Luis Juberías
Consell de Redacció de L’ESPURNA
Traducció de Luís Juberías
“El capitalisme no tornarà en la mateixa forma”
L..J.-Avui tenim el privilegi de comptar a la Fundació Pere Ardiaca amb en Michael R. Krätke, un prestigiós economista i científic social de l’Institut d'Història Social d'Àmsterdam, recentment nomenat Director de l'Institut d'Estudis Avançats de la Universitat de Lancaster. Col•labora en el projecte de l'edició de les obres completes de Marx i Engels (MEGA).
Com a participant d'aquest projecte, tu ets un dels millors coneixedors dels treballs de Marx i Engels. De fet, sembla que a l'Institut Internacional d'Història Social d'Amnsterdam teniu entorn al 80% dels manuscrits originals de Marx i Engels. Amb què hauríem de quedar-nos de Marx i Engels avui?. Quina part del seu pensament és més vigent?
M.B.-Primer de tot, m'agradaria destacar que tant en Marx com l'Engels són encara autors molt desconeguts, mal llegits i tergiversats a qui s'han atribuït moltes coses que mai no van dir o escriure i mal interpretats per la falta d'accés a molts dels seus escrits, que no van ser publicats fins fa molt poc i dels quals encara queda gran part inèdita avui dia. És per fer accessible el seu llegat que és més important del que es coneix, que treballo en aquest projecte comú amb molts estudiosos de tot el món. En Marx i l’Engels també són tergiversats, no només mal interpretats, fins al dia d'avui. Deixa'm posar un exemple: Materialisme Històric o Materialisme Dialèctic, termes associats normalment amb en Marx i l’Engels. En Marx mai no va utilitzar el terme materialisme per caracteritzar els seus punts de vista, l’Engels va utilitzar el terme més tard i com a expressió simplificada, si és que van parlar alguna vegada de la concepció materialista de la Història, o simplement de la seva concepció de la Història.Bé, en segon lloc caldria esmentar en Marx com a pioner i clàssic de les ciències socials, ell va fer algunes revolucions; el Capital, l'obra mestra d’en Marx, encara que inacabada, és una combinació única d'història i teoria, i, de la mateixa manera, de teoria positiva i crítica. És al mateix temps matemàtica i dialèctica, és una anàlisi d'una gran estructura i d'un desenvolupament de llarga durada. A les ciències socials no tenim res comparat a això. La majoria de la gent veuria això com a un exemple d'una teoria molt complexa i curosament construïda, un model per a les ciències socials on tot el que normalment està separat - accció i estructura, el general i el particular, l'estàtic i la dinàmica - apareix combinat.
En tercer lloc, m'agradaria insistir en la crítica de Marx al capitalisme modern. Al subtítol del Capital de Marx es llegeix: “Una Crítica de l'Economia Política”. Crítica té diferents significats (podem dir també que en Marx intenta combinar tres tipus de crítica al seu treball): primer, suposa una crítica de les teories econòmiques, les teories dels economistes polítics i també d'alguns dels seus crítics. I, en segon lloc, la crítica radical del capitalisme modern com a un determinat sistema social i econòmic. Per últim, significa la crítica d'una determinada forma de pensar, la crítica de les "categories econòmiques" que no només ocupen els economistes sinó que dominen el pensament de cada dia i es poden trobar a tot arreu, en la ment de tothom. Això és bàsicament el que en Marx anomena "fetitxisme", una forma determinada de pensar en la què les relacions econòmiques se'ns presenten com a dominadores de les "coses socials" (com els diners) amb moviment i força pròpies. Aquesta crítica és molt propera a la nostra situació present d'una gran crisi mundial perquè aquest terme - provinent de la història religiosa – serveix per fer comprendre la manera en què els nostres caps són dominats pel món de les aparences econòmiques, i creiem en fets estranys i retorçats que veiem com a realitats econòmiques. Aquesta és una part fonamental de la crítica d’en Marx al capitalisme. També critica el capitalisme com a un sistema molt destructiu i autodestructiu, el descriu com a un sistema autoreproductiu deficient que està condemnat a produir crisis contínuament. Aquests són alguns dels principals postulats que comparteixo avui i que són part del seu llegat – la raó per la qual continua essent un clàssic de les ciències socials, encara que clarament és molt més que això.
L.J.- Quins són els principals errors d'interpretació, així com manipulacions, en l'ús del pensament de Marx durant el segle XX, comeses per l'esquerra ?
M.B.-Molt s'ha atribuït a en Marx que mai no va escriure o dir. Deixa'm començar amb un exemple de la MEGA, les obres completes d’en Marx i l’Engels (per cert, el més important projecte d'edició històric-crítica de les ciències socials en aquest moment). Hi ha alguns treballs clàssics del marxisme, com la Ideologia Alemanya, que són en realitat llibres que en Marx i l’Engels no van escriure mai, com a mínim no en la forma que van ser publicats. Les generacions de marxistes després d’en Marx, començant per en Karl Kautsky, van crear unes teories molt artificials que no tenien massa en comú amb els escrits originals dels autors, molts dels quals van deixar inacabats. L’Engels ja va veure això com un perill, que les moltes idees i projectes d’en Marx – amb el seu gran projecte d'una "crítica de la política" i "crítica de l'economia política" en el centre, serien mal interpretades i manipulades com a sistema tancat de pensament, el què certament no és. En Marx, de fet, va rebutjar i criticar tots els sistemes, en particular els sistemes "socialistes" dels seus contemporanis. Entre altres coses, en Marx no esperava un big bang o un col•lapse automàtic del capitalisme. La seva teoria del desenvolupament del capitalisme és molt més matisada. En Marx va canviar molts cops els seus punts de vista en l'estudi de la transformació de les societats modernes, de manera que no pots entendre el seu treball si no entens el seu tarannà autocrític i el desenvolupament del seu treball, el seu procés d'aprenentatge, i el confons amb un professor alemany de filosofia que exposa un "sistema" prefabricat. El que ha estat motejat com a Marxisme (o millor Marxismes) és clarament diferent a les teories originals tant d’en Marx com de l'Engels. En Marx no és l'autor de cap “isme”, ell va rebutjar tots els "sistemes", va declarar que no era "Marxista" i de segur que no hauria estat d'acord amb les posteriors formes de "Marxisme".
L.J.-Llavors, en quines parts de la seva teoria penses que hauríem d'aprofundir i en quines hauríem d'anar més enllà per fer-la útil per a la interpretació i transformació del món avui?
