Laura Sintes
Músic
La música en els processos de trànsit
Les experiències conegudes com “caure en trànsit” o “entrar en trànsit” es refereixen a un mecanisme psicològic en el que la persona s’abandona a certes condicions externes o internes i experimenta un grau de consciència diferent.
La majoria de les vegades, en moltes cultures, el trànsit està directament relacionat amb la música. A aquesta se li atribueix el poder de provocar unes sensacions o un estat alterat de la consciència que és propici pels cultes religiosos de moltes cultures o ètnies, ja sigui provocant connexions divines mitjançant l’alteració de la consciència, com calmant els nivells de tensió.
L’any 1980, l’etnomusicòleg Gilbert Rouget va escriure una de les obres que més han pretès apropar-se al fenomen del trànsit (Rouget, Gibert (1980): La musique et la transe. Edicions Gallimard, Paris 1990). Segons Rouget, el trànsit compren components tant psicofisiològics com culturals. El trànsit es caracteritza sempre tenint en compte les seves manifestacions externes, el context en el que aquestes manifestacions es poden observar i les representacions que poden tenir.
La possessió es considera com un aspecte de la religió que determina i justifica un tipus de trànsit, diguem, un comportament involuntari produït per la visita d’esperits o divinitats entre els homes. La funcionalitat d’aquestes possessions determina els tipus de trànsit, com el shamanisme o el trànsit de possessió, de comunió, o d’inspiració i identificació; la funció del qual és natural i el seu conseqüent és l’adivinació. Com a fenomen religiós, la possessió es caracteritza per un comportament socialitzat de l’individu que consisteix, sota certes circumstàncies, en substituir el comportament quotidià de l’individu pel d’una divinitat en particular, acompanyada per l’alteració psíquica anomenada trànsit.
La música té diferents rols en la possessió dels esperits en moltes cultures i religions. Es pot examinar des de tres perspectives diferents, és a dir, la seva funció de preparació del trànsit, l’entrada al trànsit i el manteniment i sortida del trànsit. Per això, no només es considera el comportament vital de l’iniciat, sinó també l’estructura específica del ritual del que el trànsit en forma part.
En qualsevol cerimònia amb procés de trànsit de qualsevol cultura o grup ètnic hi ha una relació clara entre els iniciats posseïts i els músics, i entre el rol d’aquests mateixos iniciats i els ballarins. La iniciació, en aquest context, apareix com el període fonamental per a l’educació musical dels iniciats, és a dir, aquests aprenen a través de la convicció i el context socio-litúrgic a propiciar les respostes de comportament que s’espera d’ells en certes cançons i ritmes específics. Després de la iniciació, es pot afirmar que aquestes cançons i ritmes tenen una relació directa al comportament dels iniciats durant el trànsit.
A la vegada, en algunes tradicions, com en el candomblé de Brasil, el comportament durant el trànsit, així com la reacció a la música, varia segons l’edat (vellesa) i la importància de l’iniciat, sempre segons unes jerarquies clares i definides. En aquest cas del candomblé, per exemple, els iniciats recents tendeixen a exhibir una resposta major i més immediata als codis musicals dels repertoris de música sacra que els iniciats ancians, perquè els que s’acaben d’iniciar retenen de manera més espontània les lliçons de condicions d’iniciació. També, els sacerdots que oficien i dirigeixen el comportament dels seus iniciats en la possessió han de saber com controlar el seu propi comportament (possessió o trànsit); en qualsevol cas, la música no pot tenir el mateix grau de relació que pugui operar en els novicis. Per tant, és indispensable conèixer la història i l’estructuració jeràrquica d’un iniciat per poder entendre la relació entre música i trànsit en casos individuals.
Des d’un punt de vista més específic, i tenint en compte que hi ha tantes músiques de trànsit com rituals diferents, hi ha un aspecte musical que és especialment important en aquestes cerimònies: el ritme. Les possessions tenen unes estructures de tempo rítmic específics que s’adeqüen al context. Els canvis de tempo, acceleracions, canvis en l’accentuació i nivells dinàmics són utilitzats amb molta freqüència en els cultes de possessió en els que el trànsit s’acompanya de crisis físiques com convulsions.
El significat de les danses i textos de les cançons que acompanyen els rituals s’adequa als usos i funcions de la música en el context cultural, i no tant a un significat simbòlic dels esdeveniments específics que relacionen la interpretació musical amb el comportament del trànsit. La dansa té una doble importància en aquesta relació entre la possessió i la música, ja que és l’activitat a la que es dirigeix una gran part de l’elaboració musical i el principal aprenentatge dels iniciats en el context de la possessió d’esperits i trànsit.
