absoluta, atur massiu i persistent i subdesenvolupament, també el mode capitalista de producció que mira d'exportar arreu.
Internacionalment, la UE en el curt i mitjà termini es dissociaria d'una banda dels EUA, especialment en els afers militars de la seva xarxa mundial de 1.000 bases a l'estranger, i de l'altra establiria relacions amb els poders emergents, en especial amb els BRIC, i especialment Rússia (ahir expansió de l'OTAN, demà inclusió d'Ucraïna i Geòrgia; míssils a Polònia i radar a la República Txeca). Respecte a la qüestió dels recursos estratègics escassos, com els combustibles fòssils i l'aigua, que amenacen ser la principal font de conflicte, es comprometria amb una estratègia global de repartiment equitatiu, de transferència de la última tecnologia i de recerca conjunta per alternatives sostenibles.
Tot això, no obstant, implica una UE, diferent de les polítiques i els interessos de classe que dominen avui.
En conclusió: si l’ imperialisme modern es caracteritza (a) per un capitalisme globalitzat que té com a principal mode d'acumulació l'apropiació privada d'antics béns comuns (Harvey); (b) el neocolonialisme, la dominació i expropiació dels països i pobles menys desenvolupats a través dels mecanismes de mercat (sense prèvia ocupació territorial) (c) política exterior de violència, incloent violència estructural; i (c) repressió interior, la UE és un centre imperialista metropolità. Les activitats de pau són primerament dissenyades en relació als seus objectius particulars, si és necessari per mitjans armats, per tal d'assegurar accés mundial als mercats i els recursos, així com l'energia; i per instal•lar, en nom del bon govern, règims econòmics i polítics compatibles amb els propis interessos. En el nom de la democràcia i els Drets Humans, es dedueix el dret a la intervenció armada humanitària, en lloc de combatre els estats anòmics que condueixen als estats fallits, i la incidència del conflicte civil que resulta d'un capitalisme perifèric, i pel seu mode neoliberal. Aquesta UE no és una força històrica progressista; ha de ser combatuda i un altre ordre, postcapitalista, l'hauria de substituir.
John P. Neelsen
Professor de sociologia de la Universitat de Tübingen i membre de la Fundació Rosa Luxemburg
1. Accions per la «Pau» o la Militarització d'Europa
Actualment la UE està compromesa amb 70.000 efectius en diversos escenaris bèl•lics o zones de conflicte al món que van de la costa de Somàlia i el Congo, a través del Líban, Kosovo i Bòsnia-Herzegovina a l’Afganistan. Algunes són missions directes de les NU, altres - que involucren els majors contingents- tenen un mandat de NU obtingut després d’una intervenció militar unilateral.
Kosovo és un bon exemple: va ser una guerra d’agressió que finalment va conduir al desmembrament d’un Estat i l’establiment d’un estat 'independent' sota la tutela de la UE, així com una important base americana. Malgrat ser presentada com una «intervenció humanitària» que no té base en la legislació internacional, i causar considerables «danys col•laterals», va aconseguir certa aparença de justificació per la KFOR sota les ordres de NU. Com al cas de l'Iraq, on l'intervenció i ocupació va resultar finalment sancionada per un mandat de NU, això reflecteix més la creixent instrumentalització de NU pels poders occidentals més que el necessari "desenvolupament" de la legislació internacional.
Hi ha una relació estreta entre l’OTAN i la UE. No només la majoria dels països de la UE són simultàniament membres de l'OTAN, sinó que la incorporació de la majoria a aquesta darrera és anterior. Des del principi només una organització de defensa, l’OTAN ha estat mantinguda fins i tot després de la dissolució del Pacte de Varsòvia i el bloc socialista. Més encara, la doctrina de l’OTAN ha canviat de la defensa territorial a la defensa "activa", amb l'accés als mercats i recursos del món com a interessos vitals. Vista des de fora, l'expansió de l’OTAN cap a l'Est, incloent antigues repúbliques de la URSS junt amb una UE que deliberadament no ha definit els seus límits (Ucraïna i Geòrgia intenten entrar-hi pròximament) és percebuda com una amenaça.
L'OTAN( els EUA) i la UE són els països amb de lluny els majors aparells de defensa, els més moderns arsenals armamentístics i (exceptuant Rússia), els majors comerciants d’armes, mentre al mateix temps denuncien els "voluminosos" pressupostos militars en altres països i insisteixen en programes del tipus "qualsevol cosa menys armes". El Tractat de Lisboa no només fa obligatòria una major despesa militar per als estats membres, s'addueix que representa un intent d'una major integració política per via militar.