M.B.- Contestaré en tres passes: primer, on estava encertat Marx, segon, on s'equivocava i, tercer, on va restar silenciós o relativament silenciós. En Marx tenia raó en molts, molts assumptes. Certament tenia raó en l'anàlisi bàsica de les societats i economies modernes. Fins i tot si només ens centréssim en les moltes coses que va dir sobre el desenvolupament a llarg termini – el desenvolupament cap a una gran indústria, el desenvolupament de la fàbrica automàtica, la diferenciació del treball assalariat, la concentració i centralització del gran capital, l'augment de desigualtats socials i econòmiques, el predomini del cicle industrial de negoci, l'emergència i creixement de les finances, només per esmentar-ne algunes – s'han provat correctes d'una manera sorprenent. No hi ha altres grans pensadors del segle XIX que puguin presentar un balanç comparable. En termes de visió general i de concepcions bàsiques que s'han provat vàlides i útils per a les ciències socials, som gairebé tots "materialistes històrics" avui dia. I tots pensem que hauríem de reunificar el que s'ha perdut en el decurs del desenvolupament de les ciències socials – història i teoria, estructura i acció, el general i el particular – tot el que trobem junt al treball d’en Marx.
Hi ha alguns temes en què ell s'equivocava i hauria de ser corregit: algunes de les seves teories econòmiques són com a mínim no tan generals com ell pretenia – com, per exemple, la seva famosa "llei" de la caiguda de la taxa mitjana de guany. Algunes de les seves previsions sobre el desenvolupament de les modernes societats de classe són massa generals i incompletes, com la seva famosa "llei general" de l'acumulació que comprèn el concepte de declivi a llarg termini dels nivells salarials i dels salaris relatius.
Hi ha altres assumptes en què en Marx va estar relativament silenciós, encara que el silenci no significa sempre que estigués cec. Per exemple, mirant els problemes ecològics en què estem, en Marx no era cec en això, però no va desenvolupar una teoria de l'impacte del capitalisme modern en la natura. Ell veia la direcció general – el capitalisme com a sistema mundial condemnat a llarg termini a la destrucció de la natura com a base material de la vida social – però ell no coneixia i no va analitzar aquest procés en detall. Ell va, per contra, estudiar el procés d'industrialització de l'agricultura en el seu temps. En Marx no va estudiar el desenvolupament de les classes mitjanes en massa detall, va mantenir-se ambigu sobre el seu destí final en el capitalisme modern. Així doncs, hi ha alguns punts de la seva teoria que haurien de ser actualitzats i més desenvolupats, però ha estat un exemple de la integració de l'anàlisi econòmica i social, un exemple de ciència oberta que no és determinista en absolut, però que és capaç de tractar amb les inseguretats i impredictibilitats del futur. Tal i com ho veia, el capitalisme va venir en formes diverses i tindria futurs diversos – encara que en el llarg termini estava condemnat a crear els prerequisits bàsics per a una nova i més elevada forma de societat. En Marx era un antiutopista, va criticar els moviments socialistes dels seus dies i els seus companys socialistes, amb bones raons. Avui tenim moltes experiències amb experiments socialistes - petits i molt grans - i no podem estar callats sobre això. Pel contrari, podem i hauríem de criticar-los i aprendre d'ells, seguint l'exemple d’en Marx i fent bon ús de la nova ciència social que ell ha inventat.
L.J.- Tu ets també molt ben conegut aquí gràcies a la teva col•laboració amb la revista Sin Permiso, en ser una de les primeres persones a preveure i proposar una anàlisi rigorosa de la crisi actual. Així que ens agradaria preguntar-te sobre això. Quins canvis ha produït la financiarització? Quines són les claus d'aquesta crisi, ens les pots explicar breument?
M.B.- Bé, financiarització és una paraula que engloba molts canvis que han passat en els recents anys en el sistema capitalista mundial. Molts canvis estructurals en la distribució de rendes– primer i principalment el canvi va ser de les rendes del treball a les rendes del capital, molts canvis estructurals en les relacions entre diferents tipus o categories de capital, i, d'acord amb això, molts canvis en les relacions entre el que en Marx ja havia anomenat en el seu dia acumulació monetària, acumulació real més acumulació fictícia (acumulació de capital fictici). Té també a veure amb el canvi al món del crèdit, amb la involucració de la classe treballadora normal en el sistema creditici i de deute – l'augment del treballador "endeutat" a l'Oest que només sembla que és "benestant", però que realment està subjugat al capital financer. I, òbviament, té molt a veure amb el desenvolupament d'una xarxa de mercats financers internacionals i el terrible creixement d'aquests mercats, amb l'ascens d'una nova forma de capital financer (molt diferent de la forma que en Rudolf Hilferding va analitzar abans de la I Guerra Mundial).
Pel que fa a la present crisi, s'hauria de destacar que és la primera crisi financera internacional. Les moltes precedents eren locals o regionals. Aquesta és una crisi que afecta els principals mercats financers del món, i totes les economies importants incloses les economies emergents i les del tercer món – més o menys al mateix temps. Poques vegades ha ocorregut a la història del capitalisme que les majors potències industrials i exportadores estesin en crisi al mateix temps. Aquesta crisi internacional ha començat als EUA, ha pres immenses proporcions a causa de l'expansió mundial del sistema de crèdit i del gran palanquejament del crèdit dels bancs d'inversió en particular. Això va ser produït per una bombolla més gran que es va formar després de la crisi asiàtica del 1997/98 i la crisi de les punt com, així com per institucions com els hedge funds i els fons de renda variable. S'ha de començar per aquí si es vol analitzar el desenvolupament de la present crisi. Té molt a veure amb les famoses innovacions financeres i els nous instruments, un nou tipus de derivats que han estat desenvolupats en els darrers anys, els "productes financers estructurats" (també coneguts com a "sopa de lletres" a l'argot financer, perquè n'hi ha molts i s'indiquen normalment amb abreviacions de tres lletres). Bàsicament, això significa que es pot convertir qualsevol tipus de préstec, qualsevol tipus de crèdit en un producte comerciable que es pot vendre i revendre en un pròsper mercat i guanyar d'aquestes transaccions. Es poden empaquetar junts diferents tipus de préstecs, per exemple hipoteques de molt diferents qualitats, i vendre i revendre un nou, artificial i fictici producte a un preu completament fictici. Mentre el mercat sigui pròsper i els preus de mercat d'aquests derivats creixin, la majoria dels participants poden obtenir benefici fàcilment – només venent, comprant i revenent aquests papers. Sempre que un banc concedeix un préstec, fins i tot d’un d'alt risc, podrà transformar-lo i vendre'l sota les condicions del sistema de mercats financers que ha emergit en els darrers anys. Això significa, per suposat, que els bancs, fins i tot els molt normals i antiquats bancs de depòsits, fins i tot els fons públics i els bancs de préstec, començarien a assumir més i més riscs, atorgant més i més préstecs del que havien fet mai abans. Tots els actors dels mercats financers es van convertir en especuladors, estenent l'especulació a totes les transaccions financeres.
