En la introducció de l’Informe Final de la Comissió sobre Determinants Socials de Salut de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es pot llegir: “La justícia social és una qüestió de vida i de mort. Afecta la manera que les persones viuen, la probabilitat que se’n deriva d’emmalaltir, i el risc de mort prematura.(...) Una nena que avui neixi pot esperar viure més de 80 anys si ho fa en certs països – però menys de 45 si neix en altres. (...) Diferències d’aquesta magnitud, entre països i dins els mateixos països, senzillament mai haurien d’existir. Aquestes desigualtats en salut, desigualtats evitables en salut, sorgeixen de les circumstàncies en que les persones creixen, viuen, treballen i es fan grans, i dels sistemes que s’han creat per a fer front a les malalties. Les condicions en les que les persones viuen i moren les formen, al mateix temps, forces econòmiques, socials i polítiques. Les polítiques socials i econòmiques tenen un impacte determinant en si una criatura pot créixer i desenvolupar-se al màxim del seu potencial i viure una vida esplendorosa, o si la seva vida es veurà estroncada. I cada vegada és més semblant la naturalesa dels problemes de salut que els països rics i pobres han de resoldre. El desenvolupament d’una societat, rica o pobre, pot avaluar-se per la qualitat de la salut de la seva població, quanta salut es distribueix de manera equitativa per tot l’espectre social, i el grau de protecció que reben les persones amb menys avantatges a conseqüència de la seva mala salut.”
De fet, reproduint les paraules que clouen l’Informe de la Comissió sobre Determinants Socials de Salut, reduir les desigualtats en salut és un imperatiu ètic perquè, ens diuen, la injustícia social mata a les persones a gran escala. Front aquest honest i seriós Informe ens trobem, però, tota una munió d’anàlisis, prospeccions i estudis mercenaris que defensen la conversió dels serveis públics de salut en autèntics sectors productius no generadors de benestar sinó de plusvàlua. Contribueixen a la transformació de la salut en una mercaderia més, segrestant i deformant la informació, impedint que es pugui formar opinió pública, i interferint en la participació activa que es mobilitza per defensar el model públic. Així, s’amaguen decisions polítiques conscients a favor dels poderosos del sector sanitari privat i de la indústria farmacèutica i hospitalària sota la tapadora de “millores tècniques de
gestió”, “modernització”, o “necessitats de financiació”, quan precisament en altres moments de crisi –i per l’acció de la lluita de classe-- s’havia aconseguit convertir el dret a l’atenció sanitària
de totes les persones en un dret de ciutadania. Aquest dret econòmic i social s’havia anat estenent i ampliant fins l’inici de l’ofensiva neoliberal dels anys 70. I d’aleshores ençà es pretén anorrear sota
pretexta de “millors” i “eficients” polítiques neoliberals... o per l’actual crisi econòmica.
Per això ara és un moment important per al futur de la sanitat i la salut a Catalunya. El capitalisme agònic està rebent cures intensives dels que podrien fàcilment desemmascarar-lo com un sistema
d’injustícia i de mort. Davant les incerteses, la manca de confiança o la traïdoria dels que podrien assegurar el naixement d’un sistema econòmic més just i equitatiu a casa nostra, el caduc model econòmic es revifa amb els fons públics (de tots) i imposa un model privatitzador que fa sang de les persones més febles. La seva crisi la carreguen, com sempre, sobre les persones més dèbils i els serveis públics d’ensenyament i salut, augmentant així les diferències econòmiques i socials, i amb un indubtable biaix de gènere.
D’aquí l’oportunitat d’aquest número de l’ESPURNA que té com a tema central SALUT EN TEMPS DE CRISI. Ve a donar-nos més arguments per preservar el sector de la salut en mans públiques, i a carregar-nos de raons per dir que ja n’hi ha prou. Que la salut no és un negoci:
és una manera de viure personal i col•lectiva autònoma, plena, solidària i harmònica amb la societat i l'entorn. I un dret de ciutadania. I la salut és també participació... i és sempre pública.