En suma, lluny d'un model de pau i reconciliació, la UE està en camí de convertir-se en una força militar important, el que naturalment no exclou alguna ocasional intervenció justificada de pacificació o manteniment de la pau.
2. La UE al sistema polític (emergentment multipolar) internacional/ a l'ONU
La dissolució dels Pacte de Varsòvia amb la implosió del socialisme real van preparar la base per a un sistema mundial unipolar dominat pels EUA que ha actuat enèrgicament per imposar les seves idees de pau, seguretat i ordre als altres estats remodelant així el rol de l’OTAN com el de la majoria de les institucions internacionals, incloent l'ONU (Consell de Seguretat, UNCTAD). De tota manera, l'intent de perllongar la seva hegemonia a un previsible futur s'ha provat il•lusòria a la vista de les costoses i desastroses guerres en marxa a l’Orient Mitjà acompanyades per la profunda pèrdua de lideratge moral (Guantanamo, Abu Ghraib), així com la crisi econòmic-financera del neoliberalisme que ha estat originada i que afecta especialment els EUA mateixos. Aquest declivi relatiu ha estat acompanyat per la simultània embranzida de les economies emergents i, en especial, els BRIC (Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina). Històricament, canvis tectònics al balanç internacional de poder d'aquesta dimensió han conduït a violentes lluites de poder. De fet, ja es donen nivells rècord de despesa militar global, amb els BRIC mostrant nivells de creixement especialment alts (SIPRI 2008). En aquesta reconfiguració en curs del sistema mundial cap a una creixent multipolaritat, la UE té un rol potencialment decisiu a jugar, donada la seva dimensió econòmica (el seu PIB de 13 bilions de dòlars és comparable al dels EUA, la seva contribució al comerç mundial és de llarg la més gran: un 43% davant del 15% de Nordamèrica) i la influència política mundial dels seus 27 membres a l'ONU, el G-8, etc. Per bastant temps, es mantindrà superior fins i tot al pes dels BRIC combinats (per exemple els PNB de 2.6 bilions de dòlars de la Xina o l'1.1 de l'Índia). Treballant activament en favor d'un sistema multipolar, la UE facilitaria la transició prevenint confrontacions violentes, ajudat per l'eliminació de l'hegemonia d'una nació per al reapoderament de l'Estat i la restitució de la sobirania com a precondició per a un món més governat per la llei internacional que per la llei del més fort. Encara que això estigui en línia amb els autoproclamats objectius de la UE, no serà fàcil habituar-se i adaptar-se a un món on el paper dominant que ha jugat durant més de 250 anys entrarà dràsticament en decliu a les properes dècades (d'acord a algunes projeccions la seva part en la producció global es veurà més que retallada a la meitat cap a mitjan segle) com a mínim en relació als pobles del Sud, especialment amb Àsia (essent molts països de la regió antigues colònies) com a nou centre de gravetats, representant diferents cultures.
Les opcions d'una reorientació bàsica de la UE en el sentit que apuntava, especialment el necessari distanciament dels EUA a llarg termini, semblen, de fet, poc sòlides. Amb Euràsia el futur epicentre del creixement, i la seguretat (distribució energètica, fundamentalisme islàmic, terrorisme, proliferació nuclear), és més probable que la UE, malgrat les visions i interessos en conflicte en diverses àrees, continuï aliant-se principalment amb els EUA i els seus desigs imperials. La remodelació del sistema internacional pot fins i tot suposar un paper més important per Europa i una aliança transatlàntica més equilibrada, formant un front essencialment comú contra els poders emergents de l'Est i el Sud (possiblement amb diferents papers: un poder tou per a la UE, el pal i l'amenaça militar reservats als EUA). D'aquesta manera, la naixent triple aliança París-Berlín-Moscou formada contra la intervenció armada liderada pels EUA a l'Iraq va provar ser de curta vida, mentre altres membres de la UE, del Regne Unit i Espanya a pràcticament tots els nous d'Europa de l'Est van suportar activament la guerra. Més encara, molts dels mateixos estats s'oposen a una major integració política d'Europa, preocupats per la seva autonomia, mentre confien en els EUA com a darrera garantia de la seva seguretat. Les creixents relacions econòmiques i interpenetracions de capital a través de l'Atlàntic, la ideologia de valors compartits com democràcia, secularisme, liberalisme i drets humans, han posat en posició minoritària no només a França el moviment per una Europa independent o en oposició contra els EUA (Sarkozy i Merkel contra De Gaulle, Mitterrand i Chirac, així com Schröder respectivament). Abundant en això, hi ha impediments materials perquè aquest moviment es consolidi, quan hi ha una influència decisiva dels EUA en els afers europeus a través de l'OTAN i l'OSCE, que han explotat repetidament per fer avançar els seus particulars interessos geopolítics encara que fos a costa d'una independència política i militar major de la UE ( d'acord amb la doctrina de "dominació d'ample espectre" que inclou la prevenció de l'emergència d'un poder rival, fins i tot és aliat).