L.J.- Podem dir que aquesta crisi pot portar la fi de l'unilateralisme i l'hegemonia dels EUA i del dòlar com a divisa internacional de canvi. Podem esperar a curt o mig termini un món més multipolar? I una major tendència a la divergència entre el desenvolupament de diversos models de capitalisme?
M.B.- Hauríem d’adonar-nos que probablement no hem arribat ni tan sols a meitat de camí, encara estem al començament de la gran crisi mundial que s'està desenvolupant. És difícil de dir quin serà el resultat. Una cosa és certa, el capitalisme com el vam conèixer no tornarà en la mateixa forma i aparença. Hi ha molts conflictes latents i alguns d'ells estan esclatant just ara. Els estats de diferents parts del món han tornat a l'escena amb força prenent mesures en una dimensió sense precedents. Hem vist les mesures de "nacionalització" més importants des de finals de la II Guerra Mundial. En una economia altament competitiva els estats i les regions són rivals, no cooperen fàcilment, al contrari. Veurem probablement a mig termini - els propers 20 anys- un canvi de centre de gravetat de l'economia mundial fora dels EUA, encara que sembla que la crisi mundial és un punt d'inflexió per a l'ascens de les anomenades "economies emergents" (els BRIC - Brasil, Rússia, L’Índia, La Xina- al capdavant). Els EUA com a model de capitalisme desenvolupat, de capitalisme de mercat financer, ha perdut la seva credibilitat i està perdent legitimitat i impacte a la resta del món. El capitalime a l'estil dels EUA ja no és més el model indisputat i sense rival per a la resta del món. El sistema de creences del Neoliberalisme s'ha esmicolat.
Si el dòlar americà perdrà completament la seva posició com a divisa mundial, si l'actual estàndar basat en el dòlar serà reemplaçat per un altre estàndard, per exemple un estàndar Euro, és difícil de dir. Crec que serà, en tot cas, seriosament debilitat i que pot ser forçat a deixar pas a un altre sistema monetari internacional. En aquest moment no sembla que la cosa vagi per aquí, perquè la volatilitat internacional de capital financer i especulatiu canvia de destins tot el temps, però el dòlar americà encara és vist com un refugi segur i els bons del Tresor dels EUA encara són benvinguts arreu del món financer. En aquest moment, els capitals s'estan retirant a gran escala dels països emergents i del tercer món i essent transferits als EUA. A nivell mundial, el capital està buscant refugi en el deute dels estats, mentre els deutes públics estan elevant-se a causa de les accions de rescat preses per governs intervencionistes arreu. Això no continuarà per sempre, o sigui que tard o d'hora veurem una reacció contra el dòlar. Simplement perquè el dòlar és la divisa de l'economia més endeutada del món i un dels seus principals instruments és anar incrementant dèficit i deute. El règim del dòlar bascula sobre el deute públic dels EUA. La totalitat del sistema econòmic i financer mundial és completament depenent del sempre creixent deute públic dels EUA. A llarg termini no és sostenible. Veurem una guerra de divises que ja ha començat entre el dòlar i els seus rivals, i els rivals del dòlar són més forts que, posem, fa 10 anys.
L.J.- Seran les mesures adoptades pels estats capaces de proporcionar una solució?Són suficients els rescats financers i les mesures per limitar l'"excessiva" financiarització, els paradisos fiscals o els hedge funds?
M.B.- Fins ara les mesures dels estats són convencionals encara que hagin anat molt més enllà del que hauríem esperat recentment, incloses les nacionalitzacions o seminacionalitzacions dels grans bancs. El que estan fent els estats en aquest moment és inevitable. Han de fer alguna cosa, inclosa l'acció conjunta dels més importants bancs centrals en el món, per evitar una fallida del sistema financer nacional i mundial. Havien de superar el problema creditici que els bancs no podien superar i no superarien. Això, per suposat, no significa que cada banc o gran corporació en dificultats pot ser o ha de ser rescatada. La qüestió és que això només suavitzarà la situació, però no presenta cap solució.
Encara es poden fer moltes coses, incloent mesures simples i radicals com, per exemple, la restricció dels hedge funds o la prohibició de determinades transaccions altament especulatives i/o productes ficticis. La venda al descobert, una vella pràctica als mercats financers, ja ha estat restringida o prohibida per diversos governs. En aquest moment sembla que els governs estiguin pensant seriosament a desempallegar-se de la munió de centres bancaris offshore i refugis fiscals que ells mateixos han creat en el seu deliri competitiu. Si això passa, fins i tot si es grava un impost a les transaccions econòmiques internacionals, no canviarà el present sistema de capitalisme financer, però pot suavitzar-lo. O sigui que podem imaginar moltes mesures, mesures reformistes encara, que vagin molt més enllà que res del que hem vist fins avui.
No oblidem que els estats han intervingut a una escala i a un nivell que no havíem imaginat possible uns pocs mesos enrere. Gairebé una desena part del producte social mundial ha estat mobilitzat en accions de rescat durant els darrers mesos i no només als EUA, sinó també a Europa i altres parts del món, incloent la Xina. Així doncs, veurem accions sostingudes dels governs i els bancs centrals en els propers mesos, però fins ara cap d'aquests governs ha pres cap mesura radical. La batalla es dóna en qui assumeix el cost de la crisi, en voler-se carregar la inevitable devaluació d’enormes quantitats de capital fictici arreu del món sobre les esquenes d'altres, en especial dels treballadors del món. Aquí és on l'esquerra entra en joc, particularment a Europa. Aquesta crisi ha demostrat com a mínim que els tractats de Maastricht i Lisboa són un obstacle artificial al tipus de cooperació internacional que necessitem– en particular a la Unió Europea, que és, després de tot, la regió econòmica més integrada del món. Ara o mai. És el moment per a una reforma radical en la forma en què és dirigida la Unió Europea.