Més enllà de les funcions ja esmentades, i potser la més important de totes, és la funció social del trànsit. En les possessions, l’individu que s’ha de sotmetre a un procés de trànsit pateix desajustaments fisiològics, psicològics i emocionals durant les cerimònies. Aquest s’impregna de l’atmosfera musical en les sessions de possessió, en les que la música pot despertar certes sensibilitats en el subjecte que despertin la seva vocació.
En moltes tradicions, els individus que se sotmeten al trànsit solen procedir dels estrats més desafavorits de l’escala social d’aquestes cultures amb rituals d’aquestes característiques (generalment dones, humils i amb freqüència d’origen africà). Durant el trànsit, el subjecte és lloat, ofrenat i enlairat per la comunitat per obtenir els favors de la divinitat que l’ha posseït, salvant qualsevol frontera en l’escala social. Aquest és un comportament que socialitza l’individu, que substitueix els seus comportaments habituals pels de la divinitat invocada a través de l’alteració del conscient. La identificació amb la divinitat, sigui quin sigui el seu objectiu, pretén apropar-la al col•lectiu, en molts casos, per obtenir beneficis i favors per a tota la congregació.
La música, en qualsevol context i en qualsevol cultura (inclosa l’occidental), crea vincles emocionals que permeten fer sorgir una identitat de grup, un esperit de col•lectiu al que els seus membres es senten adherits i diferenciats de la resta de col•lectius. Per un costat, perquè permeten transgredir els estables piràmides en la jerarquia social d’algunes cultures, ja que el sacerdot o shaman que prové dels estrats més baixos és venerat com un Déu durant la cerimònia. I per l’altre, perquè a través del trànsit que permet la comunicació directa amb les divinitats, el posseït pot aconseguir favors per a tota la comunitat, ja sigui a través de rituals de curació, d’adivinació, de comunicació amb els esperits o exorcismes.
Una vegada més, veiem que la música és un vehicle per crear identitat i definir un cert col•lectiu cultural o ideològic, tal i com succeeix amb la música urbana en la societat i cultura occidental.
Músic
La música en els processos de trànsit
Les experiències conegudes com “caure en trànsit” o “entrar en trànsit” es refereixen a un mecanisme psicològic en el que la persona s’abandona a certes condicions externes o internes i experimenta un grau de consciència diferent.
La majoria de les vegades, en moltes cultures, el trànsit està directament relacionat amb la música. A aquesta se li atribueix el poder de provocar unes sensacions o un estat alterat de la consciència que és propici pels cultes religiosos de moltes cultures o ètnies, ja sigui provocant connexions divines mitjançant l’alteració de la consciència, com calmant els nivells de tensió.
L’any 1980, l’etnomusicòleg Gilbert Rouget va escriure una de les obres que més han pretès apropar-se al fenomen del trànsit (Rouget, Gibert (1980): La musique et la transe. Edicions Gallimard, Paris 1990). Segons Rouget, el trànsit compren components tant psicofisiològics com culturals. El trànsit es caracteritza sempre tenint en compte les seves manifestacions externes, el context en el que aquestes manifestacions es poden observar i les representacions que poden tenir.
La possessió es considera com un aspecte de la religió que determina i justifica un tipus de trànsit, diguem, un comportament involuntari produït per la visita d’esperits o divinitats entre els homes. La funcionalitat d’aquestes possessions determina els tipus de trànsit, com el shamanisme o el trànsit de possessió, de comunió, o d’inspiració i identificació; la funció del qual és natural i el seu conseqüent és l’adivinació. Com a fenomen religiós, la possessió es caracteritza per un comportament socialitzat de l’individu que consisteix, sota certes circumstàncies, en substituir el comportament quotidià de l’individu pel d’una divinitat en particular, acompanyada per l’alteració psíquica anomenada trànsit.
La música té diferents rols en la possessió dels esperits en moltes cultures i religions. Es pot examinar des de tres perspectives diferents, és a dir, la seva funció de preparació del trànsit, l’entrada al trànsit i el manteniment i sortida del trànsit. Per això, no només es considera el comportament vital de l’iniciat, sinó també l’estructura específica del ritual del que el trànsit en forma part.