3. La UE – capitalisme metropolità i violència estructural
La Globalització neoliberal es caracteritza (a) per l'emergència de les Companyies Transnacionals (CTN), més poderoses que la majoria d'estats, que controlen fins a dos terços del comerç mundial, (b) una concentració de capital molt elevada que condueix a la constitució d'oligopolis a nivell global a pràcticament totes les branques importants de l'activitat econòmica, cadenes de distribució (Wal Mart, Carrefour, etc) des de l'aviació/indústria aeroespacial (Boeing and EADS), passant per les cadenes de distribució (Wal Mart, Carrefour, etc) i el comerç exterior (els països i l'OCDE tant com les exportacions de les economies emergents com la Xina).
Iniciat als països anglosaxons gairebé 30 anys enrere, la Globalització neoliberal és un projecte polític que ha estat adoptat pràcticament per les elits polític-econòmiques del món. A molts països del Sud, la consegüent triple estratègia de desregulació, privatització i integració del mercat mundial va ser impulsada primerament sota pressió de l’FMI i el BM (programes d'ajustament estructural; programes d'ajuda i de crèdit). Va estendre la seva influència i execució des del 1995 a través de l'Organització Mundial del Comerç, que aplica el principi de lliure circulació no només a l'intercanvi de béns, sinó també de serveis (TRIMS) i propietat intel•lectual (TRIPS). Investit amb un tribunal amb poder per aplicar sancions punitives contra els països que es desviïn, l'OMC ha servit per transformar la preeminent relació entre l'estat i el capital privat en favor del darrer, i per subordinar els interessos nacionals als de la burgesia transnacional i les exigències del mercat mundial amb la Inversió Estrangera Directa (IED) com a principal arma. Creant un camp de joc pel capital transnacional entre països amb nivells molt diferents de desenvolupament, una nova especialització dels productors i dels països i ha donat a llum una nova divisió internacional del treball. Encara que ha estat capaç de produir alts nivells de creixement del PNB durant llargs períodes, permetent a parts substancials de les classes mitjanes i altes un alt nivells d'ingrés i consum, per contra ha generat noves i encara més serioses formes de desigualtat entre països, regions i classes socials a través del món.
Estenent-se des dels països del centre, el capitalisme contemporani ha universalitzat en forma i contingut les condicions d'acumulació capitalista dels països metropolitans, reflectint un alt nivell de concentració del capital. Com a resultat, i en contrast amb les prediccions de la teoria modernitzadora de les previsions (els resultats futurs de la dominació britànica de l’Índia), es va instaurar un tipus de capitalisme específic de les perifèries del sistema mundial. Està caracteritzat per un procés perenne d'acumulació primitiva i transició basat en formacions socials heterogènies que juxtaposen permanentment per semi i plenes relacions capitalistes de producció (a l'Índia, menys del 10% al sector organitzat, una societat rural (72%), una distribució sectorial precapitalista de la força de treball: 60/12/28% amb una majoria d'autoocupats). Lligats per la subordinació formal al capital i als mecanismes de mercat, operen donant suport el sector capitalista, mentre grans parts de la població, cada cop més també al Nord, són empobrides, marginades, excloses (Sud Global). Mentre, globalment, la productivitat i la riquesa s'han incrementat molt més enllà del creixement demogràfic, el nombre de persones morint-se de gana i/o vivint a l'absoluta pobresa ha crescut en lloc de disminuir. De fet, cada dia, les víctimes de "la violència estructural" són molt més nombroses que la mortalitat produïda en temps de guerra.
La UE conjuntament amb els EUA són els més importants protagonistes de la Globalització neoliberal (són indicatius el fet que el director de l’FMI Strauss-Kahn i 1/3 dels membres de la seva direcció són europeus, així com el fet que el director de l'OMC P.Lamy, també ho sigui). Més important encara, des del 1970 -molt abans del Tractat de Lisboa- es va fer una adhesió als principis neoliberals com a pedra de toc de les polítiques d'ajuda i comercials amb els països del Tercer Món (els acords de Cotonou- sobre bon govern- amb 78 països a Àfrica, el Carib i el Pacífic). Malgrat que els concedien un accés privilegiat al mercat de l'UE, no recíproc, aquestes antigues colònies s'han mantingut pobres; i encara que són formalment independents, els privilegis els lliguen (o millor a les seves elits) econòmicament, si no políticament a la UE. Confrontats amb aquests fets, les declaracions de lideratge de la lluita pels Drets Humans al món., la seva insistència en la democràcia sonen buides, ja que les seves polítiques contradiuen el dret a la vida de milions de persones, augmenten les desigualtats social i regional, i margina la majoria de la gent, contribuint al conflicte social, a l'anòmia i eventualment a la fallida de l'Estat (desintegració d'estats).