L.J.- Una crisi sempre és una catàstrofe, però també proporciona una oportunitat. S'ha dit que és una oportunitat per a l'esquerra. Has afirmat a un dels teus articles que "l'esquerra necessita fer una crítica radical del capitalisme, una crítica a la que no està acostumada". És possible deixar enrere el dilema entre la crítica estèril i el possibilisme extrem? Quines propostes hauria de fer l'esquerra per intervenir i prendre la iniciativa?
M.B.- Primer, penso que l'oportunitat que la crisi ha creat per a l'esquerra anticapitalista és excepcional. Per primer cop en més de vint anys, hi ha un espai obert per a tota mena de crítica del sistema econòmic i social. L'esquerra mateixa es troba en una posició de fortalesa i dificultat al mateix temps perquè tothom espera molt. Els anticapitalistes de tota mena estan ara amunt i són populars, però poden treballar en direccions polítiques diferents. Poden també enfortir la dreta com ho han fet ja abans. El que podem fer en aquest moment és reclamar allò públic, reclamar un espai social que ha estat deteriorat i gairebé perdut. Hem de posar de relleu el que està en joc: els mercats, els diners, els crèdits i els bancs també són bens públics, haurien de ser tractats com a tals, haurien de ser regulats i transformats d'acord amb una sèrie de reformes econòmiques radicals. Podríem fins i tot pensar en un altre grapat d'idees escandaloses que ara trobarien audiència com la "democratització" de l'economia, la "socialització" dels mercats. Necessitem divulgar i desenvolupar propostes que ja tenim, com per exemple les que venen dels economistes d'esquerres que treballen conjuntament en el Euro- Memorandum-Group (www.memo-europe.uni-bremen.de/euromemo/indexmem.htm). Hem de mostrar que és possible posar l'economia sota control públic en lloc de que sigui dominada per les "lleis de ferro" de l'economia capitalista desenfrenada. Haurem d'implementar canvis radicals i quelcom semblant ha passat durant les grans crisis en el passat. L'acció de reforma radical és possible en aquestes cruïlles temporals però, en aquest moment, no esperaria una revolució. Això sempre és possible i pot ser desencadenada per una sèrie de reformes radicals. Mai hem tingut una situació tan favorable per aquesta tasca des del 1968.
O sigui que penses que els treballadors pagaran els ajustaments que la crisi requereix si no es fa res en la direcció que has indicat?
En aquests moments això és el que està passant realment. La classe treballadora ha pagat ja la part més important del preu dels ajustaments que han portat a tota aquesta situació. Han patit els importants canvis en la distribució de la renda, incloent els canvis en la càrrega impositiva a partir de diverses "reformes fiscals", han patit l'anomenada "flexibilització" dels mercats de treball i la de les limitacions dels estats de benestar en els temps propers. En aquest moment, la tècnica estàndard és rescatar bancs i altres institucions financeres, que és duta a terme a gran escala amb diner públic provinent d'impostos. El que gairebé tots els economistes esperen ara és una intervenció més gran i si és possible conjunta dels més importants països capitalistes per evitar una gran i duradora depressió. Si els governs fan això, això inevitablement significa que el deute públic s'incrementarà. Japó ens dóna un bon exemple: per tal de superar la seva crisi bancària de llarga durada, els governs japonesos han elevat el nivell del deute públic fins a al sorprenent nivell de deute públic del 180% del PIB. Els EUA, i fins i tot la Xina, van ara en la mateixa direcció. Per desfer-se d'aquestes muntanyes de deute, hauran d'imposar tot tipus de polítiques d'austeritat, polítiques impositives sobre la gran majoria de la població, que és encara la classe treballadora.
Amb els sistemes impositius tal i com existeixen als grans països capitalistes, la classe treballadora, que forma la majoria de contribuents, haurà de pagar una altra vegada el compte de la lluita contra la depressió. L’única alternativa seria esperar i veure la depressió en totes les seves conseqüències. El govern i el banc central dels EUA han demostrat quelcom d'això només fa uns mesos- el setembre del 2008. Van intentar un experiment: van deixar Lehman's Brothers, un dels bancs d'inversió més grans de Wall Street, fer fallida, perquè esperaven que això no tindria grans repercussions i seria una bona lliçó per a la resta del món. Es van equivocar i els efectes de la caiguda de Lehman's Brothers van ser enormes i van poder ser sentides arreu del món financer. El govern del EUA ha corregit i ha evitat més fallides a gran escala de grans bancs des de llavors - perquè tenen por de les conseqüències que va tenir això no només en un país, sinó en molts països alhora.
Per últim, volíem parlar amb tu sobre la Globalització. És clar que la Globalització neoliberal ha augmentat les diferències dins dels països, així com entre ells, però també ha incrementat les forces productives. Hauríem de lluitar contra la Globalització o és quelcom de positiu que hauríem de conservar?.
Bé, hi ha una gran diferència entre aquesta crisi i la Gran Depressió del anys 1930. Ara estem fent aquesta comparança constantment, i per bons motius. La Gran Depressió dels anys 1930 va significar el final de la globalització, tal i com era en aquell temps, el col•lapse del mercat mundial, del comerç mundial, el ressorgiment d'una forma molt dura de proteccionisme, i fins i tot la caiguda i desmantellament del sistema monetari internacional. Tothom pensa, i la majoria de la gent hi està d'acord, que el desmantellament de l'economia mundial no hauria de tornar a passar. En relació a la crisi que tenim, i la crisi que tindrem, perquè encara no s'ha desplegat en l'economia real dels grans països exportadors i tecnològicament avançats, ens trobem amb la realitat que ja no hi ha solució en el marc nacional. Tenim, per tant, una oportunitat única a Europa, i, fins a cert punt tenim la possibilitat d'actuar a una major escala transnacional, amb l’únic obstacle de les creences neoliberals de les elits i les regulacions neoliberals que ens han imposat els últims anys. Com va veure en Marx, el desenvolupament d'una economia mundial, la integració de molta gent, regions, tribus i nacions en una sola economia i societat mundial és un gran pas endavant que reconeixeríem com a progrés si poguéssim canviar les injustes i explotadores estructures que hi ha enquistades. El que els xinesos han aconseguit en les darreres dècades és molt destacable, una enorme millora per a la població dels seus països. Ara es veuen davant les conseqüències del seu "camí capitalista al mercat socialista" i, potser, forçats a repensar on volen arribar al final. No tenim motius per tornar enrera. Al contrari, hauríem d'utilitzar l'apertura relativa de l'economia mundial per cooperar de manera justa a nivell mundial. Aquesta és una possibilitat mentre les forces del capital estan desorganitzades i han estat debilitades fortament pel que és probablement la darrera crisi del capitalisme.