En qualsevol cerimònia amb procés de trànsit de qualsevol cultura o grup ètnic hi ha una relació clara entre els iniciats posseïts i els músics, i entre el rol d’aquests mateixos iniciats i els ballarins. La iniciació, en aquest context, apareix com el període fonamental per a l’educació musical dels iniciats, és a dir, aquests aprenen a través de la convicció i el context socio-litúrgic a propiciar les respostes de comportament que s’espera d’ells en certes cançons i ritmes específics. Després de la iniciació, es pot afirmar que aquestes cançons i ritmes tenen una relació directa al comportament dels iniciats durant el trànsit.
A la vegada, en algunes tradicions, com en el candomblé de Brasil, el comportament durant el trànsit, així com la reacció a la música, varia segons l’edat (vellesa) i la importància de l’iniciat, sempre segons unes jerarquies clares i definides. En aquest cas del candomblé, per exemple, els iniciats recents tendeixen a exhibir una resposta major i més immediata als codis musicals dels repertoris de música sacra que els iniciats ancians, perquè els que s’acaben d’iniciar retenen de manera més espontània les lliçons de condicions d’iniciació. També, els sacerdots que oficien i dirigeixen el comportament dels seus iniciats en la possessió han de saber com controlar el seu propi comportament (possessió o trànsit); en qualsevol cas, la música no pot tenir el mateix grau de relació que pugui operar en els novicis. Per tant, és indispensable conèixer la història i l’estructuració jeràrquica d’un iniciat per poder entendre la relació entre música i trànsit en casos individuals.
Des d’un punt de vista més específic, i tenint en compte que hi ha tantes músiques de trànsit com rituals diferents, hi ha un aspecte musical que és especialment important en aquestes cerimònies: el ritme. Les possessions tenen unes estructures de tempo rítmic específics que s’adeqüen al context. Els canvis de tempo, acceleracions, canvis en l’accentuació i nivells dinàmics són utilitzats amb molta freqüència en els cultes de possessió en els que el trànsit s’acompanya de crisis físiques com convulsions.
El significat de les danses i textos de les cançons que acompanyen els rituals s’adequa als usos i funcions de la música en el context cultural, i no tant a un significat simbòlic dels esdeveniments específics que relacionen la interpretació musical amb el comportament del trànsit. La dansa té una doble importància en aquesta relació entre la possessió i la música, ja que és l’activitat a la que es dirigeix una gran part de l’elaboració musical i el principal aprenentatge dels iniciats en el context de la possessió d’esperits i trànsit.
Més enllà de les funcions ja esmentades, i potser la més important de totes, és la funció social del trànsit. En les possessions, l’individu que s’ha de sotmetre a un procés de trànsit pateix desajustaments fisiològics, psicològics i emocionals durant les cerimònies. Aquest s’impregna de l’atmosfera musical en les sessions de possessió, en les que la música pot despertar certes sensibilitats en el subjecte que despertin la seva vocació.
En moltes tradicions, els individus que se sotmeten al trànsit solen procedir dels estrats més desafavorits de l’escala social d’aquestes cultures amb rituals d’aquestes característiques (generalment dones, humils i amb freqüència d’origen africà). Durant el trànsit, el subjecte és lloat, ofrenat i enlairat per la comunitat per obtenir els favors de la divinitat que l’ha posseït, salvant qualsevol frontera en l’escala social. Aquest és un comportament que socialitza l’individu, que substitueix els seus comportaments habituals pels de la divinitat invocada a través de l’alteració del conscient. La identificació amb la divinitat, sigui quin sigui el seu objectiu, pretén apropar-la al col•lectiu, en molts casos, per obtenir beneficis i favors per a tota la congregació.
La música, en qualsevol context i en qualsevol cultura (inclosa l’occidental), crea vincles emocionals que permeten fer sorgir una identitat de grup, un esperit de col•lectiu al que els seus membres es senten adherits i diferenciats de la resta de col•lectius. Per un costat, perquè permeten transgredir els estables piràmides en la jerarquia social d’algunes cultures, ja que el sacerdot o shaman que prové dels estrats més baixos és venerat com un Déu durant la cerimònia. I per l’altre, perquè a través del trànsit que permet la comunicació directa amb les divinitats, el posseït pot aconseguir favors per a tota la comunitat, ja sigui a través de rituals de curació, d’adivinació, de comunicació amb els esperits o exorcismes.
Una vegada més, veiem que la música és un vehicle per crear identitat i definir un cert col•lectiu cultural o ideològic, tal i com succeeix amb la música urbana en la societat i cultura occidental.
Publica un comentari