4. La UE, una font de pau i progrés
Si la UE fos una genuïna força de pau i desenvolupament a nivell internacional, de fet hauria de sotmetre's ella mateixa a les lleis internacionals i actuar per respectar-la a tot arreu.
Com a exemple, es retrauria davant totes les intervencions unilaterals sense autorització prèvia del Consell de Seguretat, i implementaria l'article 43 de la Carta de Nacions Unides que preveu el compromís permanent de tropes (i finances) a l'ONU, una crida renovada per Boutros Ghali a la seva "Agenda per la Pau"; més encara, hauria de militar activament per la democratització de les Nacions Unides, donant més poder a l'Assemblea General, retirar el poder de veto dels membres permanents del Consell de Seguretat, i reestructurar la composició dels òrgans, esbiaixats en favor de membres de països blancs, cristians i desenvolupats.
En lloc dels típics dobles estàndard, compliria les seves obligacions de destruir les seves pròpies armes de destrucció massiva, en especial les armes nuclears, abans de perseguir una política de no proliferació d'aquestes armes que és discriminatòria (Israel vs Iran/Iraq) i amenaçar il•legalment d'acord a la Carta de Nacions Unides altres estats amb la guerra i el canvi de règim.
Reconeixeria les tres generacions de Drets Humans, la seva interdependència i universalitat, incloent els drets col•lectius de nacions i pobles per l'autodeterminació / sobirania com a precondició per a la democràcia, la pau internacional i el desenvolupament.
Tornaria a reconsiderar les demandes del Tercer Món per un Nou Ordre Econòmic Internacional, posaria la política (nacional) un altre cop al comandament i regularia els fluxos de capitals, i les operacions de les CTNs. Essent conscient que la igualtat formal entre pars desiguals cimenta la desigualtat, hauria de fer a un costat el neoliberalisme, així com l'OMC. Finalment, a la vista de la crisi ecològica mundial reexaminaria el seu model civilitzatori i a la vista de la crisi social de pobresa absoluta, atur massiu i persistent i subdesenvolupament, també el mode capitalista de producció que mira d'exportar arreu.
Internacionalment, la UE en el curt i mitjà termini es dissociaria d'una banda dels EUA, especialment en els afers militars de la seva xarxa mundial de 1.000 bases a l'estranger, i de l'altra establiria relacions amb els poders emergents, en especial amb els BRIC, i especialment Rússia (ahir expansió de l'OTAN, demà inclusió d'Ucraïna i Geòrgia; míssils a Polònia i radar a la República Txeca). Respecte a la qüestió dels recursos estratègics escassos, com els combustibles fòssils i l'aigua, que amenacen ser la principal font de conflicte, es comprometria amb una estratègia global de repartiment equitatiu, de transferència de la última tecnologia i de recerca conjunta per alternatives sostenibles.
Tot això, no obstant, implica una UE, diferent de les polítiques i els interessos de classe que dominen avui.
En conclusió: si l’ imperialisme modern es caracteritza (a) per un capitalisme globalitzat que té com a principal mode d'acumulació l'apropiació privada d'antics béns comuns (Harvey); (b) el neocolonialisme, la dominació i expropiació dels països i pobles menys desenvolupats a través dels mecanismes de mercat (sense prèvia ocupació territorial) (c) política exterior de violència, incloent violència estructural; i (c) repressió interior, la UE és un centre imperialista metropolità. Les activitats de pau són primerament dissenyades en relació als seus objectius particulars, si és necessari per mitjans armats, per tal d'assegurar accés mundial als mercats i els recursos, així com l'energia; i per instal•lar, en nom del bon govern, règims econòmics i polítics compatibles amb els propis interessos. En el nom de la democràcia i els Drets Humans, es dedueix el dret a la intervenció armada humanitària, en lloc de combatre els estats anòmics que condueixen als estats fallits, i la incidència del conflicte civil que resulta d'un capitalisme perifèric, i pel seu mode neoliberal. Aquesta UE no és una força històrica progressista; ha de ser combatuda i un altre ordre, postcapitalista, l'hauria de substituir.
Etiquetes de comentaris: 8, l'Espurna, Neoliberalisme
Publica un comentari