Consell de Redacció de L’ESPURNA
Traducció de Luís Juberías
“El capitalisme no tornarà en la mateixa forma”
L..J.-Avui tenim el privilegi de comptar a la Fundació Pere Ardiaca amb en Michael R. Krätke, un prestigiós economista i científic social de l’Institut d'Història Social d'Àmsterdam, recentment nomenat Director de l'Institut d'Estudis Avançats de la Universitat de Lancaster. Col•labora en el projecte de l'edició de les obres completes de Marx i Engels (MEGA).
Com a participant d'aquest projecte, tu ets un dels millors coneixedors dels treballs de Marx i Engels. De fet, sembla que a l'Institut Internacional d'Història Social d'Amnsterdam teniu entorn al 80% dels manuscrits originals de Marx i Engels. Amb què hauríem de quedar-nos de Marx i Engels avui?. Quina part del seu pensament és més vigent?
M.B.-Primer de tot, m'agradaria destacar que tant en Marx com l'Engels són encara autors molt desconeguts, mal llegits i tergiversats a qui s'han atribuït moltes coses que mai no van dir o escriure i mal interpretats per la falta d'accés a molts dels seus escrits, que no van ser publicats fins fa molt poc i dels quals encara queda gran part inèdita avui dia. És per fer accessible el seu llegat que és més important del que es coneix, que treballo en aquest projecte comú amb molts estudiosos de tot el món. En Marx i l’Engels també són tergiversats, no només mal interpretats, fins al dia d'avui. Deixa'm posar un exemple: Materialisme Històric o Materialisme Dialèctic, termes associats normalment amb en Marx i l’Engels. En Marx mai no va utilitzar el terme materialisme per caracteritzar els seus punts de vista, l’Engels va utilitzar el terme més tard i com a expressió simplificada, si és que van parlar alguna vegada de la concepció materialista de la Història, o simplement de la seva concepció de la Història.Bé, en segon lloc caldria esmentar en Marx com a pioner i clàssic de les ciències socials, ell va fer algunes revolucions; el Capital, l'obra mestra d’en Marx, encara que inacabada, és una combinació única d'història i teoria, i, de la mateixa manera, de teoria positiva i crítica. És al mateix temps matemàtica i dialèctica, és una anàlisi d'una gran estructura i d'un desenvolupament de llarga durada. A les ciències socials no tenim res comparat a això. La majoria de la gent veuria això com a un exemple d'una teoria molt complexa i curosament construïda, un model per a les ciències socials on tot el que normalment està separat - accció i estructura, el general i el particular, l'estàtic i la dinàmica - apareix combinat.
En tercer lloc, m'agradaria insistir en la crítica de Marx al capitalisme modern. Al subtítol del Capital de Marx es llegeix: “Una Crítica de l'Economia Política”. Crítica té diferents significats (podem dir també que en Marx intenta combinar tres tipus de crítica al seu treball): primer, suposa una crítica de les teories econòmiques, les teories dels economistes polítics i també d'alguns dels seus crítics. I, en segon lloc, la crítica radical del capitalisme modern com a un determinat sistema social i econòmic. Per últim, significa la crítica d'una determinada forma de pensar, la crítica de les "categories econòmiques" que no només ocupen els economistes sinó que dominen el pensament de cada dia i es poden trobar a tot arreu, en la ment de tothom. Això és bàsicament el que en Marx anomena "fetitxisme", una forma determinada de pensar en la què les relacions econòmiques se'ns presenten com a dominadores de les "coses socials" (com els diners) amb moviment i força pròpies. Aquesta crítica és molt propera a la nostra situació present d'una gran crisi mundial perquè aquest terme - provinent de la història religiosa – serveix per fer comprendre la manera en què els nostres caps són dominats pel món de les aparences econòmiques, i creiem en fets estranys i retorçats que veiem com a realitats econòmiques. Aquesta és una part fonamental de la crítica d’en Marx al capitalisme. També critica el capitalisme com a un sistema molt destructiu i autodestructiu, el descriu com a un sistema autoreproductiu deficient que està condemnat a produir crisis contínuament. Aquests són alguns dels principals postulats que comparteixo avui i que són part del seu llegat – la raó per la qual continua essent un clàssic de les ciències socials, encara que clarament és molt més que això.
L.J.- Quins són els principals errors d'interpretació, així com manipulacions, en l'ús del pensament de Marx durant el segle XX, comeses per l'esquerra ?
M.B.-Molt s'ha atribuït a en Marx que mai no va escriure o dir. Deixa'm començar amb un exemple de la MEGA, les obres completes d’en Marx i l’Engels (per cert, el més important projecte d'edició històric-crítica de les ciències socials en aquest moment). Hi ha alguns treballs clàssics del marxisme, com la Ideologia Alemanya, que són en realitat llibres que en Marx i l’Engels no van escriure mai, com a mínim no en la forma que van ser publicats. Les generacions de marxistes després d’en Marx, començant per en Karl Kautsky, van crear unes teories molt artificials que no tenien massa en comú amb els escrits originals dels autors, molts dels quals van deixar inacabats. L’Engels ja va veure això com un perill, que les moltes idees i projectes d’en Marx – amb el seu gran projecte d'una "crítica de la política" i "crítica de l'economia política" en el centre, serien mal interpretades i manipulades com a sistema tancat de pensament, el què certament no és. En Marx, de fet, va rebutjar i criticar tots els sistemes, en particular els sistemes "socialistes" dels seus contemporanis. Entre altres coses, en Marx no esperava un big bang o un col•lapse automàtic del capitalisme. La seva teoria del desenvolupament del capitalisme és molt més matisada. En Marx va canviar molts cops els seus punts de vista en l'estudi de la transformació de les societats modernes, de manera que no pots entendre el seu treball si no entens el seu tarannà autocrític i el desenvolupament del seu treball, el seu procés d'aprenentatge, i el confons amb un professor alemany de filosofia que exposa un "sistema" prefabricat. El que ha estat motejat com a Marxisme (o millor Marxismes) és clarament diferent a les teories originals tant d’en Marx com de l'Engels. En Marx no és l'autor de cap “isme”, ell va rebutjar tots els "sistemes", va declarar que no era "Marxista" i de segur que no hauria estat d'acord amb les posteriors formes de "Marxisme".
L.J.-Llavors, en quines parts de la seva teoria penses que hauríem d'aprofundir i en quines hauríem d'anar més enllà per fer-la útil per a la interpretació i transformació del món avui?