Per això calen reflexions com les que fan en Joan Benach, la Lucía Artazcoz, en Toni Barbarà i altres autors i autores que publiquen en aquesta revista: per ajudar-nos a entendre que la justícia social i l’equitat són bones per a la salut, i que una societat que no tracta bé a les seves persones malaltes, que els hi escatima medicaments, retalla investigació i privativa serveis, tampoc tracta bé, també escatima i també retalla i privatitza els drets de ciutadania i la democràcia. Per ajudar-nos a construir una societat més igualitària sense barreres divisòries entre salut, economia i política.
De fet, reproduint les paraules que clouen l’Informe de la Comissió sobre Determinants Socials de Salut, reduir les desigualtats en salut és un imperatiu ètic perquè, ens diuen, la injustícia social mata a les persones a gran escala. Front aquest honest i seriós Informe ens trobem, però, tota una munió d’anàlisis, prospeccions i estudis mercenaris que defensen la conversió dels serveis públics de salut en autèntics sectors productius no generadors de benestar sinó de plusvàlua. Contribueixen a la transformació de la salut en una mercaderia més, segrestant i deformant la informació, impedint que es pugui formar opinió pública, i interferint en la participació activa que es mobilitza per defensar el model públic. Així, s’amaguen decisions polítiques conscients a favor dels poderosos del sector sanitari privat i de la indústria farmacèutica i hospitalària sota la tapadora de “millores tècniques de
gestió”, “modernització”, o “necessitats de financiació”, quan precisament en altres moments de crisi –i per l’acció de la lluita de classe-- s’havia aconseguit convertir el dret a l’atenció sanitària
de totes les persones en un dret de ciutadania. Aquest dret econòmic i social s’havia anat estenent i ampliant fins l’inici de l’ofensiva neoliberal dels anys 70. I d’aleshores ençà es pretén anorrear sota
pretexta de “millors” i “eficients” polítiques neoliberals... o per l’actual crisi econòmica.
Per això ara és un moment important per al futur de la sanitat i la salut a Catalunya. El capitalisme agònic està rebent cures intensives dels que podrien fàcilment desemmascarar-lo com un sistema
d’injustícia i de mort. Davant les incerteses, la manca de confiança o la traïdoria dels que podrien assegurar el naixement d’un sistema econòmic més just i equitatiu a casa nostra, el caduc model econòmic es revifa amb els fons públics (de tots) i imposa un model privatitzador que fa sang de les persones més febles. La seva crisi la carreguen, com sempre, sobre les persones més dèbils i els serveis públics d’ensenyament i salut, augmentant així les diferències econòmiques i socials, i amb un indubtable biaix de gènere.
D’aquí l’oportunitat d’aquest número de l’ESPURNA que té com a tema central SALUT EN TEMPS DE CRISI. Ve a donar-nos més arguments per preservar el sector de la salut en mans públiques, i a carregar-nos de raons per dir que ja n’hi ha prou. Que la salut no és un negoci:
és una manera de viure personal i col•lectiva autònoma, plena, solidària i harmònica amb la societat i l'entorn. I un dret de ciutadania. I la salut és també participació... i és sempre pública.
Per això calen reflexions com les que fan en Joan Benach, la Lucía Artazcoz, en Toni Barbarà i altres autors i autores que publiquen en aquesta revista: per ajudar-nos a entendre que la justícia social i l’equitat són bones per a la salut, i que una societat que no tracta bé a les seves persones malaltes, que els hi escatima medicaments, retalla investigació i privativa serveis, tampoc tracta bé, també escatima i també retalla i privatitza els drets de ciutadania i la democràcia. Per ajudar-nos a construir una societat més igualitària sense barreres divisòries entre salut, economia i política.
Publica un comentari