M.B.- Contestaré en tres passes: primer, on estava encertat Marx, segon, on s'equivocava i, tercer, on va restar silenciós o relativament silenciós. En Marx tenia raó en molts, molts assumptes. Certament tenia raó en l'anàlisi bàsica de les societats i economies modernes. Fins i tot si només ens centréssim en les moltes coses que va dir sobre el desenvolupament a llarg termini – el desenvolupament cap a una gran indústria, el desenvolupament de la fàbrica automàtica, la diferenciació del treball assalariat, la concentració i centralització del gran capital, l'augment de desigualtats socials i econòmiques, el predomini del cicle industrial de negoci, l'emergència i creixement de les finances, només per esmentar-ne algunes – s'han provat correctes d'una manera sorprenent. No hi ha altres grans pensadors del segle XIX que puguin presentar un balanç comparable. En termes de visió general i de concepcions bàsiques que s'han provat vàlides i útils per a les ciències socials, som gairebé tots "materialistes històrics" avui dia. I tots pensem que hauríem de reunificar el que s'ha perdut en el decurs del desenvolupament de les ciències socials – història i teoria, estructura i acció, el general i el particular – tot el que trobem junt al treball d’en Marx.
Hi ha alguns temes en què ell s'equivocava i hauria de ser corregit: algunes de les seves teories econòmiques són com a mínim no tan generals com ell pretenia – com, per exemple, la seva famosa "llei" de la caiguda de la taxa mitjana de guany. Algunes de les seves previsions sobre el desenvolupament de les modernes societats de classe són massa generals i incompletes, com la seva famosa "llei general" de l'acumulació que comprèn el concepte de declivi a llarg termini dels nivells salarials i dels salaris relatius.
Hi ha altres assumptes en què en Marx va estar relativament silenciós, encara que el silenci no significa sempre que estigués cec. Per exemple, mirant els problemes ecològics en què estem, en Marx no era cec en això, però no va desenvolupar una teoria de l'impacte del capitalisme modern en la natura. Ell veia la direcció general – el capitalisme com a sistema mundial condemnat a llarg termini a la destrucció de la natura com a base material de la vida social – però ell no coneixia i no va analitzar aquest procés en detall. Ell va, per contra, estudiar el procés d'industrialització de l'agricultura en el seu temps. En Marx no va estudiar el desenvolupament de les classes mitjanes en massa detall, va mantenir-se ambigu sobre el seu destí final en el capitalisme modern. Així doncs, hi ha alguns punts de la seva teoria que haurien de ser actualitzats i més desenvolupats, però ha estat un exemple de la integració de l'anàlisi econòmica i social, un exemple de ciència oberta que no és determinista en absolut, però que és capaç de tractar amb les inseguretats i impredictibilitats del futur. Tal i com ho veia, el capitalisme va venir en formes diverses i tindria futurs diversos – encara que en el llarg termini estava condemnat a crear els prerequisits bàsics per a una nova i més elevada forma de societat. En Marx era un antiutopista, va criticar els moviments socialistes dels seus dies i els seus companys socialistes, amb bones raons. Avui tenim moltes experiències amb experiments socialistes - petits i molt grans - i no podem estar callats sobre això. Pel contrari, podem i hauríem de criticar-los i aprendre d'ells, seguint l'exemple d’en Marx i fent bon ús de la nova ciència social que ell ha inventat.
L.J.- Tu ets també molt ben conegut aquí gràcies a la teva col•laboració amb la revista Sin Permiso, en ser una de les primeres persones a preveure i proposar una anàlisi rigorosa de la crisi actual. Així que ens agradaria preguntar-te sobre això. Quins canvis ha produït la financiarització? Quines són les claus d'aquesta crisi, ens les pots explicar breument?
M.B.- Bé, financiarització és una paraula que engloba molts canvis que han passat en els recents anys en el sistema capitalista mundial. Molts canvis estructurals en la distribució de rendes– primer i principalment el canvi va ser de les rendes del treball a les rendes del capital, molts canvis estructurals en les relacions entre diferents tipus o categories de capital, i, d'acord amb això, molts canvis en les relacions entre el que en Marx ja havia anomenat en el seu dia acumulació monetària, acumulació real més acumulació fictícia (acumulació de capital fictici). Té també a veure amb el canvi al món del crèdit, amb la involucració de la classe treballadora normal en el sistema creditici i de deute – l'augment del treballador "endeutat" a l'Oest que només sembla que és "benestant", però que realment està subjugat al capital financer. I, òbviament, té molt a veure amb el desenvolupament d'una xarxa de mercats financers internacionals i el terrible creixement d'aquests mercats, amb l'ascens d'una nova forma de capital financer (molt diferent de la forma que en Rudolf Hilferding va analitzar abans de la I Guerra Mundial).
Pel que fa a la present crisi, s'hauria de destacar que és la primera crisi financera internacional. Les moltes precedents eren locals o regionals. Aquesta és una crisi que afecta els principals mercats financers del món, i totes les economies importants incloses les economies emergents i les del tercer món – més o menys al mateix temps. Poques vegades ha ocorregut a la història del capitalisme que les majors potències industrials i exportadores estesin en crisi al mateix temps. Aquesta crisi internacional ha començat als EUA, ha pres immenses proporcions a causa de l'expansió mundial del sistema de crèdit i del gran palanquejament del crèdit dels bancs d'inversió en particular. Això va ser produït per una bombolla més gran que es va formar després de la crisi asiàtica del 1997/98 i la crisi de les punt com, així com per institucions com els hedge funds i els fons de renda variable. S'ha de començar per aquí si es vol analitzar el desenvolupament de la present crisi. Té molt a veure amb les famoses innovacions financeres i els nous instruments, un nou tipus de derivats que han estat desenvolupats en els darrers anys, els "productes financers estructurats" (també coneguts com a "sopa de lletres" a l'argot financer, perquè n'hi ha molts i s'indiquen normalment amb abreviacions de tres lletres). Bàsicament, això significa que es pot convertir qualsevol tipus de préstec, qualsevol tipus de crèdit en un producte comerciable que es pot vendre i revendre en un pròsper mercat i guanyar d'aquestes transaccions. Es poden empaquetar junts diferents tipus de préstecs, per exemple hipoteques de molt diferents qualitats, i vendre i revendre un nou, artificial i fictici producte a un preu completament fictici. Mentre el mercat sigui pròsper i els preus de mercat d'aquests derivats creixin, la majoria dels participants poden obtenir benefici fàcilment – només venent, comprant i revenent aquests papers. Sempre que un banc concedeix un préstec, fins i tot d’un d'alt risc, podrà transformar-lo i vendre'l sota les condicions del sistema de mercats financers que ha emergit en els darrers anys. Això significa, per suposat, que els bancs, fins i tot els molt normals i antiquats bancs de depòsits, fins i tot els fons públics i els bancs de préstec, començarien a assumir més i més riscs, atorgant més i més préstecs del que havien fet mai abans. Tots els actors dels mercats financers es van convertir en especuladors, estenent l'especulació a totes les transaccions financeres.
L.J.- Podem dir que aquesta crisi pot portar la fi de l'unilateralisme i l'hegemonia dels EUA i del dòlar com a divisa internacional de canvi. Podem esperar a curt o mig termini un món més multipolar? I una major tendència a la divergència entre el desenvolupament de diversos models de capitalisme?
M.B.- Hauríem d’adonar-nos que probablement no hem arribat ni tan sols a meitat de camí, encara estem al començament de la gran crisi mundial que s'està desenvolupant. És difícil de dir quin serà el resultat. Una cosa és certa, el capitalisme com el vam conèixer no tornarà en la mateixa forma i aparença. Hi ha molts conflictes latents i alguns d'ells estan esclatant just ara. Els estats de diferents parts del món han tornat a l'escena amb força prenent mesures en una dimensió sense precedents. Hem vist les mesures de "nacionalització" més importants des de finals de la II Guerra Mundial. En una economia altament competitiva els estats i les regions són rivals, no cooperen fàcilment, al contrari. Veurem probablement a mig termini - els propers 20 anys- un canvi de centre de gravetat de l'economia mundial fora dels EUA, encara que sembla que la crisi mundial és un punt d'inflexió per a l'ascens de les anomenades "economies emergents" (els BRIC - Brasil, Rússia, L’Índia, La Xina- al capdavant). Els EUA com a model de capitalisme desenvolupat, de capitalisme de mercat financer, ha perdut la seva credibilitat i està perdent legitimitat i impacte a la resta del món. El capitalime a l'estil dels EUA ja no és més el model indisputat i sense rival per a la resta del món. El sistema de creences del Neoliberalisme s'ha esmicolat.
Si el dòlar americà perdrà completament la seva posició com a divisa mundial, si l'actual estàndar basat en el dòlar serà reemplaçat per un altre estàndard, per exemple un estàndar Euro, és difícil de dir. Crec que serà, en tot cas, seriosament debilitat i que pot ser forçat a deixar pas a un altre sistema monetari internacional. En aquest moment no sembla que la cosa vagi per aquí, perquè la volatilitat internacional de capital financer i especulatiu canvia de destins tot el temps, però el dòlar americà encara és vist com un refugi segur i els bons del Tresor dels EUA encara són benvinguts arreu del món financer. En aquest moment, els capitals s'estan retirant a gran escala dels països emergents i del tercer món i essent transferits als EUA. A nivell mundial, el capital està buscant refugi en el deute dels estats, mentre els deutes públics estan elevant-se a causa de les accions de rescat preses per governs intervencionistes arreu. Això no continuarà per sempre, o sigui que tard o d'hora veurem una reacció contra el dòlar. Simplement perquè el dòlar és la divisa de l'economia més endeutada del món i un dels seus principals instruments és anar incrementant dèficit i deute. El règim del dòlar bascula sobre el deute públic dels EUA. La totalitat del sistema econòmic i financer mundial és completament depenent del sempre creixent deute públic dels EUA. A llarg termini no és sostenible. Veurem una guerra de divises que ja ha començat entre el dòlar i els seus rivals, i els rivals del dòlar són més forts que, posem, fa 10 anys.
L.J.- Seran les mesures adoptades pels estats capaces de proporcionar una solució?Són suficients els rescats financers i les mesures per limitar l'"excessiva" financiarització, els paradisos fiscals o els hedge funds?
M.B.- Fins ara les mesures dels estats són convencionals encara que hagin anat molt més enllà del que hauríem esperat recentment, incloses les nacionalitzacions o seminacionalitzacions dels grans bancs. El que estan fent els estats en aquest moment és inevitable. Han de fer alguna cosa, inclosa l'acció conjunta dels més importants bancs centrals en el món, per evitar una fallida del sistema financer nacional i mundial. Havien de superar el problema creditici que els bancs no podien superar i no superarien. Això, per suposat, no significa que cada banc o gran corporació en dificultats pot ser o ha de ser rescatada. La qüestió és que això només suavitzarà la situació, però no presenta cap solució.
Encara es poden fer moltes coses, incloent mesures simples i radicals com, per exemple, la restricció dels hedge funds o la prohibició de determinades transaccions altament especulatives i/o productes ficticis. La venda al descobert, una vella pràctica als mercats financers, ja ha estat restringida o prohibida per diversos governs. En aquest moment sembla que els governs estiguin pensant seriosament a desempallegar-se de la munió de centres bancaris offshore i refugis fiscals que ells mateixos han creat en el seu deliri competitiu. Si això passa, fins i tot si es grava un impost a les transaccions econòmiques internacionals, no canviarà el present sistema de capitalisme financer, però pot suavitzar-lo. O sigui que podem imaginar moltes mesures, mesures reformistes encara, que vagin molt més enllà que res del que hem vist fins avui.
No oblidem que els estats han intervingut a una escala i a un nivell que no havíem imaginat possible uns pocs mesos enrere. Gairebé una desena part del producte social mundial ha estat mobilitzat en accions de rescat durant els darrers mesos i no només als EUA, sinó també a Europa i altres parts del món, incloent la Xina. Així doncs, veurem accions sostingudes dels governs i els bancs centrals en els propers mesos, però fins ara cap d'aquests governs ha pres cap mesura radical. La batalla es dóna en qui assumeix el cost de la crisi, en voler-se carregar la inevitable devaluació d’enormes quantitats de capital fictici arreu del món sobre les esquenes d'altres, en especial dels treballadors del món. Aquí és on l'esquerra entra en joc, particularment a Europa. Aquesta crisi ha demostrat com a mínim que els tractats de Maastricht i Lisboa són un obstacle artificial al tipus de cooperació internacional que necessitem– en particular a la Unió Europea, que és, després de tot, la regió econòmica més integrada del món. Ara o mai. És el moment per a una reforma radical en la forma en què és dirigida la Unió Europea.
L.J.- Una crisi sempre és una catàstrofe, però també proporciona una oportunitat. S'ha dit que és una oportunitat per a l'esquerra. Has afirmat a un dels teus articles que "l'esquerra necessita fer una crítica radical del capitalisme, una crítica a la que no està acostumada". És possible deixar enrere el dilema entre la crítica estèril i el possibilisme extrem? Quines propostes hauria de fer l'esquerra per intervenir i prendre la iniciativa?
M.B.- Primer, penso que l'oportunitat que la crisi ha creat per a l'esquerra anticapitalista és excepcional. Per primer cop en més de vint anys, hi ha un espai obert per a tota mena de crítica del sistema econòmic i social. L'esquerra mateixa es troba en una posició de fortalesa i dificultat al mateix temps perquè tothom espera molt. Els anticapitalistes de tota mena estan ara amunt i són populars, però poden treballar en direccions polítiques diferents. Poden també enfortir la dreta com ho han fet ja abans. El que podem fer en aquest moment és reclamar allò públic, reclamar un espai social que ha estat deteriorat i gairebé perdut. Hem de posar de relleu el que està en joc: els mercats, els diners, els crèdits i els bancs també són bens públics, haurien de ser tractats com a tals, haurien de ser regulats i transformats d'acord amb una sèrie de reformes econòmiques radicals. Podríem fins i tot pensar en un altre grapat d'idees escandaloses que ara trobarien audiència com la "democratització" de l'economia, la "socialització" dels mercats. Necessitem divulgar i desenvolupar propostes que ja tenim, com per exemple les que venen dels economistes d'esquerres que treballen conjuntament en el Euro- Memorandum-Group (www.memo-europe.uni-bremen.de/euromemo/indexmem.htm). Hem de mostrar que és possible posar l'economia sota control públic en lloc de que sigui dominada per les "lleis de ferro" de l'economia capitalista desenfrenada. Haurem d'implementar canvis radicals i quelcom semblant ha passat durant les grans crisis en el passat. L'acció de reforma radical és possible en aquestes cruïlles temporals però, en aquest moment, no esperaria una revolució. Això sempre és possible i pot ser desencadenada per una sèrie de reformes radicals. Mai hem tingut una situació tan favorable per aquesta tasca des del 1968.
O sigui que penses que els treballadors pagaran els ajustaments que la crisi requereix si no es fa res en la direcció que has indicat?
En aquests moments això és el que està passant realment. La classe treballadora ha pagat ja la part més important del preu dels ajustaments que han portat a tota aquesta situació. Han patit els importants canvis en la distribució de la renda, incloent els canvis en la càrrega impositiva a partir de diverses "reformes fiscals", han patit l'anomenada "flexibilització" dels mercats de treball i la de les limitacions dels estats de benestar en els temps propers. En aquest moment, la tècnica estàndard és rescatar bancs i altres institucions financeres, que és duta a terme a gran escala amb diner públic provinent d'impostos. El que gairebé tots els economistes esperen ara és una intervenció més gran i si és possible conjunta dels més importants països capitalistes per evitar una gran i duradora depressió. Si els governs fan això, això inevitablement significa que el deute públic s'incrementarà. Japó ens dóna un bon exemple: per tal de superar la seva crisi bancària de llarga durada, els governs japonesos han elevat el nivell del deute públic fins a al sorprenent nivell de deute públic del 180% del PIB. Els EUA, i fins i tot la Xina, van ara en la mateixa direcció. Per desfer-se d'aquestes muntanyes de deute, hauran d'imposar tot tipus de polítiques d'austeritat, polítiques impositives sobre la gran majoria de la població, que és encara la classe treballadora.
Amb els sistemes impositius tal i com existeixen als grans països capitalistes, la classe treballadora, que forma la majoria de contribuents, haurà de pagar una altra vegada el compte de la lluita contra la depressió. L’única alternativa seria esperar i veure la depressió en totes les seves conseqüències. El govern i el banc central dels EUA han demostrat quelcom d'això només fa uns mesos- el setembre del 2008. Van intentar un experiment: van deixar Lehman's Brothers, un dels bancs d'inversió més grans de Wall Street, fer fallida, perquè esperaven que això no tindria grans repercussions i seria una bona lliçó per a la resta del món. Es van equivocar i els efectes de la caiguda de Lehman's Brothers van ser enormes i van poder ser sentides arreu del món financer. El govern del EUA ha corregit i ha evitat més fallides a gran escala de grans bancs des de llavors - perquè tenen por de les conseqüències que va tenir això no només en un país, sinó en molts països alhora.
Per últim, volíem parlar amb tu sobre la Globalització. És clar que la Globalització neoliberal ha augmentat les diferències dins dels països, així com entre ells, però també ha incrementat les forces productives. Hauríem de lluitar contra la Globalització o és quelcom de positiu que hauríem de conservar?.
Bé, hi ha una gran diferència entre aquesta crisi i la Gran Depressió del anys 1930. Ara estem fent aquesta comparança constantment, i per bons motius. La Gran Depressió dels anys 1930 va significar el final de la globalització, tal i com era en aquell temps, el col•lapse del mercat mundial, del comerç mundial, el ressorgiment d'una forma molt dura de proteccionisme, i fins i tot la caiguda i desmantellament del sistema monetari internacional. Tothom pensa, i la majoria de la gent hi està d'acord, que el desmantellament de l'economia mundial no hauria de tornar a passar. En relació a la crisi que tenim, i la crisi que tindrem, perquè encara no s'ha desplegat en l'economia real dels grans països exportadors i tecnològicament avançats, ens trobem amb la realitat que ja no hi ha solució en el marc nacional. Tenim, per tant, una oportunitat única a Europa, i, fins a cert punt tenim la possibilitat d'actuar a una major escala transnacional, amb l’únic obstacle de les creences neoliberals de les elits i les regulacions neoliberals que ens han imposat els últims anys. Com va veure en Marx, el desenvolupament d'una economia mundial, la integració de molta gent, regions, tribus i nacions en una sola economia i societat mundial és un gran pas endavant que reconeixeríem com a progrés si poguéssim canviar les injustes i explotadores estructures que hi ha enquistades. El que els xinesos han aconseguit en les darreres dècades és molt destacable, una enorme millora per a la població dels seus països. Ara es veuen davant les conseqüències del seu "camí capitalista al mercat socialista" i, potser, forçats a repensar on volen arribar al final. No tenim motius per tornar enrera. Al contrari, hauríem d'utilitzar l'apertura relativa de l'economia mundial per cooperar de manera justa a nivell mundial. Aquesta és una possibilitat mentre les forces del capital estan desorganitzades i han estat debilitades fortament pel que és probablement la darrera crisi del capitalisme.
Publica un comentari